«Pense i desitge una escola en la qual s'aprenga a desobeir i a transgredir»

Aquesta setmana conversem, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), amb Yayo Herrero, consultora, investigadora i activista en els àmbits de l’ecologia política i els ecofeminismes, amb motiu de la publicació de l’obra «Educar para la sostenibilidad de la vida. Una mirada ecofeminista a la educación» (Octaedro Editorial). En aquest text, on l’autora reivindica «la importància de la construcció col·lectiva de la pràctica i el pensament», se’ns proposa repensar el món de l’educació des d’una mirada i racionalitat ecofeminista que pose en el centre la vida. Posar a aquesta en el centre, afirma Yayo, «significa comprometre's amb la satisfacció de les necessitats de totes les persones i amb la cura de totes les formes de vida en un planeta translimitat, parcialment esgotat i en procés de canvi».

En una situació d’emergència planetària, on s’estan sobrepassant els límits físics dels nostres ecosistemes i on s’estan agreujant, cada vegada més, les desigualtats socials, l’autora ens convida a preguntar-nos al voltant de si els nostres sistemes educatius són conscients del moment històric en el que ens trobem i si estan preparant per a comprendre el context de crisi actual per tal de poder articular, així, un present i un futur viable, just i desitjable que ajude a combatre «l’analfabetisme ecològic» i «construïsca una pedagogia basada en l'ètica de la cura».

I com fer-ho? Doncs tal com reivindiquen des de la Cooperativa Garúa, de la qual Yayo n’és sòcia, des del reconeixement que som éssers vulnerables, interdependents i ecodepenents i implicant-nos dia rere dia en el teixit social i comunitari dels nostres territoris per tal de promoure canvis, des d’un paradigma ecosocial, que siguen radicals, profunds i permanents.

Portada del llibre «Educar para la sostenibilidad de la vida. Una mirada ecofeminista a la educación» (Octaedro Editorial).

Ens trobem ací amb motiu del llibre «Educar para la sostenibilidad de la vida. Una mirada ecofeminista de la educación». Al llibre planteges la necessitat de posar la mirada ecofeminista entorn de la sostenibilitat de la vida en un moment com l'actual, on ens trobem en meitat d'una crisi climàtica exacerbada. Per què?

Crec que quan parlem de sostenibilitat i quan parlem de crisi ecològica hem fet un treball molt interessant i important, fonamentalment des del moviment ecologista, on es posava el focus en la sostenibilitat del planeta. Des de les mirades feministes s'ha posat el focus, moltes vegades, en el tema de les cures i la igualtat. Les perspectives ecofeministes el que proposen és fusionar ambdues mirades. Des del meu punt de vista, no té molt de sentit parlar d'educar per a sostenir el planeta, perquè el planeta se sosté ell a soles, però sí que té sentit educar per a la sostenibilitat de les vides humanes, és a dir, educar per a veure quin tipus de vida en comú podem generar de tal mode que no posem en risc la vida de les persones i tampoc les d'altres éssers vius.

Afirmes que la cultura occidental (des de l'època de la Modernitat) és de les úniques que s'ha construït mirant a la terra des de l'exterioritat, la superioritat i la instrumentalitat. Com ha afectat això, al llarg dels anys, en la nostra relació amb el que denomines com «la trama de la vida»?

Ha afectat d'una forma molt intensa. I té el seu origen fins i tot abans de la mateixa modernitat, on ja ens trobem amb el pensament per exemple de Plató, que distingia entre la realitat entre el món de les coses i de les idees, o després per exemple la forma en la qual es conforma la democràcia a Atenes, on allò polític està situat en l'àgora, que és l'espai que protagonitzen els homes i on debaten sobre la vida en comú, i a partir d'aquests debats determinen quines són les lleis que l'han d'organitzar, mentre que en espais fora d'ús polític i d'ús públic estan les dones, les persones esclavitzades i els territoris que són els que d'alguna manera sostenen la vida.

