Territori Educatiu

24/10/2022

«Educar per al col·lapse»: reflexions per afrontar la crisi climàtica des de les aules

Aquesta setmana parlem amb Jordi Marín (Ares del Maestrat, 1974), professor de secundària i membre del Fòrum de la Nova Ruralitat, al voltant de l'obra que acaba de publicar fa uns mesos: 'Educar per al col·lapse'. A través del seu relat, ens endinsem en l'anàlisi de la societat actual i dels múltiples reptes que tenim al capdavant com a societat en un context d'emergència climàtica.

«Educar per al col·lapse»: reflexions per afrontar la crisi climàtica des de les aules

Dedicat al món de la docència des de fa més de vint anys en l'àmbit de la Física i la Química i membre, entre d'altres, del Fòrum de la Nova Ruralitat, del Centre d'Estudis dels Ports i de la Coordinadora d'Entitats del Maestrat, Jordi Marín (Ares del Maestrat, 1974) acaba de publicar 'Educar per al col·lapse', un assaig escrit durant els anys de la pandèmia i que tracta d'aportar al debat obert que s'està donant actualment al voltant de com fer front a la crisi climàtica. La gènesi d'aquesta obra, que es va plantejar després d'escriure una sèrie d'articles reflexionant sobre aquesta temàtica per a la revista SAÓ, fou la constatació de l'existència de pocs materials que treballaren, des de l'assaig científic i divulgatiu, aquestes qüestions dins de les aules.

El segle XXI estarà marcat per la suma de diverses crisis: climàtica, energètica, digital, social i de pèrdua de biodiversitat. La conjunció d'aquestes crisis, si no hi ha una resposta ràpida i eficient, pot comportar un col·lapse de la nostra civilització que, inevitablement, donarà peu a una altra societat a la qual la humanitat s'haurà d'adaptar de manera forçada, opina Jordi. Des del món educatiu no podem ser simples espectadors d'aquests canvis, sinó que tenim la responsabilitat de preparar totes i cadascuna de les generacions que passen per les nostres aules per a un futur que no serà tal com es dibuixa des de certs sectors. Quins coneixements i quines eines seran les que necessitarà el jovent per a adaptar-se a aquest futur? Va la comunitat educativa (administració, docents, famílies) en la direcció adequada?


Educar per al col·lapse

Portada del llibre "Educar per al col·lapse" (Onada Edicions).


Amb 'Educar per al col·lapse' Jordi Marín reflexiona sobre l'actitud amb què l'àmbit educatiu hauria d'afrontar aquest escenari i convida tothom a participar obertament d'un debat tan necessari com urgent. Aquest llibre, publicat per 'Onada Edicions' planteja, en paraules del seu propi autor, una invitació a «que comencem a parlar sobre la crisi climàtica per tal de veure què podem fer. No presente solucions sinó que puguem seure amb el nostre alumnat i poder trobar possibles alternatives al que hi ha. El que no podem obviar és que, en aquesta creixent digitalització de les aules i del coneixement, el context actual d'escassetat de les matèries primeres ens ha de fer pensar què és el que estem fent. No podem obviar la realitat i les aules són, en aquest sentit, un element de lluita indispensable».


Recentment has publicat el llibre «Educar per al col·lapse». Què és el que pretenies i quin objectiu buscaves?

Tot el que és el tema del clima i de la crisi energètica i de recursos, fa temps que ho seguisc. Primera per una qüestió personal, perquè m'atrau, i també per una qüestió professional, ja que sóc professor de Física i Química. Per tant, tot el que té a veure amb materials, canvi climàtic i energia són temes recurrents dins del meu dia a dia en l'àmbit docent. Sempre estic tractant de pensar i estar actualitzant al voltant d'aquests temes, i vas introduint idees, reflexions i conceptes en la pràctica docent que fa uns anys jo no feia, però que cada vegada utilitze més. Això em porta doncs a ser conscient que el camí actual de desenvolupament ens duu cap a una situació de col·lapse civilitzatori d'occident, perquè quan parlem de col·lapse es tracta d'una mirada molt egoista des del primer món perquè el tercer món ha estat col·lapsat des de sempre per tal de poder viure nosaltres com vivim.

