Territori Educatiu

19/05/2021

La veu de l’antic alumnat: Vera Carrión Salas i Manel Bernete Navarro

Engegem una nova secció dins de Territori Educatiu: conèixer quins han estat els aprenentatges i les vivències de l'antic alumnat a les nostres cooperatives.

La veu de l’antic alumnat: Vera Carrión Salas i Manel Bernete Navarro

Avui comptem amb el relat de dos exalumnes d'escoles cooperatives. Per un lloc tenim a Vera Carrión Salas, exalumna d'Escuela 2 (La Canyada, Paterna) i vocalista del grup Mafalda i, per altra banda, comptem amb Manel Bernete Navarro, exalumne de La Nostra Escola Comarcal (Picassent) i de Florida Centre de Formació (Catarroja) que treballa com a personal tècnic dins de projectes de l'Economia Social i Solidària.

Es tracta de dos veus privilegiades per tal de repensar el món del cooperativisme educatiu i de l’Economia Social i Solidària (ESS) no des d’una lectura condescendent, sinó des d’una mirada crítica que ens pot ajudar a repensar el nostre present.

Dos relats que ens ajuden, a través de les seues vivències i reflexions, a pensar en aquesta qüestió, a realitzar una lectura que ens convida a parar, mirar-nos als ulls, qüestionar-nos sobre allò que fem i a assentar les bases per construir una altra manera de relacionar-nos, d’explorar possibilitats alternatives i obrir camins que no conduïsquen a la reproducció d’un món injust i ple de malestars, sinó a aprofitar tot el potencial amb el que compta el nostre sector cooperatiu.

Una mirada des del món assembleari i llibertari: l’experiència de Vera Carrión Salas a Escuela 2.

Vera Carrión

Vera Carrión

Vera Carrión Salas és una jove de vint-i-nou anys de la ciutat de Paterna (comarca de l’Horta Nord) i és, entre moltes altres coses, vocalista del reconegut grup de música Mafalda des de fa deu anys. Aquesta estudiant del Grau de Psicologia a la Universitat de València comparteix amb nosaltres, avui, la seua experiència a Escuela 2, una cooperativa d’ensenyament que compta amb quasi quaranta anys de vida, encara que la seua història es remunta a meitat de la dècada dels anys seixanta, i que es troba situada a La Canyada, a la ciutat de Paterna.

Després d’haver estudiat a l’Escola Pública El Parque durant l’Educació Primària i després d’haver realitzat Primer de l’ESO a l’Institut Públic de Paterna Henry Matisse, va arribar a Escuela 2 aprofitant que es va quedar una plaça lliure i allí va fer la resta de l’etapa de l’ESO.

A l’hora de relatar la seua experiència durant els tres cursos que va formar part d’aquesta escola, una de les paraules que més travessen el seu relat és la del desig. Al respecte, afirma: “el que més destaque de la meua experiència és que m’abellia anar a l’escola. Anava amb gust i m’agradava anar-hi. Hi havia un munt d’activitats alternatives, es feien moltes coses fora del que podríem anomenar com l’educació normativa. Això feia que fora una experiència divertida i atractiva. Et relacionaves molt amb la gent de tots els cursos i els espais eren molt oberts. A més, era un lloc molt xulo tant a nivell físic com arquitectònic. Era molt bonic”.

Vera Carrión durant una actuació del grup Mafalda

Vera Carrión durant una actuació del grup Mafalda

Era un espai, en aquest sentit, que afavoria la relació entre generacions diferents i amb el professorat: “la relació era molt familiar entre la gent dels diferents cursos. Això generava un bon ambient. De fet, gran part de la gent amb la que més afinitat tinc a dia d’avui, a més de les amistats que he fet dins del món de la música, és la gent que vaig conèixer a Escuela 2”. Un dels espais més destacats és aquell que se li coneix com el jardín (que és com li deien a les zones d’esbarjo de l’escola), el qual per la seua estructura configurava i facilitava la relació amb tothom. Ací també participava l’alumnat amb Necessitats Educatives Especials (NEE): “això és un punt positiu perquè fa viure la diversitat, i la veritat és que també ajudava que els i les monitores tingueren una vessant molt oberta: eren joves i això facilitava la relació amb tot l’alumnat”.

