«Lluitar pels drets humans és la gran causa per la qual qualsevol ésser humà ha de significar-se»

Aquesta setmana conversem amb Esther López Barceló, historiadora, escriptora i docent, qui ha exercit, juntament amb Joan Salazar, com a coordinadora de l'Aula de Memòria Democràtica de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esports, un espai dedicat a fomentar el coneixement i la reflexió sobre el passat recent, especialment en el context de la Guerra Civil i la dictadura franquista a l'estat espanyol.

Amb una trajectòria compromesa amb la divulgació històrica i la justícia social, Esther ens parla de les diverses activitats que han dut a terme al llarg dels anys, com ara rutes guiades per la ciutat de València, tallers d'arqueologia i gamificacions, iniciatives que han tingut com a objectiu recuperar la memòria històrica i democratitzar l'accés al coneixement a l'alumnat de Secundària i Batxillerat valencià. A més, recentment ha publicat l'assaig «El arte de invocar la memoria. Anatomía de una herida abierta» (Barlin Libros), un assaig eclèctic que repassa pràctiques culturals al voltant de la rememoració col·lectiva. De la seua mà analitzem el treball fet des de l'Aula Democràtica i com la seua feina ha contribuït a despertar la consciència crítica i a enfortir el compromís amb els drets humans entre les generacions més joves.

Ruta guiada per Sant Miquel dels Reis.

Com et descriuries, qui és Esther López Barceló?

Soc una militant i activista de la memòria des de sempre, des dels dinou anys, que va ser quan vaig començar a involucrar-me en un antic guerriller antifranquista, Francisco Martínez López, alies «El Quico». Vàrem començar allà a Alacant a fer una tasca de desenterrar la memòria sobretot en espais de memòria que no estaven resignificats ni interpretats. Per exemple, en el cas dels Bombardejos del Mercat Central d'Alacant per part de l'aviació feixista. Ens dedicàvem a fer actes espontanis al principi. La nostra fita més important varen ser les primeres jornades al voltant del camp de concentració d'Albatera.

Per tant, podria dir que soc una militant i activista de la memòria. Historiadora i arqueòloga. També escric i soc professora. La veritat és que intente en absolutament tot el que faig (sense fer-ho d'una forma molt conscient) tenir una perspectiva de gènere que servisca per a recuperar memòria, per recuperar una història que havia estat oblidada.

Logo Aula Memòria Democràtica.

Sempre has mostrat el teu compromís amb la recuperació de la memòria democràtica. Per què és rellevant dignificar-la?

És que si no, no sabem qui som. Aleshores, sense saber qui som no podrem triar bé quin és el camí que hem de fer. Em sembla que és una qüestió, en primer lloc, individual. És una qüestió que té molt a veure amb la nostra identitat. Si som classe treballadora i si vivim al País Valencià o a qualsevol altre indret de l'estat espanyol, evidentment els nostres ascendents i les seues vides han estat completament determinades per les condicions materials en les quals es varen quedar després del colp d'estat. Encara no hem acabat amb eixe biaix de classe, per dir-ho d'alguna manera. No saber això no et fa ser conscient de qui som. I, a banda d'això, perquè considere que és lluitar pels drets humans. I això no és opinable. Lluitar pels drets humans és la gran causa per la qual qualsevol ésser humà ha de significar-se. No crec que calga fer-se més preguntes.

Exhumació foses comunes Paterna.

Aquest compromís et va portar a involucrar-te dins del món de l'ensenyament. Al llarg de la teua trajectòria com a docent d'història, què has pogut torbar en els diferents materials curriculars que t'has trobat? Com s'ha tractat la memòria històrica?

Evidentment no es tracta en profunditat. Però per a mi els materials sempre han estat una cosa complementària que pot estar o no, però no han estat primordials a l'hora de fer classe. Sí que és cert que quan he hagut de donar història d'Espanya he gastat els meus propis materials perquè, per exemple quan es parla del franquisme, el que et trobes al final és moltíssima informació sobre la guerra i després quan passa el franquisme hi ha massa anecdotari de com era la vida, però ja a partir dels anys 60, quan ja arriba el desenrotllisme, apareix més informació però sempre des d'una vessant molt economicista. El que es fa és contar com els diferents governs de la dictadura varen passar de l'autocràcia a una obertura a altres mercats. Però de les condicions socials i la repressió no es parla pràcticament. Es passa molt de puntetes i després es fa com molta incidència en la transició. Gran part del relat es deixa per a la transició. Evidentment per a la «Transició modèlica».

Els materials haurien d'estar enfocats a veure tot allò que va travessar a la població de classe treballadora durant la dictadura i d'això no es parla pràcticament. No es parla dels camps de concentració (hi va haver tres-cents), no es parla dels afusellaments... Sobretot avui, després de tantes exhumacions i de comptar amb tantíssima bibliografia. Es podrien fer uns materials genials sobre com era aquella violència, tant cap a les dones com als homes. En això estem.

