'Tots som Cremona': lluitant també s’ensenya. 

Encara que el matí fora fred i gris, tal i com recorda la periodista Laura Sena a la seua crònica realitzada al diari Levante-EMV, els ànims de l'alumnat, les famílies i el professorat del CEIP Ciutat de Cremona de la localitat d'Alaquàs (Horta Sud) estaven pels núvols el passat 1 de març. I no era per a menys ja que, catorze anys després, per fi havien aconseguit inaugurar l'edifici de la seua escola, un centre que va nàixer l'any 2007 quan es va decidir desvincular-lo, per part de la Conselleria d'Educació (dirigida en aquell moment pel Partit Popular), del CEIP Mestre Sanchis Almiñano, on havia nascut.

Inicialment, aquest nou projecte d'escola va començar en barracons i amb tres línies, a l'espera d'iniciar les obres pertinents del nou edifici però, no obstant això, els cursos varen anar passant i la construcció del nou centre cada vegada s'endarreria més malgrat les promeses de l'equip de govern valencià. D'aquesta manera, la realitat dels barracons, que havien de ser un solució temporal mentre es posava en marxa el nou edifici del CEIP Ciutat de Cremona, donava la sensació que s'anava a cronificar amb tots els riscos que comporta conviure amb males instal·lacions, insalubritat i molta perillositat els dies de pluja i de vent. A totes aquestes males condicions es va haver de sumar la decisió de la Conselleria d'Educació de suprimir dos de les aules de tres anys amb les que comptava l'escola. Una situació que es va complicar encara més quan, durant els primers mesos de l'any 2014, es va aprovar un arranjament escolar per al següent curs on es suprimia l'única línia de tres anys que quedava a l'escola, circumstància que impedia la matriculació de nou alumnat i la progressiva desaparició d'un curs cada any.

Arran d'aquesta situació va nàixer la Plataforma Tots Som Cremona, un moviment que va ser l'encarregat d'organitzar diverses mobilitzacions, com és el cas d'un tancament de cent dies en els barracons, i d'aconseguir el suport de tota mena de col·lectius amb la seua causa aconseguint una gran transcendència local i internacionalment i convertint-se, ràpidament, en un exemple de lluita en defensa no solament de la seua escola sinó de tota l'educació pública. La mobilització portada a terme va obtenir els seus fruits durant els darrers anys ja que, amb l'arribada del Govern del Botànic l'any 2015, es va recuperar ràpidament l'aula de tres anys i es va posar en marxa la tramitació de l'obra de l'edifici de l'escola, fita que es va aconseguir el passat mes de març gràcies a haver actuat, tal i com emfatitzen al llarg de la conversa, en tres nivells: a nivell pedagògic, perquè no es va parar en cap moment de donar classe per tal d'oferir la millor educació possible a l'alumnat; a nivell de carrer, visibilitzant la situació en la que es trobava l'escola i denunciant les promeses incomplides per part de l'equip de govern de la Generalitat Valenciana; i a nivell jurídic, posant en qüestionament la supressió de la línia de tres anys del centre.

Avui parlem, des de Territori Educatiu, amb les mestres Amparo Botella i Paqui Muñoz, els familiars Ramón Cosme, Mari Carmen Méndez, Juan Carlos Ponce, Vicente Ramos i Eva Gil i, en representació de l'alumnat, amb Víctor Ramos, Aitana Brull i Mario Ponce. A través d'aquest ventall de veus i de relats recordem com va ser i com varen viure aquell procés. 

Lectura de manifest contra la supressió de la línia de tres anys. Autoria: Plataforma Tots Som Cremona.

L'any 2007 naix l'escola, i ho fa en barracons, fruit d'una sèrie de "polítiques improvisades". A què vos referiu amb aquesta afirmació?

Paqui: A una mala planificació escolar, sense cap estructuració. Al cap i a la fi, les dades de naixement estan disponibles i des de l'Administració Pública saben la quantitat de xiquets que s'hauran d' escolaritzar durant els pròxims anys. I ací a Alaquàs ni a la Conselleria d'Educació hi havia una bona planificació. Anaven, com es diu, a espentes i redolons, i al final va ocórrer el que era inevitable: es varen veure amb massa xiquets i no hi havia espai per a tothom. En conseqüència, varen ampliar places amb pressa i sense planificació.

