Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar

"El mar será muy grande, muy ancho y muy hondo.

La gente va allí a bañarse.

Yo no he visto nunca el mar.

El maestro dice que iremos a bañarnos"

(Lucía Carranza)

Aquesta és la història d'una promesa incomplida, la que li va fer un mestre al seu alumnat. El mestre és Antonio Benaiges i l'alumnat, els xiquets i les xiquetes de l'escola rural de Bañuelos de Bureba, un xicotet poble de la comarca de la Bureba, a Burgos. La promesa la va fer un dia d'hivern al començament de l'any 1936 però mai es va poder complir. L'ombra del colp d'Estat de juliol d'aquell mateix any va estendre's fins aconseguir acabar amb la vida de milers de persones, entre elles una quantitat important de mestres.

Alumnat de l'escola de Bañuelos de Bureba acompanyat amb el mestre Antoni Benaiges.

Aquesta setmana entrevistem a Sergi Bernal, encarregat de recuperar la història d'un mestre compromès amb l'educació basada en els ideals republicans i que es va implicar en proposar una pedagogia amb un fort component emancipador. Tant, que ho va pagar amb la seua pròpia vida. A través del relat de Sergi, tractem de fer un exercici de recuperació de memòria històrica i tractem d'homenatjar a tots aquells mestres que varen ser l'ànima d'una nova forma d'entendre l'educació que va anar estenent-se durant els primers anys de la Segona República i que, malauradament, no va poder comptar amb la continuïtat desitjada per culpa del colp d'estat que les tropes afins al bàndol feixista van iniciar el divuit de juliol de l'any 1936 i la posterior dictadura.

Una història que, en paraules del propi Sergi, va sorgir d'una trobada inesperada: "aquesta és una història molt potent. A mi m'agrada molt la fotografia i explicar històries a través d'ella i, des de l'any 2003, anava buscant la possibilitat de fer fotografies d'una exhumació de persones assassinades per motivacions polítiques durant la Guerra Civil. De casualitat, vaig llegir un número de la revista de divulgació històrica Sàpiens on es parlava sobre la recerca del cos d'un president del Barça i diputat republicà: Josep Suñol. Fou llegir el reportatge i posar-me en contacte amb la Queralt Solé, historiadora que em va guiar per poder anar a documentar una exhumació, i aquesta va ser la meva porta d'entrada a la fossa per tal de poder fer fotos del procés de treball. Finalment, hi vaig estar vuit dies fent fotos de totes les fases seguides en l'obertura de la fosa de La Pedraja, localitzada a la província de Burgos. Era molt gran, fixa't que varen sortir, després de dos intervencions, cent quaranta esquelets. Vaig documentar les fases seguides, vaig enregistrar diverses entrevistes als familiars de les persones assassinades, i vaig conèixer l'entorn de les persones desaparegudes, les seues cases i allò que es conservava encara. Volia fer un treball que fera un recorregut del procés tant a nivell tècnic com a nivell emocional".

Treballs d'exhumació a la fossa de La Pedraja. Autoria: Sergi Bernal.

Una feina que ja va donar per acabada quan, de casualitat, la història va donar un gir inesperat: "l'últim dia d'exhumació jo ja vaig marxar i, quan ja estaven recollint la resta de l'equip, va aparèixer una persona del poble de Bañuelos de Bureba dient que allí estava el mestre del seu poble, l'Antoni Benaiges. Em va trucar per telèfon una persona de l'associació de familiars amb la que havíem estat treballant aquells dies i em van dir que allí a la fosa hi havia un paisà meu, un mestre català que es deia Benaiges. Amb aquesta poca informació vaig començar a buscar a través de la xarxa, trobant solament una petita publicació d'un blog de Mèxic. La veritat és que allò era lacrimogen. Aquell text parlava d'un mestre que havia estat assassinat els primers dies de la Guerra Civil, que es trobava a la fosa de La Pedraja i que havia promès als nens de l'escola d'aquell poble de muntanya que aquell estiu els portaria a veure el mar per primer cop prop del seu poble natal, Mont-Roig del Camp (Tarragona)".