Presentació Aula Memòria Democràtica.

Al mes de gener de 2023, i amb la seua materialització al mes de març del mateix any, i aprofitant l'avinentesa de la commemoració del Dia de les Víctimes de la Guerra Civil i el Franquisme, es va presentar l'Aula Didàctica sobre la Memòria Democràtica. En què consistia i com va nàixer aquest projecte?

Va nàixer de la voluntat de la consellera Raquel Tamarit després de diverses propostes que li varen arribar en les quals es parlava que teníem un espai meravellós, Sant Miquel dels Reis, que havia estat una presó franquista i que ara, després d'haver estat restaurat (i on es troba actualment la Biblioteca Valenciana), compta amb moltes possibilitats tenint en compte que, a més, la propietat era de la mateixa Administració. No calia fer molt. Sols posar a algunes persones que pensaren en com resignificar l'espai i com fer activitats que estigueren destinades a fer conèixer a l'alumnat el que va ocórrer al País Valencià i a la resta de l'estat durant la dictadura. Aquesta va ser la nostra tasca.

Joan Salazar i jo com a funcionaris docents, i agafant una comissió de serveis, vàrem intentar inventar totes aquelles activitats i possibilitats que hi havia per a fer conèixer aquesta realitat a l'alumnat de Secundària, tant dins de Sant Miquel com fora a través d'unes rutes que vàrem dissenyar al voltant del centre històric de la ciutat de València. El que féiem era oferir al professorat activitats molt diverses: una ruta, un escape room, un taller en el qual et posaves en la pell d'un arqueòleg per un dia, on parlàvem de les exhumacions de les fosses comunes, etc. És a dir, diferents formes de fer que el professorat tinguera una eina a significar com una activitat fora de l'institut i que isquera de la «normalitat» per tal de donar-los a conèixer aquesta part de la història. Això és el que hem estat fent durant dos anys.

Presoners a Sant Miquel dels Reis

El primer que vàrem fer va ser un treball de recerca. El que ens vàrem trobar i que ens va sorprendre va ser que quan vàrem entrar a Sant Miquel ens vàrem adonar que no hi havia cap monografia ni cap llibre que contara la història de la presó franquista que hi va haver allí. Vàrem començar a fer la nostra pròpia recerca . Vàrem gastar fonts primàries: cinc autobiografies de cinc a ntics presos que, a l'eixida de la presó, varen contar com havia estat la vida allí. Arran d'aquelles lectures vàrem planificar una espècie de plànol de tot Sant Miquel on ubicàvem on es trobaven els espais de la presó com l'escola, la infermeria o les cel·les.

No obstant, teníem un altre desafiament a Sant Miquel. I és que l'edifici va patir una restauració durant els anys dos mil. En aquella restauració no es va conversar absolutament res ni es va documentar res de quan va ser presó. Per exemple, pensem en els grafitis que hi hauria als murs carceraris. De tot allò no queda res. Ho varen esborrar tot. Ens trobàvem amb la situació que a l'alumnat li contàvem la història d'una presó que no existia. Ara és un lloc molt bonic, preciós. I costa de fer entendre l'horror que hi va haver ací.

Se'ns va ocórrer, per al final de les rutes guiades per dins de Sant Miquel, fer un escape room després del qual nosaltres els donaven un document original de llibertat condicional de Sant Miquel dels Reis, perquè a l'activitat ells es convertien en presoners que necessitaven aconseguir un salconduit per a eixir de la presó. El fet que aquesta activitat fora al final de la visita feia que estigueren molt atents a les explicacions perquè així tenien tota la informació de la visita guiada molt recent.

Ruta guiada per València.

Al llarg d'aquestes activitats (escape room, rutes i tallers) quina retroalimentació haveu trobat tant per part del professorat com de l'alumnat?

Brutal, meravellós. De fet, al final del nostre treball vàrem enviar enquestes al professorat i les respostes eren positivíssimes. Demanaven que per favor no es tancara l'aula. Tot el professorat ha estat fantàstic, estava molt implicat. Buscaven aquests tipus de recursos. Això ja et dona completa tranquil·litat. En l'alumnat hi ha hagut de tot. Sempre hi ha grups més interessants i d'altres més engrescadors. He de dir que va ser una experiència molt bonica. Per exemple a través de l'escape room, fins i tot, els més engrescadors s'activaven perquè era una activitat que els motivava. En general, el feedback ha estat fantàstic. 

