L'escola Gavina és una cooperativa d'ensenyament localitzada a Picanya (Horta Sud) i fundada l'any 1975, entre d'altres, per Rosa Serrano, Teresa Hermoso, Vicent Calixte Juan, Llorenç Giménez, Mario Máñez, Empar Sena i Geno Icardo. Pionera en l'ensenyament en valencià i en la renovació pedagògica, des dels seus inicis s'ha definit com una escola valenciana, coeducadora, plural i laica, fent èmfasi en la cooperació entre la família i l'escola, a més de donar a l'alumnat veu i participació en el seu propi procés d'aprenentatge. Un espai que promou, tal i com exposen al seu espai web, una educació que siga "una celebració de la vida, apassionada i motivadora. Un espai i un temps per fer créixer els xiquets en llibertat, agombolats pel coneixement, pel goig i per aprendre a interpretar el món".

De la mà d'aquest desig i d'aquestes ganes d'aprendre a interpretar el món ens endinsem, avui, en conèixer quina ha estat l'experiència educativa d'Aràdia Ruiz Blanco durant els seus anys com a alumna a l'escola Gavina. Una experiència que va començar des de ben xicoteta, que es va allargar durant dotze anys, i que la recorda travessada per l'amistat, la felicitat i les olors de l'horta i dels camps de tarongers que envoltaven l'escola i on ha passat gran part del seu temps d'esbarjo.

A través dels seus records i de la seua trajectòria posterior, Aràdia traça un relat que dona compte d'una vida travessada per la militància i pel desig. Un horitzó que, des de ben jove, ha marcat i guiat el seu ser i estar al món, tant als espais que ha trepitjat com els que ha posat en marxa des de la seua condició d'advocada, criminòloga i mediadora, com és el cas de la cooperativa d'advocacia i mediació El Rogle, una entitat que treballa, entre altres espais, en la defensa del dret a la ciutat des d'una visió jurídica i sociològica i en el dret referent a la memòria històrica. Una organització, tal i com afirma, "molt oberta, on sempre estem pensant i intentant estar obertes a nous camins on puguem aportar el nostre coneixement i el nostre saber fer. En realitat, en pocs altres llocs del món segurament es pot treballar des d'aquestes dos vessants com fem des del Rogle. És una feina que s'hem inventat, no existeix una cooperativa així que no compta amb una especialització molt concreta però que, alhora, abaste tants àmbits al mateix temps".

Una militància i un desenvolupament professional que li ha permès, amb el pas del temps, mantenir un lligam amb la seua escola ja que ha tornat a xafar les seues aules arran d'una sèrie de xerrades realitzades a l'alumnat actual al voltant de la feina que estan posant en marxa des del Rogle amb les querelles contra els delictes de lesa humanitat del franquisme. Una vivència que, conjuntament amb altres experiències vitals relacionades amb el món de l'educació, li han fet nàixer el desig de fer el màster de Professorat en Secundària per tal de ser professora d'Història.

Avui relatem, des de Territori Educatiu, la conversa que vàrem tenir al mes de setembre al Casino de Benimaclet, el bar del Centre Instructiu Musical d'aquest barri que l'acull vital i professionalment des de fa ja tres anys. La veu d'Aràdia Ruiz és una veu privilegiada per tal de repensar el món del cooperativisme educatiu i de l'Economia Social i Solidària (ESS) no des d'una lectura condescendent, sinó des d'una mirada crítica que ens pot ajudar a repensar el nostre present. Un exemple, en aquest sentit, que fa palesa el fet que mantenir obert el desig de fer i construir alternatives a allò existent no és fàcil, però que ens ajuda i ens invita a imaginar i albirar nous horitzons de lluita i de compromís polític i social, deixant la pràctica de la queixa a un costat per tal de fer i obrir nous espais d'allò possible posant la intensitat i l'energia com a eixos motors de creació.

Qui és Aràdia Ruiz? Com et definiries?

Sóc una dona de trenta tres anys. He viscut al barri d'En Corts, al districte de Quatre Carreres, però d'alguna forma sempre he estat vinculada a Benimaclet, que és el barri en el que visc des de fa tres anys i al que em sent molt arrelada.

