Al barri de Russafa, l'Escola Infantil Patufet s'ha convertit en un referent d'educació cooperativa i comunitària. Nascuda fa més de tres dècades, en el marc de l'antic Patronat d'Escoles Infantils de la ciutat de València, des d'aleshores ha mantingut intacte el seu propòsit: oferir una educació respectuosa, càlida i participativa, on els xiquets i les famílies són els autèntics protagonistes de l'aprenentatge.

El projecte ha crescut i s'ha transformat amb els anys, però la seua essència continua intacta. A Patufet, educar no significa només ensenyar, sinó acompanyar, escoltar i compartir. Les aules són espais oberts on es fomenta l'autonomia, el joc lliure i el desenvolupament emocional. Les famílies entren i ixen de l'escola com una part natural del dia a dia, formant una xarxa de confiança i afecte que dona sentit a la paraula comunitat.

En aquesta entrevista, Elena Morante, Andrea Campillos, Eva Ortiz, Feli Tamorlán i Luisa Ruiz, sòcies cooperativistes de Patufet, ens conten com va nàixer l'escola, quins valors sostenen el seu projecte pedagògic i quins reptes afronta avui l'educació infantil. Parlar amb elles ens ajuda a descobrir que Patufet no és sols un centre educatiu, sinó una manera d'entendre l'educació i la infància. Un espai on, tal com diuen les seues mestres: «si les parets parlaren, contarien milions d'històries: un infinit de lluita, satisfacció personal, creixement i també decepcions... Però tot s'escriuria amb majúscules». Això resumeix perfectament el que és Patufet.

Escola Infantil Patufet

Com naix l'escola?

Luisa: L'escola naix del Patronat d'Escoles Infantils de la ciutat de València, durant el primer ajuntament del PSOE a la ciutat. Érem trenta-tres escoles en total. Quan el patronat es va desmantellar, algunes van continuar funcionant com a cooperatives. En aquell moment érem cooperatives de famílies i treballadores, però amb el temps ens vam convertir en cooperatives de treball associat.

La fórmula de famílies i treballadores ens resultava més conflictiva, perquè les famílies només hi romanien un parell de cursos i era difícil mantenir aquell compromís. En passar a ser una cooperativa de treball associat, el projecte va guanyar estabilitat. Quan es va dissoldre el Patronat, nosaltres vam voler continuar amb el projecte educatiu. Vam aconseguir canviar de local —l'anterior era més xicotet— i ens vam traslladar ací, que també era modest, però s'ha anat ampliant amb els anys. Al principi érem set cooperativistes; després cinc, més tard quatre, i ara tornem a ser sis.

Escola Infantil Patufet

Què caracteritzava el projecte en aquell moment en l'àmbit pedagògic? I, ampliant la pregunta, què caracteritza el projecte actual?

Eva: Jo pense —o vull pensar— que el projecte continua sent el mateix: una escola oberta al barri, innovadora, on conviuen xiquets i xiquetes de tota mena i on les famílies tenen una presència real.

Feli: Formen part de la nostra vida.

Eva: Sí, les famílies entren acompanyant els seus fills a les classes, no sols durant el període d'adaptació, sinó al llarg de tota l'etapa a l'escola. Durant l'adaptació hi estan una mica més de temps per ajudar els menuts a familiaritzar-se amb l'entorn, amb els altres xiquets, amb els pares i amb nosaltres.

L'esperit de Patufet sempre ha sigut aquest: una escola oberta al barri, on tots ens sentim partícips, amb molta implicació de les famílies i protagonisme dels xiquets. Entre nosaltres també hi ha molta col·laboració.

Per a mi, Patufet és una essència: o eres, o no eres. Hi ha persones que han sigut cooperativistes i amb el temps se n'han anat, perquè això no és sols una faena, és una manera de viure l'educació.

Ser cooperativista és dur, perquè implica ser treballadora i empresària alhora. Som una empresa menuda, amb vincles afectius i emocionals molt forts. Barrejar tot això requereix equilibri.

Feli: A més, som molt conegudes al barri. Participem en totes les activitats: el carnaval de Russafa, la plataforma del barri... Les primeres representacions i actuacions del carnaval es van fer ací, en aquest pati.

