'Afusellats. Mestres i republicans': per una pedagogia de la memòria

Recentment, l'editorial valenciana Perifèric Edicions ha editat i publicat l'obra Afusellats. Mestres i republicans, un estudi històric i memorialista col·lectiu que, tot i el seu caràcter didàctic i divulgatiu, és profundament minuciós, rigorós i exhaustiu. Aquesta investigació pretén contribuir a la recuperació de la Memòria Democràtica i Històrica a través d'un recorregut per les biografies dels vint mestres que van ser detinguts, encarcerats, jutjats i executats al País Valencià pels vencedors de la Guerra Civil, víctimes d'uns tribunals militars tremendament expeditius i repressius, exempts d'imparcialitat, que vulneraren tots els drets fonamentals i les mínimes garanties de defensa i on la sentència estava ja dictada abans de l'inici del procés.

A hores d'ara, alguns d'aquests mestres, compromesos amb la democratització i la regeneració del país i amb els valors, els canvis i la modernització que representava la IIª República, encara resten en les fosses comunes on van ser llançats i d'altres es desconeix el lloc on es troben. Els vint mestres afusellats són: Antonio Pérez, Víctor Huertas, Salvador Mollá, José María Morante, Ricardo Martínez, Felipe Guerricabeytia, Manuel Villa, Vicente Altabert, Germán Sanz, Miguel Langa, Francisco Galindo, Vicente Moliner, José Pastor, Vicente Talens, Luis Rovira, Arturo Martín, Francisco Gregori, Juan Bautista Campus, Mariano Ripoll i José Ángel Uribes.

Aquesta setmana conversem al voltant del llibre Afusellats. Mestres i republicans amb Wilson Ferrús Peris, docent de valencià a l'Educació Secundària, professor associat al Departament d'Història Comparada i Història de l'Educació de la Universitat de València i investigador especialitzat en l'estudi i anàlisi de la política educativa de la IIª República. En aquest llibre, del qual Wilson n'és el cordinador, s'ha tractat de recuperar i dignificar la memòria i les històries de vida dels vint mestres que varen perdre la vida al nostre territori. Recuperar la seua memòria, la seua història, la història dels oblidats, dels silenciats, dels vençuts, és una qüestió de justícia i de dignitat. 

Excursió amb el mestre Luis Rovira Miralles. 

La teua ha estat una trajectòria molt vinculada al món de l'educació i a la memòria històrica. En aquest sentit, com et definiries? Qui és Wilson Ferrús Peris?

Soc professor de Secundària de Valencià i també professor associat al Departament d'Història Comparada i Història de l'Educació de la Universitat de València. Des que vaig publicar el meu primer treball en el 2014, Mestres a la República a l'Horta Sud, guardonat amb el XIXé Premi d'Investigació de l'Horta Sud, no he deixat d'interessar-me per la política educativa de la IIª República i la posterior repressió franquista que es va portar a terme contra el Magisteri Primari. Vaig trobar sorprenent i encomiable l'esforç que va fer el govern republicà en el camp de l'educació, el va situar com a eix central de la seua acció política. Calia donar a conèixer eixa frenètica activitat, moderna i avançada, així com també a aquells que ho van fer possible i que van ser represaliats i condemnats al més absolut dels silencis. Em va sorprendre molt, i des d'aleshores he estat investigant i escrivint sense parar, donant conferències, impartint cursos de formació per a docents i participant en diversos projectes de caràcter memorialista i reivindicatiu. No solament es tracta d'una qüestió acadèmica, d'un interés històric, de treballar amb rigor i objectivitat sinó també d'una qüestió de justícia i dignitat. Afortunadament, en aquests moments ja hi ha molts treballs publicats sobre aquesta temàtica i això és un fet molt positiu que s'ha de posar en valor. No he deixat de documentar-me, de llegir i de formar-me en àmbits que poden completar els meus coneixements en aquest camp. En aquest sentit, tinc dos postgraus que vaig fer a la Universitat de les Illes Balears sobre justícia transicional i memorialisme.