Soc cooperativista en El Rogle no solament a nivell professional sinó que, d'alguna forma, també a nivell personal perquè els meus valors personals els traduïsc a la feina i els compartisc amb els meus companys. I ho aconseguim. Estic molt contenta amb la meua feina perquè tot ho decidim de forma assembleària, no tenim caps que ens diguen el que hem de fer o no i, a més, les decisions no es prenen solament per qüestions econòmiques sinó també per qüestions d'influència en la societat i sempre tenint en compte les apetències i necessitats de cadascuna.

Diria que tinc una bona amistat amb la meua filosofia de feina que és porta bé amb la meua forma de ser, amb totes les incoherències i errades que tinc i tindré, evidentment.

Equip de la cooperativa El Rogle - Mediació, Recerca i Advocacia.

Formes part d'El Rogle, quines tasques feu des d'aquesta cooperativa?

El Rogle naix l'any 2016 com a cooperativa, que és l'any que signem i ens constituïm davant notari. No obstant això, ja des del 2014 féiem feines interrelacionades de forma individual entre nosaltres. Jo tenia moltes ganes de fer una cooperativa ja que estava enormement influenciada per la meua experiència de xicoteta a l'escola Gavina, a Picanya. A l'escola ens parlaven molt de la importància de fer cooperativisme, de la filosofia d'aquests projectes, un poc com a eix identitari respecte de la resta d'empreses.

A més, en el meu cas, i degut a la meua formació, tenia moltes ganes de fer alguna cosa relacionada amb la mediació. Jo soc llicenciada en Dret però també en Criminologia, i en aquesta segona carrera hi va haver un professor que ens va parlar molt de la mediació com a forma alternativa de resoldre conflictes. Vaig descobrir el món de la mediació i la justícia restaurativa i em va encantar. Jo venia molt desencantada amb els estudis de Dret, amb la sensació d'haver-me equivocat i que tenia que haver estudiat història, filosofia o sociologia. Al final, amb la mediació vaig trobar una altra manera de poder resoldre els conflictes, alternativa a la justícia retributiva.

Xerrant un dia amb dos companys que estaven treballant a Alfafar en l'oficina d'intermediació hipotecària (SIPHO), al voltant dels desnonaments, els vaig parlar de cooperativisme i mediació i ells em varen parlar de dret a la ciutat, concretament relacionant-lo amb el dret a l'habitatge. I vàrem pensar que ens hauríem de seure amb més tranquil·litat a parlar de tot això. Érem tres en aquell moment: Guille, Nacho i jo. Ens vàrem ajuntar i va eixir la idea de muntar una cooperativa on resoldre aquests temes del dret a la ciutat a través de la mediació.

Em vaig incorporar al treball que estaven fent a Alfafar i vàrem veure que el projecte funcionava molt bé i que com a companys ens enteníem molt a nivell de metodologia de treball. Vàrem muntar un projecte i el vàrem presentar a altres pobles i va tenir èxit. Inclús l'Ajuntament de València ens va telefonar perquè estaven interessats en contractar-nos. En aquest moment va ser quan vàrem decidir que era menester fer una figura jurídica ja que érem tres autònoms i vàrem decidir crear la cooperativa. I a poc a poc, amb el pas del temps, han anat incorporant-se més sòcies.

Aràdia Ruiz Blanco en un homenatge a Miquel Grau, organitzat a Alacant pel Casal Popular El Tio Cuc.

Actualment us haveu obert tasques de caire més reivindicatiu i sociològic.

Amb la incorporació de noves companyes, nosaltres, com que som tres advocats, ens vàrem centrar sense voler en afrontar els temes del dret a la ciutat des d'una perspectiva molt jurídica. Però els ajuntaments també ens demanaven respostes a per què els estava passant que de sobte hi havia més desnonaments o per què passaven a tenir impagament d'hipoteques i a l'any següent ja eren de lloguer. Per tant, vàrem haver de començar a estudiar per què la societat en relació a l'habitatge estava canviant. Aleshores vàrem pensar que necessitàvem gent vinculada a la sociologia ja que hi havia certes qüestions metodològiques que nosaltres no les controlàvem tant. I és quan varen entrar Luis i Alfredo i ja vàrem començar a oferir dins del nostre pack de projectes, estudis en relació al dret a la ciutat i a l'habitatge.

