La infància, especialment els primers anys, és l'etapa que més influència té en la nostra vida. En ella s'estableixen les bases del que més endavant serem com a adults i en ella adquirim els valors i els principis que determinaran el nostre ser i estar en el món, tant en el pla individual com en el social. És el moment de la nostra vida en què, entre altres coses, ens apropiem del llenguatge i dels codis socials amb els quals convivim i, sobretot, ens aproximem a la cultura en la qual estem immersos. L'Educació Infantil, baix aquesta mirada, no deu entendre's com una obligació o un requisit previ a una determinada opció laboral o professional, sinó més aviat com una eina per a la formació de persones independents, autosuficients i amb criteris d'actuació propis.

En aquesta idea porten militant, des de fa ja més de cinquanta anys, les companyes del Centre Infantil La Roda. Ubicada al barri de Sant Rafel de la localitat d'Ontinyent (La Vall d'Albaida), 'La Roda' va nàixer emmarcada dins del context de migració interna que es va produir a l'Estat Espanyol a la dècada dels anys seixanta. A la localitat d'Ontinyent, i més concretament al barri on es troba ubicat aquest centre, la major part de la població que va arribar a treballar a les fàbriques del voltant provenia d'Andalusia. Ràpidament, l'esperit obrer i la necessitat de generar lligams en la seua nova terra d'acollida va generar la necessitat d'oferir, per una banda, un espai educatiu per als fills i les filles de les famílies per tal de disposar de temps per poder anar a la feina i, per l'altra banda, un lloc de trobada on començar a teixir llaços comunitaris i xarxes de suport mutu.

D'aquesta manera, a principis de la dècada dels anys setanta, un grup de famílies acudiren a la parròquia del barri a parlar amb el retor, Luís Espí, amb l'objectiu de buscar un lloc on poder ubicar la futura guarderia. Amb el compromís i la cessió d'una zona de la parròquia del barri va nàixer, l'any 1971, la 'Guarderia Parroquial de Sant Rafel', la llavor d'un projecte educatiu que el curs passat va complir cinquanta anys treballant per una educació compromesa amb el seu entorn i respectuosa amb les necessitats de la primera infància. Això sí, tal com recorda Marian Tortosa, actual sòcia cooperativista de 'La Roda': «la parròquia va cedir l'espai amb la condició que foren les mateixes famílies les que s'organitzaren autònomament per pintar, endreçar l'espai, buscar noves famílies i contractar a les persones encarregades». Aquesta circumstància, més que paralitzar, va mobilitzar a la participació de gran part de les famílies, una fita que continua fins el dia d'avui ja que un dels trets característics de 'La Roda' que més es destaquen al llarg de la conversa és el de l'elevada participació de les famílies en el dia a dia del centre: «des del primer moment hem comptat amb la implicació i la col·laboració de les mares i pares. D'ells mateixos va eixir el nom de 'La Roda', ja que sempre teníem rodes al nostre pati, amb les quals els xiquets jugaven» recorda Marian.

Amb el pas del temps, i amb un projecte ben arrelat al barri i a nivell pedagògic, a principis de la dècada dels noranta la guarderia va deixar de ser un centre parroquial per a constituir, amb les mateixes treballadores, una cooperativa i donar un pas endavant creant una Escola Infantil amb un projecte que garantira la professionalització de les seues treballadores i que apostara per una pedagogia activa que tinguera en compte les distintes dimensions humanes (psicològica, corporal, emocional, artística i social) del seu alumnat.

Per tal de commemorar i recordar aquests darrers cinquanta anys, com ha evolucionat el projecte educatiu del centre i per què varen decidir apostar per la fórmula cooperativa, aquesta setmana conversem amb Pilar Donat, exalumna i actual mare del centre, amb Patrícia Ortiz, Mari Carmen Belda, Pilar Garcia, Marian Tortosa i Núria Ferrero com a treballadores de La Roda, i amb Ángel Soriano i Maria José Ortega com a antics pares i mares del centre, amb el qual encara mantenen relació malgrat els anys, per tal de rememorar la trajectòria d'aquest centre que ha marcat a tantes generacions de la localitat d'Ontinyent a través d'una proposta pedagògica basada en potenciar l'autonomia, l'estimulació i la independència del seu alumnat a través del joc.