Presentació llibre 'Afusellats. Mestres i republicans' a la seu d'UGT. 

Diu l'escriptora catalana Montserrat Roig que «si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria». Per què et vas plantejar fer un llibre com aquest i quina finalitat buscaves?

Afegiria al que diu Montserrat Roig el que diu també la meua benvolguda Susan Sontag: la memòria, el fet de rememorar, no és un mer exercici memorístic o històric sinó que sempre comporta una càrrega ètica. La tasca de rememorar és un acte ètic perquè és l'única forma que tenim per a poder relacionar-nos amb els morts. La memòria és allò que ens queda als vius per poder recordar, relacionar-nos amb els nostres morts.

També deia Sontag que moltes vegades l'amnèsia, el no record, l'oblit, va moltes vegades lligat a la insensibilitat, de tal forma que aquella persona que pretén també recordar i tenir present als morts, rescatar els oblits, els silencis (la memòria mutilada que deia Galeano) ha d'estar dotada d'una gran sensibilitat, és una tasca reservada a les persones sensibles. Aleshores, a més de ser un acte d'amor, que ho és,la memòria és un acte de record i de reivindicació ètica i de pura sensibilitat.

Manuel Rivas anomena als mestres republicans com les «llums de la República», què va suposar en l'àmbit educatiu l'arribada de la II República?

A nivell educatiu va suposar una revolució en l'escola, tal i com va dir Rodolfo Llopis, qui fou director general d'Ensenyament Primari durant els dos primers anys del govern republicà. Una revolució en el sentit del que també deia Maria Sánchez Arbós, una revolució sense sang, sense violència, sense morts. Va ser una revolució de les idees i de les consciències, en nom del progrés, del canvi, de la modernitat. Ben mirat, la primera etapa del govern progressista de la IIª República (1931-1933) realment no va ser tan radical com l'etapa del Front Popular i de la República en guerra, entre altres coses perquè només pogueren treballar durant dos anys per tirar endavant les reformes polítiques acordades, i en aquest temps molts dels somnis i les il·lusions no es varen poder dur endavant de manera plena. A més, es tractava d'un govern reformista, no revolucionari, que volia regenerar Espanya, en gran mesura a través de la cultura i l'educació però també amb l'apertura a Europa.

Tot i això, sí que va suposar una revolució a l'escola. Cal tenir en compte que la situació en la que es troba la República és realment difícil, amb un deute de 25.000 milions de pessetes, un país pràcticament sense escoles on falten més de 27.000 i on la meitat dels xiquets i xiquetes en edat escolar no estan ben atesos. Una realitat escolar que reflexa una enorme desigualtat, de classes i de sexes, on dels quatre milions de xiquets i xiquetes en edat escolar, solament arriben a l'institut d'ensenyament mitjà 82.000 persones i a la Universitat unes 45.000. A més, els mestres estaven poc i mal formats, mal pagats i mal considerats.

Per tant, en el moment de l'arribada de la IIª República tot estava per fer. Hi havia un punt d'idealisme, encara que no es va quedar solament en la utopia i en les paraules, com va ocórrer amb els il·lustrats, ja que durant els primers mesos del govern republicà ja es varen posar mans a l'obra, a construir escoles, a reformular l'ensenyament del magisteri, a reconèixer i posar en valor l'educació i a treballar per reduir la taxa d'analfabetisme de la població, sobretot la rural, les quals es reduïren ostensiblement. Durant aquells primers mesos de govern encara provisional es regula el bilingüisme, es reorganitza el Consell d'Instrucció Pública, es dicta la llibertat religiosa en l'ensenyament, es creen les Missions Pedagògiques i els Consells Escolars.

