El procés educatiu com un espai de possibilitat: la qüestió educativa en María Zambrano

Aquesta setmana recordem a la filòsofa malaguenya María Zambrano a través de les reflexions pedagògiques que va anar realitzant al llarg de la seua trajectòria. El motiu de voler recordar a aquesta meravellosa filòsofa és triple: per una banda, aquest any es compleixen trenta anys des que ens va dir adeu; per altra, i sobretot en aquests últims temps, han estat apareixent una sèrie de publicacions que van en la idea d'homenatjar la seua figura a través de les seues reflexions. En aquest sentit, ens fem ressò de la recuperació que han fet, entre d'altres, el professor de la Universitat de Barcelona Jorge Larrosa i els investigadors de la Universitat Autònoma de Madrid Juana Sánchez-Gey i Ángel Casado, d'alguns textos i manuscrits inèdits d'aquesta filòsofa. I l'últim motiu és el d'homenatjar a una persona que va ser un exemple de lluita i de compromís intel·lectual en uns anys molt durs i complicats tant en el període previ al colp d'estat com en els anys de postguerra, els quals la varen portar a l'exili.

María Zambrano va ser una filòsofa que va posicionar-se per una filosofia que suposara una eina per tal d'enfrontar-se al món, una reflexió que orientara la vida, rebutjant així aquella concepció de la seua disciplina que sols es limitava a ser "testimonio" o "confesión en ocasiones a la desesperada". En aquest cas portem a col·lació dos xicotets textos que fins fa uns anys romanien inèdits i en els quals la filòsofa natural de Vélez-Málaga va endinsar-se en el món de l'educació. Aquests textos escrits al 1965, l'un titulat "La vocación del maestro: la mediación" i l'altre "La mediación del maestro", tracten sobre la qüestió educativa i, més concretament, la figura del mestre i la mestra des d'un pensament que percep la realitat com un procés, captant-la com un continu esdevenir i no com quelcom estàtic. A partir d'aquestes lectures proposem una sèrie de disparadors per tal d'analitzar els seus posicionaments i les seues reflexions, les quals resulten molt suggeridores.

La centralitat de la figura del mestre.

Al llarg d'aquests dos textos, María Zambrano realitza un elogi de l'acte educatiu molt potent. Un dels llocs comuns al llarg d'aquestes reflexions és aquell en el qual emfatitza la figura del mestre com quelcom essencial, com un estímul clau en el procés educatiu. En aquest sentit, afirma: "No tener maestro es no tener a quién preguntar y, más hondamente todavía, no tener ante quién preguntarse. Quedar encerrado dentro del laberinto primario que es la mente de todo hombre originariamente; quedar encerrado como el Minotauro, desbordante de ímpetu sin salida".

I resulta important aquest reconeixement ja que avui, als nostres temps i contextos, l'ofici de mestre i de mestra està sofrint tot un procés de reconfiguració del seu quefer i del seu sentit. I és que un dels nuclis de sentit predominant en els discursos sobre l'escola en els últims anys és la idea segons la qual aquesta institució està travessant una situació de crisi. Tal com ens recorda Mariana Altopiedi al seu llibre El cambio y la crisis en la escuela (Editorial Colihue), aquesta convicció se sustenta, en bona mesura, en la comprovació d'una sèrie de canvis tant d'ordre social com interns que li afecten i als quals, aparentment, no ofereix una resposta adient.

En aquest sentit, aquesta defensa acèrrima de  María Zambrano sobre la figura del mestre i la mestra resulta tota una glopada d'aire fresc. Sobre això, continua afegint el següent: "(...) el maestro ha de ser quien abra la posibilidad, la realidad de otro modo de vida (...) Y ese tiempo que se abre como desde un centro común, como el que se derrama por el aula envolviendo a maestro y discípulos, un tiempo naciente, que surge allí mismo, como un día que nace. Un tiempo vibrante y calmo; un despertar sin sobresaltos".

Retrat de María Zambrano a la ciutat de Gandia. Autoria: Toni Espinar.

L'acte educatiu és un procés que es dona en relació.

No hi ha educació sense pràctica de relació. La relació educativa ve perquè aquesta és quelcom profundament viu. Pel que fa a este tema, diu: "no hay educación posible, pues, si sólo existe el educador, es decir: si el primer educador no es el propio educando". L'acte educatiu ha de ser un espai de trobada, de cura, amb disposició d'acollir i amb temps per a ser en relació. El mestre, així, deixarà "de sentir el vértigo de la distancia y ese desierto de la cátedra como todos, pródigo en tentaciones. Ignorancia y saber circulan, se despiertan igualmente por parte del maestro y del alumno, que sólo entonces comienza a ser discípulo".

