Entrevistem aquesta setmana a la professora Sandra Molines Borrás, Doctora i Llicenciada en Psicologia per la Universitat de València, la qual està especialitzada en temes de gènere i, més concretament, en l'anàlisi dels espais educatius des d'una vessant coeducativa. 

Actualment, a més de ser docent als Graus de Mestre d'Educació Infantil i d'Educació Primària a Florida Centre de Formació, assessora a centres educatius en temàtiques relacionades amb els patis escolars i els plans coeducatius. Ha estat coordinadora, entre d'altres, del documental 'Patis vius, patis coeducatius' i de la 'Guia de patis coeducatius' editada per la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.

Va ser al començar a donar classe als estudis de magisteri quan va començar a interessar-se en l'anàlisi dels espais educatius des d'una perspectiva de gènere i coeducativa i, també, quan va endinsar-se en la lectura del llibre 'Balones fuera' de Marina Subirats i Amparo Tomé, una radiografia de com són els espais educatius i com condicionen la convivència de l'alumnat.

Aquesta lectura li va resultar molt reveladora per dos motius: en primer lloc, pel propi contingut del llibre, on s'analitzen els patis com un dels principals espais de socialització de l'alumnat i, en segon lloc, perquè la seua filla que està en l'etapa de Primària sempre li conta coses relacionades amb situacions que tenen a veure en el temps del pati i del menjador, i no sol centrar-se en contar allò que li passa a les aules.

Aquestes vivències van ajudar a configurar la seua visió actual de l'educació. I és que, actualment, Sandra és una ferma defensora de construir escoles que compten amb zones d'esbarjo que valoren la veu i els interessos de l'alumnat, que proposen espais que fomenten el contacte amb la natura i on predominen els espais que fomenten el joc actiu i diversificat. 

Afirmes que el discurs de la igualtat queda insuficient per tal d'aconseguir la justícia social. En aquest sentit, i baix aquest raonament, defenses que baix aquesta conjuntura és on entra l'escola coeducativa. En què consisteix aquest nou paradigma?

Diríem que en l'actualitat conviuen tres tipologies de centres: l'escola segregada, l'escola mixta i l'escola coeducativa. Diríem que fins fa poc el paradigma ideal era el de l'escola mixta, la qual  ofereix igualtat: mateix professorat, mateixes aules, mateixos continguts acadèmics, mateix sistema d'avaluació, de metodologia, els mateixos patis, etc.

Quan no es tenen coneixements en coeducació pensem que oferint la igualtat així inexorablement l'alumnat gaudeix de la llibertat però quan som conscient de la coeducació vegem que les persones quan naixem estem socialitzant-nos de forma diferent i portem un sistema d'influències, expectatives, relacions, projeccions i models diferents. 

L'escola coeducativa és diferent de la mixta precisament perquè atén a les diferents barreres i obstacles que pot tenir un xiquet o una xiqueta per a desenvolupar-se en llibertat pel fet arbitrari d'haver nascut xic o xica. L'escola mixta ofereix igualtat, que ja és molt, però l'escola coeducativa pensa que la igualtat no és suficient i que l'equitat seria la ferramenta necessària per obtenir, finalment, una igualtat en les oportunitats realitzant intervencions que conduïsquen a disminuir l'impacte de la violència de gènere.

Dins del treball d'investigació i intervenció que vens realitzant des de fa ja un temps realitzant diagnòstics a diferents centres, quines són les conclusions a les que soleu arribar? Quina és la situació que vos trobeu quan realitzeu un anàlisi d'un pati prototípic?

Al pati estàndard l'alumnat, en base al seu gènere, es situa de manera diferent ocupant l'espai. El pati estàndard té a la major part de l'alumnat, majoritàriament xiquetes, ocupant la perifèria i sense pràcticament recursos per a jugar o jugant amb la imaginació.

Per altra banda, un determinat col·lectiu, el qual suposa un percentatge molt xicotet del total i els quals majoritàriament són xiquets, ocupen l'espai central controlant i dominant la major part d'aquest. Això és d'una injustícia total. Aquest diagnòstic forma part del paisatge habitual de la majoria de centres. 

