Territori Educatiu

24/11/2021

Acompanyament, relació i convivència: la mirada de Mari Carmen Díez envers la infància

Entrevista a Mari Carmen Díez Navarro - Mestra, especialista en educació infantil i psicopedagoga.

Acompanyament, relació i convivència: la mirada de Mari Carmen Díez envers la infància


Mari Carmen Díez Navarro és mestra, especialista en educació infantil i psicopedagoga. Ha estat coordinadora pedagògica de l'escola infantil Aire Libre d'Alacant, participa habitualment en activitats de formació del professorat, és col·laboradora en publicacions pedagògiques i sòcia fundadora de l'associació Infancias - Colectivo interprofesional para el buen desarrollo de la infanciaUna mestra que, tal i com afirma, "ha gaudit del seu ofici durant quaranta-sis anys". Una trajectòria docent de més de quatre dècades que li ha permés anar mirant, provant i canviant la seua pràctica educativa al llarg de tots aquests anys i que, una vegada jubilada, encara li fa trobar motius per compartir la seua experiència a altres companys i companyes d'ofici: "tinc aquesta necessitat, i per això escric i per això parle, perquè hi ha gent que veig que està molt embolicada en qüestions tècniques, en temes virtuals, i obliden a l'infant, que és el que més importa al cap i a la fi. Per això em fa ganes de contar com m'ha anat a mi i aportar la meua mirada".

Avui entrevistem, amb motiu de la seua participació a les jornades organitzades per NINOS - Escoles Infantils titulades Una mirada envers la infància, a aquesta mestra, mare i iaia que compta amb un intens recorregut de lluita en defensa dels drets de la infància, posant en valor i demostrant que una altra mirada és possible des de i cap a l'Educació Infantil.


Aquesta setmana has acudit com a ponent a les jornades organitzades per NINOS a Catarroja titulades Una mirada envers la infància. Quines eren les idees clau que vares voler transmetre arran de la xerrada Les arracades de la mestra?

Durant la xerrada vaig fer una cosa que em sembla que no l'havia fet mai, però una va canviant coses poc a poc en funció de l'ambient de la sala i del perfil de persones que venen a les meues xerrades. En aquest cas, vaig mostrar un grapat de papers i vaig fer com una espècie d'estratègia teatral, de dir mireu quantes coses tinc preparades per contar-vos, però tranquils, que no ho faré. Amb aquest gest vaig tractar de captar l'atenció de les mestres i estudiants que m'acompanyaven. He de dir que sempre he considerat que els meus papers són com les programacions, que tenim el dret a l'abandó. L'altre dia jo els tenia allí amb mi, i de tant en tant buscava alguna cosa, però la veritat és que no vaig seguir el guió que portava. No obstant això, de tota manera hi ha una sèrie d'idees clau que sempre dic, que tinc la necessitat de dir-les.

Una d'elles, per exemple, és que a l'escola és molt més important tenir en compte l'aspecte humà que l'aspecte tècnic. L'etapa infantil fa referència a un moment on l'infant és tan menut que necessita que el miren, que estiguen amb ell i que li juguen, li canten i li ballen. És un procés que, si no està molt malbaratat per la gent gran, es dona de manera natural. Tu quan veus a un infant et naixen ganes de fer-li bobaes, d'acompanyar-lo, divertir-lo i fer-li agradable la vida. I de moment, perquè una es pose el vestit de mestra i se'l fique en un lloc que és diu Escola Infantil, això no ha de significar posar-se davant de l'ordinador i escriure valoracions tals com que bé que agafa el ratolí, per exemple.

Quina pressa hi ha? L'infant no necessita posar-se davant d'un ordinador. Això ve més determinat per l'adult, que pensa que és més útil o modern. El xiquet el que necessita és tocar, moure's, jugar, viure la naturalesa. Necessita les coses que un xiquet menut necessita: apropiar-se de les paraules, que algú li acompanye per tal que puga entendre el món i donar sentit al que està fent. Durant un temps, li deixem i li prestem les nostres paraules als xiquets. Moltes vegades no arriben a posar paraules al que els ocorre, i ací el paper clau és el de la mestra, acompanyant i ajudant a posar paraules i explicacions, per exemple, al dolor de panxa que estan sentint. I el xiquet sent, i no és que amb això es console, però escoltar una veu familiar i plena de caliu li fa sentir que estàs amb ell i li ofereixes importància i seguretat. Es tracta de donar afecte, en definitiva. Ho he dit en diverses ocasions i ho tornaré a dir les vegades que faja falta: sense afecte no es dona el vincle entre persones.

