La DANA d'octubre de 2024 va deixar carrers negats, escoles afectades i milers de famílies intentant recuperar una certa normalitat. Les primeres respostes es van centrar en la reconstrucció material: netejar fang, reparar edificis i garantir serveis bàsics. Però, en paral·lel, un xicotet grup de voluntariat i la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes (FAMPA) de València van començar a fer-se una altra pregunta: què passava amb l'impacte emocional en la xicalla?

A partir de les donacions rebudes per FAMPA des de diferents punts de l'estat, va sorgir una proposta concreta: organitzar colònies per a l'alumnat afectat. Recuperant l'esperit de les colònies escolars desenvolupades al caliu de les Missions Pedagògiques de la II República, l'objectiu era senzill i alhora ambiciós: traure les criatures del context de destrucció, encara que fora uns dies, i oferir-los un espai segur amb activitats lúdiques i suport psicològic. El projecte es va posar en marxa en qüestió d'un mes amb la col·laboració inicial de dues escoles, el CEIP l'Orba i el CEIP Castellar-Oliveral, fins arribar finalment. i gràcies al suport econòmic del Ministeri de Joventut i Infància, a que seixanta-dos centres hagen format part d'ell.

Més d'un any després, la iniciativa ha arribat a prop de 5.000 alumnes i s'ha consolidat com una experiència que combina convivència, joc i acompanyament emocional. Aquesta setmana repassem, de la mà d'Imma Coscollá, Inés Sáez i Esther Pérez, com va nàixer el projecte, les dificultats administratives per sostenir-lo i l'impacte que ha tingut en l'alumnat, les famílies i la comunitat educativa.

Arribada a les Colònies Dana.

Després dels fets esdevinguts arran de la DANA al mes d'octubre de 2024, moltes respostes van centrar-se en la reconstrucció material. En quin moment detecteu que hi ha una necessitat emocional en la infància afectada i què us fa pensar que cal una resposta específica més enllà de l'aula i de l'emergència immediata?

Inés: Hi ha dos grans motius. D'una banda, hi ha una qüestió molt personal: nosaltres som mestres jubilades, amb les limitacions pròpies de l'edat. Volíem ajudar, però sabíem que no podíem anar a traure fang; físicament no era viable. I això ens removia per dins. Paral·lelament, hi ha la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes (FAMPA) de València. El fill d'Imma, Carles Hernàndez, treballa allí com a formador, i a l'entitat començaren a arribar molts diners procedents de la solidaritat de la resta de FAMPES de l'estat espanyol. En coherència, el seu president, Rubén Pacheco, va apostar per invertir-los de la manera més equitativa possible. I és Carles qui té la idea d'organitzar unes colònies per traure, literalment, la xicalla del fang.

A partir d'ací, comencem a estructurar-ho. Ell parla amb Imma, i prompte em consulten sobre la meua implicació en aquest xicotet grup de voluntariat. Dic que sí sense dubtar-ho, perquè és com si es connectaren dos camins: el desig d'ajudar i la possibilitat de fer-ho en allò que sé fer. Però també hi havia vertigen. Com a mestra he organitzat mil coses, però sempre des de dins de l'escola; mai des de fora i en un territori completament embarrat.

Imma: Estem parlant de la primera setmana després de la DANA, més concretament del 6 de novembre. El dia 4 ja en parlem, i el 6 ens reunim amb FAMPA. Per on comencem? Férem una llista de granges escola que estigueren relativament a prop, per veure la disponibilitat a curt termini. Totes volien col·laborar. Aquesta resposta ens anima molt: hi havia espais disposats a acollir les criatures.

Des del principi teníem clar, tant FAMPA com nosaltres, que no es tractava que famílies, de manera individual, contactaren amb una granja i organitzaren alguna cosa al marge dels centres. Havia de ser una acció coordinada amb les escoles, que en aquell moment estaven immerses en una situació de caos.