El lema de la república podem sintetitzar-lo en més i millors escoles, i més i millors mestres. Al mestre li donaren un paper central en aquesta revolució, el transformaren en ànima de l'escola i llum de la República, l'element vivificador de l'escola, sense bons mestres tot el que es faça resultarà inútil. Serà considerat com la peça més important de la república per tal de portar endavant els canvis i modernitzar el país. Al mestre se'l fa responsable de la modernització de la societat espanyola però també del canvi polític i social i, en conseqüència, de la pervivència d'aquest nova etapa, de la democràcia i dels valors republicans. Una etapa que va ser curta, ja que aquestes profundes transformacions es varen quedar parades, en els millors dels casos, amb l'arribada del bienni radical-cedista al govern l'any 1933.

En la Constitució de desembre de 1931 es plasmen els trets bàsics de la política educativa republicana, concretament a l'article 48. S'estableix que l'educació és una atribució de l'Estat, l'educació té, per tant, una funció eminentment pública i s'apostava per una escola única, laica, coeducativa (de gènere i de classes), activa i crítica, obligatòria i gratuïta i solidària. S'aposta també per la protecció de la infància i la maternitat, per l'ensenyament en la llengua autonòmica i es prohibeix impartir escola a congregacions i ordres religioses. Al caliu d'aquesta proposta, es varen desenvolupar i multiplicar nombroses experiències i projectes educatius lligats a l'Escola Nova i la Institución Libre de Enseñanza (ILE). També es va reformar la Inspecció, accentuant la seua vessant pedagògica d'orientador i col·laborador i s'impulsaren les missions pedagògiques, les colònies escolars, les beques, els robers...

Presentació llibre 'Afusellats. Mestres i republicans' a la seu d'UGT. 

Arriba el colp d'estat i la guerra. A partir d'ací es va començar a crear, per part del bàndol colpista, una xarxa repressiva que tenia com a objectiu eliminar ideològicament i física a l'enemic. Quina traducció hi va haver sobre el magisteri?

Va ser un dels eixos centrals de la repressió franquista, va ser una repressió brutal i massiva. Després de la guerra no vingué la pau sinó la victòria del bàndol franquista, i aquesta victòria va comportar no solament l'eliminació ideològica sinó també la física. Fixa't que des d'un principi es canvien les paraules. Ells no són rebels, no es va donar un colp d'estat, sinó que varen fer una creuada per alliberar al poble espanyol, era el Glorioso Movimiento Nacional. A més, busquen legitimitzar les seues actuacions transformant el bàndol republicà en colpista i rebel. La justícia al revés: els rebels, que s'alcen contra un govern legitim, jutgen per rebel·lió a qui no va donar suport al colp d'Estat i estigué al costat deel govern legítim. Després ja vingueren els bans de guerra, que no deixen cap dubte sobre l'aplicació del Codi de Justícia Militar no solament a militars sinó també, i de forma masiva, a civils. Els suposats delictes hauran de perseguir-se i castigar-se en juí sumaríssim per la jurisdicció militar. Un procediment que s'aplicarà de manera constant fins a 1948.

Uns procediments tremendament expeditius i repressius, exempts d'imparcialitat, que vulneraven tots els drets fonamentals, que ens posen en evidència la falta de protecció dels acusats, la seua indefensió, la rapidesa en què es desenvolupa tot el procés, la subjectivitat en les resolucions, la mancança de garanties... Un procés judicial macabre, a la vegada injust, il·legítim i il·legal.

Des que es produeix el colp d'estat està present l'interès a purgar i depurar el funcionariat i els treballadors públics. En els ajuntaments, les diputacions, en el personal del ministeri d'exteriors, en els ferrocarrils, en els carters..., cap col·lectiu es queda fora d'aquesta xarxa repressiva.

Però el magisteri era tan important per a ells que va tindre un procés de depuració específic, més elaborat, sistemàtic i organitzat. Els dos únics cossos que van patir una depuració específica van ser els docents i, per altra banda, el personal del Ministeri d'Exteriors (que eren els diplomàtics que representen el país a l'exterior). La depuració del personal d'exteriors va durar poc i es va actuar de manera ràpida, però la que es va sostindre al llarg del temps va ser la dels docents.