Hem d'humanitzar l'escola i mantenir el que ja hi ha d'humanitat. Jo a la xerrada vaig parlar de les arracades de la mestra. Els xiquets et miren i ho fan tractant de trobar respostes a totes les preguntes que se li creuen pel cap. S'emmirallen amb tu, t'admiren. Quin és el mestre que més recordem sempre? El que més aspectes humans li hem vist, el que més ens ha cuidat i ha estat amb nosaltres. No es pot ser mestre com si no estigueres, has d'estar allí i mostrar-te. Això és un aspecte clau en el nostre ofici. Per tant, i això ho vaig fer ja en el torn de preguntes, vaig intentar oferir la meua humil aportació en forma de consell: cal que mireu als xiquets, no mireu cap a dalt a les programacions i als objectius. No mireu cap a davant per enjogassar-vos amb el mòbil. No. Mireu cap avall, cap als xiquets, mireu-los per comprendre'ls, per observar-los, per llegir-los, per escoltar-los. Allò que importa és la presència, l'escolta i la mirada.


Mari Carmen Díez a l'Escola Infantil Aire Lliure d'Alacant. Autora: Reme Picó

Mari Carmen Díez a l'Escola Infantil Aire Lliure d'Alacant. Autora: Reme Picó.


Has comentat en un text recent, i arran dels qüestionaments que hi ha hagut del paper que ha de jugar l'escola en l'àmbit educatiu, de socialització i de transformació, que un tutorial no es un maestro y una pantalla no es una escuela. Què ha de ser i què ha de suposar, en la teua opinió, l'escola del nostre present?

En aquest moment tan vertiginós que estem vivint, en el que tothom es queixa però on hi ha molta pressa, tothom va massa ràpid. Veus que les famílies arriben a l'escola, deixen als seus fills i se'n van corrent. S'està perdent eixe repòs que necessita la criança. Sembla que ens hem enganyat i que solament és qüestió de tenir-los alimentats i que dormen bé i ja està.

I no, necessiten la presència. Que noten que cada estona se'ls dedica un temps especial per a ells. Necessiten que li carreguem d'estima, de cura, de tendresa, de mirades, de paraules, de contacte. I quan estan ben carregats, l'autoestima és suficient per a anar animant-se a fer coses de manera autònoma. L'autonomia no naix així de sobte perquè ho diga la programació. Primerament ha d'haver-hi algú mirant per a que tinga ganes, per exemple, d'animar-se a anar a llavar-se les mans autònomament. El xiquet necessita veure's reconegut, que el mirem i li donem importància.

L'etapa 0-6 és una etapa molt narcisista, però és un narcisisme que no és egoisme, sinó necessitat. El xiquet que naix encara no es val per si mateixa. Durant un temps, necessita uns anys per fer-se persona, per entendre el que fa i ser més autònom. En aquests anys, clar, algú ha d'estar prop perquè no se'n vaja per on no és. Jo pense que l'escola, avui, ha de donar-li al xiquet allò que necessita però també a les famílies un xicotet espai de calma, de recés de tot el de fora, on poder pensar en el fill.

En aquest sentit, resulta essencial treballar conjuntament amb la família. L'escola no ha de ser viscuda com un espai on deixar el fill. Ha de donar una funció de pensar en el fill conjuntament amb ells. Donar peu a considerar que val la pena estant amb ell llegint, dibuixant, jugant. Però amb tota la seua presència, no com una cosa mecànica i obligada. Que fruïsquen de la criança. Aquest lloc de pensament amb els xiquets i de calma, de gaudir la criança i la relació escola-casa, és fonamental. Es tracta d'esprémer cada etapa.

