Finals de juny. El curs escolar, després d'uns mesos marcats per les mobilitzacions i la vaga educativa, acaba de tancar-se enmig de reivindicacions, malestars i preguntes sobre l'escola i l'educació que volem. Ens trobem a les escales de l'IVAM, el museu d'art contemporani situat al barri del Carme de València. La calor apreta i les protagonistes de la conversa van arribant a poc a poc. Chiara Sgaramella i Estela de Frutos, del Col·lectiu Viridian, ens esperen assegudes a l'ombra.

Poc després arriba Alba Oller (de la cooperativa Massa Salvatge) amb B., la seua filla, totes dues una mica embenades. Preocupades, preguntem si ha ocorregut alguna cosa. Mare i filla es miren amb un somriure còmplice i ens confessen que han arribat una miqueta tard «perquè tenien sessió de tatuatges». Es lleven les benes i ens ensenyen les calcomanies de colors que s'han fet pels braços i les cames. Res greu. L'estiu està arribant, i es nota també en l'actitud distesa de les protagonistes de la conversa de hui.

Hui ens hem convocat per parlar de L'Extraordinari, un projecte que des de fa sis anys està en marxa gràcies a la complicitat del Departament d'Educació de l'IVAM i de diverses famílies del barri del Carme que veien necessari trobar espais d'esbarjo i creació per a la xicalla des d'una mirada crítica. Cada setmana del curs escolar, durant aproximadament una hora, un grup de xiquets i xiquetes es troba al museu per jugar, crear, investigar i, com descobrirem després, també per posar-lo en qüestió.

I què millor que començar pel mateix museu. L'IVAM no és una peça aliena al territori que l'envolta. La seua història està també travessada per la transformació del barri. A finals dels noranta començava a projectar-se una ampliació de les seues instal·lacions que acabaria provocant l'expropiació de les cases de 54 famílies del Carme. Els edificis van ser enderrocats, però l'ampliació mai no arribaria a construir-se. Preguntar-nos com la xicalla pot habitar el museu implica, inevitablement, preguntar-nos també quina relació ha construït —i construeix— el museu amb el barri.

L'extraordinari. Autoria: IVAM.

Mentre decidim on seurem, la calor acaba decidint per nosaltres. En eixe moment arriba Mery Favaretto amb la bicicleta i, uns minuts després, Giulia Perli. Formen part d'Ideas Destroying Muros, entitat que treballa des de la creació i la mediació artística en contextos diversos, interrogant els límits de les institucions i les possibilitats d'obrir altres formes de relació amb la cultura. Són les responsables de l'etapa més recent de L'Extraordinari, amb Campament Amfibi.

Totes es coneixen d'haver coincidit en altres iniciatives, projectes i esdeveniments vinculats a l'art, l'educació i la mediació cultural. Es nota des del principi. Hi ha complicitat, curiositat pel treball de les altres i aquella familiaritat de qui comparteix preguntes encara que haja intentat respondre-les des de llocs diferents.

Entrem al museu fugint de la calor i ocupem un espai de l'entreplanta dedicat a la xicalla. Hi ha sofàs, llibres, materials per jugar i prou espai per a moure's amb una llibertat que no sempre associem a un museu d'art contemporani. B. no tarda massa a comprovar-ho i, mentre busquem on acomodar-nos, comença a botar d'ací cap allà.

.

L'extraordinari. Autoria: Julia Barranco.

Però ràpidament aquesta mateixa concepció —un espai del museu dedicat a la xicalla— comença a desdibuixar-se. La xicalla necessita solament un espai al museu o el museu ha d'estar fet per i amb la xicalla? Què ocorre quan deixem de pensar-la únicament com a visitant i li permetem habitar-lo, recórrer-lo i transformar-lo des de la seua pròpia mirada?

Ens asseiem formant un rogle mentre B. continua fent seu l'espai. Davant nostre, tres col·lectius que han passat per L'Extraordinari durant els últims sis anys. Al voltant, una sala pensada per a la xicalla dins d'un museu que, de maneres diferents, elles han intentat habitar molt més enllà d'aquestes quatre parets.

