L'art contemporani com a metodologia transformadora: «No estem parlant de manualitats, sinó de canviar el món»

Andrea de Pascual acudirà, aquest pròxim divendres 25 d'octubre, al congrés «EducArt» de la Unió i la Unió Valenciana de Cooperatives d'ensenyament (UCEV), amb la ponència «L'educació artística no són manualitats: el pensament artístic com a metodologia transformadora a l'escola». Com a cofundadora del col·lectiu «Pedagogies Invisibles», Andrea i el seu equip han desenvolupat programes educatius que trenquen els esquemes convencionals del treball artístic a les aules, apostant per una educació artística que no es limita a la creació manual sinó que esdevé una eina per a la transformació social. Aquest col·lectiu treballa per establir ponts entre artistes, docents, institucions culturals i educatives des d'una mirada híbrida que proposa repensar les pràctiques educatives i obrir les portes de les aules a l'art contemporani, entés com a mètode de pensament i acció.

En aquesta entrevista, Andrea reflexiona sobre la necessitat d'incorporar el pensament creatiu, artístic i transdisciplinari en el currículum escolar, destacant el paper de l'art contemporani com a metodologia per a generar aprenentatges transversals i significatius. A través de projectes com 'Planea', una xarxa de treball on s'estan posant en pràctica aquestes idees, porten artistes a les aules i, al mateix temps, ajuden les escoles a esdevenir veritables centres culturals. En aquest sentit, aquesta docent posa en relleu que l'art pot oferir respostes noves a un món ple d'incerteses, i que els processos educatius han de fomentar preguntes que permeten a l'alumnat construir el seu propi coneixement, tot utilitzant llenguatges diversos i creatius.

A més, aborda la importància de la formació docent en aquesta transformació, remarcant que sense una adequada preparació en noves metodologies i perspectives crítiques és impossible generar un canvi real en l'educació. Amb una visió que connecta l'educació artística amb moviments decolonials, feministes i ecològics, la nostra entrevista d'aquesta setmana reivindica una pedagogia que siga capaç de transformar no només les pràctiques docents, sinó també el context i el futur de les noves generacions.

Andrea de Pascual.

Formes part de l'equip fundador de 'Pedagogies Invisibles'. Per què consideràveu important crear un col·lectiu com aquest i quin era el vostre propòsit?

Originalment, naixem en el context de la universitat, allà pel 2006 o 2007, que és quan em trobava fent el doctorat. Érem un grup de persones que véiem que l'art i l'educació es podien nodrir de maneres molt més enriquidores del que s'estava fent fins al moment. A més d'investigar, volíem posar en pràctica aquelles conclusions a les quals arribàvem.

Aleshores, algunes persones que formàvem part d'aquest grup, diguem-li d'autodoctorat, comencem a organitzar projectes en institucions culturals, com per exemple en 'Matadero' (Madrid) i altres institucions culturals. Però no va ser fins al 2015 que ja concebríem més al col·lectiu com una organització sostenible que podia dedicar-se a desenvolupar programes i projectes en institucions culturals i col·legis amb l'objectiu de promoure metodologies on l'art i l'educació s'entrecreuaren. És a dir, portant a les institucions culturals un altre tipus d'educació i portant un altre tipus d'art (sobretot centrat en l'art contemporani i els seus processos) a les institucions educatives.

Hui dia diria que hem escalat des d'una posició en la qual dissenyàvem i implementàvem projectes que es feien directament en les institucions a ser una organització que el que fa és generar programes en els quals es poden produir altres relacions. Ara ja no som nosaltres les que anem a l'escola sinó que el que fem és portar artistes. Ja no som nosaltres les que implementem els projectes educatius puntuals sinó que som les que ajudem les institucions culturals a repensar la seua estratègia educativa al complet. Hem escalat un poc en eixa dinàmica de mediació. A més, des del principi fem formació docent i ajudem institucions públiques a repensar els seus plans estratègics des d'una posició en la qual la cultura i l'educació estiguen superpresents.

Activitats del col·lectiu 'Pedagogías Invisibles', dins de la xarxa 'Planea'.

El concepte de 'Pedagogies Invisibles' ressona un poc a la idea de 'Currículum Ocult', és a dir, a aquells aprenentatges i missatges que són incorporats per l'alumnat encara que no figuren en el currículum oficial. En què es diferencia?

La idea de les pedagogies invisibles està molt vinculada al currículum ocult. Però la veritat és que intentem anar més enllà. Nosaltres el que parlem és de totes aquelles coses que influeixen en el nostre aprenentatge que no les incorporem de manera conscient, com per exemple, des de com està organitzada una aula, com utilitzes la paraula a l'hora de dirigir-te a les persones participants, com és el mobiliari i quin tipus de materials utilitzes per a realitzar les teues classes. Hi ha moltíssimes altres coses que influeixen en un context d'aprenentatge que no estem tenint en compte i nosaltres les hem volgut problematitzar.

'L'art és una manera de fer (no una cosa que es fa)', és el títol d'un llibre "entrellaçat a quatre veus" i escrit per tu al costat de David Lanau. De quina manera el que aprenem i desaprenem es veu en la nostra manera de fer i d'actuar en el món?

