Aquesta setmana visitem Picassent per trobar-nos amb Nati Sobrevela, directora de l'Escoleta Infantil Ninos Mon Peixet, la qual ens convida a conèixer la filosofia de treball d'aquest centre i a continuar treballant per tal de posar en valor el Primer Cicle de l'Educació Infantil, una etapa tradicionalment menyspreada dins del sistema educatiu

Al arribar al centre, el primer que fa Nati és ensenyar-nos i relatar-nos el procés de creació del pati que va somiar, fa ja uns parell de cursos, tota la comunitat educativa vinculada a l'escoleta, un dels seus majors orgulls com a directora. Un procés que ha estat tot un camí de trobades i que ha suposat, també, un punt de partida per a altres projectes, com ha estat el cas del treball realitzat conjuntament amb l'alumnat del  'Programa de qualificació bàsica' d'Alcàsser, on han treballat en la construcció d'una cuina de fusta per a que els i les infants puguen experimentar i gaudir a través del joc simbòlic. Un projecte que, en definitiva, es va convertir en una gran conversa entre les educadores, els infants, les famílies i la comunitat que envolta aquesta escoleta, i on la paraula i el desig va anar acompanyada de l'acció.

Aquest projecte és un exemple més de tots els que fan en aquest centre ubicat a la comarca de l'Horta Sud, una escoleta que compta amb un objectiu ben clar: crear un espai educatiu explorador, observador, que registre i que documente, partint de la premissa bàsica que l'educació és un acte social i que estem constantment exposats als canvis i a la necessitat d'estar reciclant-nos contínuament.  

Després d'ensenyar-nos un dels seus grans tresors agafem lloc a una zona d'ombra del pati i ens asseiem en un banquet i una cadira respectivament per tal de parlar d'altres tresors: els seus xiquets i xiquetes i el treball que desenvolupen al centre. Des d'una veu calmada i reflexiva, ens conta la seua experiència com a docent i com a militant en la defensa de l'etapa 0-3. Una etapa que, com bé diu, continua estant menyspreada dins del propi sistema educatiu i que cal reivindicar amb força i amb un somriure, el que se li dibuixa cada vegada que parla del treball realitzat amb les seues companyes però, sobretot, quan parla de la infància.

Avui relatem, a Territori Educatiu, la conversa que vàrem tenir una vesprada del mes de Juny, tot just quan començava l'escola d'estiu a l'Escoleta Infantil Ninos Mon Peixet de Picassent, amb Nati Sobrevela, mestra i directora d'aquest centre i, sobretot, una ferma lluitadora pel reconeixement d'aquesta etapa tan important: la del primer cicle de l'Educació Infantil.

Qui és Nati Sobrevela? Com et definiries?

Sóc mestra i mare. Sóc una mestra titulada en Educació Infantil i en Educació Primària amb l'especialitat d'Educació Física, que un dia va descobrir que la seua passió per la docència era sempre des de col·lectius un poc més desafavorits o menys valorats. Vaig començar per l'educació física, que en aquell moment encara se li deia Gimnàstica, i ja em va tocar lluitar per tal que fora Educació Física. Jo sempre dic que la meua lluita va continuar en Infantil perquè no em vaig conformar en el Segon Cicle d'Infantil sinó que vaig voler provar l'etapa del 0-3. Una etapa que, en principi, em va enamorar. Són els inicis de tot i és molt sacrificada. De totes les etapes que he treballat (he treballat en totes les etapes fins a la Secundària), el 0-3 és molt de treball tant físic com mental, però també he de dir que és molt gratificant.

Treballar la motricitat en general, però en aquesta etapa en particular, és essencial. De fet jo com a coordinadora de centre d'ací a l'escola, sóc l'encarregada de donar la psicomotricitat. Des del principi així ho he volgut i porte vora vint anys fent-ho. Com a bona apassionada de l'esport, de l'aigua i de la mar, considere que és una part essencial en el desenvolupament dels xiquets i les xiquetes en aquests edats primerenques.

A més, he seguit formant-me des que vaig acabar els meus estudis. Concretament ací a la nostra Escola Infantil el que fem és psicomotricitat relacional. Està molt encaminada cap al moviment i el joc a través de les emocions i de com ens relacionem amb els materials i amb la resta dels companys i companyes.

 

Quan naix aquest projecte d'Escoleta Infantil?

Abans de ser Ninos Mon Peixet açò era Ninos, i Mon Peixet era una altra escola que vaig crear jo ací a Picassent. Érem veïns, estàvem molt a prop ací al terme. Era una escoleta que va ser un moviment personal, vaig agafar una escola que ja estava oberta des de feia molts anys i que e traslladava, es deia la Pradera. Vaig decidir eixir de l'escola on treballava i que estava molt contenta, l'Ausiàs March, i vaig emprendre el camí sola perquè creia que una altra manera d'educar era possible.

