Aquesta setmana entrevistem a Alfred Domínguez Ibañez, mestre de Filosofia i activista compromés amb la transformació social i cultural del nostre territori. Un ciutadà actiu que, en les seues pròpies paraules, ha tractat de tornar-li a la societat tot el que aquesta li ha oferit al llarg de la seua vida, participant de manera activa en l'activitat social i cultural del seu voltant, com al voluntariat pel valencià, com a col·laborador de l'Associació de Dones de la Comarca de l'Horta Sud, com a professor de classes d'alfabetització i com a president de la Fundació Horta Sud, entitat de promoció de l'associacionisme de la qual va ser president entre els anys 2005 i 2018.

Una persona, en definitiva, que tracta de caminar, passet a passet, per construir un món més just, més responsable i més crític. Parlem sobre l'educació, el compromís, l'amistat cívica, el comú i el món del cooperativisme mentre esmorzem, un divendres del mes de Juny, a una terrassa del seu estimat poble, Torrent.

Alfred Domínguez Ibañez. Autoria: Fundació Horta Sud.

 

Qui és Alfred Domínguez Ibañez? Què ens pots contar de tu i de la teua vida?

La veritat és que, no sé si començar pel meu poble adoptiu, Torrent, o el meu poble d'origen, Quart de Poblet. La veritat és que tinc uns records extraordinaris dels dos. El primer record que em ve al cap és a Quart, on vàrem viure fins els vuit anys. Allí vivíem els meus quatre germans i jo amb mon pare, metge de professió, i ma mare. Mon pare estigué allí de metge des de l'any 1935, va passar allí la guerra. Va estar de director en un hospital de sang en el que avui és l'actual Casino. I va estar allí fins l'any 1955, any en el que va faltar.

Allí a Quart no teníem cap lligam familiar però sí una bona xarxa d'amistats i d'afectes. Tinc molt bons records i, de fet, continue freqüentant a les amistats que vaig fer allí de tant en tant.

Després, a Torrent vaig arribar en el curs 1979/1980 a l'institut i vaig arribar ja amb la idea de quedar-me, malgrat que aquest poble solament el coneixia per referències. No obstant, abans vaig estar un curs destinat a Bunyol, just l'any en el que es va inaugurar l'institut en aquest poble de la comarca de la Foia de Bunyol. Érem només dotze professors i teníem molts pocs alumnes. Eixe curs va ser tota una experiència ja que allí no teníem llum, teníem que comprar nosaltres mateixa el guix i, a més, sobretot el primer trimestre, no teníem suficients taules.

Després, en l'any de pràctiques al aprovar les oposicions, vaig estar un curs a Gandia per a, finalment, arribar a Torrent. En els dos instituts en els quals vaig iniciar-me en aquest ofici em vaig adonar de la necessitat que el professorat siga proper a l'alumnat i a les famílies. En aquell moment ja escoltava que molts companys deien "jo viure ací on treballe no, que després et trobes a la família i és un palo". Encara ho continue escoltant, de fet. Però escolta, què hi ha millor que trobar-te a la gent a través de la qual tu pots tenir el teu sou i fer la teua vida?

A més, la meua dona Lola també és mestra, i aquell any li havien donat la destinació definitiva en Lorca, en una xicoteta pedania. En aquell temps es podia demanar un trasllat per consort i es va venir cap ací, cap a Torrent. Una vegada instal·lats ací, férem el possible per tal d'integrar-nos en la vida educativa, social i política del poble.

Alfred Domínguez Ibañez posa junt a l'auditori del seu poble, Torrent.

 

A més de mestre, has sigut cap del Servei de Formació del Professorat en la Conselleria. Com recordes aquell temps?

Va ser una de les èpoques més boniques que vaig viure en el meu exercici professional, en el sentit que hi havia un equip molt bo en la Conselleria que ens va posar les coses molt fàcils. Era l'època dels inicis de la Reforma Experimental dels Ensenyaments Mitjans (REM), l'esperit de la qual es va acabar concretant, més tard, en la Llei Orgànica d'Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE).