En aquest sentit, i tal com ens recorda la professora de la Universitat de València Clara Arbiol, cal partir d'una sèrie de preguntes mobilitzadores: com es posa un mestre o una mestra en joc? Com acull a un altre o a una altra? Preguntar-se per la relació educativa és preguntar-se també pel que la fa possible, per allò que la sosté, per quines són les condicions de possibilitat. Però preguntar-se per aquestes condicions que mobilitzen l'acció educativa no implica aconseguir trobar una certesa, sinó que aquestes constantment romanen com unes preguntes que estan obertes ja que l'educatiu és un procés que sempre està inacabat. Així, es va creant un saber que va acompanyant els processos educatius. En relació al tema, afirma: "reconèixer que l'altre és i serà sempre un misteri em permet mantenir un pensament sensible amb l'altre sense dominar-lo, ni fer-lo meu, ni sotmetre'l a la meua llei (...) Per poder estar en relació amb l'altre, amb qui és l'altre i no amb què és l'altre cal fer un treball de la mirada. Un treball que ens permeta veure a l'altre i no allò que nosaltres elaborem com a fantasia, com a objecte d'intervenció, com a diagnòstic o com a problema".

Cal apostar, per tant, per allò que Amador Fernández Savater anomena com la riquesa relacional (trobar-nos, compartir i entrellaçar-nos), la qual ens ofereix una altra manera de viure el temps o, directament, de viure'ns. És una riquesa que no es viscuda com una mercaderia sinó com una necessitat vital i fora de les lògiques de mercat.

L'ensenyament és dialògic.

Els processos educatius són espais que es construeixen a través del diàleg. En aquest sentit, i tornant amb María Zambrano, aquesta filòsofa afirma: "una conversación es lo más justo que sea llamada la actitud del maestro (...). La inicial resistencia del que irrumpe en las aulas se torna atención. La pregunta comienza a desplegarse. La ignorancia despierta es ya inteligencia en acto. Y el maestro ha dejado de sentir el vértigo de la distancia y ese desierto de la cátedra, como todos, pródigo de tentaciones. Ignorancia y saber circulan y se despiertan igualmente por parte del maestro y del alumno, que sólo entonces comienza a ser discípulo. Nace el dialogo".

L'ensenyament, per tant, no ha de ser viscut solament com un procés tècnic sinó que és, també, un fenomen social i ètic ja que requereix de la disposició del mestre o la mestra en un sentit cognitiu, emocional i actitudinal. Zambrano afegeix, seguint aquest camí, la següent reflexió: "la mediación del maestro se muestra ya en el simple estar en el aula: ha de subir a la cátedra para mirar desde ella, hacia abajo y ver las frentes de sus alumnos todas levantadas hacia él, para recibir sus miradas desde sus rostros que son una interrogación, una pausa que acusa el silencio de sus palabras, en espera y en exigencia de que suene la palabra del maestro, 'ahora, ya que te damos nuestra presencia -y para un joven su presencia vale todo- danos tu palabra' ".

El diàleg es configura, així, com una exigencia existencial, tal com defensava Paulo Freire a la seua obra Pedagogia de l'oprimit (Editorial Siglo XXI): "el diálogo es una exigencia existencial. Y siendo el encuentro que solidariza la reflexión y la acción de sus sujetos encauzados hacia el mundo que debe ser transformado y humanizado no puede reducirse a un mero acto de depositar ideas de un sujeto en el otro".

María Zambrano, mestra, filòsofa i assagista, durant el seu exili a Itàlia. Autoria: Fundación María Zambrano.

S'ha de repolititzar el concepte d'incertesa.

Zambrano, des dels seus temps i contextos, planteja una reflexió que ressona molt en els temps actuals. L'ensenyament, des del seu posicionament, no ve marcat tan sols pel domini d'una sèrie de tècniques ("el maestro no llega a serlo por grande que sea su ciencia", afirma) sinó que aposta per  obrir-se a la relació, a deixar que les coses ens toquen, ens afecten: reivindica així un exercici de l'educació com un ofici artesanal (tal com diria Richard Sennet al seu reconegut llibre El artesano). Obrir-se a la relació, per tant, implica obrir-se a un moment de trobada, d'incertesa. En este punt, la filòsofa malaguenya diu: "podría medirse quizás la autenticidad de un maestro por ese instante de silencio que precede a su palabra, por ese tenerse presente, por esa presentación de su persona antes de comenzar a darla en activo y aún por el imperceptible temblor que le sacude. Sin ellos, el maestro no llega a serlo por grande que sea su ciencia. (...) Y todo depende de lo que suceda en ese instante que abre la clase cada día. De que en ese enfrentarse de maestros y alumnos no se produzca la dimisión de ninguna de las partes".

Per això cal apostar per emplenar de contingut i sentit el concepte d'incertesa. Avui, sota el jou neoliberal, la incertesa va de la mà de tot un entramat discursiu que ajuda a articular un imaginari que posa la seua atenció en l'individu en lloc de posar-la en la societat: són paraules com flexibilització, desregulació, assumpció de riscos, iniciativa i autonomia individuals, cultura de l'esforç i un llarg etcètera. Durant l'acte educatiu hi ha incertesa perquè això vol dir que es posen coses en joc: cures, coneixements, valors, vivències i realitats. Però reconèixer aquesta realitat no implica assumir els postulats que el capitalisme, en la seua fase actual, ens proposa. Enfront d'eixe llenguatge artificiós, desgastat, impostat, que ve des del món del màrqueting i de l'empresa, cal oposar les nostres pròpies paraules, paraules plenes de vida, que avantposen allò comú: el compromís, la solidaritat i la construcció col·lectiva del coneixement. Cal, per tant, repolititzar el concepte d'incertesa.