Altre aspecte que cal que l'escola potencie, avui, és el tema cultural, el qual està molt abandonat. Com són molt menuts no se li dona tanta importància, però resulta que els menuts estan començant a viure ara i ací, envoltats d'unes persones que, si van pel carrer i potser veuen la mar, si algú veu això com a adult, pots mirar-ho i dir què bonica està la mar i ja està, te'n vas. O pots jugar i els vas acompanyant amb paraules que li donen sentit a les coses que estan veient. I això ha d'ocórrer igual amb els contes i amb el teatre. Per molt xicotets que siguen, ells poden gaudir-ho. Val la pena anar dirigint-los cap a la naturalesa, l'art i les coses boniques que tenen al voltant, oferint-los tot allò de positiu que tenen.


Sessió de contacontes al poble de Beniardà. Autora: Rafi Llorens

Sessió de contacontes al poble de Beniardà. Autora: Rafi Llorens.


Reivindiques que és a partir del dubte, la insatisfacció o la manca d'alguna cosa des d'on podem activar reflexions que ens porten a replantejar el nostre quefer diari a les aules. Quines són les claus, capacitats, trets característics o competències amb les que ha de comptar una bona mestra per tal de poder entendre la mirada de la que parles cap als infants i obrir el l'aula al seu entorn, a la vida?

Aquestes coses que has nomenat podríem dir que són coses que falten, que ens manquen, que no les tenim: ignoràncies, desconeixements, coses errades, enganys o coses mal fetes. A aquestes coses jo les reconec com a forats. Un forat és alguna cosa que has de reomplir perquè et falta. Aleshores, imagina't que tu notes que alguna de les coses de la teua pràctica no respon al que tu voldries, que no ho tens ben situat o no saps com canviar-ho. Et poses a investigar i penses una manera de millorar-ho i la portes a la classe. Una vegada que la fas, veus si sí que respon i quedes més satisfeta amb el que estàs fent o no. Pense que aquest és un aspecte clau en el nostre ofici: una bona mestra sempre ha d'estar oberta a la possibilitat d'anar omplint els forats que ens falten, sense conformar-se amb receptes màgiques i que no estiga tot preparat, organitzat i programat.

Un bon mestre o una bona mestra ha de fixar-se en els xiquets, en cadascun d'ells, en les seues cares, en les seues paraules i en les seues actituds. El nostre és un ofici de subjectivitats, no hi ha casos iguals ni circumstàncies idèntiques, no hi ha lloc per a la uniformitat, la repetició o l'estàndard. Es pot ser mestra de moltes maneres, però el que no es pot és ser mestra sense mirar, sense apropar-se, sense estar a gust amb els xiquets, sense implicar-se, sense desitjar contagiar, sense ser. És a dir, sense viure la relació educativa com el que és fonamentalment: una relació entre persones.

Una proposta per tal de caminar en aquest sentit seria treballar sobre nosaltres mateixos i el nostre desig d'ensenyar. Hem de partir del nostre propi pis de baix, és a dir, del nostre món afectiu, de la nostra història, de les nostres característiques, de la nostra particular manera de relacionar-nos, de les nostres experiències i les nostres dificultats i complementar-ho amb el que jo entenc com el pis de dalt, que seria allí on està el saber, allò intel·lectual, racional. Crec que fan falta tota una sèrie de canvis en la formació inicial tendents a un aprofundiment en el perfil del docent com a persona, a una major presència del futur mestre en la realitat quotidiana de les escoles: més pràctiques, treballs de col·laboració continuada amb els centres, una millor capacitació per a la investigació, formació específica que atenguera els aspectes emocionals, de relació i de detecció de les dificultats en els xiquets, ampliar les fonts d'aprenentatge i formació personal en el sentit cultural a través de viatges o intercanvis amb altres col·legues arreu del món. Tot açò redundaria en una major maduresa i amplitud de mires.