Això acaba ancorant també en el pensament de la modernitat, on tens uns pensadors com és el cas de Descartes o Newton que continuen mirant el món com si fora un gran magatzem de recursos, com si fora un espai inert i estúpid. Newton acaba parlant de la condició mecànica o autòmat de la mateixa vida, eixe espai sense intel·ligència que pot ser explotat i intervingut i que té sentit en la mesura que genere utilitat. Utilitat per a què? Utilitat per a una determinada idea de progrés associada al creixement econòmic. Per tant, amb aquesta mirada des de l'exterioritat, la superioritat i la instrumentalitat el que s'acaba perdent és la sensació o el sentit de pertinença a la trama de la vida, i això és problemàtic perquè com a éssers humans que som no podem viure al marge d'eixa trama. És a dir, no hi ha res del que necessitem que no depenga en primera instància de la naturalesa, però malgrat això, hem configurat models econòmics i polítics que la destruïxen i l'esgoten a passos accelerats des d'una espècie d'intel·ligència cega o d'ignorància que no permet veure que estem enfilats damunt d'una gran trama i que estem tallant la branca de l'arbre amb nosaltres asseguts al damunt.

Moments de l'entrevista amb Yayo Herrero. Autoria: Julia Barranco.

Estem actualment sobrepassant els límits físics de la terra. En el llibre proposes criticar a la nostra pròpia cultura, com bé estaves fent, una cultura que ha declarat «la guerra contra la vida». Et reformule una reflexió que et vaig escoltar una vegada: com és possible que una societat que s'autodenomina com a societat del coneixement haja pogut arribar a destruir les bases materials que permeten la seua pròpia existència?

Crec que té a veure amb això que estàvem comentant de com mirem el món. És a dir, som una societat (i em referisc tota l'estona a la societat occidental), que al viure al marge de la trama de la vida, al viure com si estiguérem surant per fora i per damunt d'ella, li ha declarat la guerra i s'ha declarat en rebel·lia contra els límits físics, és a dir, fa com si no existiren. No és capaç d'entendre que hi ha processos que són irreversibles, que hi ha coses que es destruïxen i no hi ha maneres de tornar-les a arreglar i, sobretot, és una cultura antropocèntrica, però antropocèntrica a «lo tonto» (sic), perquè es pot ser intel·ligentment antropocèntric i tindre la idea d'explotar la resta del món, però som estúpidament antropocèntrics quan no som conscients que la terra que destruïm és la terra que ens sosté. Al final, el que tenim és un marc cultural que es tradueix en una economia i en una política que acaba generant una espècie de parany on el sosteniment de la vida humana acaba fent-se impossible.

Moments de l'entrevista amb Yayo Herrero. Autoria: Julia Barranco.

Si el món està canviant radicalment, i ens enfrontem a una crisi que posa en risc el nostre planeta, quin paper pot jugar el món educatiu (en el seu sentit més ampli, no sols en el sistema formal) en aquest sentit? Afirmes que en molts casos l'educació s'ha convertit en una «estratègia inadaptativa» perquè estem educant a les noves generacions en contra de la seua pròpia supervivència.

A mi m'agrada molt quan Marina Garcés diu que l'educació és un procés que sotmet alhora que allibera. Clar, sotmet perquè el que fa és que col·loca a les persones, no solament a les més xicotetes sinó al seu conjunt, en disposició de poder viure en la societat a la qual pertanyen i, en un cert sentit, força a l'aprenentatge d'unes regles i unes normes que reprodueixen la cultura. I allibera perquè alhora eixa pròpia educació obri escletxes, noves preguntes i genera espais de rebel·lia des dels quals mirar des d'un altre lloc. Llavors, aquest sentit contradictori que té l'educació, des del meu punt de vista, és absolutament clau per a afrontar la crisi ecosocial que travessem.