Pilar Donat, Maria José Ortega, Patrícia Ortiz, Núria Ferrero, Marian Tortosa, Mari Carmen Belda i Ángel Soriano al pati de 'La Roda'

Recentment haveu complit 50 anys. Sou un centre fortament arrelat al vostre barri, Sant Rafel, i a la seua parròquia. Com varen ser els vostres inicis?

Mari Carmen: La iniciativa va sorgir l'any 1971 de les mateixes famílies que necessitaven deixar els seus fills en algun lloc. Al principi vàrem començar solament amb una classe però des de sempre comptàvem amb una gran participació i comunió amb les famílies. Això ha estat així des de sempre. Durant els caps de setmana venien a pintar, anar a fer compres de joguets a Ibi i a organitzar activitats. L'espai on s'ubica l'escola és aquest mateix, encara que ara està molt remodelat.

Marian: El barri té unes característiques especials. A partir dels anys seixanta del segle passat comença a arribar molta gent d'Andalusia a aquest barri i són aquestes mateixes famílies les que, en necessitar deixar els seus fills en algun lloc per poder anar a treballar, varen parlar amb el retor de la parròquia i li van demanar la cessió d'un local per tal de muntar una guarderia, que és com li deien en aquell moment. Luis, el retor, que malauradament ha faltat fa unes setmanes, de seguida va oferir un espai. Això sí, la parròquia va cedir l'espai amb la condició que foren les mateixes famílies les que s'organitzaren autònomament per pintar, endreçar l'espai, buscar noves famílies, contractar a les persones encarregades, etc.

Marian, tu t'incorpores a l'escola l'any 1981, deu anys després d'haver començat el projecte. Què et vares trobar en arribar?

Marian: Hi havia moltíssims xiquets, en aquell moment encara era la guarderia parroquial. Disposàvem d'un total de tres aules i allí els tenien a tots asseguts amb taules i cadires. Teníem un pati que era un espai molt important per a nosaltres i, com ha dit Mari Carmen, una predisposició de les famílies molt alta. El treball es dividia en comissions: de festes, de cultura, d'administració i comptes, etc.

M'agradaria destacar que en aquell mateix temps va nàixer l'Associació de Veïns del barri, i molts dels pares i les mares que estaven ací a l'escola participant varen posar en marxa aquesta associació. El mateix va ocórrer amb les festes del barri, entre la gent de l'escola i de la parròquia es varen posar mans a l'obra. Ací hi havia una comunitat molt gran, que feia i construïa el barri cada dia.

Excursió a Gamellons pares, xiquets, xiquetes i educadores, any 2000.

Arribem cap a principis dels anys noranta i us convertiu en cooperativa. Quins varen ser els motius i com vàreu fer el pas?

Pilar García: Va ser una qüestió d'evolució natural del projecte, diria jo. Durant els anys, era el retor de la parròquia qui tenia la responsabilitat final de signar els nous contractes i la resta de documents necessaris per al funcionament del projecte. Nosaltres com a treballadores feia temps que ja teníem una certa continuïtat i vàrem decidir fer el pas per tal de gestionar-ho i dotar-nos d'una seguretat laboral més elevada. I així hem continuat fins el dia d'avui, que som cinc sòcies a la cooperativa.

En aquell moment, què vàreu valorar a l'hora d'apostar per la fórmula cooperativa?

Pilar García: En primer lloc, que el grup d'educadores es mantinguera. Això per a nosaltres era fonamental. I després, d'entre les alternatives que hi havia, era la que més s'adaptava al nostre esperit. Mai ens vàrem plantejar fer una societat limitada, per exemple.

Marian: Vàrem recollir un poc l'ambient que hi havia en aquell moment al nostre voltant. El retor ens havia donat màxima llibertat per portar endavant el projecte i nosaltres, com a equip educatiu consolidat, vàrem tirar endavant el projecte de cooperativa. També és important destacar que, abans de crear la cooperativa, per a nosaltres va resultar molt important participar de xarxes de cooperació més o menys formals ací prop. De fet, hi havia constituïda en la nostra comarca la Coordinadora d'Escoles Infantils de la Vall d'Albaida, on estaven representades totes les escoles infantils de tots els pobles del nostre voltant. Dins d'aquesta coordinadora, cada cert temps féiem reunions i organitzàvem formacions. En aquell moment hi havia molt poca gent de totes aquestes escoles que tinguera una titulació superior i comptara amb formació suficient per al desenvolupament del seu lloc de treball. El que vull dir és que aquest esperit de treball en comú i en xarxa no ens va arribar de sobte, sinó que ja havíem estat treballant d'aquesta manera i l'aposta cooperativa va arribar de forma natural.