Un dels esdeveniments que sempre recorda qualsevol persona que haja estudiat en aquesta cooperativa d’ensenyament és la construcció i elaboració de la falla de l’escola. Tal i com ens conta Vera, “era un eventazo. Ens podíem arribar a tirar quasi un mes realitzant activitats i projectes relacionats amb la falla de l’escola, allí ens ajuntàvem totes i apreníem mentre anàvem fent. Era una forma de construir comunitat molt bonica”.

Altre punt clau del bon ambient, participatiu i democràtic, amb el que compta aquest centre és el de la relació amb les famílies. Durant el curs escolar es realitzen moltes trobades amb qualsevol excusa, des d’actuacions de teatre, presentacions de final de curs i projectes interdisciplinars. Aquesta circumstància afavoreix la construcció d’un ambient molt positiu a l’hora de desenvolupar-se i de viure l’escola i l’escolarització de forma positiva.

Un dels trets més característics del projecte pedagògic d’aquesta escola és la seua aposta per treballar a través de models integradors amb alumnat amb Necessitats Educatives Especials (NEE). Vera recorda, en aquest sentit, l’experiència de compartir curs amb els seus companys Luis, Adrián i Iván: “tinc un gran record d’açò. És una cosa que em pareix molt important perquè aprens a conviure en la diversitat. I és quan entens un poc el que és la diversitat perquè et travessa algun eix d’opressió ja siga perquè has viscut o conviscut amb algú que ho té o que ho sofreix, doncs crec que això ajuda a fer un click al teu cap per a què, quan es presenten altres vivències en la teua vida de característiques similars, ho detectes i comprengues millor. Crec que el recorregut que has de seguir per deconstruir certes concepcions o formes de fer se’t presenta igual però ho entendràs més ràpid respecte d’algunes persones que no hagen tingut l'oportunitat de conviure en un ambient on la diversitat està tant present”

El d’Escuela 2 és un projecte pedagògic caracteritzat per oferir l’espai i el temps necessaris perquè cada alumne i cada alumna puga fluir i treballar a partir de les sensacions i les emocions. I precisament aquest és un dels aspectes que més destaca Vera a l’hora de recordar el seu pas per l’escola: “altre aspecte que m’agradaria destacar és el fet d’haver pogut conviure amb la diversitat. Em pareix molt positiu perquè m’ha ajudat a entendre les lluites polítiques actuals d’una manera semblant. Crec que tant la gent que forma Mafalda com jo ens hem construït d’una forma molt semblant en aquest sentit perquè al final hem crescut juntes”.

No obstant això, aquesta experiència, la qual Vera valora d’una forma molt positiva, també té les seues ombres: “l’experiència meua ha estat brutal però clar, també em genera la contradicció que al final a l’escola sempre et trobes la mateixa gent, el mateix perfil de famílies amb un nivell adquisitiu relativament fort i d’un estrat social determinat. Crec que eixa diversitat que ens estan ensenyant per un costat a l’hora d’estudiar amb alumnat amb diversitat funcional, per l’altre costat hi ha un munt de diversitats que no ens estan ensenyant: la de persones migrades, la de l’alumnat de tot tipus d’estrats socials i un llarg etcètera. Al final és una bombolla, que té les seues coses bones (la familiaritat i els vincles que es construeixen) però també té les seues coses dolentes”.

L’experiència en aquesta escola ha sigut crucial a l’hora de desenvolupar la seua vessant creativa com a membre integrant de Mafalda. “Jo crec que Escuela 2 potencia la part creativa en molts sentits. La connexió que més veig és obvia, i és que Antoni, el guitarrista del meu grup, ha realitzat tota la seua escolarització ací i, en aquest sentit, hi ha moltíssima afinitat quant a vivències”.