Aquests temps també ha estat una exposició magnífica sobre les fosses de Paterna al Museu de Prehistòria de València, i ho vàrem aprofitar per a coordinar-nos amb els comissaris de l'exposició i vàrem fer visites guiades a l'alumnat allí. Combinàvem les rutes pel centre històric amb la visita a l'exposició. Hem aprofitat sempre que hi haguera algun tipus de recurs de memòria democràtica a la ciutat de València per tal de coordinar el treball que s'ha estat fent i fusionar les sinergies. També ho hem fet, per exemple, amb l'exposició d'Eva Mañez, «Les fosses del terror», al Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) i al Cementiri de Paterna, on poder explicar i visionar en directe el treball dels arqueòlegs «in situ» sobre les fosses i al «Terrer» o, com també se'l coneix, «El paredó d'Espanya», on més de dos mil persones varen ser afusellades. Per a l'alumnat aquesta era una experiència molt emotiva.

Documents originals trobats a l'antiga presó de Sant Miquel dels Reis.

Al teu últim assaig fas referència al verb «invocar» en contraposició al mot «contar», referint-te a la memòria història, i amb una clara referència a la història de les dones. Què hi ha hagut del paper de les dones en aquest sentit? Com haveu construït materials didàctics des d'una perspectiva feminista?

Això ve de sèrie. A mi el que em costaria seria no fer-ho. Ja hi ha moltíssimes coses fetes, quant a recuperació de veus de les dones i les seues experiències durant la repressió de la dictadura. Si estàs atent a això, trobes la bibliografia en qualsevol lloc. Nosaltres evidentment contem el Patronato de Protección de las Mujeres quan fem la ruta del centre històric. Ens aturàvem enfront de la Catedral, en la Plaça de la Reina, i els contàvem les històries del Patronato que apareix al llibre «Indignas hijas de su patria». Aquest és un detall.

Per exemple, a Sant Miquel dels Reis, que era una presó sols d'homes, a més de contar com eren les presons de dones, contàvem com eren les visites de les dones als seus homes, pares i familiars per a portar-los menjar, com tractaven els guàrdies a aquestes dones i com això està també reflectit en alguna de les biografies dels presos, quan veien des de les finestres com s'aprofitaven i com abusaven de les dones que els visitaven, i com elles aguantaven perquè tingueren millor menjar. Molt dur. És important contar les seues històries i cal donar-li l'espai que mereixen.

Nosaltres sempre ho hem tingut en compte. Per exemple, al meu assaig en la portada apareixen unes sabates de tacó d'una de les dones afusellades a Paterna, i per exemple aquest objecte, que per a mi és impressionant i molt invocador, quan teníem l'oportunitat de mostrar-ho amb l'alumnat i féiem la visita a l'exposició sobre les fosses al Museu de Prehistòria, era de les històries que més els afectava a l'alumnat. Sempre hi havia (sobretot) alguna xica que durant la visita quan contaves la història darrere de les sabates de tacó, en posava a plorar. Nosaltres fé iem per buscar més històries com aquestes i ajudar, així, a desmuntar tots aquells relats on les dones no han estat.

Quina és avui la realitat de l'Aula de Memòria Democràtica amb el nou canvi de govern?

Doncs no existeix. Nosaltres no sabem què va a passar i més tenint en compte una iniciativa com aquesta, on pràcticament totes les activitats que es feien estaven fetes des de la nostra mirada i manera de fer. I és que l'Aula de Memòria Democràtica no era un espai concret on l'alumnat entrava i es podien dur a terme allí tots els tallers. No. No hi havia un espai com a tal. Nosaltres des que arribarem l'únic que vàrem tenir va ser un xicotet magatzem que vàrem buidar per a poder tenir un despatxet. Allí teníem dos taules i dos ordinadors portàtils.

Totes les activitats han eixit dels nostres caps i tot es feia a l'aire lliure perquè no comptàvem amb cap espai per a estar amb l'alumnat. En el nostre cas hem tingut tres mil alumnes aquest darrer curs. Podrien haver sigut molts més si haguérem tingut una situació normalitzada d'aula com a tal. Tres mil alumnes que ho han fet tot a l'aire lliure i que, malgrat tot, el professorat ha estat molt satisfet. Ha estat una tragèdia realment. Amb zero euros. Per no tenir, no teníem ni impressora. Tot el material ho hem comprat de la nostra pròpia butxaca. Aquestes mancances han determinat les activitats i les possibilitats que nosaltres teníem per a poder fer tallers amb l'alumnat. Si no s'inverteix econòmicament en un espai que complisca les condicions mínimes que ha de tenir un aula d'aquestes característiques, l'atenció i la qualitat de la formació arriba fins on puguem arribar nosaltres amb els nostres recursos personals. Res més. Haguérem seguit malgrat tot continuar tenint pocs recursos.

Per posar-ho en perspectiva, hi havien altres nou Aules Didàctiques on, per exemple, hi havia una dedicada a Joan Fuster o a Carmelita Sánchez Cutillas. Doncs les han tancades totes. Sona tot molt bizarro (sic). No hi ha hagut intenció de continuar aquest recurs. Els semblava que era una pèrdua de diners i de treball.

Fotografia de portada: Eva Máñez