Ara hem ampliat en més sentits. També volíem ampliar en temes d'advocacia privada i eixir un poc del dret a l'habitatge. En aquest sentit és quan entra Adelina, que és advocada pura i dura, que porta sobretot temes de penal, de menors i de consumidors. A més, jo em vaig començar a interessar pel dret de memòria antifeixista. En El Rogle hem obert una branca on hem posant querelles contra torturadors del franquisme i de les fosses de Paterna. Allí ara estan excavant i traient cossos i s'està volent, per part dels familiars, començar a posar querelles ja no per seure a ningú a la banqueta perquè ja és tard, però sobretot per tal d'ajudar a construir un relat de la veritat judicial i dignificar als seus familiars. I això està sent molt potent perquè ara arribarem a l'ONU. Un dels nostres companys, Guille, té un familiar a les fosses de Paterna. Aleshores, la seua mare, qui està més connectada amb aquest tema, ens va comentar que hi havia molt d'interès en judicialitzar-lo i clar, a nivell personal, la qüestió del franquisme sociològic que tenim com a societat era un tema que m'interessava molt.

Que et va fer decantar-te per estudiar Dret i, més tard, Criminologia?

En acabar la carrera, com no sabia què fer, em vaig apuntar a Criminologia. En el cas de Dret, jo tenia divuit anys i a mi el que em removia era el tema de la migració. Jo mirava a la televisió el tema de les pasteres i la gent morint-se travessant el Mediterrani i això em generava ràbia i plors. Volia estudiar alguna cosa per tal de combatre això, el que m'interessaven eren el drets humans i després ja vaig anar posant noms a aquestes sensacions i malestars.

La carrera la veritat és que no la vaig gaudir molt. El concepte de Drets Humans apareix en una assignatura de forma residual. Donava la sensació que els Drets Humans foren de mentida, encara que de vegades això sembla cert. Però jo sentia la necessitat de saber què podia fer amb ells, que m'ensenyaren a combatre al seu favor. La carrera de Dret no la vaig gaudir gens, era una carrera molt de dretes, on el tema de la llengua no estava gens garantit, arribant al punt on certa part del professorat t'arribava a suspendre un examen per fer-ho en valencià. Per a mi va ser una carrera dura. Afortunadament, i com que estava en la línia en valencià, va eixir una colleta de deu persones que vàrem fer molta amistat, era un grup on et senties acollida i acompanyada.

Vaig cursar un any de la Sèneca a Bilbao i per a mi va ser una experiència molt profitosa, malgrat que en tornar vaig haver de recuperar algunes assignatures que no se m'havien reconegut. Allí vaig poder comparar l'estat dels estudis de Dret i fou impressionant. En primer lloc perquè no érem cent a classe, érem trenta, i les classes eren completament de debat tota l'estona, reflexionant. En els examen havíem de fer reflexions jurídiques i no t'obligaven, com feien a València, a repetir de forma acrítica el contingut exacte d'un article, literalment fins i tot les comes. Allí havien fet una transició i ací a València no, i com a estudiant es notava moltíssim, el tema dels drets humans estava molt més treballat.

Xerrada al voltant de les fosses comunes a Paterna.

Quina ha estat la teua experiència educativa?

Primer vaig anar a l'escoleta, als dos anys, en la Fonteta de Sant Lluís, ací a València. Vivíem allí i la meua família em va apuntar a la del barri. I després, quan ja tocava fer Primer d'Infantil, em varen canviar d'escoleta perquè volien que anara a un lloc on treballaren en valencià. Estigueren investigant pel barri i va ser impossible, tot era en castellà. I bé, investigant amb amistats seues, tenien una amiga que portava les seues filles a Gavina que els va parlar molt bé de l'escola i em varen apuntar . Allí vaig estar des dels quatre anys fins que vaig complir els setze.

Tinc molts bons records de l'escola, encara que també en tinc algun de roín. Recorde passar-ho molt bé i sentir-me molt cuidada pel professorat. Era una cosa molt familiar, la sensació d'estar allí era sentir-me segura, no solament pel professorat. Rememore a Paquita, que era la dona que estava en el pati, com una gran mare, que t'abraçava i et cuidava. I a Rafa el cuiner, que coneixia el nom de tothom. Sempre estava molt atent i sabia sempre els menjars que ens agradaven i els que no. Era molt familiar.