A més, altre aspecte positiu que destaca és la de “llevar la culpa que si et vols dedicar a la música o quelcom creatiu o artístic també és vàlid. No ho enfoquen tot a una eixida on pesa més la vessant racional com podria ser el cas d’una Enginyeria. Si et veien amb capacitats doncs tractaven de potenciar-les. A mi per exemple em varen posar al front d’un projecte musical quan vàrem fer un intercanvi amb un institut de Dinamarca. Ho recorde amb molt de gust perquè suposava assumir una gran responsabilitat. També ballàvem i cantàvem. Era una manera de perdre la vergonya i això, a l’hora de tenir tablas en l’escenari, és molt important”.

Vera Carrión durant el festival Viñarock

Vera Carrión durant el festival Viñarock

A dia d’avui, i tirant la vista enrere de tots aquests anys d’escola i de participació activa a diversos espais assemblearis i des d’una vessant llibertària, com és el cas de l’Ateneu llibertari del Cabanyal o el CSOA L’Horta, així com de col·lectius feministes com Fusa Activa, en la realització del documental Las que faltaban o realitzant tallers de gènere i música a diversos espais educatius conjuntament amb la cantant Clàudia KeyDay, reconeix que les sinergies entre aquests i el món del cooperativisme i de l’Economia Social i Solidària cada vegada estan més presents i més en un context com el valencià, on sempre s’ha treballat des d’una visió més integradora entre les diverses posicions ideològiques existents dins de l’esquerra alternativa. Al respecte, afirma que l’ESS “em pareix que és una alternativa, no sé si és la ideal però almenys sí la més viable de cara al que hi ha actualment: un capitalisme feroç. Crec que és una de les poques alternatives més o menys viables que tenim front el capitalisme, del que ens resulta tan difícil escapar i on sempre és difícil fer funcionar qualsevol cosa des de criteris més ètics i que no alimente aquest monstre”.

Uns principis cooperatius que, dins de Mafalda, també intenten posar en pràctica: “s’intenta, però que s’aconseguisca és altra cosa. Cal tenir en compte que sempre hi ha una realitat de jerarquies i de formes de fer que cal anar treballant-nos. Però bé, encara que de vegades no ens isca, sempre ho intentem”.

Deia el reconegut filòsof i pedagog anarquista Ivan Ilich que la supervivència dels éssers humans depenia que es redescobrira l’esperança com a força social. D’això es tracta, doncs, de continuar intentant-ho i amb l’esperança sempre present.

 

Una mirada des del món de l’Economia Social i Solidària: l’experiència de Manel Bernete Navarro a La Nostra Escola Comarcal.

Manel Bernete durant un viatge a l'Uruguai

Manel Bernete durant un viatge a l'Uruguai

 Manel Bernete Navarro és un jove de vint-i-nou anys resident a la ciutat de València que ha crescut, al llarg de la seua infància, entre les localitats d’Alcàsser i Picassent, a la comarca de l’Horta Sud. La seua experiència a les cooperatives d’ensenyament passa per haver estudiat a la Nostra Escola Comarcal des de l’etapa d’Infantil fins a la finalització de la Secundària, i per Florida Centre de Formació durant la seua etapa de Batxillerat.

Avui, no obstant això, ens hem centrat en parlar del seu pas per La Nostra Escola Comarcal: “en aquesta escola he passat tretze anys de la meua vida, així que forma part dels records de la meua vida de xicotet. Tinc molts bons records en general. Jo crec que és un lloc, sobretot per a un xiquet, on es gaudeix molt de l’espai, el qual dona moltes possibilitats d’acció. Un dels millors records que tinc és el del pati: hi havia espai per a practicar esport, hi havia un gran espai arbrat que tothom coneixia com La Pinà, hi havia diverses granges i teníem horts”.

