No morirà mai la flor de la paraula: homenatge a Paulo Freire

A principis de l'any 1995 es va aprovar a les Corts Valencianes la Llei 1/95 del 20 de gener de la Formació de Persones Adultes (FPA), una llei que va ser considerada modèlica en la seua gestació, redacció i promulgació i que va provocar que es visquera un ambient d'accentuat optimisme en la formació de persones adultes valenciana. Aquesta llei va sorgir d'una àmplia demanda social coordinada per la Mesa d'Agents Socials per a l'FPA al País Valencià. Tal com ens comenta Pepe Veiga, director de l'escola de Formació de Persones Adultes de Torrent i un dels principals impulsors d'aquesta llei assessorant el Conseller d'Educació Joan Romero, l'arribada d'aquesta iniciativa legislativa "es va sustentar en les peticions fetes públiques per desenes de plens municipals de tot signe polític, per centenars d'entitats socials, educatives i culturals, per la pràctica totalitat de centres de formació de persones adultes i per milers de persones a títol individual. I es va nodrir d'intensos debats duts a terme per docents i alumnat participant en els centres públics d'FPA, que van viure una singular primavera educativa plena de possibilitats i esperances".

Paulo Freire amb Joan Romero (Conseller d'Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana). Autoria: Carmen Montañana.

La implantació d'aquesta llei va venir acompanyada d'una sèrie d'iniciatives per tal de posar en valor en la societat la importància de l'educació de persones adultes com una eina de compensació de desigualtats i d'aprenentatge al llarg de la vida. En aquest sentit, destaca especialment la celebració del Seminari titulat La importància estratègica de la formació de persones adultes a la Comunitat Valenciana, el qual va tenir lloc a la seu local de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (UIMP) els dies 30 i 31 de març de 1995 al Palau de Pineda de València i, més tard, en dos jornades formatives en la Cambra de Comerç de Castelló i a l'Aula de Cultura de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani d'Alacant, els dies 3 i 4 d'abril, respectivament.

Díptic informatiu al voltant del Seminari 'La importància estratègica de la formació de persones adultes'.

Aquest Seminari va esdevenir una fita històrica dins del món educatiu valencià ja que hi va participar el reconegut pedagog brasiler Paulo Freire acompanyat, també, d'altres destacats ponents com Basil Bernstein, Donaldo Macedo, Ana María Nita Araújo Freire o José Gimeno Sacristán. Un esdeveniment que va tenir un èxit aclaparador, ja que varen participar més de set-centes persones. En aquest cas, i amb motiu de la celebració del centenari del natalici de Freire, avui ens centrem en analitzar i homenatjar la seua figura i les aportacions realitzades durant la seua visita al País Valencià.

Pepe Veiga presentant a Paulo Freire. Autoria: Carmen Montañana.

El Seminari va estar dirigit per Pepe Veiga, director de l'escola de Formació de Persones Adultes de Torrent i pare de dos exalumnes de les cooperatives d'ensenyament La Nostra Escola Comarcal i Florida Centre de Formació: Nadia i Diana Veiga. Un professor que es considera, parafrasejant a Paulo Freire, un treballador "en favor de la lluita constant contra qualsevol forma de discriminació, en favor de l'esperança que m'anima". Amb ell ens endinsem en recordar la figura d'aquest reconegut pedagog i la seua visita a les nostres terres, la qual va suposar tot un esdeveniment històric per al món educatiu valencià i que es tracta d'una referència clau en el desenvolupament pedagògic dels primers projectes cooperatius d'educació que van anar sorgint a les acaballes del franquisme i els inicis de la transició democràtica.

Paulo Freire: el peregrí de l'obvi

Ser utòpic no és ser només idealista o poc pràctic, sinó més bé escometre la denúncia i l' anunciació. Per això el caràcter utòpic de la nostra teoria i pràctica educativa és tan permanent com l'educació en si, que per nosaltres constitueix una acció cultural. Quan l'educació ja no és utòpica, és a dir, quan ja no encarna la unitat dramàtica de la denúncia i l' anunciació, o bé el futur ja no vol dir res per als homes o aquests tenen por d' arriscar a viure el futur com superació creativa del present, que ja ha envellit.

El pedagog brasiler Paulo Freire (Recife, Brasil) ha estat un dels pedagogs més significatius del segle XX, les idees del qual han influenciat no solament a una part important del col•lectiu docent d'arreu del món sinó a diversos processos de democratització política.