Ens hem acostumat a que eixes coses passen i no les vegem o no li donem la importància suficient. És com quan t'acostumes a qualsevol situació i ja no la veus, no la perceps com estranya. En aquest sentit, és fantàstic fer un diagnòstic del pati perquè evidències de manera objectiva, numèrica i quantitativa el que està passant i a partir d'aquesta constatació qualsevol claustre del món es fica les piles per tal de reformular aquests espais.

S'intenta, en definitiva, que no es naturalitze la segregació, és a dir, que els xics juguen per una banda i les xiques per l'altra. Conforme van aprenent i socialitzant-se en cada gènere, l'activitat de xiquets i de xiquetes es va distanciant cada vegada més. Aleshores la nostra proposat és la de convidar a treballar per tal que aquesta realitat, almenys, no s'entenga com quelcom natural.

I açò és important tenir-ho en compte perquè l'alumnat no ve d'una etapa infantil segregada, sinó que venen d'una infantil on els espais són més amables, on juguen conjuntament els xiquets i les xiquetes. Però al passar a primària, on hi ha una sèrie de controls i dominis simbòlics com és la configuració dels espais, doncs això ho condiciona tot.

Sandra Molines Borras participant al documental 'Patis vius, patis coeducatius'

 

Com bé dius, front a la realitat dels patis prototípics de Primària i inclòs de l'etapa Secundària, els espais d'esbarjo de l'etapa d'Infantil sí que proposen una altra manera de viure l'espai. Ens hem de fixar més en allò que s'està fent en aquesta etapa? La disposició de l'espai articula també el com l'habitem i com ens socialitzem?

Sí, totalment, per a mi l'etapa d'infantil té un major respecte al desenvolupament i és més integradora, li donen més importància al joc i ofereixen més possibilitats de d'acció i entreteniment. L'alumnat d'infantil mira què és fer-se major i en la majoria de casos veuen que fer-se major és ocupar més espais de pista. 

Es menysprea així el joc simbòlic, les arts, la música, la imaginació, la dansa i un llarg etcètera. És, per tant, l'oportunitat de treballar competències superxules que estarien molt bé que foren una possibilitat més a l'hora de gaudir del temps d'esbarjo en els patis. Però no és així.

I en aquesta realitat no entra sols l'escola sinó que cal tenir en compte el paper que fa la societat i els mitjans de comunicació, els quals li donen més poder i notorietat a l'activitat més conflictiva i competitiva: el futbol. L'escola no és un element aliè a aquest sistema d'influències. 

L'escola hauria d'oferir altres tipus d'activitats ja que aquest tipus d'esport gran part de l'alumnat ja el practica a les vesprades en el seu horari d'extraescolars i no té sentit que domine, també, gran part de l'horari d'esbarjo del centre.

Són els patis els únics espais androcèntrics a les escoles? Què hi ha dels materials (tant curriculars com no) i la resta d'espais de l'escola?

Les escoles són androcèntriques perquè el món és androcèntric i s'han construït d'aquesta manera. Qualsevol detall pot ser androcèntric, com per exemple muntar un viatge de fi de curs: tu pots muntar eixe viatge d'una manera androcèntrica o des d'una perspectiva de gènere. O qualsevol activitat del dia a dia. 

Si li preguntes a una persona et pot dir "és que això representa al món" però l'escola ha de presentar un món millorat i si no ho fa és difícil que l'alumnat ho pense: no pot somniar ni arribar a ell si no compten amb referents a través del quals puguen veure que altres tipus d'espais i de relacions poden existir.  

La nostra percepció està acostumada a l'androcentrisme. A través de l'educació podem imaginar un món millor, una realitat justa i equitativa. L'escola pot ser el lloc màgic on es representa la igualtat i ja justicia. La tasca d'educar, per tant, pot consistir en oferir-te realitats en les quals el món es construeix de forma més justa, no mostrar-te allò que ja hi ha. L'escola pot ser reproductora o transformadora, però moltes vegades acaba reproduint i no transformant, perquè això és més complicat i, a més, es necessita un esperit crític que no sempre està.

Què cal promoure entre el professorat per tal de repensar què estem promovent al pati? Quin ha de ser el seu rol dins d'aquest procés? Cal que es pregunten també, i per tant ser partícips d'aquesta transformació, sobre quin pati volen?