Aleshores iniciem dos camins. D'una banda, contactem personalment amb centres educatius que coneixíem. De quatre escoles amb què parlem, dos ens donen una resposta positiva i decideixen col·laborar amb molt d'ànim. Érem conscients que, en aquell moment, moure les criatures era una oportunitat, però també hi havia molta por i desconcert. A moltes famílies els costava deixar-les anar. Tot depenia, en gran part, de si les escoles (i les mestres) s'hi implicaven o no. D'altra banda, iniciem contactes amb ONG vinculades a la infància que tenen experiència en situacions d'emergència: Save the Children i Educo. Continuàrem el camí amb Educo.

Aquesta iniciativa era com un motor que dúiem d'una manera anònima, perquè en aquell moment el projecte no tenia caràcter oficial encara, no el podíem difondre a totes les escoles perquè no sabíem encara de la seua disponibilitat. En aquest context, adoptem la idea de començar amb una fase experimental. Mentre estàvem en aquesta decisió —contactant amb les escoles i organitzant-ho tot—, paral·lelament, a Carles se li ocorre la possibilitat de contactar amb el Ministeri de Joventut i Infància. Per què hi pensa? És un ministeri amb una gran sensibilitat cap a la joventut i la infància.

D'una manera molt informal, a través d'un contacte comú s'aconsegueix fer contacte. El ministeri ens respón dient que el projecte li semblava molt atractiu i que el 20 de novembre vindria a València en el marc d'una reunió amb diverses ONG relacionades amb la infància. Era una trobada en què el govern valencià havia demanat la presència de diferents ministres per parlar de reconstrucció i coordinar actuacions. I allí, públicament, la ministra anuncia que el Ministeri donarà suport econòmic al projecte.

Però, abans d'arribar al 20 de novembre de 2024, cal entendre una cosa important: nosaltres ja estàvem organitzant les dues primeres colònies. Tant el CEIP l'Orba (Parc Alcosa, Alfafar) com el CEIP Castellar-Oliveral (València) ja tenien les cartes enviades a les famílies, les autoritzacions preparades i el contacte establit amb les granges. Els dos primers campaments es fan entre el 26 de novembre i el 2 de desembre.

Colònies DANA.

Esther, com viviu tot aquest treball des de FAMPA?

Esther: M'incorpore al projecte una vegada ja s'han fet les dues primeres colònies. A partir d'aquella afirmació pública per part del ministeri, ens posem a treballar per formalitzar allò que fins aleshores era una iniciativa en marxa però no estava escrita ni estructurada com a projecte oficial. L'equip de voluntariat ens posàrem a redactar-lo per poder-lo presentar oficialment. A partir d'ací decidim que, amb les donacions que encara ens quedaven, continuaríem oferint campaments mentre gestionàvem l'arribada de la subvenció del ministeri. En col·laboració amb Educo, gestionem sis campaments més, des de febrer fins a maig de 2025.

La línia de treball era la mateixa. Per contextualitzar-ho millor: aquestes estades combinaven activitats lúdiques pròpies de campament — contacte amb animals, tirolina, tir amb arc, gimcanes, excursions per la natura— amb activitats terapèutiques centrades en la gestió emocional. Aquests tallers els desenvolupaven professionals amb experiència en intervenció en emergències. No es tractava només d'anar de campament. Calia incorporar activitats i professionals que observaren, generaren dinàmiques i ajudaren a fer emergir emocions, a compartir les experiències traumàtiques que s'havien viscut i on, a través de la convivència i el joc, es poguera començar a reparar també allò emocional.

Presentació de les Colònies DANA, amb la Ministra Sira Rego.

Les colònies recorden l'esperit d'altres experiències històriques de l'estat espanyol, com les vinculades a les Missions Pedagògiques durant la II República. Què pot aportar una iniciativa com aquesta en un context post catàstrofe?

