«Massa Salvatge» i la insurrecció educativa: construint una escola antiadultista

L'any 2019 va nàixer el col·lectiu «La Figuera» de la mà de Teresa Mata, Lluc Mayol i Alba Oller, fortament vinculat a l'espai que «Escola Meme» compta al barri de Benimaclet. Amb l'objectiu d'esdevenir un espai on poder reivindicar el dret i el respecte a altres maneres de fer, altres temps i altres formes de viure de la xicalla, vincularen les seues activitats cap a l'educació artística i l'activisme cultural.

Teresa Mata i Alba Oller

Després d'un parell d'anys fent camí, el col·lectiu es va transformar en una cooperativa de treball associat que, formada actualment per Teresa i Alba, es defineix com «un col·lectiu d'art i educació que impulsa processos pedagògics i d'acció cultural des d'una perspectiva crítica i socialment compromesa». Avui, quasi cinc anys després d'haver-se constituït com a cooperativa, l'entitat realitza diversos projectes específics per institucions i col·lectius, combinant projectes educatius, de mediació cultural, produccions artístiques, participació, recerca i formació articulades a través d'una mirada antiadultista de l'educació, l'art i la cultura.

Un dels projectes que més recorregut ha tingut des de la seua constitució ha estat el del «Petit llibre roig dels estudiants», una proposta que revisita i actualitza aquest text de referència publicat a finals de la dècada dels anys seixanta a Dinamarca pels professors Soren Hansen i Bo Dan Andersen i el psicòleg Jesper Jensen. Censurat durant el franquisme, aquesta obra va anar circulant secretament de mà en mà entre col·lectius i va ajudar a reflexionar sobre els límits de l'autoritat adulta i les formes d'aprenentatge horitzontal.

En aquest sentit, conversem amb Alba Oller sobre la seua experiència desenvolupant aquest projecte actualitzat del «Llibre Roig», una iniciativa on han rellegit els seus capítols des de l'època actual, actualitzant la mirada sobre l'adultisme i com afecta aquesta en els espais de participació i educació formals, així com respecte a la vivència de la sexualitat entre les generacions més joves. Aquests projectes, que han estat finançats dins de les convocatòries de «resistències artístiques» organitzades pel CEFIRE i el Consorci de Museus, ens ajuden a pensar sobre els desafiaments als quals s'enfronta el professorat a l'hora de qüestionar el seu paper a les aules.

Creació de projectes antiadultistes "Massa Salvatge"

Fa tot just quatre anys ens vàrem trobar a l'Escola Meme per tal de conèixer el vostre projecte. En aquell moment estàveu fent la transició per a convertir-vos en una cooperativa, sota el nom de «Massa Salvatge». Com esteu, com ha anat la travessia d'aquests darrers anys?

Haveu vingut sempre quan hi ha canvis. Vàrem començar a treballar sobretot amb l'IVAM fent treball de mediació, primera infància i territori. Aquest treball l'hem fet de forma continuada des que ens vàrem constituir com a cooperativa. A més, també tenim el projecte del «Llibre Roig», que va venir una miqueta després. Era un projecte més propi nostre. Volíem fer-lo i després ja buscàrem finançament. També hem estat fent residències artístiques en centres educatius.

Aquesta vegada ens convoquem pels projectes desenvolupats arran del projecte del llibre roig. Com naix i en què consisteix?

En realitat naix a Meme quan fèiem l'escola de pedagogies salvatges, on vàrem treballar molt en la idea que la gent ens recomanara llibres o pel·lícules per tal de debatre i repensar. El requisit era que cada proposta que s'aportara per part de les participants els remeteren a una educació «salvatge». Una mare ens va portar «El libro rojo de los escolares». Vàrem flipar. És molt accessible, es pot trobar molt fàcilment per la xarxa web.

