Després de tres setmanes de vaga indefinida a l'ensenyament públic valencià, el conflicte continua obert. Però, més enllà del resultat final de les negociacions, les mobilitzacions han tornat a situar al centre debats que travessen l'escola pública des de fa dècades: les condicions laborals, les ràtios, la presència del valencià, la inclusió, però sobretot, el model d'escola que es vol construir.

La situació no és nova. Quasi quatre dècades abans, una altra generació de mestres va protagonitzar la vaga docent de 1988, una mobilització d'àmbit estatal que al País Valencià va tenir una incidència especialment significativa. Aquella vaga va nàixer de reivindicacions laborals concretes, però també d'una determinada manera d'entendre l'educació. Moltes de les persones que la van impulsar provenien dels Moviments de Renovació Pedagògica i del sindicalisme de classe, espais des dels quals es defensava que la qualitat de l'ensenyament no podia separar-se de les condicions en què treballava el professorat.

La vaga de 1988 es va produir en plena etapa de reformes educatives impulsades pel govern de Felipe González, amb José María Maravall al capdavant del Ministeri d'Educació. L'extensió de l'escolarització obligatòria, els debats que desembocarien en la LOGSE i la incorporació de noves funcions docents convivien amb una creixent sensació de malestar entre el professorat. Les reivindicacions salarials van actuar com a detonant d'un conflicte que es va estendre durant setmanes per tot l'Estat, però ràpidament hi van aflorar altres demandes vinculades a les ràtios, la formació, la coordinació docent i les condicions necessàries per a afrontar una escola que estava canviant profundament.

Aquesta setmana conversem, a la Facultat de Formació del Professorat de la Universitat de València, amb Conxa Delgado Amo Güin, Àngels Martínez Bonafé i Imma Coscollá Girona. Les tres van viure aquella vaga des de llocs diferents, però comparteixen una mateixa trajectòria vinculada a la renovació pedagògica i a la defensa de l'escola pública. Quaranta anys després, els seus records permeten reconstruir com es va viure aquell conflicte al País Valencià i, alhora, posar-lo en diàleg amb una nova generació de docents que avui torna a ocupar els carrers.

Imma, Güin i Àngels.

Quan la vaga va arribar a les escoles

Quan va començar la vaga docent de 1988, les tres mestres que avui recorden aquell conflicte ocupaven llocs molt diferents dins del sistema educatiu valencià. Però totes comparteixen una mateixa sensació: la de formar part d'un moment en què l'escola pública estava canviant profundament i en què cada vegada més docents sentien que les transformacions pedagògiques exigien també canvis en les seues condicions de treball.

Àngels no estava destinada a cap centre concret. Formava part de l'equip d'assessores de la Reforma d'Ensenyament Mitjà i recorria instituts ajudant equips docents que començaven a experimentar noves maneres de treballar a Secundària. Aquells anys eren temps de canvis, però també d'incerteses: «l'arribada de la vaga, d'una banda, m'emocionava, perquè donava resposta a molt de malestar que també hi havia als centres: es demanaven moltes més coses al professorat de Secundària de les que fins aleshores se'ls havia demanat. Però, per una altra banda, la vaga també suposava un trencament dels projectes que portàvem. Era un moment difícil».

La vaga arribava enmig d'un procés de reforma educativa que obligava el professorat a repensar el seu paper. Els centres començaven a rebre alumnat més divers, s'introduïen noves funcions com les tutories i es qüestionaven formes d'ensenyar que havien estat pràcticament intactes durant dècades. Per a una part important del professorat, aquella transformació generava il·lusió; per a altres, resistències.

A Riba-roja de Túria, Güin vivia la situació des de la primera línia sindical. Treballava com a mestra d'Infantil a l'escola Mas d'Escoto, un centre que recorda com especialment compromès amb l'educació pública. Allí, explica, la vaga va ser seguida per tot el claustre: «vaig tindre la sort d'estar en un centre molt progressista, i allà férem vaga tot el professorat. Tinguérem alguns problemes amb les famílies, però hi havia molt de comboi assembleari, molta decisió i molta consciència, perquè ho teníem clar.»

Güin era l'única afiliada sindical del seu centre. Militava al Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament (STE) i aquella condició la va convertir, gairebé sense voler-ho, en una peça clau de la mobilització. Les jornades no acabaven quan sonava la campana. Calia fer comarca, i després de classe visitava altres escoles, participava en reunions i explicava els motius de la vaga a claustres on el seguiment era menor: «això va fer que tinguera molta feina, no només al centre, sinó també a la comarca. Anàvem cap a les escoles a explicar les nostres propostes i a encoratjar la gent perquè s'hi sumara».

