Empar Navarro i Giner: arrels de l'escola valenciana

La historiadora de l'educació i professora de la Universitat de València, Carmen Agulló Díaz, ha estat estudiant la vida d'un bon grapat de mestres valencianes republicanes, un grup escassament visible i no substantivat per la història, a la seua obra Mestres valencianes republicanes. En aquesta obra realitza, en un primer moment, una aproximació històrica als moments previs de l'arribada de la IIª República i l'educació de les dones per a, en segon lloc, endinsar-se en les biografies de cinc mestres republicanes essencials per tal d'entendre el nostre passat i guiar el nostre present: Carmen García de Castro, Francisca Sanchis, Guillermina Medrano, Enriqueta Agut i Empar Navarro, la protagonista de la nostra publicació d'aquesta setmana.

Avui, i gràcies a l'homenatge que Escola Valenciana li està realitzant aquest curs amb una exposició itinerant al voltant de la seua trajectòria educativa i el seu compromís militant anomenada Empar Navarro i Giner: arrels de l'escola valenciana, ens centrem en conèixer la figura de la mestra Empar Navarro. Un homenatge com a dona, com a mestra i com a persona que es va implicar d'una manera molt notòria en defensar la llengua i en canviar l'escola i la societat des de la seua vessant valencianista i des d'una pedagogia activa i vitalista. De la mà de Carmen Agulló ens endinsem en la seua biografia.

Homenatge a la mestra Empar Navarro Giner organitzat pel Col·lectiu de Mestres Jubilats, adscrits a Escola Valenciana. 2017

L'educació en la IIª República: una qüestió d'Estat.

La Constitució de la IIª República va significar molts avanços i, en el cas de l'educació, varen suposar un canvi molt significatiu. A l'article número quaranta-vuit es parla de la llibertat de càtedra, de l'escolarització gratuïta i obligatòria i del laïcisme. "És l'única vegada que s'ha parlat de laïcisme a una Constitució Espanyola" ens explica Carmen Agulló. La nova política educativa republicana intentava consolidar un model educatiu destinat a formar una ciutadania democràtica i constructora d'una societat més justa i solidària. En aquest sentit, quan va arribar la IIª República es va establir el tàndem al Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts del Ministre Marcelino Domingo i del seu Director General de Primera Ensenyança Rodolfo Llopis, els quals varen advocar pel lema 'més escoles i millors mestres'.

Al respecte, reflexiona Carmen: "com a consigna és de les més aconseguides de la història, jo li la furtaria. Crec que no es pot expressar millor com s'ha de millorar el sistema educatiu. El pla que varen fer va ser al·lucinant. A mi el que més em crida l'atenció és com tenien tan clar el que volien fer i com ho volien fer. S'ha de tenir en compte que Marcelino Domingo era mestre. És l'únic Ministre d'Educació que hem tingut que era mestre. Per tant, a Marcelino Domingo no li cabien ni ajudants, ni assessors, ni experts, perquè ell sabia el sou que es cobrava i les condicions en les que es trobaven les escoles. Però és que, a més, Rodolfo Llopis també era mestre i professor de Normal. Quan ells arriben tenien clares totes les mancances del sistema educatiu i una proposta per tal de solucionar-ho. El primer que varen fer va ser una enquesta per tal de veure quin era l'estat de la Instrucció en aquest país. I en aquella enquesta varen veure que només per escolaritzar a tots els xiquets i xiquetes feia falta crear vint-i-set mil escoles".

A més de la necessitat de comptar amb una quantitat de centres adients per tal de poder escolaritzar a tot l'alumnat, l'accent es va posar en la formació del professorat. "Hi ha una frase que m'agrada molt perquè la repetien molt i era aquesta: 'el mestre i la mestra és l'ànima de l'escola'. I és que tu pots tenir un bon edifici i pots comptar amb un material excel·lent però si el mestre és dolent aquesta infraestructura no aprofita per a res. Calia formar al magisteri. I ací és on trobe el punt amb més diferència en l'actualitat. Durant aquell moment varen fer un pla global de formació del magisteri, van dir 'el professorat s'ha de formar inicialment, però es que després ha d'estar formant-se tota la vida' ".