Retrat del mestre Antoni Benaiges.

Precisament allí, a la seua localitat natal, els seus familiars encara conserven algunes còpies d'un dels quaderns més emblemàtics que es van produir en aquella escola: El mar, la visión de unos niños que no lo han visto nunca. "Allò era una perla, tota una declaració d'intencions, un quadern on l'alumnat d'aquesta escola de Bañuelos de Bureba s'expressava lliurement al voltant de la idea de com imaginaven que seria el mar i com seria l'experiència de veure'l per primera vegada. Al respecte, deien: 'el maestro dice que iremos a bañarnos, yo digo que no voy a ir porque tengo miedo que me voy a ahogar' (Lucía Carranza), 'el mar será muy grande. Yo no lo sé porque no he estado allá. También será muy ancho y tampoco sé si es ancho o no lo es' (Natividad Hernáez), 'en el mar habrá más agua que toda la tierra que yo he visto. El agua estará muy caliente. En las orillas debe ser piedra, porque si no se lo tenía que llevar' (Severino Díez). Es tractava d'un exercici d'imaginació i de presa de la paraula excepcional, meravellós. Vaig llegir això i vaig pensar, això és increïble: el mestre que els va prometre el mar".

Però aquell somni es va truncar perquè va arribar l'alçament, la detenció, la tortura i l'execució d'aquest mestre.

Fragment del quadern 'El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca'.

Anton, un jove mestre compromès amb la transformació social

Antoni Benaiges fou un mestre català nascut l'any 1903 al poble de Mont-Roig del Camp (Tarragona). Abans de ser mestre, i malgrat que gran part de la seua família materna es dedicava a oficis relacionats amb el món de l'educació i la pedagogia, ell va fer de pagès, conjuntura que li va oferir comptar amb una perspectiva bastant clara al voltant de la problemàtica associada a la distribució de la riquesa així com de les desigualtats existents en aquell moment.

Tal i com ens conta Sergi, "és a l'any 1928 quan va començar a estudiar a la Normal de Barcelona, acabant finalment com a mestre a una escola rural situada prop de Burgos, més concretament a la localitat de Bañuelos de Bureba, on va arribar l'any 1934. Abans, però, va ser destinat a la localitat catalana de Vilanova i la Geltrú, on va conèixer les tècniques Freinet.

Bañuelos era un poble quasi sense carreteres, electricitat i aigua corrent de poc més de dos-cents habitants i on tothom es dedicava al cultiu del cereal. Comptava, això sí, amb una escola, una petita escola on va arribar destinat el mestre Benaiges".

Treballs d'exhumació a la fossa de La Pedraja. Autoria: Sergi Bernal.

Anton, com li coneixien de forma íntima les seues persones més properes, era un exemple clar del ciutadà ideal que l'arribada de la Segona República pretenia estendre per tot arreu: una persona formada, amb un bon bagatge cultural i participant en la societat exercint una ciutadania crítica i activa. Un ciutadà republicà que va revolucionar l'alumnat a través de la seua proposta pedagògica basada en l'aplicació pràctica de les tècniques promulgades pel pedagog francès Célestin Freinet.

Aquests postulats pedagògics partien de la base de confiar plenament en les possibilitats de cadascun dels infants i de donar-los la paraula, construint un vertader treball cooperatiu dins l'aula de classe organitzada al voltant de la impremta escolar, on feien un diari escolar i uns quaderns de forma periòdica que s'intercanviaven amb altres pobles on també s'estaven posant en pràctica experiències educatives semblants. "A través d'aquests quaderns els nens i les nenes explicaven el seu dia a dia. Eren quaderns on es treballava l'esperit crític, on els nens escrivien allò que veien i on es preguntaven el per què de qualsevol dubte o esdeveniment que estigués ocorrent al poble: qui era la persona més major, la visita d'un explorador, les coces que donava la burra d'un veí, qui era el més pobre i el més ric, i així un llarg etcètera" afirma Sergi.