Amparo: Estic totalment d'acord amb Paqui. La política ha de significar fer actuacions per tal de millorar socialment i, per tant, s'ha de preveure allò que vindrà i fer un estudi. Si no hi ha aquest sentit comú, doncs al final són polítiques que no porten enlloc.

Juan Carlos: Bé, els estudis els varen fer, i a posteriori fins i tot els va venir bé tenir aquests estudis, que eren amb els que s'escudaven per tal de fer-te veure que el tancament del Cremona era inevitable.

Haveu publicat, sota la coordinació de Ramón, Eva i Paqui el llibre '365 dies al crit de: el Cremona no es tanca'. Allí expliqueu que, després d'una sèrie de promeses incomplides, es va començar a forjar un moviment que ja s'estava albirant des de l'any 2007 però que acaba constituint-se el 2014 en la plataforma Tots Som Cremona. Com definiríeu aquesta plataforma, què és per a vosaltres aquest moviment?

Amparo: La veritat és que ens vàrem clavar en una tempesta. I després d'haver-la viscut, en un primer moment et dona la sensació que som els mateixos però en veritat ja no ho som, hem canviat. Va ser un moviment amb molta unitat i personalment em va canviar la vida, jo no soc la mateixa mestra des que vaig començar.

Eva: Va canviar la manera de veure l'educació, de conèixer-se els uns als altres i la manera de viure i de veure les coses. Va canviar tot i amb aquest canvi, també vàrem canviar nosaltres mateixos.

M. Carmen: Ens hem convertit en una família. La creació de la plataforma, en un principi, va suposar passar per moments durs, però això ens va unir i va generar un vincle que hui en dia segueix en tots els aspectes. Si algú està malament perquè hi ha un problema familiar, algú ha de mudar-se de casa o hem d'anar de vacances conjuntament, allí estem. Estem per a tot. És un procés que ha desbordat l'aspecte purament escolar. Vàrem estar cent dies menjant, dormint en el gimnàs d'uns dels barracons, lluitant, passant fred i cridant. Vàrem estar organitzant-nos. I la nostra vida continuava, eh! Al matí ens alçàvem i anàvem a treballar però després, en lloc de tornar a casa, anàvem a fer la nostra vida a l'escola. 

Alumnat de l'escola Ciutat de Cremona. Autoria: Plataforma Tots Som Cremona.

Víctor, Mario i Aitana, vosaltres sou una mostra representativa de l'alumnat que va estar present durant el tancament. Com recordeu aquell procés?

Victor: Recorde un dia que la meua mare em va dir que ens anàvem a dormir al Cremona. Jo solament volia saber si estarien els meus amics i en saber que sí, de seguida em vaig animar. Mentre estàvem allí jugàvem a amagar-se entre els barracons, els quals estaven sense llum i feia molta por. Allí dinàvem i sopàvem tots junts. Al gimnàs estaven els matalassos, on passàvem les nits.

Aitana: Recorde que féiem nits temàtiques, com les que contàvem històries de por.

M. Carmen: Estaven totalment convençuts de la lluita, malgrat que eren molt xicotets.

Victor: Recorde també que vàrem anar a la Universitat. Una companya, Eva Reina, explicava la nostra situació i tot el que féiem per reivindicar la nostra lluita, com les manifestacions i el recorregut que havíem fet.

Paqui: Nosaltres intentàvem contar-los tot el que ocorria però, això sí, adaptat a la seua mida. Per això els portàvem a les manifestacions, perquè saberen què era el que estàvem fent i ho pogueren veure. Això de vegades va generar rebuig, hi havia gent que no veia bé que portàrem els xiquets a les manifestacions. Però a veure, nosaltres estàvem allí per ells, per defensar el seu futur i la seua escola.

El tancament va arribar arran de la notícia que s'anava a suprimir la línia de tres anys. La conseqüència més visible era la progressiva desaparició de l'escola, circumstància que suposava que els germans dels vostres fills no podrien anar al mateix centre, amb tot el que això suposa.

