«L’actual manera clientelar d’entendre l’educació és un naufragi»

Poc amiga de les etiquetes, a Xisca Homar (Alaró, Mallorca) li costa trobar la manera amb la qual definir-se. «Soc molt poc amiga de les etiquetes. Hi ha una que quan la dic em sent plenament identificada, que és professora de filosofia. He fet un recorregut divers, però fa nou anys que soc professora de filosofia a l'escola pública a Mallorca. És l'etiqueta que em fa sentir més còmoda» ens conta tot just abans de començar l'entrevista al voltant de l'obra «Filosofia Salvatge» (Sembra Llibres).

L'obra, que recopila els textos que ha anat publicant al llarg dels anys al diari «Ara», pretén ser una exploració fascinant de la intersecció entre la filosofia i el món que l'envolta i en la qual es desenvolupa. Així, des d'un profund exercici de «promiscuïtat conceptual», tal com afirma Sebastià Portell al pròleg, Xisca reflexiona sobre l'educació, l'amor, el desig, el racisme i el turisme, entre d'altres, a partir de conceptes que ha anat trobant en les lectures que ha fet al llarg de la seua vida. Des del mateix Plató fins a Marina Garcés, passant per Michel Foucault, Silvia Federici o Gilles Deleuze, l'escriptura de Xisca no només ens convida a reflexionar sobre com la filosofia pot enriquir les nostres vides sinó que també ens ofereix una mirada profundament reflexiva sobre el seu propi viatge personal en aquest món.

Amb una escriptura crítica i reflexiva però gens tecnificada, oberta a tots els públics, l'autora ens convida a endinsar-nos en un viatge intel·lectual que promet desafiar les nostres preconcepcions i obrir noves portes a la comprensió i l'exploració filosòfica. Parlem amb ella amb motiu de la seua visita a València per tal de presentar l'obra a la llibreria especialitzada en pensament crític «La Repartidora».

«Fa temps que la filosofia està en perill» afirmes, «o així ho entén el nostre present». Aquesta obra, «Filosofia Salvatge» comprèn, sintetitza o més bé recopila una sèrie de textos que has anat escrivint al llarg dels últims anys a l'edició de Balears del diari Ara. Per què val la pena, avui, continuar escrivint, pensant i reivindicant a través de la filosofia?

Pense que precisament si sentim aquest perill en què està la filosofia és per la tirania de la utilitat. De l'utilitarisme que hi ha en el nostre present, i també d'aquesta rapidesa en la qual vivim. No sé on van! Tothom va molt de pressa, no se sap on. I la filosofia és aquest espai de comprensió, de frenada, i trobe que més que mai, perquè comprendre el món és l'única manera de viure'l plenament i també de poder-lo transformar. Crec que és intolerable el nostre món en l'actualitat en molts aspectes. Per tant, considero que la filosofia és una eina per, d'alguna manera, boicotejar aquest present que és tan intolerable.

Parar-se a escriure pressuposa disposar d'un temps que sol estar associat a la calma, a la pau i a la reflexió. Una mirada molt semblant és la que sol associar-se també amb la pràctica filosòfica. Avui, malauradament, i com bé deies adés, vivim en una crisi de l'atenció: estímuls constants, reclams infinits, insensibilització emocional, etc. De quina manera podem vindicar la filosofia com una pràctica de vida, tal com dius al llibre, «ara que saber com hem de viure se'ns ha tornat una pràctica urgent»?

La filosofia, també per la meua experiència vital, la tinc molt vinculada a la meua feina, al meu ofici de professora. També a l'escriptura. Són les dues que a mi em serveixen per a vincular la filosofia amb la vida. Des de l'escriptura trobe els meus mitjans per pensar, molt més que des de la lectura. La lectura m'obri horitzons, m'obri espais des d'on prendre la paraula, però és l'escriptura la que m'ajuda a pensar una cosa fins al fons. Llavors, això m'ajuda a pensar les coses que se'm fan estranyes a la meua vida, i la part de docència doncs ja és inseparable, és anar escampant la filosofia a través de l'ensenyament a les noves generacions. Aquestes són les dues maneres que trobe per afermar la filosofia com a pràctica de vida: la docència i l'escriptura.