Benaiges fou un mestre, en definitiva, que va portar l'esperança i el progrés a aquesta xicoteta localitat de Burgos: "aquest mestre no només va portar la impremta, el gramòfon i la modernitat sinó que també va portar el progrés. Va significar un perfil de persona molt avançada als seus moments i als seus temps". No obstant això, i arran d'aquesta presa de la paraula per part de la canalla començant a rondar pel poble fent preguntes, qüestionant-se el per què de les coses i tractant d'analitzar els motius que generaven les profundes desigualtats socials existents, es varen encendre les alarmes entre la gent amb més poder tant d'aquesta localitat com del seu voltant. Unes alarmes que ja havien començat a sonar pràcticament des del seu primer dia ja que, tal i com ens contextualitza Sergi, "el primer que va fer només va arribar a l'escola va ser pintar-la i treure-li el crucifix, fet que no va estar ben vist ja que aquest poble de la comarca de la Bureba era molt catòlic i on, a més, els cacics comptaven amb molta força".

Fotografía actual de l'edifici on s'ubicava l'escola.

Donar la paraula, i la veu, a l'alumnat: seguint les passes de la proposta pedagògica de Celestin Freinet

"Tot allò que queda de l'Antoni Benaiges es conserva en una caixa de cartró. És poc. Unes fotos en blanc i negre i uns quaderns antics impresos de forma rudimentària que la família guarda des de fa molts anys" escriu Francesc Escribano al llibre Antoni Benaiges. El maestro que prometió el mar (Desenterrando el silencio), una obra escrita conjuntament amb Sergi, Francisco Ferrándiz i Queralt Solé que serveix per homenatjar aquest mestre. Més enllà de la vessant emocional que suposa tenir aquests xicotets records, cal destacar i posar en valor la vessant pedagògica que va suposar treballar a l'aula a través de la impremta i l'expressió lliure de l'alumnat, la qual queda reflectida en els quaderns que varen poder consultar a l'hora d'investigar sobre la història d'aquest mestre i que seguien la proposta pedagògica freinetiana.

I és que gràcies a la introducció de la impremta dins l'aula, l'alumnat d'aquesta escola es va convertir en cronista de la vida del poble i, a més de fer-se preguntes i esbrinar coses, a través d'aquestes publicacions es compartien també refranys, cançons populars i observacions meteorològiques. D'aquesta manera, ja no estaven tancats dins de les quatre parets de la classe on devien començar a recitar els mateixos temes repetitius i memorístics sinó que la classe s'omplia d'experiències de vida.

El propi mestre explicava a la perfecció allò que va suposar l'arribada de l'esperat paquet amb la impremta en un article publicat a una revista de la Cooperativa de Mestres Freinet dins de l'Estat Espanyol. Al respecte, parla del rebombori que va suscitar: "Desorden. Trato de imponerme. ¿Pero por qué turbar un momento tan lleno de vida? Además la culpa era mía. Renace la calma. Al terminar la clase todo ha quedado debidamente distribuido. Mañana arreglaré la prensa y haremos algunas pruebas. Y enseguida el periódico. Le llamaremos Gestos. Gesto es carácter. Expresión libre. Matiz. Vida. Atributos de la escuela".

Fragment del quadern 'El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca'.

En aquests quaderns no escrivia solament l'alumnat. Tal i com ens relata Sergi, el mestre Benaiges "també escrivia parlant d'introducció a l'agricultura, una introducció no només al secà sinó en el conreu d'altres coses que anessin bé perquè aquella gent no ho haguessin de comprar tot amb el que els hi pagaven pel cereal. D'alguna manera la seua manera de fer i d'estar simbolitzava una petita revolució ja que va ser un mestre que ho va donar tot per a que aquells nens en aquell moment fossin uns ciutadans republicans, unes persones crítiques i conscients del món en el que vivien".