Inés: En aquell moment, el que aportaven era, sobretot, la possibilitat de desconnectar d'un entorn devastat, que encara estava en plena reconstrucció. D'una banda, això alleugeria les famílies, perquè pogueren continuar amb totes les gestions i problemes derivats de la DANA, així com sentir el benestar de les seues criatures. I, d'altra banda, permetia que els xiquets i les xiquetes passaren uns dies fora del fang, en la natura, amb els seus companys i companyes. En ser una activitat gratuïta, per a molts era la primera vegada que anaven de colònies. De fet, en el cas del CEIP Orba, va ser també la primera vegada que la classe es reunia sencera després de la DANA després d'un mes separats i tancats a casa com aquell que diu, el carrer no era un espai segur.

Les colònies permeten que els xiquets tornen a ser-ho per uns dies. Que, encara que siga per uns dies, s'allunyen d'un problema tan gran com el que havien viscut. Les criatures són així: fins i tot enmig d'una catàstrofe sempre hi ha un moment per jugar. Però ací no parlàvem d'una situació qualsevol; era una desgràcia molt gran. Els xiquets captaven perfectament la preocupació dels pares i de les mares. Alguns havien perdut la casa. Al barri Orba hi havia famílies que ho havien perdut tot: roba, sabates, objectes personals. I per a les famílies, veure els fills bé va tenir un efecte immediat. Quan veus que el teu fill o filla està content, que ha pogut gaudir, automàticament millora també el teu benestar.

L'escola ja és, de per si, un espai de benestar quan funciona bé: no només ensenya, sinó que genera confiança, relacions, seguretat. Les colònies complementen això d'una manera extraordinària perquè incorporen el joc, unes normes més flexibles —que sempre n'hi ha de normes, però són diferents—, el contacte amb la natura i amb els animals. Tot això facilita que les criatures expressen emocions. Com a mestres, sabem que el temps de convivència i les relacions entre iguals són fonamentals en la formació dels infants.

Recorde que en un vídeo una xiqueta deia: «M'he sentit lliure per primera vegada». Que una criatura diga això és molt potent. Què havia sentit abans per poder dir-ho així? En les colònies emergia un volcà d'alegria, però també un volcà de tristesa. Per això era tan important la presència i l'acompanyament psicològic, que ajudaven a canalitzar tot allò que aflorava.

Imma: I això obri una reflexió més profunda: aquesta no només és una resposta a una emergència, sinó també una necessitat estructural de l'escola pública. Projectes així haurien de poder ser sostinguts per l'administració com a part de la qualitat educativa. Perquè, quan organitzes colònies ordinàries, sempre hi ha un percentatge d'alumnes que no pot anar per motius econòmics. Aquest projecte, nascut d'una emergència, també ha posat damunt la taula aquesta altra necessitat: garantir que totes les criatures, sense excepció, puguen viure experiències de convivència que formen part essencial de la seua educació i del seu creixement.

I una altra cosa molt important és la col·laboració, el vincle, no deixar ningú enrere. Igual que parlem del compromís de FAMPA, també hem de parlar del compromís de les escoles. Imagineu-vos el col·legi Orba, totes les criatures a casa, l'escola estava destrossada. Serà a finals de novembre quan s'incorporen al CEIP La Fila (en les instal·lacions pròpies del centre i barracots muntats per a l'ocasió). Com s'explica el «miracle» que tinguérem cinquanta autoritzacions signades en tan poc de temps?

Inés: Perquè les mestres han anat casa per casa.

Imma: Exactament. Han anat casa per casa, han mantingut el contacte constant. A més de tota la tasca solidària que ja estaven fent —voluntariat, distribució de roba i aliments—, en aquest cas les mestres de les escoles van generar confiança. En concret, Castellar-l'Oliveral i l'Orba van fer una feina magnífica. Hi va haver molta confiança de les escoles cap a nosaltres i molta confiança de les famílies cap a les mestres.

Treball a les Colònies DANA.

Parlàveu d'un acompanyament psicològic especialitzat que complementava la part lúdica amb la qual compten les colònies.

