Just al final del barri de Benimaclet, i més concretament al carrer dedicat al poeta Ricard Sanmartí, hi destaca una alqueria plena de color i de vida que, des de fa ja uns anys, un grup de persones es varen posar mans a l'obra per tal de rehabilitar-la i construir un espai comú per l'educació i la cultura al marge de les lògiques del mercat i l'administració pública.

Un espai autogestionat que es resisteix a desaparèixer engolit pel desenvolupament urbanístic i capitalista de la ciutat i que té com a eix de sentit la recuperació d'oficis tradicionals que, baix el desenvolupament actual, estan desapareixent a marxes forçades. Parlem, per exemple, del treball amb l'espart, tècniques de gravat i serigrafia, fusteria, pintura, cosmètica natural i teatre.

Dins d'aquest espai, i en resposta a la necessitat de construir un espai, també, per a la xicalla, naix el projecte de La Figuera, un lloc on proposar un punt de trobada on poder reivindicar el dret i el respecte a altres maneres de fer, altres temps i altres formes de viure.

Una vegada s'endinsem dins d'aquesta alqueria queda clar el per què varen elegir el nom de La Figuera per al seu projecte. I és que, qui dona la benvinguda a tothom que visita l'Escola Meme és una majestuosa figuera que habita el lloc abans que qualsevol de les persones que, avui, li donen vida. Una vella, sàvia i silenciosa figuera que és testimoni del passat i present, que ens connecta amb la terra, la memòria i el desig de cura en forma de fruits i ombra, tal i com ens relata l'equip motor d'aquesta iniciativa.

Una figuera, en definitiva, que és el punt de partida, real i simbòlic, d'aquesta aventura. Avui relatem, a Territori Educatiu, la conversa que vàrem tenir una vesprada del mes de març, tot just quan començava a arribar la primavera, amb Alba, Lluc i Teresa, les coordinadores d'aquest projecte que tracta de construir iniciatives des de l'educació crítica i les arts per tal d'activar processos de reflexió crítica amb la xicalla.

Qui sou i què és el projecte de La Figuera? Us definiu com un punt de partida, un espai en expansió.

Teresa: Sí, som un punt de partida i un espai en expansió sobretot perquè nosaltres vinculem aquest projecte a un espai i a una comunitat de famílies que hem anat fent. En primer lloc, partim de la llar, l'Escola Meme, on es troba ubicada la seu de La Figuera, que és on nosaltres ens vàrem conèixer. Aquesta alqueria és un espai que és com un símbol de resistència enfront de la urbanització que està sofrint la ciutat de València en general i el barri de Benimaclet en particular.

Aquest espai, en aquest sentit, ja et predisposa a certes relacions. Per tant, nosaltres volíem fer aquesta aposta. El que ocorre és que no volem quedar-nos ací i convertir-nos en una cosa tancada, sinó que aquesta idea d'espai en expansió és també per relacionar-nos tot el temps en el barri i amb els altres moviments socials que es troben fent coses. Intentem, en definitiva, anar fent coses més enllà de l'espai de l'Escola Meme.

Lluc: Però el que és interessant també és que, jo diria que aquesta frase, quan la va portar Teresa, que la va portar ella, es que jo crec que la identifique molt, recorde molt el moment en que Teresa va fer aquesta proposta i jo en eixe moment, no és que no estiguera d'acord, què sí que ho estava, però era com que tampoc li donava tanta importància, no sé, com que tampoc ho considerava tan rellevant, però amb el temps que portem s'ha vist i s'ha fet visible que era molt això. O siga que el desig inicial d'activar-nos des d'aquí al final ens ha portat a expandir-nos a molts altres nivells, perquè Teresa estava parlant del barri però també com a col·lectiu nosaltres ens hem expandit respecte del que fem.

Hem fet altres tipus de projectes, en altres espais i en altres tipus d'institucionalitats. De fet ara estem buscant un espai de treball en un altre lloc perquè el propi espai no ens permet fer tot el que ens agradaria. Així que sí, el que vull dir és com que aquest espai, que va simbolitzar el nostre lloc de trobada, ha sigut el punt de partida de coses que s'han anat expandint de forma molt més clara fins arribar al dia d'avui, que ens hem convertit fa poc en una cooperativa.