Quan vaig arribar ja hi havia centres amb programes REM. De fet, crec que Florida Centre de Formació va ser un dels primers centres educatius que va entrar en aquesta iniciativa. El que em vaig trobar va ser una gran necessitat de formació del professorat, Amb la reforma, començaven a aparèixer noves titulacions tant per al professorat de Primària com de Secundària. Apareixien matèries noves i, per tant, hi havia noves titulacions com per exemple Educació Física, especialitat que fins aleshores no existia com a tal en Primària, i també l'assignatura de Tecnologia.

Aleshores, es feien molts tipus d'activitats tant per tal de formar als equips docents en aquestes noves titulacions i, a més, cursos de tot tipus organitzats pel mateix professorat. Teníem uns pressupostos generosos, la veritat. En comparació amb altres autonomies, com és el cas de Catalunya i Madrid, la relació econòmica a l'hora de fer activitats de formació reciclatge era baixa, però comparat en altres zones de l'Estat Espanyol el pressupost estava molt bé. En aquest sentit, una de les fites que més recorde és que vàrem passar de set centres de formació del professorat a catorze, és a dir, vàrem duplicar aquests centres.

També recorde que vaig tenir una sèrie de problemes, no de formació en les noves titulacions, sinó de coneixement i d'adequació de la LOGSE. Al servei, per cada noranta mestres, tant de centres públics com concertats, només deu eren d'ensenyament secundari, sobretot de Batxillerat. Aquest professorat de Batxillerat va ser molt reticent, en general, a afrontar aquesta reforma ja que pensaven que això no els arribaria i que això de la ESO es quedaria solament a les escoles. Però la llei deia molt clar el que era un centre de Primària i un centre de Secundària. Considere que es varen posar una bena per tal de no veure la realitat.

Malgrat tot, varen ser dos anys molt intensos. Vaig conèixer a gent molt bona i molt potent tant de centres públics com concertats i, també, de diferents cooperatives.

 

T'has dedicat a l'ensenyament de la filosofia. Quins pressupostos tenies a l'hora d'afrontar l'acte educatiu i de guiar la teua acció?

Fa molts anys, durant la meua època al Batxillerat, i segurament influït per la feina que tenia mon pare dins del món de la medicina, m'interessava molt la vessant humanística de la medicina.

Però després, per unes altres circumstàncies, em vaig decantar per estudiar filosofia. Malgrat tot, prèviament vaig donar classes d'angles, grec i llatí., i a l'estiu no parava tampoc ja que, al haver exàmens de recuperació al mes de setembre, doncs era una oportunitat de tenir un ingrés extra.

Vaig decidir estudiar filosofia per una raó molt senzilla: i és que ja havia estudiat algunes coses i coneixia prou bé la història de la filosofia i del pensament. Personalment considere que, per tal d'exercir la filosofia, és una tasca que no necessitaria títol, que qualsevol persona que tinga ganes de pensar i reflexionar un poquet podria exercir aquest art. Bé, el que vull dir és que no ho vaig fer ni pel títol ni pel que això significava, sinó pels continguts que volia treballar. Sobretot, volia apropar-me a la qüestió de l'ètica, que al final és el que més ens pot interessar, el tenir una ciutadania que visca en un món just i on poder viure i crear una societat on el diàleg i la conversa siguen el mitjà a través del qual aconseguir-ho.

Hi ha gent que considera que la filosofia és un cementiri d'idees i pensaments que han anat morint-se i que uns altres els han anat succeint, però realment és tot el contrari, la filosofia és la prova més fefaent que les persones estem sempre fent-nos, en construcció, i que mai acabem de quallar, mai. I jo crec que la història del pensament i de la filosofia amb això ens ajuda moltíssim. A més, considere que, per tal d'aconseguir construir una filosofia per a tothom i que no estiga reduïda solament a l'àmbit d'allò intel·lectual, cal començar des de menuts. En aquest sentit, s'han fet experiències ben interessants des dels centres de formació del professorat. No cal fer res extraordinari, es pot començar amb les assembles al començar el dia a l'escola o a l'institut, però és important posar-se en marxa. Cal crear eixos hàbits: de veure'ns, d'entendre'ns, de dialogar.