Portada del llibre "Filosofia Salvatge".

Una cita d'Hannah Arendt: «no hi ha res més perillós que ser innocent en el món contemporani». Reconèixer-nos com a éssers vulnerables, afirmes seguint a Judith Butler, és un element clau que ens permet, a l'hora de crear una ètica i una política a partir d'aquesta vulnerabilitat, i que ens permeta no alienar-nos de la justícia, el dolor i la violència presents en el món actual. Com podem fer-ho?

No tinc una resposta. Però sí que pense que el que hem de fer prioritàriament és combatre la indiferència. Trobe que vivim en un moment d'indiferència, i la indiferència és el contrari de l'ètica. Hi poden haver moltes definicions però per a mi l'ètica és tenir cura dels altres i d'un mateix, i del que fa un mateix amb els altres. Les dues coses: la indiferència i la vulnerabilitat, serien dos extrems. La indiferència és no tenir en compte que els altres i nosaltres som vulnerables, i l'ètica és precisament tenir cura d'aquesta vulnerabilitat. Per això sentir-te innocent està molt a prop de la indiferència. Per això m'agrada que hages ajuntat aquests dos conceptes perquè trobo que és entre aquests dos conceptes que es pot moure una mirada ètica. No tinc una solució o una resposta sobre com hauríem de fer-ho a nivell general però sí en el nostre redol, de manera local, i això passa per tenir cura dels altres i no sentir-nos indiferents.

El procés d'escriptura i el format de textos curts, amb un llenguatge curat però no excessivament tecnificat, és molt suggeridor. Poses a debat qüestions aparentment diverses i les interrelaciones a través de pensadores de diferents èpoques. Com és possible analitzar, avui, el turisme, l'amor, l'educació, el racisme, el gènere i el desig, entre d'altres, a través de reflexions que varen ser exposades fa temps?

És això precisament el que he intentat. Deleuze, que a mi m'agrada molt, diu que el que és difícil és trobar els pensaments que estimaràs, i el que he tractat de fer als articles és pensar els problemes o les coses que em meravellen del món a través dels conceptes que a mi m'han calat des de les lectures que he fet en la meua vida. No combregue amb una pensadora determinada ni amb tot el seu pensament, però hi ha conceptes que em serveixen per a pensar el present. I són els que rescate, siguen de Plató, Silvia Federici o de qui siguen. Al final, la filosofia és una maquinària de producció de conceptes i poder pensar el present d'una altra manera. Això també ho diu Deleuze. Es tracta de pensar i rescatar els conceptes que encara serveixen i són operatius per a poder pensar el present.

Presentació del llibre "Filosofia Salvatge".

Un altre text que m'ha fet molt de sentit és com relaciones el teu procés de treure't la plaça a l'oposició docent amb la burocràcia. És també una preocupació que em ronda pel cap. Treballe a l'Administració Pública com a Educador Social amb infants que estan en situació de desprotecció. El tema de la burocràcia és un tema molt dur. M'ha fet molt de sentit perquè afirmes que la modernitat és l'època de la burocràcia, una màquina laberíntica. En un món on sembla que el «laissez fair, laissez passer» és la racionalitat predominant, com és possible que la burocràcia realment s'haja infiltrat per tot el teixit de la vida?