Clar, i de fet sense idealitzar cap cosa, ni tan sols l'espai. Perquè nosaltres concebem aquest espai com un espai de conflicte a molts nivells. Tant, que de fet nosaltres sorgim d'aquest propi conflicte, de donar-nos compte que hi havien coses del propi espai que ens incomodaven i que no sentíem molta afinitat amb certes dinàmiques que hi havien aquí. Pensàvem, en aquest sentit, que aquí deurien de passar altres coses que no estaven passant. La Figuera apareix una miqueta des d'aquí, d'aquesta necessitat de no solament criticar sinó de proposar altres formes de fer.

Teresa: I aquest punt de partida també m'agrada recordar-ho a través d'un moment molt guai, que va ser començar-ho tot a partir de la redacció del manifest que vam fer. Va ser com posar en comú les idees que teníem en relació a l'educació i a la participació. En definitiva, a com concebem a la xicalla. Per tant, això sí que va ser com un punt de partida també de reconèixer-nos com que teníem coses en comú i quines coses que volíem treballar juntes.

 Projecte La Figuera (Escuela Meme, Benimaclet).

Us reivindiqueu com un espai que pretén treballar des de la cura, des de l'acollida i des de la trobada. Quines tensions apareixen al trobar-vos dins d'un context urbà i enmig d'un barri com Benimaclet, el qual segurament és més proclive a aquest tipus de projectes?

Alba: A veure, si realment nosaltres s'haguérem trobat en un altre lloc, igualment Benimaclet òbviament era un espai proclive a fer un projecte com aquest. Però és que tampoc va ser una decisió, és com que ja estàvem ací i aquest espai de l'Escola Meme estava en Benimaclet.

Sí que és veritat que la idea aquesta de la xicoteta Gàl·lia que suposa l'Escola Meme és molt guai, té un punt com que n'hi ha una part de La Figuera de com fem, com pensem, que també té aquest punt reivindicatiu, no?

Benimaclet també té la seua idiosincràsia, el seu ambient, la seua cultura i lluita pròpia i clar, defensar una alqueria com la de l'Escola Meme i aportar en la lluita per construir un barri més viu i popular, doncs té molt de sentit i molta relació en el context polític-militant actual. Igualment com a barri té també la seua idiosincràsia de carrers, com que sí que tenim com una base clara de com viu la infància la ciutat. És com ara, on per exemple fa poc hem participat en un procés participatiu de Benimaclet on volem pensar que a, través d'aquests lligams que fem, doncs ens cuidem.

I des de La Figuera també també tractem de fer molta incidència en tractar de qüestionar quina és la pròpia imatge que tenim de com la xicalla ha de viure la ciutat. Aleshores, podem vindre ací i trobar-nos, tenir un espai que és i que hem fet amable, i reflexionar al voltant de tota la lluita que hi ha pel dret a la ciutat de la xicalla, de com ho viuen i de quins espais reals hi ha per a elles més enllà de ser un dels barris, diguem-ne, més amables en la ciutat en aquest sentit. O, si més no, un dels pocs.

Lluc: Bo, per a ser xicalla no sé. O siga, problament sí a nivell social, però a nivell urbanístic aquest barri és dur.

Alba: Comparat amb altres jo pense que és un barri privilegiat. Tenim una plaça en la qual juguen els nanos, estem prop de l'horta o pots anar a passejar pel carril bici. No és el mateix ser xiquet i xiqueta ací, que ser xiquet i xiqueta en el centre de la ciutat, en Patraix o en Russafa, on has d'anar apartant les taules per a poder jugar i moure't amb tranquilitat.

A més, sí que considere que hi ha una sensació real al barri de certa comunitat encara que siga imaginària. Ací hi ha tota una xarxa de cures o de comunitat que no es dona en altres llocs, un barri on pots anar a fer la compra i on coneixes a tothom. Totes aquestes circumstàncies ajuden a generar un espai amable per a la xicalla perquè implica certa seguretat. Malgrat tot, som conscients que aquesta comunitat i aquesta xarxa sempre està en tensió perquè aquesta comunitat no sempre és familiar: si aquest barri es converteix en una comunitat de persones de festa doncs això ja no és amable per a la xicalla, o si es converteix en una comunitat més gentificada o més donada a relacions econòmiques tampoc és amable per a la xicalla, bàsicament perquè aquesta no compta amb la seua economia pròpia i no té res a fer en un espai així.