A l’hora de relatar la seua experiència a la Nostra Escola Comarcal, un dels aspectes centrals que podem trobar en el relat de Manel és l’aposta per treballar a través d’allò comú, en col·lectiu i a través d’una participació molt elevada tant per part de l’alumnat com del professorat i les famílies (ja fora a través de les assemblees de famílies, a l’hora d’organitzar la Festa de la Primavera i la Nit d’Expressió i en l’organització d’altres esdeveniments).

I és que La Comarcal, tal i com la coneixen de forma col·loquial, era una autèntica escola de pares i mares. Les famílies són part de l’organigrama del centre en tant que cooperativa mixta (famílies i treballadores) que basteix la seua actuació des de la participació. Com ens relatava la professora i investigadora de la Universitat de València Carmen Agulló a l’entrevista que li vàrem realitzar en aquest espai web, “allò era pura militància de les famílies, d’anar a plantar els pins i d’anar a pintar les parets. Tot ho van fer les famílies”.

Aquesta implicació de les famílies continuava sent un aspecte central en el dia a dia del centre durant l’etapa de Manel: “Durant la meua etapa es veia una idea de construir en comú. El centre, tant a nivell organitzatiu com espacial, donava peu a trobar-se i això facilitava la sensació de ser una gran comunitat. Això es nota en què, quan acabes la teua etapa allí, sempre t’abelleix tornar a veure a tot el món: al professorat, a les educadores de menjador, a les cuineres i a la gent encarregada dels autobusos”.

En aquest sentit, un dels records que porta a col·lació de forma reiterada és el fet que tots els records que té són sempre conjunts, en comú. Això ajuda a conformar encara més aquesta idea de la familiaritat amb la qual comptava l’escola: “jo crec que sí que hi ha un tarannà comarcaler. Quan et trobes gent d’altres cursos i saps que sou de La Comarcal, això és el primer que ix en la conversa. I sempre es parla de totes les fites de La Comarcal: dels horts, de la granja d’animals, de les excursions pel camp, de la Festa de la Primavera i un llarg etcètera. És una experiència que està molt present en totes les persones que et trobes que hagen estudiat a La Comarcal”.

Un dels aprenentatges que més es va emportar, a més d’aquesta sensació de fer sempre en comú, és la importància de posar en valor i en el centre de les seues preocupacions l’entorn natural: “el que s’ha de saber és valorar la natura com a tal i saber que cal protegir-la. En primer lloc, perquè és necessària ja que som ecodependents i, en segon lloc, per la bellesa de la natura”.

El fet de comptar amb la companyia d’animals i el fet d’alimentar-los i poder cuinar amb els aliments que donen és un aspecte que tant Manel com moltes altres persones vinculades al món de l’educació sempre destaquen com quelcom essencial a l’hora de fer que l’alumnat es connecte amb el que és el model de producció de consum de proximitat: “d’alguna manera es fa pedagogia a l’hora de tenir en compte que les coses no venen del supermercat sinó que venen després de tot un procés de cura i de producció. I també a l’hora de reconèixer que això és un treball, un treball que cal posar en valor”.

La Nostra Escola Comarcal es configura, així, com “un projecte que et fa veure el món des d’una mirada respectuosa i prou empàtica, on la bellesa, la cultura i la naturalesa tenen una part important en el desenvolupament de les persones. A més, també m’ha ajudat a formar-me dins d’una visió militant del valencianisme i m’ha ajudat a estimar la llengua ja que jo, que vinc d’una família castellanoparlant, segurament no haguera tingut aquesta visió ni parlaria valencià si no fora pel meu pas per l’escola”.

Un compromís militant que va fer que, després d’acabar el seu pas per la Nostra Escola Comarcal i de fer el Batxillerat a Florida Centre de Formació, acabara fent Geografia i Medi Ambient a la Universitat de València i, a continuació, un Màster d’Economia Social, sector en el que es troba treballant en tasques de promoció i desenvolupament de projectes relacionats amb l’Economia Social i Solidària (ESS).