Pilar García: La Coordinadora, en aquest sentit, va treballar de valent per tal de formar a la gent que ja hi treballava a les escoles i, també, perquè se'ls reconegueren els anys de feina.

Mari Carmen: Per exemple, quan jo vaig començar al principi de tot, l'única que tenia titulació era Maria, la mestra principal. La resta ajudàvem però no teníem cap formació.

Passant l'estiu a la Roda, any 2016.

Arribem cronològicament a mitjan dècada dels noranta, i ací m'agradaria que la resta us incorporàreu a la conversa. Maria José i Ángel, vosaltres vàreu decidir portar als vostres fills ací durant aquella època, què vàreu valorar a l'hora d'elegir aquesta escola?

Ángel: Primer de tot vàrem valorar la feina que portava endavant l'equip educatiu de l'escola i després també la ubicació i l'espai on es troba. En el nostre cas, per distància segurament aquesta era de les escoles que més lluny ens tocava, però vàrem decidir vindre ací perquè vàrem preferir prioritzar el projecte pedagògic abans que qualsevol altra cosa. Per exemple, a l'hora de menjar s'apostava per fer un dinar casolà amb productes de proximitat i això per a nosaltres era molt important.

I una vegada ja formàvem part de l'escola, també comences a valorar altres coses, com la confiança que et donen les educadores, el feedback que t'ofereixen i la mirada comuna sobre els hàbits i les normes a seguir durant el dia. També valoràvem molt la possibilitat de treballar a les comissions de cultura i de festa, com s'ha dit abans, i això per a nosaltres era molt interessant perquè suposava poder compartir temps amb els nostres fills en activitats extraescolars, com les eixides a la natura o al teatre. Són experiències que, molts anys després d'haver deixat l'escola, encara perduren a la nostra memòria.

Com recorden els vostres fills l'experiència?

Maria José: La recorden molt bé, amb molta alegria. Per a nosaltres era un plaer venir ací, perquè et quedaves amb molta tranquil·litat.

Núria: Crec que un fet diferencial d'abans respecte d'ara és que en aquells anys els xiquets s'incorporaven a l'escola ordinària als quatre anys. Això feia que les famílies passaren molt de temps a l'escoleta, sobretot aquelles que en tenien més d'un, ja que solien empalmar el període d'un fill amb el següent, i fàcilment es podien passar a l'escola sis o set anys. Això facilitava que el compromís de les famílies fora molt elevat.

Alumnat fent activitats d'estimulació, any 2021.

Pilar Donat, tu com a antiga alumna i com a mare actual de l'escola, què ens pots contar?

Pilar Donat: En el meu cas, tant jo com el pare de la meua filla som exalumnes de l'escola, i ara que la nostra filla ve ací, moltes vegades revisem alguns dels records (fotos i dibuixos) de la nostra època i ens venen molts records. Per exemple, recorde molt el pati, que ací a l'escola és un espai molt significatiu per totes les activitats que es porten endavant, i és bonic poder reviure aquestes coses aprofitant que ara la nostra filla està ací. Per exemple, quan ella veu fotos antigues del pati el reconeix de seguida, i això genera un lligam de records passats i de moments presents molt bonic.

Abans Marian feia referència al sentit de comunitat del barri, del qual l'escola és un element important, i és cert. Jo tinc un germà cinc anys més xicotet, i jo recorde venir a arreplegar-lo de ben xicoteta. Hi havia un barri que ens feia sentir còmodes i protegides, tot era molt tranquil. A més, moltes de les meues amistats actualment les vaig conèixer ací a l'escoleta i en moltes de les nostres converses, encara avui, continuen apareixent records de la nostra època ací.