Acte de nombrament com a fill adoptiu de Torrent.

 

Has destacat la importància de la paraula i de la conversa. En alguna ocasió t'he escoltat dir que "la paraula és la casa de les persones". De quina manera podem entendre el diàleg i la conversa, al teu parèixer, a nivell educatiu i social?

L'Aristòtil ja diu, concretament en el llibre de la 'Política', que la diferència que hi ha entre els éssers humans i els animals és, fonamentalment, una: els animals tenen veu, però nosaltres tenim la paraula. Els animals poden manifestar mitjançant la veu els seus sentiments, si tenen dolor o senten plaer, però no tenen paraula.

¿Què vol dir que les persones tenim paraula? Davall aquesta premissa, es parteix de la idea segons la qual la paraula és l'eina que ens diferencia de les bèsties, encara que de vegades ens comportem com a tal. Aquesta circumstància ens dóna encara més responsabilitat perquè, com pots entendre, els animals no tenen responsabilitat ja que aquest és un concepte ètic i moral que no els afecta per a res, encara que els l'hem carregat quan no té cap sentit.

Aristòtil defensa que la paraula o l'enraonament només és cosa nostra i que, mitjançant aquesta, som capaços de transformar i modificar la realitat i entendre'ns entre nosaltres no necessitant, per tant, recórrer a la violència. Açò, que pareix tan clar i evident, doncs sembla que no hem aprés donat que sempre estem en guerra.

¿Quina és la nostra pròpia casa, aleshores? És la paraula. La paraula és acollidora, ens defensa, diguem-ne, de les tronades metafòriques i reals. La paraula ens humanitza, i en aquest sentit és la llar que ens acull. El que hem de fer és cuidar-la, mimar-la, engrandir-la, practicar-la (en la llengua que siga) i no empobrir-la. La paraula, en definitiva, és on ens trobem més còmodes com a éssers humans.

 

Perquè hi haja paraula, per tant, ha d'haver-hi algú més.

El logos adquireix la perfecció quan es fa dia-leg. Dia significa mitjançant, a través de i, per tant, requereix ja de dos persones per tal de dur-la endavant. Per tant, la paraula dialogada és la paraula compartida. I per compartir la paraula, lògicament, es necessita desenvolupar altres virtuts i altres hàbits com, per exemple, saber escoltar i saber estar.

 

Agafant el fil del diàleg i relacionant-ho amb el cooperativisme, altra de les frases que has destacat en més d'una ocasió és la següent: "ningú se sosté dret ell a soles sense els altres. Els altres són els que possibiliten la nostra llibertat. No existeix l'individu aïllat, sinó les persones humanes en vincle i en relació". Quin sentit té per a tu el pronom nosaltres?

M'emociona, m'emociona quan parle d'aquesta paraula. És que aquesta és una pregunta clau: què hi faig jo ací si tu no estàs?

 

Errar...

Clar. Nosaltres fa referència al conjunt de la gent amb la que estic convivint. I aquesta és una reflexió que compartia tots els anys amb l'alumnat de la Universitat dels Majors (a Florida Centre de Formació): si ells i elles no estigueren ací, quin és el meu paper? Jo només tinc sentit perquè estan a l'aula, i és gràcies a l'alumnat que puc exercir aquest ofici tan bonic i enriquidor.

A més, la situació de la pandèmia ha d'ajudar a repensar aquesta qüestió. La Covid-19 ens ha col·locat en una situació d'interdependència total i absoluta. M'agradaria que en algun moment les Nacions Unides declararen un dia internacional de la interdependència. És que som interdependents! Què teníem nosaltres a veure amb els xinesos, a més de 15.000 quilòmetres de distància? Això pareixia que estava molt lluny. S'ha demostrat que som éssers interdependents i vulnerables. I aquesta vulnerabilitat només la podem salvar si som capaços de pensar que depenem dels altres, que ens necessitem els uns als altres.