En aquest exercici professional dins del món de l’economia alternativa, allò que considera que ha pogut aprendre del seu pas per una escola cooperativa i que posa en joc en el seu dia a dia és “una sensibilitat a procurar veure el sentit a les coses. Perquè, al final, l’ESS no va més enllà d’això: d’entendre el treball i l’economia des de la utilitat que té en termes socials i de posar en quarantena algunes qüestions com el lucre, el benefici o el creixement econòmic. I per altra banda, també, per tal d’entendre els projectes des d’un punt de vista col·lectiu”.

Aquesta circumstància resulta essencial, en la seua opinió, per tal d’orientar la pràctica i la militància des dels sectors progressistes de la societat. En aquest sentit considera que l’esquerra ha de fer seu el discurs i la pràctica que es planteja des del món cooperativista i de l’ESS: “l’esquerra, després de la caiguda del Mur de Berlín, es queda òrfena de projecte econòmic. De vegades es confon el mercat i el fer economia amb el sistema capitalista, quan no tenen per què ser el mateix, i moltes vegades es queda l’Estat com la única forma de pensar l’economia des de l’esquerra. Jo considere que no, que el mercat és un instrument que ha existit i existirà en totes les societats. La qüestió, pense, és el poder pensar en mercats regulats amb criteris socials, perquè aquests no deixen de ser una forma lògica i raonable de distribuir béns i serveis”.

Un altre dels aprenentatges que es va emportar de la seua experiència a La Comarcal és aquella cosmovisió en la qual es té molt en compte a les persones, les seues realitats i les seues necessitats: “enfront d’un món que no para, que és ràpid, líquid, on pareix que tot siga efímer i on les relacions de cura i de xarxa s’estiguen fragmentant cada vegada més, des de la perspectiva cooperativista i de l’ESS es posa sempre les persones al centre. Les persones i les seues condicions materials de vida sempre són el més prioritari”.

No obstant això, i malgrat el seu record en positiu de l’escola i de la seua aposta clara per la perspectiva cooperativa, des de la seua visió actual hi ha certs sectors estratègics de la societat en la qual cal apostar per potenciar allò públic: “Considere que hi ha sectors que, per la seua naturalesa, com per exemple l’educació, l’energia o la sanitat, han de ser administrades mitjançant altres paràmetres més enllà del benefici i la rendibilitat. Perquè per exemple, una cooperativa, per molt que vinga del món de l’economia social no deixa de competir dins un mercat capitalista. Però l’Estat no, l’Estat pot assumir les despeses si aquestes compten amb un component social ja que es parteix des d’una òptica universalitzadora i asseguradora de drets”.

A nivell educatiu, i des de la seua militància actual, no acaba de tenir una idea clara sobre quina seria la seua aposta ideal: “Per una banda estan totes les experiències i tot el saber fer, és a dir, tot el patrimoni històric i organitzatiu amb el que compten les cooperatives d’ensenyament, el qual considere que tenen molt de valor. Però per altra banda considere que l’educació és un dret i un bé fonamental i, a més, és una forma de fomentar una societat sana i democràtica mitjançant una educació universalitzada. Aleshores jo crec que caldria prioritzar l’escola pública per davant de tot”.

I és que moltes vegades té la sensació que aquest projecte al que tant estima ha anat perdent el seu esperit originari: “nosaltres, quan ens hem trobat amb altra gent que també ve de La Comarcal, tenim la sensació que l’escola s’ha elititzat, que ha passat de tenir un esperit més crític o més impugnador fins a no tenir-ho tant, almenys en la meua experiència”.

La seua visió parteix de realitzar un diagnòstic on fa palesa que “hi ha un biaix de classe en aquests tipus de projectes. Aquest biaix, a més de provocar el comptar amb famílies amb un capital cultural i econòmic elevat fa que, normalment, la percepció familiar i les expectatives dels xiquets i les xiquetes davant l’escola siguen altres i que l’ambient de treball siga, en principi, més senzill. Això fa possible que en aquests tipus de projectes es puguen dur a terme experiències pedagògiques que probablement serien molt difícils d’implementar amb un alumnat que ve de contextos complicats que configura ambients disruptius i amb una major complexitat d’abordar el dia a dia”.