També recorde que potenciaven molt les diferents intel·ligències que poden haver-hi en els xiquets: esportives, de belles arts... Fomentaven molt això. De tant en tant tallaven les classes i feien tallers. Recorde aquells dies com superdivertits, feies un munt d'esports i de jocs, t'ensenyaven a fer pastissos, a pintar, anàvem als horts del voltant de l'escola a collir creïlles. Eixíem molt de l'aula, i fèiem moltes coses més enllà del currículum estricte d'estar asseguda en una cadira a estudiar solament.

També aprofitàvem molt l'entorn, que està rodejat de camps de tarongers. Encara hui en dia recorde l'olor de quan cremen els tarongers i l'associe immediatament a l'escola. Tinc l'olor del cítric relacionat directament amb la infància. Per tant no era solament el pati sinó que a través de les reixes de l'escola veies tots els tarongers i, a més, una vegada estaves a l'ESO et deixaven eixir, a l'hora del pati, fora del centre. Aleshores nosaltres anàvem pels camps de tarongers, o s'apropàvem al poliesportiu. I no hi havia cotxes. Era meravellós, hi havia molt de silenci tota l'estona. 

I amb els companys i les companyes, com era la vostra relació?

Alguns dels meus millors amics són de Gavina, i això en part té la culpa l'escola perquè no és una institució on sols t'asseus amb els teus companys i te'n vas a casa sinó que et fan crear coses en grup, que és quan crec jo que és quan naixen les amistats d'una forma més profunda. També féiem moltíssimes excursions, colònies tots els anys. Per tant, el fet de conviure tota la gent més enllà de l'aula compartint excursions, dormint, cuinant, anant a albergs, escapant-se, etc. Això fa l'amistat més profunda perquè coneixes les persones de veritat, de conviure totalment, de veure què és el que els agrada i de tenir en compte els xicotets detalls. Jo crec que això ho aconsegueix el fet de fer tanta vida més enllà de la pura vida acadèmica.

Però també passava una cosa molt curiosa i és que no acabava d'entendre per què l'alumnat de Gavina no es relacionava amb l'alumnat de les escoles públiques de Picanya. Nosaltres en el nostre temps lliure ens ajuntàvem amb un grup de gent que anava a La Nostra Escola Comarcal. Aquest fet, i pensant-ho ara des de la distància, no era un fet casual. Allò crec que era una qüestió cultural, social i m'atreviria a dir que de classe social. A l'escola hi havia un perfil de famílies molt concret, de famílies de classe mitjana i d'un tipus cultural valencianista amb un toc nacionalista. I era cert, jo no em vaig relacionar amb cap gitano, migrant, amb problemes de desnonaments o d'alimentació. Per tant, aquestes situacions es converteixen en literatura per a tu, amb les quals empatitzes i no vols que ocórrega, però al final és literatura. És una cosa que ja trobes més de major. Estàvem en una bombolla, i personalment crec que es perd molt a nivell educatiu. De fet, aquesta realitat la notàvem molt quan féiem competicions esportives entre les escoles de Picanya. En el nostre cas, sempre que guanyàvem qualsevol carrera o competició, ens deien 'putos pijos' o 'catalanistas' o 'rojos' o 'independentistas', mentre que entre les dos escoles públiques de Picanya es recolzaven molt entre elles.

La realitat és que l'escola actuava com una espècie de bombolla tant en Picanya com, en el meu cas, al meu barri de València. Jo mai vaig tenir amics al meu barri de València. Jo em muntava en un autobús i em passava tot el dia a Picanya. Quan tornava al barri i m'abellia eixir, sobretot d'adolescent, no tenia una colla d'amics. Jo no he pogut tenir una colla al barri, que és una cosa molt bonica, i me l'he perduda. Aquesta sensació l'he tinguda ara de major que visc a Benimaclet i la veritat és que tirant la vista enrere, em sap malament.

Xerrada al voltant de les fosses comunes a Paterna.

Després de la teua experiència a Gavina, t'incorporares a la xarxa pública per tal de fer el Batxillerat. Com vares viure aquest canvi?