Una transformació, tant a nivell d'equipaments com de formació del professorat, que va perseguir transformar l'educació basada en un paradigma on predominava molt l'aprenentatge memorístic i autoritari per un on es buscara potenciar la solidaritat humana. En aquest sentit, a través del relat de Carmen recuperem una anècdota fabulosa de la mestra Empar Navarro, que va escriure al seu diari: "Recorde que una xiqueta que va a una de les millor escoles nacionals de la ciutat volia demostrar-me que llur mestra ensenyava molt i començà a recitar-me no recorde quin passatge històric i al arribar aproximadament a la meitat em digué: 'ahora se gira la hoja' i continuà tranquil·lament la seua recitació de la que no comprenia una paraula".

Una nota distintiva de la pedagogia republicana era la de l'activitat, la de l'aprendre fent. Front a la memorització, el treball es convertia en l'eix de la seua metodologia. D'aquesta manera, durant la IIª República i tota l'aposta que es va fer per noves metodologies i una nova formació del magisteri es va tractar de superar un model d'escola a la que se li acusava de repetitiva i avorrida.

Retrat de la mestra Empar Navarro Giner

Les mestres republicanes, punta de llança del nou estat republicà.

El canvi més notori que es va donar amb l'arribada de la IIª República va ser la ciutadania. En aquest sentit, l'arribada de la República va significar una sèrie d'avanços respecte de la posició social de les dones. Aquests avanços varen tenir com a models sobretot a les mestres, un model que no solament va destacar pel tenir un alt compromís educatiu sinó també per formar part de la vida social, cultural i política del seu voltant.

"Les mestres en general són un model de conducta per a les alumnes molt interessant. Sobretot als pobles, els xiquets tenien un ventall de models masculins que poden triar i això els pot ajudar a pensar 'mira, jo de major vull ser metge, jo de major vull ser ...'. Però les xiquetes en general no tenien eixe ventall ja que, com a molt, els seus models de referència eren la mare, la tia, l'àvia i la mestra. Això és així perquè a Espanya, fins l'any 1910, les dones no comencen a tenir lliure accés a la Universitat i, per tant, la incorporació de les dones professionals als pobles és ja molt avançada en el temps. Per tant, pràcticament la única referència d'una dona adulta fora de la família amb la que compten les xiquetes, que guanya un sou i que pot mantenir-se per si mateixa era la seua mestra".

Un aspecte clau baix el nou camí engegat amb l'arribada de la IIª República, el qual tractava de caminar cap un horitzó més igualitari: "Les dones republicanes, en aquest sentit, varen ser aquelles que varen portar la modernitat als pobles, perquè eren aquelles que vestien d'una manera determinada, que tenien una conducta privada moderna, que portaven revistes, que tenien llibres i un bon bagatge cultural, i això ajudava a que les xiquetes veieren que la modernitat estava arribant. Les mestres republicanes eren, sobretot, les transmissores de la modernitat als pobles" ens conta Carmen Agulló.

I en aquesta nova fornada de mestres formades baix un nou esperit més igualitari, obert i solidari ens trobem, com dèiem a l'inici, amb una sèrie de mestres amb un compromís pedagògic i cultural molt elevat. Aquest és el cas de la mestra Empar Navarro.

Empar Navarro Giner amb el seu alumnat. Arxiu de la família Thous Bayarri.

Empar Navarro Giner: la mestra valencianista.

Empar Navarro Giner (València, 1900) es va formar com a mestra amb molt bones notes i comptava, ja des de ben jove, amb un elevat compromís social. En aquest sentit, l'any 1922, abans de començar a treballar, va intervenir en l'Assemblea de la Nostra Parla, on va demanar l'ensenyament en la llengua materna, és a dir en valencià, i la capacitació de tot el Magisteri en les dues llengües. Prompte va tenir la possibilitat d'exercir la seua professió a les etapes tant d'Educació Infantil com d'Educació Primària, uns cursos que, tal i com ens explica actualment la investigació neurocientífica, són essencials en el desenvolupament de les persones. Tal i com afirma Carmen Agulló, "un simbòlic vuit de març de l'any 1925 va entrar com a treballadora de l'ensenyament a l'escola de Salines, a la comarca de l'Alt Vinalopó. D'allí va anar a l'escola de pàrvuls de Parcent, en la Marina Alta fins l'any 1930". Al mateix temps que exerceix el seu ofici, en cada localitat on anava sent destinada tractava d'integrar-se en la seua vida social i cultural recordant, com ja va dir el reconegut pedagog anglès Alexander Sutherland Neill "mestres, la vostra comesa no està en l'escola, està en la societat".