Es va llicenciar en Dret a la Universitat de Recife encara que prompte, i ja que tenia una gran tendència cap a la filosofia i la pedagogia, va encaminar-se a dedicar tota la seua vida al món de l'educació, especialment als col•lectius oprimits i a les persones analfabetes, realitzant un gran nombre de campanyes d'alfabetització amb persones adultes. Arran del colp d'estat militar que hi va haver al seu país l'any 1964, se li va considerar un traïdor i un subversiu marxista, havent de marxar exiliat a Xile.

Allà va participar amb el govern en el disseny i planificació de diversos programes d'alfabetització i va escriure un dels llibres fonamentals, no solament de la pedagogia, sinó de les ciències socials del segle passat: Pedagogia de l'Oprimit, el qual va eixir publicat l'any 1968. Sense cap tipus de dubte, l'any 1968 és una data emblemàtica, de la qual ens arriben ecos d'aquell mes de maig francès que es va estendre per gran part del món reivindicant una esmena a la totalitat al sistema polític i social de l'època.

La seua principal aportació al món de la pedagogia assenta les seues bases en la construcció d'un mètode a través del qual tot procés educatiu deu partir de la realitat que rodeja les persones. Enfront d'una educació que nega el diàleg i tracta de domesticar les ments i els cossos, Paulo Freire va apostar per una pedagogia socialment compromesa on les persones en situació d'opressió van alliberant-se, a poc a poc, de les seues pròpies cadenes i es van comprometent amb la seua transformació, tant individual com col•lectiva, construint una sèrie de processos educatius i socials on van consolidant el canvi polític. Així, van lluitant contra una educació que aliena als éssers humans de la seua situació d'opressió reivindicant el diàleg com una exigència existencial per tal de caminar cap a una societat més lliure i reflexiva. Un exemple ben clar al respecte està en la creació dels cercles de lectura on llauradors i obrers s'alfabetitzaven per tal de prendre consciència i emergir com a subjectes compromesos en transformar la seua realitat més propera.

Una proposta on la reflexió teòrica i la posada en pràctica estan estretament relacionades, constituint un vertader procés d'investigació-acció constant. I és que, com bé diu el professor de la Universitat de Barcelona Francesc Imbernón al seu text 'Paulo Freire com a persona, en el centenari del seu naixement', Paulo Freire "no creia en l'activisme banal, ja que era una acció sense reflexió, ni en el verbalisme típic de l'educació que és una reflexió sense acció. Buscava que la persona que s'educa es convertisca en un subjecte, en una persona, reflexionant sobre el que passa al seu voltant".

Aquestes idees transformadores van acompanyar, com dèiem anteriorment, tota una sèrie de processos democratitzadors, especialment en la dècada dels anys seixanta i setanta en Amèrica Llatina. Per aquest motiu, va haver d'eixir de Xile i tornar a exiliar-se, establint-se finalment a la ciutat suïssa de Ginebra, on va treballar en els programes educatius del Consell Mundial de les Esglésies. Finalment, i després de setze anys d'exili, l'any 1980 va tornar a Brasil, on es va desenvolupar majoritàriament com a docent a diverses universitats, una època on va poder continuar treballant per una educació a favor dels sense rostre i on va poder anar actualitzant les seues idees.

Un coneixement que sorgeix de l'experiència: la pedagogia de l'oprimit

"Ningú educa a ningú - ningú s'educa a sí mateixa - els éssers humans
s'eduquen entre sí mediatitzats pel món"
Paulo Freire - Pedagogia de l'oprimit

En la seua obra més reconeguda, Pedagogia de l'oprimit, Paulo Freire, a l'hora d'afrontar l'acte i el procés educatiu, parteix de la següent premissa: l'educació no és neutra. Baix la seua perspectiva, a través de l'educació es transmet una forma de veure la realitat i de ser i d'estar al món que condiciona l'estructura tant emocional com racional dels éssers humans.

En aquest sentit, la seua proposta pedagògica està fonamentada a partir d'aquella màxima que ens va deixar escrita l'escriptor, polític i filòsof italià d'origen sard Antonio Gramsci: viure vol dir prendre partit. Paulo Freire va apostar per posar en marxa tot un mètode d'alfabetització que no pretenia només ajudar i acompanyar en el procés d'aprenentatge de l'escriptura a aquella gent que no comptava amb els recursos tant socials com materials suficients sinó que anava molt més enllà, ja que es tractava d'una proposta educativa d'alliberament i en contra de la submissió i l'opressió.

