És un dilluns de tardor i arribem a La Gilda, un «laboratori gràfic» situat al barri de La Raïosa (València). Entre màquines, ferramentes, tintes i materials de tota classe ens espera David van der Hofstadt Rovira, més conegut com a Vander. Costa saber on mirar: pantalles de serigrafia, papers, samarretes i peces gràfiques ocupen bona part de l'espai. Ací, cada objecte i cada peça mostra el relat d'algun dels projectes que està en marxa. La Gilda va nàixer de la voluntat de compartir els mitjans de producció gràfica i, amb el temps, ha anat creixent fins a convertir-se en un espai on imprimir, experimentar i aprendre al voltant de la serigrafia i l'autoedició.

Vander va arribar a València fa quinze anys per estudiar Belles Arts a la Universitat Politècnica. Des d'aleshores, ha anat construint una trajectòria vinculada a la cultura alternativa i autoorganitzada de la ciutat, participant en iniciatives com Tenderete, A Tiro Hecho o Liada Gràfica. El dibuix, la serigrafia i els fanzins formen part d'una manera de treballar en què la creació artística va de bracet de la participació i l'organització col·lectiva.

Fa un parell d'anys, una invitació molt especial el va portar de nou a la seua antiga escola: Aire Libre, una cooperativa d'ensenyament situada a Alacant. Nascuda el 1976 de l'impuls d'un grup de famílies que buscaven una alternativa a l'educació tradicional, l'escola ha construït una proposta pedagògica basada en la cooperació, la participació de les famílies, el pensament crític i el compromís amb la llengua. Allí va passar bona part de la seua infància i adolescència, i va trobar mestres que l'animaren a explorar les seues inquietuds artístiques.

Seiem davant de la seua taula de treball, posem en marxa l'enregistradora de veu, i comencem una conversa que ens portarà de les aules d'Aire Libre, als seus espais de militància i creació col·lectiva a València, reflexionant sobre el paper de l'art, l'educació i la cultura en la transformació social.

Cartelleria elaborada per David Vander

Com recordes Aire Libre i quina vinculació tenia la teua família amb el projecte cooperatiu?

Aire Libre va nàixer com una cooperativa entre famílies i professorat, amb una implicació molt forta de les primeres generacions. Nosaltres vam viure l'època dels anys noranta i dos mil. La meua família buscava una escola laica per a ma germana i així vam arribar a Aire Libre. Vam acabar construint bona part del nostre projecte vital al voltant de l'escola i de la nostra educació. Fins i tot, ens en vam anar a viure prop per poder anar-hi caminant.

Tant ma mare com mon pare van formar part del Consell Rector en diferents moments. Hi havia un grup de famílies que, més enllà de participar en la gestió de la cooperativa, estaven molt presents en la vida quotidiana de l'escola. Això feia que la xicalla passàrem molt de temps allí, també fora de l'horari escolar. Ens quedàvem al pati jugant o anàvem a la biblioteca a fer els deures. Recorde que moltes vegades dèiem «Anem al col·le», però no per anar a classe, sinó per jugar-hi. Habitaves l'escola i la vivies d'una manera diferent. Estàvem encantats.

Crec que aquesta implicació de les famílies va contribuir al creixement del projecte durant els noranta, amb moltes activitats més enllà de les classes. Però, sobretot, va fer que no visquérem l'escola com un lloc al qual havíem d'anar per obligació. Era també un espai nostre, on volíem estar.

David Vander a La Gilda

Després d'aquella etapa vas estudiar Belles Arts a la Universitat Politècnica de València i has desenvolupat una trajectòria vinculada al dibuix, la gràfica, la serigrafia i l'autoedició. Com va nàixer aquest interès i com has anat construint el teu camí artístic?

Entre Aire Libre i Belles Arts vaig fer el batxillerat artístic en un institut públic d'Alacant. En aquell moment tenia molts dubtes sobre què estudiar: Belles Arts, Disseny Gràfic... M'interessava molt la gràfica, però també començava a llegir molts còmics i assajos polítics, que van ser una part important de la meua formació.

Vaig estudiar Belles Arts entre 2011 i 2015, i durant la carrera vaig continuar tenint dubtes sobre cap a on orientar-me. M'agradava molt l'escultura, per exemple, però veia complicada la vida d'un artista dedicat a aquesta disciplina. A més, mon pare estava molt malalt i necessitava mantindre la connexió entre Alacant i València, poder baixar a casa. Això va condicionar la tria d'assignatures i em va portar cap a la gràfica, el llibre d'artista i el dibuix, però també cap a assignatures teòriques que em van donar moltes ferramentes per a pensar.