Teresa: Però jo sí que pense que és amable perquè hi ha una consciència d'aquesta comunitat, però tinc la sensació que moltes vegades, en relació a la xicalla, és com que se li inclou però no hi ha espais propis. Vull dir, que nosaltres com adultes podem trobar ací un munt d'espais, entre el CSOA, les associacions, projectes alternatius i un llarg etcétera. Però en canvi la xicalla no compta amb espais propis.

Alba: La Figuera també ix d'aquesta necessitat, de la idea que hi haja un espai on anar, caminar cap a aquesta autogestió i aprendre. No hi ha espais propis per a la xicalla i en part l'objectiu de La Figuera és que aquest siga un punt de trobada per a ells i elles. El nostre ideal seria que realment açò d'alguna forma es puga convertir en un espai on la gent es trobe i això ara sí que està passant. S'hem convertit en un espai on les més menudiues venen en família i es troben una comunitat ben familiar, valga la redundància.

Lluc: El punt de partida, diríem, és el de configurar un espai on fer la conspiració. Conspirar per tal d'anar a altres llocs i fer coses que impliquen alguna cosa diferent.

Teresa: A més, a través d'aquesta voluntat de trascendir l'espai de La Figuera i de l'Escola Meme, nosaltres el que intentem plantejar són noves formes de relacionar-nos i de viure l'espai de forma crítica per a que, després, quan la xicalla vaja a l'escola puga activar les alertes, és a dir, que puguen ser conscients que açò en realitat no té per què ser així, que podria ser d'una altra manera. I que siguen conscients d'això precisament perquè ja ho han viscut prèviament. És la nostra manera de fer: no donar per suposades coses i estar sempre alerta.

 Projecte La Figuera (Escuela Meme, Benimaclet).

Treballeu a través de la relació entre el joc, el lleure i les arts. Com es concreta això en els projectes, en les activitats i en la vostra pràctica diària?

Lluc: Aquesta és una tensió clara des del principi. Vàrem definir des d'un principi la nostra proposta des d'aquesta perspectiva, i pense que ens segueix servint per tal de definir-nos, però jo personalment no ho he viscut mai com un dogma a seguir.

El que sí que és cert és que treballar a través del món de l'art i de la cultura ens permet uns imaginaris i unes formes d'aproximar-nos a la realitat que ens dona prou possibilitats. Però a la vegada també segons com l'enfoquem pot limitar-nos bastant. Per tant, podríem definir a La Figuera com un espai de possibilitat que està en tensió sempre.

Teresa: Aquesta idea era com un plantejament a l'hora de començar el projecte. És a dir, el tema era: què volem fer? Com plantegem a les famílies alguna cosa que les aproxime a aquest espai? Volíem trencar amb la idea de ser una mera extraescolar. Però sí es cert que amb el tema que hi haja una sèrie d'horaris implica, necessàriament, tenir una programació per molt oberta al canvi i dinàmica que siga. I aquesta proposta la vàrem teixir al voltant de treballar a través de les arts i de la participació activa de la xicalla.

Alba: Pense que en això nosaltres sí que prenem consciència i en part considere que és una circumstància en la que ens trobem còmodes.

 Projecte La Figuera (Escuela Meme, Benimaclet).

Enteneu els espais educatius com uns espais de tensió, és a dir, que treballeu a través del dubte i del conflicte. Com afronteu aquesta premissa en la vostra pràctica diària?

Teresa: Intentem trobar els moments per parlar sobre què estem fent. Normalment, ho plantegem aixina com una vegada a la setmana o cada quinze dies quan fem reunions de continguts en les que sí que utilitzem gran part del temps debatent sobre la nostra pràctica i reflexionant sobre els nostres camins. Pensem que és una cosa important el parar i mirar allò que estem fent i cap on volem anar. 

