«Si un xiquet no veu que la seua llengua es parla, acabarà parlant la llengua que observa que s’utilitza»

En un moment de forta tensió al voltant de les polítiques lingüístiques, de debat sobre el paper de l'escola i de transformacions accelerades en les formes de comunicar-nos, el llibre «Ensenyar (llengües) al País Valencià. Reflexions des de l'interaccionisme sociodiscursiu» (Editorial Universitat Jaume I) apareix com una aportació sòlida, argumentada i profundament arrelada a la realitat educativa i sociolingüística valenciana.

Escrit per Aina Monferrer i Joaquim Dolz, professora a la Universitat de València i Catedràtic Emèrit de la Universitat de Ginebra respectivament, l'obra combina reflexió teòrica, experiència docent i compromís social per defensar un model d'ensenyament de les llengües que posa els usos, la interacció i l'equitat al centre. Lluny de plantejaments normativistes o merament instrumentals, el llibre aposta per un plurilingüisme constructiu, en què l'aprenentatge de diverses llengües no supose l'arraconament de la llengua minoritzada, sinó el seu reforç com a eina de cohesió, identitat i accés al coneixement.

Des del marc de l'interaccionisme sociodiscursiu, d'esperit vigotskià, Monferrer i Dolz revisen pràctiques d'aula, analitzen gèneres textuals emergents, des de la cançó fins als pòdcasts o els continguts digitals, i dialoguen amb la tradició de la renovació pedagògica al País Valencià, reivindicant l'afecte, l'emoció i la dimensió social del llenguatge com a motors de l'aprenentatge.

Conversem, al llarg d'un matí de finals de la tardor a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València, sobre els fonaments epistemològics d'aquesta obra, sobre la distinció entre multilingüisme i plurilingüisme, sobre els riscos de la fetitxització de la norma i sobre els reptes actuals d'ensenyar llengües en una societat diversa, digital i marcada per desigualtats persistents.

Per què considereu necessari publicar aquest llibre avui?

Aina: Aquest llibre és fruit de la nostra relació intel·lectual i també d'una amistat que comença l'any 2022. Escriure un llibre és un procés llarg, encara que hem intentat ajustar moltíssim els temps. A més, hi havia la qüestió d'una malaltia que feia que el temps correguera més de pressa, però que, per sort, ara està ben controlada. Tot això ha fet que el llibre s'haja escrit amb una certa rapidesa.

La Universitat Jaume I, juntament amb la Fundació Enric Soler i Godes de Castelló de la Plana —una fundació molt important per a l'Escola Pública al País Valencià—, ens ha permés publicar-lo en aquest moment.

Joaquim: En el meu cas, quan em vaig jubilar —ara soc professor honorari, emèrit a Suïssa—, després de quaranta-cinc anys de vida a Suïssa, em vaig prometre que escriuria un llibre a partir de les meues experiències d'investigació, però adaptat al nostre context.

Hi va haver una mena de miracle: vaig conèixer Aina, que va vindre a fer un postdoctorat a Ginebra, i ens vam entendre molt bé des del primer moment. Vaig aprofitar aquesta bona sintonia per a establir un diàleg intergeneracional. Ella coneix molt millor les xarxes actuals, la comunicació líquida, la intel·ligència artificial; jo represente més aviat la vella escola.

El que m'interessava era escriure un llibre adaptat a la realitat actual del País Valencià, i aquesta col·laboració ens ho ha posat molt fàcil. Per això dic que ha sigut una espècie de miracle.

Aina Monferrer i Joaquim Dolz presentant el llibre

El llibre defensa un plurilingüisme constructiu i no subtractiu; és a dir, un model en què l'aprenentatge de llengües com el castellà o l'anglés ha de servir per a enriquir el repertori lingüístic de l'alumnat, però sense substituir ni arraconar la llengua minoritzada, que en aquest cas és la nostra, el valencià. Ens podeu explicar per què considereu imprescindible aquest enfocament en un territori amb una llengua minoritzada? I com es pot garantir que la suma de llengües no acabe reforçant només les llengües dominants?