Paral·lelament, vaig començar a descobrir l'escena cultural autoorganitzada i underground de València, encara que no m'encanta aquesta paraula. Vaig conèixer Tenderete, un projecte en què després he estat involucrat durant molt de temps, i també centres socials i espais culturals que no havia conegut a Alacant. Tot això em va permetre entrar en contacte amb molta gent i participar en iniciatives que, en aquell moment, ni tan sols tenia clar com definir.

A poc a poc vaig anar construint la meua trajectòria. M'interessava trobar formats que em permeteren expressar les meues idees i fer-les arribar a la gent d'una manera barata i accessible. Quan vaig acabar la carrera, les meues inquietuds polítiques també em van portar a investigar les relacions entre l'autoedició, el llibre d'artista i el mercat, incorporant-hi una mirada social i econòmica al meu Treball Final de Grau.

Tot això va coincidir amb el moment dels anomenats governs del canvi, quan començava la meua vida laboral. Vaig entrar en contacte amb institucions culturals xicotetes, projectes locals i espais alternatius d'Alacant i València, on vaig començar a impartir tallers. I aleshores vaig descobrir una cosa fonamental: que m'encanta treballar amb gent.

Perquè a mi m'encanta dibuixar. Soc dibuixant, no puc viure sense dibuixar. Però també m'agrada molt compartir processos i generar experiències col·lectives. Això ha fet que, hui en dia, siga tallerista i treballe amb moltes ONG, amb totes les contradiccions que comporta, perquè els diners d'una ONG no sempre tenen l'origen més bonic del món. Però, al mateix temps, em permet treballar amb persones que tenen realitats molt diverses, i això és una de les coses que més m'interessen.

Cartelleria elaborada per David Vander

En una entrevista publicada el 2018 a Benimaclet Entra afirmaves que la cultura havia de tindre un contingut polític i que, com a dibuixant, disposaves d'una ferramenta per a difondre idees més enllà dels espais militants. Quin paper creus que pot tindre la creació artística en la transformació social?

Pense que l'art no només ha de tindre un contingut polític. Que el tinga és necessari, però també ha de tindre una forma política: em referisc a les condicions en què es crea, a les relacions que genera i a les possibilitats que obri perquè altres persones facen cultura. Aquesta és una de les evolucions més importants que he tingut: no es tracta només de què fas o què dius, sinó també de com ho fas. La meua trajectòria m'ha portat a participar en moltes fires d'autoedició i a moure'm per Europa, cosa que m'ha permès conèixer persones de molts llocs i entendre la cultura des d'una perspectiva més global. Hi ha aquella frase tan coneguda de «pensa globalment, actua localment». Doncs una miqueta això, però des de la cultura.

Està molt bé que l'art parle de política, prenga partit i es posicione. Però també hem de pensar en les formes de producció, en les relacions que establim, per a qui treballem i per a qui decidim no treballar. En tot això també hi ha moltíssima política. Això m'ha portat a revisar què significa fer un art polític. No pense que haja rebaixat el meu discurs, però he entès que no sempre es tracta de tindre el discurs més afilat amb el polític de torn. També es tracta de fer art per a les persones, que arribe i que tinga sentit per a qui hi participa.

La meua experiència en espais educatius de formació no reglada i en entitats socials m'ha ajudat a entendre com funcionen els grups humans i com adaptar les pràctiques artístiques a les seues realitats. No es tracta que tu, com a artista, sigues qui brille, sinó de posar les teues capacitats i ferramentes al servei d'un procés col·lectiu. D'ajudar a generar espais del que jo anomene «autoestima col·lectiva».

Els últims anys he treballat molt amb persones migrades i he aprés que no pots plantejar un taller de la mateixa manera per a tots els grups. Hi ha ací una qüestió fonamental: la pràctica artística ha d'adaptar-se a les persones, i no a l'inrevés. L'important és generar un espai en què la gent se senta part del procés, puga expressar-se i reconèixer les seues pròpies capacitats.

Cartelleria elaborada per David Vander

Bona part del teu treball està vinculat a la serigrafia, els fanzins i l'autoedició, tècniques que permeten controlar els processos de producció i compartir coneixements. Què t'interessa especialment d'aquestes formes de creació? Hi ha també una voluntat de qüestionar les lògiques competitives i individualistes que sovint s'associen al món de l'art?