¿Qui anava a pensar-se fa un any que en vuit o nou mesos estaríem vacunats? La dependència que hem tingut respecte a la ciència i a la vacuna és altíssima, però no solament això, també hem necessitat de molta gent treballadora que ha estat cuidant de les persones malaltes o amb més dificultats, com és el cas del personal sanitari. O inclús la xarxa que han teixit les famílies i el veïnat per tal de cuidar-nos entre tots i totes. Ens necessitem! Aquesta concepció neoliberal de la llibertat individual, doncs mira, no la compartisc. No és tracta solament de fer el que em done la gana. El que hem de fer és no emprar mots que són tremendament humans i desvirtuar-los, el que hem de fer és emplenar-los de contingut.

Alfred Domínguez Ibañez a una trobada organitzada per la Fundació Horta Sud. Autoria: Fundació Horta Sud.

 

Quin paper té el professorat dins del procés educatiu? Creus que la seua figura o el seu sentit han estat qüestionats amb l'arribada d'aquesta virtualització conjuntural derivada de la pandèmia?

La figura del mestre és totalment insubstituïble. El mestre té una responsabilitat grandíssima. Jo estic convençut que si jo preguntara a qualsevol persona sobre quina persona recorda més de la seua infància, segurament se'n recordaria d'algun mestre o d'alguna mestra que va tenir, precisament perquè són persones que ens han marcat sempre.

És cert que aquest any, davall aquesta conjuntura, s'han pogut fer moltíssimes coses gràcies a la tecnologia encara que també cal dir que, per raons econòmiques, algunes famílies ho han tingut més fàcil que altres.

Però tornant a la qüestió del professorat, jo pense que és necessària la presencialitat del mestre i de l'alumnat per raons, fonamentalment, de socialització. I és que, si no hi ha presencialitat, és molt complicat crear sentiment de solidaritat i de ciutadania. Jo crec, i tornant altra vegada amb Aristòtil, que les persones som animals socials. Per tant, l'espai públic és el nostre lloc per viure i conviure. I conviure és un art que hem d'aprendre, malgrat totes les arestes que puguem trobar.

Aquesta pandèmia ha demostrat que cal invertir moltíssim en ciència però també ha demostrat que el que realment la gent vol és tocar-se i ajuntar-se. Fins i tot la paraula més buscada i demandada en un poble és ajuntament, i això no vol dir altra cosa que tractar de cercar el lloc que ens ajunta. Som éssers socials, com deia el filòsof grec.

 

Al llarg de la teua trajectòria vital, la teua tasca educativa no s'ha circumscrit a l'àmbit de l'educació formal sinó que també has participat al voluntariat pel valencià, donant cursos d'alfabetització a persones nouvingudes i fent classe, també, a la Universitat dels Majors. D'on naix aquesta necessitat de continuar posant els teus coneixements i el teu saber fer a la disposició de tothom després de tants anys?

Naix d'un mateix. Considere que cal tornar a la societat tot el que hem rebut i, posats a tornar, hem de tornar-ho en aquells llocs on considerem que podem ser útils. I, a més, dins d'aquests espais on podem ajudar més, tenim que buscar a aquells col·lectius que més ho puguen necessitar. Per raó de la pandèmia, una de les coses que més he trobat a faltar han estat les classes d'alfabetització que donava a unes dones que tenien una edat mitjana de setanta cinc anys. Algunes, de fet, no sabien ni llegir ni escriure, però és que tenien tanta il·lusió! Mai faltaven a classe i, la veritat és que algunes havien de fer un vertader esforç per arribar a classe, però tenien tanta il·lusió d'avançar que això sols ja tenia un sentit molt fort per a elles. Al final era una manera de prendre la paraula i nombrar el seu món.

A la Universitat dels Majors també he gaudit una barbaritat. Allí el perfil era molt diferent a l'experiència que he relatat ara ja que tothom tenia estudis superiors i era gent molt formada. Però el fet de veure que estava compartint una estona amb persones que no tenien la obligació d'estar allí i que solament ho feien pel propi gust d'aprendre, això era meravellós. I és que sense la reflexió i el pensament, malgrat l'edat que tinguem, no podem construir una ciutadania crítica i activa.