Paqui: Tot açò ve pel que hem parlat adés de la mala planificació i una mala política, amb retallades de professorat, recursos i línies d'Educació Infantil, totes sempre a l'educació pública. Aquest va ser el fet definitiu, però cal recordar que abans ja ens varen tancar dues línies els cursos anteriors. Des de l'Administració anaven complint la seua planificació d'anar tancant escoles progressivament i obrint línies en la concertada. Nosaltres, malgrat tots els obstacles, continuàvem lluitant per construir un edifici per a la nostra escola, però el dia que ens varen avisar que el curs següent no anàvem a tenir cap línia de tres anys, aquell mateix dia ens vàrem ajuntar en la sala de mestres dels barracons unes quantes mestres, algunes famílies i la direcció de l'escola i ens vàrem posar a pensar què podíem fer.

Amparo: Vàrem començar a parlar que ens tancaríem al dia següent, però de sobte vàrem dir 'no, millor ara. Ara que és quan la gent està calenta!". Jo em recorde de Quique, un company mestre que des d'un principi, quan estàvem en el consell escolar municipal sentint que havien llevat la línia, que això calia portar-ho a dalt de tot, fins a les últimes conseqüències, a Europa si feia falta.

Manifestació de la plataforma Tots Som Cremona. Autoria: Plataforma Tots Som Cremona.

Com vàreu articular la plataforma que acabava de nàixer? De seguida vàreu començar a rebre suports des de moltes organitzacions polítiques i socials.

Ramón: Va ser fàcil treballar amb moltes organitzacions polítiques perquè a totes els interessava. Aleshores no calgué fer res, venien perquè els venia bé. Venien tots menys qui havia de vindre realment: el Partit Popular d'Alaquàs, que havia promés anys enrere que la línia es faria i que l'escola anava a tirar endavant, però no varen venir perquè li ho marcaren des de les altes esferes del seu partit. De veritat crec que si els del PP hagueren tingut una bona estratègia d'acció i de comunicació, el problema no se'ls haguera vingut al damunt.

Paqui: Per a nosaltres era una forma que la gent es fera eco i arribar més lluny. Era l'única forma d'eixir en totes les teles i els diaris. Potser aquestes organitzacions s'aprofitaren de la nostra lluita per guanyar rèdit electoral, però nosaltres buscàvem una solució al nostre problema, un canvi de política educativa i pensàvem que, quan més ens escoltaren, tindriem més possibilitats d'aconseguir una solució. Sempre hem dit que som polítics però apartidistes, el que volíem era dialogar i que la nostra lluita tinguera un bon resultat.

Amparo: Per la banda del PP, que deia Ramón, jo crec que s'ho varen prendre d'una forma personal. La Consellera d'Educació en aquell moment era Maria José Català i vivia a Torrent, una localitat que es troba tan a prop d'Alaquàs, nosaltres sempre anàvem cap allà per tal de fer una mica de pressió, ja fora a desdejunar prop de la seua casa, passejar per allí o acudir als principals actes de les Festes Patronals. Sempre anàvem amb la nostra samarreta taronja on es podia llegir un dels nostres lemes: Tots som Cremona.

I després vàrem trobar molts aliats ja que caiem bé. Hi havia gent que venia desinteressadament a col·laborar i interessar-se en la nostra lluita. Cal tenir en compte que veníem de l'època del 15-M i que hi havia gent que havia vist una realitat injusta i s'havia educat en una realitat d'associacionisme i de crear xarxes. Per exemple, i com a cas paradigmàtic del que estava comentant, hi havia treballadors de Canal 9 que venien corrent a dir-nos alguna informació d'última hora o ens compartien el calendari d'on anaven a anar els polítics ja que tenien accés als seus moviments. 

M. Carmen: El tema dels barracons no era un tema nostre solament. La Comunitat Valenciana estava plena de casos similars que havien alçat un poc la veu però que, malauradament, no havien aconseguit aquesta unió i aquesta força que sí que havíem aconseguit nosaltres. De fet, va ocórrer una cosa molt bonica, i és que moltes escoles es van sumar a la nostra reivindicació. Inclús des de Madrid vàrem rebre suport d'altres centres que es trobaven en la mateixa situació. De sobte ens vàrem trobar amb què érem la veu de representació de la resta d'escoles que estaven en la mateixa situació, i aquest protagonisme va provocar que els polítics vingueren a visitar-nos i solidaritzar-se i nosaltres vàrem aprofitar per a arrencar-los el compromís que si finalment arribaven al govern, començarien a construir el Cremona de seguida. S'ho varen agafar de bandera, encara que després no va ser així, ja que hem hagut d'esperar cinc anys encara des del canvi de govern.