A partir d'això el que vaig veure és que no hi havia un debat del treball que s'havia de fer a l'aula. És cert que cada vegada més hi ha un debat al voltant de les mesures que cal posar en marxa per a fer front al canvi climàtic però al sector de l'educació, el meu, no s'havia generat un debat al respecte: què podem fer a les aules al voltant del conjunt de crisis que ens afecten? Sí que hi havia un debat al voltant del canvi climàtic, però trobava a faltar el debat al voltant de tota la resta i, en particular, de la convergència de totes. El nostre alumnat és el que haurà de conviure en el futur en aquest planeta i això calia abordar-ho.

A poc a poc em vaig posar a escriure. Inicialment anaven a fer una sèrie d'articles per a la revista SAÓ però al final vaig veure que podria agafar cos per a fer un petit assaig. El llibre té voluntat de ser llegit amb esperit proactiu, a mi no em val quedar-me tal com estem. Cal actuar.


Un dels reptes dels darrers anys és el de transformar els relats catastrofistes que acompanyen l'avançament dels grans problemes mediambientals existents en relats que aporten una mirada emancipadora. Estem mancats d'horitzons que posen al centre el desig i la possibilitat de construir un present i un futur millors?

Una mica sí, perquè nosaltres som hereus (o víctimes) d'aquests relats hollywoodians del «gran caos» i del «gran final». Són relats apocalíptics i sensacionalistes que s'acompanyen de totes aquelles notícies d'impacte que busquen el clickbait. Aleshores mirades crítiques i reflexives tampoc venen massa perquè clar, quan tu situes el relat en l'apocalipsi, situes el relat en un horitzó que no és real, que no pot passar. Però en canvi si tu situes la història en un context real, li estàs donant una pàtina de realisme que la gent no vol veure, i aleshores se'n van, no el compren, giren el cap i miren cap a altre lloc. Però és el que hem de fer: afrontar que aquesta és la realitat i que, per més que amaguem el cap sota l'ala, açò no passarà sense més ni més. Per tant, hem d'entendre que hem d'actuar. Estem mancats d'aquests tipus de discursos i horitzons però el que sí que és cert és que això està canviant, des que vaig començar a escriure el llibre fa dos anys fins ara, sí que veig que hi ha un canvi de tendència, cada vegada hi ha més relats en un sentit positiu i que ofereix alternatives a la situació actual. Abans també existien, però com a mínim ara estan ocupant més espai als mitjans i al debat públic.


Presentació del llibre

Presentació del llibre "Educar per al col·lapse" (Onada Edicions).


L'escola, inevitablement i malaurada, sol ser vista com la institució on es tracta de posar l'èmfasi a l'hora d'educar i generar consciència de les diferents realitats o problemàtiques que ens rodegen. Podem parlar, per exemple, de la diversitat sexual, educació sexoafectiva, hàbits d'alimentació i problemes mediambientals. És l'escola, avui, una institució tan cabdal per tal de promoure canvis i conscienciar sobre aquestes realitats?

L'escola s'ha convertit una mica en el comodí de les cartes. Quan d'alguna cosa no se sap trobar la solució sempre s'acudeix a l'escola per tal de veure si així funciona. L'escola és el mirall de la societat, i se li està carregant i se li està traspassant una responsabilitat que no li pertoca. Per exemple, se li està traspassant la responsabilitat de l'educació sexoafectiva quan després això no va acompanyat d'una legislació que protegisca la diversitat afectiva existent o que no hi haja una regulació dels continguts als quals es té accés d'una forma pública i gratuïta des de la televisió. Per tant, és molt còmode deixar-ho tot al mercat però després quan les coses no ixen bé, la responsabilitat de treballar-ho i trobar una solució és de l'escola. I s'inventen assignatures o es fan una sèrie de xerrades i ja està. Això és fer-la servir com un drap, i en aquest sentit els docents estem una mica farts.