Colònia escolar a Benidorm amb el mestre José María Morante (1931).

Ens centrem ara en el llibre Afusellats. Mestres i republicans. Es tracta d'una obra on apareixen les històries de vint mestres afusellats. Què podem trobar en conéixer aquestes històries? Hi havia algun tret definitori en comú?

M'agrada molt l'obra L'última lliçó del mestre, d'Alfonso Daniel Rodriguez Castelao. Aquest artista va fer una obra pictòrica que és un símbol contra la repressió franquista. Apareix representat un mestre que l'han assassinat i apareixen dos xiquets, en principi alumnes seus. El mort s'assembla molt al seu amic Alexandre Bòveda que era un polític nacionalista gallec que va ser assassinat el mes d'agost del 1936. Bé, en aquest sentit, i recuperant l'esperit de l'obra i el sentit del seu títol, el que trobem en aquest llibre són precisament les últimes lliçons dels mestres, aquelles lliçons que els portaren a la mort. Què ens ensenyen? En primer lloc la barbàrie de les intoleràncies, del feixisme, del fanatisme i la necessitat de l'educació i de la cultura per a fer-los front.

Ens mostren els valors que els van moure, la seua fermesa i convicció. Foren persones conseqüents, exemplars, que mantingueren les seues idees fins al final, que realment foren «ànimes de l'escola» i que tenien el ferm convenciment que podien canviar l'escola a través de l'educació i la cultura.

Una altra lliçó que ens donaren també i que és important és la lliçó dels valors democràtics, dels valors de la tolerància, del respecte al diàleg i l'últim en el qual també tots convergeixen i que també és una de les lliçons que volem traure d'aquests mestres és que hem de tindre encara en compte que queda molta faena per fer. Que encara no s'ha dignificat, ni s'ha fet justícia a molts d'aquells que patiren eixa repressió. Encara hi ha gent que està soterrada a les fosses i encara n'hi ha alguns que estan en parador desconegut.

Vicente Moliner Nadal amb el seu alumnat a Borriana.

Molts formaven part de partits polítics de l'àmbit de l'esquerra, com és el cas d'Izquierda Republicana, el Partit Comunista i el PSOE, i de sindicats com UGT, FETE i CNT. Aquest va ser un fet decisori en els seus afusellaments?

Sí. Per exemple, recorde ara un d'ells, que va ser l'últim alcalde de Borriana. Era mestre en l'escola pública, el seu nom era Vicente Moliner Nadal. Just abans de ser afusellat, escriu una última carta dirigida als seus fills ja que estava preocupat pel que pensarien d'ell, i diu: "recordad que no me matan por lo que he hecho sino por mis ideas políticas, por defender la redención humana". És a dir, els varen afusellar per les seues idees, eren càstigs realment polítics i els havien de punir i, a més a més, no tenien prou amb acusar-los d'adhesión a la rebelión. Era la pena més greu, però amb això assoles no podien matar-los, per a matar-los havien de demostrar que havien sigut: rojos perversos y malignos, donant a entendre que eren monstres i es mereixien un càstig exemplar.

No hi va haver, a banda, cap tipus de garanties judicials, ni processals, ni procedimentals, ni de drets humans ni res. Eren tot acusacions en fals que estaven muntades en rumors, en contradiccions, en falsedats, i a més a més, sense tindre en consideració tampoc cap de les aportacions que feien els mestres de manera desesperada en defensa pròpia.

Aleshores, la lliçó més important és que es mantingueren fidels, per això varen ser exemplars. No parlem ni d'herois ni de màrtirs. No foren herois, simplement foren persones exemplars, persones que es mantingueren fidels a les seues idees i a les seues organitzacions i que realment estaven convençuts que no havien fet res dolent.