Quan arribem a un centre a realitzar una intervenció, és interessant partir del sistema de creences que té el professorat respecte del que ocorre al pati. En aquest sentit, solem trobar-nos amb opinions del professorat que diu que l'alumnat és lliure de jugar al que vulga, que qui no juga a determinades activitats és perquè no vol, i no es paren a pensar en que aspectes com la igualtat, la submissió, etc., son aspectes que tu desenvolupes al llarg de la teua vida. 

El professorat és un perfil extraordinari per a treballar aquests temes perquè és molt sensible però moltes vegades no té els coneixements suficients. Tu pots haver estudiat la carrera de mestre però no haver tractat durant aquests anys cap tema de gènere. De fet fa poc vaig fer una intervenció a la Facultat de Magisteri, on una professora de l'especialitat d'Educació Física em va cridar per a fer un taller, i l'alumnat estava indignat perquè estava en el tercer curs, ja havien fet gran part del seu període de pràctiques i els quedava sols un any de carrera, i no havíem tocat mai la coeducació .

Clar, quan entres en un escola i preguntes qui té formació prèvia en coeducació i en perspectiva de gènere, pràcticament no alça la mà quasi ningú. Baix aquesta circumstància, és molt difícil que prenguin consciencia i que se n'adonen d'allò que puga estar passant en el pati del centre des d'una perspectiva de gènere i des d'un anàlisi crític cap a l'androcentrisme. Però per a tot això es necessiten coneixements. 

A més, altra de les claus que cal tenir en compte a l'hora de realitzar aquest treball de formació i introspecció és el fet que cap persona sol considerar-se sexista, però al cap i a la fi tothom ho som perquè vivim en un món sexista, però per a reconèixer-ho ens fan falta les ferramentes i la formació. Si la tinguérem les coses serien d'una altra manera.

Per a un centre que encara no s'ha posat en marxa, quins serien els passos recomanats a seguir? Quines serien les propostes bàsiques a l'hora de construir patis coeducatius? Com podem reduir allò que anomenes com la motxilla de gènere.

Necessiten formació, dotar-se dels coneixements bàsics, de la suma i la resta en temes de gènere. En general és un procés senzill i fàcil, que entra molt bé en els centres. A partir d'aquesta formació, comencen a fer un diagnòstic. D'aquesta manera, no farà falta que vinga ningú de fora per dir-lo que està passant als seus espais i, a partir d'ací, cal comptar amb la participació de tota la comunitat educativa. 

És ideal tenir en compte l'opinió de les famílies, l'alumnat i tot el professorat i en començar a pensar en transformacions sense por a equivocar-nos. Si es veu que es fa una iniciativa que no ens agrada perquè promou més segregació o a l'alumnat no li satisfà doncs sempre s'està a temps de llevar-la. Realment és un procés senzill el qual necessita, això sí, d'una presa de consciencia.

Pati prototípic d'escola

Pati coeducatiu

 

De quina manera es pot fer partícip a l'alumnat a l'hora de decidir quina escola i quins espais d'esbarjo desitgen? L'escola coeducativa, a l'hora de realitzar la seua transformació, es converteix també en una escola que té en compte la veu de l'alumnat? 

La transformació dels patis és molt important per tal de sensibilitzar a l'alumnat respecte de per què anem a transformar el pati i per què volem que siga un espai per a tot el món. No volem que cap persona tinga el domini sobre l'espai, no volem que pel fet d'anar a sisè de Primària sigues més propietari de l'espai que si vas a primer de Primària. Per tant, cal considerar i tenir en compte que el procés de transformació d'un pati és més important que el resultat final, encara que al final només es facen quatre modificacions. És en el procés de canvi on estem ensenyant valors cívics i valors ètics a l'alumnat que li van a valdre per a  tota la vida.

A l'etapa de Secundària el procés de canvi és encara més interessant perquè l'alumnat pot fer el diagnòstic del pati, implicant-se i prenent consciència dels canvis que s'han de fer. 