Paqui: Nosaltres vàrem anar més enllà per tal de sumar més veus i forces ja que hi havia un ambient de crispació que nosaltres vàrem aprofitar i que va donar més força al nostre moviment. En vegada de centrar-nos en parlar solament de la nostra situació, es va començar a parlar sobre l'educació pública i la problemàtica del tancament de línies perquè en aquella època s'estaven suprimint línies a l'etapa d'Educació Infantil a moltes escoles, crec recordar que en aquells anys es varen tancar cent i pico línies en tot el País Valencià. Nosaltres, en la mesura del possible, intentàvem acompanyar als casos semblants al nostre com, per exemple, les reivindicacions que s'estaven portant a terme a Ontinyent i a Alzira.

Participants de la plataforma Tots Som Cremona després de rebre un reconeixement. Autoria: Plataforma Tots Som Cremona.

A nivell intern, com es va concretar aquesta estructura? 

Ramón: A nivell d'organització interna estàvem dividits per comissions de treball. Hi havia la de comunicació, la d'accions i la de festes i folklore. Jo estava a la de comunicació i allí el nostre objectiu era com arribar a transcendir per a contar-ho fora i que no es quedara solament com una qüestió d'una lluita d'una escola d'un poble. Nosaltres, com deia Paqui, vàrem ser llestos i vàrem apostar per reivindicar la nostra lluita com una lluita per l'educació i l'escola pública. Amb aquesta estratègia arribàrem a més gent perquè connectaves amb col·lectius que des de fora veien que nosaltres estàvem lluitant no solament pel que tu tenies a casa sinó per moltes més coses, i això generava simpatia.

Eva: La comissió de festes i folklore tractava de muntar activitats per a que durant el cap de setmana hi haguera gent a l'escola. Calia fer activitats per a que la gent implicada es sentira a gust i participara i, així, fer pinya.

Amparo: També estava el tema de la llengua: ho fèiem en valencià o en castellà? Hi havia gent que deia que en castellà millor perquè arribaríem a més gent, però la nostra llengua era el valencià i sentíem que devíem fer-ho en valencià.

Juan Carlos: Teníem creada una bona xarxa amb les comissions, però la veritat és que després anàvem improvisant durant el dia a dia. "M'han telefonat de la televisió, qui pot anar?", i sempre apareixia algú.

M. Carmen: Era bonic perquè ho fèiem malgrat que la nostra vida continuava. Nosaltres teníem els nostres treballs i la organització de vegades es feia complicada, sobretot als matins quan devíem anar a algun lloc a fer acte de presència. I quan no aconseguíem gent, doncs avisàvem als iaios o a altres familiars. Tots remàvem a una, ens posàvem la samarreta i cap avant. La veritat és que podríem haver fet una república independent.

Amparo: Hi havia molta solidaritat. Si alguna família havia anat a fer acte de presència a algun lloc, doncs en acabar les meues classes jo arreplegava als seus fills i estava amb ells fins que tornaren.

Paqui: Vàrem fer una comuna.

Ramón: El lema 'Tots som Cremona' era literal, cabíem tots i totes. Allí estàvem nosaltres treballant en aquesta direcció perquè ens ho creiem de veritat. Clar, és que si el Cremona no es tancava, l'escola pública no anava a tancar-se. Aquest volíem que fora el nostre llegat si acabàvem aconseguint la victòria. Si ho aconseguíem anàvem a sembrar llavors d'exemple per tot arreu.

Al vostre llibre Francesc García, en aquell moment president de FAPA-Horta Sud, destacava que la vostra plataforma havia estat un moviment de transformació política. Mitjançant la desobediència civil i la protesta creieu que també s'educa?

Totes: I tant!

M. Carmen: Això t'ho podran contestar més els xiquets i les xiquetes. Crec que per a l'edat que tenen, han estat totalment conscients de quin era cada partit polític i quina era la seua visió perquè ho han viscut de primera mà.