Lluc: Ho enfrontem de formes diferents perquè tot això depén dels espais que estem activant en cada moment o de les accions que estem proposant. No és el mateix un espai d'estiu intens en el que la xicalla està aquí moltes hores i on estem convivint molt durant molts dies i on els conflictes es fan evidents a molts nivells,que una activitat on els xiquets venen una hora i mitja dos dies a la setmana. Són conjuntures diferents: en una hi ha temps per tal de poder respirar més fàcilment i aconseguir treballar i afrontar el conflicte i, a més, per proposar alguna cosa, mentre que per l'altra banda tenim menys temps per treballar segons quines coses.

Teresa: Però sí que per exemple el tema del conflicte és una cosa que en la xicalla també ho tenim en compte. Quan apareixen conflictes entre ells, intentem no estar resolent-ho nosaltres perquè considerem que, malgrat que ens conceptualitzem baix la idea d'acompanyament, no pretenem solucionar-li-ho tot. Partim de la base que ells i elles són capaces de solucionar-ho i sinó, doncs intentem trobar un acompanyament a això.

Alba: Baix aquesta premissa, considerem que cal partir de conceptualitzar el conflicte com alguna cosa positiva i enriquidora, com un aprenentatge. Considere que si tu parteixes d'ací és com que després, el com és diferent depenent de cada conflicte perquè hi ha vegades que tens tanta angoixa que el posar-te damunt i abraçar-te una estona potser és la solució i hi ha vegades que és un "jo no estic ací... o jo no soc el jutge d'açò o jo no soc..." , no?. Com que depèn del conflicte agafes una forma o un altra però sí que pense que a La Figuera tenim molta consciència de no intentar solucionar i apagar el conflicte sinó treballar-ho des de les cures, sostenir-lo i considerar-lo com una cosa positiva.

Lluc: Inclús en les pràctiques que fem nosaltres fora, pràcticament en els projectes que ens encarreguen, en museus, xarrades o en tallers puntuals que hem fet i així jo pense, que jo no ho havia pensat mai així, però es que sempre al que anem és a encendre un conflicte, és a dir l'interès, allò que ens activa sempre és com comencem un conflicte i de quina manera deixem que agafe vida.

Sempre partim de treballar a partir d'una perspectiva situada. Quan fem un treball en una institució, doncs eixa institució sol tenir una sèrie de conflictes associats als seus propis projectes o a les seues pròpies dinàmiques organitzatives. Per exemple, al treballar l'art a les escoles rurals, doncs hi apareixen conflictes relacionats amb la centralitat cultural i que és allò considerat, de forma hegemònica, com una pràctica cultural vàlida. Per tant, partim de treballar sobre els conflictes que estiguen latents en un espai i en un context concret. Ens agrada qüestionar-ho tot i estirar de la corda per tal de visibilitzar les tensions existents.

 Projecte La Figuera (Escuela Meme, Benimaclet).

Un dels punts a través dels quals definiu el vostre projecte és el de considerar a la xicalla no com a persones que estan en construcció sinó com a persones del present. Reivindiqueu, així, que totes les persones independentment de la seua edat han de ser considerades ciutadanes, amb tots els seus drets. En aquest sentit construïu espais per a i amb la xicalla en els quals es respecten per damunt de tot els seus interessos, ritmes, necessitats i la seua capacitat d'autogestió. Però això també pot tenir una contrapart perillosa, i és que l'eix de gènere i de classe estiguen molt presents a l'hora de socialitzar-se. Com compagineu aquestes tensions que venen, per exemple, des del món d'allò mediàtic?

Alba: Aquest és un dels majors conflictes que tenim dins del projecte d'obrador d'arts de La Figuera. És una qüestió que està molt present dins del món de l'educació lliure en general i que nosaltres no evitem, és una qüestió que conversem moltes vegades. Hi ha una dona que a mi em meravella que es diu Gabriela Augustowsky que treballa al voltant del cinema i de la infància i que reflexiona justament sobre això. Ella diu que 'si tu no medias, gana el capitalismo', i té una anècdota molt bona per tal d'exemplificar-ho. I és que, a la majoria de films, es reprodueixen els típics estereotips associats al gènere: els xics són els que solen tenir actituds més violentes i les xiques solen tenir papers més associats al món de la innocència i a tenir poca capacitat de decisió sobre les seues vides.