Alfred Domínguez Ibañez al seu poble, Torrent.

 

Quines són, en la teua opinió, les bases que caldria construir per tal de tenir una societat vertaderament democràtica?

Necessitem recuperar els quatre pilars que ja venen des de la Il·lustració: la llibertat, la igualtat, la solidaritat i la construcció d'un Estat de Dret. Aquests pilars comencen a aparèixer en el segle XVII i en els segles XIX i XX es van consolidant. No obstant això, el segle XX és molt contradictori ja que és l'època on es desenvolupa i es publica la Declaració Universal dels Drets Humans però, també, és el segle on més guerres i on més morts hi ha hagut derivades d'aquests conflictes. Malgrat això, el segle XX també va avançar moltíssim respecte dels drets civils, polítics i socials.

La llibertat és un pilar essencial, que caldria falcar-lo i emplenar-lo de contingut. Però cal tenir en compte una qüestió clau, i és que sense igualtat no hi ha llibertat. I a l'inrevés tampoc: sense llibertat la igualtat no serveix per a molt. Altre element fonamental és la solidaritat o la fraternitat. M'agrada molt la paraula fraternitat. A més, el moviment feminista ara treballa a partir de la idea de sororitat. Aquests dos conceptes són un bon exemple d'allò que estic dient.

Però per a mi aquests pilars no tenen un ordre, és a dir, no va un en primer lloc, l'altre en el segon i l'altre en el tercer. No. Han de poder desenvolupar-se de forma complementària: o es donen tots o no es pot donar cap. Aquests pilars proporcionen i potencien la democràcia, l'economia, i moltes altres coses, però per això, com deia només començar a respondre't a aquesta pregunta, ha d'haver un Estat de Dret, el qual podrà ser millor o pitjor però cal que existisca. Per posar un exemple de com de necessària és aquesta complementarietat, aquesta setmana passada hem pogut veure unes imatges impactants de com un edifici d'apartaments a Miami es va enderrocar. Probablement sols va fallar un pilar i la resta estaven forts, però igualment va caure. Per això, fa falta que tots aquests valors i principis funcionen en conjunció.

A més, i continuant aquest raonament, he de dir que no pot haver llibertat ni igualtat si no hi ha coneixements. Per tant, l'educació és un altre pilar. També la sanitat. Però diguem-ne que són pilars que els construirem si aquests quatre pilars bàsics que he comentat adés no només se'ls creiem sinó que treballem per construir-los. És la manera de garantir les condicions materials de vida necessàries per a que qualsevol persona puga desenvolupar-se de forma saludable. Com vaig a demanar-li llibertat a una persona que necessàriament ha de lluitar cada dia per sobreviure, quina llibertat té aquesta persona per exercir els seus drets de forma democràtica sinó té temps per a res més que això?

La pròpia arrel etimològica de la paraula escola era Skholè, la qual ve de Grècia i significa oci. Només aquella persona que té el negoci resolt (que vindria a ser la negació de l'oci, és a dir, el temps que utilitzem treballant, per exemple, per poder garantir la nostra existència material) pot anar a l'oci. Aleshores, una persona que té necessitat de buscar-se el menjar, l'habitatge i la sanitat, no podrà anar a l'escola. De vegades conèixer el significat de les paraules ens ajuda moltíssim a visualitzar el que això significa.

 

Aquest compromís amb la societat també t'ha portat a participar durant tretze anys com a president de la Fundació Horta Sud, entitat pionera en el foment de l'associacionisme. Quina importància té aquesta lluita per la comarca, pel territori i pel teixit associatiu per a tu?

A l'hora de definir-me, m'agrada fer-ho dient que sóc i em senc un ciutadà del món. Però bé, això és una frase que queda molt bé i ja està. Cal tenir en compte, per tant, que abans que això hi ha una comarca i hi ha un poble on fem la nostra vida diària i on ens desenvolupem. Vivim arrelats, i el que està clar és que aquestes coses que hem estat parlant sobre valors cívics i ciutadania activa, doncs les hem de posar en marxa allà on vivim i convivim. El lloc on vivim és on hem de responsabilitzar-nos i comprometre'ns.