La motricitat era la clau del meu projecte i damunt l'escola que em quedava tenia piscines. Jo, a més de mestre, sóc monitora de natació i socorrista, i volia treballar amb el medi aquàtic i experimentar-ho en aquesta etapa. Vaig començar en aquesta escoleta, però per temes legals de subvencions de Conselleria i que era un edifici molt antic, doncs la veritat és que era molt difícil poder arribar a totes les ajudes provinents des de l'Administració i això dificultava seguir amb el dia a dia. Vàrem parlar amb Ninos, que acabava d'obrir i necessitava omplir aules, per tal de veure possibles línies de treball en comú.

Vaig connectar de seguida amb la direcció de Ninos en aquell moment i em va encantar com treballaven. Després d'una sèrie de negociacions vàrem decidir fusionar Ninos Picassent i Mon Peixet. Tot l'alumnat que jo tenia allí i totes les famílies se'n vingueren a Ninos. Ací tinguérem la voluntat i la intenció de començar construir una escola exploradora, observadora, que registra i que documenta donant pas així al creixement i la evolució. D'això fa ja set cursos. No és molt de temps, però tinc la sensació que porte ací tota la vida.

Equip d'educadores Escoleta Infantil Ninos Mon Peixet (Picassent).

 

Eixa concepció educativa que creies que calia posar en marxa, amb quins trets característics comptava?

Doncs deixar-los ser i fer als xiquets i les xiquetes. Moltes vegades les persones adultes els marquem massa, i els i les mestres sempre han tingut com la necessitat d'inculcar coneixements i de posar-los dins, com si emplenaren una caixa. Però al final el que et dones compte és que els infants ho porten tot de sèrie, i el que s'ha de fer és oferir espais, temps i materials per a que tot es done de forma natural. I és tan bonic quan això ocorre, quan no es força a fer res. Gaudir d'això és una meravella.

També cal respectar-los, respectar les seues emocions, entendre'ls i acompanyar-los. No marcar-los, en definitiva. Estem molt acostumats, almenys entre la gent de la meua generació, a venir d'una educació on tenies que estar callat, alçar la mà per parlar i compte amb el que preguntaves. Està clar, i això és una cosa que tothom compartirà, que cal educar en i des del respecte, en saber parlar i dialogar i treballar en equip, però sense coartar, això sí. Cadascú ha de ser com és i poder créixer i desenvolupar-se com a tal.

En el meu cas, per exemple, jo sempre he estat una persona molt tímida, i una vegada un mestre em va dir que el silenci també s'escolta, i això va ser el meu despertar, de saber que jo podia ser com volguera. Al final, deixar-los ser és deixar-los fer. I respectar com és cada xiquet i cada xiqueta és un valor clau que ha de tenir l'escola i la humanitat. Moltes vegades et trobes i escoltes coses que dius aixó no és humà!. Estem treballant amb personetes i això és important, cal tenir-ho molt present.

 

És molt interessant això que dius sobre el silenci. En aquest sentit, encara que vinculada amb la temàtica de la memòria històrica, hi ha una cançó de Lluís Llach titulada precisament 'Silenci' que diu "vosaltres sou els que heu fet, del silenci, paraules".

La qüestió del silenci és clau, i més en l'etapa 0-3 que la paraula encara no està tan manifesta, que encara no parlen tant. Cal fixar-se més en els gestos i en els aspectes motrius. Tot t'ho demostren a través del cos i de les seues mirades. Ells i elles aprenen dels teus gestos, no només de les teues paraules. Ens aprenen, en definitiva. Els dona igual el que els hi digues si després estàs fent una altra cosa. Per tant, cal construir una bona relació entre allò que es diu i allò que es fa.

Alumnat jugant amb la cuina de fusta. Escoleta Infantil Ninos Mon Peixet (Picassent).

 

Reivindiques el moviment slow dins de la teua concepció sobre l'educació. És un principi fonamental en la vostra filosofia ací en el centre?

És essencial. Cal gaudir dels moments de manera pausada i tranquil·la i respectar els ritmes de cada xiquet i xiqueta, perquè cadascú portem els nostres ritmes i necessitats, però sobretot cal gaudir. De què val plantejar una experiència súper divertida i engrescadora si després vas a tallar-la tot just quan algú està començant a gaudir-la?