Va ser un llibre difícil de trobar perquè va ser censurat ací a l'estat espanyol perquè va sorgir just durant el franquisme. Va tenir molt bona rebuda en gran part d'Europa, però ací per la censura no. També ens va enamorar com aquesta idea de pensar com anava circulant de mà en mà, d'amagades, que no es convertira en un text instrumentalitzat per la pedagogia sinó en un element que feia part de tota una xarxa de complicitats i secrets.

El llibre original fa com que està escrit per joves o que va adreçat a joves, i ja des del principi hi havia aquest dilema perquè en veritat estava escrit per adults i qui ho menejava més bé era el professorat de les Facultats. Realment no va arribar mai a ser una ferramenta utilitzada pel jovent. Vàrem decidir reeditar-lo però per capítols. El llibre roig original té diferents capítols: la classe, les drogues, el sexe, la política, la religió, ... I nosaltres el que volíem era una mica posar en dubte i actualitzar aquests temps amb adolescents en l'actualitat. El primer tema que vàrem tractar va ser l'adultisme en els instituts. Ací parlàvem de com resisteixen. I el segon volum va sobre les lleis del desig, que parla de les sexualitats.

Creació de projectes antiadultistes "Massa Salvatge"

Comencem pel primer: «Manual de resistència a l'adultisme». Al text apareix una frase que diu «la història ens ha ensenyat que per a canviar les coses sovint cal desafiar l'autoritat». Com haveu activat aquest procés amb l'alumna de l'institut Andreu Alfaro?

Nosaltres vàrem demanar, dins del programa de «resistències artístiques» que fa el CEFIRE amb el Consorci de Museus. Vàrem pensar que era bona forma d'aconseguir aquest accés a un grup públic d'adolescents que també fora heterogeni. Clar, nosaltres podem trobar un grup d'adolescents però serien de gent propera. Però no volíem això. Volíem fer-ho a un institut públic i que realment es poguera veure això: com realment existeix l'adultisme allí en les pràctiques quotidianes, i quines resistències posen. L'objectiu era visualitzar les pràctiques adultistes que es donen per suposades i que es naturalitzen, i que realment no es plantejaven. Per posar un exemple: per què el professorat té una cafeteria pròpia, i aquesta no és compartida? Per què han d'anar al pati sí o sí? I també altres resistències que es fan als centres, com pot ser dibuixar una caricatura en la porta del bany d'algú.

Referencieu d'una manera crítica aquella mirada temorosa i poregosa adulta que fa que l'escola semble un museu o una exposició, entès també des d'una concepció de museu que es visibilitza com un espai molt estàtic i poc modificable i on no es fonamenta el diàleg des d'una posició horitzontal. «Volem raons», reivindica la xicalla. Quines escoles i quins instituts vos haveu trobat quan haveu anat a treballar i quines institucions educatives vàreu desitjar conjuntament amb l'alumnat?

Quan vàrem anar veníem de la pandèmia i vàrem veure molt una justificació de certes pràctiques basades en la pandèmia. L'exemple de la cafeteria era molt esclaridor: l'alumnat no pot entrar per la pandèmia. Ens vàrem trobar resistències. Perquè vàrem intentar que vinguera alumnat de cursos diversos de forma voluntària, perquè l'activitat no tinguera aquest caràcter de fer el treball solament en una classe concreta, com sol ser habitual. Vàrem intentar subvertir això i va haver-hi moltes resistències per part del professorat. Teníem moltes professores aliades, però també molta resistència.

En aquests processos el que ocorre és que tu vas allí, es realitzen una sèrie d'accions, i després ja no sols tornar a saber molt més de les petjades que es deixen. Però arran de la presentació del llibre vàrem convidar a l'alumnat a presentar-lo i també À Punt va anar a l'institut a fer un reportatge. Això ens va permetre veure què ha ocorregut després d'haver passat per allí. Estem molt contentes perquè en l'alumnat se'ls ha quedat aquesta alerta de denunciar les injustícies. I el professorat també ens ha confirmat que hi ha coses que s'han posat en el debat quotidià del centre i que abans no ocorria.