«Podem amagar tresorets?»: quan la xicalla habita el museu

L'Extraordinari naix dins de Pensem el barri, una línia impulsada pel Departament d'Educació de l'IVAM per teixir relacions entre el museu, els centres educatius i Ciutat Vella. Éncar Martínez i Irene Llàcer, des del Departament d'Educació, havien iniciat un treball previ amb les AFA i les famílies del barri per conéixer les seues necessitats i pensar, conjuntament, quines propostes podien impulsar-se des del museu. Plantejada com una activitat extraescolar alternativa, la proposta busca acostar l'art contemporani a la xicalla des de l'experiència, el joc i la creació, obrint espai a llenguatges i processos que difícilment troben lloc en l'educació més convencional.

Tot va començar amb Col·lectiu Viridian. Darrere del projecte trobem Chiara i Estela, que treballen des de la creació artística, la investigació i l'educació amb una mirada ecosocial, prestant especial atenció al territori, l'ecologia i les cures. Van ser elles les encarregades de donar forma a les primeres edicions d'aquesta iniciativa sota el nom de Qui viu ací?, en un context gens senzill: la pandèmia travessava encara la vida quotidiana i condicionava també les possibilitats de trobar-se i ocupar els espais.

«Hi havia una quantitat enorme de normatives i cada setmana eixia algun protocol des del govern central que deia què es podia fer i què no», recorda Chiara. Enmig d'aquelles limitacions van començar a construir amb la xicalla una cartografia del Carme que permetera mirar el barri des d'un altre lloc: «ens permetia veure una mica la seua mirada sobre el barri, sobre la seua relació amb el museu i sobre com habitem les adultes els espais», explica Estela.

L'extraordinari. Autoria: IVAM.

El mapa no estava fet només de carrers. Apareixien espais i iniciatives del barri com l'Hort de la Botja, La Caixeta o les Falles Populars i Combatives, amb les quals van anar teixint xarxa i vincles, però també el carrer on jugaven a pillar, un parc determinat o aquells llocs que resultaven importants emocionalment per a ells i elles. La xicalla, apunta Estela, «es relaciona amb aquests espais d'una manera diferent de la que ho fem les adultes, i és important que aquest esperit estiga present».

L'Extraordinari començava, així, eixint del mateix museu. Habitar l'IVAM implicava també travessar les seues portes, mirar què hi havia al voltant i permetre que el barri entrara en les preguntes que es feien dins. Dos cursos després arribaria Massa Salvatge, una cooperativa d'art i educació que situa l'antiadultisme i la participació de les infàncies al centre de bona part de la seua pràctica.

L'extraordinari. Autoria: IVAM.

Alba Oller recorda que elles partien d'una situació diferent: «feia temps que treballàvem amb l'IVAM. Ens sentíem còmodes: habitàvem aquest lloc com si fora casa nostra». I això d'habitar va començar a prendre formes molt concretes. Una de les primeres va ser llevar-se les sabates. «Per a nosaltres és una cosa superevident quan sents que alguna cosa és llar: arribes a un lloc que sents com teu i et lleves les sabates». Les Bandarres —com van acabar anomenant aquell grup durant els dos cursos que van coordinar l'activitat— recorrien el museu en calcetins, s'asseien i es tombaven a terra en les sales d'exposicions.

Amb el temps, recorda Alba, «anàvem conquerint espais, i fixant-nos en tot allò que sempre queda als marges». Mirar els marges significava també començar a fer-se preguntes sobre les normes del museu. «Si no podem emportar-nos coses, podem deixar-ne?». «Podem amagar tresorets?». En lloc de donar per fetes les regles de la institució, començaven a preguntar per elles.