Joaquim: Tot pot passar; no és gens evident que, encara que fem tots els possibles, no acabe reforçant-se la llengua dominant. Des de fa més de tres-cents anys hi ha una dificultat molt gran per continuar parlant i vivint plenament en valencià.

Ara bé, nosaltres, contràriament a una visió basada en el conflicte lingüístic, pensem que la llengua ha de servir per a viure junts i per dialogar. Creiem que la llengua i la cultura pròpies són fonamentals al País Valencià, que val la pena mantenir-les i que constitueixen una riquesa individual i psicològica, però també una riquesa social i un patrimoni cultural que existeix i que cal preservar.

Aina: A més, nosaltres no volem fer amb altres col·lectius el que s'ha fet durant tants anys amb els valencianoparlants: submergir-los i obligar-los a una alfabetització en castellà menystenint les llengües de partida. Al contrari, volem que les persones al·loglotes —és a dir, aquelles que tenen llengües familiars diferents de les curriculars i oficials— se senten reconegudes a partir dels seus coneixements inicials. Si no ho fem així, estem reproduint en valencià allò mateix que no volíem que ens feren a nosaltres en castellà, i això no és plurilingüisme realment.

La vostra base epistemològica és l'interaccionisme socioeducatiu, que beu sobretot de Vigotski. El llenguatge s'aprén principalment mitjançant la interacció i amb el suport d'un o d'una parlant més competent. En un context educatiu tan divers com el valencià, per què creieu que aquest enfocament és especialment adient per entendre i transformar les pràctiques d'aula?

Joaquim: En l'aprenentatge de llengües, la llengua —contràriament a una idea molt estesa— no es transmet de manera automàtica. No n'hi ha prou amb tindre una mare o un pare que parle la llengua. La transmissió es produeix a través de les interaccions: amb la família, però també amb la societat. Si un xiquet no veu que la seua llengua es parla, acabarà parlant la llengua que observa que s'utilitza. Per tant, no depén únicament del pare i la mare.

Això passa en totes les llengües, però en el nostre cas hi ha una situació particular: estem davant d'una llengua minoritzada, sobre la qual, a vegades, hi ha autoodi i prejudicis. Per això cal buscar bones estratègies perquè funcione la transmissió. Al País Valencià és especialment important fomentar els usos i les interaccions perquè la llengua continue parlant-se, s'aprenga i es dignifique.

Què trobeu, en aquest sentit, en l'interaccionisme simbòlic o en l'interaccionisme socioeducatiu que us ofereix Vigotski? Per què és tan rellevant la seua aportació?

Joaquim: Vigotski aporta dos conceptes fonamentals. El primer és el de mediació; el segon, el dels instruments que ajuden a desenvolupar el llenguatge, la intel·ligència i, en definitiva, a les persones.

Per aprendre una llengua cal una relació triangular entre la llengua i els altres. Aquest procés no es dona de la mateixa manera segons els instruments que s'hi utilitzen. Hi ha instruments semiòtics —els signes lingüístics, la llengua mateixa—, però també moltes altres ajudes.

Nosaltres analitzem els gèneres de text, les eines i les ferramentes que faciliten l'aprenentatge, i com aquestes ajuden a desenvolupar les competències lingüístiques. En aquest sentit, crec que oferim una fonamentació teòrica a les bones pràctiques docents: analitzem què fan els professors i quines pràctiques són les que realment ajuden a generar aquest "clic" que porta les persones a parlar i escriure la llengua i a millorar-ne els usos.

Aina: I també perquè, com diem al llibre, es tracta d'un marc epistemològic, no només d'un enfocament didàctic. Venim d'una tradició de pensament postmarxista i materialista històrica. Per a nosaltres, l'educació és una eina fonamental per reduir les desigualtats socials. Els gèneres de text —que són les unitats que guien els dispositius didàctics dins d'aquest enfocament— són ferramentes clau: si donem accés a aquestes eines a l'alumnat, els permetem accedir també a millors condicions de vida. Aquest és un punt de vista que no volem perdre.