En primer lloc, hi ha moltes vegades que es diu, quan estem parlant dels problemes ecosocials, que "bé, això ho arreglarà l'educació". No! És a dir, primer perquè les generacions que s'estan educant en els espais formals són educades per professors, professores, famílies... que venen d'altres generacions i que reproduïxen la dinàmica existent. I després, en segon lloc, hi ha coses que han de ser resoltes en altres estructures i altres institucions. La pròpia economia ha de resoldre problemes econòmics, la judicatura ha de resoldre problemes judicials i garantir el dret a ser fràgil. La redistribució de la riquesa o la injustícia no es resolen només a l'escola per més que es puga parlar sobre això. Però el que sí que és cert és que l'educació serveix també per a poder disputar l'hegemonia cultural. I parlem de l'educació a l'escola, als instituts i a les universitats, però també l'educació que suposen els mitjans de comunicació, l'educació que succeïx en els nostres àmbits d'ocupació, en les nostres associacions, en els nostres moviments socials. Ací també s'educa i és on es produeix una disputa tremenda, és a dir, on se sotmet a crítica la nostra pròpia cultura, on podem ser interpel·lats i interpel·lades a mirar des d'un altre lloc i des d'on podem aprendre o començar a mirar el món d'una altra manera.

I després també l'espai educatiu crec que és un espai que permet experimentar sense molt de risc. És l'espai on podem atrevir-nos a provar coses, a experimentar formes diferents d'aprendre, d'organitzar-nos i de posar en marxa els nostres primers moviments socials sense ser un espai encara tan exposat, sent un espai on hi ha una certa protecció i certa cura.

Moments de l'entrevista amb Yayo Herrero. Autoria: Julia Barranco.

Des d'Ecologistes en Acció vàreu fer una revisió del currículum ocult antiecològic i antifeminista present en la majoria dels llibres de text. Què vàreu trobar en les vostres anàlisis?

Per dir-ho d'una manera molt resumida, que els xiquets i les xiquetes, des que entren en l'àmbit escolar, començaven a rebre una verdadera injecció de neoliberalisme en vena. En totes les assignatures, en tots els cursos i de les formes més variades. Des de, per exemple, la invisibilitat del problema d'insostenibilitat i el seu revers, la sostenibilitat, fins a la presentació d'una idea de futur diguem distorsionat i normalment tecnoutòpic i d'una cultura absolutament tecnolàtrica, que d'alguna manera planteja que la tecnologia sempre resoldrà tots els problemes. També es presenta una educació absolutament colonial en termes relacionats respecte del sud global, però també colonial a l'intern, és a dir, amb unes visions del món rural a vegades quasi ofensives, on continuàvem veient com la paraula "nou" o la paraula "buit" acaba tenint un significat absolutament brutal i violent sobre els territoris (pensem en el concepte d'"Espanya buida" o el "nou món"), i continuaven servint per a legitimar la destrucció d'altres cultures així com el genocidi i l'ecocidi.

Vàrem veure també com l'aprenentatge dels idiomes era un aprenentatge vinculat totalment al consum, al model de turisme industrial i no a la defensa i al respecte a la llengua que funciona com a canalitzador de l'experiència i del coneixement del territori en el qual s'ubica cadascun de nosaltres. És a dir, ens trobàrem amb un món que amagava la crisi ecològica, que no parlava dels límits físics de la terra ni on no es podia aprendre bé què era la biodiversitat o què era l'ecodependència i la interdependència i que, a més, venia a plantejar el creixement econòmic com si fora una cosa absolutament inqüestionable, com si fora una espècie de llei natural.

Permet-me fer una analogia respecte del concepte de "trama de la vida" associant-lo a un centre educatiu ordinari. Hi ha un quotidià en el dia a dia que burocratitza el treball diari del professorat i també d'altres oficis relacionats amb l'educació si ho entenem en l'aspecte més ampli de la vida d'un centre. És un quotidià que divideix els temps a l'aula en càpsules de 45-60 minuts i que ha construït un sentit, en certa manera hegemònic, que romantitza l'ofici des d'una idea de vocació que moltes vegades despolititza el sentit i el quefer diari a les aules. Com podem combatre tota aquesta estructura que burocràticament ens trobem dia a dia a les aules per a treballar cap a una educació ecofeminista?

Crec que probablement la percepció, s'ha dit molt i s'ha escrit molt, de l'escola en l'àmbit escolar com una comunitat i com una trama viva probablement pot aportar molt, perquè suposa pensar en una escola en la qual hi ha múltiples rols. De primeres tenim un alumnat molt divers, tenim a un professorat també amb molta diversitat, hi ha famílies, hi ha persones que fan tasques administratives i també trobem les (majoritàriament) dones que netegen el centre. És a dir, quan arribem a una escola, moltes vegades els xiquets i les xiquetes marxen i el professorat igual, i tornen l'endemà i es troben net el que abans estava brut. Poques vegades hi ha preguntes sobre qui ha mantingut això i qui ho ha tornat a deixar en condicions.