Per què hi va haver una generació de mestres tan influenciada per les tècniques proposades per Celestin Freinet?, li preguntem a Sergi: "Antoni Benaiges va pertànyer a una fornada de mestres que varen trobar, en la proposta pedagògica de Célestin Freinet, un referent a l'hora de posar en pràctica els nous ideals de ciutadania que van arribar amb la proclamació de la Segona República".

Hi comptaven amb molts altres referents, com és el cas de María Montessori, Ferrer i Guàrdia i Adolphe Ferrière, però les tècniques proposades per Freinet tals com l'assemblea, el text lliure, la correspondència interescolar i l'ús de la impremta ajudaven a construir una relació entre l'escola i l'entorn que permetia l'entrada de la vida real dins de l'espai de l'aula, circumstància que va suposar un alt reconeixement entre una part del professorat que començava el seu ofici. Una aposta, en definitiva, per una pedagogia popular, viva, dinàmica, arrelada al territori i que qüestionava les desigualtats existents.

"Aquestes pedagogies varen entrar per Lleida. Allí hi havia l'Herminio Almendros, un mestre que era molt actiu i treballava molt en xarxa. Aprofitant el seu nomenament com a Inspector de Primera Enseñanza en Lleida, es va unir de forma habitual a les tertúlies pedagògiques d'un grup de mestres interessats en noves propostes pedagògiques" ens conta Sergi. Allí va conèixer a Jesús Sanz, el qual venia d'estar formant-se a l'Institut Rousseau de Ginebra (Suïssa) i que va compartir, amb motiu de la reunió d'una d'aquestes tertúlies, la seua experiència i els seus coneixements sobre el treball que estaven realitzant un grup de mestres a França coordinats per Célestin Freinet. A partir d'aleshores, Almendros es va convertir en un dels més destacats impulsors d'aquesta proposta pedagògica dins de l'Estat Espanyol fundant, l'any 1930, i junt a altres col·legues de professió, la Cooperativa Española de la Imprenta en la Escuela, a través de la qual varen anar introduint les tècniques Freinet a poc a poc arreu del nostre territori. Eren mestres compromesos i militants en la renovació pedagògica: "en aquella època, els sindicats de mestres funcionaven molt bé. La gran majoria estaven afiliats i eren persones molt militants. Sabien, per tant, que un sol mestre no feia res, que s'havien d'unir i fer xarxa".

Sergi Bernal presentant l'exposició al voltant del mestre Antoni Benaiges.

Una pervivència que continua no solament en el record sinó que configura i condiciona de manera notòria la pràctica educativa de tots aquells mestres vinculats a la renovació pedagògica. I és que, avui, encara en són molts els qui es consideren hereus d'aquestes propostes pedagògiques i incorporen algunes d'aquestes tècniques a l'hora de treballar dins de l'aula. A més, i tal i com ens comenta Sergi, aquesta pervivència també continua en altres espais menys institucionalitzats: "jo per exemple estic realitzant actualment tallers d'impremta escolar, tractant de portar el record d'una experiència Freinet a una escola dels anys trenta del segle passat. És tota una experiència això de manipular i construir amb les teues pròpies mans".

En definitiva, aquest va ser tot un moviment pedagògic que tractava de posar els interessos i els desitjos de l'alumnat en el centre del procés educatiu. Un procés obert i dinàmic on, com bé defensava el mestre Benaiges, el quadern i el periòdic no suposaven un fi sinó un mitjà, "porque vamos al sentido profundo de la libertad. Sentido vital. El papel rayado es pauta. La pauta es conducción. O lo que es igual, dejarse llevar. (...) El niño, para ser educado, necesita camino libre, trazarse por sí mismo la trayectoria de sus actividades. ¿Que con papel sin rayar el niño escribe torcido? Mejor. Un motivo más para mejorarse yendo derecho. Dejémosle".