Em vaig anar a fer el batxillerat al IES Sant Vicent Ferrer, a València ciutat, i allí em vaig apuntar a la línia en valencià, però si soc sincera del meu professorat solament dos sabien valencià amb fluïdesa i els companys no parlaven en valencià. Solament érem quatre de vint-i-set. Érem les raretes, inclús per al mateix professorat que arribava a demanar-te que no feres l'examen en valencià perquè no entenien certes paraules.

Jo vaig voler acudir a aquest centre perquè era molt conscient que, malgrat l'experiència a Gavina havia estat molt bona, jo volia tenir amics al barri i per a això calia anar a l'institut que estava a prop de casa. Vaig anar allí també perquè no anava sola, vaig anar amb dos companys més que eren de Gavina i la veritat és que, excepte alguna altra companya que venia d'un altre centre, érem els tres únics que parlàvem valencià a dins de la nostra aula. Però allí vàrem fer moltes amistats i sentia que tenia més llibertat per fer coses, vaig sentir que em vaig començar a fer adulta i que podia prendre decisions pel meu compte.

Vaig començar a fer amistats de moltes formes, i també vaig començar a discutir per primera volta pel tema de la llengua amb gent que no entenia la importància que nosaltres li donàvem. Vaig començar a tenir discussions polítiques que fins aquell moment no havia tingut pràcticament perquè per a mi i el meu entorn allò era habitual. I clar, si tu no discuteixes, no saps per què penses això. Ho repeteixes perquè no tens una altra experiència, no et pares a pensar-ho. També, en aquell moment vàrem posar en marxa una revista, Sant Vicent Actiu, i allí reflexionàvem sobre diverses qüestions. Entre altres accions, recorde que vàrem iniciar una vaga per a que ens posaren calefacció i vàrem denunciar que el professorat que no sabia valencià no ens deixava fer els exàmens en la nostra llengua. Per a mi va ser un procés d'aprenentatge molt fort. En aquest sentit, recorde al professor d'història, Pepe Toni, que s'assemblava molt al professorat de Gavina i que em va fer estimar-la.

Arran de la teua experiència educativa a Gavina i de la creació de la cooperativa El Rogle, per què consideres que cal apostar pel cooperativisme hui en dia?

S'ha d'apostar per un tipus de cooperativisme perquè hi ha cooperatives i cooperatives. El fet de ser cooperativa en si no significa la panacea ni que siga una cosa democràtica que tinga influència o certa repercussió en el barri en el qual treballes. Cooperar comporta una comunitat que fa alguna cosa en comú. Si montes qualsevol projecte des d'aquesta perspectiva, el cooperativisme és una resposta senzilla per tal d'exercir un contrapès al capitalisme, que pretén totalment el contrari: la competència entre sectors, on el treballador guanya menys i hi ha una gran diferència amb el sou del cap. Amb el cooperativisme, açò es compensa.

En el meu cas puc parlar d'El Rogle i de cooperatives germanes que funcionen d'aquesta manera. Tendeixen a ser cooperatives menudes, tenen un perfil més familiar i a nivell de gestió econòmica i financera són més fàcils de dur. No hi ha grans inversions i no hi ha caps, eres tu l'amo del teu propi treball. Això t'obliga a ser molt responsable perquè tu mateixa t'has d'organitzar el temps.

Però no tot és meravellós. Com que som els nostres propis caps, moltes vegades tendim a ser molt exigents amb nosaltres mateixos en tots els aspectes. De vegades, mai penses que és suficient. I no pares de treballar, ni durant els caps de setmana. I a més, nosaltres també treballem fent incidència política i activisme, i aquesta és una circumstància que et demana fer coses no remunerades i que ocupen lloc del teu temps. Això ens agrada fer-ho i ho continuarem fent, és part constitutiva del nostre quefer i de la nostra forma de ser. Nosaltres realment ens creiem la fórmula democràtica i de cura que suposa ser una cooperativa. És la fórmula jurídica i empresarial perfecta per fer una feina humana adaptada al que t'interessa fer.

No obstant això, després de sis anys de treball, al final el que hem fet és posar-nos un "comptahores". Ningú treballa més de trenta-sis hores, i ens obliguem a contar-les. I si algú en qualsevol moment es passa pel que siga, ha de compensar-ho amb algun dia lliure. És una forma de cuidar-nos. Per tal d'afrontar aquest tipus de coses, nosaltres fem dos assemblees emocionals a l'any. Ens venen molt bé perquè allí no parlem de pura gestió laboral sinó de com estem. Apareixen els conflictes i ho parlem tot: les nostres problemàtiques i els nostres desitjos. De saber que si s'estan fent més hores , també que es poden compensar i que la resta està d'acord, que això no va a generar cap problema i que tothom anem caminant en la mateixa direcció.

