Mestres de la terra: el moviment Freinet al País Valencià

Aquesta setmana recordem i homenatgem, de la mà d'Estrella Ordóñez Aguilar, el moviment de mestres Freinet al País Valencià. Estrella, graduada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, ha realitzat el documental Mestres de la terra. El moviment Freinet al País Valencià, on recull el testimoni d'algunes de les persones que varen participar activament en aquest col·lectiu de mestres que va advocar per renovar l'escola des d'una vessant socialment compromesa, com és el cas d'Adela Costa, Ferran Zurriaga, Alfred Ramos, Mercé Viana, Gaspar Izquierdo i Teresa Hermoso i on, també, compta amb la participació de la historiadora de l'educació i professora de la Universitat de València, Carmen Agulló.

Un documental que tracta d'homenatjar la figura de Célestin Freinet i Élise Lagier, una parella de mestres francesos que va desenvolupar tot un corpus pedagògic durant la dècada dels anys vint i trenta del segle passat i que va influenciar d'una forma molt notòria una gran quantitat de generacions posteriors de mestres, molt especialment ací al País Valencià. "Per a nosaltres són dos referències totals. Són fonamentals, tant en el seu esperit com en la seua obra" afirma Alfred Ramos.

Un treball de documentació i recerca bibliogràfica que va sorgir d'una trobada casual durant la celebració del VIIIé Congrés Internacional Multidisciplinar d'Investigació Educativa (CIMIE) realitzat a Lleida durant l'estiu de l'any 2019. Tal i com ens conta Estrella Ordóñez, "allí vaig conèixer al mestre Gaspar Izquierdo. Entre ponència i ponència vaig estar parlant amb ell i em va començar a contar la història del moviment Freinet, al qual ell pertanyia. Em va dir que era una llàstima perquè no es coneixia molt i que molts dels testimonis s'anaven a perdre. Aquest era el meu cas, ja que jo desconeixia totalment l'existència d'aquest col·lectiu de mestres i vaig pensar que calia ficar el meu granet de sorra per a que no pasara. Vaig llegir i conèixer les seues històries i em va semblar que s'havien de contar".

Avui recordem aquest moviment que va ser capdavanter en la recuperació de la renovació pedagògica, que ja havia estat posant-se en marxa durant l'època de la IIª República, i que va lluitar per construir un ensenyament arrelat al nostre territori, a la nostra llengua, emancipador i cooperatiu. De la mà dels i de les mestres del moviment Freinet al País Valencià, homenatgem la seua figura i la seua concreció en la nostra geografia per tal de preguntar-nos què podem aprendre del passat per tal de repensar el nostre present.

Moviment de l'Escola Moderna.1969. Font: La represa del moviment Freinet 1964-1974- Ramos,A.; Zurriaga, F. et al.

Célestin Freinet i Élise Lagier-Bruno, un tàndem fonamental

Élise Lagier-Bruno va nàixer a la localitat francesa de Pelvoux l'any 1898 en el si d'una família de mestres. Va començar la seua formació com a mestra a l'escola normal de Gap, on va titular-se l'any 1920. El seu company de vida i de militància pedagògica, Célestin Freinet, va nàixer l'any 1896 a Gars (Alps Marítims, França) i va estudiar a l'Escola Normal de Niça. L'any 1920, i acabada la guerra un parell d'anys abans, va començar el seu camí com a mestre en una escola situada a la localitat de Le Bar-sur-Loup, a la regió de la Provença.

La vivència de Célestin a la guerra va condicionar clarament el seu desenvolupament com a mestre, ja que va arribar de la guerra amb una ferida en el pulmó que li va generar una sèrie de problemes respiratoris que no li permetien estar parlant durant un llarg període de temps. La proposta pedagògica de l'Escola Moderna naix, en certa manera, d'aquesta situació contextual ja que Freinet va haver de buscar una pedagogia que li estalviara esforços oratoris i que estiguera més centrada en el treball i en l'activitat per part de l'alumnat fomentant, així, que aquest aprenguera a través de l'experiència i de la cooperació.