Quins són els pressupostos pedagògics amb què compteu ací al Centre?

Nuria: Per a mi la més important és la concepció de ser una escola oberta, on les famílies participen activament. A l'hora de fer l'adaptació, deixem que les famílies entren fins on vulguen, i aquest vincle que es genera entre elles i nosaltres és essencial. Malgrat la situació pandèmica que hem viscut, sabem que és important comptar amb elles i arrosegar-les cap a l'escola i el nostre dia a dia.

Marian: Un altre dels pilars que caracteritzen el nostre centre és el de l'autonomia dels xiquets. Sempre hem tingut clar que aquest ha de ser un principi fonamental. A més, hem intentat també treballar-ho amb les famílies, explicant i mostrant pautes per tal que, si ens volen acompanyar en aquest sentit, vagen treballant-ho també a casa.

L'altre aspecte que m'agradaria destacar és que sempre l'equip d'educadores que hem estat al centre hem tingut la inquietud de saber més coses. No ens hem conformat mai i això encara avui en dia ho mantenim. La formació contínua és essencial, sempre has de tenir curiositat per saber més i repensar-te.

Patricia: Ací la paraula clau és acompanyar. Nosaltres en el treball ens vàrem adonar , a conseqüència de treballar amb editorials i amb altres empreses, que com menys floritures millor. En el nostre dia a dia som conscients que els xiquets, quan entren al centre, han de tenir unes rutines clares i definides, però dins de cada espai i de cada temps, ells han de tenir la seua llibertat i han de desenvolupar-la de la manera més autònoma possible. Això és important a totes les etapes educatives, però en l'etapa 0-3 és essencial.

Pati del Centre d'Educació Infantil La Roda.

Arreplegant aquesta última reflexió, sembla que està reconeixent-se l'Educació Infantil, cada vegada més, com l'etapa més important en l'àmbit educatiu. Com viviu aquest reconeixement des de la vostra vivència en el dia a dia?

Ángel: Sempre fa falta alguna cosa més. Evidentment, sempre ha estat una etapa molt desprestigiada. A mi no m'agrada definir-ho així, però en l'imaginari col·lectiu encara pareix que aquests centres siguen guarderies, però ací no es guarda ningú. Com s'ha dit abans, és una escola infantil on s'acompanya a l'alumne, encara que siga menut, a fer activitats. No és una tasca que estiga ben reconeguda. Les famílies ací també tenim alguna cosa a dir, remarcant la importància d'aquests centres i el treball que fan. I també posar en valor algunes de les coses que es fan bé ací en aquests centres i que, quan s'arriba a l'escola ordinària, al segon cicle d'Educació Infantil i a Primària, sembla que es va perdent, com és el cas de l'acompanyament respectuós amb els ritmes de cadascú.

Núria: L'Educació Infantil abraça les edats compreses entre els zero i els sis anys, i hi ha una etapa, que és la que nosaltres cobrim, que és la de 0-3. Nosaltres valorem, en aquest sentit, que aquest primer cicle l'alumnat el faça sempre en un mateix centre. En la nostra experiència, considerem que és el més adient. Però malgrat això, últimament estem veient que moltes famílies estan optant per una opció més còmoda, que és la de portar als seus fills a l'escola ordinària aprofitant que ara cada vegada més centres estan oferint aules de dos anys. Quan ens ocorre això, sentim que el procés d'aprenentatge que s'està produint ací no acaba de donar-se, ja que es talla a la meitat: parle pel que fa a hàbits i autonomia. En el cas de l'alumnat que sí que acaba la seua etapa ací amb nosaltres i que s'incorpora als tres anys a una escola, veiem que sí que arriben amb una seguretat i una autonomia molt alta, se'ls nota amb més confiança i més crescuts emocionalment. És difícil transmetre a les famílies aquestes coses, però la nostra experiència així ens ho demostra. A més, abans s'ha parlat al voltant de la importància del temps, que les famílies tinguen espais per a estar al centre i fer un vincle entre tots i totes més fort. Ara, no obstant, hi ha vegades que tenim xiquets solament un any o sis mesos, i és una llàstima, perquè és un procés que es queda inacabat amb tant poc de temps no es poden treballar les àrees més necessàries. Nosaltres afortunadament sempre tenim l'escola plena d'alumnes, però el curs vinent passarà el mateix: que molts xiquets en fer els dos anys se n'aniran, i el projecte per a nosaltres es quedarà inacabat. En aquest sentit, he trobat a faltar més comunicació entre l'Administració Pública i la gent que ens dediquem a l'educació, ja que no ens han preguntat sobre si aquesta nova aposta per incorporar aules de dos anys a les escoles ordinàries és beneficiós pedagògicament per als xiquets i les xiquetes.