Quan Ideas Destroying Muros va recollir el testimoni amb Campament Amfibi, Mery i Giulia venien precisament d'haver treballat durant dos anys en IVAM al Territori. Estaven acostumades al moviment contrari: eixir del museu i treballar en altres contextos. Ara serien elles les que rebrien cada setmana el mateix grup de xicalla. El canvi també les va obligar a revisar la seua pròpia manera d'estar dins de la institució. Mery reconeix que arribaven condicionades pel silenci, la distància i aquella alerta constant de l'«ací, amb compte» o «no toqueu allí». «Veníem amb la necessitat de descolonitzar-nos d'aquesta pràctica. La xicalla ens va fer patent aquesta paradoxa: acostar la xicalla al museu no consisteix només a facilitar que hi entre. Implica també permetre que qüestione les normes i que ocupe els espais d'altres maneres».

Mirar la infància des d'un altre lloc: un compromís antiadultista

«L'infant té cent llengües
(i encara cent, cent, cent),
però li'n roben noranta-nou»

Els cent llenguatges dels infants - Loris Malaguzzi

Però qüestionar les normes del museu porta prompte a una pregunta més incòmoda: qui les ha pensades i des de quina mirada? Bona part d'aquelles indicacions que Mery recordava no parlen només de com s'ha d'estar en una institució cultural. Parlen també de què esperem de la infància quan entra en ella.

En aquest punt de la conversa, Alba s'atura. Recorda que ens ha portat un detall. Busca entre les seues coses i trau diversos exemplars d'un fanzín: Mocosos. Ens en regala uns quants. El van elaborar amb les Bandarres durant el seu pas per L'Extraordinari. El títol ja deixa entreveure per on va la cosa: «ens vam adonar que hi havia una mirada molt adultista cap a les infàncies», explica. Una manera d'entendre-les que es feia visible en gestos i advertiments quotidians: «no corregueu», «no crideu», «compte amb això». El fanzín va nàixer precisament d'aquestes converses: què pensa el museu quan veu entrar un grup de criatures? Què pressuposa que faran? Davant d'això, van decidir respondre des de la seua pròpia veu.

Des de Viridian, Chiara reconeix que desprendre's dels esquemes adults tampoc és senzill. I admet que moltes vegades estem «anestesiades pels nostres ritmes tan estressats i per la mirada adultocèntrica». Precisament per això, una part del procés consistia a deixar-se sorprendre per allò que la xicalla posava damunt la taula. Ho van comprovar quan, durant el primer curs, van proposar imaginar el futur del barri del Carme. Recorda «una explosió de creativitat que desbordava totalment les nostres idees». 

L'extraordinari. Autoria: IVAM.

Les propostes prompte van prendre direccions inesperades. «Imaginaven un museu molt més reivindicatiu davant, per exemple, la turistificació, amb manifestacions al sostre de l'IVAM contra els apartaments turístics, o un tren pel barri que poguera connectar diferents punts», recorda Chiara. Escoltant les seues veus, el que apareixia era la possibilitat de pensar el museu i el barri sense partir necessàriament dels límits que les persones adultes ja donem per descomptats.

És ací on la conversa va deixant enrere aquella expressió tan repetida de «donar veu» a la infància. La veu ja hi és. «La qüestió és què fem les persones adultes amb ella quan contradiu les nostres expectatives, qüestiona una norma o planteja una possibilitat que nosaltres ni tan sols havíem contemplat» reflexiona Giulia. Alba ho porta fins a una contradicció que sobrevola bona part de la conversa: durant anys demanem a la xicalla que obeïsca, que faça cas, que no moleste i que seguisca les normes. Però després, en arribar a l'edat adulta, esperem trobar persones participatives, autònomes i amb capacitat crítica. «En quin moment se suposa que aprenem a qüestionar allò que sempre ens han ensenyat a obeir?».

Una mirada antiadultista, afirmen en diferents moments de la conversa, no consisteix simplement a construir activitats «per a la infància». Implica alguna cosa més difícil: acceptar que la xicalla forma part del present. Un plantejament que recull i porta a la pràctica, des d'altres temps i contextos, la proposta de La ciutat dels infants, del pedagog italià Francesco Tonucci: prendre seriosament allò que tenen a dir i la seua capacitat d'intervidre en el món sense haver d'esperar a convertir-se en la persona adulta que preveiem que algun dia seran.