Moltes vegades la vida pareix que passe molt de pressa. L'altre dia comentava en una entrevista que ara vivim en la dictadura dels likes, ara tot són likes, ara tot és ràpid, tot mereix la pena en funció del reconeixement social que et donen a través de les xarxes. Però, en contraposició, el que cal és capgirar el sentit d'allò que fem o, almenys, la manera de viure-ho. Al cap i a la fi, tot consisteix en açò: en gaudir del viatge, del camí cap a Ítaca, ara que nombraves a Lluís Llach. Anem a gaudir de la estància, allò important no és acabar sinó el camí que decidim seguir.

Tal i com li conte a les famílies, al construir i dissenyar una experiència educativa, més enllà de l'objectiu principal que tu hages plantejat, després en poden eixir mil propostes més, objectius en certa manera inesperats i molt suggeridors. I això és així perquè cada xiquet i cada xiqueta estarà en un punt de creixement i tindrà una necessitat determinada quan li planteges un material o altre o una experiència didàctica o altra. Per això a la nostra escola parlem d'experiències, moments viscuts que els porten a un aprenentatge segons els seus interessos. Un aprenentatge que quedarà registrat al seu ADN sense cap dubte.

 

Francesco Tonucci té un text al llibre 'Peligro, niños. Apuntes de educación 1994-2007' (Editorial Graó) que parla precisament d'això, del que m'has contat abans. Per als adults anar d'un punt a altre és com un camí lineal que no té cap interès més que l'arribada que projecta. En canvi, per als infants, aquest és tot un camí de descobriment i d'aprenentatges.

A mi em va impactar molt la reflexió que va fer un ponent a un dels cursos que hem fet amb Amesti, una associació de mestres que treballa per posar en valor aquesta etapa vital tan important. En aquelles jornades ens va dir: "us creieu que tot es dóna a l'escola i que els objectius generals de l'etapa 0-3 es donen allí, però us vaig a passar un vídeo que us pot ajudar a reflexionar". El vídeo era una documentació d'allò que feia un xiquet des que es despertava fins a que arribava a l'escola. En aquest procés i en aquest camí es donaven tots els objectius del primer cicle d'Infantil. En aquest cas, la mare no li tallava la curiositat sinó que el deixava fer: veient una obra que estaven fent, xafant un bassal, etcètera. Al final la reflexió està clara, i és que si tu vas amb pressa, i cada dia pareix que en tenim més, no tens la oportunitat de parar-te i adonar-te'n de res. Al final s'acaba valorant molt poc tots els aprenentatges que ens ofereix el nostre voltant.

Panoràmica del pati. Escoleta Infantil Ninos Mon Peixet (Picassent).

 

Aquest camí slow, aquesta idea d'entendre el camí com un espai pedagògic i on també hi ha currículum i aprenentatge, consideres que després de l'Etapa d'Infantil, tant en el seu primer cicle com en el segon, es menysprea?

Si, clar. No es treballa per a res. Ixen d'ací i a mi em dona un poc de llàstima, perquè poques escoles continuen respectant els ritmes de cada xiquet i xiqueta. Personalment reivindique, i l'altre dia ho parlaven en la presentació del llibre commemoratiu de les Declaracions Educatives de la Unió de Cooperatives d'Ensenyament Valencianes (UCEV), la necessitat de comunicació entre les etapes d'Infantil, Primària, Secundària amb la Universitat. No hi ha quasi comunicació ni retroalimentació, i no té cap sentit, no s'entén aquesta poca comunicació.

En el nostre cas, ací al centre tenim un pare que treballa en la Universitat de València i estan fent un projecte d'investigació sobre el moviment i la obesitat entre els xiquets i les xiquetes. Durant aquest curs hem estat participant facilitant que els col·locaren una sèrie de comptadors de passos al nostre alumnat, per tal de poder tenir un registre del nivell de mobilitat i d'activitat física amb el que compten els nostres infants i comparar-ho amb les dades recomanades per la Organització Mundial de la Salut (OMS), la qual fixa que l'activitat física diària ideal en la infància és de cent vuitanta minuts al dia. Clar, nosaltres que advoquem pel moviment lliure i les aules les preparem baix la lògica de no estar assegudes en una cadira, doncs els resultats van ser molt positius.

Aquest pare es va quedar sorprès perquè solament amb la jornada escolar ja es complia pràcticament el temps recomanat per la OMS. I tot açò ho volia portar a col·lació perquè parlant amb ell, vàrem veure que hi havia moltes coses a contrastar i que no hi havia comunicació entre els diferents nivells educatius. Des d'ací podíem aportar molt des de la nostra pràctica diària i a l'inrevés, ells des de la vessant més d'investigació també a nosaltres. Però és que no hi ha una comunicació entre etapes.