Així, va establir una proposta de xoc front al que ell va anomenar com l'educació bancària: a saber, una educació que funcionava com si l'alumnat fora un recipient que s'anava omplint de coneixements de manera mecànica, acrítica i totalment passiva. Aquesta manera d'entendre el procés educatiu implicava tres premisses: en primer lloc, que el professorat seleccionava la informació que anava a oferir al seu alumnat apareixent, així, la visió d'ells i elles com a posseïdors de veritats úniques i inamovibles; en segon lloc, apareixia la idea segons la qual ensenyar consistia en narrar. L'educació, el coneixement i el saber, des d'aquesta mirada, percebia la realitat com quelcom invariable, que roman de la mateixa manera en el temps i que, a més, era totalment aliena a la pròpia experiència tant del professorat com de l'alumnat; i, en tercer lloc, la posició en què quedava relegat l'alumnat era el d'un ésser passiu, ahistòric i acrític, buit de coneixement, experiència i saber.

Sota aquesta concepció bancària, a l'hora de valorar i mesurar l'aprenentatge aconseguit, aquest solament podia ser valorat a nivell quantitatiu: com més quantitat de coneixement haguera dipositat el professorat sobre la ment de l'alumnat, millors resultats s'aconseguirien. L'alumnat, així, semblava ser vist, sentit, pensat, produït i definit com un objecte incomplet, com una entitat que no acabava de ser.

Aquesta educació bancària vindria a significar el tipus d'educació promoguda pels interessos privats dels grups socials més poderosos, els quals perceben el debat i la crítica com una amenaça. Al respecte, Paulo Freire, al seu llibre 'Pedagogia de l'oprimit', diu: "El problema radica que pensar autènticament és perillós. L'estrany humanisme d'aquesta concepció bancària es redueix a la temptativa de fer dels homes el seu contrari - un autòmat -, que és la negació de la seua vocació ontològica de ser més".

Enfront d'això, Freire dona compte de les formes a través de les quals hem aprés a caminar preguntant per tal de construir una praxis ancorada en la pràctica concreta dels espais educatius, on la teoria permeta pensar-la per tal de transformar-la, sense quedar-nos ni en un procés en abstracte de pensar solament les idees ni tampoc en un activisme sense teoria. En aquest sentit, la construcció del coneixement sempre ha de partir, necessàriament, de l'experiència. Cal apostar, per tant, per la construcció d'espais col•lectius de construcció del coneixement on l'alumnat i el professorat coneguen les formes d'explotació actuals, emergisquen com a subjectes capaços de pensar el seu món i treballen per tal de reduir les desigualtats. És, en definitiva, una aposta per realitzar una tasca eminentment política.

Freire fou, en definitiva, un pensador i un activista que ens va mostrar que el diàleg i la deliberació en la construcció d'una educació emancipadora són instruments de lluita, i que l'escola ni el sistema educatiu pot estar deslligat de la societat en la qual s'insereix. El procés d'ensenyar i d'aprendre és un acte de coneixement polític, ètic i estètic, que es troba inserit en una societat concreta, amb una història i una cultura determinada. Per tant, els problemes de la pedagogia no es poden deslligar dels problemes que hi ha a la societat, ja que és aquesta la que fa l'escola.

Paulo Freire al País Valencià: la naturalesa política de la formació de persones adultes

En l'ambient d'esperança que hem indicat a l'inici d'aquest article, es duu a terme el Seminari La importància estratègica de la formació de persones adultes a la Comunitat Valenciana, dos mesos després de l'aprovació de la Llei Valenciana d'FPA. Els treballs d'organització del Seminari havien començat durant el quart trimestre de 1994, preparant un programa ampli que integrara les múltiples propostes que incidien en les pràctiques quotidianes de formació de persones adultes en les seues diferents àrees d'intervenció.

La ponència de Paulo Freire va portar per nom La naturalesa política de la formació de persones adultes. Tal com ens recorda el professor de la Universitat de València Pepe Beltrán al seu text en homenatge a la visita de Freire a València titulat Una conferencia hablada de Paulo Freire: cuando las palabras vuelan libres: "Freire al•ludeix en la seua presentació a l'octava i novena cartes de Cartes a qui pretén ensenyar: Identitat cultural i educació i Context concret-context teòric que es van incloure en el dossier que es va preparar per a l'ocasió. No és casual, perquè aquest llibre s'havia editat en portuguès l'any 1993, dos anys abans de la seua presència a València. Ací ofereix una variació que té en compte tots dos textos, però que en absolut els reprodueix; més aviat recupera i recrea idees i referències que es troben en les dos cartes, però adaptades al tema i al públic de les jornades".

Participants al Seminari 'La importància estratègica de la formació de persones adultes'. Autoria: Carmen Montañana.