Enguany vaig participar en un festival a Roma on un projecte de fanzins reivindicava un lema que m'agrada molt: passar del «fes-ho tu mateix» (el famós lema del «Do Iit Yourself»), que ve dels anys setanta i huitanta i que moltes generacions hem assumit com una espècie d'ADN propi, al «fem-ho juntes», al «fem-ho ara» i al «fem-ho per sempre».

Perquè no hem d'entendre aquestes pràctiques com una etapa de joventut que després abandonarem per trobar una feina de veritat o fer-nos professors de plàstica. Que està superbé, que visquen els professors de plàstica, que són els millors sempre, i visca l'escola pública! Però hi ha altres lògiques possibles per a fer art i generar cultura perquè arribe a la major quantitat de gent possible.

Jo he tingut el privilegi de viure moltes experiències en el món de l'autoedició. Hui en dia dispose dels mitjans de producció de la serigrafia. I controlar els mitjans de producció, en termes marxistes, és una qüestió fonamental. Però també ho és decidir amb qui vols compartir-los.

Abans de començar l'entrevista et comentava que preferisc parlar de gràfica més que d'il·lustració. La il·lustració està molt vinculada al mercat editorial, a la precarietat i a una competició absoluta. Per a mi, en canvi, la gràfica i l'autoedició són ferramentes per a compartir. I em fot molt que la precarietat que arrosseguem totes, en un món on moltes vegades es legisla per a les institucions econòmiques i no per a les persones, limite les possibilitats de generar cultura de base.

Fa molts anys, en un dinar amb amigues, parlàvem de com seria la nostra utopia. I jo deia que, per a mi, la utopia seria que la gent fera cultura. Perquè qualsevol persona a qui convides a participar en un procés cultural creix molt: quan veus una amiga apropiant-se del procés de producció en un taller de serigrafia i donant forma a les seues pròpies idees, la felicitat que experimenta és increïble.

David Vander a La Gilda

Abans de començar l'entrevista m'has parlat amb molta admiració d'una mestra d'Aire Libre que va ser important en les teues decisions acadèmiques i personals. Qui era i què va significar per a tu?

Bego va arribar a Aire Libre quan estàvem en l'últim any i ens donava Plàstica. Era molt jove i connectàrem molt amb ella. Formava part d'una fornada de mestres que començaven la seua trajectòria professional i que van decidir quedar-se perquè els interessava el projecte. Ella ens va impulsar especialment els qui teníem inquietuds artístiques. No ens proposava els treballs habituals de Plàstica: ens ajudava a entendre l'art, ens obria les portes al disseny i ens mostrava possibilitats que no ens havíem plantejat.

Per a mi va ser fonamental, perquè tenia molts dubtes sobre què estudiar i tampoc havia sigut mai un superbon alumne. Soc una persona diagnosticada amb TDAH des de molt jovenet, i Aire Libre va ser molt acollidora en aquest sentit. Recorde que alguns orientadors em deien que potser el batxillerat se'm quedaria gran. Però Bego m'animava: «tu aposta. I si no ix bé, has perdut un any. Ja veus tu què és un any! Eres molt jove». Aquella confiança va ser molt important.

El més bonic és que hem continuat en contacte durant tots aquests anys. I fa un parell d'anys em va convidar a tornar a l'escola per a impartir un taller d'autoedició. Vaig voler aprofitar-lo per a qüestionar algunes dinàmiques escolars habituals, especialment l'adultisme (gràcies al treball fet amb les companyes de la cooperativa Massa Salvatge durant la Covid-19), i donar més autonomia al jovent perquè s'apropiaren de les ferramentes i dels espais de l'escola.

Aquell matí Bego em va ensenyar a utilitzar la fotocopiadora del centre. Després vam fer un taller de fanzins amb collage, utilitzant diaris vells, exemplars de La Directa, fotocòpies i pamflets de manifestacions. Quan ella va haver d'anar-se'n a fer el seu torn de pati, em vaig quedar amb l'alumnat que volia continuar treballant. Érem uns vint-i-cinc alumnes i jo a la sala de professors, fent fotocòpies, i estaven flipant amb la màquina!