Marian: Com bé han dit les companyes, l'Educació Infantil és des dels zero fins als sis anys. I això ens ho vàrem currar (sic) moltíssim des de la Coordinadora als anys noranta. També, des de la Conselleria d'Educació hi havia Pilar Burgués que va fer tot un sistema d'Educació Infantil dels més pioners de l'estat. Va ser un model que es va copiar fins i tot a Madrid.

Arriba un moment que veuen que el 0-6 és molt gran. D'acord, ho deixem en 0-3. I per exemple ací a la comarca, la Coordinadora es va desfer quan, a tots els pobles, els ajuntaments varen agafar aquestes escoles infantils (guarderies en molts casos), respectant sempre l'etapa 0-3. Això va ser a tots els pobles de la comarca a excepció d'ací a Ontinyent, que era un poble molt gran i on l'Ajuntament no va voler saber res de les escoles. Però ara, des de fa uns quants anys, l'Ajuntament ha començat a posar aules de dos anys a totes les escoles d'Ontinyent. El primer any que ho varen posar en marxa, com deia Nuria, les famílies varen optar per la comoditat i varen portar en gran part als seus fills a aquestes aules noves, però a partir del segon any, el que vàrem començar a veure va ser que moltes famílies se'n penedien i preferien esperar fins als tres anys per portar-los a l'escola. Jo en aquell moment no m'atrevia a dir-ho però ara si: les escoles no estan preparades per a rebre als xiquets de dos anys. Són escoles massa grans i no estan preparades per a unes edats tan xicotetes.

L'aposta des de l'Administració Pública per la gratuïtat de l'educació ens pareix valenta i necessària, i més encara l'etapa 0-3. Però també cal partir de la base que ja hi ha una xarxa d'escoletes que fa molt de temps que treballen i que s'ha de respectar. Ací a la comarca és cert que a la majoria de pobles això s'ha respectat, ja que les escoletes de 0-3 són municipals, però i les que som privades? Això genera molta incertesa, d'arribar a pensar que hauríem de tancar, però com deia estem veient com moltes famílies s'estan adonant que portar als seus fills tan xicotets a l'escola gran no és una bona idea i prefereixen esperar fins als tres anys per portar-los.

Vaig estar l'estiu passat a la Lluna de Castelló i comentaven coses semblants. Hi ha, en certa manera, una inclinació de fer adulta la infantesa massa ràpidament...

Pilar Donat: Quan varen passar primer i segon de l'ESO als instituts, molts pares i mares es varen posar les mans al cap, hi havia un cert temor que els seus fills, que encara els consideraven molt xicotets, no s'adaptaren bé a un context amb gent molt major i amb les conseqüències que això podia comportar: aprenentatges incorrectes, models de conducta dolents, que els alumnes més majors s'aprofitaren dels més menuts, etc., però ningú ha fet cap comentari respecte dels xiquets de dos anys que aniran a l'escola de majors ja.

Segueix havent-hi una concepció on la primera etapa de l'Educació Infantil es veu com una qüestió assistencial, on les famílies necessiten que algú es faça càrrec dels seus fills mentre treballen, i aleshores en moltes ocasions no valoren tant el projecte pedagògic de cada centre i la seua afinitat sinó la facilitat d'horaris i la proximitat del seu lloc de residència o de la feina. Això ha de canviar. L'etapa d'infantil és una etapa clau, és una etapa on es construeixen les bases per als aprenentatges futurs. I moltes vegades això s'oblida, i com que no és una etapa obligatòria tampoc se li dona tant de valor, però és important continuar remarcant que hi ha una estimulació que s'ha de treballar en cada xiquet.

Pati del Centre d'Educació Infantil La Roda.