Célestin "es va casar amb Élise Freinet, que també era mestra però, a més, tenia una particularitat: era una dona molt interessada amb tot allò que tinguera que veure amb la natura i, a més, tenia formació en Belles Arts. Per tant, podríem dir que ella era una artista, una artista que dona classes. Aquesta parella pedagògica va funcionar molt bé. Diríem que cadascú va aportar una visió diferent i es varen complementar molt bé. I sobretot , on estaven més d'acord, que era donar la veu als xiquets i a les xiquetes. És a dir, la major part de la pedagogia Freinet la podríem resumir que són els xiquets i les xiquetes els que prenen la paraula, i això significa qüestionar l'autoritarisme i fer una escola activa" recorda Carmen Agulló.

Tots dos tenien un fort compromís polític amb el seu entorn. En aquest sentit, i seguint els seus pressupostos pedagògics, no pretenien tractar solament de transformar l'escola sinó que també intentaven transformar la societat. Els dos varen estar a la resistència francesa i comptaven amb un compromís d'esquerres molt important. A més, tal com afegeix Alfred Ramos, comptaven amb un fort compromís internacionalista ja que "en els anys difícils de la Guerra Civil Espanyola, varen acollir a la seua escola a xiquets exiliats i refugiats que fugien de la guerra i que arribaven allà en unes condicions lamentables. Són exemples de solidaritat i exemple d'allò que significa l'ofici del mestre".

Aquest compromís polític i social, tal com afirma Carmen Agulló, els va generar una sèrie de problemes, especialment a Célestin, circumstància que "va provocar que haguera de deixar l'escola pública i creara una escola privada perquè, diguem-ne, la societat no entenia la manera de treballar de Célestin". Aquesta circumstància no el va desanimar i, fortament influenciat pel seu posicionament ideològic, va fundar una nova escola a Vence on l'alumnat pertanyia, en la seua majoria, a les classes socials més desafavorides. Allí va començar a posar en marxa una pedagogia que tinguera com a punt de partida la problemàtica de l'entorn social del seu alumnat: una vertadera educació per al poble i una pedagogia popular.

Quadern escolar El Carro, realitzat al col·legi Joaquín Ruiz Jiménez (València). Primera revista elaborada per l'alumnat i el mestre Ferran Zurriaga seguint les tècniques Freinet al territori valencià. 1966. Font: La represa del moviment Freinet 1964-1974 - Ramos, A.; Zurriaga, F. et al.

Una educació per al treball: l'escola popular

'Un equip de mestres de la base, organitzats com a franctiradors i al marge de l'ortodòxia docent per a renovar l'escola del poble'

Nacimiento de una pedagogía popular - Élise Freinet

La proposta pedagògica freinetista tenia com a base essencial crear una escola popular, és a dir, una institució del poble i per al poble. Tal com ens recorda Alfred Ramos, "l'escola popular va unida al concepte de classes populars. No és una escola elitista ni està al servei de les classes superiors, de les classes dominants, sinó que està al servei de la persona i al servei del poble. Era una escola compromesa, en llibertat, en transformació i connectada amb l'aspiració d'un món millor, un món més feliç i amb l'aspiració del canvi de les classes populars".

Un dels eixos cabdals a l'hora de fonamentar aquesta escola era el del treball: aquest era el gran principi, motor i filosofia de la pedagogia popular. "Una educació centrada per complet en el treball", afirma Célestin Freinet a la seua obra Ensayo de psicología sensitiva, implica la definició d'un nou concepte de la vida i del propi treball, doncs "per a nosaltres, no es tracta solament d'una mena de reeducació professional, sinó d'una vertadera reeducació espiritual". El treball, per tant, és presentat com un element unificador de cultures aparentment diferents com és el cas de la cultura física, artística, moral i intel·lectual. Per això, a la seua obra Una educación para el trabajo escriu que, en el pla concret de l'organització escolar, "fondrem totes aquestes disciplines, arbitràriament separades per l'escolàstica, en un bloc unificat i animat pel treball al servei del ser".