En l'àmbit pedagògic, sempre hem treballat d'una manera que ara s'ha posat de moda. El que ara s'anomena Montessori, Waldorf o Pikler, nosaltres ja ho féiem des de sempre. Però clar, posar-li una etiqueta sona millor i ven més.

Nosaltres prenem el que considerem útil de cada enfocament, adaptant-lo a la nostra realitat. No té sentit aplicar alguna cosa de manera literal només perquè estiga de moda. Tot ha d'evolucionar i actualitzar-se. Sempre estem experimentant i incorporant coses noves.

El sentiment cooperativista també es reflecteix a l'aula: transmetem qui som i en què creiem. Laboralment, l'educació infantil continua estant molt poc valorada i mal pagada; es veu com un treball assistencial, i això és injust.

Escola Infantil Patufet

Elena i Andrea, vosaltres sou les dues noves incorporacions a la cooperativa. Què us va cridar l'atenció en entrar i què destacaríeu ara que en formeu part?

Andrea: Quan arribes ací t'adones que tot allò que has estudiat serveix, però no del tot. Has de posar-ho en pràctica, observar i aprendre també dels xiquets. No ho saps tot, i ací notes que et recolzen en tot moment. Com ha dit l'Eva, això és una essència: o la tens o no la tens. Creus en el projecte o no. I nosaltres hi creiem, i ho demostrem cada dia.

Elena: És com estar a casa. Ací la faena es viu en família: et sents còmoda, pots comptar amb qualsevol. Cadascuna de nosaltres té la seua manera de fer les coses, i això es respecta. Ningú no et diu "fes-ho així o així"; seguim un camí comú, però amb llibertat individual.

Andrea: Tenim amigues que treballen en altres escoles i sempre ens diuen: "no té res a veure amb el que feu vosaltres". Ací donem protagonisme als xiquets i també a les famílies: poden entrar a l'aula, formar part del procés i sentir-se importants. La prioritat no és només atendre els xiquets perquè els pares puguen treballar; busquem que els xiquets siguen feliços i que les famílies també se senten part de l'escola.

Escola Infantil Patufet

En aquest intent que els xiquets siguen feliços, com es concreta al dia a dia? Parlem una mica de les rutines, els espais i l'organització.

Feli: Actualment, tenim tres aules d'un any, que dividim per mesos: un grup de grans, un de mitjans i un de menuts. Pensem que, en aquestes edats, la diferència entre un xiquet de gener i un de desembre és enorme. També tenim una aula de nadons, i prompte n'obrirem una altra perquè la demanda ha crescut. En total, hi ha tres aules d'un any i una de segon cicle. Una de les de dos anys és línia en valencià.

El nostre dia a dia es basa en els hàbits i les rutines, perquè això dona seguretat. És important que els xiquets puguen anticipar què passarà, sobretot durant el període d'adaptació. A poc a poc es van acostumant a l'aula, als moments d'esmorzar, compartir, seure junts... En el grup de dos anys, per exemple, el moment de l'esmorzar és molt especial: comparteixen, xarren, aprenen a conviure.

Defensem el joc lliure. No creiem en activitats tancades ni en imposar materials. Si entres a una classe a mitjan matí, ho veuràs tot ple de materials, perquè estan explorant. Hi ha moments per recollir i proposar activitats més dirigides, és clar, però sempre prioritzem l'experimentació.

Per exemple, aquests dies ha estat plovent i no podien eixir al pati. Vam preparar pintures i activitats sensorials dins de l'aula. Tenim un projecte que anomenem Despertares, amb safates sensorials perquè els xiquets experimenten i aprenguen gaudint.

Després arriba el dinar, la migdiada (que marca una rutina més tranquil·la) i, a la vesprada, un ritme més relaxat: alçar-se, berenar i tornar a casa.

Escola Infantil Patufet

Què penseu que valoren les famílies del projecte?

Feli: Crec que el que millor ens funciona és el boca-orella. Les famílies que han passat per ací i s'han sentit com a casa són les que més ens recomanen. Al final, el més valuós que té una persona és el seu fill, i deixar-lo en mans d'un desconegut fa respecte. Per això és tan important generar confiança. Les famílies senten tranquil·litat en veure que ací tractem bé els seus fills.