Això es nota, sobretot, quan ja passen a l'escola, on les mestres de cinc anys estan baix la pressió de les mestres de primària, les quals exigeixen que han de passar ja a aquesta etapa llegint. O quan entren a l´escola amb tres anys i el centre pressiona per tal que l'alumnat ja no porte bolquers, estem respectant als infants i els seus moments evolutius o per contra els ho estem imposant? És necessari fer passar la infància per aquesta pressió? O podem fer-ho de manera amable i respectuosa? Clar, ja van des d'un principi pegant reculades intentant complir amb uns objectius que no són ni lògics ni coherents. Això ho he viscut, malauradament, en massa ocasions, i considere que no és el camí adequat. Parem a pensar, reflexionem què és el que fem i si es necessari ficar pressions d'aquest tipus als infants i per a què. Parlem per favor, establim una relació entre etapes on la base siga el nostre alumnat i les seues necessitats segons l'etapa en la que es troben. 

Alumnat gaudint de l'hort escolar. Escoleta Infantil Ninos Mon Peixet (Picassent).

 

Consideres que hi ha una mirada excessivament adultocèntrica sobre el món de la infància?

Per suposat, la mirada del món adult s'imposa molt sobre el món dels xiquets. De fet, quan parem i quan els observem, aprenem un fum. Per exemple, en una experiència aparentment tan simple com trobar-se amb una sèrie de bassals i quedar-se jugant amb ells. De sobte els veus gaudir i clar, és que és una sensació espectacular. El que costa veure com a adults és que darrere d'eixa diversió hi ha aprenentatge. Cal, per tant, canviar la mirada adulta segons la qual aprendre no ha d'estar, necessàriament, lligat amb la diversió. L'aprenentatge sorgeix de moltes maneres i les més efectives són aquelles on l'acció i l'emoció caminen de la mà.

Jo, a les sessions de psicomotricitat que faig amb ells i elles experimente moltes de les coses que fan, ja siga per observació o actuant conjuntament amb ells. D'aquesta manera et fas una idea de quantes coses poden sorgir quan saltes damunt d'un matalàs, i una d'elles és que és impossible fer-ho i no tenir un somriure al teu rostre i al teu cor. És que és impossible estar trist! Des de la seua mirada podem aprendre moltes coses.  Nosaltres tenim la sort que la nostra pedagogia el que promou és oferir-los l'espai i el material per tal de deixar-los fer. Acompanyem i observem i, així, aprenem un fum de coses.

 

Des de la vostra visió, els infants són persones del futur o ja són ciutadans i ciutadanes del present?

Ja ho són, són personetes. Moltes vegades, i jo també ho visc com a mare, tenim un concepte molt estrany, que som els pares i les mares i que tenim que estar sempre a l'aguait, vigilant i protegint, dient allò que és  millor per a ells i elles i decidint nosaltres- Però és que els infants no són nostres, des que naixen ja són personetes, nosaltres estem ahi per acompanyar i ajudar quan ho necessiten, però des del moment en què naixen, ja tenen vida pròpia i van confeccionant la seua pròpia personalitat.

És cert que ens consta molt a les famílies, sobretot a les mares, tallar eixe fil que ens uneix. Hi ha una sobreprotecció sobre la infància molt forta, però al final hem d'aprendre a caure, a alçar-se i a fallar. Açò ha estat un inconvenient per a moltes famílies ja que tenen por de trencar el lligam amb els seus fills i les seues filles quan els porten a l'escoleta. Però jo quan arriben els ho conte: ací es van a caure i es van a embrutar, però és que així és com van a aprendre. No té cap lògica sobreprotegir-los en excés, de fet el missatge que els llancem la majoria de vegada és que no poden fer les coses sense nosaltres creant una inseguretat i una dependència que marcarà la resta de la seua vida.

Alumnat del taller de fusta d'Alcàsser interactuant amb l'alumnat de l'Escoleta Infantil Ninos Mon Peixet (Picassent).

 

Com està organitzat el centre i els seus espais?

En principi cada aula està amb un nivell d'edat: nadons, un-dos anys i dos-tres anys, i cada aula porta el nom d'un company. És com una família de Ninos que tenim: el iaio Ximo, Júlia, Empar i Dino. I qui és aquest company o aquesta companya? És un peluix xicotet que està amb nosaltres des del principi de curs i que ens ve molt bé perquè quan comencem als xiquets encara els costa molt crear el vincle afectiu amb una adult desconegut. Venen d'estar exclusivament en l'ambient familiar perquè encara són tan xicotets que com a molt han estat amb algun membre de la família extensa com un iaio o una iaia i, moltes vegades, arribes més prompte a ells a través de començar aquesta relació de cura amb el peluix, amb el company o la companya com nosaltres els diem, que amb nosaltres directament. A través d'això podem organitzar-ho tot millor.