Per tant, construir un projecte des de la premissa de les pedagogies lliures no serveix de res si tu no estàs fent un espai clarament polític i proposant una educació clarament posicionada en una direcció. No obstant, considere que aquesta és una qüestió que ocorre també en les persones adultes. Si no hi ha una mediació, el capitalisme guanya igual. Per tant, no és una cosa solament que cal pensar respecte dels processos educatius relacionats amb la infància, sinó en general.

Lluc: El nostre posicionament és una critica directa a una certa manera de fer escola: aquella que té com a objectiu construir persones. Aquesta idea Frankenstein de construir persones pense que comporta una idea de no reconèixer que ja hi ha una persona perquè aquesta encara està per construir i està per fabricar. I això no ho compartim.

 Projecte La Figuera (Escuela Meme, Benimaclet).

Altre dels punts a través del qual us definiu és el següent: "entenem la comunitat com un lloc on són possibles les trobades improbables, on es respecta i es valora la singularitat i es generen vincles i vivències memorables". Això de les trobades improbables em pareix algo molt suggeridor perquè precisament posa sobre la taula una qüestió clau dins el procés educatiu: la incertesa. I és que avui, baix el jou neoliberal, la incertesa va de la mà de tot un entramat discursiu que ajuda a articular un imaginari que posa l'atenció en l'individu en vegada de cap a la col·lectivitat a través de conceptes com el de flexibilització, desregulació , assumpció de riscs, autonomia, cultura de l'esforç i un llarg etcètera. No obstant això, segons el que he entès amb la vostra proposta, reivindiqueu que durant l'acte educatiu hi ha incertesa perquè això vol dir també que posem cosses en joc, posem cures, vivències i valors. Com viviu i com afronteu aquesta qüestió dins del vostre projecte?

Lluc: En educació, malauradament, allò que es planteja avui és "quins son els models d'èxit de no sé què". A mi, la incertesa em pareix la base.

Alba: L'educació, avui, està molt impregnada de receptes comprables. A mi, a vegades, buscant coses per a donar classe em costa molt trobar propostes que no siguen ja una recepta predefinida. És molt difícil trobar experiències des del dubte. Pense que és un repte que nosaltres tenim i que ens agradaria fer, que és com si algun dia ens dediquem a contar-nos, com estem fent ara, però en algun altre format o com siga, ens agradaria poder aprendre a contar-nos des del dubte, des del conflicte.

Hem estat fent xerrades a diferents espais i la nostra presentació, més que presentar els postulats pedagògics en els que ens basem, sempre acaba sent una conversa al voltant de tots els conflictes que hem anat tenint des del principi. Però bé, això ens fa estar més curtides i és una manera de repolititzar aquesta idea de la incertesa baix el jou neoliberal, com deies en la pregunta, i portar-la cap a una vessant més col·lectiva. Ací m'agradaria recomanar un text preciosíssim de Paulo Freire que es troba dins del llibre Cartas a quien pretende ensenyar. Dins d'aquesta obra, hi ha una carta que parla de la por i la incertesa dins del món de l'educació, i em pareix essencial.

Lluc: Es que és el joc lliure. Es que el joc lliure es bassa en la incertesa. El joc lliure comença, no es sap com, no es sap cap a on va i això és el més interessant d'aquesta proposta de joc. Perquè hem de crear les condicions, les relacions i després també té molta relació en aquesta idea de les pedagogies basades en els postulats d'Henry Thoreau, d'aquesta idea de sortir a caminar i perdre't als boscos. I què ocorre ací? Doncs incertesa pura, no hem decidit caminar cap al centre de la ciutat sinó que ho hem fet cap a on surt el camí, un camí que no saps a on et porta.

Teresa: Un camí, en definitiva, que no està construït, que no està delimitat.

Lluc: I també és un element de disputa i de qüestionament sobre el funcionament de l'escola en l'actualitat. I és que l'escola, avui, és tot menys incertesa. Sempre s'està buscant aconseguir uns objectius concrets, unificar processos i establir protocols. Com si l'educació fora alguna cosa que poguera tancar-se dins un llibre, dins d'una aula o dins una metodologia prèviament definida.

 Projecte La Figuera (Escuela Meme, Benimaclet).

La necessitat de reconceptualitzar la idea d'incertesa implica, de forma clara, construir un temps que acompanye els vostres projectes. En aquest sentit, quin temps necessita l'educació que desitgeu i que esteu construint al vostre projecte?

