Pot un virus canviar l’escola? La reflexió de Francesco Tonucci

Aquesta setmana recordem la visita del reconegut mestre i pedagog Francesco Tonucci a les localitats de Burjassot i Picanya per tal de presentar el seu darrer llibre titulat ¿Puede un virus cambiar la escuela? (Editorial Graó), i per participar en una jornada destinada al personal tècnic dels Ajuntaments participants en la xarxa La ciutat dels xiquets i les xiquetes. A través de les seues reflexions i de la seua trajectòria, homenatgem a aquest pensador italià que continua, a dia d'avui, posant l'èmfasi en les seues reflexions en l'autonomia dels xiquets i les xiquetes i en la necessitat d'una experiència de joc per part de la infància que no estiga permanentment supervisada per la mirada adulta.

Arran de la visita de Francesco a València, des de la Diputació de València (entitat organitzadora dels actes) es varen llançar una sèrie de preguntes que actuaven com a disparadors a l'hora de generar el debat al voltant de les propostes i les anàlisis oferides per Tonucci a la seua obra: és la pandèmia una oportunitat per a repensar i transformar l'escola? Ha pogut una pantalla substituir l'aula? Fins a quin punt ha canviat l'aprenentatge? Quin ha sigut el cost personal, familiar, educatiu i afectiu per als nostres menuts i menudes? Davant esta situació, s'hem parat a escoltar la seua veu, a tenir en compte les seues necessitats, les seues carències, els seus suggeriments i opinions?

El repte de contestar a aquestes qüestions el va agafar Tonucci a l'hora d'iniciar la seua conferència. En aquest sentit, comentava, "aquest llibre conta la història del que va ocórrer entre març i octubre de 2020, quan el món es va detindre i un virus, en molt poc de temps, com mai abans havia succeït, va obligar a tots els habitants de la Terra a confinar-se a casa i a tancar els centres de treball i les escoles". Un confinament que, en el seu cas, va comptar amb uns moments inicials d'incertesa ja que estava pendent de la reassignació d'una operació de cataractes que tenia pendent ja que s'havia hagut de posposar arran de l'arribada del virus al seu país, Itàlia, durant la primera setmana de març.

El llibre, en paraules d'aquest pedagog, "conta com els xiquets visqueren i suportaren aquesta situació que tan difícil els va resultar d'entendre i d'acceptar. Conta també allò que vàrem fer des del projecte La Ciudad de las niñas y los niños: en primer lloc, tractar d'acompanyar el confinament forçat dels més xicotets; i, en segon lloc, plantejar a les ciutats i a les escoles propostes per a una reobertura el més adient possible a les noves necessitats sanitàries i, especialment, que donara resposta a les expectatives de la societat i de les seues xiquetes i els seus xiquets en matèria educativa i de formació".

Cartell de jornades organitzades per la Diputació de València.

Narrar la pandèmia des de la visió de la infància.

Aquest llibre, publicat a l'octubre del 2020, va assumir el desafiament de narrar el temps present. Ens aclareix Tonucci, ja en la introducció, que "va ser escrit amb pressa" mentre el context ens asfixiava. Un context en el que, sense cap tipus de dubte, la infància i la tercera edat van ser els grups més afectats durant la quarantena. Al respecte, afirma Tonucci: "només començar varen quedar clares quines eren les dos categories socials més afectades: els ancians i els xiquets. Els ancians morien, sense tot just la possibilitat de rebre ajuda i salvar-se. A Itàlia la mitjana d'edat dels més de 30.000 morts fou de vuitanta anys. En canvi, els xiquets no morien, no es posaven quasi malalts, però en canvi tenien que acceptar una situació d'aïllament que els resultava molt difícil d'entendre i encara més d'acceptar. Mentre que un vel de dolor, resignació i impotència s'estenia immediatament sobre els ancians, per als xiquets es va començar a demanar ajuda i idees als experts. Van aparèixer en premsa i televisió entrevistes a psicòlegs, que donaven consells a pares i mares; i a pedagogs i informàtics, que donaven consells a mestres i professors. Pareixia que la Convenció sobre els Drets del Xiquet s'havia suspès de sobte i l'únic que d'ella romania en vigor era el seu article número 28, el que garanteix el dret a l'educació primària i obligatòria per a tothom".

