En els darrers anys del franquisme i en plena Transició, mentre l'escola oficial continuava arrossegant mancances pedagògiques, autoritarisme i absència de llibertats, a Catalunya va començar a prendre forma una altra manera d'entendre l'educació. Famílies i mestres, vinculades als moviments de renovació pedagògica i al teixit veïnal dels barris, van impulsar escoles cooperatives democràtiques, en català, laiques, coeducadores i arrelades al territori. D'aquella experiència naixeria el CEPEPC, el Col·lectiu d'Escoles per l'Escola Pública Catalana.

Aquesta entrevista, amb motiu de la publicació de l'obra «El CEPEPC des de dins» (Rosa Sensat), recorre el camí d'aquelles escoles: des de les mancances educatives del franquisme fins a la creació d'una xarxa cooperativa que va arribar a agrupar prop de vuitanta centres arreu del país; i des del debat intern sobre el pas a la xarxa pública fins a l'aprovació de la coneguda com a «Llei del CEPEPC» al Parlament de Catalunya. El relat dona compte de les aliances amb els moviments veïnals, dels processos assemblearis i de les grans mobilitzacions, però també de les dificultats, les renúncies i els conflictes que va comportar la integració a l'escola pública en un context polític no sempre favorable.

La història del CEPEPC és també la història d'una obstinació col·lectiva. Però més enllà de la memòria, el llibre planteja preguntes plenament actuals: quin paper tenen avui l'organització col·lectiva, la cultura popular, el gaudi i la comunitat educativa en un context de mercantilització de l'ensenyament? De la mà de Quim Làzaro i Ricard Aymerich, membres de l'equip redactor del llibre, aquesta conversa recupera una experiència que ens recorda que l'escola pot continuar sent un espai de disputa social i democràtica, i que quan la gent s'ajunta, s'organitza i sap cap on va, les coses poden canviar.

Cartell CEPEC

Quines mancances polítiques, culturals i educatives del franquisme expliquen el naixement de les escoles del CEPEPC?

Ricard: El franquisme presentava una mancança pedagògica gairebé absoluta. El nivell de formació del professorat era molt baix, ja que l'únic criteri real de selecció era l'afinitat amb el règim, no pas la preparació professional ni pedagògica. Aquesta realitat contrastava fortament amb la tradició de pedagogia avançada que havia existit a Catalunya abans de la Guerra Civil.

A aquesta pobresa pedagògica s'hi afegia una manca total de llibertats. L'escola franquista no responia a les necessitats d'una societat que ja intuïa l'arribada d'una escola democràtica. Davant d'aquest model autoritari i uniformitzador, moltes parelles joves, famílies que acabaven de tenir fills i mestres compromesos rebutjaven formar-ne part.

A Catalunya ja existien moviments de renovació pedagògica, com el de Rosa Sensat, que promovien uns principis clars: escola catalana, laica, coeducadora, arrelada al país i centrada en l'infant. Aquests moviments van anar creant escoles amb plantejaments molt similars, que compartien un denominador comú: l'escola franquista no donava resposta a les seves expectatives educatives.

Quim: Davant la insuficiència de l'escola estatal i la dependència de l'escola concertada, moltes famílies (que ja no havien viscut directament la guerra) van veure possible crear cooperatives escolars, ja fora de pares i mares, de mestres o mixtes. Es van buscar docents que compartiren els principis pedagògics de la renovació educativa catalana. D'aquest procés en van sorgir aproximadament vuitanta escoles arreu de Catalunya, no totes formalment cooperatives, però sí amb la mateixa voluntat transformadora.

Tal com s'explica en el llibre, el col·lectiu va néixer de la confluència d'aquestes dues tradicions: d'una banda, la Unió de Cooperatives, que aportava l'estructura organitzativa i cooperativa; de l'altra, un nucli vinculat als moviments de renovació pedagògica, especialment a Rosa Sensat, que representava la dimensió pedagògica i transformadora.

Ricard: El gran repte posterior va ser la integració a la xarxa pública durant la dècada de 1980. No totes les escoles hi van voler entrar. Algunes van decidir no fer-ho perquè el pas a la pública suposava perdre millores importants ja assolides: especialistes (música, plàstica, educació física, psicomotricitat), l'aula de 3 anys (que encara no existia a la xarxa pública) o la integració del personal administratiu dins el projecte educatiu. Aquestes escoles van considerar que no compensava renunciar a allò que havia costat tant de construir. La majoria, però, van optar per integrar-se a l'escola pública amb l'objectiu de reclamar aquestes millores des de dins del sistema.