Després, crec que també podríem experimentar o podem intentar posar en pràctica una espècie de biomímesi. Quan em referisc a aquest concepte parle de tractar d'imitar com la vida s'organitza, i la vida s'organitza entorn de la diversitat. Moltes vegades l'educació formal no cerca, ni fomenta, ni celebra la diversitat sinó que en el millor dels casos la tolera i, en la vida, la diversitat és un patró sistèmic, no es pot existir si no hi ha diversitat. Això és un element clau, i quan parlem de diversitat a l'escola estem parlant de procedències, de llengües, d'edats, de tipus de famílies i de maneres de viure el cos i el desig. Eixe és un primer element que a mi em sembla que és clau.

Un altre element que em sembla fonamental és construir l'experiència educativa entorn de la proximitat. És també un element de biomímesi central. Per a mi, el millor centre educatiu és el que està més prop de casa i han de ser centres, al meu entendre, que estiguen oberts al barri i oberts al que hi ha al voltant, i quan dic oberts em referisc tant en el sentit d'entrada com en el d'eixida. Eixa idea d'intervenció i presa de decisions en el teu entorn més pròxim em sembla fonamental. Després, també com a part de la trama de la vida, està la interconnexió entre tot el que està viu, llavors crec que treballar un model educatiu que afavorisca el diàleg, que entrene per a la cerca de consensos i que aprenga a gestionar el conflicte, em sembla que és un projecte educatiu que prepara millor per a la vida, sobretot en un moment en el qual estem profundament polaritzades.

Deia abans això d'experimentar, que es puguen assajar alternatives, construir projectes i posar-los en marxa tenint la possibilitat d'equivocar-se. Pense i desitge en una escola en la qual s'aprenga a desobeir i a transgredir i on hi haja una educació, diguem-ne, per a la responsabilitat. Una responsabilitat no entesa com a culpa sinó com una oportunitat per tal de convertir-se en agent de canvi i assumir conscientment les coses que ens ocorren. Això, òbviament, passa per no fracturar l'aula en diferents edats i permetre que convisquen persones de diferents edats per no segmentar els continguts. Passa, per descomptat, també per no fragmentar els temps i els espais estancs, sinó per permetre que les diferents disciplines dialoguen entre si i puguen generar una altra lògica.

Crec que el paper del mestre o la mestra, el paper del professorat, és fonamental. Crec que en aquest moment hi ha un enorme problema amb la formació de les persones que accedeixen a la funció docent. Com poden ensenyar i acompanyar en el procés d'aprendre a treballar de manera col·lectiva, compartida i resolent conflictes si són persones que no ho saben fer? En el context en el qual ens trobem avui hi ha tot un procés d'aprenentatge del propi professorat que ha de ser qüestionat i ha de ser clau.

Moments de l'entrevista amb Yayo Herrero. Autoria: Julia Barranco.

En el llibre hi ha un apartat, cap al final, molt suggeridor: "un currículum que pose la vida en el centre". Recorde que fa poc vas vindre a a València a les 'III Jornades d'educació ecosocial' (organitzades per la FUHEM). Allí, en un diàleg amb Belén Gopegui, vas recordar a Paulo Freire amb la idea de "l'inèdit viable". Com es concreta aquesta idea curricularment?

Este inèdit viable, des del nostre punt de vista, va establir un currículum basat en una sèrie de principis. El primer és el d'experimentar l'ecodependència i la interdependència, és a dir, experimentar formar part de la vida en totes les seues dimensions. I això no és tan complicat fer-ho a l'aula. Tu mires, per exemple, en Primària, i allí una bona part de les assignatures, fins i tot des del punt de vista formal dels decrets d'ensenyaments mínims, que tenen un munt de coneixements vinculats al cos i a la pertinença a la naturalesa. Quan parlem d'altres etapes posteriors, sobretot quan comencem a arribar a Secundària, tot es fragmenta moltíssim més. Però saber que som aigua, que som l'aire que respirem, com funciona el cicle de l'aigua, com funciona l'agricultura, com es renova la fertilitat d'un sòl... tot està completament connectat entre si. Precisament el que constitueix la biodiversitat no són les parts sinó la densa xarxa de relacions que existixen entre elles. La cura és una part fonamental de la trama de la vida sense la qual ni la interdependència ni la vida són possibles. Crec que aquest és un eix absolutament central.