I, sobretot, caldria incidir en la capacitat de reflexió, anàlisi, cooperació, creativitat i humanització per tal de permetre que cada mestre poguera ser autònom, rigorós i pròxim en el desplegament de la seua tasca amb els xiquets tenint clara, això sí, una cosa: si el procés formatiu no contagia les ganes de saber i l'amor per la professió, si no aprofundeix prou i no aconsegueix penetrar en les diverses subjectivitats de l'alumnat el més probable és que, arribat el moment, els mestres novells acudisquen a buscar punts de referència en la seua pròpia vida i en el seu recorregut escolar. I potser, acomodats ací, a partir d'aquest moment desconsideren la formació, quan hauria de ser una espurna provocadora i una font inesgotable d'aprenentatge i reflexió en aquest ofici d'acompanyar a uns altres a aprendre, a relacionar-se i a viure.


Has fet referència a la importància dels afectes, dels vincles, de la qualitat de les experiènies i de donar un temps per poder oferir sentit a la pràctica. Aquest plantejament, vinculat a la teua experiència a l'etapa d'Educació Infantil, deuria mantenir la seua importància al llarg de totes les etapes educatives? 

Per suposat. A mi el que em sembla és que devíem promoure, com vaig llegir una vegada en un llibre de Jaume Carbonell, que la gent que està a Secundària i a la Universitat deuria de baixar a les aules d'Infantil i veure què fan, per tal de d'observar la manera d'estar i com es porten a terme les propostes pedagògiques en aquesta etapa i poder valorar, així, la seua idoneïtat respecte d'altres etapes. Malauradament el que estem fent nosaltres en l'actualitat és tot el contrari ja que estem deixant-nos colonitzar cada vegada més per propostes que són de l'etapa d'Educació Primària. Per exemple, entre altres coses el que estem fent és envair l'etapa d'Educació Infantil de propostes de lectoescriptura per tal d'avançar-los perquè, clar, així pareix que estaran més preparats en arribar a Primària.

Però la realitat és que a Primària correspon treballar la lectoescriptura, i no a Infantil. Cal respectar els processos i els temps. Això no lleva que a Infantil, si el nostre alumnat mostra interès per les lletres es puga treballar, clar que sí, però ací hi ha moltes escoletes que sembla que solament tenen interès en que els xiquets en aquesta etapa acaben llegint i escrivint. Això, però, té un efecte contraproduent, i és que tot el temps que dediques en aquesta tasca, que és molt, estàs llevant-li-ho a altres aprenentatges importants. El cos s'ha de moure fent psicomotricitat, jugant lliurement i ballant, però això es perd si dediquem el nostre temps a aprendre a llegir i a escriure solament. Hem de defensar aquesta etapa i no hem de tenir por a argumentar front a qui l'ataque, ja siguen companys, directors o famílies.

I, com deia, caldria invertir la mirada, i que foren les etapes més superiors les que aprengueren de les nostres i que continuen, per exemple, utilitzant el joc lliure i la psicomotricitat. També, que dediquen temps per a la conversa en l'aula, sense tenir pressa. Que puguen llegir un llibre o un poema en veu alta i després compartir allò que els ha fet pensar o que han sentit. Cal, per tant, tractar de mantenir allò sensorial durant molt més temps i no al revés, com ocorre actualment. La calma, la paraula i la lectura són essencials per a un bon desenvolupament humà, pedagògic i social.


Mari Carmen Díez al Museu de Botero a Bogotà. Autora: Ruth Albarracín

Mari Carmen Díez al Museu de Botero a Bogotà. Autora: Ruth Albarracín.


Des de la teua perspectiva i posada en pràctica, com entens que s'ha d'abordar el procés avaluador?

Avaluar, ho diu la paraula, vol dir donar valor a alguna cosa. I precisament aquest és un altre exemple d'allò que comentava anteriorment respecte de com, des de les altres etapes, s'està colonitzant el món de l'Educació Infantil. Se'ns ha colat el tema de l'avaluació com si fora quelcom urgent, important, que el futur depèn d'açò i resulta que és una manera de pensar l'avaluació en Infantil que jo crec que no és adient. És com si s'haguera alienat tant la paraula com el concepte i s'associa solament a la necessitat de posar notes i de valorar allò que està bé i allò que no ho està, però aquesta és una reducció massa simple que no té en compte a l'infant de forma integral. M'ha passat alguna vegada el veure xiquets que en la seua vida quotidiana i en els seus aprenentatges van bé, però que en l'aspecte relacional doncs es mantenen més solitaris i d'això, amb una simple avaluació, no es pot extraure un resposta adient.