Centrant-se en el context i el contingut de la ponència realitzada per Freire, continua afirmant: "el propi títol de la conferència -La naturalesa política de la formació de persones adultes- parafraseja i recrea el títol d'una de les seues conegudes obres: La naturalesa política de l'educació. Cultura, poder i alliberament. El títol s'ajusta a un context de política educativa local i estatal en un escenari reformista i progressista, en el qual es va fer una aposta decidida per l'educació de persones adultes, en contrast i com a resposta activa a una conjuntura adversa en la qual molt poc abans la seua consolidació semblava amenaçada (...) Aquesta conferència té una enorme importància, sens dubte, des del punt de vista del seu contingut, al ser una aportació inèdita de Paulo Freire, en plena maduresa, dos anys abans de morir. Però a més té una dimensió simbòlica que cal destacar, perquè aquesta conferència la pronuncia en la seua última visita a Espanya".

Pepe Veiga, a més de dirigir aquest Seminari, va tenir l'oportunitat de gaudir de presentar la ponència del pedagog brasiler i de compartir diversos moments d'esbarjo al llarg de la setmana que Freire va passar a les terres valencianes. Respecte de la seua ponència, Veiga destaca les següents aportacions: "m'agradaria ressaltar dos aportacions d'aquesta intervenció que estime fonamentals, omnipresents en l'obra de Freire: la seua idea d'educació com a intervenció crítica del subjecte enfront de la vida, i la seua visió del treball de l'alfabetitzador (de l'educador de persones adultes, afegiria) com a acostament i convivència amb la formació cultural dels alumnes, amb la seua identitat cultural, perseguint la comprensió crítica de la realitat des del respecte al propi saber, fins i tot encara que siga absolutament ingenu".

Paulo Freire i Pepe Veiga conversant abans de començar la ponència realitzada pel pedagog brasiler. Autoria: Carmen Montañana.

Cal tenir en compte, per tant, i tal com ens recorda el mateix Freire al llibre El Grito Manso, que la realitat no és així, sinó que està així, que el que ens ocorre ni és natural ni sempre ocorrerà de la mateixa manera. És per això que es fa totalment necessari que comencem a desnaturalitzar els fenòmens que ens envolten. Què significa açò? Doncs considerar que els fenòmens varien segons els tipus de societat i el moment històric en què ens trobem, ja que les nostres societats estan construïdes socialment i condicionades, però no determinades, històricament. En aquest sentit, el fet de pensar sobre allò que a molts de nosaltres ens apassiona, l'educació, implica que ens fem preguntes. Implica preguntar-se per les forces, relacions, tensions i discursos que mobilitzen i condicionen el que ocorre a les institucions educatives. I per a això és necessari treballar la curiositat.

En aquest sentit, continua compartint-nos Pepe Veiga al voltant de la conferència de Freire: "Freire diferencia entre curiositat comuna, quotidiana, i curiositat epistemològica, intel•lectual. Ambdues coexisteixen i ambdues construeixen coneixement. Treballar-les ofereix múltiples possibilitats. Les persones adultes posseeixen una pròpia experiència de curiositat espontània, de sentit comú, que pot facilitar l'aprofundiment en els sabers crítics, rigorosos. Molts sabers populars donen respostes intuïtives a les realitats quotidianes. Però també moltes vegades, els sabers intuïtius arriben a ser sabers ingenus que condueixen a afirmacions que no es corresponen amb la realitat. Aquestes reflexions sobre el saber ingenu cobren si cap major actualitat en temps i circumstàncies com els que ara vivim, quan s'ha oficialitzat l'existència de realitats paral•leles, d'interpretacions errònies moltes vegades intencionades capaces d'influir en la presa de decisions transcendentals en tots els ordres de la vida".

Paella a Torrent amb Paulo Freire, Nita Araujo, Basil Bernstein i Donaldo Macedo. Autoria: Matilde Llop.

Paulo Freire, Nita Araujo i Paula Villena. Paella a Torrent. Autoria: Matilde Llop.

Basil Berstein, José Veiga i Nadia Veiga. Paella a Torrent. Autoria: Matilde Llop.