Paqui: Mario (mira al xiquet, un dels alumnes presents a la conversa), tu vares ser un dels símbols de la nostra lluita. En aquell moment solament tenies dos anys i vares ser un dels que es va quedar sense poder entrar. Ell i els germans que no varen poder entrar a l'escola a causa de la supressió de la línia de tres anys vàreu ser el nostre símbol. En aquell moment ens varen donar diversos premis i reconeixements tant per part de partits polítics com de moviments cívics. Tenim una especial estima al reconeixement que ens va donar Guaix-Escola Valenciana. I cada vegada que ens donaven un altaveu, nosaltres sempre dedicàvem el premi als mateixos, a Mario i als vint-i-tres xiquets que no pogueren entrar aquell any al suprimir la línia de tres anys. Per a nosaltres el primer triomf va ser aquell, que pogueren entrar a la seua escola.

Mario: Recorde l'entrada que vàrem fer amb globus a l'escola. Et senties com un rei, t'aplaudien tots al teu voltant. Sentia que ja podia estar ací, com tots.

Aitana: A mi m'agradava vestir-me de taronja i anar a València amb les pancartes. No sabíem llegir ni el que posava però nosaltres ho cridàvem i ens ho passàvem bé. Cridàvem "Tots som Cremona", "la lluita continua" i "el Cremona no es tanca".

Victor: També agafàvem el megàfon i ens posàvem a cridar: 'El Cremona no es tanca' i 'Escola pública i en valencià'. I tothom ens seguia. Ens feia sentir protagonistes.

Paqui: Açò és un aprenentatge que els quedarà per sempre, perquè pocs xiquets sabran què és una manifestació. Tenen un màster de fer pancartes i de continuar lluitant i intentant-ho. I això ha fet que després molts d'ells hagen continuat interessats en el que és l'educació i la participació en l'escola, ja que formen part del Consell Escolar de forma activa i educada, sempre defensant els seus drets argumentant-ho amb la major fermesa possible. Des de ben menudets han après, per sort o per desgràcia, que hi ha que lluitar per alló que vols.

Visita al Parlament Europeu. Autoria: Plataforma Tots Som Cremona.

Vàreu tenir moments de dubtes i de por? Quin paper va jugar la inspecció a l'hora de fiscalitzar la vostra lluita?

Paqui: Les primeres setmanes varen ser dures perquè estàvem desorganitzades. Ningú mai havia fet això i, de sobte, estàvem a l'escola dormint i no sabíem com havíem d'organitzar-nos.

Eva: El saber organitzar-nos va ser clau, perquè ací estem una representació però el dia que ens vàrem tancar érem molta gent i cadascú venia amb la seua manera de pensar. 

Juan Carlos: La primera nit fou mogudeta. Tot ens va vindre de colp. Ens vàrem reunir i ens vàrem tancar. Clar, imagina't, jo pensava que anava a venir la policia nacional, pensava que se'ns anava a anar de les mans. Però no. És cert que hi van haver moments crítics. Un dia varen venir des de Serveis Socials a amenaçar-nos amb que ens llevarien la custòdia dels nostres fills. Això era de bojos, com ens els anaven a llevar? Si estàvem reivindicant la seua escolarització!

Amparo: Però això era una amenaça. Teníem gent al nostre voltant que ens tractava de tranquil·litzar i ens explicava que per a que vos llevaren la custòdia calia que hi hagueren una sèrie d'informes on es demostrara que els xiquets estaven mal alimentats i cuidats. La veritat és que la solidaritat que es va generar fou molt bonica. Quan estàvem en un moment de crisi sempre teníem a algú que donava un pas endavant i ens tranquil·litzava. Això era molt positiu, érem un moviment que es cuidava.

Juan Carlos: A l'hora de la matriculació també teníem molta pressió. A mi el primer que em deien és que si no matriculava ja al meu fill en altra escola em tocaria portar-lo molt lluny de ma casa, amb totes les dificultats que això comporta. Però jo sempre elegia el Cremona, era la nostra escola. A veure, l'educació fins els sis anys no és obligatòria i jo pensava que total, si calia perdre un any, doncs el perdríem. Al cap i a la fi estàvem lluitant per una cosa molt més gran que això.

Eva: Per a mi va ser molt significatiu i se'm va quedar marcat tant al cap com al cor quan entràrem a l'escola amb els xiquets i de sobte et veus policies uniformats entrant amb les seues pistoles reglamentàries. Però aquesta gent què pretenia?