Al cap i a la fi, es tracta de construir un espai que hem de negociar com repartir perquè és de tothom. A partir d'ací comencem a treballar alternatives i també és interessant donar la possibilitat de gaudir de determinades experiències. Per exemple, a mi potser m'agrada tocar un instrument de música i el pati no m'ofereix aquesta possibilitat. Doncs si no me l'han oferida mai igual jo no valore la necessitat de lluitar per a que m'ho oferisquen  perquè jo aprenc la submissió d'aquesta idea i que l'interès i les meus preferències no es contemplen. 

Per tant, resulta essencial incorporar la visió de l'alumnat a l'hora de repensar els espais per tal que puguen considerar que tot és possible. Cal començar, per tant, a considerar quines alternatives es poden construir i en base a uns criteris que afavorisquen la convivència, que tothom puga gaudir d'ells i que es respecten i es valoren totes les alternatives de joc possibles.

Crec que està molt bé pensar aquests espais com a llocs intergeneracionals. Perquè, per exemple, per què no pot compartir l'alumnat d'Infantil i de Primària el mateix espai? A mi m'agradaria poder veure jugar a una alumna de cinc anys amb una de nou anys perquè els agrada molt pintar i estan en la zona d'art pintant.

Al documental 'Patis vius, patis coeducatius' Imma López, directora de la Nostra Escola Comarcal, comenta que per tal de realitzar aquest diagnòstic, una de les activitats proposades va ser que l'alumnat entrevistara a les seues famílies per tal de conèixer com eren els patis quan ells i elles eren xicotets. Quines altres idees d'activitat relacionades amb repensar els patis coneixes?

El procés de construcció d'aquest diagnòstic també es pot convertir en tot un procés educatiu i d'aprenentatges, és a dir, no és solament un producte final sinó que es pot arribar a convertir en una conversa no sols entre els grups d'iguals o entre el professorat i l'alumnat, sinó també en una conversa intergeneracional. 

El procés de cocreació, en aquest sentit, és molt bonic. Si, inclús els nets i les netes entrevistaren als seus iaios i iaies recuperant com eren els patis antigament, s'adonarien que els espais eren més enjardinats i no tenien propietaris. També és una bona manera de recuperar  jocs tradicionals per a donar-li valor i entendre que ens ha passat el mateix als pobles i les ciutats que han desnaturalitzat també aquests espais. És un procés molt interessant per a l'alumnat ja que els dóna l'oportunitat de valorar la importància que al llarg de la història han tingut aquests espais. 

En els últims temps, l'espai del menjador de les escoles cada vegada està més conceptualitzat com un espai educatiu, és a dir, un espai que té també el seu propi espai curricular i d'aprenentatges. En una entrevista recent comentaves que cal considerar al pati com un espai curricular més, ¿a què et refereixes exactament? ¿Què hi ha de currículum a un pati?

Tant els menjadors a l'igual que els patís es realitzen temps lectius i s'estan fent aprenentatges que quasi son més importants per a la vida que els que estan oferint qualsevol llibre de text.

El  pati és currículum, és un currículum de socialització, relació, integració, normes. Moltes vegades normes implícites. Pense que el pati pot ser l'aula més bonica de tot el centre. A mi m'agrada pensar que es pot apostar per eixa vessant de revaloritzar les coses que passen allí. 

Els patis podrien ser més atractius i constituir-se com a espais que provocaren que el professorat tinguera ganes de fer pati habitualment. El pati es sol viure com una càrrega  i de fet quasi ningú la vol i si es poden lliurar millor, en moltes escoles ho consideren així i això es deu a que els patis són espais hostils. 

Des de la teua vessant treballant a una cooperativa, i ja per finalitzar, quins creus que són els nexes d'unió que poden plantejar els centres des d'un esperit cooperativista en la construcció d'escoles i patis coeducatius? 

Crec que les cooperatives tenen l'ingredient estrella de poder permetre's fer el projecte. En una escola ordinària o pública solen tindre una rotació important de professorat i aleshores es més difícil que un Projecte Educatiu de Centre (PEC) agafe arrels. 

Les cooperatives tenen l'avantatge de tenir una plantilla estable que els permet fer projectes a mig i llarg termini i d'agafar un fil conductor a nivell formatiu i a nivell d'innovació en el currículum i això és importantíssim.

Sandra Molines Borrás a Florida Centre de Formació - Fotografia realitzada per a Levante EMV