La realitat que descriu Imma és molt diferent. Destinada al Cervantes de Xirivella com a docent de Primària, recorda haver viscut una situació gairebé oposada a la de Güin. Fora del centre participava activament dels espais de renovació pedagògica i del moviment sindical, on hi havia tot un bullir de reivindicacions i sensibilitats; dins, en canvi, «vivia una mena d'esquizofrènia: al meu col·legi pràcticament vaig fer la vaga jo sola».

Malgrat les diferències entre centres, les tres coincideixen a assenyalar un element que apareix una vegada i una altra al llarg de la conversa: la vida comarcal. «A les assemblees comarcals et trobaves amb la millor gent de les escoles de tot el teu entorn. Van ser, realment, un espai de trobada molt bonic», recorda Àngels.

Retalls premsa vaga 1988.

Més enllà del salari: repensar la feina docent

Quan es recorda la vaga docent de 1988, sovint apareix una idea recurrent: l'homologació salarial amb altres cossos funcionarials. Va ser una de les reivindicacions més visibles i la que va acabar ocupant més espai en el relat públic del conflicte. Però escoltar-les avui a les tres obliga a matisar aquella lectura. Per a elles, la qüestió salarial era important però la mobilització naixia també d'una pregunta molt més profunda: què significava ser docent en una societat i en una escola que estava canviant.

La reforma educativa que començava a desplegar-se durant aquells anys estava transformant els centres. Especialment a Secundària, on començaven a arribar adolescents de fins a setze anys que fins aleshores no havien format part dels instituts. El professorat es trobava davant una realitat nova: alumnat més divers, noves necessitats educatives i una exigència creixent de coordinació, seguiment i atenció personalitzada. «Era un moment en què estava canviant la idea mateixa de l'ensenyament i també la del que significava ser professor o professora de Secundària. D'ací naixien moltes de les reivindicacions, perquè era necessari que aquella reforma pedagògica anara també acompanyada d'una reforma del lloc de treball», recorda Àngels.

Aquella transformació no es podia sostenir, expliquen, amb les mateixes condicions laborals que havien existit fins aleshores. La vaga va posar sobre la taula reivindicacions que avui poden semblar assumides, però que en aquell moment eren objecte de disputa: hores de coordinació dins de l'horari laboral, temps per a la formació permanent, reducció de ràtios, millora de les plantilles o reconeixement del treball col·lectiu dins dels centres.

La idea del cos únic docent apareix diverses vegades al llarg de la conversa. Per als sectors de renovació pedagògica i del sindicalisme de classe, no es tractava només d'una qüestió administrativa, sinó d'una manera d'entendre l'educació com un projecte continu, sense jerarquies entre etapes. Aquesta és una reivindicació que pràcticament ha desaparegut del debat actual, però que Güin continua defensant amb la mateixa convicció que fa quaranta anys: «és una manera de dignificar tota la professió, des de la gent que treballa a l'escola infantil de 0-3 anys —que cobra una misèria— fins a qui fa classe a la universitat. Crec que, al capdavall, és la mateixa feina.»

Les ràtios constituïen una altra de les grans batalles. Avui, quan el debat gira al voltant de grups de vint-i-cinc o trenta alumnes, costa imaginar les dimensions de moltes aules durant els anys vuitanta. «Nosaltres teníem quaranta o fins i tot quaranta-cinc alumnes per classe. Recorde perfectament aquella baixada de ràtios: de sobte entraves a l'aula i tenies la sensació de dir hòstia, l'aula sembla buida. I això et permetia atendre molt millor l'alumnat.»

Però les reivindicacions anaven encara més enllà. Àngels insisteix especialment en una qüestió que considera fonamental per entendre l'esperit d'aquell moment: la necessitat de reconéixer que ensenyar implicava moltes més coses que impartir una assignatura. Durant la conversa recorda que una part del professorat de Secundària rebutjava tasques com les tutories o la coordinació pedagògica. Des dels Moviments de Renovació Pedagògica, en canvi, es defensava justament el contrari: que la docència havia d'assumir una responsabilitat més àmplia sobre l'acompanyament de l'alumnat.