Amparo: Nosaltres sempre deixem entrar a les famílies a l'escola per a que acompanyen als seus fills, però aquell dia des d'Inspecció ens ho varen prohibir. El primer dia d'escola de xiquets de tres anys i no varen deixar entrar a les famílies per tal de fer un bon acompanyament.

Paqui: La imatge que va donar tant la policia com la inspecció aquell dia va ser molt dolenta.

Juan Carlos: El segon o tercer dia de seguir portant als xiquets Marta, l'antiga directora, ens va fer firmar un paper com que ja era responsabilitat nostra el portar-los a l'escola. Això va generar molt de malestar amb altres famílies a la porta de l'escola que ens deien que ja estava bé, que ja era massa el que estàvem fent.

Amparo: Hi havia moments molts crítics, això cal nombrar-ho. La veritat és que ens varen passar moltes coses de plorar de por i moltes altres, moltes més, de plorar d'alegria. Però quan de sobte apareixia la por la superàvem entre tots. Sempre transformàvem els problemes amb somriures, era ajuntar-nos i a algú sempre si li acudia una animalada, i eixes riallades li donaven la volta a la situació i recuperàvem l'energia.

Juan Carlos: I érem visibles, la gent ens veia i ens coneixia. Vulgues o no, molta gent va començar a relacionar la seua causa amb nosaltres, i clar... Alguns dies apareixien les tanques de l'escola totes plenes d'avions de paper amb missatges de caliu i ànim tals com "no vos rendiu" o "seguiu endavant". Eren mostres de suport que ens donaven molta força.

Comentàveu adés que la vostra lluita no la vàreu emmarcar solament amb el vostre cas sinó que obríreu la reivindicació a tota l'educació pública. En diverses ocasions haveu reivindicat una educació de qualitat, democràtica i participativa, què suposa per a vosaltres la paraula o l'adjectiu 'pública'?

Mari Carmen: Doncs per a mi i per a tots, on allò més important és el grupo, tots som iguals i tots tenim els mateixos drets més enllà dels diners que tinguem en les butxaques o els estudis que tinga cadascú. És una cosa per a tots, tant en el cas de l'educació com en el de la sanitat. Un altre aprenentatge que hem fet ha estat posar al centre del debat la inclusivitat. Estem veient que cada vegada hi ha una diversitat més gran en l'àmbit cultural, i la realitat és que aquesta diversitat es troba representada a l'educació pública i no a la concertada, que elegeix el seu alumnat. Nosaltres sempre hem lluitat per la igualtat per a tots i en tots els sentits i, per tant, la via pública hauria de ser l'única existent perquè la resta d'escoles elegeix el seu alumnat i això sempre acaba generant guetos. És que no hi ha altra eixida! No podem creure que estem alienades vivint en altre món que en veritat no existeix. La realitat és aquesta.

Amparo: Quan estàvem tancades va començar a fer-se visible la realitat de les persones migrades que arribaven a Grècia via, entre altres països, Síria i Turquia, i va haver-hi gent de la nostra plataforma que es va anar cap allà per tal d'establir llaços de solidaritat. Vàrem solidaritzar-nos amb lluites que en un principi no pensàvem que estarien tan interrelacionades amb la nostra. Al cap i a la fi, es tracta de lluitar per un fet comú. A més, la nostra plataforma no estava mobilitzada pel que fa a la Marea Verde, però sí que quan ens assabentem que hi ha alguna injustícia ens solidaritzàvem a través de les nostres xarxes socials, com per exemple amb el tema de la PAH o de la migració.

Paqui: Durant el nostre tancament tinguérem xerrades de tota mena i de molts moviments associatius. Nosaltres volíem aprendre i informar-nos del que estava ocorrent al món, no volíem reduir la nostra lluita al nostre cas concret sinó aprofitar l'oportunitat per a teixir xarxa. Això és el que pot significar aquesta paraula per a nosaltres.

Visita al Parlament Europeu. Autoria: Plataforma Tots Som Cremona.

Victor, Aitana i Mario, vosaltres descriviu a l'escola Ciutat de Cremona com "la vostra segona casa". Fa pocs mesos haveu pogut arribar a conèixer l'edifici nou de l'escola i, en el cas de Víctor, solament l'has pogut gaudir durant tres mesos. Considereu que haveu aconseguit l'escola que somniàveu?