Sembla una ferramenta obsoleta, però descobrir les possibilitats de la reproducció gràfica és molt potent. Podien fotocopiar els seus treballs, intercanviar-los, grapar-los i acabar tenint un fanzín propi. Potser no estaven pensant en les implicacions polítiques d'aquells materials, però estaven experimentant amb altres formes de creació en comú i utilitzant una ferramenta que habitualment no està al seu abast en el dia a dia a l'escola. Fixa't quina paradoxa!

Cartelleria elaborada per David Vander

Has participat en projectes com Les Bobaes, Tenderete, A Tiro Hecho o La Gilda. Què t'anima a formar-ne part i quin paper creus que tenen en el panorama cultural i associatiu? Com es concreta aquesta filosofia en un espai com La Gilda?

Des que vaig començar a fer autoedició he tingut una vocació col·lectiva, vinculada a la gràfica i a la creació de comunitat. Els projectes han anat apareixent de formes diferents, però sempre he mantingut aquesta voluntat de treballar amb altres persones.

Amb A Tiro Hecho he pogut formar part del projecte La Internacional Teatral, que em va permetre explorar la interdisciplinarietat, la programació cultural de ciutat i la vinculació amb els moviments socials. Amb Tenderete hi he estat deu anys i ara ho he deixat perquè necessitava descansar. Hi he dedicat tant de temps perquè crec que la cultura és un espai polític. I, si no l'entenem així, mai guanyarem aquesta batalla cultural de què tant es parla hui i que les dretes estan disputant amb tanta intensitat, fins al punt de voler censurar pel·lícules, com està ocorrent actualment.

Aquests projectes també m'han permès conèixer realitats del teixit cultural molt diferents. Amb A Tiro Hecho vaig tindre molta relació amb la comunitat xilena; a través de l'autoedició he construït vincles amb la comunitat colombiana, i amb La Gilda hem establit un agermanament amb Matrijaršija, un projecte serbi d'autoedició amb una xarxa humana molt potent. La cultura també és això: construir xarxa i solidaritats que travessen fronteres.

Ara mateix el projecte en què estic més implicat és La Gilda, l'espai on estem fent aquesta entrevista. Té una història molt bonica: Carles García O'Donnell, conegut com a Carles G.O.D., es troba treballant als Estats Units amb una beca Fulbright i ens va donar part del seu equip de serigrafia per a posar-lo en marxa. Entre aquell material hi havia una màquina amb un nom que vam interpretar com «Hildagarde», una dels personatges més dolents del videojoc Final Fantasy. D'ací ens vam quedar amb el nom. Ens va agradar descobrir que, en escurçar-lo, podia remetre a coses molt diferents segons el territori, des d'una cantant argentina fins a un pintxo basc. D'alguna manera, reflectia també la realitat bilingüe i intercultural en què vivim.

Així va nàixer La Gilda, un laboratori gràfic on fem tallers, producció gràfica i activitats culturals, però on, sobretot, volem generar comunitat. Actualment som entre huit i nou persones, amb diferents graus d'implicació i trajectòries vinculades a l'àmbit social, la solidaritat o la creació artística. No volem que participar-hi signifique haver de dedicar-li tot el teu temps. Construir un projecte comunitari necessita temps i les nostres vides estan travessades per realitats laborals, familiars i materials diferents. Com diuen els zapatistes, «anem lents perquè anem lluny».

Una de les iniciatives que impulsem és Cap a Fora, amb els dimecres lliures de dibuix. És un espai obert on la gent pot vindre a dibuixar i participar en dinàmiques compartides. Intentem que cada setmana siga una persona diferent qui propose l'activitat, per conèixer altres maneres d'entendre la creació gràfica i construir un espai més horitzontal.

També combinem activitats que generen ingressos, com encàrrecs o mercadets, amb altres que no són rendibles econòmicament, però que tenen un gran valor cultural i comunitari. Perquè la cultura ha d'existir, i hem de buscar les fórmules perquè siga possible.

La Gilda i Tenderete són projectes germans, però hi ha una diferència important. Tenderete aporta moltíssim a la ciutat, però es concentra en un cap de setmana. Nosaltres volem que aquesta cultura estiga present durant tot l'any, que forme part de la vida quotidiana de València. Hem de «desesdevenimentitzar» la cultura, evitar que tot es convertisca en esdeveniments consumibles. Venim d'una cultura de festivals que al Mediterrani coneixem molt bé, amb exemples com Benicàssim o Benidorm, on la capitalització de la cultura ha afavorit aquesta lògica. Però necessitem generar espais quotidians de cultura.