La pregunta que faltava ubicar en el centre del debat, reflexionava Tonucci, era cabdal per tal de reflexionar i pensar de quina manera es podia afrontar la quarantena i com es devia d'imaginar l'escola i la ciutat en un futur: què era el que pensaven, desitjaven i sentien els nostres infants? S'ha escoltat la seua veu? "El primer gran contrasentit que vàrem observar els meus col·legues amb els que coordine el projecte internacional La Ciudad de las niñas y los niños" afirma Francesco "fou que ningú, almenys a Itàlia, Espanya i els països llatinoamericans que comparteixen el nostre projecte, havia considerat la possibilitat de preguntar a les xiquetes i als xiquets el que pensaven d'aquesta situació, com vivien aquesta experiència, què necessitaven i si tenien propostes que fer als seus alcaldes, mestres, mares i pares".

Francesco Tonucci presentant el seu darrer llibre a la localitat de Burjassot. Autoria: Diputació de València.

Escoltar la veu dels infants: un projecte social, polític i ètic.

Durant el primer període de la pandèmia, els xiquets eren principalment alumnes per als que era necessari inventar una escola però, això sí, sense anar a l'escola. Aquest era l'objectiu i en cap moment s'estava mencionant cap altra necessitat ni  prioritat. Per tot això, i amb una bona sèrie de motius, es va posar en marxa el Laboratori Internacional per tal de fer dos crides als i les representants polítiques d'aquesta xarxa. La primera crida fou una invitació a parlar amb tots els infants, convocant-los de forma virtual per tal de recollir les seues propostes i donar, així, resposta a les seues preguntes i a les seues inquietuds. La segona crida va ser una invitació a convocar de forma immediata als Consells de xiquetes i xiquets a través de les plataformes informàtiques. La resposta per part d'aquests fou ràpida i generosa: "en molts casos es programaven les reunions amb major freqüència que en temps normals, i vàrem obtenir dels nostres xicotets consellers una imatge molt interessant de com estaven vivint la pandèmia" comenta Tonucci. Les opinions d'aquests infants varen ser recollides Des de l'equip integrant del projecte de La Ciudad de las niñas y los niños en base a tres grans qüestions: el que més trobaven a faltar, allò que els agradava i allò que no podien suportar.

En primer lloc, comenta Francesco, trobaven a faltar a les seues amistats: "totes les xiquetes i tots els xiquets dels diferents països varen declarar que l'absència més acusada, la que més varen sentir, fou la dels seus amics i amigues. De vegades, per a expressar aquest sentiment, deien que trobaven a faltar l'escola i, a sovint, els periòdic reprenien aquesta idea com si, front al malestar pel confinament, l'escola gaudira d'un fort aferrament per part dels xiquets". Però això no era així, segons aquest investigador amic de la infància: "si la trobaven a faltar era perquè per a molts d'ells era l'únic lloc on podien reunir-se amb els seus amics. Quan jo era xicotet, gaudíem de molts espais per a nosaltres, però els tres més importants eren, sense dubte, la llar, l'escola i el carrer, és a dir, l'exterior (fora de casa i fora de l'escola). I quan jo pensava amb els amics, el que apareixia en els meus pensaments no era l'escola, sinó el carrer. Malauradament, avui en dia aquest tercer entorn tan fonamental, el carrer, ha desaparegut per a molts xiquets i l'escola ha acabat fagocitant aspectes de la vida social infantil, el que fa encara més difícil l'autonomia que tant necessiten els xiquets i les xiquetes".