La idea des de la qual naix el llibre és la que diu que en educació es prioritza el pensament matemàtic, científic i lògic, que és una manera de veure i actuar en el món, però que ens estem deixant fora al pensament creatiu, rizomàtic, poètic i artístic que ens fa actuar, entendre i fer el món d'altres maneres. De fet, creiem que ara mateix és un pensament que hauria de ser prioritari en tots els processos formatius precisament pel món en el qual vivim: un món d'incertesa, en el qual ja no solament cal respondre a les preguntes de sempre de manera distinta sinó que cal fer-se altres preguntes.

L'art contemporani ens dona eixa possibilitat d'accedir a altres maneres de pensar que són molt diferents de les del pensament lògic. És un pensament que ens ajuda a connectar diferents matèries. Nosaltres parlem molt de treballar per projectes artístics. El treball per projectes és una idea interessant i necessària perquè és interdisciplinària, però quan treballes per projectes artístics contemporanis com els nostres el que fas és treballar d'una manera transdisciplinària: com l'art contemporani es planteja una pregunta, un dubte, una qüestió a resoldre, i després rebusca en les tècniques, en la informació, per a poder respondre a aquesta pregunta. Que és just a la manera contrària a com s'ha treballat l'educació artística a l'escola en tots aquests anys, on el mestre donava uns materials i unes tècniques i l'alumnat experimentava d'acord amb uns esquemes tancats.

Este canvi el que vol és que ens preguntem quines són les peguntes que ens volem fer, aquestes preguntes on ens porten, com podem investigar entorn d'aquestes preguntes, quines tècniques necessitem per a respondre-les i, a més, no respondre-les des d'un sol llenguatge com pot ser el cas de la lectoescriptura, sinó respondre a través d'altres llenguatges que és el que també ens possibilitarà obrir altres portes de coneixement dins de nosaltres.

Activitats del col·lectiu 'Pedagogías Invisibles', dins de la xarxa 'Planea'.

El 'què' i el 'per a què' són dos preguntes fonamentals a l'hora de plantejar-se el quefer educatiu diari. El 'què' podrien ser aquest tipus de produccions o objectes que es fan commemorant el dia de l'arbre o de la pau, i com a objectes o productes finals podem trobar que es realitzen animals amb cartó reciclat, un mural, etc. Però en aquest cas voldria preguntar-te sobre una altra pregunta clau en el procés educatiu: el 'com'. Com activeu vosaltres els processos educatius, com els organitzeu?

Nosaltres entenem l'art contemporani com una metodologia. Crec que estan aquests dos vessants: d'una banda, està aquest 'què' i 'per a què', que implica un posicionament polític entorn de l'educació: què volem treballar i cap a on volem treballar-ho. Ací nosaltres ens nodrim molt de l'art contemporani, perquè al final són els artistes del nostre temps els que estan qüestionant constantment la realitat en la qual vivim, i hi ha un munt de coses de les quals podem nodrir-nos en l'àmbit de posicionament polític.

I després, d'altra banda, està el com. I ací entenem l'art contemporani com una metodologia que pot servir per a qualsevol aprenentatge: activar l'inesperat, la sorpresa. Perquè els processos siguen agradables i per a entendre qualsevol procés d'aprenentatge com una producció cultural que estan al mateix nivell que puga fer un artista en el seu estudi. Això és molt important, al final la cultura és una producció de coneixement i el que fem a l'escola també ho és. I també volem que siguen sempre processos col·laboratius, que al final és com es treballa en l'art contemporani. Amb aquestes claus, nosaltres anem dissenyant experiències artístiques d'aprenentatge.

En realitat tot aquest treball es connecta molt bé amb la nova llei educativa, la LOMLOE, en allò que promouen sota el nom de "situacions d'aprenentatge". Nosaltres, quan abordarem una experiència artística d'aprenentatge, ens preguntem sobre com podem generar un context on reflexionem sobre certs continguts i unes certes preguntes (ambigües, connectores, rellevants per a totes les persones que participen en aquest acte educatiu), però sobretot a través d'aquestes preguntes i aquest disseny, què és el que intentem? Generar un context en el qual totes puguem aprendre des dels nostres interessos, les nostres experiències prèvies, i puguem relacionar-nos de maneres diferents.

Sobretot és veure com en l'art contemporani aquestes metodologies ja existeixen, i com s'estan posant en practica per artistes i com podem rescatar-les per a portar-les a l'educació. Per això ens sembla fonamental un projecte en el qual participem: 'Planea'. És una xarxa de centres educatius que volen utilitzar l'art com a ferramenta de transformació educativa. Volem portar artistes a l'aula i oferir recursos perquè les docents s'ho apropien i ho puguen desenvolupar a les seues aules. Generar, en definitiva, una simbiosi entre art i educació.

Amb l'exemple de 'Planea' que comentaves, tracteu d'expandir i començar a vincular a les escoles amb l'art contemporani. Com podem construir aquest nou currículum que hibride a aquestes dos disciplines? És possible amb l'arquitectura simbòlica actual de l'escola?