Un aspecte que no es va aconseguir eliminar va ser la presència de la religió a l'escola pública. En molts casos, especialment quan les escoles del CEPEPC es van fusionar amb escoles públiques existents que tenien pocs alumnes, es van incorporar famílies que havien demanat ensenyament religiós. Això va suposar una contradicció amb un dels trets identitaris del projecte original, que defensava que la religió havia de quedar fora de l'àmbit escolar. Aquesta situació es va veure reforçada pels acords amb la Santa Seu de gener de 1979, hereus del concordat franquista.

Quim: Finalment, cal destacar que la lluita del CEPEPC va culminar amb l'aprovació d'una llei específica pel Parlament de Catalunya, coneguda com la «Llei del CEPEPC», que va permetre que altres escoles cooperatives o amb projectes similars també pogueren integrar-se a la xarxa pública. Tot i que no totes aquestes escoles provenien directament del col·lectiu, el nucli principal de la mobilització i la reivindicació va ser el CEPEPC.

Manifestació CEPEPC

La lluita per construir una altra educació que no fora la del nacionalcatolicisme implicava també estar en xarxa no només educativament, sinó també en l'àmbit de barri, d'associacionisme, de moviments pedagògics i de cooperativisme, més enllà estrictament de l'àmbit escolar. Com es relacionaven les escoles del CEPEPC amb aquests moviments?

Ricard: Cada territori va tenir la seva pròpia història, però en general les escoles del CEPEPC es van integrar plenament en els moviments socials del seu entorn. Quan el col·lectiu ja es trobava al final del procés de negociació per passar a la xarxa pública, era conscient que aquest pas implicaria renúncies importants. El govern de la Generalitat d'aquell moment, liderat per Convergència, sovint qüestionava aquesta decisió i plantejava per què aquestes escoles volien esdevenir públiques si ja disposaven de recursos i d'un projecte educatiu consolidat. Posava com a exemple escoles catalanes privades que havien optat per mantenir-se fora de la xarxa pública.

Aquest plantejament no compartia la visió del CEPEPC. A cada municipi i a cada barri, les escoles estaven estretament vinculades als moviments veïnals, que reclamaven serveis bàsics després d'anys d'abandonament durant el franquisme: equipaments, sanitat, transport i, molt especialment, escoles. No es tractava només de tenir escoles, sinó de garantir escoles públiques de qualitat, amb mestres formats i un projecte educatiu coherent.

En aquest procés, les escoles del CEPEPC van caminar conjuntament amb associacions de veïns, sindicats (no només del sector educatiu) i altres entitats socials. Cada barri i cada poble va desenvolupar la seva pròpia experiència, però sempre dins d'un marc de lluita compartida.

En el fons, les associacions de veïns compartien un objectiu comú: una escola pública, gratuïta i de qualitat. Per a moltes escoles cooperatives situades en barris populars, el pas a la pública no era només una opció ideològica, sinó una qüestió de supervivència. Les quotes, per molt flexibles que foren, continuaven sent una barrera per a moltes famílies.

Quim: Aquesta qüestió era central en les assemblees del CEPEPC. A més de defensar l'escola catalana, la coeducació i la laïcitat, també es reivindicava amb força la gratuïtat de l'educació com a condició indispensable per garantir l'accés universal. El pas a l'escola pública va permetre mantenir escoles vives, fer-les accessibles a tothom i consolidar projectes educatius arrelats al territori, tot i les dificultats polítiques d'un context en què el govern prioritzava el model d'escola concertada per sobre de l'escola pública.

Presentació llibre "El CEPEPC. Una història des de dins"

Com valoreu la lluita portada a terme?

Quim: La lluita que vam fer va ser dura, però la valoració que en fem és clarament positiva. De fet, al llibre volem remarcar precisament això: que va ser un èxit. Ho vam aconseguir. I això demostra que quan la gent s'uneix, defineix uns objectius clars i és capaç de mobilitzar-se, fins i tot en contra de la voluntat del govern, es poden assolir fites importants.

Evidentment, no es guanya mai el cent per cent. Va ser una negociació i, com passa sempre en aquests processos, vam perdre algunes coses i en vam guanyar d'altres. Això també volem que quede clar: no va ser una victòria absoluta, però sí una victòria real i significativa. Per tant, la valoració global del procés és molt positiva.

A més, és una experiència poc coneguda. Han passat molts anys i avui dia, a les universitats, als estudis de Magisteri, gairebé no s'explica aquest procés. Creiem que és un model d'èxit que demostra que es poden transformar les coses des de baix, no només pel que fa al pas a l'escola pública, sinó en la defensa d'un model educatiu veritablement transformador. És una història de resistència al franquisme, una batalla cultural de gran importància que té l'escola com a camp de lluita. És un model escolar pensat per a una altra societat, no per a una dictadura.