Esther: Sí. D'una banda, hi ha l'artteràpia, que és un taller puntual d'una hora i mitja. Es divideix l'alumnat en grups i, amb materials plàstics —argila, pintures, cartolines—, cada criatura construeix el que considera el seu «refugi segur». Cadascú ho interpreta segons la seua vivència. Alguns fan referència directa a la DANA; altres són xiquets refugiats d'altres països i representen altres experiències. Recorde un cas d'un xiquet que va construir la casa de la seua àvia perquè deia que, sempre que tenia un problema, anava allí. Per a ell, aquell era el seu refugi. Després, qui vol, pot explicar el significat del seu refugi al grup.

D'altra banda, hi ha l'acompanyament psicològic. El fan equips de psicologia especialitzats en protecció de la infància en contextos de catàstrofe. Estan presents les 24 hores del campament. Fan tallers diaris adaptats a cada edat sobre gestió emocional, resiliència, treball en equip... No només treballen el que han viscut amb la DANA, sinó que també aporten eines per a altres moments de la seua vida. A més, participen en les activitats lúdiques per poder observar com es relacionen, detectar situacions específiques i, després, traslladar als centres educatius aquelles qüestions que poden requerir continuïtat. Perquè al final són estades de dos a quatre dies, però hi ha situacions que necessiten seguiment.

Inés: És important aclarir que aquest reforç psicològic estava vinculat a la vivència traumàtica de la DANA. No pensem que totes les colònies hagen de tenir necessàriament un equip psicològic. En els primers mesos, l'impacte era molt recent. Però a mesura que passa el temps, tant mestres com psicòlegs han de trobar maneres més indirectes d'observació. Cal observar altres indicadors, altres canals d'expressió. La convivència fora del context habitual fa que les criatures mostren coses que potser no apareixen a l'aula. En un entorn més desinhibit, amb relacions entre iguals i sense l'estructura horària habitual, aflora molt més.

Imma Coscollà, Inés i Esther Pérez.

Parlem ara de la sostenibilitat i el creixement del projecte. Ara que ja ha passat més d'un any des de la catàstrofe i des de l'inici del projecte, quin ha estat l'abast? Haveu passat d'una fase pilot a una fase de consolidació.

Imma: Hi ha diversos processos que van en paral·lel: les colònies que s'anaven fent en fase experimental i, alhora, la recerca de sostenibilitat. Recuperem la cronologia: el 20 de novembre de 2024 des del ministeri ens diuen que sí, que donen suport econòmic. A Nadal redactem formalment el projecte. La fase experimental havia d'incloure sis colònies més, però encara no teníem confirmació oficial ni diners consignats en cap BOE. Tot era verbal. Però hi havia un compromís públic. Així que decidim continuar.

Contactem amb escoles —algunes ens truquen perquè s'han assabentat, altres les contactem nosaltres, com al principi— i seguim avançant. Amb Educo decidim fer una presentació pública del projecte el dissabte 12 d'abril de 2025. Convidem la ministra, que hi assisteix. Encara no hi ha cap resolució oficial publicada, però en aquella presentació torna a afirmar públicament que el Ministeri sostindrà el projecte.

No es concreta ni quantitat de diners ni termini per a ingressar els diners al compte de FAMPA, ni en públic ni en privat. Però aquella declaració ens dóna la força suficient per a publicar el projecte a la web de FAMPA i obrir formalment la inscripció a les escoles. La resposta és immediata: en molt poc de temps rebem seixanta inscripcions. I en aquell moment entenem que el projecte ja no és experimental. Ha passat a una altra dimensió.

Inés: Com que hi havia tantes escoles inscrites, i els diners i els recursos eren limitats —perquè, per molts diners que tingues, les granges escola tenen una capacitat concreta—, vam decidir que, de moment, cada centre podria participar amb un cicle.

Així, més o menys, totes les escoles podien beneficiar-se d'un nombre semblant de xiquets i xiquetes. Que fora extensiva més que intensiva la participació. Arribar a moltes escoles, encara que no fora amb tot l'alumnat. Amb la idea sempre d'estendre l'oportunitat de beneficiar-se de les colònies.