Actualment, estem treballant per constituir-nos com a associació i donar més estabilitat al projecte. He tingut el privilegi de viatjar i conèixer moltes iniciatives gràcies a la gràfica. I pense que, si puc aportar alguna cosa a València, on visc des de fa quinze anys, és contribuir a millorar les seues condicions culturals des de la meua pròpia feina.

Cartelleria elaborada per David Vander

Tornem cap al teu record a Aire Libre. Fins a quin punt creus que el teu pas per l'escola ha marcat la teua trajectòria personal i artística?

Hi ha coses molt concretes d'Aire Libre que han marcat la persona que soc hui. Recorde, per exemple, Aquiles, que ens donava Ciències Socials durant l'ESO. En tercer o quart vam fer un treball d'història oral sobre la Guerra Civil: havíem d'entrevistar els nostres avis o persones del nostre entorn, i jo vaig entrevistar la meua àvia paterna.

Em va començar a parlar de la història de la família del meu avi, a qui jo no havia conegut. Vam estirar del fil i vam descobrir una familiar a Mèxic, amb qui vam contactar i a qui vam entrevistar per correu electrònic. Aquella persona ara forma part de la nostra vida familiar. Es telefonen pels aniversaris, per Nadal, buscant els horaris que els permeten parlar entre Mèxic i València. I això és un regal que m'ha fet aquesta escola: una vinculació que probablement no hauria existit sense aquell treball.

Gràcies a les polítiques de memòria democràtica impulsades durant l'etapa dels «governs del canvi» vam poder editar un llibre sobre una part de la nostra història familiar vinculada a la Guerra Civil i les seues conseqüències. Tot això em va ajudar a entendre la nostra història i que la interculturalitat és una cosa que hem d'assumir com a pròpia, no com a aliena.

Però a Aire Libre també li dec el professorat i les relacions que m'han acompanyat durant tant de temps. Encara conserve amistats amb persones que ni tan sols eren de la meua classe, sinó d'altres cursos. I hi ha experiències educatives que sé que molta gent de la meua generació no ha tingut. Recorde Marga Juan parlant-nos de feminisme quan estàvem en quart d'ESO. Per a algú nascut als noranta, em sembla molt potent, sobretot veient com estan les coses hui. També valore molt l'aposta pel valencià, per l'educació mixta i per un model inclusiu. Tot això ha influït en la meua manera d'entendre l'educació i la societat.

Cartelleria elaborada per David Vander

Al llarg de l'entrevista has reivindicat el valor del cooperativisme educatiu, però també la importància de l'ensenyament públic. Com creus que es poden relacionar aquests dos models educatius?

Evidentment, hi ha una contradicció bàsica en el fet que el model cooperatiu haja de desenvolupar-se dins del model concertat. Tant de bo poguérem generar projectes cooperatius des de l'educació pública, perquè crec que la implicació de les famílies en l'educació de l'alumnat és superimportant.

Et posaré un exemple molt senzill. Ma germana està diagnosticada de celiaquia des que tenia onze mesos i a Aire Libre sempre ens ho van posar superfàcil. En aquella època no era tan habitual que les escoles tingueren en compte les intoleràncies alimentàries, però ella sempre tenia una alternativa. Fins i tot els dies de festa, quan preparaven unes postres especials, li feien una adaptació. Les cuineres estaven molt pendents d'ella, la cuidaven molt.

Això és una relació de cura cap a l'alumnat que resulta difícil de garantir sense unes ràtios reduïdes. I, en aquell cas, aquestes condicions estaven vinculades al fet de ser una escola concertada. Ací apareix la contradicció amb els diners, amb l'accés a l'educació i amb la defensa de l'escola pública. I crec que és necessari fer visible aquesta contradicció.

Sempre remarque que vaig estudiar el batxillerat en un institut públic i que també vaig anar a una universitat pública. La meua escolarització anterior va ser en una escola concertada, amb un esforç familiar molt important. La meua família va treballar per fer possible la nostra escolarització, i això també forma part dels valors familiars que he heretat.

Per això reivindique que tant de bo existiren projectes cooperatius públics. Crec que la implicació de les famílies en la gestió i la seua participació en el dia a dia a les aules són fonamentals. I ho dic des de la meua pròpia experiència, després d'haver passat tota la meua escolarització, des de ben menudet fins a quart d'ESO, en aquesta cooperativa. Si haguera de resumir què ha significat per a mi aquella escola, diria que Aire Libre és llar, és pensament crític i és comunitat.