Em sembla aterridor. Trobe que junt amb l'utilitarisme i amb la rapidesa amb la qual vivim, la burocràcia encaixa a la perfecció. La burocratització de l'educació em sembla la seua mort. És a dir, això crec que ho deia Nietzsche en un text: quan el professorat esdevé funcionariat, en el seu sentit més profund del que significa ser funcionariat, s'ha de morir tot l'aprenentatge precisament, perquè l'aprenentatge està als antípodes de la burocràcia. La burocràcia entesa en aquest sentit de matar qualsevol singularitat. És un procés buit, on no tens a ningú a qui reclamar responsabilitats. Els protocols que ens fan fer per a qualsevol procés al final m'acaba provocant una espècie d'al·lèrgia. La burocràcia suposa, al cap i a la fi, la mort de la singularitat.

Però l'educació ha de ser viscuda com un lloc quasi poètic. Això no ho dic jo, ho diu en Joan Carles Mèlich. És més una poètica que una tècnica. I en aquest sentit, des d'aquest paradigma està molt lluny d'entendre-la des d'una lògica burocràtica. No obstant això, malauradament cada vegada l'estem acceptant i patint més.

La teua vivència, com ja comentaves, està travessada per la docència en la història de la filosofia a l'etapa d'educació secundària. Aquesta realitat apareix reflectida al llarg dels textos, on reflexiones al voltant de la deriva que caldria tenir des de la teua mirada. Com es pot sostenir entre la població adolescent l'estima per la saviesa en un món on l'educació superior està cada vegada més mercantilitzada, on als instituts i a les escoles s'ensinistra a l'alumnat en «competències submises i de mercat» i on la majoria d'estats europeus «tenen un compromís ferm però no amb l'educació pública sinó amb el capital»?

Trobe que és el repte de la nostra educació, de la nostra feina i del nostre sistema educatiu. El repte és lluitar perquè l'alumnat entenga que aprendre és un fet valuós. Que no es perceben com a clients. Això ha passat sobretot a la universitat. Que no hi haja aprenents sinó clients trenca amb tot el que significa el vincle de l'aprenentatge. No sé com ni des d'on, però per exemple a les classes intente obrir la filosofia cap a la literatura i cap a l'art. Des de fa un parell d'anys faig un exercici que m'ajuda a continuar mantenint aquesta relació que et comentava: cada dia porte a classe un llibre relacionat amb el contingut que treballarem i el deixe damunt de la taula. Té els seus efectes, és un gest molt petit. La idea és intentar mostrar que allò que fas per a tu té un sentit important i d'alguna manera contagiar el desig per saber més amb els aprenents que tens al davant. No sé quina és la fórmula, però sent que l'actual manera clientelar d'entendre l'educació és un naufragi.

En la teua experiència docent, de quasi una dècada, què t'has trobat a les aules entre l'alumnat i els companys i les companyes respecte a la mirada que hi ha sobre la filosofia i el seu ensenyament?

Estic molt contenta amb el que m'he trobat a les aules perquè l'alumnat té una predisposició cap a la filosofia, almenys on jo he treballat, que és molt bona. M'he entusiasmat a les aules fent filosofia i compartint-la en comú perquè m'he trobat una resposta fantàstica d'obertura i de ganes d'aprendre. També he tingut molta sort amb els companys i companyes que he tingut de departament. Els diàlegs, i la visió compartida, han estat fantàstics. He tingut sort al llarg del camí que porte fins ara.

Mencionàvem adés l'estima per la saviesa, això implica posar en marxa o en joc que l'alumnat aprenga a pensar i a prestar atenció al món. «Ara bé», afirmes al llibre, «aprendre és un misteri». Per què?

És un pensament que tinc moltes vegades. Crec que per moltes eines que compartim i per moltes metodologies que estudiem, al final la rebuda i la resposta que es dona en cadascun de nosaltres és un misteri. I és que una cosa és ensenyar, el que tu intentes donar, i una altra cosa és el que aprèn la resta. Per exemple, avui a classe he donat el Materialisme Històric. He preparat la classe, però què han aprés del que els hi he ensenyat? Amb què s'han quedat? Cadascú ho agafa d'una manera i trobe que aquest és un procés molt misteriós. Sempre, en qualsevol edat.