Una invitació a reinventar-lo, no a repetir-lo

Freire sotmetia la seua pròpia obra a una contínua autocrítica i revisió. Al llarg de tota la seua vida exercint l'ofici d'educador demanava que no es fera una lectura passiva dels seus llibres, sinó més bé una reinvenció del seu pensament per tal d'actualitzar-lo i millorar-lo des de cadascun dels nostres espais, contextos i geografies. Però tenint en compte, això sí, una premissa bàsica: que l'educació no és neutral i que, per tant, hi ha una responsabilitat ètica en el professorat. Al respecte, diu: "Allò que em mou a ser ètic per sobre totes les coses és saber que com l'educació és, per la seua pròpia naturalesa, directiva i política, jo dec respectar als educands, sense mai negar-los el meus somnis i les meues utopies. Defensar una tesi, una posició, una preferència, amb serietat i rigor, però també amb passió, estimulant i respectant al mateix temps el dret al discurs contrari, és la millor forma d'ensenyar, per un costat, el dret a tenir el deure de lluitar per les nostres idees, pels nostres somnis, i no solament aprendre la sintaxis del verb, i per l'altre costat, el respecte mutu".

No obstant això, aquest reconeixement de la postura ètica i política del professorat no venia a significar un adoctrinament, sinó el fer palesa una realitat: que tothom, conscient o inconscientment, prenem partit en el nostre dia a dia. Continua afirmant: "Respectar als educands, no obstant, no significa mentir-los sobre els meus somnis, dir-los amb paraules o gestos o pràctiques que l'espai de l'escola és un lloc sagrat on solament s'estudia, i [que] estudiar no té res a veure amb allò que ocorre en el món de fora; ocultar-los les meues opcions, com si fora pecat preferir, optar, trencar, decidir, somniar. Respectar-los significa, per un costat, donar-los testimoni de la meua elecció, defensant-la; per l'altre, mostrar-los altres possibilitats d'opció mentre els ensenye, no importa el què".

Enfront d'una realitat bancària, Paulo Freire ens proposa problematitzar la realitat per tal d'estimular processos de reflexió i acció que ens comprometen amb una acció contínua de crítica i transformació de la realitat personal i social. A través dels cercles de cultura, per exemple, ens convidava a posar en pràctica una pedagogia que posara en el centre l'experiència educativa, la veu i el desig dels subjectes i les problemàtiques socials que constitueixen la nostra experiència diària. Una alfabetització, com dèiem anteriorment, que no solament ha de quedar-se en la necessitat d'aprendre a llegir i a escriure sinó a interpretar el món en el qual ens ha tocat viure. Una lectura i una escriptura crítiques amb el nostre entorn per tal d'aprendre a llegir-lo i, per tant, poder transformar-lo.

És, en definitiva, una proposta per tal de caminar cap a un professorat que és, en essència, i com bé ho defineix Jaume Martínez Bonafé a una entrevista realitzada el passat mes de desembre per al 'Diari de l'Educació': "una persona sàvia, no un expert disciplinar. És a dir, una persona que posa en relació múltiples sabers i els sap posar al servei del creixement de l'ésser humà. Una persona que sap conjugar múltiples maneres de saber, però té clar que aquest saber està al servei de l'ésser humà. Entendre les matemàtiques per a fer créixer a aquesta xiqueta o aquest xiquet, no per a sotmetre'l a controls. Aquesta idea de la persona sàvia enfront de l'expert disciplinar a mi em sembla que és fonamental en la formació inicial de professors. (...) I encara afegiré una altra exigència a formació inicial: en els currículums de formació de Magisteri ha d'estar el compromís social. Parle d'una formació radicalment compromesa amb la societat i amb un model de societat, d'entendre el món i al subjecte".

I aquest és un dels llegats més importants que ens deixa aquest pensador i activista: aprendre a comprometre'ns i a baixar-nos del tren i fer el camí caminant, a poc a poc, sense pressa. A escoltar i a reconstruir l'esperança a través del treball en col•lectiu i del compromís social, assumint que l'espai de l'aula i l'escola són una trinxera, un espai de lluita i de resistència, però que no són els únics, ni els més grans, ni els millors. Són, simplement, un espai excepcional que ofereix un temps, un temps fora del circuit d'allò ràpid, d'allò efímer.

Avui recordem a un personatge clau. Un pedagog que va decidir deixar de costat la seua formació en Dret per posar-se del costat dels col•lectius més oprimits i caminar junt amb ells. Perquè, com bé diu el professor de la Universitat de Barcelona Francesc Imbernón: "cent anys després del seu naixement, l'exemple i la lectura de Freire ens ajuda a ser millors com a humans. Les seves propostes i pensaments ens fan reflexionar sobre quina educació i societat tenim i com millorar-la, sobretot per tots aquells que encara pateixen les ignomínies del poder, les pobreses endèmiques o la inexistència com a persones. I per tot això ja val la pena recordar-lo".

Gràcies a Paulo Freire i tants i tantes altres, avui continuem creient en la possibilitat de continuar sembrant llavors de curiositat, esperança i alliberament.