L'any 1930 realitza un canvi personal prou important ja, al quedar-se embarassada arran del seu matrimoni amb l'escriptor, mestre i reconegut polític valencianista Maximilià Thous Llorenç, va tornar a València i, aprofitant l'avinentesa, es va demanar una excedència de l'educació pública per tal de començar a treballar a l'Escola Cossío, un centre vinculat a la reconeguda Institución Libre de Enseñanza. "Va significar el començament d'una etapa d'activitat vertiginosa, d'un gran compromís pedagògic i polític. Treballar a l'escola Cossío li va permetre conciliar el treball i la maternitat. L'Escola Cossío era una experiència pionera, una escola privada fundada per la burgesia il·lustrada i liberal, que volia generar un espai educatiu on es practicara una pedagogia activa i crítica i on l'interès, l'experimentació, la tolerància i la solidaritat foren els seus principis motors" ens relata Carmen.

Allí va exercir fins que l'any 1933 decideix tornar a l'escola pública, arribant a la veïna població d'Alfafar (l'Horta). Seguint amb aquest compromís pedagògic i polític que remarcava Carmen Agulló, i apostant per una educació transformadora i en la pròpia llengua valenciana, es va endinsar en la creació de l'Associació de Mestres Valencians, on va acabar sent la seua presidenta. Però, tal i com destaca Carmen, "calia un suport social per tal de fer possible la desitjada escola valenciana i Carles Salvador va impulsar de nou l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana (1934), que va obtenir un important ressò i de la qual Empar va formar part de la seua directiva representant a l'Horta". Cal destacar, en aquest sentit, l'aposta ferma per part d'un sector del magisteri a l'hora de reivindicar el valencià a l'escola, una reivindicació que havia començat ja als anys vint. Aquesta lluita va ser recollida i acompanyada amb l'arribada de la IIª República, la qual va significar una glopada d'aire fresc per a aquestes reivindicacions ja que el Ministre de Instrucció Pública i Belles Arts, Marcelino Domingo, va declarar a un multitudinari míting celebrat a l'Estadi de Mestalla l'any 1931 la conveniència d'introduir el valencià (i la resta llengües que hi havia en cada territori) dins de les escoles, tal i com ja s'havia plantejat prèviament a Catalunya.

Presentació de l'exposició homenatge a la mestra Empar Navarro Giner

Aquest compromís per part d'Empar, com dèiem, no es va circumscriure solament a l'àmbit educatiu. En aquest sentit, es va anar sumant a diferents organitzacions que tenien el compromís, des de diferents vessants, de treballar per aconseguir un món més just. Així, l'any 1935 es va incorporar a la secció pedagògica de l'Aliança d'Intel·lectuals per la defensa de la Cultura, una entitat que defensa una pedagogia basada en el manifest Educació popular i educació del poble. El seu compromís polític va anar augmentant i es va afiliar, aquell mateix any, al sindicat FETE-UGT, on va exercir el càrrec de bibliotecària, i a l'Agrupació Valencianista Republicana. Més tard, va formar part del nucli fundador del Partit Valencianista d'Esquerres desenvolupant un paper molt actiu en la campanya a favor del Front Popular.

L'any 1936 es trasllada des de l'escola d'Alfafar fins a l'Institut d'Assistència Social Maestro Ripoll (l'antiga Beneficència) per tal de formar part dels mestres d'elit que havien de desenvolupar les escoles model que el govern republicà volia estendre per tot arreu. El Ministre d'Instrucció Pública, Marcelino Domingo, ja ho va deixar clar en alguna ocasió: els i les millors mestres devien anar als contextos més complicats per tal d'ajudar a avançar la cultura i el coneixement.

Va tenir, també, una forta implicació en la lluita feminista, radicalitzant-se i exigint la plena igualtat de drets cívics, laborals, educatius i la plena incorporació de les dones al treball. Un dels fets més destacats en aquest sentit va ser la seua participació a diversos fòrums com el míting que hi va haver el vuit de març de l'any 1936 al Teatre Serrano de València i que va venir acompanyat d'una manifestació organitzada pel Front Popular Femení on varen participar vora trenta mil dones. A més, va ser membre del Comitè provincial de Dones Antifeixistes, encarregant-se de la secció d'Ensenyament i Assistència Social, i va posar la seua ploma al servei de la propaganda republicana, escrivint la pàgina feminista de Verdad i formant part del comitè de redacció de la revista Pasionaria.