A més, les aules estan organitzades en funció de la classe i de l'edat. L'aula de nadons està ambientada seguint la proposta d'Emmi Pikler: tot al terra, material de fusta, moviment lliure, no hi ha hamaques i no hi ha trones. El xiquet i la xiqueta estan a terra amb les estores, amb material dispers per tal de buscar la mobilitat i amb barres per tal d'anar buscant la posició en vertical sense pressa i amb la cura i atenció que necessita un nadó.

L'aula d'un a dos anys també és una aula molt buidada en quant a taules i cadires. El que busquem molt també és el joc amb material de fusta no estructurat. Això ofereix la possibilitat de jugar i crear a través d'un material que no està destinat a res. No són joguets que ja tenen una utilitat concreta i, així, poden crear i composar a partir dels seus interessos.

Després, l'aula de dos a tres anys ja està molt enfocada al joc simbòlic. Ací hi ha cuines, perruqueries i tallers mecànics. Són espais on l'aprenentatge circula més a través del joc simbòlic.

A l'hora de treballar, ho fem a partir d'una sèrie de mons, que solen durar un mes o mes i mig, però no hi ha una duració específica, ens deixem guiar per les sensacions i pel que veiem. Hi ha vegades que allarguem el projecte perquè està donant molt de joc i està generant un fum d'experiències molt enriquidores. El ritme ens el van marcant ells i elles. No obstant això, tots els cursos el que sí que repetim és el món de l'acollida perquè suposa l'inici escolar.

Després ja fem el món dels peus o el món de la pell, per posar exemples. Cada curs fas unes experiències diferents amb un material concret. Ara hem treballat el món del cel. I clar, cada experiència et porta a una cosa i a unes experiències que sempre compartim amb les famílies.

Procés de muntatge de la cuina per part de l'alumnat del taller de fusta d'Alcàsser.

 

Consideres que l'etapa 0-3 de l'Educació Infantil té el reconeixement que mereix a nivell educatiu i social?

Per a res, no existeix, és una llàstima. No existeix per a quasi ningú. Per a mi és l'etapa més important i molts estudis així ho avalen. És com fer els ciments d'una casa i fer-los mal. Ací es creen les primeres relacions i els primers vincles socials, així com els primers aprenentatges, els quals estan marcant la seua personalitat. I molta gent encara cau en la lògica segons la qual ens limitem solament a guardar, i jo no tinc cap problema en cuidar i guarda a ningú i d'atendre'l en les seues necessitats fisiològiques bàsiques, cap ni un. Però és que aquesta etapa va molt més enllà d'això.

 

Què creus que faria falta per posar-la en valor?

Donar-li veu. Aquesta etapa és essencial i cal cuidar-la per part de totes les parts implicades: l'equip d'educadores, les famílies i la comunitat que l'envolta. S'ha de deixar de banda la idea de pensar que es porten ací als fills perquè s'ha d'anar a treballar. L'Educació Infantil, i sobretot l'etapa 0-3, és important perquè és una necessitat per a l'infant aprendre, formar-se i relacionar-se. Necessitem, en definitiva, crear una cultura de la infància.

És cert que aquesta cultura de la infància cada vegada està més estesa, però l'etapa 0-3 encara està molt desplaçada dins d'aquest moviment ja que moltes vegades es parlar a partir del segon cicle d'Educació Infantil, és a dir, a partir dels tres anys. I nosaltres, on quedem?

Jo espere que amb aquesta conversa, amb la nostra participació als diferents fòrums educatius on ens conviden i amb algunes entrevistes que he fet a la ràdio, doncs que es puga visibilitzar i posar en el debat públic la qüestió al voltant de la importància d'aquesta etapa. Cal despertar, cal donar-li el valor que es mereix a l'etapa. I sobretot no ser ingenus, cal partir d'una premissa bàsica: allò que no fan els altres, doncs ho haurem de fer nosaltres. No hem d'esperar a que algú vinga de fora a solucionar-nos les coses.