Victor: L'escola és tal com la prometien: dos pisos, sala d'informàtica, que potser per a algú d'altra escola no és gran cosa, però per a nosaltres és moltíssim. Per a nosaltres no era normal. Solament teníem un ordinador per classe i sense internet, solament per a gastar el Word i poc més.

Amparo: Clar, no teníem ni internet a les classes! Recorde que era prehistòric, havíem d'estar menejant l'aparell del wifi tota l'estona perquè la línia arribara a una classe o a l'altra.

Mario: Si, em recorde que havíem de posar un aparell en una finestra perquè la xarxa poguera arribar a les classes.

Paqui: I això encara va ocórrer el curs passat, eh! Pareix que estem parlant de fa molt de temps.

Amparo: Jo ara tinc una tauleta a l'aula, puc posar un CD de música sense cap problema, si l'alumnat salta, no he d'anar amb por per si el terra es fa malbé. Clar, és normal que s'emocionen solament de veure que a l'escola compten amb una sala d'informàtica, per a nosaltres era una cosa molt nova.

Aitana: I també estava el tema de la pluja. Ací al nou centre ara no s'escolta res ni et banyes per culpa de les goteres. Als barracons quan plovia hi havia un soroll insuportable perquè el material del qual estaven fets era molt dolent. A més, només plovia una miqueta, sempre hi havia alguna part que s'inundava i hi havia vegades que ens havíem d'anar a casa. I ja no perquè declararen gota freda ni res, és que era a la mínima. Les instal·lacions estaven fatal.

Què vàreu sentir quan per fí poguéreu entrar a la nova escola? 

Mario: Que érem iguals que la resta, que érem com tots.

Eva: El primer que va dir la meua filla és que hi havia silenci, que no s'escoltaven sorolls. Clar, estaven acostumats als barracons i a un munt de sorolls pel material tan defectuós amb el que estaven fets.

Victor: Personalment, el primer dia a la nova escola em va agradar molt. Estava ple de globus per totes les baranes de les escales i els membres del Consell Escolar, com era el cas d'Aitana i un altre company, varen tallar una cinta que hi havia per poder pujar al segon pis.

Aitana: Aquell dia em vaig despertar i estava tremolant dels nervis, però tot va anar bé. Al entrar vàrem fer tots una coreografia amb la cançó Seguiremos, de Macaco, que la vàrem agafar com el nostre himne. A més, vàrem estar unflant globus i fent pancartes i cartells amb el nom de tot l'alumnat que ha passat pel Cremona al llarg d'aquests anys.

Juan Carlos: El que els va ocórrer és que som tan summament desgraciats que ens va tocar fer el trasllat i ja varen estar ací al nou edifici una setmana abans. Per tant, el dia inaugural de l'escola no ho varen viure com un fet nou perquè ja l'havien vist abans però, malgrat això, va ser molt emocionant.

M. Carmen: Estaven emocionats. Clar, acostumats a estar en barracons... Pensa que hi ha hagut alumnat que pràcticament ha fet tota la seua escolarització bàsica en barracons. Quasi tota! Això és molt fort.

Membres de la plataforma 'Tots som Cremona' durant l'entrevista col·lectiva realitzada per a Territori Educatiu.

Les famílies i el professorat, com vàreu viure el primer dia al nou edifici de l'escola?

Amparo: Molt emocionada. El primer dia fou molt emotiu. Nosaltres no volíem mirar-se perquè volíem atendre a l'alumnat que arribava, però és que si ens miràvem ens posàvem a plorar. La recent construcció de l'escola ha estat la cirereta del pastís, però jo tenia claríssim durant tots aquests anys que anava a seguir lluitant fins que ho aconseguírem, em donava igual continuar anant amb la samarreta de "Tots som Cremona" malgrat que molta gent em deia que per a què la portava encara si ja hi havia un compromís de construir l'edifici amb el nou govern. A mi em donava igual, fins que no ho veieren els meus ulls no m'ho anava a creure. Personalment, i crec que totes les que estem ací, hem guanyat molt. Hem guanyat, tot i que no haguérem aconseguit l'escola. M'emocione molt (plora). Gràcies a totes.