Aina Monferrer i Joaquim Dolz presentant el llibre

Note una certa crítica a determinades tendències docents i a alguns materials pedagògics que se centren excessivament en aspectes molt micro de la norma —com la ce trencada, la ela geminada o determinats detalls fonètics— fins al punt que poden generar rebuig o una sensació d'artificialitat. Aquesta mena de fetitxització de la norma, al meu parer, perjudica l'aprenentatge real del valencià. Com es pot reconduir cap a un ús més funcional i més connectat amb la realitat de l'alumnat?

Joaquim: La nostra visió és la d'un ensenyament integral de la llengua. En el vèrtex superior del triangle hi situem els usos, i el que busquem és que, no només en l'ensenyament del valencià sinó de qualsevol llengua, es fomenten sobretot els usos orals i escrits.

Això no vol dir que excloguem la reflexió gramatical, ni els aspectes vinculats a la literatura, ni el coneixement del patrimoni lingüístic, ni tampoc qüestions com per què s'escriu una ela geminada o una ce trencada. No excloem res. Ara bé, tots aquests elements han d'estar integrats com a bases que ajuden: en el cas de la ce trencada o de la ela geminada, a escriure millor; i en el cas de determinats aspectes fonològics, a millorar la pronunciació.

La prioritat, però, és que la llengua es puga utilitzar en totes les situacions possibles: en la diversitat de contextos del territori i amb la capacitat d'adaptar-se a interlocutors diferents.

Aina: A vegades ens sap molt greu veure com la sedimentació de certes pràctiques docents ha acabat magnificant elements microlingüístics que semblen fer por, com els pronoms febles o la ela geminada. Això acaba transmetent el prejudici que escriure i parlar en valencià és molt complicat, tant per la pronunciació com per l'ortografia.

Però, de fet, és just el contrari: la nostra és una llengua romànica molt propera a l'italià, al francès i, evidentment, a l'espanyol. Hauríem de partir d'una perspectiva totalment diferent, que la considere una llengua accessible.

Centrar-se excessivament en aquesta micronorma, des d'un punt de vista teleològic, pensem que no ha afavorit els usos reals de la llengua. Per això cal articular l'ensenyament des d'un enfocament més funcional i social, en què s'ensenye a argumentar, a narrar, a produir textos instructius, i sempre guiat per instruments semiòtics concrets com són els gèneres de text.

Aquests gèneres —un article d'opinió, un poema, una cançó, una recepta de cuina— serveixen per a ser efectius en situacions socials de comunicació. Els elements micro continuaran estant, però articulats com a petites peces que ens ajuden a assolir l'objectiu principal: ser capaços de comunicar-nos de manera eficaç.

M'ha agradat molt que aquests aspectes apareguen també a la segona part del llibre: el paper de la Nova Cançó, la intel·ligència artificial, els videotutorials... Tot això entronca clarament amb l'experiència de mestres de la renovació pedagògica al País Valencià, que durant el franquisme, i amb la prohibició de fer classe en valencià, van començar a recuperar-la a través d'activitats extraescolars, com és el cas dels jocs, les cançons, les revistes escolars..., que estaven fora del control de la inspecció. Resulta molt interessant veure com ho vinculeu a l'obra i com proposeu també seguir aquest fil en l'actualitat a través de la música, dels pòdcasts o d'altres formats. Com pot l'afecte i l'emoció guiar la construcció d'un ensenyament que no es limite a qüestions gramaticals, sinó que tinga a veure amb els usos i amb tot allò que implica viure en un territori concret com el País Valencià, amb una llengua pròpia?

Joaquim: Enric Valor deia que els més de tres-cents pobles valencians, malgrat circumstàncies molt adverses, havien mantingut l'ús de la llengua. I és molt encertat que cites Carmen Miquel, perquè la seua aportació —com la de tot el moviment de renovació pedagògica— ha sigut fonamental.