I és que, una vegada feien els quadernets, les paraules perduraven en el temps. A través d'aquestes publicacions l'alumnat no solament s'expressava sinó que sentia que era important. I aquesta era una circumstància que aquesta nova fornada de mestres considerava essencial en la seua proposta educativa: que l'educació bàsica s'estengués, que no estigués reservada solament per a la gent que valia per a fer una carrera lluny del poble sinó per a tothom. Donar la paraula a l'alumnat, empoderar-lo a través de la creació dels seus propis textos, fer-lo sentir amb responsabilitat i que la lectoescriptura entrara a l'aula a través de la necessitat dels infants d'expressar-se. "Una manera de construir ciutadania, on poder defensar el seu poble i dignificar-lo. Una educació on tothom tingués dignitat, sabera expressar-se, escriure i comunicar. En definitiva: fer ciutadania del futur, això sí, amb valors republicans" conclou Sergi.

Sergi Bernal i Alberto Bougleux presentant el documental 'El retratista' a un grup d'adolescents.

El Retratista: un antídot front als discursos d'odi

Des d'aquesta trobada inesperada amb el cas del mestre Benaiges, al llarg d'aquests més de deu anys que Sergi Bernal porta investigant la vida del mestre Benaiges, la xarxa de persones que han anat vinculant-se al voltant del projecte ha estat molt fecunda i extensa. "Es va generar una xarxa molt gran de col·laboradors que compartien amb nosaltres troballes que feien a arxius, biblioteques i en el boca a boca. També a nivell de xarxes socials. Arribats a aquest punt, m'agradaria fer un incís per tal de reivindicar-les també com un espai de trobada, com un espai on algú que no et coneix de res et comenta que ha trobat certa informació relativa a aquest mestre. Les xarxes moltes vegades serveixen per fer-li la vida impossible a la gent, però en altres ocasions també poden ajudar a albirar certa esperança de col·laboració mútua i desinteressada entre persones amb interessos semblants com, per exemple, de nets d'alumnes d'aquesta escola que t'ajuden, des de la distància, a realitzar entrevistes als seus avis. I són testimonis importants, perquè són gent major que en els darrers anys ha anat faltant i considere que és important mantenir el seu testimoni".

Continua afirmant, en aquest sentit, que a l'hora de plantejar-se el procés d'investigació referent a la història d'aquest mestre, "al principi recorde que vaig fer un esquema, el qual tenia moltes branques. A partir de la fosa de La Pedraja es connectava amb l'escola de Bañuelos de Bureba. Al descobrir el mestre, va venir TVE a enregistrar i a contar la seua història. Arran de la publicació d'aquesta noticia, familiars del Benaiges em varen telefonar i, poc a poc, a mesura que tiràvem una mica del fil, doncs connectàvem amb més persones i més llocs. I així vàrem arribar a Mèxic junt a Alberto Bougleux, director del documental El Retratista, un homenatge visual realitzat conjuntament amb ell i rodat, en part, a l'antiga escola del mestre Freinet Patricio Redondo. T'assabentaves que estaven fent un quadernet, a dia d'avui, a través de la impremta i que, a més, sortia el nom de l'Antoni Benaiges imprès a les primeres pàgines".