I també cal fer pedagogia amb les famílies, encara que és cert que cada vegada menys perquè ja són famílies que arriben ací buscant un tipus concret de pedagogies molt específiques i que ja estan molt assabentades i informades, però encara i tot, continuen venint algunes famílies que els sorprèn la nostra manera de treballar i no acaben d'entendre-la. Era com si fórem les hippies, que estaven tot el dia sense fer res. Però el que fem té un sentit i amb molta paciència ho expliquem i ho documentem tot molt bé per tal d'ajudar a entendre-ho. Però no ha estat un camí senzill, sobretot perquè cadascú ve d'una família i un món diferent, i algunes doncs no ho entenien ja que venien d'una educació que havien rebut ells i clar, era tan diferent, que costava molt fer-los entendre la nostra manera de treballar i d'entendre el treball amb la infància. Ha estat un treball on quasi hem hagut de formar més a les famílies que a nosaltres mateixa.

 

Com s'ha construït aquesta relació amb les famílies?

Amb molta complicitat i amb molta confiança. Jo crec que la familiaritat en aquesta etapa és molt important ja que són els seus primers anys de vida, amb la qual cosa l'escoleta ha de ser com una segona llar per a ells. En aquest sentit, has de donar molta familiaritat i l'escola sempre ha d'estar sempre oberta. Nosaltres sempre hem presumit d'això, no tenim cap problema en que entren al centre, que els arrepleguen des de la porta o des de dins, que a l'hora de deixar-los es comuniquen amb l'educadora tota l'estona que faja falta, que em telefonen a mi, que em pregunten. Sempre els acomiaden a la porta per tal que hi haja una comunicació amb nosaltres oberta, còmoda i fluida, i que pugen relacionar-se amb confiança amb el lloc que estan deixant el major tresor que tenen, que són els seus fills i filles.

La base, i quan fem les primeres reunions sempre ho deixem clar, va a ser la confiança. Si hi ha confiança, tot ix rodat. Si no, sempre sorgeixen coses que no entens i que poden donar peu a malentesos.

 

Des de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport s'està reivindicant assumir part del primer cicle d'Educació Infantil des d'allò públic. Com ho esteu vivint?

A nosaltres ens afecta. Entenem l'aposta que estan fent i considere que el seu posicionament està clar, però no ho estan fent bé. Per a mi no és la solució, no es tracta de posar a les escoles ordinàries una sèrie d'aules per als dos-tres anys. I, a més, han posat a mestres que no entenen de com treballar aquesta etapa i on posen a les educadores, que són les especialistes d'aquesta edat, d'auxiliars. Això no és respectar els ritmes ni dornar-li la importància que l´etapa requereix.

La intenció és molt bona, tot s'ha de dir. Però no han tingut en compte que no s'ha fet de manera professional. I a més, em pareix molt violenta la idea de posar a infants tant xicotets dins de les escoles ordinàries tan prompte. És una etapa que deuria estar molt més recollida i arreplegada en un centre específic, amb material adequat i mobiliari adient. Ara, inconscientment les mestres els tracten com a majors i els demanen més del que els correspon. Això suposa, al final, accelerar les coses i després comencen a aparèixer els inconvenients. L'escola ha d'anar al seu ritme i al seu temps, això que parlàvem abans de la filosofia slow. Quan ho vols fer tot tan accelerat al final perds coses i poden arribar a sorgir inconvenients més endavant.

Zona d'esbarjo al pati. Escoleta Infantil Ninos Mon Peixet (Picassent).

 

Un dels projectes que més esteu gaudint i que, també, més visibilitat us ha donat, ha estat la transformació del vostre pati el qual va rebre, fins i tot, un reconeixement per part d'UNICEF. Quina va ser l'espurna que va encendre la flama per començar a somiar aquest pati nou?

En principi va ser la formació. Nosaltres ja havíem fet, l'any anterior, un canvi prou important dins de les nostres aules i ens havíem desfet d'un munt de joguets de plàstics que teníem perquè volíem apostar per una altra manera de treballar els materials, uns que estigueren més arrelats a la natura, més de fusta i no estructurats. Aquesta reestructuració va suposar un canvi molt important, la valoració fou molt positiva.

Al seguir formant-nos, per exemple, amb Amesti, Gino Ferri i Heike Freire, vàrem arribar a la conclusió que no solament calia avaluar i transformar les nostres aules sinó que la resta d'espais també devien ser repensats i avaluats, com és el cas del pati. En la nostra anàlisi, vàrem observar que el pati no estava preparat per a que els infants tingueren ací el mateix aprenentatge que tenen dins de les aules. A més veiem que, al eixir al pati, el que deuria de ser un moment de goig es convertia en un moment ple de conflictes.

