Durant més de tres dècades, al llarg de la Ribera del Xúquer ha bategat un moviment de docents compromesos a oferir una educació pública, renovadora, popular i valenciana. Aquest grup de mestres, units pel compromís amb una manera d'entendre l'ofici que va molt més enllà de les hores de classe, va donar forma al que hui coneixem com el Col·lectiu d'Ensenyants de la Ribera (CODERI), un Moviment de Renovació Pedagògica que ha deixat una empremta decisiva en l'educació valenciana.

Recentment, han publicat l'obra «30 anys de renovació pedagògica», una síntesi de la seua trajectòria de més de tres dècades d'encontres, debats i projectes compartits. Els i les mestres coderins no sols han fet escola: l'han pensada, l'han arrelat al territori i l'han obert a la comunitat. Al llarg d'aquests anys, el col·lectiu ha organitzat Jornades Pedagògiques, Escoletes de la Tardor, Jornades de Primavera, itineraris didàctics, exposicions i tertúlies que han articulat una manera de fer basada en la cooperació, el debat i la renovació constant.

Tot aquest treball s'ha sostingut amb un principi senzill i poderós: aprendre dels altres i amb els altres. La renovació pedagògica, per al CODERI, no ha sigut mai una moda ni una col·lecció de tècniques, sinó una manera de pensar l'escola des de la justícia social, la llengua i el territori. Per això, quan el temps comença a esborrar memòries i quan tornen discursos que qüestionen aquests avanços, el col·lectiu ha decidit posar per escrit el seu llegat. El llibre és una manera de preservar el camí recorregut, però també d'oferir-lo com a punt de partida per a les generacions que vindran.

Parlem amb Guadalupe Palau, Josep Ramon Torres i Joan Andrés, en nom del grup i de totes les persones que, al llarg dels anys, han aportat hores, idees, materials, entusiasme i vida a aquest moviment. La publicació és un reconeixement a centenars de docents que han deixat petjada en milers de xiquets i xiquetes, i també una invitació a continuar el camí: demostrar que amb il·lusió i cooperació es poden fer moltes coses.

Portada llibre sobre el Col·lectiu d'Ensenyants de la Ribera (CODERI).

Després de més de trenta anys de trajectòria, per què considereu que ara és el moment de publicar aquest llibre sobre el CODERI?

Ramón: El moment és decisiu. Ens trobem en un context en què tornen idees que qüestionen avanços pedagògics que semblaven consolidats. S'està generant un discurs que reinterpreta les dècades de renovació com si hagueren estat un caprici ideològic. I això ens preocupa. Durant anys vam treballar per transformar l'escola i per fer-la més democràtica, més lligada al territori, més conscient del seu paper social. Ara veiem que es banalitzen alguns arguments i que es presenten com a noves idees que ja es van treballar fa dècades. Escriure el llibre és una manera de recuperar la memòria, d'explicar per què vam fer el que vam fer i quines conseqüències va tindre.

Lupe: També hi ha un motiu vital. Ens fem majors. Molts ja no estem a les aules, i el nostre saber, si no queda escrit, desapareix. A nosaltres ens va passar igual: quan començàrem a fer escola, vam buscar què havien fet els mestres de la República o d'altres moviments pedagògics. I gràcies a allò escrit vam poder avançar. Si no deixem constància del camí que hem recorregut, el que vindrà darrere tornarà a començar de zero. Això seria un error i un malbaratament d'energia.

Joan: I ens passa sovint que algú jove ens diu: «He descobert una metodologia nova per avaluar» o «mira això que estan provant ara». I nosaltres recordem documents, materials o experiències que vam fer fa trenta o quaranta anys que van exactament en la mateixa direcció. No és que ara estiga malament provar coses; el problema és que molta d'aquesta recerca ja s'havia fet. Si no deixem ben escrita aquesta memòria, semblarà que la història de l'escola comença cada desena d'anys.

Com naix el Col·lectiu d'Ensenyant de la Ribera (CODERI), i a quina necessitat responia?

Ramón: Naix a principis dels vuitanta, en un moment en què molts mestres de la Ribera compartíem inquietuds profundes sobre l'escola: la llengua, la manca de materials, la necessitat de donar coherència a allò que féiem a les aules. Ens trobàvem en cursos i jornades, i de seguida descobríem que vivíem situacions paral·leles. L'escola rural, la defensa del valencià, la renovació pedagògica... tot això ens unia. I així va sorgir la necessitat d'un col·lectiu propi.