Després de la guerra, i tot just finalitzat amb èxit el colp d'estat per part del bàndol feixista, va estar tres anys empresonada, primer a la presó provincial i després al Convent de Santa Clara. Va ser acusada del delicte d'adhesió a la revolució i el fiscal li va arribar a demanar la pena de mort sent desestimada, després d'un temps, per falta de proves. No obstant això, l'auditor encarregat de revisar el seu cas va anular la sentència i va tornar a obrir el seu expedient de nou. Finalment, al mes d'octubre de l'any 1941 se li va concedir la presó atenuada.

Logotip de les re-trobades d'Escola Valenciana d'aquest curs 2020/2021

Tal i com ens conta Carmen, aquest va ser un exemple més del destarifo en el que es varen convertir els judicis que varen tenir lloc per part de la nova justícia dirigida pel bàndol nacional cap a les persones pertanyents al bàndol republicà. En el cas d'Empar, reflexiona Carmen, "és que és al·lucinant, és a dir, igual que la condemnen a mort, ella fa un recurs i, després, van fer una revisió del judici i la van condemnar a vint anys. Però anem a veure, si a tu et condemnen a mort, després de la revisió et poden condemnar a cadena perpetua, però vint anys... Hi ha molta diferència de matar-te a condemnar-te solament a vint anys. Bé, però així va ser i ella, a base de reducció de penes, va aconseguir que li rebaixaren la condemna i al final solament hi va estar trenta-tres mesos. Va eixir en llibertat condicional i, al mateix temps, la varen depurar i expulsar del Magisteri".

Va començar a buscar treball on va poder i, gràcies a un familiar, va trobar lloc a l' Ajuntament de València en la Secció de Padrons. Allí, dins de les seus possibilitats, va continuar sent una veu crítica amb el règim. "Quan va eixir el referèndum per confirmar la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado, és a dir, per tal de decidir si Espanya es convertia en una monarquia l'any 1947, ella va votar que no. I quan varen eixir els resultats i va veure que en la seua mesa tots havien votat que sí va dir: 'no pot ser perquè jo he votat que no'. Llavors el Governador Civil va dir 'per a fanfarró jo', i la va enviar a presó una altra vegada, li va posar una multa de mil pessetes i es va quedar sense feina". Després de tornar a eixir de la presó va entrar a treballar d'administrativa a una cafeteria molt famosa que hi havia a València que es deia Noel, que estava justet enfront de l'Ajuntament, treball en el que va estar durant molts anys fins que va aconseguir tornar a exercir com a mestra.

I és que, malgrat tot, sempre va continuar tenint la il·lusió de poder tornar a exercir el seu ofici. "Ella va demanar diverses vegades, i fins i tot a un amic que tenia a Madrid, que li revisaren l'expedient. Però no li ho varen facilitar. Al final, l'any 1963 li varen revisar l'expedient quan ja pràcticament anava a jubilar-se, quan tenia més de seixanta anys", diu Carmen. Quan es va revisar l'expedient va ser readmesa amb una sèrie de sancions: sanció de trasllat dins de la província, cinc anys sense poder demanar canvi de destinació i la inhabilitació per exercir càrrecs directius. Així, es va poder incorporar, als seus seixanta tres anys, a l'escola d'Albalat dels Sorells des d'on va passar, posteriorment, a l'escola de Murla, poble on la seua família tenia una forta vinculació, fins que es va jubilar a l'edat de setanta anys.

L'any 1981, ja als últims anys de la seua vida, va reaparèixer a l'acte organitzat per l'Ajuntament de València per tal de commemorar el cinquanta aniversari d'una fita vertaderament important: la consecució del vot per part de les dones a tot l'estat espanyol. Una fita per la qual va lluitar i es implicar públicament. Una fita que, sense el treball de milers de dones com ella, no hauria estat possible.

Aquesta és la història d'Empar Navarro, una mestra valenciana i valencianista d'esquerres que ens va obrir el camí i ens va ajudar a imaginar que una altra manera d'entendre l'educació i de crear un món millor era possible.

Reportatge sobre Empar Navarro Giner a la sèrie documental 'Valentes'. Aquest treball, el qual tracta de recuperar la memòria de dones valencianes il·lustres i oblidades, està presentat per Mª Josep Poquet i produït per À Punt. Està disponible al següent enllaç: https://www.apuntmedia.es/programes/valentes/temporada-1/09-07-2018-empar-navarro-1900-1986_134_1392738.html