Com construïu la relació amb altres entitats de l'Economia Social i Solidària?

Nosaltres formem part de REAS. De fet un company nostre, Alfredo, és l'actual president. També formem part de Tanda on hi ha entitats com La Dula, Crearqció, Fent Estudi i Formigues Liles. La relació amb aquestes entitats germanes és meravellosa, de fet ens reunim de tant en tant. Abans de la pandèmia teníem una rutina de reunir-nos una vegada al mes de manera molt familiar. Quedàvem a un bar i parlàvem de coses que ens preocupaven. Per exemple, el tema del comptador d'hores fou una idea d'una d'elles. Sobretot és per a donar-nos idees de la gestió de la cooperativa perquè clar, nosaltres som juristes, altres sociòlegs, però no som comptables, mai hem portat una empresa endavant i, per tant, ens ixen dubtes constantment de si estem fent bé açò a nivell tributari o si ho estem fent malament. És un espai per tal de compartir aquests tipus de dubtes. Pot eixir el cas d'alguna que ha tingut un conflicte que tu no has tingut encara i ens aconsellen i ens adverteixen respecte a no seguir el mateix camí. És un espai d'aprenentatge i de compartir dubtes.

De vegades nosaltres hem eixit a la premsa per alguna qüestió complicada, doncs amb aquestes entitats fem com una espècie de lobby cooperatiu, ens recolzen i es solidaritzen públicament des de les seues xarxes socials i ens posen en valor. Ens cuiden, en definitiva. Per a mi és una cosa fonamental i necessària. I després també estem a FEVECTA, a la que també recorrem quan necessitem resoldre qüestions burocràtiques.

Ara estàs replantejant el teu camí cap al món de la docència, a què es deu aquest gir?

Tinc l'esquena fatal i la meua feina és molt bonica però cada dia em passe asseguda vuit hores cara a l'ordinador i això no em va bé. I també hi ha dies que pense que si em posara malalta no tindria garantides les meues condicions materials i, a més, no sé com va a evolucionar la meua esquena. Dins del funcionaritat doncs els drets laborals estan més forts. També tinc alguna altra circumstància familiar i a mi el treball se'm menja molta part del meu temps.

També he tingut l'exemple del meu pare, que és mestre i que ha gaudit moltíssim de la seua feina. Ha estat un dels impulsors de l'ensenyament per àmbits en el seu centre i és una referència en aquest sentit. Per tant, jo a casa sempre he tingut molt clavat el tema pedagògic i, al final, mon pare m'ha inculcat una passió per l'educació.

A banda, a la cooperativa venen moltes persones a fer pràctiques i m'ho passe molt bé ensenyant-los el que jo sé. M'encanta. I també en el meu dia a dia, com tractem amb conceptes molt tècnics referits, per exemple, als desnonaments, de vegades gran part del meu temps d'atenció a persones afectades l'utilitze explicant aquesta terminologia i la veritat és que aquesta tasca de pedagogia política també m'agrada. M'agrada molt transmetre coneixements.

Per tant, s'ajunten tots aquests factors en la meua decisió. Pròximament, vaig a reduir-me hores en la cooperativa per tal de preparar-me la pròxima convocatòria d'oposicions i, si m'ix malament, doncs després puc recuperar la jornada completa a la cooperativa sempre i quan hi haja feina, clar. Aquesta és una de les coses bones de la flexibilitat de les cooperatives: jo parle amb les meues companyes i explique la meua situació, l'entenen i s'organitzem a partir d'aquesta realitat.

Perfil d'Instagram El Rogle - Mediació Recerca i Advocacia: https://www.instagram.com/elrogle_coop/

Perfil de Twitter El Rogle - Mediació Recerca i Advocacia: https://twitter.com/ElRogle_MiA

Perfil de Facebook El Rogle - Mediació Recerca i Advocacia: https://www.facebook.com/elrogle.mia

Espai web REAS (Red de Redes de Economía Alternativa y Solidaria): https://reas.red/