Lupe: Ens calia un espai per a la pràctica i la reivindicació política: revisar materials, fer propostes, parlar de didàctica, analitzar problemes reals. Així vam organitzar els primers grups: llengua, matemàtiques, coneixement del medi, expressió... Cadascú assumia el que dominava millor i tots aportàvem.

Joan: I d'aquest treball va nàixer una manera de fer molt pròpia. La unitat «Per què sinó de la Ribera?», el treball sobre el Xúquer, els itineraris didàctics, les activitats comunes amb altres col·lectius... El CODERI va ser un punt de trobada i també un punt de llum per a molta gent que volia fer les coses d'una altra manera.

Col·lectiu d'Ensenyants de la Ribera (CODERI).

Una de les idees centrals del llibre és la distinció entre «escola en valencià» i «escola valenciana». Què significa aquesta diferència?

Ramón: L'escola valenciana no és només fer les classes en valencià. És un projecte educatiu complet. Té a veure amb la llengua, sí, però també amb la cultura, l'entorn, la manera d'entendre el món. No pots fer coneixement del medi en anglès i després dir que estàs fent escola valenciana. L'escola valenciana implica que el contingut parteix del lloc on vius. Si un alumne no coneix el seu poble, el riu, l'horta, les paraules que escolta a casa, difícilment podrà entendre coses més llunyanes.

Lupe: Això ho vaig comprovar moltes vegades. Recorde quan vaig demanar a l'alumnat que escriguera una llista de coses que definien els seus pobles. Cap d'ells va esmentar el Xúquer, que literalment marca la geografia dels nostres municipis. Era una prova clara que l'escola havia oblidat una part important del seu paper: explicar l'entorn pròxim.

Joan: L'escola valenciana connecta el que passa a l'aula amb el que passa fora. No vol tancar-se al món, sinó arrelar-se. Quan un alumne entén el que té davant, està més preparat per a entendre la resta.

Com ha evolucionat el concepte de renovació pedagògica per a vosaltres?

Lupe: L'essència continua intacta: comprendre el món i actuar sobre ell. Però el context ha canviat. Ara hi ha un ús molt potent de les emocions com a eina política. La dreta més radical sap com utilitzar-les per fixar relats senzills i efectius. I si això arriba a l'escola sense reflexió, pot fer molt de mal. La renovació pedagògica ha de donar eines per analitzar i qüestionar, no per deixar-se portar per modes o discursos buits.

Ramón: I cal dir-ho clar: s'ha confós innovació amb renovació. Innovar és fer coses noves; renovar és donar sentit polític, social i cultural a l'educació. Un centre pot tindre les últimes tecnologies i no estar renovant res. A voltes fins i tot és al contrari: la tecnologia tapa el buit pedagògic. La renovació sempre ha tingut un objectiu de fons: fer una escola més justa, més democràtica i més arrelada.

Joan: Les modes passen. Els objectius polítics i socials, no. Un moviment que no tinga clara aquesta mirada acabarà fent activitats boniques, però sense profunditat. La renovació necessita comunitat, debat i compromís.

Col·lectiu d'Ensenyants de la Ribera (CODERI).

Hi ha una identitat pròpia del CODERI dins dels diferents Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià?

Joan: Sí. El riu Xúquer és el nostre eix central. La Ribera és terra de riu, de regadiu, de tarongers, de riuades que han marcat els pobles. I nosaltres ho hem incorporat com a element pedagògic. Els itineraris, els mapes, les activitats al camp... tot això naix d'una mirada que entén el territori com a font d'aprenentatge.

Lupe: El «Mapa de la Ribera» que férem, per exemple, va ser una de les experiències més potents. No era només situar llocs; era entendre com es distribuïx el paisatge, per què les séquies passen on passen, quina història explica cada poble, què ha significat el riu per a les generacions anteriors.

Ramón: I alhora sempre ens hem sentit part d'un teixit més ampli: la Safor, València, Castelló. Cada moviment té la seua manera de fer, però compartíem la mateixa base: defensa de la llengua, mirada crítica i renovació pedagògica real, no cosmètica.

Quin paper tenia l'escriptura, consignar els debats i elaborar documents per a la reflexió dins del vostre col·lectiu?

Lupe: Era fonamental. Escriure permet que el treball no s'esborre. Però també ens ajudava a madurar idees. Quan escrius, pares, compares, revises. No és el mateix parlar en una reunió que posar per escrit el que penses i el que proposes.