En el cas del canvi climàtic ocorre el mateix. De fet, s'utilitza l'escola per tal de fer postureig. Les administracions públiques pertinents diuen «ara farem una sèrie de xerrades per les escoles», i així es queden amb la consciència tranquil·la. I no, no es tracta d'això, estem parlant de coses serioses i l'abordatge ha de ser més seriós.


En un món on és evident a escala científica la situació de crisi mediambiental actual, i també les que vindran en l'àmbit socioeconòmic i energètic, el món educatiu està sent una excusa per tal de facilitar la via d'entrada perquè certs grups empresarials participen en les institucions educatives, com és el cas del BBVA, EduCaixa o Telefònica. Estem escoltant les veus adients a l'hora de repensar el món de l'educació? On queden les veus d'altres col·lectius de mestres i d'altres àmbits?

No considere ni que siguen interlocutors, directament. Aquestes veus s'han autoproclamat hegemòniques en el debat educatiu i per desgràcia des de les administracions se'ls ha comprat el discurs. Són empreses que funcionen molt a través del màrqueting i que ocupen grans espais als mitjans de comunicació, com és el cas dels vídeos del diari El País amb el BBVA.

Màrqueting per a què? El famós 'Informe Delors' que tant de ressò va tenir deia allò de «l'educació amaga un tresor», i això és cert però també era una mica bucòlic. Però Delors era un economista, i això cal tenir-ho en compte, i amb aquest informe al final s'estaven assentant les bases del neoliberalisme dins del món de l'educació, agafant el relleu d'allò que ja va començar, entre d'altres, Margaret Tatcher al Regne Unit. En aquest informe parlava de les persones com a capital humà. Quan tot el capital ha posat els nassos al món de l'educació és perquè realment ho veuen com un tresor. Però no en el sentit en el qual ho veuen els educadors, ja que ho veuen com que poden modelar la mà d'obra del futur i se la poden emmotllar als seus interessos evidentment no per a millorar la societat sinó per a emmotllar-se al que hi ha. Per això es parla tant de conceptes com resiliència, on es tracta d'adaptar-se a allò que hi ha i no de promoure un canvi. Ací hi ha un llenguatge molt contaminat i molt perillós que juga moltes vegades amb una terminologia que pot tenir doble lectura i que es juga sempre des d'una ambigüitat.

Quan s'han preocupat les grans empreses per l'educació si no és per l'actual interés econòmic que tenen? Per exemple, mira la banca. Es preocupa per l'educació d'un xiquet que desnonen un dimecres al matí? En absolut. A aquest xiquet ara que algú li explique que ha «d'aprendre a aprendre i que tinga iniciativa i esperit emprenedor». Això és tot un discurs que no és creïble.


Presentació del llibre

Presentació del llibre "Educar per al col·lapse" (Onada Edicions).


Al llibre et refereixes a Gregorio Luri, qui diu que els «mestres tenim l'obligació de ser optimistes». Enfront d'un context de crisi climàtica i d'un col·lapse de les possibles alternatives existents i dels horitzons, com fugir, com assenyala Andreu Escrivà, de la «culpabilitat i el derrotisme» a les aules?

D'entrada cal començar a canviar algunes concepcions. Jo no puc entrar a l'aula amb el meu alumnat de Secundària i dir, en un plural inclusiu, que «ens estem carregant el món», perquè quan tot açò va començar ells ni tan sols havien nascut. Hem de tenir molt en compte com estem transmetent aquest vocabulari, perquè a més és un vocabulari que no deixa una finestra oberta a l'esperança.

Quan cite a Luri, a més de la necessitat de ser optimistes, afegiria que necessitem també ser humils en el sentit que nosaltres no els donarem la solució als joves. Jo, quan apel·le a aquest optimisme és en el sentit que ells seran capaços de trobar una solució per tal de viure millor. Jo aspire a donar-los unes eines que els permeten fer això. Evidentment si tinguera una solució els la donaria. Hem de tenir clar que els donem unes eines per poder decidir i per poder canviar i transformar el que s'ha estat fent fins ara i capgirar-ho tot. El que calen són perspectives noves, haurem de crear una nova societat. Soc optimista perquè crec que ho aconseguiran, i humil perquè sé que ho faran millor que nosaltres.