Retrat de María Zambrano a la ciutat de Gandia. Autoria: Toni Espinar.

És necessari construir un temps propi.

¿Quins temps necessita l'educació que desitgem?, es pregunta Jaume Carbonell al seu llibre Pedagogies del segle XXI (Editorial Octaedro). I és que per reconceptualitzar i repolititzar el concepte d'incertesa, el temps és una qüestió clau. En aquest sentit, aquesta reflexió de María Zambrano és meravellosa, pel que proposa i per com ho diu: "y es ese (...) instante cuando el maestro con su quietud ha de entregarle lo que parece imposible, ha de transmitirle, antes que un saber, un tiempo; un espacio de tiempo, un camino de tiempo y luz, los elementos esenciales de toda mediación".

La qüestió del temps és fonamental. Ocupa, al nostre parer, una qüestió central en els quefers diaris relatiu al món educatiu, especialment perquè l'associa a la idea de fecunditat, de naixement. Un temps, o un espai de temps, que ha de tenir un caràcter fecund i creador. Ho diu amb aquestes paraules: "(...) una lección ha de darse en estado naciente. Se trata de la transmisión oral del conocimiento de un doble despertar, de una confluencia del saber y del no-saber -todavía".

La filòsofa italiana Antonia de Vita, ja des dels nostres temps i des d'una lectura crítica, també recupera aquesta idea i, tal com diu, aquest temps és un temps que no pot eliminar-se per res del món. En un primer moment, reflexiona sobre la seua pràctica i el seu quefer diari a les aules i troba a faltar: «el temps és allò que no està, el temps és allò que falta avui". Des de la seua perspectiva, aquest reconeixement no es tracta d'un posicionament defensiu, a la contra, d'un posicionament de trinxera, sinó la constatació que hi ha un temps que no pot desaparèixer, un temps que és el que ompli de vida i de sentit el procés educatiu. El temps és allò que converteix en educatiu el que ocorre a l'aula, és a dir, allò que fa didàctica a l'educació. En aquest sentit, afirma: "no es tracta en realitat de la no acceptació d'un canvi, sinó de la convicció que hi ha un temps que no pot eliminar-se, un temps necessari per a la vida de la ment i les relacions que la tornen viva i fecunda».

El coneixement és una eina enfront de la ignorància.

Un temps fecund és un temps que dona espai a transmetre, compartir i construir coneixements i sabers. En definitiva, un temps per descobrir i per alliberar-se de tota ignorància. En aquest sentit, diu, és el mestre o la mestra el que fa: "(...) sentir al alumno que tiene todo el tiempo para descubrir y para irse descubriendo, liberándolo de la ignorancia densa donde la pregunta se agazapa, de ese temor inicial que encadena la atención; el temor que dispara la violencia. Pues toda ignorancia tiende a liberarse en la agresividad, la del Minotauro en su oscuro laberinto. Toda vida está en principio aprisionada en su propio ímpetu".

Es comença a eixir del "laberinto" quan estem enfront de persones que confien en nosaltres, que ens animen a preguntar-nos, que ens donen peu a dubtar. Tota aquesta vida, que en principi està "aprisionada", tal com diu Zambrano, té al mestre i a la mestra com un element central, ja que és "quien abre la posibilidad, la realidad de otro modo de vida".

En definitiva, aquests són dos textos que fan del pensament un "lugar de interpelación y de encuentro, abren caminos, y el conjunto es un mapa inacabado de pistas para que cada uno de nosotros nos sirvamos de ellos para transformar la vida" tal com diu Marina Garcés al seu llibre Fuera de clase: textos para una filosofía de guerrilla (Editorial Galaxia Gutenberg). A més, afegeix la filòsofa barcelonina i militant del col·lectiu Espai en Blanc: "(...) la filosofía no tiene un lugar propio. La filosofía siempre es, por definición, impropia, y desencadena pasiones inapropiadas porque hace que nos relacionemos con lo que somos y con lo que hacemos desde preguntas no esperadas y con consecuencias no previstas (...) la filosofía no tiene un territorio acotado, sino que pensando crea su propia cartografía. Es la que nace, como decía, de dibujar los caminos de lo impensado".

La filosofia es configura, així, i recuperant l'esperit de María Zambrano, com una eina per enfrontar-se al món. D'això es tracta, al cap i a la fi: de transformar les nostres vides.

María Zambrano, mestra, filòsofa i assagista. Autoria: Fundación María Zambrano.

Espai web de la Fundació María Zambrano: https://www.fundacionmariazambrano.org/

Enllaç web al text 'La mediación del maestro', de María Zambrano: https://isfd36-bue.infd.edu.ar/sitio/upload/La_mediacion_del_maestro.pdf