Al llarg de la conversa ha eixit el tema del pati. Quina importància juga el pati ací al centre?

Patricia: És fonamental. No és solament el temps que es passa després d'esmorzar, sinó que dona per eixir, per fer les assemblees, per fer circuits de motricitat, posem la piscina a l'estiu, etc. Ens dona molta vida. Ara a la primavera els xiquets van portant les seues plantes i també ens serveix per a involucrar als xiquets en les diferents tasques que comporta el pati: cuidar animals, plantar plantes i regar.

Núria: És una font de creixement i d'aprenentatge, és el més pròxim a la realitat que tenen. Ara, a més, amb la pandèmia l'hem utilitzat moltíssim, hem fet un fum d'activitats. També les reunions amb les famílies.

Marian: Igual que fem amb tot el procés d'adaptació. Abans de la pandèmia les famílies entraven a l'escola a fer eixa transició i ara amb la pandèmia ho hem fet al pati. No podíem deixar perdre eixe procés tan important, és una qüestió insubstituïble.

Mari Carmen: I abans era el doble de gran! Sempre ha estat un espai clau en el nostre projecte.

Recentment haveu complit cinquanta anys, com va ser la celebració?

Núria: hi va haver un poquet de tot. La nostra primera intenció va ser trobar-se. Trobar-se amb l'antic alumnat, les famílies i la gent que ha format part directa o indirectament del projecte. Vàrem fer una trobada al pati. També vàrem fer un llibre, «Rodeta», que era contar un poquet, xicotets projectes que hem fet i que continuem fent encara. El llibre pretenia posar en valor el nostre bagatge i que quedara constància. A més, està redactat per un antic pare i actual avi de l'escola, Ricardo, i il·lustrat per una exalumna, Susana.

Marian: la celebració va estar mediada per la pandèmia, algunes de les idees es varen quedar en l'aire per motiu de les restriccions, però l'octubre de 2021 vàrem poder ajuntar-nos per celebrar-ho.

Pati del Centre d'Educació Infantil La Roda.

Què ha significat aquest centre i aquest projecte a les vostres vides?

Patricia: Per a mi és una segona casa. Jo entre ací i sent que estic a casa.

Pilar Donat: La Roda és una part fonamental de l'educació de la meua família, tant abans com ara. Ha format part i seguirà formant part de la meua vida i del meu entorn.

Mari Carmen: M'ha marcat molt i ha simbolitzat molt en la meua vida. No sabia que els xiquets m'agradaven tant quan vaig començar i mira, al final vaig estar ací durant dotze anys i he estat molt feliç. M'ha omplit molt i hi ha hagut moltes vivències boniques. Hem estat una família.

Marian: Ha sigut com un projecte de vida. Quan vaig entrar de seguida vaig connectar amb l'esperit del centre. Quan vaig estudiar Magisteri jo ja sabia que el meu lloc estava amb els xiquets més xicotets. Ha estat el meu treball però també la meua passió, i continua sent-ho.

Núria: És la meua vida, jo m'he criat ací. Era molt jove quan vaig començar i jo ací a La Roda he crescut personalment. Poder ajudar a tants xiquets a créixer i tenir una relació tan bona amb les famílies a mi m'ha omplit molt. També hi ha hagut una relació fantàstica amb la resta d'educadores, amb totes les que han passat per ací. He aprés molt de totes.

Maria José: Per a mi ha suposat un creixement personal en companyia dels meus fills.

Ángel: Per a mi representa el lloc de la infància, on han crescut els meus fills. I també, com diu Maria José, ha estat un lloc de creixement i de consulta, on hem aprés molt respecte d'allò que havien de fer els nostres fills i del que havíem de fer nosaltres. Un lloc amb magnífiques professionals i on, entre tots, hem ajudat a créixer als xiquets. És dels llocs que millor recorde de la infància dels meus fills.

Més informació:

-      Espai web del 'Centre d'Educació Infantil La Roda': https://www.facebook.com/profile.php?id=100042218394633

- Notícia titulada «Cinquanta anys girant 'La Roda' de l'educació a la ciutat» del Periòdic d'Ontinyent: https://periodicontinyent.com/cinquanta-anys-girant-la-roda-de-leducacio-a-la-ciutat/