Ricard: És també una història de renovació pedagògica molt clara, amb arrels que es remunten al primer terç del segle XX. I, alhora, és una història d'èxit col·lectiu, un element que considerem que encara avui té plena vigència. Sempre hem dit que no érem els únics que lluitàvem en aquell moment; hi havia altres col·lectius i experiències. Però aquesta història concreta no s'havia explicat prou.

L'objectiu era situar escoles de qualitat dins la xarxa pública perquè foren accessibles a tothom i contribuir a construir un model d'escola pública catalana. En el document de 1975 «Per una nova escola pública catalana» hi havia moltes aportacions teòriques, però les escoles del CEPEPC hi aportaven una cosa fonamental: anys d'experiència pràctica. Moltes ja portaven temps funcionant, experimentant i definint què volia dir una escola pública diferent. De fet, moltes de les nostres escoles han celebrat en els darrers anys el cinquantè aniversari de la seva fundació, algunes nascudes ja a finals dels anys seixanta o a principis dels setanta. Això demostra la solidesa d'aquell projecte i la importància del llegat que ha deixat.

Quim Làzaro i Ricard Aymerich. Autoria: Pol Rius

A mi em resulta molt interessant aquesta història, com dieu, basada en la convicció i la força d'un projecte col·lectiu. El moviment d'escoles cooperatives al País Valencià està vinculat, almenys en els seus inicis, a la renovació pedagògica i a la recuperació de la llengua, un element també central en els vostres projectes.

Ricard: Sí, efectivament. El moviment de recuperació de la llengua va ser molt transversal. Cal tenir en compte que moltes de les persones que van arribar a Catalunya com a emigrants durant els anys cinquanta i seixanta, sobretot a la corona industrial al voltant de Barcelona, van fer també de la llengua una reivindicació. Volien que els seus fills aprengueren el català, i aquí es va produir una coincidència molt significativa.

Un cop superats certs prejudicis (com el dels "xarnegos", les persones vingudes de fora), la realitat és que molta d'aquesta gent vivia aquell moment amb il·lusió: era el temps d'acabar amb el franquisme i de construir una societat nova. I aquesta societat nova havia de tenir una escola nova, una educació per a la democràcia, que incloïa necessàriament la recuperació d'una llengua que havia estat perseguida, castigada i amagada. Recuperar el català formava part del procés de recuperació de les llibertats, de poder-lo parlar amb normalitat, conèixer-lo i ensenyar-lo.

D'altra banda, aquesta transversalitat també tenia una base pedagògica molt sòlida. A Catalunya, les arrels pedagògiques no provenien només de Montessori o de Freinet. Hi havia també la influència profunda de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, a finals del segle XIX i inicis del XX: una escola transformadora, pensada especialment per a les classes populars i obreres.

Aquesta tradició incloïa educació per a infants, però també per a adults, amb classes als ateneus, sovint els diumenges. Era una escola clarament alliberadora, molt arrelada en la tradició pedagògica catalana del primer terç del segle XX. Durant la Mancomunitat i també posteriorment, ja al segle XX, es van crear moltes escoles inspirades en aquests models.

Ara bé, a finals dels anys setanta, amb la Transició i l'inici de la recuperació de la Generalitat, es va donar un moment polític i social únic. Tot i que el govern era de Convergència, la força popular que venia de les escoles, de les famílies i dels barris era imparable. Probablement, en un altre moment polític amb el mateix govern, no s'hauria aconseguit res semblant.

Quim: Un altre element clau va ser la persistència i l'organització. El CEPEPC tenia molta força perquè estava extraordinàriament ben organitzat i perquè actuava de manera unitària. Les assemblees eren llargues, inacabables sovint, però el que s'hi decidia, es complia. Era un moviment profundament democràtic.

Les assemblees se celebraven habitualment els dissabtes al matí. Cada escola hi estava representada, sovint amb un membre de l'equip de mestres i un representant de les famílies. Allà es decidia tot. El Consell del CEPEPC era escollit per aquestes assemblees, i totes les decisions partien de les aportacions prèvies de les escoles. La documentació s'enviava dies abans perquè cada centre pogués treballar-la i portar una posició consensuada.

Ricard: Tot això funcionava sense mòbils ni internet, amb correu ordinari i algun telèfon, però funcionava. I funcionava bé. Quan es convocava una mobilització, la resposta era massiva. L'any 1979, per exemple, a Granollers, es van reunir unes 25.000 persones, amb més de cent autocars vinguts de tot Catalunya, omplint el pavelló.