Després trobem tot el que té a veure amb els vincles socials que s'estableixen. Crec que l'estudi de la injustícia, dels processos colonials, de la invasió i la crítica a la idea de coneixement que s'ha generat en occident vinculat al control o al domini és clau. Certament, és un gran problema que el coneixement i la cultura occidental nasqueren vinculats al control de la naturalesa i dels cossos i al domini sobre ells. Realment, quan et poses a mirar en el registre antropològic, som de les poques cultures que sotmeten i violenten a allò que els sosté. És una cosa que genera una cultura de mort, tanàtica, que és necessari també sotmetre a debat. A més, un element bàsic curricular és el que ha de veure amb posar en relació les coses. Crec que ara mateix, en una bona part de les escoles o instituts, et pots trobar que s'estudia el canvi climàtic en ciències naturals, però tens una assignatura d'història o de ciències socials que és on s'estudia el model de ciutat o els sectors productius i aleshores, llevat que tingues un docent que sàpia connectar ambdues i fer les preguntes adequades, et trobes que aquestes dimensions van en paral·lel i no és fàcil teixir vincles entre elles.

Des d'Ecologistes en Acció, després d'analitzar críticament el currículum, vàrem concloure que havíem de plantejar alguna cosa. Per exemple, una de les coses que ens ha funcionat bastant bé i suggerim bastant és treballar a l'aula entorn de les preguntes. La pregunta és un element clau perquè no pressuposa la contestació, però sí que obliga a mirar llocs que habitualment romanen enfosquits.

També des d'Ecologistes i col·laborant molt amb la FUHEM, intentem treballar en enfocar el currículum des d'una mirada ecosocial. El que vam fer va ser aterrar-ho en totes les àrees de coneixement dins del currículum LOMCE en el seu moment, i generar una proposta de treball al voltant de com això es podria materialitzar en els diferents cursos per tal de generar diferents eines. Ara amb el decret d'ensenyaments mínims de la LOMLOE és una mica més fàcil perquè s'han introduït conceptes com l'ecosocial i l'ecofeminisme i s'obri el repte, així, de veure com això aterrarà en programacions educatives reals. La clau és saber com fer-ho quan tens a un munt de professorat que no està format o no controla aquests conceptes. Per a poder treballar la Revolució Francesa o la Revolució Industrial des d'una perspectiva ecosocial, cal ficar-li temps per a estudiar i per a formar-se. I llavors ací apareix tota la necessitat de pensar què s'estudia a les escoles de Magisteri i què s'estudia en les Facultats d'Educació i en els Màsters que et donen accés a la funció docent, on també hi ha una dimensió curricular bastant important.

Jornada de treball amb Yayo Herrero y Belén Gopegui a les "III Jornadas de Educación Ecosocial" (Las Naves, València)

Una de les lluites dels últims anys és la de transformar els relats catastrofistes i immobilitzadors que acompanyen l'avançament dels grans problemes mediambientals hui dia, en relats que aporten una mirada emancipadora. M'agradaria preguntar-te pels posicionaments que, ací i hui, partixen des del desig, l'esperança i la pràctica real per un canvi. Què s'està fent ja i com podem estendre i potenciar aquestes pràctiques per tal d'educar "per a l'esperança activa"?