Mèxic va suposar un lloc clau per tal d'entendre tot el procés seguit després de l'exili per un nombre important de mestres republicans, els quals varen posar en marxa escoles als seus nous països d'acollida, com és el cas de José de Tapia o Patricio Redondo. Un procés de recerca, per tant, que no va voler tractar d'explicar solament qui era aquest mestre tan emblemàtic sinó que simbolitzara un exercici de memòria democràtica antifeixista. Al respecte, afirma: "quan nosaltres anàvem a les fonts oficials, com per exemple al Archivo General de la Administración, solament trobàvem coses negatives referents al mestre Benaiges. Per exemple, al seu expedient de depuració es podia llegir: el alcalde, el cura-párraco y los vecinos dicen que el comportamiento de este maestro era antipatriótico, antisocial y mal visto por todo el mundo y, por consiguiente, baja definitiva y en el escalafón y separación definitiva de su plaza de maestro. Nosaltres el que vàrem tractar de fer va ser recordar la seua feina des d'una vessant en positiu, que posés en valor la importància d'allò que va iniciar en aquesta petita localitat de Bañuelos de Bureba. En aquest sentit, volguérem creuar l'oceà i anar-nos-en a dotze mil quilòmetres de casa per trobar-nos amb un homenatge que se li estava fent, ja des de l'any 1940, a una escola on encara es treballa a través de les tècniques Freinet: la Escuela Experimental Freinet de San Andrés Tuxtla situada a Veracruz (Mèxic)".

Llibres publicats al voltant de la figura del mestre Antoni Benaiges.

Una visita que volgueren fer per tal d'ajudar a entendre que aquesta no era una història de memòria feta per gent gran i que no tenia potencial per tal de connectar amb la gent jove. Aquesta era una història a través de la qual els adolescents actuals podrien veure als seus iguals recordant aquests mestres i fent servir la impremta. "Això els crida l'atenció i fa de ganxo per tal d'entendre tot el que va suposar l'arribada d'aquests mestres i per entendre, també, el motiu pel qual la gent del bàndol feixista va centrar una part important de la seua repressió amb el magisteri". I és que, continua apuntant Sergi, "tenien molt clar el que significaven els mestres i volgueren trencar amb aquestes idees. Tenien molt clar que eren la punta de llança de l'estat republicà i laic en aquests pobles i que eren la via d'entrada cap a la modernitat i el progrés i això, a certs sectors, no els agradava gens ni mica".

Divulgar la memòria democràtica és, també, un antídot front al feixisme i front als discursos d'odi que, actualment, continuen estenent-se per tot arreu. En aquest sentit, i en aquest procés de recuperació de la història del mestre Antoni Benaiges, Sergi tracta d'emfatitzar no solament la seua vessant pedagògica sinó també el seu costat activista. Al respecte, afirma: "no es pot parlar de l'Antoni Benaiges només pel tema educatiu. Aquest mestre no va tenir la oportunitat d'envellir perquè el van assassinar. Per tant, aquest és un tema que entronca directament amb la recuperació de la memòria històrica i antifeixista. Crec que pot funcionar com un antídot front a aquests discursos d'odi ja que pot suposar una magnífica eina per treballar la memòria històrica especialment amb la població més jove, de donar a conèixer històries reals de vida de la gent que va ser assassinada durant aquest període tan obscur".

Treballs d'exhumació a la fossa de La Pedraja. Autoria: Sergi Bernal.

Un objectiu que, al parer de Sergi, s'ha complert en gran part. "Ja fa anys que podem dir que la història del Benaiges s'ha recuperat. La seua història ja es coneix i ja hem posat el nostre gra de sorra per dignificar el seu paper i per poder fer aquest exercici de memòria democràtica. Ara hi ha noticies, exposicions, un documental, xerrades, cançons i poemes dedicats al seu record. Hem restituït la seua memòria. I és que, al cap i a la fi, aquesta és una història que ens emociona perquè entronca amb les vivències de cadascú de nosaltres. Tothom hem tingut un mestre o una mestra que ens ha marcat, que ens ha fet sentir-nos importants, que ens ha descobert quelcom meravellós. Doncs l'Antoni Benaiges era una mica això, un mestre molt vinculat a la seua feina i que va tractar de construir consciències al seu alumnat". Una feina i una militància que va pagar amb la seua vida.

Aquesta és la història d'Antoni Benaiges. Un mestre, activista i militant, al que no li varen deixar complir la seua promesa: portar al seu alumnat a veure el mar per primera vegada.

Retrat del mestre Antoni Benaiges.