És una proposta educativa que combina, d'aquesta manera, les necessitats d'un pla de treball i l'adquisició d'uns continguts científics indispensables amb la lliure creativitat i els interessos específics de l'alumnat. A través d'aproximar l'escola a la seua realitat i d'introduir una sèrie de tècniques i instruments de treball que fomenten un aprenentatge actiu, es va produint un procés d'ensenyament alliberador, socialment útil i culturalment eficaç on l'escola interrelacione vida i treball, configurant-se aquest últim com un element fonamental i decisiu a nivell pedagògic.

El projecte pedagògic portat a terme tant per Célestin com per Élise es pot caracteritzar com una continuada obstinació per tal de produir alternatives, tant teòriques com empíriques, que tinguen com a finalitat promoure el bé comú i la construcció col·lectiva del coneixement. En aquest sentit, la idea i la pràctica de la cooperació és un altre element central d'aquesta pedagogia, no entesa com un complement o un afegit a la tasca educativa sinó com un component intrínsec i transversal a totes les activitats. És, per tant, un element nuclear que orienta el treball pedagògic en tots els sentits i totes les seues vessants.

A través del treball a favor d'allò comú es van contraposant les formes capitalistes d'organització i de gestió sotmeses al mecanisme de la plusvàlua i s'advoca per construir altres formes que tinguen com a meta fins comunitaris i socials. A més d'aquest argument de tipus social, Freinet contempla uns altres de caire pedagògic. L'escola tradicional, diu, està basada en l'individualisme més tosc, quan no en l'egoisme i en la indiferència cap als altres. Es fa necessària, per tant, una tasca de combat enfront d'aquestes tendències individualistes per tal de caminar cap a formes educatives cada vegada més solidàries: "La forma individualista dels manuals escolars i dels instruments de treball estrictament personals ha de cedir a poc a poc el lloc a l'organització col·lectiva, de la qual la cooperativa escolar serà alhora ànima i instrument" afirma a la seua obra El diario escolar.

Ruta de Mestres Freinet a Olocau. 1966. Font: La represa del moviment Freinet 1964-1974 - Ramos, A.; Zurriaga, F. et al.

Les tècniques Freinet, fonament d'una pedagogia emancipadora

A través dels eixos de l'educació basada en el treball, la cooperació i el protagonisme de l'alumnat, es va desplegant tot el plantejament didàctic, pedagògic i metodològic freinetista. A través d'una sèrie de tècniques com és el cas de l'assemblea, el text i el dibuix lliure o la correspondència interescolar, es posen en marxa aquests eixos i faciliten, en definitiva, que l'alumnat es puga expressar lliurement i de forma creativa.

Respecte a l'assemblea, tal com recorda Alfred Ramos, "tots els dilluns jo posava a l'entrada, en el que era el panell de la classe, un gran quadre que portava tres fulls i tres cartells que posaven: opine, critique i felicite. L'alumnat li deia l'opinem. Allí podien escriure el que ells creien convenient i al llarg de la classe, en qualsevol moment, es podien alçar de la cadira, anar directament al mural i escriure". Mercé Viana, en la seua experiència posant en pràctica les tècniques Freinet, afegeix: "en el jo propose es miraven totes les propostes que hi havia per a la setmana següent i si eren possibles o no. Entre tots s'analitzaven. El jo felicite era molt bonic perquè això animava els xiquets i les xiquetes que s'anaven esforçant i, per tant, aquella felicitació pública era molt bonica i servia no solament d'ànims sinó d'energia per a continuar. I en el jo critique apareixien les conductes negatives que havien ocorregut durant la setmana". Era un procés que s'estenia durant tot el curs i que fomentava el diàleg i la presa de decisions en comú per part de l'alumnat i el professorat. "A final de la setmana, els divendres, agafàvem els fulls que hi havia en el panell de l'opine, felicite i critique, i féiem l'assemblea. Es retiraven les taules i les cadires i formàvem un rogle. L'assemblea funcionava de manera totalment democràtica" conclou Alfred.

Collita. Moviment de l'Escola Moderna.1969. Font: La represa del moviment Freinet 1964-1974- Ramos,A.; Zurriaga, F. et al.