Al llibre fas palesa el sentiment d'orgull i, alhora, fas un reconeixement de l'errada d'haver menyspreat, com a generació més adulta, a les noves generacions al titllar-les d'estar enganxades als nous dispositius electrònics. La pandèmia, dius, t'ha ajudat a ser conscient de tot el seu factor humà. Com podem combatre tot aquest adultocentrisme des del món educatiu tenint en compte que són les generacions que van a viure en el món que els hi estem deixant?

Amb humilitat, com deia abans. Cal fer-los veure que nosaltres no ho hem fet bé i que això s'ha de poder fer millor. I posar-nos a analitzar al voltant d'allò que hem fet bé i què podem millorar. No enganyar-los i tractar-los com a la resta de persones adultes. No podem dir-los que tot anirà bé perquè això no és veritat. Tampoc hem de pintar el futur de negre. El que hem de fer és no crear falses expectatives. Sobretot el que hem de fer és no amagar la realitat, cal explicar el que hi ha i tractar de trobar les eines per fer front al panorama actual per tal de veure què podem fer. La solució la trobarem entre tots. No podran trobar una solució si no els expliquem la realitat tal com és i tal com està. El que no podem fer és amagar, difuminar o passar-ne pel costat. La realitat s'ha d'enfrontar, s'ha d'encarar i s'ha de reconèixer.


Presentació del llibre "Educar per al col·lapse" (Onada Edicions) a Catarroja.


M'agradaria incidir en l'apartat dedicat a l'abordatge de la crisi climàtica des de les aules que fas a la tercera part del llibre. Allí menciones una sèrie d'entitats i d'iniciatives, com la FUHEM o el projecte 'Teachers for future', com a exemples de caminar en un sentit diferent del de les grans companyies que estan endinsant-se en el món de l'educació però solament amb un esperit econòmic. Aquestes iniciatives, defenses, lluiten per tal d'incorporar al currículum una mirada ecosocial del món actual. Quins canvis actitudinals, metodològics i curriculars s'haurien d'introduir a la tasca docent i a les aules per tal d'afrontar aquest futur?

Això és obrir un meló molt gran. D'entrada, que la FUHEM o 'Teachers for future' ja estiguen treballant en això ho trobe fantàstic. Que hi haja gent que estiga veient el problema i l'estiga afrontant és molt important, perquè no es limiten solament a assenyalar sinó que tracten de trobar solucions. En el meu cas, vaig estar col·laborant en el projecte de 'Teachers for future' a l'hora de proposar la introducció d'una sèrie de canvis en els nous currículums, en el meu cas de l'assignatura de Física o Química. Què ocorre després? Que molt de cas no ens fan. I això és perquè les propostes derivades d'aquestes iniciatives implica assumir postulats com el del decreixement, on s'ha de consumir menys. I això va en contra dels ODS. I tenim uns currículums i una llei educativa que té els ODS en un pedestal. De fet, a la nova llei educativa els utilitzen com a argument per a justificar la necessitat d'aquesta llei.

Tenir uns objectius de desenvolupament sostenible és un escàndol. Això és un eufemisme d'entrada i un oxímoron després. Eufemisme perquè s'està parlant de desenvolupament quan en realitat volen parlar de creixement econòmic. De fet, l'objectiu vuit parla de «creixement sostenible» en l'àmbit econòmic. I després, és un oxímoron perquè no és possible créixer sosteniblement. És impossible, no es pot. Això només es pot fer des de la mirada d'un economista, però des de la mirada d'un físic, d'un químic o d'un científic, és a dir, d'algú que toque els peus a la terra, això és impossible. Tenim un planeta que és finit i al final hi arribarà un moment que ens xocarem de morros enfront d'aquests límits. I ja està ocorrent. Això és una cosa que fa més de cinquanta anys el Club de Roma ja ho varen dir, però es varen encarregar de desacreditar-los i defenestrar-los. I cinquanta anys després resulta que la pitjor de les prediccions que feren s'està complint amb molta aproximació.