En aquest sentit, considere que la Fundació Horta Sud està fent una tasca molt important i que, sobretot, està despertant els conceptes de ciutadania i de societat civil o d'amistat cívica. Aquesta última és una paraula que m'agrada molt i també l'he agafat prestada d'Aristòtil. Aquesta concepció de l'amistat no consisteix en quedar a prendre un cafè, una acció que dóna compte de la relació afectuosa que podem tenir tu i jo, sinó que es tracta d'un concepte molt més ampli: el poder posar-se d'acord amb gent que pot tenir un altre pensament diferent al meu però que té una preocupació compartida pel nostre poble. L'exemple de la Fundació Horta Sud és clau: i és que cal baixar la teoria a la pràctica però, a més, aquesta necessita d'un compromís per a poder ser perquè, sinó, per a què la volem?

L'associacionisme, per tant, ens fa molt més humans. Té un paper fonamental perquè es tracta de gent que, malgrat tenir visions i punts de vista diversos, és capaç d'ajuntar-se per un interès comú a nivell social, cultural, patrimonial, educatiu, esportiu, mediambiental i un llarg etcètera. Té un valor fonamental perquè t'ajuda a escoltar moltíssim, i aquesta és una condició clau per poder construir un diàleg fecund i compromès.

Cal tenir en compte que, enfront, tenim un bon contrincant: el sistema neoliberal. Però malgrat tot, cal tenir esperança. Ja hem parlat abans de les xarxes que han estat sorgint i enfortint-se arran de la pandèmia, però a nivell més global, per exemple, la Unió Europea ha reaccionat d'una manera molt diferent a com ho va fer amb la crisi de l'any 2008. A través de la posada en marxa dels fons europeus de recuperació, ha tornat a reviure la seua essència fundacional. Ha estat, al meu parèixer, una resposta extraordinària.

Patronat de la Fundació Horta Sud. Autoria: Fundació Horta Sud.

 

La teua relació amb el cooperativisme educatiu valencià ha estat molt fèrtil, sobretot en les últimes dècades. Com ha estat aquest procés de trobada i de treball conjunt?

La meua relació amb les cooperatives havia començat fa ja molt de temps però en el sector vitivinícola, més concretament per la zona de Requena ja que la meua dóna és d'allí i hem passat molt de temps per aquella zona. Amb el món cooperatiu vinculat a l'educació vàrem tenir un xicotet apropament com a família, ja que la meua filla va fer l'etapa bressol a l'escola El Drac, ací a Torrent. No obstant, a aquest món he anat arribant a través d'algunes amistats que he anat fent al llarg dels anys, sobretot a través de Florida Centre de Formació.

L'any 2012 i amb motiu de la presentació que s'anava a celebrar pròximament al voltant de la tercera declaració educativa, que portava per nom 'La societat necessita mestres èticament compromesos', el meu amic i company Vicent Comes em va telefonar per tal de presentar-la. A partir d'ací vaig poder conèixer a molta gent relacionada amb les Cooperatives d'Ensenyament. La veritat és que m'ho vaig passar molt bé, tant en la presentació com en el col·loqui posterior.

I després, anys més tard, i sent president de la UCEV Luiso Cervellera, Carme Albors em va proposar coordinar la declaració al voltant de la importància de les cooperatives d'ensenyament a les nostres societats. La coordinació d'aquesta declaració, titulada 'La societat necessita les cooperatives d'ensenyament', va ser un moment d'aprenentatge i de treball molt gran. Allí em sentia com una puça davant de tants gegants. Vaig aprendre molt sobre com parlaven, com enraonaven, la passió que posaven en el seu treball i amb la implicació de tot el moviment cooperatiu d'educació i dels propis centres. M'enrecorde que vaig pensar: açò és una delícia. Vaig descobrir una sèrie de valors amb els que vaig aprendre moltíssim i que, avui en dia, encara tinc molt presents.