Altra de les tècniques que més joc han donat és la del text, el dibuix i el càlcul viu. Aquestes tècniques compten amb un component molt engrescador ja que, com bé diu Gaspar Izquierdo, "allò important de Freinet són les tècniques, i les tècniques van canviant, per això té una possibilitat oberta a qualsevol innovació, no és quelcom tancat". Són tècniques que sorgeixen de les pròpies vivències i de les curiositats que l'alumnat té i que constitueixen l'autèntic motor de l'ensenyament. En aquest sentit, diu Alfred Ramos: "el text lliure, com el seu nom indica, així com el dibuix lliure, és un text o un dibuix que naix com un ocell que desplega les ales. És a dir, d'una forma natural, sense imposicions, sense traves i sense obligacions. Clar, cal recórrer a la motivació, cal acudir a la seducció pedagògica perquè l'alumne tinga interès per escriure. I per a això està la impremta, perquè en el treball de difondre el text lliure és quan una persona entén que, allò que escriu, serveix per a algo (sic)".

En utilitzar la impremta (en el cas de no comptar amb molts recursos econòmics, la impremta es podia substituir per la coca de gelatina), "l'alumne veu que el que escriu té un valor, un valor que serveix per a divulgar-ho i per enviar-ho. Si tu escrius i saps que vas a ser llegit i que vas a compartir eixa lectura, això és molt important" reflexiona Ferran Zurriaga.

Era una oportunitat, per tant, de donar veu i de posar en valor la lliure expressió de l'alumnat. A més, el text lliure permetia treballar molts aspectes curriculars de forma interrelacionada i holística. A través del relat de Mercé Viana ens aproximem al treball diari a l'aula a través d'aquesta tècnica. Al respecte, diu: "diàriament, dels que havien fet un text lliure en sa casa, es seleccionava un d'ells. Aquest text l'escrivíem en la pissarra i, a partir d'aquest, anàvem treballant-lo entre tots a nivell ortogràfic, a nivell d'estil i a nivell d'estructura. Una vegada estava corregit a eixos nivells i segons de què tractara començàvem a treballar el tema. Després ja eixe text l'imprimíem en la coca i, una vegada estava imprès, doncs, era de tots perquè d'ací féiem un llibre a partir dels textos que anaven eixint cada dia. Les impremtes o les coques tenien dos objectius o dos papers molt importants. L'un era l'aprenentatge de l'escriptura. L'alumnat quan utilitzava les lletres anava aprenent a través dels texts lliures o de provar alguna frase que plantejàvem des de l'equip de professorat. I l'altre objectiu era la impressió dels textos per a formar les revistes escolars".

Quadern escolar Digna Vall, primera revista elaborada per xiquetes i la mestra Carme Miquel seguint les tècniques Freinet al territori valencià. 1966. Font: La represa del moviment Freinet 1964-1974 - Ramos, A.; Zurriaga, F. et al.

El moviment Freinet al País Valencià

"En la IIª República, ací al País Valencià, les tècniques Freinet varen entrar de la mà d'Enric Soler i Godes, mestre a Sant Joan de Moro (Castelló), que havia acudit juntament amb Carles Salvador a l'Escola d'Estiu de Barcelona. Allí va descobrir les tècniques Freinet i va dur una impremta per tal de començar a treballar amb ella a les comarques de Castelló. A poc a poc va anar entrant en contacte amb altres companys i diríem que és un nucli molt important que treballa aquesta tècnica de la impremta" recorda Carmen Agulló. "Va ser un dels moviments d'avantguarda més interessants durant la República. Estava format per gent molt jove que va veure que el moviment Freinet representava el que ells volien, que era transformar l'escola. A més, com subministrava les tècniques Freinet que possibilitaven un treball directe i molt pràctic a l'escola, va tenir, a través de la impremta escolar, la correspondència interescolar i el text lliure, una gran difusió" explica Alfred Ramos.