Aquella força col·lectiva va ser determinant. Es va saber pressionar, dialogar i incidir al Parlament de Catalunya perquè s'aprovés la llei d'integració a la xarxa pública. I això va ser clau perquè el projecte tirés endavant. Crec que el moment polític també va influir molt.

Cartell CEPEPC

A quins reptes vos vau haver d'enfrontar?

Quim: El govern no volia de cap manera que tot aquest conjunt d'escoles passés a la xarxa pública i que, a més, comencés a reivindicar qualitat i recursos en un moment en què tot just assumia competències. Però la nostra posició era clara: volíem aquesta qualitat dins la xarxa pública, perquè aquest era el nostre model d'escola pública.

Un altre repte important era la situació dels edificis. Moltes escoles del CEPEPC funcionaven en locals que no estaven en gaire bon estat o que no complien les condicions exigides. Això va obligar la Generalitat a comprar o llogar edificis, o bé a traslladar escoles a nous espais. Econòmicament, per a l'administració, no era una mala operació, però va generar tensions i problemes.

A més, la majoria de les escoles eren d'una sola línia. En passar a la pública, moltes van créixer i van passar a dues línies, cosa que va implicar la incorporació de molts mestres nous al sistema, alguns dels quals no compartien necessàriament la mateixa cultura pedagògica. Aquesta diferència de cultures professionals no va ser fàcil de gestionar i va ser un dels moments més crítics del procés d'integració.

Ricard: Un altre moment especialment delicat va ser quan se'ns va plantejar clarament que només podríem passar a la xarxa pública si acceptàvem determinades condicions i renunciàvem a part del que havíem construït. A totes les escoles això va generar debats intensos. Algunes van decidir no fer el pas. En altres casos, hi va haver divisions internes importants: hi havia qui defensava que calia prioritzar el pas a la pública i ja es recuperarien després les millores, i qui considerava que no es podia renunciar a tot allò que havia costat tants anys d'esforç. Va ser un debat dur.

La distribució comarcal de les escoles del CEPEPC se situa sobretot al Barcelonès i al Baix Llobregat, però també n'hi havia al Prepirineu i al Pirineu, com al Ripollès, la Garrotxa, el Pallars, el Segrià o Osona. Com era la coordinació entre totes aquestes escoles?

Ricard: Els ritmes eren molt diferents dels actuals, i això cal tenir-ho molt present. No tot era immediat ni precipitat. La informació s'enviava per correu postal, es donava temps per llegir-la, reflexionar-hi i treballar-la a cada escola.

Les reunions es convocaven amb una certa periodicitat i sempre eren multitudinàries. S'hi dedicava tot el temps necessari i, després, també hi havia temps per pair els acords, portar-los a la pràctica i repartir les tasques.

Quan algú entrava al Consell del CEPEPC ja sabia que això implicava un compromís important: seguir la correspondència, fer trucades telefòniques, coordinar-se amb altres escoles. Tot es feia amb el criteri de «a poc a poc i bona lletra». No tenia res a veure amb els ritmes actuals.

La coordinació només podia ser així. No hi havia autopistes ni autovies com ara. La gent que venia de Lleida, Reus o Valls, per exemple, no podia assistir a reunions a les nou del matí perquè això implicava sortir de casa a les set. Tot això condicionava molt.

Cal tenir en compte també que els moviments de renovació pedagògica, com Rosa Sensat, estaven molt centrats a Barcelona, i per això més de la meitat de les escoles del CEPEPC es trobaven a l'àrea metropolitana. Això facilitava la coordinació presencial, però no evitava la necessitat de tenir mecanismes molt clars per integrar les escoles més allunyades.

Quan algú no podia assistir a una reunió, al cap de pocs dies rebia un sobre amb diversos fulls on s'explicava detalladament tot el que s'havia tractat: els acords presos, les tasques assignades i les decisions col·lectives. D'aquesta manera, tothom estava al corrent. Estàvem molt ben organitzats i hi havia una gran lleialtat al compromís col·lectiu. Tothom assumia l'esforç que calia per a mantenir viu el projecte i avançar plegats, malgrat les dificultats logístiques i les distàncies.

Quim Làzaro i Ricard Aymerich. Autoria: Pol Rius

A més de la lluita política, sindical i educativa, un element fonamental de la renovació pedagògica al País Valencià és la reivindicació del gaudi, del goig, de la festa. Com eren aquelles trobades, més enllà de la part estrictament pedagògica?