Enfront d'aquest panorama, que es continue apostant pel creixement i per tota una sèrie de metodologies que afavorisquen el creixement o, millor dit, el manteniment de la societat capitalista, és un despropòsit. Aleshores, quin és el paper en el qual poden incidir aquestes entitats amb una mirada crítica enfront de la gestió de la crisi climàtica a l'hora d'abordar un nou currículum? Molt poc. Per sort, la FUHEM té materials molt bons i interessants per treballar a l'aula amb continguts amb una mirada més ecosocial i més proactiva.


Està sent valenta l'Administració Pública en general i l'educativa en particular enfront de la realitat de crisi ecosocial que tenim al davant?

No. Si foren valentes no estarien seguint el camí que els marquen les grans multinacionals. De fet, ara està en marxa la instal·lació d'una gigafactoria de fabricació de bateries a Sagunt amb l'empenta del govern valencià. Aquest model continua sent un model creixentista: un model d'explotació del Tercer Món amb l'objectiu d'aconseguir les matèries per poder fer aquestes bateries per tal de poder fer uns cotxes elèctrics que ens permeten continuar com fins ara. No hem entès res.

Aquesta electrificació massiva que es vol fer a través de macrocentrals eòliques o fotovoltaiques a diverses zones del País Valencià. S'intenta suplir el consum de combustibles fòssils per altres, però sense tenir en compte que el que cal és decréixer i consumir menys. I continuem també, incentivant un model turístic que és insostenible. No hi ha turisme sostenible o de qualitat. El turisme serà de les primeres coses que cauran amb la crisi actual.

No s'està apostant per un model agrari sostenible al nostre territori. No pot ser que al País Valencià, amb la riquesa que té d'ecosistemes agraris, no s'estiga treballant per consolidar i fer-lo fort. És el que necessitarem. En canvi, s'estan gastant burrades de diners en programes de promoció turística i de recuperació de platges. Que no veiem que el mar està apujant el seu nivell cada vegada més ràpid? O el projecte d'ampliació del port de València. Això és una aberració. Anem de cara a un escenari de crisi de combustibles fòssils al·lucinant i nosaltres ara farem un port perquè vinguen mercaderies de l'altra punta del món. Com arribaran al final, remant? No té cap sentit això. El que caldria fer és apostar fermament pel sector primari i per una redistribució de la població al territori. No pot ser que a l'àrea metropolitana de València hi haja tanta gent vivint i que hi haja zones del territori pràcticament buides. Hauria d'estar més redistribuït, perquè tot el que es produeix a escala més local és millor per a tots. L'Administració, evidentment, no està per aquesta labor. I la veritat és que no sé fins a quin punt ho pot fer, perquè les administracions locals i autonòmiques no són més que titelles supeditats a l'immens poder que tenen les grans multinacionals. Potser hi ha gent que vol canviar d'arrel el model, però deuen sentir molta impotència.

 

Presentació del llibre "Educar per al col·lapse" (Onada Edicions) a Catarroja.


«S'ha comprat el relat de sostenibilitat del capitalisme sense tenir en compte que hi ha altres opcions» afirmes al llibre. Enfront d'aquest relat, al llarg del llibre poses com a exemple la memòria i la ruralitat com a eixos de treball claus a l'hora de fonamentar les alternatives que han d'arribar. Quin potencial veus en aquest sentit?

A la ruralitat, més que com un horitzó desitjable, la veig com l'alternativa. Pensem en un àmbit urbà: és una organització social a la qual se li ha de portar l'aigua, l'energia... Se li ha de portar absolutament tot. En el moment en què la cadena de subministrament es trenca, i ara mateixa aquesta es troba en un moment molt fràgil per l'escassetat dels combustibles fòssils i per l'escassetat de materials. Una societat capitalista com la nostra es basa en el consum i que treballa a través de polítiques de concentració, que el que fan és minimitzar els costos. S'està contínuament construint per tal de consumir però clar, es passa per alt que per a poder produir es necessiten matèries primeres, i moltes d'elles s'estan esgotant. Hi ha informes de diferents universitats i de grups de recerca independents i tots coincideixen amb el mateix.