Recorde especialment un alumne que tenia quatre anys. En aquestes edats tot el món està content de tenir amics però aquest xiquet anava a soles, no volia anar als aniversaris i preferia estar sol a casa. Això em va fer pensar en la dissociació que hi ha entre el que es mesura i el que veiem. És una circumstància a la que li he donat moltes voltes i ho he compartit amb les companyes. Al final, en aquest cas vàrem arribar a la conclusió que no li passava res, simplement que l'aspecte relacional el tenia cobert a casa amb la família i el seu germà i que la resta del temps doncs no li venia de gust. Estava satisfet del que ell necessitava a nivell relacional en aquell moment. De fet, jo tenia aquest grup d'alumnes durant dos cursos i he de dir que al curs següent de forma espontània ja va voler estar amb la resta. Al final era un tema d'oferir un temps i de respectar el seu procés.

Si jo haguera avaluat a aquest xiquet com a que tenia un problema a l'hora de relacionar-se, la família s'haguera preocupat, però no feia falta. Com a mestra has de tenir un criteri de veure al xiquet integralment, la seua història i el seu context. Tot això s'ha de valorar. Si ho reduïm tot a una sèrie d'ítems mesurables se'ns escaparan moltes coses que durant el dia a dia podem anar observant si posem la mirada en allò important: els xiquets i les xiquetes. Cal tenir calma, observació i criteris clars. L'avaluació o la valoració ha de ser integral, tenint en compte tots els aspectes de la vida d'un xiquet, i no conformar-se amb posar un número o una careta d'aquestes ximples somrients o serioses. A mi m'agraden els informes qualitatius, on expliques quins processos ha portat bé, quins li estan costant encara i què és el que convé fer, sense partir des d'un llenguatge tecnificat que de vegades s'allunya de les famílies, sinó amb un llenguatge senzill que siga fàcil d'entendre. L'avaluació en Infantil ha fer-se amb cura i ha d'estar explicada i argumentada de forma constructiva. Avaluar ha de servir per a millorar, no per a estereotipar.


Mari Carmen Díez amb el seu alumnat a l'Aula d'Educació Vial d'Alacant. Autor: Luís Navarro

Mari Carmen Díez amb el seu alumnat a l'Aula d'Educació Vial d'Alacant. Autor: Luís Navarro.


Quin paper juguen les famílies en tot aquest procés?

Normalment aquesta pregunta no és fa en un sentit positiu sinó que més bé es fa amb por i amb resistències. Quan dic amb por vull referir-me a si es queixen d'alguna cosa que genere malestar entre les famílies i les mestres. En la meua experiència a la meua escola normalment no hi ha hagut aquest malestar. Sabem que des del primer moment, i sobretot en el Primer Cicle d'Educació Infantil, les famílies són imprescindibles per a que tot funcione correctament. La relació amb elles és clau perquè, al no tenir els infants desenvolupat el llenguatge, les mirades i el coneixement que podem aportar tant nosaltres com les famílies és clau per tal d'entendre als xiquets. En les primeres edats els pares i mares fan de portaveu, et conten la seua història. A més, és molt important fixar-se en allò no verbal.

Però més que font d'informació, diria que les famílies són font de col·laboració. Al cap i a la fi, els fills són seus, aleshores tenen molt a dir en la criança i cal comptar amb la seua veu i amb la seua voluntat per tal d'explicar-nos com és el xiquet, com està, quines pors tenen, etc. Cal veure, també, de quina manera podem anar consensuant les voluntats i les maneres de fer de cada família i conjugar-ho dins de l'aula. En aquest sentit, és important explicar-li als pares com va el xiquet, no cridar-lo només si té un problema, sinó cridar-lo per a explicar-li com va el seu fill i amb qui juga i a què juga. Això les famílies ho agraeixen i després també corresponen amb el que ells tenen i saben.