Quim: Les reunions del CEPEPC eren, sobretot, de molt de treball. Hi havia moltes assemblees, moltes hores de debat i de presa de decisions. Però també és cert que vam saber crear espais més lúdics i festius. Sempre recordem, per exemple, la gran trobada de Granollers, una mobilització molt important per reivindicar la figura dels especialistes, especialment de música i de plàstica, que en aquell moment l'escola pública no contemplava.

Aquell procés va crear relacions molt sòlides. Les assemblees acabaven sovint amb un dinar conjunt, amb converses, amb coneixences personals. Això reforçava el col·lectiu. Aquestes trobades tenien un component reivindicatiu molt clar, però també eren espais de trobada col·lectiva, de celebració i de força compartida. Un cop ja dins de la xarxa pública, aquesta lluita la vam continuar conjuntament amb els moviments socials i els sindicats. Un element central dels projectes educatius era la reivindicació de la cultura popular i de les festes tradicionals dins l'escola. Celebrar la Castanyada, Nadal, el Carnestoltes, els Jocs Florals o fins i tot moltes escoles feien la seva pròpia festa major. Era una manera clara d'introduir la cultura popular a l'escola i de vincular-la amb la llengua i la identitat del país.

Jo mateix treballava en una escola del barri de Montbau, a Barcelona, i teníem la sensació que des de fora es veia com una escola que sempre estava al carrer: fèiem festes, colònies, sortides, activitats a l'entorn. Anàvem a veure la tardor, a un bosc de castanyers... En una època en què gairebé no es feien sortides escolars ni colònies. Aquest component lúdic i cultural sempre s'ha mantingut com una part essencial del nostre projecte educatiu, al costat de la laïcitat i del compromís pedagògic.

Heu comentat abans la voluntat d'escriure aquest llibre. En un context de mercantilització de l'educació com l'actual, quin sentit té recuperar l'esperit cooperatiu d'aquella lluita? Què pot aprendre'n l'alumnat de Magisteri?

Quim: Crec que el missatge principal és que les lluites no sempre acaben en fracàs. Quan estàs ben organitzat, tens clar on vols anar i saps unir esforços, l'èxit és possible. I això és el que volíem transmetre amb el llibre: que aquesta és una història d'èxit col·lectiu.

La segona lliçó és entendre que la negociació implica renúncies. Cal abandonar la idea del radicalisme absolut: si tu vols blanc i l'altre vol negre, el resultat serà una altra cosa, ni blanc ni negre. Nosaltres vam perdre coses pel camí, algunes les hem anat recuperant amb els anys, altres no. Això forma part del procés.

Avui dia hi ha una sensació molt estesa que les decisions venen sempre de dalt a baix, que no val la pena lluitar perquè "no ens ho donaran". Abans, en canvi, moltes coses es construïen de baix a dalt. I aquesta experiència demostra que, si t'organitzes bé i aconsegueixes sumar famílies, entitats i sindicats, les coses es poden transformar.

El llibre també ha tingut una acollida que ens ha sorprès molt: vam fer una primera edició de 700 exemplars i ja som a la segona. A les presentacions venen exalumnes que ara són pares, i fins i tot avis, i tots coincideixen a dir que a aquelles escoles van viure una experiència educativa diferent, que es recorda amb molta estima.

Tinc antics alumnes que explicaven a altres companys del barri què feien a l'escola (assemblees, sortides, colònies, visites a fàbriques...) i els altres s'hi quedaven bocabadats. Allò que en aquell moment era excepcional, avui s'ha convertit en la norma. I això també és part del llegat del CEPEPC.

I ja per acabar, en aquell moment sortint del franquisme, què et va aportar personalment formar part d'una escola cooperativa?

Quim: Sobretot, llibertat. En el meu cas, era una cooperativa de pares, però les famílies donaven plena autonomia pedagògica a l'equip docent. Confiaven en nosaltres per decidir què i com volíem fer les coses.

És cert que hi havia un procés de selecció: si un mestre no compartia el projecte, no entrava. Però un cop dins, teníem una llibertat enorme, sempre que poguérem justificar pedagògicament el que fèiem. Podíem treballar amb Montessori, amb Freinet, per projectes... i les famílies respectaven que les decisions pedagògiques corresponien als mestres.

També era molt important la idea que no hi havia un negoci darrere l'escola. Les famílies aportaven el que calia perquè l'escola sobrevisqués, no per obtenir beneficis. Això generava una relació molt diferent amb l'educació, molt allunyada tant de l'escola franquista com de les acadèmies o de les escoles religioses. Per a mi, que era molt jove, va ser descobrir un model educatiu alternatiu, coherent i profundament alliberador. I això em va marcar molt.