No obstant això, aquest moviment va ser fortament reprimit i prohibit amb l'arribada del colp d'estat i la posterior dictadura franquista i no va ser fins a la dècada dels anys seixanta quan es va recuperar a través de Ferran Zurriaga, qui va acudir a un camp de treball a França del servei civil internacional i allí va conèixer una mestra que li va parlar de Célestin Freinet i el treball que es venia desenvolupant a França. Des d'aquell moment, varen estar en contacte a través de correspondència i s'intercanviaven materials, documentació i llibres. Tal com aporta Carmen Agulló, "Ferran Zurriaga porta ací al país una impremta i curiosament ell estava a la secció de pedagogia de Lo Rat Penat, on també estava Enric Soler i Godes que li conta, per a sorpresa de Ferran, que ell ja havia treballat amb aquest instrument. A partir d'ací entra en contacte amb altres mestres de la secció de pedagogia que estaven per allí, com Carme Miquel, i comencen a treballar a partir de les tècniques Freinet de manera aïllada en escoles públiques".

I Congrés Freinet Estatal a Santander. 1969. Font: La represa del moviment Freinet 1964-1974 - Ramos, A.; Zurriaga, F. et al.

Aquesta secció de pedagogia de Lo Rat Penat representava un aixopluc, una forma de prootegir-se del franquisme i de poder reunir-se en una relativa llibertat. Allí fan la revista Escola, es reuneixen, van a congressos, ixen de l'estat espanyol, mantenen contacte amb altres grups de l'Estat Espanyol i l'any 1969 creen a Santander un congrés, una trobada de mestres Freinet de la resta de l'estat. Aquesta secció educativa, no obstant, no va durar molt de temps ja que l'any 1971 es varen eixir degut a que aquesta institució, tal com afirma Alfred Ramos, "s'estava convertint en un moviment molt conservador, molt dretà i que, a més, estava en contra de la unificació de la llengua. Això fa que els mestres que formem part de la secció allí ja no ens trobem còmodes i ens n' anem, i és aleshores quan busquem la possibilitat de crear un moviment que ens protegisca i és quan es crea ACIES, l'Associació per a la Correspondència i la Impremta a l'Escola. Això ens va servir com un paraigües protector, ens legalitzem i a través d'aquesta organització, que també és comuna a la resta de grups que s'havien format a partir del congrés de Santander, és quan es promou i es crea el 1977 el canvi cap al Moviment Cooperatiu d'Escola Popular, un nom que estava molt més relacionat amb Célestin Freinet que no el d'ACIES".

Aquest col·lectiu de mestres treballava d'una forma horitzontal i sense jerarquies. Les trobades els servien per tal d'estar al dia i mostrar i intercanviar els avanços que cadascú feia així com les temors que també anaven apareixent. "Si alguna cosa caracteritza als congressos i a les jornades del moviment Freinet és el fet de com treballar a l'escola, és a dir, un congrés Freinet no és un senyor que va a soltar el rotllo i tot el món l'escolta. Sobretot són tallers, es tracta de posar en contacte a persones que comparteixen experiències. Els estatges Freinet no són quelcom passiu, sinó quelcom actiu, de compartir, de debatre i de poder traure una sèrie de conclusions que després es puguen posar en pràctica a l'escola" diu Carmen.

Els valors del moviment, en paraules de Ferran Zurriaga, es podrien sintetitzar en tres aspectes fonamentals: "la idea de la llengua, que va unida a la consciència de ser un país amb una llengua i amb una forma de ser. L'altre tema important que ens preocupava era com millorar la coneixença de l'alumnat que teníem en l'aula, com conèixer millor al xiquet per tal de donar recursos per a treballar les didàctiques ensenyant. I la tercera era la formació permanent, estar formant-nos de manera permanent. Un mestre que no està al dia del que diu la pedagogia mundial i tot allò, doncs està perdut". Uns espais de trobada, en definitiva, que es constituïren com uns moments privilegiats per tal de de compartir interessos comuns i burlar la censura franquista.

Tramuntana. 1968. Font: La represa del moviment Freinet 1964-1974 - Ramos, A.; Zurriaga, F. et al.