En segon lloc, comentaven els infants participants, estaven molt bé amb les seues famílies. Al respecte, afirma Tonucci: "quasi tots els xiquets i les xiquetes que ens varen traslladar la seua opinió ens varen mostrar el seu gust pel fet de tenir tot el dia a la seua disposició al seu pare i a la seua mare. Per suposat, es tracta d'un sentiment que canvia segons les franges d'edat i, per exemple, està menys present en els adolescents. Amb tot, per a la gran majoria fou un autèntic regal passar tant de temps junts amb els seus pares, inventant noves solucions a situacions noves i desconegudes, fent junts allò que normalment cadascú feia pel seu compte, i aprenent a fer coses noves".

Vinyeta de Frato, reflexionant sobre el dret al joc i a l'espai per part de la infància.

I, en tercer lloc, hi apareixia una queixa generalitzada cap a l'excessiu treball que s'enviava des de l'escola. "Estaven farts dels deures", va afirmar el pedagog italià aconseguint l'aplaudiment majoritari per part del gairebé miler de persones que s'havien congregat a l'Auditori Municipal de Burjassot. I va continuar amb la seua reflexió: "estaven cansats i avorrits de tenir que fer classe a través d'una pantalla. Crec que l'ús de plataformes per a posar als alumnes en una situació d'escolta passiva, reproduint el mateix que a l'escola, i utilitzar-les per a transmetre els deures, que a sovint ocupaven tota la vesprada, fou l'elecció més transcendent i, a la vegada, més inapropiada de l'escola". Un sentiment que, per part de la majoria d'infants consultats, era majoritari. En aquest sentit, un xiquet argentí deia: "la quarantena ens ha llevat el millor de l'escola i ens ha deixat el pitjor: els deures"; mentre altre afirmava: "a la meua quarantena li falten els patis, els dissabtes i els diumenges".

De les opinions i els semblants recollits, més que de les persones expertes, varen nàixer una sèrie de propostes i experiències que aquest pedagog i mestre de mestres natural de Fano (Pesaro i Urbino, Itàlia) ha exposat en aquesta obra. I, més enllà de la recollida d'opinions i el seu posterior anàlisi, llançava una proposta que recuperava l'esperit del reconegut pedagog Paulo Freire. En aquest sentit, va dir: "l'escola devia de detenir-se, suspendre la seua programació, renunciar a posar deures i, conjuntament amb els alumnes, intentar llegir aquesta realitat que tant ens impressionava a tots i que tan difícil d'entendre ens resultava".

Llegir la realitat per tal d'oferir una sèrie de propostes que no arriben de nou, sinó que s'han estat pensant, debatent i gestant a diferents parts del món des de fa ja molts anys. En el cas de Tonucci, des de fa més de cinquanta anys i, des de l'any 1991, al projecte col·lectiu La Ciudad de las niñas y los niños. Un projecte que, si bé no ha tingut una gran acceptació i seguiment al llarg de la seua trajectòria, en aquesta pandèmia ha trobat una gran acceptació. Un projecte, en definitiva, que mescla idees polítiques i educatives que, de forma entrellaçada i complementària, han ajudat a oferir i pensar noves solucions que poden aplicar-se especialment a partir de la reobertura de les ciutats i les escoles.

                                                                                                                                                    Francesco Tonucci presentant el seu darrer llibre a la localitat de Burjassot. Autoria: Diputació de València.

Per una bona escola en temps de quarantena: la llar com a laboratori. 