Imma Coscollà, Inés i Esther Pérez.

Com heu viscut aquesta diferència entre els temps de la infància i de les escoles i els temps institucionals?

Imma: Molt malament. Com a mestres i com a ciutadanes, ens costava entendre que no hi haguera almenys una explicació clara de la dilació. Una justificació, un pont, una via alternativa. Podem deduir —és una deducció nostra— que potser volien incloure altres entitats en la mateixa convocatòria i esperar que tots els projectes estigueren formalment presentats per publicar-ho conjuntament al BOE. Però això no ens ho van explicar així. El que sí que és cert és que, si no haguera sigut per la voluntat política de FAMPA de mantenir el projecte, no hauria continuat. I això, en la pràctica, passa pel cos de persones concretes. 

I així arribem a juliol de 2025 i és aleshores quan finalment apareix la resolució al BOE (17 de juliol de 2025). Tot el procés anterior ja l'havia sostingut FAMPA. Ens havíem compromès amb escoles a arrancar al setembre sense tindre els diners ingressats. Igualment, la notificació oficial arriba al juliol, però els diners no s'ingressen fins al 17 d'octubre de 2025. I el projecte havia d'executar-se dins de l'any natural, fins a desembre. Això ens xocava molt: del «sí» verbal del 20 de novembre de 2024 fins a l'ingrés efectiu l'octubre de 2025 havia passat quasi un any.

Inés: Finalment, a mitjan desembre de 2025 ens comuniquen que el termini d'execució es prorroga. Això ens permet completar el pressupost. En total, la subvenció ha sigut d'1.200.000 euros. I fins al maig d'aquest 2026, que hem programat i pressupostat les últimes colònies en aquesta fase, l'haurem executat íntegrament.

Hem arribat aproximadament a 5.000 criatures, alumnes de l'escola pública. Això representa prop d'un 10% de l'alumnat afectat (48.721 alumnes, d'un total de 115 centres educatius). És clar que cal continuar insistint-li al ministeri. Recordem que un alt percentatge d'alumnat ha pogut desenvolupar aquesta activitat gràcies a la subvenció del mateix. I ho agraïm. Ara bé, una cosa és la voluntat política expressada i una altra els ritmes administratius. I nosaltres, en tot aquest procés, hem après molt sobre aquesta distància.

Imma Coscollà, Inés i Esther Pérez durant l'entrevista

Després de mesos de treball intens, d'incertesa, de continuïtat... quin impacte observeu que han tingut les colònies en l'alumnat i en la comunitat educativa?

Inés: Parlant amb el professorat, ens deien que valoraven molt positivament l'experiència. Passar d'un entorn més estructurat com és l'escola a un espai de convivència més obert —amb activitats compartides, treball en equip, gimcanes, reptes col·lectius, contacte amb animals— transforma la manera com es relacionen. S'ajuden, es veuen en altres rols i es manifesten d'una altra manera.

Si parlem estrictament de l'impacte en les criatures que hi han anat, la valoració és molt positiva. Famílies, alumnat i professorat ho expressen així. Tenim enquestes posteriors que ho confirmen. Ara bé, hem de ser realistes: estem parlant d'un 10% de l'alumnat afectat. És molt i és poc alhora. L'experiència, per a qui l'ha viscuda, ha sigut transformadora.

Recorde que al principi hi havia veus a l'escola que deien: «Ara no és moment de colònies, ara el problema és l'edifici, és la reconstrucció i tot allò que hem perdut». I mesos després, quan ja s'havien fet algunes estades i s'havia vist el resultat, aquelles mateixes persones preguntaven: «I aquestes colònies que s'estan fent, com podem participar en elles?».