Creació de projectes antiadultistes "Massa Salvatge"

Com es van estructurar les sessions de treball que vàreu portar a terme amb l'alumnat?

Vàrem iniciar amb unes pancartes que posava «conspiració», perquè intentàvem generar una narrativa d'açò: es tracta de conspirar contra o sobre les persones adultes. Hi havia unes instruccions que, d'alguna forma, t'engrescaven a fer part d'aquest grup. Després es varen fer debats i lectures sobre el «llibre roig» original, i posteriorment accions: ferramentes gràfiques, performances,... per reivindicar actes més concrets, com «som joves, no idiotes», «volem raons», «el respecte no té edat». Vàrem traure frases clau que es podien posar per l'institut i mobilitzar a la resta de la gent.

Des d'aquesta reivindicació de la veu adolescent, m'agradaria preguntar-te, des de la vostra experiència: és l'adultisme un sistema de raons conscient de l'exercici de poder? La resistència per part del professorat era una qüestió conscient o les persones adultes també necessitem que ens acompanyen en aquest procés de desconstruir privilegis?

Ho compare sempre en la idea del masclisme. Entenem que hi ha una idea masclista, però també que hi ha milers de micromasclismes. I en l'adultisme passa igual. Quan xoca, és perquè s'està produint tot un qüestionament i replantejament dels teus privilegis. Diguem que és fàcil ubicar al típic professor terrorífic que posa faltes contínuament, però també hi ha molts microadultismes, com per exemple, quan el professorat no et dona una explicació perquè «ja veuràs quan sigues major, ja te n'adonaràs». Això suposa una forma de menyspreu sistemàtic al jovent i una violència estructural. Passa igual amb el masclisme: com està pensada la institució, els espais, com són les normes, qui les posa.. Hi ha tota mena de violències. La nostra intenció és generar una alerta, fer pensar al professorat també de com exerceixen aquests privilegis.

Creació de projectes antiadultistes "Massa Salvatge"

Parlem ara de les lleis del desig. Aquest és una continuïtat, o un segon capítol de la referència del «Llibre Roig». En què ha consistit en aquest cas. Feu una proposta de treball que és un diàleg invertit. A què vos referiu amb això?

Va tornar a eixir el programa de «resistències artístiques» i vàrem aconseguir finançament de nou. Un dels temes claus al llibre era la sexualitat. Ens sembla que en el parlar de sexualitat hi ha un adultisme molt fort: les persones adultes expliquen coses de la sexualitat als adolescents. Difícilment es veuen tallers i propostes en les quals hi ha un diàleg conjunt i horitzontal. L'adolescència no sap res, i a més sembla molt evident perquè no s'han «estrenat». Però certament arriben tard la majoria de vegades, i a més, estàs donant per suposat que la sexualitat comença quan comencen les relacions generalment heteronormatives. Hi ha tota una idea de base molt errònia en com es tracta la sexualitat.

La sexualitat comença des que naixem. Ací sí que vàrem estar acompanyades d'Ester Massó, que és una sexòloga que ja coneixíem del projecte de «La Figuera». Nosaltres sabem de processos participatius, i necessitàvem estar acompanyades d'una persona formada que poguera acompanyar aquest camí. La idea va ser una mica la mateixa que en l'altra experiència: posar en dubte el «Llibre roig» original, que en aquest cas sí que estava per tornar a començar, perquè clar, la idea de la sexualitat als anys 60-70, vista des d'ara, resulta molt heteronormativa i conservadora.

Quines barreres haveu hagut de trencar per aflorar la paraula? M'ha cridat l'atenció una frase que explicita que, quan no està el professorat present, l'alumnat parla més obertament. De quina manera intervé l'adultisme i també l'aspecte moral que acompanya sempre al tema de la sexualitat?