Sempre hi ha famílies a la meua escola però, això sí, no de qualsevol manera. Les famílies participen parlant i organitzant alguna cosa, com per exemple compartir un conte, fer un taller o vindre a presentar la seua feina. Cada família aporta el que té, no són activitats que ocorren diàriament però si que és una dinàmica que es dona de forma freqüent. Les famílies, per tant, són font d'informació diària i font de saber, i és important mantenir un fil de comunicació fluida, ja siga en el moment que venen a portar o a endur-se als seus fills, amb reunions o entrevistes individuals o per telèfon. És important que hi haja un bon tracte i un respecte mutu.


En quin moment es troba el reconeixement envers l'etapa d'Educació Infantil? Quina importància té? Has comentat en alguna ocasió que la formació en els primers sis anys no és indiferent ni neutral.

És importantíssima. Un xiquet s'educa des del mateix moment en què ha nascut i, des d'aquell moment, durant tota la seua vida. El que ocorre, i que considere que és el tret diferencial de la importància d'aquesta etapa, és que en els sis primers anys és quan un infant estructura el seu psiquisme, es munta la seua personalitat, els seus afectes. És un temps en el qual ell beurà de l'entorn i de l'afecte que li donen i anirà fent els processos evolutius pertinents. Per tant, aquesta és una etapa clau, i l'opinió pública cada vegada la considera més important ja que es veu que hi ha moltes oportunitats d'aprendre i de relacionar-se amb els iguals si s'acudeix a l'escola. Crec que és un procés que s'ha anat instaurant poc a poc i que no va a anar cap enrere. Les famílies cada vegada senten menys aquesta visió de deixar-los al centre perquè han d'anar a treballar sinó que ho fan perquè la valoren molt positivament. I és que quantes més oportunitats se li done de veure, de tocar, d'estar prop d'uns altres, de tindre un ambient ric en tots els sentits, millor persona serà.

Però per l'altre costat també veig retrocessos. Per exemple, no s'està acabant de reduir la ràtio a les nostres aules i això dificulta el poder estar presents amb tota la nostra atenció amb tot el nostre alumnat. A més, també cal parlar de les lleis ja que ara volen que el pensament computacional siga una de les competències més importants. Bé, ja s'ocuparan amb el tema de computacionalitat arribat el moment, però no ara, això no és competència (o no deuria ser) nostra. Són massa xicotets. Els xiquets necessiten temps per jugar, per moure's, per ballar, per cantar. Per créixer, en definitiva.



Comparteix aquest article
Publicat el 24/11/2021
Secció: Entrevistes a personalitats i col·lectius educatius

Dídac Delcan Albors

Sóc Dídac Delcan Albors, Educador Social, i al llarg de la meua vida he estat vinculat a les Cooperatives d'Ensenyament Valencianes com a alumne però, també, com a investigador.

Mitjançant aquest blog m'agradaria posar en valor aquelles experiències que defineixen als vostres centres així com escoltar veus referents dins del món del cooperativisme educatiu i, també, d'altres àmbits.

Contar allò que fem i allò que ens passa és essencial. En aquest sentit, les cooperatives feu una aportació vital dins de les vostres comunitats de referència ja que esteu, constantment, dinamitzant diferents espais i persones. Obriu, en definitiva, espais on poder fer-se preguntes sobre com volem viure conjuntament.

Continuar oferint la possibilitat d'obrir aquestes preguntes i posar en valor el vostre patrimoni educatiu i organitzatiu és el ferm compromís amb el que compta aquest espai.

Twitter: @fridamnrules
Instagram: @fridamnr

COMENTARIS

Encara no hi ha cap comentari, escriu tu el primer

Escriu el teu comentari:

PROTECCIÓ DE DADES: En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades personals (LOPD) i Comerç Electrònic (LSSI) l'informem que les dades facilitades voluntàriament per vostè., S'incorporaran a un fitxer denominat "territori educatiu" propietat de UCEV amb finalitats estadístiques i de comunicació de les activitats en compliment de les seves finalitats pròpies. Vostè podrà exercir els drets d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició relatiu a aquest tractament de què és responsable UCEV, dirigint-se per escrit a la seu al carrer Arquebisbe Mayoral, 11-b, 46002 de València.