Teresa: La idea del temps és un temazo. Ens agrada pensar, especialment, en la idea d'un temps que encara està per fer, un temps en el que no està tot construït. Aquesta idea de si donem temps poden ocórrer coses que no teníem previstes és una cosa que sí que ens agrada molt.

Alba: Nosaltres com a col·lectiu considerem que resulta molt difícil trobar els límits entre el temps productiu i el temps reproductiu. I és que quan es posen en marxa projectes com els nostres, una de les qüestions clares que més cal tenir en compte és la compenetració entre aquests dos temps. I considere que aquesta és una qüestió que cal reivindicar i cal també polititzar en el sentit de visibilitzar-la i posar-la sobre la taula.

Ens passa molt que quedem a una hora per exemple i mitja hora la passem tractant de parlar d'allò que ens ocorre, un 'Com estàs? Què t'ha passat amb això? Ens fem el cafè i em contes'. És com que ens costa tallar-nos amb això perquè és que al final estàs posant molt de tu també a nivell personal. És com que açò ho estem parint entre totes, ho hem gestat entre totes i és nostre i, en conseqüència, és molt difícil delimitar el temps productiu, reproductiu, de cures, del que siga. I sobretot de descansar, de trobar temps per a altres coses.

Lluc: El temps és molt heavy, perquè també forma part de la pròpia contradicció i la pròpia tensió d'intentar generar un espai baix unes lògiques que van en contra de les lògiques pròpies que es troben associades a una cooperativa de treball associat la qual, al final, està implicada i relacionada dins del sistema de producció actual en el que vivim.

Cóm és la relació que haveu construït amb les famílies de la xicalla?

Alba: Amb molt d'amor i molta estima.

Lluc: Jo pense que la relació amb les famílies és la base del funcionament del nostre projecte. Al cap i a la fi, la nostra relació més directa és a través d'elles. Nosaltres no anem recollint, com el Flautista d'Hamelin, a les criatures pel carrer, sinó que la primera complicitat es fa amb les famílies.

I ací, ja d'entrada, es genera la primera tensió al voltant d'allò que posem en joc amb aquest projecte. I és que allò complicat és el poder arribar també a certes negociacions o a certs consensos del que nosaltres desitjaríem que fos una participació més proactiva, més participativa i més implicada en el projecte per part de les famílies, però no sempre ho aconseguim. Aquesta tensió entre el que nosaltres definim i desitgem fer com a projecte i les necessitats amb les que arriben les famílies, moltes vegades té a veure amb la pregunta al voltant de què fer quan els seus fills i les seues filles ixen de l'escola, la qual la resposta més lògica seria la de participar en un servei com el nostre amb el qual senten una afinitat ideològica. Front a això, intentem proposar la idea de construir plegades un espai i no solament oferir l'espai de lleure alternatiu. I en aquesta tensió ens trobem sempre.

Teresa: De primeres les famílies que s'han vinculat en el projecte, jo crec que tenien també una consciència de la idea que teníem de l'educació. Considere que sí que s'han apropat en un desig d'allò que volen per a les seues filles i també per a elles mateixes, perquè La Figuera també actua com un lloc de socialització de les persones adultes de les famílies. Pense que també ho necessiten i aquesta part és molt xula. Podríem dir que al principi sí que hi ha hagut, per norma general, una identificació amb el projecte i que, després, aquesta família que és La Figuera s'ha anat fent més gran perquè arriba gent a través del boca a boca.

Alba: Es dóna d'una forma molt orgànica, molt bonica.

Teresa: Sí, perquè sempre venen de la mà d'algú. I aquesta xarxa es va fent més gran perquè venen de la mà d'altres famílies. Això és bonic perquè al final són les pròpies famílies les que traslladen la forma de fer i de viure l'espai a les altres i de motivar-les a venir. És un procés ple de complicitats.

 Projecte La Figuera (Escuela Meme, Benimaclet).

Com ja haveu comentat, realitzeu activitats més enllà de l'espai física de La Figuera, situada a l'alqueria de l'Escola Meme, relacionant-vos amb altres entitats i projectes semblants. Com està sent aquest camí?