José María Morante amb el seu alumnat a Carcaixent (1934).

Després de morts, apareix l'escarni.

Sí, això ho descriu molt bé Manuel Rivas en Oración fúnebre por la orquesta del viento: ho van destruir tot i després va arribar el silenci, però també el destruïren perquè se sentien els morts i l'ompliren de calúmnies, mentides, falsedats i pors. I els volgueren convertir en assassins, en rojos perversos. Van ser assassinats primer, condemnats després més enllà de la vida a l'oblit, negant-los un soterrament digne, i finalment difamats per la història oficial.

Aquesta obra coral ha tractat de recuperar les històries de vida d'aquests mestres i, també, d'analitzar rigorosament els sumaris oberts contra aquests: veure precisament com estaven fets, com estaven elaborats, quins eren els seus passos per a demostrar de manera objectiva, lògicament, i sempre de manera rigorosa i precisa com estaven confeccionats, com estaven fets i com estaven manipulats per tal de demostrar que realment es va assassinar a aquestes persones i que realment no varen tindre un judici just, a més d'il·legítim i il·legal. Hi ha inclús mestres que no tingueren solament un procediment sinó que en tingueren tres, una altra de les nombroses anomalies. No pots jutjar tres vegades a una persona pel mateix en tres tribunals diferents! Fins i tot, el mestre, qui ja havia estat afusellat com a conseqüència de la sentència dictada pel primer Consell de Guerra, continuà amb els altres dos sumaris oberts durant un i dos anys respectivament perquè no s'havien assabentat que ja l'havien assassinat.

Wilson Ferrús Peris, coordinador de l'obra.

Ja estem acabant i m'agradaria fer una sintetització de tota aquesta memòria que s'ha estat treballant en aquests llibres i en altres investigacions, recuperant un poc una idea de Carmen Agulló en la introducció del llibre, on diu que cal fer «una pedagogia de la memòria». En quin punt es troba aquest desig actualment? Què podem fer per posar en valor aquesta «pedagogia de la memòria»?

Això sempre ho reivindique, cal reivindicar-ho. Les bases en què se sosté la justícia transicional són quatre: veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició. Però ens oblidem d'una cinquena pota decisiva i necessària igualment: la pedagogia de la memòria, l'educació en memòria i en drets socials. I et diuen, basat en què? Basat en comissions de la veritat. En quina veritat? En la de les comissions de la veritat que caldria constituir, perquè no hi ha trenta mil veritats, hi ha la veritat fonamentada en els estudis historiogràfics que fan persones serioses i rigoroses a través d'estudis i les investigacions. I això és el que ha de marcar després els continguts que s'han de portar a l'escola, perquè sense portar els continguts de memòria i de drets, no oblidem els drets socials, estem en el punt perillós de tornar a les intoleràncies, als fanatismes, als feixismes..., que no ens queden tan llunyans.

Més informació:

Espai web coordinat per Wilson Ferrús al voltant dels i les mestres de la IIª República: https://www.facebook.com/Mestres-de-la-Rep%C3%BAblica-736857236364467/

Presentació llibre 'Afusellats. Mestres i republicans' a la seu d'UGT-PV: https://www.ugt-pv.es/cms/index.php/actualidad-listado/11408-ugt-pv-acull-la-presentacio-del-llibre-afusellats-mestres-i-republicans

Al llibre han participat amb les seues investigacions les següents persones: Eduardo Cuñat, Miguel Ángel Cantó, José Luis Pellín, Vicent Torregrosa, Anabel García, Wilson Ferrús, Sandra Mínguez, Federico Verdet, Antonio Calzado, Vicenta Verdugo, Òscar Pérez, Raquel Doñate, Carla Giménez, Antonio Ramírez, José Joaquín Rovira, Luis Mas, Joan Baptista Malonda, Vicent Galiana i Herminio Lafoz.