Ens vàrem trobar amb un professorat molt obert a tractar el tema i donant per suposat que formava part de l'educació bàsica del seu alumnat. Ens vàrem sentir que ens donaven suport. Estaven dedicant hores de les seues classes perquè pensaven que com a experiència artística i creativa valia, però també com a contingut d'aprenentatge comptava molt. Això no obstant, arribar a parlar de sexualitat va ser difícil perquè trobàvem moltes resistències a l'hora de parlar ja no sols davant del seu professorat sinó també dels seus companys i companyes. Hi havia també una barrera de gènere molt forta: els xics parlaven tota l'estona, tenint experiència o no. Parlaven del que fora. Davant del dubte, la seua resposta era fer com si saberen ja tot. Hi havia una intenció que no es dubtara de la seua masculinitat i el coneixement sobre el tema.

A les xiques els costava molt parlar en els debats. Després, tenien xicotets debats molt interessants entre d'elles, però no participaven del debat general. Clar, entre la presència del professorat, les barreres de gènere i també culturals (hi havia alumnat que li semblava ofensiu parlar de sexualitat) i les resistències ideològiques que hi havia, tinguérem moments de complicació.

Creació de projectes antiadultistes "Massa Salvatge"

En línies generals, si pogueres resumir el procés que haveu posat en marxa, quines preocupacions diries que haveu trobat entre l'adolescència d'avui respecte de la sexualitat?

Doncs en realitat nosaltres pensàvem que igual eren preocupacions més de fons o que canviaven d'alguna manera. Però hi havia preocupacions molt inicials, des de coses anatòmiques a dubtes més bé en el com relacionar-se. En les nostres generacions, que ens hagueren parlat de l'existència de diferents tipus d'identitats i de persones trans, ens haguera petat el cap i en aquest cas ja ens trobàvem, per una part, un discurs ideològic més reaccionari que es posicionava clarament en contra del que proposàvem i, per altra part, una naturalització de per què hem d'estar parlant d'això si ja ho tenien molt assumit, més normalitzat. Realment estaven més capficades en qüestions de responsabilitat emocional, en què ocorre quan algú et fa ghosting, si realment als xics els importa l'aspecte físic... Coses molt més del dia a dia del que haguérem pensat en un inici.

D'aquests dos processos, quina valoració feu com a col·lectiu que posa en marxa altres processos artístics, no relacionats necessàriament amb activitats derivades del «Llibre roig», en altres espais?

Han estat processos en els quals nosaltres hem après molt i hem tingut moltíssims debats interns sobre coses que a nosaltres al final jo pense que ens afectaran en altres projectes. Per exemple, com fer projectes antiadultistes sent una adulta que arriba des de fora. Això ja suposa un conflicte a resoldre. Tenim el nostre paper i des d'ací ens menegem. Això ens ajuda a pensar quins són els nostres límits i quan podem renunciar al nostre privilegi sense que això realment siga un caos. Pense que ens ha fet aprendre molt.

I també la qüestió de com continuar en altres capítols del «Llibre roig», però sobretot com generar aquest debat que desnaturalitze. No sabem ben bé si fer-ho a través de formació al professorat o a través d'activacions amb els mateixos llibres.

Creació de projectes antiadultistes "Massa Salvatge"

Us haveu convertit en cooperativa fa quatre anys. Què ha suposat per a vosaltres apostar per una fórmula laboral i jurídica com aquesta?

En el nostre cas no és que volguérem fer una cooperativa. La nostra forma d'organització sols era possible a través de la fórmula cooperativa. Pense que també és un camí bonic. Nosaltres funcionem així, es tenen en compte les situacions de conciliació, personals i laborals. Sempre hem tingut un projecte que tenia aquesta forma de treball. Realment creiem en això, també venim de la militància i d'altres formes més horitzontals d'organització. En adonar-nos que volíem que aquest projecte fora la nostra feina, l'única opció possible era ser una cooperativa i legalment poder assolir, així, la nostra forma de pensar en una realitat concreta.