També va donar la casualitat que comptàvem amb una educadora i una persona de pràctiques molt motivades. Amb aquesta energia ens vàrem conjurar per tirar endavant el projecte. En certa manera, va ser com una gran conversació. Anàvem per passos, primer ens vàrem posar a imaginar-ho l'equip, diguem-ne, promotor. Després vàrem treballar-ho amb la resta de l'equip d'educadores del centre i, a continuació, ho vàrem exposar al nostre alumnat per tal de recaptar la màxima informació possible respecte del que desitjaven tenir al seu pati somiat. Poc a poc vàrem anar perfilant aquests canvis i, finalment, el vàrem exposar a les nostres famílies, aprofitant aquesta avinentesa per tal de demanar-los ajuda a l'hora de posar-lo en marxa.

Aquest va ser un moment molt bonic ja que va ser una oportunitat per descobrir que hi havia molt de talent i un fum de sabers entre els nostres pares i les nostres mares respecte a una gran diversitat d'oficis. Tant de bo ens haguérem posat a treballar conjuntament abans! Ha estat tot un descobriment. I també ha estat genial la seua implicació total amb el projecte. I ací a la nostra escoleta aquesta circumstància cobra més importància encara perquè les famílies, al contrari d'una escola gran que compta amb l'etapa d'Infantil, de Primària i fins i tot de Secundària solament estan, com a molt, durant dos anys i mig. Allò raonable seria que no tingueren tanta implicació però en aquest cas ha estat extraordinari, han volgut deixar la seua petjada malgrat comptar amb fills al centre que als pocs mesos se'n aniran. Aconseguir que la gent s'involucre engresca molt. En definitiva, allò bonic no va ser la transformació de l'espai en quant a materials, va ser la transformació com a persones.

A més, aquest projecte encara ens tenia destinades una altra sorpresa. De casualitat, teníem una família que treballava amb un grup d'adolescents a Alcàsser dins del 'Programa de qualificació bàsica' realitzat per l'ajuntament d'aquest poble (amb alumnat amb unes edats compreses entre els setze i els vint-i-un anys), on realitzaven aprenentatges relacionats amb la vida mentre aprenien un ofici, en aquest cas, el treball amb la fusta, i ens varen ajudar a fer una cuina per al nostre pati.

Va ser un procés molt xulo. El professor ens va avisar que potser no es podria aconseguir ja que treballaven molt en funció de la motivació amb la que l'alumnat arribava a l'aula. Potser un dia hi havia algun conflicte i els tocava estar tot el matí intentant aportar solucions i treballant el conflicte. Però vàrem decidir intentar-ho. Els vaig proposar que vingueren a l'escola i que els presentaria l'escola, la nostra forma de treballar i al nostre alumnat. Vingueren un dia, els ho vaig estar explicant, i vàrem eixir al pati on estaven els infants de dos anys. Els vàrem convidar a interactuar amb ells i els vàrem deixar sols durant una estona. En veritat el que jo volia era que interactuaren i que hi haguera contacte entre els joves i els infants per tal que es soltaren. Ells entraren com amb una cuirassa, fent-se els durs, però va ser molt curiós perquè als deu minuts els va canviar la cara. Els xiquets enseguida es varen apropar a ells per jugar. Al final el professor i jo no sabíem dir qui era més xiquet: si els infants o els joves del taller.

Va ser molt bonic. Després s'assegueren tots en rogle, els vàrem presentar al grup que havia vingut a l'escola i li preguntàrem als infants com voldrien la cuina que els anaven a fer. Enseguida varen començar a relatar com desitjaven que fora l'espai. El professor, als dies següents, em comentava que estaven súper motivats amb el projecte. Al final, quan tu li poses a allò que fas emoció, això cobra valor.

Inclús també va suposar la oportunitat per tal de trencar amb molts estereotips i de treballar l'autoestima. Al taller de joves que varen venir a fer la cuina hi havia una adolescent negra que el primer que va dir fou que a ella els infants no se li anaven a apropar. Imagina't totes les coses que li hauran dit i li hauran fet pensar al llarg de la seua vida per arribar a provocar que aquesta adolescent pense així de sí mateixa, com si fora una persona que no val. Òbviament, aquest pensament es va esfumar ràpidament perquè enseguida se li varen apropar per jugar.

Després, quan acabaren el projecte, volien portar la cuina i deixar-la sense més. I els vàrem dir que no, que estaria genial que feren un acte de presentació i entrega de la cuina. I així ho feren, vingueren i els convidarem a esmorzar amb els nostres xiquets i xiquetes. I clar, al final, uns estaven encantats de mostrar allò que havien fet i els nostres infants estaven molt contents amb la seua nova cuina.