Aquesta era una de les idees centrals d'aquests moviments, dels quals les tres formaven part. Per a aquests sectors, la reivindicació laboral i la transformació educativa no eren dues coses separades. Reclamaven millors condicions perquè volien una altra escola: més participativa, més cooperativa i més capaç d'atendre la diversitat que començava a arribar a les aules. Com recorda Àngels, hi havia professorat que plantejava que les tutories o l'atenció als alumnes amb més dificultats havien de recaure en altres professionals: «no volia això. El que reivindicava era temps per formar-me, coordinar-me i elaborar una proposta cultural que enganxara aquell alumnat.»

Mirades des de l'actualitat, moltes d'aquelles demandes semblen formar part del paisatge habitual de l'escola pública. Les hores de coordinació, la formació permanent als centres o el reconeixement pedagògic de determinades activitats ja no apareixen al centre del debat sindical perquè, en bona mesura, van acabar incorporant-se al sistema. Per això Imma insisteix en una idea que travessa tota l'entrevista: la dificultat de reconèixer les victòries acumulades: «des de l'esquerra, una de les coses que sovint perdem és el sentit de les victòries acumulades al llarg dels anys. Quan mires enrere i compares el punt d'inici amb el qual hi ha ara, t'adones que hi ha hagut un canvi enorme.»

Imma Coscollá.

Quan una vaga també fa escola

Si hi ha una idea que apareix una vegada i una altra durant la conversa és que les vagues no serveixen només per negociar salaris, ràtios o plantilles. També transformen les relacions dins dels centres, obrin debats que habitualment no tenen espai i obliguen les comunitats educatives a preguntar-se quina escola volen construir.

Per a les tres mestres, aquesta és probablement una de les dimensions més valuoses de qualsevol mobilització docent: la capacitat de generar espais de trobada, deliberació i participació que difícilment es produeixen en la rutina diària dels centres.

Àngels recorda especialment els tancaments als centres educatius que es van organitzar durant diferents moments de mobilització. Espais on professorat, alumnat i famílies compartien hores i converses que desbordaven completament les reivindicacions immediates: «recorde especialment un en què vam acabar parlant dels exàmens, de com es podien resoldre els conflictes entre professorat i alumnat —perquè sempre es donava per fet que la raó era de la professora i no de l'alumne—, dels deures, del treball a casa...».

Aquelles trobades convertien la vaga en alguna cosa més que una eina de pressió sindical. També eren espais on pensar col·lectivament l'escola.

Aquells moments, ens recorda, permetien fer visibles qüestions que habitualment quedaven restringides als claustres o als equips docents: «ja que estàvem de vaga, aprofitàrem per parlar de qüestions que afectaven tota la comunitat educativa: els exàmens, l'avaluació, els conflictes, els drets de l'alumnat, la participació o el Consell Escolar. Precisament per això cal reapropiar-se d'aquests espais i discutir-los col·lectivament».

La idea connecta amb una concepció de l'escola molt present en els Moviments de Renovació Pedagògica: l'escola com una construcció col·lectiva que va més enllà de les parets de l'aula i que necessita la implicació activa de tota la comunitat educativa. Per això, quan la conversa es desplaça cap al paper de les famílies, les tres insisteixen que reduir-les a simples espectadores de la vaga és un error: «és molt important visibilitzar que la comunitat educativa també la formen les famílies. No es tracta només que donen suport a la vaga, sinó que la sostenen», afirma Imma. Segons expliquen, les famílies coneixen de primera mà els problemes quotidians dels centres: la falta de recursos, les substitucions que no arriben, els espais degradats o les dificultats per atendre adequadament la diversitat present a les aules.

Però la transformació que descriuen no afecta només les relacions entre escola i famílies. També modifica la manera com els mateixos claustres es pensen a si mateixos. En aquest sentit, Imma utilitza un concepte fonamental: el de complexitat.

«La complexitat no significa renunciar a les consignes radicals, sinó evitar simplificar-les. Es tracta d'entendre que tot està relacionat».

Per a ella, una vaga pot convertir-se en una oportunitat per tornar a formular preguntes que sovint queden amagades sota les urgències burocràtiques del dia a dia. Què significa avui una escola inclusiva? Què vol dir defensar el valencià a les aules? Quin paper ha de tenir la participació? Quina relació ha d'existir entre especialistes, tutors i equips docents?

Són preguntes que no apareixen necessàriament als documents de negociació, però que acaben emergint quan centenars de docents es troben, debaten i comparteixen experiències. Es tracta de moments en què la paraula torna a circular, en què les decisions deixen de ser purament administratives i en què els claustres recuperen la possibilitat de pensar col·lectivament el seu projecte educatiu.