Crec que hi ha diverses lluites dins de l'educació artística. Una que s'ha aconseguit és que aquelles formacions en educació artística de nivell superior siguen reconegudes com a universitàries. Una altra està en les hores d'educació artística que es dediquen a l'escola, on hi ha un moviment de docents que reivindica eixe espai tan important per a desenvolupar projectes com els nostres.

Però és veritat que 'Planea' actua des d'un altre lloc: volem que l'art estiga de manera transversal. No estem parlant específicament de l'assignatura d'educació artística, sinó que ha d'actuar de manera transversal per a arribar a considerar que una escola és un centre cultural. Com ho podem fer? Insistisc: la llei actual facilita aquesta idea. Però clar, sense formació és impossible. És com quan vam fer el canvi a treballar per competències. Si no ens formem en competències i en com es treballa des d'ací, haguérem seguit sota la lògica dels continguts. És molt difícil canviar les dinàmiques. Crec que una part fonamental és el canvi de la formació. El CEFIRE Artístic-expressiu a València ho estava fent d'una forma increïble, i és una veritable llàstima que haja desaparegut. Crec que estava aconseguint una cosa molt important: intentar introduir una altra formació en arts per a tota mena de professorat que no fora necessàriament el de l'especialitat de dibuix o art.

Nosaltres amb 'Planea' estem lluitant molt amb l'administració intentant fer-los entendre això. Una de les coses que hem identificat que ajudaria molt és tindre coordinadores culturals dins dels centres educatius. Igual que existeix la figura de coordinació TIC o d'Igualtat. Seria ideal que s'alliberara durant unes hores a un docent per a poder generar aquests espais i que es pogueren posar en contacte amb els museus del seu territori. Ara mateix hi ha museus que tenen programes molt interessants. Però si no hi ha temps per a poder planificar-ho dins d'un centre, és una tasca molt complicada de dur a terme.

Logo col·lectiu 'Pedagogías Invisibles'.

"Obrir l'escola a la vida". Aquesta reivindicació ha estat històricament vinculada a moviments educatius i socials vinculats a la renovació pedagògica. Enfront del concepte i la idea de "renovació" apareix en contraposició el d'"innovar". Enfront d'un món dominat per la lògica neoliberal, és possible innovar sense reproduir les lògiques de mercat?

Totalment. És veritat que cal tindre molt de compte amb el terme perquè al final, de tant gastar-lo, s'ha fet malbé. Crec que la innovació continua sent un camp on explorar la rebel·lia. És veritat que el professorat s'ha de formar en filosofia alternativa o posicions polítiques alternatives a la imposició que hi ha ara mateix des de l'hegemonia neoliberal, però cada vegada hi ha més literatura, cursos... que t'aproximen a altres maneres de veure el món.

Nosaltres en concret tenim un curs d'experts, que el fem amb l'Organització d'Estats Iberoamericans (OEI)', que es diu "Educació del present", i el que fem és, no solament abordar l'art des d'aquesta part metodològica, sinó que també tenim un mòdul que parla de qüestions decolonials, un altre de feminismes i un altre d'ecologisme. Aquests mòduls faciliten la traducció d'aquestes idees crítiques amb el desenvolupament mundial actual en els projectes educatius que implemente més tard el professorat participant en els seus centres.

Aquests mòduls, que no estan impartits per nosaltres sinó que els fan unes companyes de Mèxic i el Brasil, ajuden al professorat i a les mediadores culturals a començar a introduir-se en tota aquesta conceptualització des d'altres maneres de mirar el món. Afortunadament, cada vegada hi ha molta més literatura sobre aquest tema.

Activitats del col·lectiu 'Pedagogías Invisibles', dins de la xarxa 'Planea'.

Aquest divendres arribes a València, més concretament al congrés "EducArt" de la Unió Espanyola de Cooperatives d'Ensenyament (UECOE). La teua ponència porta per títol "L'educació artística no són manualitats: el pensament artístic com a metodologia transformadora a l'escola". Què podrem trobar en la teua intervenció?

La proposta és explicar com l'art és una ferramenta molt potent per a trencar les dinàmiques sota les quals l'ensenyament artístic ha estat sent concebut. El que es veurà en aquesta ponència és com les matèries vinculades a l'art i l'art en si a l'escola són una oportunitat per a poder canviar el món, i que si continuem pensant que l'art a l'escola són manualitats, estem perdent una oportunitat increïble de poder, realment, transformar al nostre alumnat, els seus contextos i els possibles futurs en els quals volem viure.

Més informació:

- Espai web del col·lectiu "Pedagogías invisibles": https://www.pedagogiasinvisibles.es/

- Espai web de la xarxa "Planea": https://redplanea.org/

- Espai web del congrés "Educ-art": https://educart.coop/ca/inicio

- Llibres escrits per Andrea de Pascual: https://www.catarata.org/autor/andrea-de-pascual/

- Projecte "Art-Thinking": https://mariaacaso.es/publicaciones/art-thinking/

- Projecte "Educacióm artística del presente": https://aula-virtual.oei.int/enrol/index.php?id=129