La notícia va córrer molt. Però, curiosament, la repercussió pública ha sigut discreta. No hem fet grans campanyes ni grans anuncis. S'ha fet moltíssima feina, però amb molta cura i discreció. La veritable repercussió és íntima, personal: la saben les criatures, les famílies, les mestres. És una transformació que no sempre es veu en titulars, però que queda en la comunitat i en cadascú de nosaltres, dels que hem participat d'una o d'altra manera.

Imma: Hi ha un aprenentatge que per a mi ha sigut molt significatiu: la importància de preguntar-nos què fem amb les criatures en una emergència. És com aquella frase dels Simpsons: «¿Alguien ha pensado en los niños?» (riu). Les famílies, evidentment, pensen en els seus fills i filles. Però si vivim en un estat del benestar, també ha d'existir una mirada pública que sostinga els diferents col·lectius, i la infància n'és un de central. En la pandèmia ja es va dir: es va parlar molt del confinament, però no sempre es va atendre de manera específica l'impacte emocional en les criatures. Les pors, les dificultats de socialització, les conseqüències psicològiques... Tot això queda. I pesa. Aquesta experiència ens ha fet aprendre que, davant d'una emergència, cal pensar explícitament en la infància.

I un altre aprenentatge molt bonic té a veure amb FAMPA. Quan arriben els diners solidaris de la resta d'AMPES de l'estat espanyol, la decisió és molt clara: han de revertir en les famílies de l'escola pública, perquè és el nostre espai social de sentit. No som l'administració, no decidim sobre grans partides. Som famílies organitzades. I si els diners han arribat des de famílies de tot arreu, aquests han de tornar a les famílies afectades. Això és una coherència política molt forta: respondre a l'espai que et dóna sentit.

Vull creure també que un impacte col·lateral del projecte ha sigut donar més presència al treball de FAMPA i el que representen les associacions de famílies en les escoles. Estem parlant d'una entitat amb més de 600 escoles afiliades a la província de València, que sosté una tasca molt important amb un pressupost molt limitat que no es correspon amb el volum de feina ni amb el nombre de centres que atén. En aquest cas, no només ha estat en l'assessorament, sinó també en la gestió directa d'un projecte complex, amb una dimensió pública important.

Hi ha un altre aprenentatge —potser més intern— que per a mi ha sigut fonamental: el compromís humà d'un equip de confiança. Quan inicies un projecte així, amb responsabilitat i exposició pública, el que realment el sosté és l'equip. En el nostre cas, la cohesió entre nosaltres, amb Carles, Merxe, Ana, Raquel, Rubén... ha sigut un regal. És el mateix que passa en un claustre o en un equip de voluntariat: quan hi ha confiança i compromís compartit, el projecte creix. El més valuós és que érem un grup que pensava en clau col·lectiva. Això és molt difícil de trobar. Quan una parlava, parlava des del «nosaltres».

M'agrada aquesta mirada que feu sobre l'aprenentatge. No només el que deixa en la xicalla o en els centres educatius, sinó també en vosaltres com a persones que formeu part del projecte.

Imma: És important contar l'experiència. Perquè ara mateix estan ocorrent situacions semblants, com les inundacions a Andalusia. Saber que hi ha experiències prèvies pot servir de referència. En definitiva, més enllà de les xifres —5.000 criatures, un 10% de l'alumnat afectat—, el projecte ha deixat aprenentatges sobre com respondre educativament a una emergència, sobre la necessitat de pensar específicament en la infància i sobre la força que pot tindre una comunitat organitzada quan treballa amb coherència i compromís. Com deia Inés a l'inici de l'entrevista, hem tret la xicalla del fang, literalment i simbòlicament. Ara ens agradaria aconseguir la sostenibilitat econòmica per a que el projecte arribe a totes les escoles i criatures afectades, aquesta és la següent fase que iniciem i de la que ja us contarem més endavant. El projecte «Colònies Dana» continua.

Més informació:

- Espai web FAMPA: https://www.fampa-valencia.org/es/

- Espai web COLÒNIES DANA: https://coloniesdana.fampa-valencia.org/