Manel Bernete durant un viatge a l'Uruguai

Manel Bernete durant un viatge a l'Uruguai

Aquestes reflexions són un tema recurrent en el seu dia a dia ja que, actualment, es troba estudiant el Màster de Professorat en Educació Secundària en l’especialitat de Geografia i Història. Allí, reflexiona, “a les classes de Sociologia de l’Educació hem estat debatent al voltant de la idea segons la qual l’escola hauria de ser, alhora, com una finestra i com un espill. Aleshores jo crec que La Comarcal sí que era una finestra a l’hora de veure el món d’una altra manera, però no sé si actuava tant com un espill perquè, realment, no comptava amb una mostra representativa del que hi havia a la societat”.

Malgrat tot, el seu pas per aquesta escola ha marcat tot allò que és, i aquesta circumstància és un fet que no canviaria per res del món, perquè ha estat una experiència en la qual, en el seu procés actual de formació per a ser professor, ha pogut aprendre de la seua excel·lent relació amb el professorat que hi havia a l’escola i poder fixar-se en els perfils i els estils que a ell li agradaria desenvolupar en el seu futur com a docent. En aquest sentit, té un record especial cap al seu mestre Albert Taberner: “No era un mestre especialment innovador. Ens feia, per exemple, dictats d’alguna notícia que llegia al diari, ens posava cançons i a la classe de Coneixement del Medi anàvem a l’hort a treballar-lo. Tothom li tenia una estima especial. I és que al final allò que comptava era la seua forma d’estar, de ser amb l’alumnat i d’empatitzar. Al mateix temps era una persona molt crítica que, en certa manera, ens va endinsar en concebre el món des d’una vessant política, a valorar i estimar la terra de la qual naixen els fruits i les hortalisses que mengem i a comprometre’ns amb els i les altres. A més, era una persona honrada. Després de ser Coordinador General d’Esquerra Unida del País Valencià va deixar el seu càrrec i va tornar a exercir un dels seus oficis (a més del de llaurador): ser mestre”.

En definitiva, una experiència vital on aprendre que allò important no és, sols, contra allò que lluitem, sinó que també és important com ho fem i junt a qui decidim fer-ho.

 

Comparteix aquest article
Publicat el 19/05/2021
Secció: L'opinió d'antics alumnes

Dídac Delcan Albors

Sóc Dídac Delcan Albors, Educador Social, i al llarg de la meua vida he estat vinculat a les Cooperatives d'Ensenyament Valencianes com a alumne però, també, com a investigador.

Mitjançant aquest blog m'agradaria posar en valor aquelles experiències que defineixen als vostres centres així com escoltar veus referents dins del món del cooperativisme educatiu i, també, d'altres àmbits.

Contar allò que fem i allò que ens passa és essencial. En aquest sentit, les cooperatives feu una aportació vital dins de les vostres comunitats de referència ja que esteu, constantment, dinamitzant diferents espais i persones. Obriu, en definitiva, espais on poder fer-se preguntes sobre com volem viure conjuntament.

Continuar oferint la possibilitat d'obrir aquestes preguntes i posar en valor el vostre patrimoni educatiu i organitzatiu és el ferm compromís amb el que compta aquest espai.

Twitter: @fridamnrules
Instagram: @fridamnr

COMENTARIS

Encara no hi ha cap comentari, escriu tu el primer

Escriu el teu comentari:

PROTECCIÓ DE DADES: En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades personals (LOPD) i Comerç Electrònic (LSSI) l'informem que les dades facilitades voluntàriament per vostè., S'incorporaran a un fitxer denominat "territori educatiu" propietat de UCEV amb finalitats estadístiques i de comunicació de les activitats en compliment de les seves finalitats pròpies. Vostè podrà exercir els drets d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició relatiu a aquest tractament de què és responsable UCEV, dirigint-se per escrit a la seu al carrer Arquebisbe Mayoral, 11-b, 46002 de València.