Crec que una cosa rellevant és primer centrar què és això de l'esperança activa. A vegades, quan sobretot des de l'àmbit polític et diuen que necessiten propostes esperançadores, són tan evidentment inútils per a poder resoldre els problemes que tenim que es transformen en propostes que no il·lusionen, que deceben o que no s'arriben a percebre com a interessants en cap moment. Joanna Macy, quan parla de l'esperança activa, diu que la podem generar quan mirem cara a cara on estem, és a dir, sense tapar-nos els ulls, quan projectem un horitzó de desig que puga ser compatible amb la situació material que tenim i sobretot quan ens posem a caminar cap a eixe horitzó. Crec que aquest és un assumpte clau. Ho dic perquè és veritat que si et quedes només en el relat referent a on estem la mirada pot ser tremendament distòpica i transformar-se a més en una mirada molt conservadora, però cal mirar on estem. Ho dic perquè hi ha vegades que amb la condició de superar la distopia diem «bé, ens evitem tot el diagnòstic», i això és un problema perquè el tipus de propostes que poden ajudar a resoldre els problemes que tenim solament tenen sentit i es transformen en desitjables si som conscients d'on estem.

El segon tema té a veure amb la imaginació. I ací vull citar de nou a Marina Garcés perquè m'agrada molt quan ella planteja que no és possible que hi haja imaginació sense memòria. I això em sembla que és clau. Hi ha molts pobles originaris que quan representen la línia del temps posen el passat al davant i el futur al darrere perquè el futur és allò que no es coneix, el que roman inèdit, però no obstant això, el passat és el que tens la possibilitat de mirar. Sense mirar el passat, la tornes a cagar una i mil vegades, és a dir, pots cometre les mateixes errades quaranta vegades, per això ens trobem que sempre darrere de cada crisi apareixen els mateixos models i les mateixes propostes de desenvolupament i les mateixes propostes d'eixida de la mateixa que anteriorment no van funcionar. I aquesta imaginació em sembla que requereix l'acompanyament de la mirada artística, crec que és superimportant, i no hem de separar-la de la resta dels àmbits de coneixements. Necessitem mirada artística que permeta repensar la física, l'economia i la història, perquè la mirada artística proporciona un altre llenguatge que ens ajuda a fer una cosa que la nostra societat no ens ha ensenyat a fer, que és a unir les dades i el coneixement amb el qual ens remou per dins. Ens han entrenat per a saber que les dades són racionals i no han de moure emocions. Combatre aquest assumpte em sembla clau.

I en el camí, quines coses ens trobem? Doncs un munt de pràctiques. Ahir vaig estar a Sella (Alacant), on han generat una comunitat al voltant de la idea de sobirania alimentària molt potent respecte de la producció d'aliments. Estan donant-li voltes a veure com els seus habitants (600) poden generar processos d'acompanyament que puguen mitigar la soledat no desitjada. Aquest matí he estat en un centre educatiu públic a Alaquàs, on m'he trobat amb una professora d'Economia que està revolucionant el centre plantejant i ficant dins de les aules l'economia feminista i l'economia ecològica. Podem trobar-nos per exemple que cada vegada més gent té contractada la llum amb empreses com Som Energia, amb gent que de sobte, a partir de la crisi, va començar a retirar els seus diners de bancs convencionals i participa en llocs com Fiare Banca Ètica o en projectes com Coop57. El que tenen en comú aquestes dimensions és el fet cooperatiu i la comunitat, i ací és on està la clau. Podem mirar cara a cara el fet de la translimitació del planeta, el fet del canvi climàtic, i podem deixar que siga el mercat que s'ocupe d'això, però si deixem que aquest siga qui resolga els problemes, ho farà amb una lògica que és la seua: si tu tens diners, pagues el que desitges i si tu no ho tens, et quedes sense això encara que allò sense el que et quedes puga ser l'aliment, l'aigua, l'energia o la casa.

La utopia és poder garantir la cobertura de les necessitats de totes les persones amb dignitat, és a dir, voler caminar cap a un món on totes les persones estiguen fora de perill. El plantejament ha de passar per repartir el que hi ha i per a repartir-ho necessitem formar estructures molt més cooperatives i molt més comunitàries, que són les que ens permetran estar fora de perill fins i tot quan les coses vinguen mal donades. Per tant, la clau és: ajunta't amb qui tingues al costat per a fer tota mena de coses. Posar-se d'acord amb uns altres per a reinventar el col·lectiu. Ací està la clau.

Moments de l'entrevista amb Yayo Herrero. Autoria: Julia Barranco.