L'extraordinari. Autoria: IVAM.

El dret a no fer

Alguna vegada, a L'Extraordinari, una criatura s'ha quedat adormida. Chiara recorda riallera una xiqueta de sis anys que acabava de començar l'escola. Arribava a l'IVAM a les cinc de la vesprada, després de tota la jornada a classe i allí, simplement, es va relaxar i li va entrar la son. L'anècdota podria semblar menor, però va acabar obrint una pregunta important per a Sgaramella i de Frutos: què necessita realment una criatura quan arriba a una activitat extraescolar després de passar tot el dia al seu centre educatiu? Potser no sempre necessita una altra proposta, una altra dinàmica o alguna cosa més per aprendre.

Aquelles situacions van obligar el col·lectiu a revisar la quantitat de coses que calia fer. «Hem aprés a reduir molt les activitats que proposem, per respectar els temps de descans i també per reivindicar aquest estar», explica Chiara. De vegades, afegeix, els diàlegs més interessants apareixien precisament fora de la dinàmica prevista, simplement generant l'espai d'encontre al museu.

Hi ha ací una contradicció difícil d'esquivar. L'Extraordinari naix com una alternativa a les formes més convencionals d'ocupar el temps de la xicalla, però continua passant a la vesprada, quan bona part del dia ja ha estat organitzat per altres persones. Giulia ho resumeix parlant d'una «boníssima extraescolar», però també d'un moment que arriba com un afegit a una jornada que ja ve carregada. En altres dels seus projectes en què havien pogut compartir moltes més hores amb els grups, apunta, hi havia temps per «respirar» d'una altra manera els processos creatius, crítics i reivindicatius.

Potser per això una de les coses que va anar guanyant pes no era tant què fer, sinó com estar. Algunes mares, continua contant Giulia, demanaven poder participar perquè reconeixien en aquelles estones una cosa que elles mateixes trobaven a faltar: «el luxe» de tindre un espai i un temps per estar, fer, compartir, pensar i crear juntes. Fins i tot, deien, per «destrossar» o «destruir» la proposta inicial.

En una agenda infantil cada vegada més atapeïda, potser el gest més estrany acaba sent precisament aquest: no sentir que cada minut ha d'estar justificat per una activitat, un aprenentatge o un resultat. Poder parar i no fer res. Poder canviar d'idea. Poder conversar. Poder jugar. I, si cal, poder adormir-se. Deixar espai, en definitiva, perquè passen coses que no havíem programat.

L'extraordinari. Autoria: IVAM.

Aprendre les unes de les altres

A mesura que avança la conversa, el focus va canviant quasi sense adonar-nos-en. Durant bona part de la trobada hem parlat de la xicalla, del museu i de les experiències que cadascun dels col·lectius ha anat construint al seu pas per L'Extraordinari. Però, a poc a poc, comencen a parlar les unes de les altres. A reconèixer-se en allò que fan, però també a assenyalar les diferències des de les quals poden aprendre.

Mery confessa que li encantaria participar en els projectes de les companyes. Les considera valentes i troba en la seua trajectòria formes de fer de les quals encara vol aprendre. Chiara recull el fil. En el treball d'Ideas Destroying Muros destaca la capacitat d'eliminar barreres, l'atenció a la diversitat o la perspectiva anticolonial; en Massa Salvatge, la manera de qüestionar l'adultisme i situar la infància al centre. No parlen des del mateix lloc ni fan exactament les mateixes coses, però es reconeixen en moltes de les preguntes que les mouen.

Alba ho explica des d'una experiència aparentment molt concreta. Durant el pas de Bandarres per l'IVAM, una de les coses que van intentar fer va ser tornar visibles les persones que sostenen el museu. Preguntar a qui estava a recepció o a seguretat, interessar-se pels seus horaris, saber quan entraven i quan se n'anaven. Entendre, en definitiva, què hi havia darrere d'aquella institució que la xicalla recorria cada setmana. Perquè un museu, assevera, no són només les obres penjades a les parets ni les activitats que apareixen en la programació. També són les persones que obrin les portes, reben els grups, vigilen les sales o fan possible que tot funcione.