Ramón: I ens adonàvem que molta gent que deia «jo no sé escriure sobre pedagogia» produïa després materials magnífics. A la Universitat Jaume I de Castelló, per exemple, tenen un arxiu immens de recursos que han anat fent mestres durant dècades. El CODERI també tenia aquesta vocació, però sovint no vam tindre la constància de deixar-ho tot registrat. Ara, amb el llibre, intentem posar remei a això.

Joan: Les trobades, les ponències, les revistes... tot això formava part de la identitat del moviment. Era una manera d'enxarxar-nos amb altres col·lectius i d'aprendre amb els anys.

Col·lectiu d'Ensenyants de la Ribera (CODERI).

Com funcionava el CODERI en el dia a dia?

Joan: Ens organitzàvem a partir de grups de treball. Ens reuníem setmanalment o quinzenalment, depenia de l'època. Cada grup preparava materials, debatia problemes reals de l'aula i compartia experiències. I després hi havia les activitats anuals: l'Escoleta de Tardor i les Jornades de Primavera.

Lupe: L'Escoleta de Tardor era com una escola d'estiu, però en xicotet: treballàvem temes generals, i féiem aportacions teòriques propostes obertes a molta gent de la comarca. En canvi, les Jornades de Primavera anaven al detall: un tema concret, aprofundit durant setmanes. Era un espai molt potent.

Ramón: I després estaven els itineraris. Sempre acabàvem les nostres jornades amb un recorregut per l'entorn: visitar un espai natural, una séquia, una zona agrícola, una antiga fàbrica. Era una forma de mantenir viva la idea d'escola arrelada.

Col·lectiu d'Ensenyants de la Ribera (CODERI).

Quin impacte tingueren la creació, implantació i desenvolupament dels Centres de Professorat (CEP) en els canvis en la formació del professorat? Els Moviments de Renovació Pedagògica vos va integrar en un primer moment dins d'ells.

Ramón: Els primers anys foren positius. Hi havia una voluntat real de transformació. Però amb el temps els CEPs es burocratitzaren. El seu objectiu deixà de ser la formació crítica i es convertí en un espai per introduir modes pedagògiques marcades per l'administració.

Lupe: I això ens va fer mal. Molta gent ja no venia a les jornades del CODERI perquè preferia cursos que donaven punts per al concurs. Nosaltres també donàvem certificats, però parlàvem de temes polítics, de llengua, d'identitat, de transformació social. I això no sempre agradava. La lògica del cursillisme ens va fer molt de mal.

Joan: La formació docent ha de ser una necessitat vital, no una acumulació de punts. L'educació no es pot entendre com una carrera d'obstacles administratius. Això ha fet molt mal a la renovació.

Què pot oferir hui la renovació pedagògica a les noves generacions de mestres?

Lupe: Pot oferir una mirada llarga. Un mestre que només mira la seua aula es queda curt. Necessita entendre el sistema, la societat, la història, la llengua. La renovació pedagògica ajuda a tindre aquesta perspectiva.

Ramón: I ofereix llibertat. Espais on pensar sense por de discrepar. Això en molts centres s'ha perdut. La renovació crea comunitat i debat, que són imprescindibles per créixer pedagògicament.

Joan: També ofereix un llegat. Les noves generacions no han de començar des de zero. Poden aprofitar experiències, materials, reflexions i errors que ja hem fet nosaltres.

Col·lectiu d'Ensenyants de la Ribera (CODERI).

Per acabar, i amb la mirada retrospectiva que ofereix haver elaborat aquesta obra tan necessària que recull tota la vostra trajectòria. Què ha significat el CODERI per a vosaltres?

Joan: Per a mi ha sigut una manera de viure. Una forma de ser mestre. Un lloc on aprendre acompanyat, on discutir, on créixer sense por.

Lupe: Ha sigut el que m'ha mantingut viva com a mestra. El que m'ha permès no perdre l'entusiasme, fins i tot quan l'escola es feia dura. Sense el CODERI, molts de nosaltres ens hauríem cremat molt abans.

Ramón: I sobretot, sent agraïment. A l'Ajuntament de Polinyà, que ens ha cedit un local durant més de trenta anys, i a totes les persones que han confiat en el moviment. El que ens ha mantingut units tot aquest temps ha sigut el caliu humà, les converses, el suport mutu i la sensació que, malgrat tot, valia la pena continuar treballant per una escola millor, popular i democràtica.

Lupe Palau, Ramón Torres i Joan Andrés.