El seu record, quasi quatre dècades després, no és només el d'un conflicte laboral. També és el d'una experiència de participació col·lectiva que, durant unes setmanes, va permetre imaginar altres formes de fer escola i altres formes de viure-la.

Retalls premsa vaga 1988.

«La vaga actual és millor que la del 88»

La frase apareix quasi al final de la conversa i trenca qualsevol temptació de nostàlgia. Han parlat de les assemblees, de les reivindicacions, de les conquestes sindicals i dels aprenentatges col·lectius. Però quan la conversa gira cap a la vaga actual, cap de les tres cau en la idealització del passat. És Àngels qui ho diu de manera més directa: «ho vull dir clarament: crec que la vaga actual és millor que la del 88».

La contundència de la frase no té a veure amb els resultats que puga aconseguir la mobilització actual. Tampoc amb una comparació estrictament sindical. El que admira és una altra cosa: la capacitat organitzativa, la creativitat, la pluralitat i les formes de participació que està demostrant una nova generació de docents.

De fet, una de les idees que més es repeteix durant la conversa és que moltes de les persones que avui protagonitzen la vaga han passat per aquella escola pública que les seues generacions van contribuir a construir. «Moltes de les persones que ara l'estan fent van ser alumnes nostres. Han viscut què era fer assemblees a classe, prendre decisions col·lectives, participar», continua reflexionant Àngels.

La diferència més visible, però, apareix en les formes de mobilització. Mentre que les vaguistes del 88 recorden setmanes de reunions interminables, visites a centres i assemblees sovint marcades per la tensió, avui observen una altra manera de construir col·lectiu. Güin ho explica amb admiració: «crec, a més, que la vaga d'ara és molt més alegre que la que nosaltres férem. I això és bonic.»

Güin relaciona aquesta alegria amb els colors, la música, les samarretes compartides, els berenars col·lectius o les columnes de docents que arriben juntes a les mobilitzacions. «A mi m'emociona veure-ho.»

Les xarxes socials també formen part d'aquest canvi. Imma observa amb fascinació eines que simplement no existien durant els anys vuitanta: consultes multitudinàries, capacitat de coordinació immediata o formes de participació que multipliquen l'abast de les mobilitzacions.

«He al·lucinat veient que, en una enquesta feta en un sol dia, participaren 40.000 persones i que després hi haguera una classificació per ítems de totes les respostes.»

Però el canvi que més valoren no és tecnològic. Té a veure amb una manera diferent d'entendre la política i la mobilització: «la radicalitat no nega l'alegria, ni la bellesa, ni la creativitat. Tampoc nega la projecció de futur ni la capacitat de pensar més enllà del present. I això és un guany preciós», reflexiona Imma.

I és precisament des d'aquesta memòria des d'on les tres envien un missatge a les persones que avui sostenen la vaga. Güin no dubta: «que continuen. De veritat, jo ho veig claríssim, fins i tot des de la distància: estan en el camí». Àngels, per la seua banda, considera que una part de la victòria ja s'ha produït: «el simple fet d'haver sostingut tots aquests dies de vaga amb un percentatge tan alt de participació ja és una victòria».

Per a ella, hi ha conquestes que no es poden mesurar només en una taula de negociació. El fet d'haver articulat escoles de tot el territori valencià, d'haver posat determinats debats al centre de l'agenda pública o d'haver generat consciència col·lectiva són transformacions que ja formen part del balanç d'aquesta vaga.

Imma, per concloure, acaba tornant a una idea que travessa tota la conversa: la necessitat de viure l'ofici docent en primera persona. «A nosaltres, viure així l'ofici ens ha fet mestres felices. Hem acabat la nostra vida laboral perquè tocava tancar un cicle, però no ens hem cremat. I això és el que està fent ara la gent que està en vaga». Quan parla de les noves generacions, no ho fa des de la nostàlgia ni des de l'autoritat de qui va viure altres temps. Ho fa des del reconeixement: «Aquest és el camí, i açò ja és una victòria.»

Aquesta és, potser, la principal sensació que ha travessat tota la conversa: quaranta anys després de la vaga de 1988, les tres mestres no miren el present buscant reproduir el passat. El miren amb la satisfacció de reconèixer continuïtats, però també amb l'alegria de veure que les noves generacions estan construint les seues pròpies formes de lluita, de participació i d'escola pública.