La comunitat que apareix al voltant de L'Extraordinari, per tant, no es deixa reduir al grup de criatures que participa en l'activitat. I també hi ha el Carme, sempre al voltant. Un barri que no funciona simplement com l'escenari on està situat l'IVAM, sinó que entra una vegada i una altra en allò que passa dins: en els mapes de Qui viu ací?, en les exposicions, en les preocupacions per la turistificació i en els recorreguts pels carrers.

I, tanmateix, mentre parlem de totes aquestes xarxes, apareix una contradicció i, al mateix temps, un desig: elles mateixes no sempre tenen temps per trobar-se. Es coneixen, coincideixen en projectes, segueixen el treball de la resta i comparteixen moltes inquietuds, però els ritmes laborals i quotidians no deixen massa espai per seure juntes sense que hi haja alguna cosa concreta que ho justifique. Alba se'n riu. Al final, diu, ha hagut de ser una entrevista la que les reunisca aquella vesprada. I llança una proposta còmplice que provoca somriures a la resta de participants: «invitem-nos a jugar sense vergonya».

L'extraordinari. Autoria: IVAM.

Eixir del museu

Cap al final de la conversa, B. comença a acostar-se de tant en tant a sa mare per preguntar-li si ens queda molta estona. Ja en té prou d'una conversa d'adultes i té ganes de moviment. Alba no li demana que espere sense més. Li explica què estem fent i li dona una previsió comprensible: a Dídac només li queden un parell de preguntes. Ho entén i torna a la seua. Resulta difícil no fixar-se en aquesta escena després de tot el que hem estat parlant. Acompanyar la infància també té alguna cosa d'això: no exigir-li que s'adapte sense més als nostres temps, sinó explicar-li què està passant, fer-la partícip i reconèixer que els seus ritmes també compten.

Acabem. Ens acomiadem i ens fem les fotos de rigor per a l'article. A poc a poc, el grup es va desfent. Eixim de l'IVAM amb Alba i B. i passegem pel Carme. No tardem a passar pels solars que havien d'acollir aquella ampliació que mai no va arribar. Els mateixos espais per als quals, dècades enrere, desenes de famílies van haver d'abandonar les seues cases. Al principi de la conversa havíem parlat de com la xicalla podia fer seu el museu; ara caminàvem, precisament, per un dels llocs on la seua història i la del barri s'havien trobat d'una manera molt menys amable. Quantes històries amaguen els carrers quan ens parem a mirar-los.

Continuem caminant fins al forn-pastisseria Conchín. Alba hi anava quan era adolescent, en eixir de l'institut. Entrem i comprem uns croissants de xocolata i pistatxo. Ens els mengem allí, en un dels pocs establiments de proximitat que encara resisteixen al barri. Potser L'Extraordinari també parla d'això. D'un museu que no acaba a les seues portes. D'una infància que no espera a fer-se adulta per formar part del lloc on viu. I d'un barri que, malgrat totes les transformacions, continua guardant memòries, relacions i formes de vida que difícilment caben en cap sala d'exposicions.

Havíem entrat a l'IVAM preguntant-nos què passa quan la xicalla deixa de ser simplement visitant i pot formar part d'allò que allí ocorre. Eixim amb la pregunta girada: què pot arribar a ser un museu quan accepta que també pot ser transformat per qui l'habita?

Més informació:

- Espai web «L'extraordinari»: https://ivam.es/educacion/extraordinari/
- Espai web «Viridian»: https://viridianecoart.org/
- Espai web «Massa Salvatge»: https://massasalvatge.coop/
- Espai web «Ideas destroying muros»: https://www.ideadestroyingmuros.info/

L'extraordinari. Autoria: IVAM.