Aleshores, cap on hem de tendir? Cap a una relocalització on es consumisca menys i on es consumisca de proximitat i de temporada. Això és més fàcil fer-ho des d'un poble que des d'una ciutat. En els pròxims anys el procés de migració del món urbà al rural serà una cosa natural, i hem de tenir en compte com s'articularà aquest procés per no reproduir les mateixes lògiques dominades pel capital en aquests entorns. En el cas de València, per exemple, l'àrea metropolitana encara està en una situació envejable en comparació amb altres grans ciutats, però cada vegada menys. València compta amb grans zones agrícoles que, encara avui, són productives i estan actives. Això cal cuidar-ho a través de xarxes veïnals. No serà fàcil, però cal treballar en aquest sentit.

I en referència a la memòria, aquesta és bàsica. Actualment hi ha una batalla oberta contra la memòria. Per què? Perquè nosaltres construïm el coneixement a partir d'allò que sabem, dels conceptes que tens de les teues experiències acadèmiques o personals, i partir d'ací crees connexions i aprens. En aquest sentit, rebutge totalment allò que s'està estenent i assumint cada vegada més de dir «no cal preocupar-se en aprendre coses poc importants, està tot en la xarxa». Ens estan segrestant el coneixement i ens estan fent que nosaltres dipositem tot el saber en un espai i en un artefacte on podré anar a buscar-lo quan el necessite. I si després no està accessible o només puc veure una part perquè he de pagar-ho? Això és una eina de manipulació de la societat d'escàndol. I sembla mentida que des del món educatiu hi haja gent comprant aquest discurs perquè això ens posa en una situació de vulnerabilitat extrema. A més del fet que internet, allò que diuen «el núvol», és altament contaminant. Tenim molts reptes al davant, i ens hem de posar mans a l'obra.


Més informació:

- Entrevista a Jordi Marín al setmanari 'El Temps': https://www.eltemps.cat/article/16698/entrevista-jordi-marin

- Ressenya del llibre 'Educar per al col·lapse' a 'Diari La Veu': https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/76134/educar-per-al-collapse-de-jordi-marin-i-montfort

Comparteix aquest article
Publicat el 24/10/2022
Secció: Bones pràctiques educatives

Dídac Delcan Albors

Sóc Dídac Delcan Albors, Educador Social, i al llarg de la meua vida he estat vinculat a les Cooperatives d'Ensenyament Valencianes com a alumne però, també, com a investigador.

Mitjançant aquest blog m'agradaria posar en valor aquelles experiències que defineixen als vostres centres així com escoltar veus referents dins del món del cooperativisme educatiu i, també, d'altres àmbits.

Contar allò que fem i allò que ens passa és essencial. En aquest sentit, les cooperatives feu una aportació vital dins de les vostres comunitats de referència ja que esteu, constantment, dinamitzant diferents espais i persones. Obriu, en definitiva, espais on poder fer-se preguntes sobre com volem viure conjuntament.

Continuar oferint la possibilitat d'obrir aquestes preguntes i posar en valor el vostre patrimoni educatiu i organitzatiu és el ferm compromís amb el que compta aquest espai.

Twitter: @fridamnrules
Instagram: @fridamnr

COMENTARIS

25/10/2022 16:32:47 Àngels Martínez

Propostes molt ambicioses en lo social han d'entrar a les aules a ajudar a pensar al prfossorat i a l'alumnat. No es pro criticar l'admó. Optimisme i humiltat combina bé amb conciencia crítica. Gràcies als dos

Escriu el teu comentari:

PROTECCIÓ DE DADES: En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades personals (LOPD) i Comerç Electrònic (LSSI) l'informem que les dades facilitades voluntàriament per vostè., S'incorporaran a un fitxer denominat "territori educatiu" propietat de UCEV amb finalitats estadístiques i de comunicació de les activitats en compliment de les seves finalitats pròpies. Vostè podrà exercir els drets d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició relatiu a aquest tractament de què és responsable UCEV, dirigint-se per escrit a la seu al carrer Arquebisbe Mayoral, 11-b, 46002 de València.