L'educació a distància que va arribar de la mà de la pandèmia va pretendre superar, amb tota la bona intenció, les diferències socials i econòmiques tractant de posar a tot l'alumnat en igualtat de condicions, però malgrat això la realitat és que les dades ens indiquen que no ha estat així: moltes famílies no tenien accés a internet en bones condicions o no comptaven amb uns dispositius electrònics adients. Ara bé, en totes les famílies, fora quina fora la seua composició, hi havia una sèrie de rutines que no podien canviar, com és el cas de preparar el menjar, netejant la roba i la llar, cuidant les plantes, veient la televisió, escoltant la ràdio o llegint un llibre. En aquest sentit, i aprofitant aquesta avinentesa, des de l'equip liderat per Francesco Tonucci es varen plantejar proposar la llar com un laboratori, ple d'activitats i suggeriments a través dels quals poder treballar continguts, sabers i coneixements de forma integrada.

Aquesta idea ve fortament influenciada per la proposta pedagògica de Célestin Freinet. Al respecte, reflexiona Tonucci: "una idea interessant és la de Célestin Freinet, pedagog francès del segle passat que, entre les seues tècniques, proposava la de l'anomenat 'text lliure': una invitació als alumnes per a que, si en el temps transcorregut fora de l'escola i fora de casa, en les seues experiències autònomes d'exploració i de joc, els succeïa alguna cosa especial o que els sorprenguera, els interessara o els asombrara, pogueren escriure-ho breument i portar-lo a l'escola al dia següent, si així ho desitjaven. Les contribucions es llegien a classe, es discutien i es seleccionaven per tal de donar-les a conèixer en la revista escolar o, en determinats casos, per tal de convertir-les en nous temes de treball. En resum, el text lliure era una finestra oberta a la vida i a l'experiència dels xiquets".

                                                                                                                                                                                      Vinyeta de Frato, reflexionant sobre el dret al joc i a l'espai per part de la infància.

La bona escola, per tant, és aquella que es construeix al voltant de la vida del propi alumnat, de les seues famílies, dels seus pobles i dels diferents espais on fan la seua vida, i no aquella que es fa seguint els programes decidits des d'un parlament. Tenint en compte la situació pandèmica, la sensació d'esgotament front als deures escolars que manifestava l'alumnat i els aprenentatges proveïts pels pedagogs i pedagogues que ens han precedit, com és el cas de Célestin Freinet, des de l'equip del projecte La Ciudad de las niñas y los niños els va parèixer adient demanar a l'escola que parara per tal de repensar-se baix aquesta nova situació. Va nàixer, així, la proposta de pensar la casa com un laboratori: una invitació a redescobrir l'espai que habiten i aprendre coses del quotidià on poden posar en pràctica molts coneixements. Al respecte, afirma Tonucci: "el que l'escola podria, i crec que deuria, fer és demanar als pares que col·laboraren per tal d'ajudar als seus fills a conèixer alguns aspectes de la llar que són d'interès per a l'escola. D'aquesta forma es repararia una absurda i perjudicial fractura entre la llar i l'escola i es proposarien activitats interessants per als xiquets i comprensibles per als pares".

Entre les propostes realitzades en aquest sentit podem trobar el foment del joc, dotant-lo com la principal ocupació en duració i importància, establir la cuina com un laboratori de ciències, les històries amagades en el calaix, escriure un diari, dibuixar el pla de la llar, la lectura lliure, cinema a casa, la correspondència amb amics (tècnica històrica de Freinet), descobrir la naturalesa a través d'un pitxer de flors i fer art a casa. Cadascuna d'aquestes propostes, les quals apareixen breument explicades al llibre ¿Puede un virus cambiar la escuela? (Editorial Graó), no suposen totes les propostes possibles. Son, tan sols, "unes poques a mode d'idees per tal d'apropar l'escola a la llar, l'escola a la familia i l'escola a les xiquetes i als xiquets". Allò important, remarca Tonucci, és que siguen un estímul per tal de pensar en una escola diferent, que puga seguir sent així inclús més endavant, quan la pandèmia haja acabat i el món de la infància s'haja obert als seus carrers, barris i ciutats.

És possible pensar una altra escola en temps de crisi? Idees per a la seua reobertura. 