Eva: Crec que el que més valoren les famílies és l'experiència d'altres: que els diguen "el meu fill va estar allí i va ser feliç" o "ens van tractar molt bé". També aprecien que anem a poc a poc, que l'adaptació siga gradual. Sempre expliquem que l'ideal és anar pas a pas, que no cal córrer. La nostra filosofia no és llançar el xiquet a la piscina, sinó entrar amb ell a poc a poc, fins que aprenga a nadar. El mateix passa amb l'escola: l'adaptació és un procés individual, i per a nosaltres és el nostre millor projecte. Requereix paciència, temps i molta dedicació a la individualitat de cada xiquet.

Escola Infantil Patufet

Què considereu que falta perquè l'educació 0-3 reba el reconeixement que mereix?

Luisa: Moltes vegades el que falta és que s'ho creguen els mateixos professionals. Encara hi ha gent que treballa en educació infantil i continua dient que treballa en una "guarderia". Durant anys hem lluitat per canviar aquest llenguatge: no és una guarderia, és una escola infantil. I el llenguatge importa molt, perquè marca la manera de pensar. Si tu mateixa no reconeixes el valor educatiu de la teua feina, ningú més ho farà. Per això pense que el primer és tindre clar que no estem "cuidant xiquets", estem educant des dels primers anys de vida.

Heu comentat la vinculació amb el barri, les activitats amb Russafa Escènica, el carnaval... Quines altres activitats feu dins o fora de l'escola?

Eva: Sí, col·laborem amb el Teatre Russafa i amb la biblioteca del barri. Abans de la pandèmia fins i tot vam fer una exposició. També anàvem a la piscina municipal que teníem a prop. La pandèmia va ser un tall per a tots, però a poc a poc ho hem anat reprenent.

A més, a partir dels dos anys fem el Projecte del Protagonista: cada setmana un xiquet o xiqueta i la seua família preparen una activitat per a compartir amb la classe. Això crea un vincle afectiu molt important entre les famílies i l'escola.

A nivell de barri, també celebrem les nostres pròpies festes: la de benvinguda, la de la Castanyera, i la més important, la de final de curs. A aquesta festa venen antics alumnes, berenen i ens retrobem. És molt bonic veure com tornen i continuen sentint l'escola com a seua.

Feli: També col·laborem amb l'Escola de Música del barri, que utilitza les nostres instal·lacions a les vesprades. Van començar fa onze anys amb gent jove. No solem llogar el local; preferim fomentar la cultura i l'intercanvi. Creiem en el bescanvi com una manera de donar suport a projectes del barri, i això també forma part de la nostra identitat.

Escola Infantil Patufet

Com definiríeu l'esperit Patufet? I mirant cap al futur, si penseu d'ací quinze o vint anys, com us agradaria que fora Patufet o què us agradaria que es diguera del vostre projecte?

Luisa: L'escola va nàixer simplement com a Patufet (que vol dir "Pulgarcito" en valencià). L'esperit Patufet és tot el que hem estat contant: família, grup, xiquets feliços, convivència entre famílies i escola. És aquest sentiment de comunitat, de proximitat i d'alegria compartida.

Feli: Potser sona romàntic, però m'encantaria que es diguera: "El meu net va anar a Patufet". Que aquest relleu generacional continuara mantenint la mateixa essència. Que els avis que van portar els seus fills ara porten els seus nets. Això ja passa, però tant de bo continue. I tampoc m'imagine l'escola sense la Luisa. El dia que es jubile la trobarem molt a faltar, ho tinc claríssim. (totes es miren emocionades).

Elena: M'agradaria que la manera d'entendre l'educació continuara avançant, canviant per a millor, però sense perdre l'essència del que som. Que es puga continuar dient: "Jo vaig anar a Patufet" o "Vaig portar el meu net allí". Aquesta continuïtat és el que ens dona sentit.

Eva: De fet, ja hi ha almenys tres generacions que han passat per ací. Quan comencem el curs, sempre fem una reunió pedagògica de presentació, i en ella solem llegir un text que resumeix el que som. M'agrada imaginar el començament del curs com una cançó. L'escenari continua sent l'escola, amb mil i un pedaços. Si les parets parlaren, contarien milions d'històries: un infinit de lluita, satisfacció personal, creixement i també decepcions... Però tot s'escriuria amb majúscules. I crec que això resumeix perfectament el que és Patufet.