Experiències Freinet al territori valencià: el cas de Tramuntana i Gavina

La major part del professorat que militava al moviment Freinet treballava a l'escola pública i, la majoria de vegades, ho feia de forma relativament aïllada. En aquest sentit, i aprofitant l'avinentesa de comptar amb una sèrie de mestres joves que encara no estaven exercint, varen posar en marxa un projecte d'escola experimental: Tramuntana (actualment Escola La Masia). Tal com reflexiona Carmen Agulló, "l'any 1968 es crea Tramuntana, que és la primera escola en valencià. Era una escola privada, evidentment, perquè l'any 1968 no es podia estar a l'escola pública treballant amb les tècniques Freinet, i la gent que va treballar allí, Enric Alcorisa, Carme Mira i Adela Costa, pertanyien al moviment Freinet. Per tant diríem que és una experiència d'escola que treballa seguint les tècniques Freinet".

A través del record d'Adela Costa, fundadora d'aquesta escola, ens apropem a aquesta experiència: "treballàvem en grup, treballàvem molt. Teníem un ideari pedagògic important que jo crec que no s'ha passat de moda, que és vigent en aquest moment. Tot el món, excepte un altre company que és Enric Alcorisa i jo, la resta de persones que formaven part del moviment Freinet eren mestres de l'escola pública. En l'escola pública en aquell moment era molt difícil dur a terme propostes pedagògiques d'aquest estil. Sempre pensàvem que seria estupendo (sic) tenir una escola on poguérem, no ja com a aules separades, dur a terme tota aquesta feina que estàvem fent".

Projecte educatiu de l'escola experimental Tramuntana.

Com es concretava l'esperit de la pedagogia Freinet al context valencià d'aquells anys? "Volíem fer una escola arrelada al medi, que treballara amb els valors identitaris, en allò que era propi i distintiu en el País Valencià. Quan dic en un sentit diferenciador ho dic en un sentit positiu, i clar, el fet significatiu més diferenciador i més important és la llengua. La llengua era una cosa absolutament menystinguda a l'escola oficial i nosaltres ho reivindicàvem com un dels primers valors. Era una escola que s'havia ideat, proposat i eixit del grup Freinet. No havia eixit ni de dos mestres, ni d'un grup de pares ni d'un grup de personalitats" continua recordant Adela.

Altra experiència que va nàixer influenciada per la proposta pedagògica freinetista va ser l'Escola Gavina. Al respecte, Teresa Hermoso, recordant aquesta experiència, diu: "era una escola amb uns estatuts que funcionaven democràticament i amb uns principis pedagògics molt progressistes i democràtics. Teníem tallers i teníem assemblees tal com preconitzava la pedagogia Freinet, tot i que no tot el món era freinetista". Aquestes experiències, nascudes total o en parcialment a partir d'un esperit freinetista, no ho varen tenir fàcil ja que varen comptar amb el rebuig tant per part de la inspecció educativa de l'època com de les institucions eclesiàstiques. Tal com recorda Teresa Hermoso, a Gavina "teníem problemes amb la inspecció per no tenir llibres de text. Quan estàvem amb els més menuts el problema era menor perquè el currículum era més flexible i podies no tenir-los, però més endavant els llibres eren un problema, te'ls exigien i te'ls miraven. Per la pròpia organització de la classe també es queixaven. També per la forma d'avaluar o no avaluar. Havíem de complir amb la forma, diguem-ne, establerta i legal d'avaluació. Treballàvem malgrat la inspecció i no gràcies a ella".

Espectacle de titelles a l'Escola Tramuntana. Font: La represa del moviment Freinet 1964-1974 - Ramos, A.; Zurriaga, F. et al.

Continuar el llegat: aprenentatges per al present

Actualment, el gruix dels i de les mestres Freinet al País Valencià estan en edat de jubilació però, malgrat tot, continuen reunint-se i debatent al voltant de qüestions pedagògiques i polítiques de plena actualitat. Continuen formant-se no com a mestres en actiu però sí com a persones compromeses amb la realitat del món actual, un compromís que va nàixer, en la majoria de casos, a les acaballes del franquisme i que ha continuat al llarg de la seua vida. Una responsabilitat amb la societat en la qual es troben que, no obstant, tracta d'evitar caure en el xovinisme pedagògic i en una mirada excessivament idealitzada de la proposta freinetista. Al respecte, afirma Teresa Hermoso: "les nostres classes estaven plenes de vida. La vida de mestra, per a mi, ha omplert tota la meua vida. Ha estat la meua font de desenvolupament i d'enriquiment. No obstant això, els mestres Freinet no teníem aquesta pedagogia com un catecisme ja que incorporàvem idees de molts altres referents. Teníem personalitats i estils docents distints, caràcters i formes de dur la classe diversos, i això era una cosa molt bonica".