Al llarg de la conferència, així com al llibre, Francesco Tonucci fa èmfasi en que no hem d'oblidar que l'escola té un paper fonamental en la socialització dels nostres infants, proporciona espais de trobada, és el lloc on estan les amistats i on habita, per tant, l'afecte. Per aquesta raó, en temps de crisi, cal repensar quines articulacions són possibles per tal de donar un vertader sentit a una escola enmig d'una pandèmia i com afrontar el retorn als centres.

"L'escola per si mateixa no pot fer front a aquesta nova emergència. Una bona escola sempre ha sabut que no podia educar i instruir als seus alumnes per si mateixa; actualment, a més de les raons intrínseques a l'educació escolar, tenim les exigències de la pandèmia que fan encara més necessària una cooperació educativa. Per tant, la proposta és fer que, el més prompte possible, a les ciutats s'inicien taules de treball al voltant de les quals s'assenten, amb igual dignitat i responsabilitat, l'ajuntament, l'escola, els pares i les mares i els alumnes; i que així siga per a tots els nivells educatius" reflexiona Tonucci. La lliçó, per tant, a la que cal encaminar-se és a la de considerar als espais educatiu no com un ideal al que tornar o al que considerar sempre de la mateixa manera sinó com un procés de caràcter bel·ligerant, que estiga creant i renovant el seu sentit i que implique a tothom. En aquest sentit, Tonucci aporta una idea clau: "allò important serà que el que s'haja decidit siga compartit i es base en el respecte i la confiança mútua entre la ciutat, l'escola, les famílies i els xiquets".

Vinyeta de Frato, reflexionant sobre el dret al joc i a l'espai per part de la infància.

La proposta que sorgeix arran d'aquesta reflexió planteja la realització d'un projecte educatiu integrat. "Si durant el tancament dels centres pareixia lògic proposar a l'escola que suspenguera els seus programes i deures i reconeixera a la llar com un taller dels xiquets" afirma aquest pedagog, "amb l'obertura de les escoles el paper de la llar el tindrà que assumir l'escola". És una aposta, en aquest sentit, per un projecte educatiu integrat on les ciutats i les escoles actuen com a tallers i laboratoris, on l'alumnat no estiga tancat vuit hores al dia als centres sinó que aprenga per mitjà de visites a espais suggeridors i amb el contacte amb la ciutat (museus, jardins, parcs), on els infants es puguen desplaçar de forma lliure i autònoma cap a l'escola, mesclant les edats i fomentant el treball intergeneracional entre ells mateixa i fomentant la seua participació directa en els òrgans de decisió democràtica.

Però sobretot, a l'hora de pensar sobre quin és el paper que ha de jugar l'escola tot just ara, quan estem entrant en un moment on la pandèmia està cada vegada més controlada, Tonucci ens recorda que la participació i la veu dels nostres xiquets i les nostres xiquetes ha de ser un element essencial a l'hora de decidir i plantejar tant les decisions referents a l'urbanisme com en l'àmbit educatiu. Baix aquesta premissa, i com a reflexió final, ens llança les següents preguntes: podran els nostres infants superar aquest trauma? Què és el que han aprés en aquells mesos sense escola? I ací ens ofereix una idea molt valuosa: "volguera proposar a les famílies i als mestres un treball d'avaluació que considere molt important i significatiu: preguntar-nos què hem entès els adults, que abans no compreníem. Què és el que, en la nostra opinió, han aprés, a què li han tingut por i com han aconseguit superar-ho. I a més, com ha funcionat l'educació a distància segons els pares, mestres i alumnes?". Una sèrie de preguntes que ens obrin a la reflexió i que aspiren, sobretot, a convidar-nos a superar l'excessiva mirada adultocèntrica que domina el nostre dia a dia. Perquè, com bé diu Tonucci, "quan una ciutat és bona per als infants, també ho és per a tota la ciutadania".

Espai web del projecte 'La città dei bambini': https://www.lacittadeibambini.org/