Va ser molt emotiu perquè de sobte arriba gent molt dura, amb una cuirassa molt forta per diferents circumstàncies vitals, però ràpidament aquestes cuirasses cauen quan comencen a relacionar-se amb les infants i els seus records vinculats a la primera infància. Això ens fa connectar-nos amb un moment de la nostra vida que la majoria de gent ho recordem com un temps de gaudir i de viure. Un moment bonic, en definitiva.

I després, allò bonic és que al curs següent aquesta col·laboració ha continuat. En aquest cas, va ser un curs on es va treballar l'empatia. Vaig conèixer un projecte que es diu 'Roots of Emphaty", que es desenvolupa als EEUU. Em va agradar i ho vaig intentar traslladar ací baix el nom 'Ara que et sento'. L'alumnat venia al centre i entraven dins de les aules. Allí, a través del contacte, creaven un vincle amb els infants molt gran. I després enregistraven com veien l'evolució dels xiquets i les xiquetes, i a partir d'ací podies parlar amb els adolescents al voltant de les emocions, sobre com ho veien, i tractar de connectar amb les seues pròpies vivències al voltant de preguntar-los, per exemple, sobre si s'havien sentit així en algun moment de les seues vides. De reconnectar amb ells mateixa per tal de conèixer-se millor.

En definitiva, aconseguir el reconeixement per part d'UNICEF ha estat tot un gust i és una gran satisfacció, però sobretot em va agradar per tenir la oportunitat de posar en el mapa la importància de l'etapa 0-3. Que una Escoleta Infantil des de la humilitat, en un poble xicotet com és Picassent, amb pocs recursos i amb famílies que duren dos anys, que compartim amb un projecte del poble del costat (Alcàsser) implicant a la comunitat, doncs és un reconeixement suposa un orgull molt gran. El premi va estar genial, però com et deia, a mi personalment em va omplir molt més el dia que varen venir les famílies a treballar amb nosaltres o el dia que varen venir a presentar-nos i regalar-nos la cuina que havien fet el grup d'adolescents.

Al final, a través de projectes com aquests és quan et dones compte que la base de tot és la confiança, amb el teu equip, amb les famílies, amb els infants i amb l'entorn que ens envolta.

Sessió de psicomotricitat amb Nati Sobrevela. Escoleta Infantil Ninos Mon Peixet (Picassent).

 

Has destacat la importància de treballar en un entorn amb confiança. En aquest sentit, i ja per concloure aquesta conversa, com valores treballar baix la fórmula cooperativa?

És un regal, és una cosa molt bonica. Per a mi, treballar baix la fórmula cooperativa té coses molt positives. Jo quan vaig començar a Ninos em vaig empoderar perquè em sentia recolzada per molta gent que treballa per un mateix objectiu comú. Això és molt bonic. Al final, tot es fa molt més senzill, ja que tens la oportunitat d'aprendre moltes coses i de moltes persones diferents. Cal tenir en compte que les Escoletes Infantils Ninos són un total de quinze centres, i això constitueix una xarxa professional molt gran. Per a mi entrar a Ninos va suposar un salt qualitatiu molt gran ja que venia d'estar en la meua pròpia escoleta sense preocupar-me de molt més, mentre que ara forme part d'equips de treball on, a través dels grups de whatsapp sempre estem compartint i debatent, el que no se li ocorre a una se li ocorre a altra. I aprens molt de totes. Sentir que formes part a l'uníson d'un projecte com aquest és meravellós.

A més, i altra aspecte que em preocupava al començar a formar part de Ninos va ser el pensar que, quan obris molt i et converteixes en un entramat tan gran d'Escoletes Infantils, corres el risc de perdre l'essència i la familiaritat. No obstant això, considere que en Ninos estem aconseguint mantenir l'esperit fundacional, és a dir, oferir eixa familiaritat, eixa complicitat i eixe sentir-se com a casa que ens defineix com a projecte.

Estic orgullosa de l'equip que formem Ninos a nivell general però, sobretot, amb l'equip de la nostra escoleta ací a Picassent. I ho estic més encara després d'aquest curs. Sempre estem plantejant-nos noves coses i formant-nos. M'agrada molt treballar amb el meu equip ja que ho fem sempre a través d'una mirada curiosa sobre el nostre voltant, replantejant-nos allò que fem sempre.

La paraula més escoltada ara que les famílies s'han acomiadat al final de curs ha estat la paraula equip, i crec que això dóna compte d'un punt clau d'allò que som a Ninos: ser un equip i una família més, una família que acull i que no limita. Si Ninos avança és perquè estem sempre fent coses i posant-ho en comú. És un aprenentatge constant, tant des de la part del treball cooperatiu com des de la vessant professional.