Lluc: Doncs, al final bàsicament això ha anat agafant forma també com a necessitat de sostenir-nos econòmicament. Per una banda, que en el fons era la feina que ja estàvem fent nosaltres, per eixa banda ho hem com cooperativitzat en aquest sentit i hem seguit treballant en això, perquè el projecte de La Figuera de Benimaclet no ens pot sostenir econòmicament i no crec que ho puga fer mai. Aleshores, a través de la resta de projectes que fem, doncs està la idea d'intentar seguir cooperativitzant una mica la feina que fem.

Teresa: El que passa es que sempre fem les coses, o siga sense tirar-nos pedres sobre nosaltres mateixos. Vull dir que si veiem que un projecte no podem fer-ho com voldríem fer-ho doncs no ho fem, saps? O siga, que sempre intentem continuar el treball que estem fent ací també. És una manera com de portar-lo a altres espais, moltes vegades formals també perquè al final els museus moltes vegades són un espai formal, o siga, a nivell institucional però també la xicalla va en un horari lectiu perquè s'acorden com certes visites i ací sí que estem com buscant un trencament dintre d'allò formal.

Alba: També, en la resta de projectes que fem. Sí, és com que en estos projectes també tirem del perfil del conflicte que hem parlat abans. Per exemple estem treballant, a través d'un projecte de l'IVAM, al voltant de la noció de territori i art amb una sèrie de Centres Rurals Agrupats (CRA). Ací treballem a partir del conflicte entre l'art i la centralitat cultural, com dèiem, però també és cert que són projectes que et permeten estar en una escola en la que n'hi ha alumnat de tot tipus d'origen social i cultural.

Recentment us haveu constituït com una entitat cooperativa, més enllà que ja estàveu treballant baix una fórmula de treball molt afí a aquesta fórmula. Què podem fer, en la vostra opinió, per tal de fer d'aquest món un món més habitable, una educació més sensible amb allò que l'envolta i més respectuosa també amb la xicalla?

Teresa: Doncs intentar-ho.

Alba: I inventar-nos-ho. Però també cal posar sobre la taula una qüestió, i és que nosaltres al principi teníem el desig tan gran que açò funcionara que va acabar fent que les feines de cadascuna es posaren en un segon plànol. Jo recorde a Lluc donant classes i donant el seu sou, per exemple. Destinàvem gran part dels diners que aconseguíem per altres vies a dedicar-ho de forma integral al projecte. I després, a més, intentàvem buscar una forma on poder repartir-nos els diners que anàvem aconseguint de les activitats derivades de La Figuera, incloent les tasques reproductives o militants també. I jo pense que això és el que fa que isquem d'alguna forma juntes d'açò. Jo no haguera fet açò, en absolut, si no haguérem construït una relació de confiança com la que tenim. Considere que això és important i que cal remarcar el fet de dir que realment no em llance si no és amb vosaltres, que ara allò teu és meu i que si al principi no cal cobrar doncs no passa res. En certa manera, hem tingut un començament que, si bé és podria definir com una forma de treballar molt cooperativa, també ha estat molt salvatge.

Lluc: Estem en això, intentant-ho.

Alba: Una de les bromes que gastem habitualment és que per algun manifest nostre o algun text com que es remarcava molt posar la vida en el centre i en este any i mig de vida que tenim posem la vida en el centre d'altres persones, però la nostra ens costa barallar per ella i de tant en tant parar i cuidar-nos nosaltres. De per exemple dir 'jo quant de temps fa que no veig a altres persones que no siguen Lluc i Teresa?'. Tenim famílies pròpies i necessitem el nostre propi temps per descansar i gaudir d'altres coses, i la veritat és que ens costa trobar aquests espais i moments.

Però bé, en això estem. Ens hem convertit en una família real a nivell econòmic. Pense que això és la cosa que és més real, més enllà del pensar al voltant del que consisteix convertir-se en una entitat que treballa baix la fórmula cooperativa (que, òbviament, és la forma empresarial que més ens acoblava o la única pràcticament), sinó en quines coses es tradueix apostar pel món de l'Economia Social i Solidària i fer-ho de veritat. Pense que això és el més important: si volem canviar, doncs ho fem de veritat i anem a mort.

 Projecte La Figuera (Escuela Meme, Benimaclet).