Xisca Homar.

Relacionant-ho amb el tema de la burocràcia i el que parlàvem dins del món de l'educació, un dels cursos més paradigmàtics dins de l'educació entre l'alumnat adolescent és el segon de Batxillerat, un curs totalment preparatori de les proves d'accés a la universitat. Es pot filosofar en un curs com aquest, on l'alumnat es troba entre els desset i els divuit anys, una edat molt bonica i adulta?

He de dir que en contra els currículums i contra aquesta carrera de les EBAU, i sabent que no pots eixir del currículum tant com en altres cursos, sí que m'agrada fer aquesta assignatura. Veus un diàleg entre els autors (que són tots homes, tot s'ha de dir) i l'alumnat, i vas introduint textos per tractar d'anar més enllà. Es genera molt de debat i molt de pensament. Al final, el que volem és exposar que hi ha moltes maneres de veure la filosofia, tant en l'àmbit de conceptes com d'èpoques, per tal que puguen tenir un recorregut molt bonic on poder fer ús d'una sèrie d'esquemes i fotografies mentals que els permeten dialogar sobre qualsevol qüestió amb un bagatge molt gran. Aquest bagatge històric i conceptual és clau per interrelacionar conceptes.

Pensant també la relació de la filosofia i l'entorn on es desenvolupa, actualment quins consideres que són els embats, els reptes, de l'educació a les Illes Balears?

Les ràtios a Mallorca són molt elevades. Tinc aules amb trenca-cinc alumnes. Sense reducció de ràtios i un augment de recursos es fa molt complicat. I també m'agradaria fer una reflexió per aquesta obsessió per la tecnologia (està bé que estiga, per descomptat), però al final ha d'haver-hi una tornada a les coses més bàsiques, que són aprendre a llegir i escriure de manera profunda. Això es pot fer amb ràtios baixes per poder tenir cura de l'alumnat i les seues singularitats i la seua diversitat. S'exigeixen unes coses, però no es donen recursos. En canvi, se'ns donen uns recursos que venen d'Europa, on hi ha una febra per la digitalització, que això no soluciona els nostres problemes (de fet, s'està veient just el contrari, que empitjora els problemes d'atenció). La digitalització del món de l'educació l'està empitjorant.

Un dels desafiaments clau del present és el de construir una sèrie de relats per contar-nos allò que ocorre amb una forta vessant emancipadora. No obstant això, el neoliberalisme, el règim sota el qual vivim ara mateix, és capaç d'absorbir molts d'aquests relats i reapropiar-se'ls. Les societats zapatistes a Mèxic tenen una metàfora molt encertada: la de l'hidra capitalista. Tu li talles el cap, però li'n creixen tres o quatre cada vegada que intentes enderrocar o transformar alguna cosa. Com pot l'ensenyament de la filosofia ajudar a combatre aquesta «festa del neoliberalisme», tal com defineixes a la societat actual?

S'ha de dir que la filosofia és molt ambivalent. Hi ha de tot. Hi ha filosofia que també enforteix el neoliberalisme i li dona eines conceptuals per tal de legitimar-lo. Però el que m'interessa a mi és aquella que és com un corc, que fa petits forats que fan que es qüestione realment la credibilitat d'aquest sistema tan injust. Cal fer evident l'intolerable que és el neoliberalisme. Sempre que es puga fer això, encara que evidentment arribarà a qui arribarà i té les seues limitacions perquè hi ha una tendència, com deies, que quan apareix una mirada crítica, el sistema la reapròpia, estarem fent el camí correcte. El neoliberalisme és una paret enorme, i encara que es facen forats molt petitons cal seguir endavant perquè almenys, si no cau, es faça evident com funciona i l'intolerable que és aquest règim, encara que moltes vegades es maquille d'altres coses.

Xisca Homar.