Paqui: En el meu cas i el d'algunes companyes va ser una mica diferent perquè l'equip de l'etapa d'Educació Infantil vàrem començar el curs al mes de setembre, uns quants mesos abans de l'obertura definitiva del nou edifici de l'escola. Una de les situacions més colpidores es donava quan havíem de tornar als barracons per tal de fer alguna reunió amb la resta del claustre del centre o a fer unes simples fotocòpies. Quan entràvem era com si portàrem en el nou edifici com deu anys, i pensàvem "Com hem pogut estar ací tant de temps aguantant?". 

Eva: Va ser una alegria molt gran, estàvem amb la llagrimeta tota l'estona. Però també em va venir una sensació de ràbia, de molta ràbia. De saber que hi havia xiquets que no l'anaven a tastar o que, si ho feien, solament estarien un parell o tres de mesos. Però bé, malgrat tot, tenim pendent fer una festa per a tot l'alumnat, tant el que està ara com el que no ha pogut viure el nou edifici.

M. Carmen: Teníem una sensació d'injustícia molt forta. En el meu cas, el meu fill solament ha pogut gaudir de l'escola durant tres mesos però sens dubte no m'he sentit malament o amb ràbia solament perquè l'haja xafat durant tan poc de temps ja que sempre he pensat que açò queda per al poble, que per a això hem lluitat. No he lluitat pel meu fill, encara que aquest fou el meu motiu per a unir-me a la lluita, sinó que he lluitat per tots i totes.

Una cosa que em reconfortava molt era el fet de rebre, per part de les famílies de l'alumnat que entrava nou a l'escola i que al final són conegudes o veïnes, missatges de whatsapp agraint-nos el treball que havíem fet amb la plataforma perquè gràcies a nosaltres els seus fills havien pogut entrar a l'escola del seu barri.

Ara que han passat els anys i haveu aconseguit el vostre objectiu, com vos agradaria que la gent recordara aquesta plataforma i aquesta victòria?

M. Carmen: Fent valdre que la unió fa la força no és només una frase feta, és real.

Juan Carlos: La nostra vida va avançant i el que m'emporte d'açò ha estat el veure que la mateixa gent que no et serveix i que no t'aporta res s'ha anat quedant pel camí i tu segueixes amb la teua gent. A mi m'ha passat, recorde quan va arribar la noticia de la supressió de la línia de tres anys i que això m'afectava directament per Mario, el meu fill. Jo pensava que estava amb molta gent que eren els meus amics però després, a l'hora de la veritat, val que no vinguen a València o a Madrid a recolzar-nos, però no podia entendre com no podien estar recolzant-nos a les reivindicacions que fèiem ací al poble. Al cap i a la fi coneixes a la gent com és en els moments dolents, i ara la veritat és que no m'aporten res. Jo m'he quedat amb la gent que suma i que m'aporta en la vida, amb vosaltres. Per tant, i responent a la pregunta, a mi m'agradaria que ens recordaren amb estima i com a que açò es va aconseguir perquè va haver-hi unes persones que es varen moure i comprometre en la lluita. A més, que la samarreta taronja tan característica de la nostra plataforma la veieren com nosaltres la véiem al principi: com una esperança que va donar el seus fruits.

Ramón: Nosaltres, quan vàrem editar el llibre 365 dies al crit de: El Cremona no es tanca volíem contar la nostra lluita en positiu, posant en valor aquesta força que va de la mà de la unió. Ara el record no està solament a les nostres vivències sinó que està en paper i qualsevol persona la pot conèixer anant a una biblioteca, a una llibreria o a les diferents escoles on s'ha distribuït. Això fa que els que vinguen per darrere tinguen un bon exemple del que va fer l'antic alumnat i les famílies del nostre centre: lluitar per allò que consideràvem just.

Paqui: Per a mi la frase que millor ho definiria seria 'Lluita pels teus drets'. A mi m'agradaria recordar-ho així, saber que cal lluitar pels teus drets, per l'educació dels nostres xiquets i xiquetes.

Amparo: Si jo haguera de destacar alguna reflexió aquesta seria la següent: com no sabíem que era impossible, ho vàrem aconseguir. De veritat, perquè és que ens vàrem pujar a la moto totes juntes, nosaltres no pensàvem que era impossible i això ens va fer persistir i seguir endavant fins a aconseguir el nostre objectiu: una escola digna per als nostres xiquets i les nostres xiquetes.