Nosaltres ens considerem continuadors d'aquest moviment, però aportant novetats, perquè la situació ha evolucionat. Han aparegut nous gèneres, i als últims capítols del llibre analitzem, per exemple, la cançó o altres formats contemporanis i com es poden utilitzar didàcticament. Hi ha una clara voluntat d'actualització.

Ara bé, la qüestió central és fins a quin punt l'afecte juga un paper determinant. Si una persona no vol aprendre, és molt difícil obligar-la. En contextos plurilingües sempre hi ha l'escapatòria de quedar-se en la llengua que resulta més còmoda o dominant. Per això, les estratègies, les seqüències didàctiques i els itineraris que proposem incorporen un element clarament atractiu: busquen generar el desig d'entrar en l'ús de la llengua.

Aina: I també perquè, com diu sovint Joaquim, l'educació i l'aprenentatge no es limiten a l'escola. L'escola és només un agent social més. Si volem que la llengua s'utilitze i que l'alumnat establisca una vinculació emocional amb ella, cal garantir també el consum cultural en aquesta llengua fora de l'aula.

Això vol dir cançons, continguts a Instagram, però també fomentar que es cree contingut en valencià. Hi ha experiències molt interessants, com la tasca que està fent Aitor Muñoz a Poblet.info, o els tallers que es fan als instituts sobre com crear continguts en valencià. No es tracta d'anar automàticament al castellà per defecte, perquè això no sempre és una condició d'èxit a les xarxes. De vegades passa just el contrari: en valencià pots visibilitzar-te més ràpidament, ser més genuí i oferir un producte cultural amb menys competència.

Per això cal fomentar i garantir, com a part de la revitalització lingüística, els usos i les creacions culturals en valencià també fora de l'aula.

Feu una distinció clara entre multilingüisme i plurilingüisme. Podeu fer-ne una breu explicació i explicar per què és important que el sistema educatiu assumisca aquest canvi?

Joaquim: L'evolució demogràfica de la nostra societat fa que els usos lingüístics siguen cada vegada més diversos. Si, per exemple, arribe a Castelló i creue el Parc Ribalta, observe quines llengües s'hi parlen: un grup parla castellà, un altre romanès, un altre àrab... Els moviments migratoris fan que, dins d'un mateix territori, convisquen persones amb llengües molt diferents. Aquesta realitat de coexistència de molts idiomes és el que jo anomene multilingüisme.

L'escola, en aquest context, ha d'educar en el respecte als diferents usos lingüístics. Ara bé, una escola plurilingüe és una altra cosa. El plurilingüisme fa referència a les llengües que s'aprenen i s'ensenyen: les llengües que formen part del repertori lingüístic de les persones.

Per exemple, Aina és plurilingüe: parla anglès, francès, castellà, català i portuguès. Com a mínim cinc llengües. Això no vol dir que no haja estat en contextos on se'n parlen moltes més, però el plurilingüisme fa referència a les llengües que una persona coneix i utilitza activament. La tendència general, a causa dels moviments migratoris, és que aquesta diversitat continue augmentant. Necessitarem ser cada vegada més plurilingües per afrontar una societat en què viatgem, ens movem i volem descobrir altres mons. I per fer-ho, necessitem llengües.

Si només aprenem l'anglès —que és important, sens dubte—, no entrarem realment en les cultures dels altres. Per accedir a les cultures, cal aprendre les seues llengües. Si dues llengües ja ens enriqueixen, nosaltres som més ambiciosos i proposem que en siguen més de dues, perquè això és una riquesa personal.

Partim, això sí, de les dues llengües pròpies del territori. Algú podria dir: «Per què no prioritzar l'anglès i el castellà?». Doncs perquè l'anglès no és una llengua pròpia del territori, i ja s'aprendrà. En canvi, si garantim parlants actius i competents en les llengües del nostre context més pròxim, estem creant una base cognitiva sòlida que facilita després l'aprenentatge d'altres llengües, amb més plasticitat neuronal.

Aina Monferrer i Joaquim Dolz