"Jo crec que la relació amb la persona és el més extraordinari que ens ha donat la vida. És una part de la vida. Els freinetistes sempre repetim una frase: una escola per la vida i per a la vida. Si no tenim clar això, vol dir que l'escola no serveix. La diferència amb les escoles franquistes és que eren les escoles del silenci, el mèrit del mestre era que no parlaren els alumnes, i nosaltres déiem però per què no poden parlar els alumnes? Aquesta és la part fonamental, poder arribar al respecte en la teua relació amb les persones. La dictadura, per molta dictadura que vulga ser, sempre té escletxes: és a dir, aquells aspectes a través dels quals es poden anar introduint elements de canvi. Tota dictadura mai pot sobreviure, sempre hi ha un final. I per tant, cal buscar les escletxes", afegeix Alfred Ramos.

L'experiència del grup de mestres que formen part del moviment Freinet actua, per a les generacions més joves, com una mena d'espill, un espill que ens interpel·la a l'hora de preguntar-nos al voltant d'allò que estem fent, avui, per renovar l'escola i transformar la societat. I és que, com bé es pregunta Carmen Agulló: "es pot fer un canvi a l'escola, ser molt actiu i renovador, i ser conservador en el pla polític? Freinet ens diria que no, que tu has de ser conseqüent i aquesta pràctica de renovació l'has de dur també a la societat. Està clar que si tu estàs treballant a l'escola d'una manera que s'estiga qüestionant l'autoritat d'una manera democràtica i cooperativa, en la societat també hauràs de procurar que siga una societat més igualitària i més justa".

Segon Estatge Mestres Freinet. Montcada, València. 1970. Font: La represa del moviment Freinet 1964-1974 - Ramos, A.; Zurriaga, F. et al.

Mercé Viana també recorda amb molt d'optimisme la seua etapa com a mestra i com a militant del moviment Freinet i deixa clar el compromís que va sorgir d'un grup de mestres joves que varen assumir el repte i la responsabilitat de caminar cap a nous horitzons davant d'una realitat franquista que no els feia sentir còmodes. En aquest sentit, afirma: "la nostra era una manera de treballar la solidaritat, en comptes d'estar criticant tota l'estona, tan bonica! Jo em vaig sentir molt unida a aquelles criatures. Havíem de fer-ho. En cada etapa històrica les persones tenen un paper. I havíem de fer-ho. Érem els joves els que havíem de fer moltes coses".

Què fer, per tant, avui? Tal i com reflexiona Estrella Ordóñez, autora del documental, "cal mantenir l'esperança i l'optimisme de cara al nostre present i als horitzons futurs. El primer que hem de fer és conèixer d'on venim i conèixer les experiències d'aquestes persones relatives a l'educació, i el segon és organitzar-nos i compartir els nostres dubtes i les nostres propostes. Crec que això és el més important: escoltar què ha de dir la gent i reunir-se per tal de compartir i explorar. Ja ho deien els freinetistes: l'escola és vida i cal portar aquesta dins dels espais educatius".

"Freinet avui dia no és un pedagog de màxima actualitat" reflexiona Carmen Agulló, i conclou: "el problema que té és que no és solament unes tècniques, és una concepció de la societat i de l'escola. I clar, és molt difícil en una societat neoliberal com la que estem avui dia que triomfe una pedagogia de caràcter cooperatiu i solidari i que vol una societat més igualitària. Jo espere que tornem altra vegada a aquest tipus de qüestionament de la societat i caminem cap a una societat més solidaria".

Jornada Cinquanta anys construint un model d'escola valenciana. Organitzat pel Col·lectiu de mestres jubilats Freinet. València, 2017.