Territori Educatiu

22/03/2022

‘Mestres valencianes republicanes’: les llums de la República

Aquesta setmana recuperem, de la mà de la professora de la Universitat de València Carmen Agulló Díaz, les històries d'algunes de les mestres valencianes republicanes que es varen implicar i comprometre amb la política educativa republicana i que treballaren arreu del territori valencià durant el període de la Segona República. Elles són Carmen García de Castro, Francisca Sanchis, Enriqueta Agut, Empar Navarro i Guillermina Medrano, les vertaderes "llums de la República'.

‘Mestres valencianes republicanes’: les llums de la República

Les mestres de la República varen ser dones transgressores que varen lluitar per apropiar-se del seu destí en una època històrica de dramàtiques ruptures, amb importants esdeveniments històrics com per exemple l'esclat de la Gran Guerra, la grip de 1918, el crac del 29, l'ascens dels totalitarismes i la Guerra Civil espanyola. Com la majoria de dones modernes, aquestes mestres varen lluitar de manera radical per l'efectivitat de les noves lleis republicanes. Per a elles, l'accés a la ciutadania civil i política va suposar un canvi personal profund, ja que varen tindre la llibertat de decidir i prendre decisions no sols en l'àmbit privat, sinó també en el professional i el polític, circumstància que va suposar una experiència transformadora en aquells temps.

Es varen involucrar en associacions, en sindicats o partits polítics, van portar la cultura a tots els racons i van viure amb gran il·lusió aquest canvi polític i educatiu revolucionari. Però després d'aquest centelleig de llibertats va arribar la foscor de la violència i moltes d'elles varen ser recloses en refugis i camps de concentració; van fugir amuntegades en vaixells en els quals, a vegades, van romandre durant mesos; o van ser deportades, repatriades a l'Espanya franquista, empresonades o sotmeses a múltiples vexacions.

Ací, en el nostre context valencià, aquesta repressió va afectar un nombre important de mestres implicades i compromeses en una educació emancipadora. De la mà de la professora de la Universitat de València Carmen Agulló Díaz recuperem els noms, les experiències vitals i les pràctiques pedagògiques de les mestres compromeses amb la política educativa republicana i que treballaren arreu del territori valencià durant el període de la Segona República. Aquestes mestres són Carmen García de Castro, depurada i sancionada durant la dictadura de Primo de Rivera i de Franco per defensar que les dones havien de tenir la mateixa educació que els homes, i que va ser professora de la resta de protagonistes d'aquesta obra; Francisca Sanchis, mestra naturista que va defensar les necessitats de l'educació física sobretot per a les xiquetes; Enriqueta Agut, gran oradora amb un ferm compromís amb el Front Popular; Empar Navarro, la mestra valencianista, la dona que es va comprometre a defensar la llengua i el país a través d'una pedagogia activa i vitalista; i Guillermina Medrano, la primera regidora de l'Ajuntament de València.


L'educació de les dones espanyoles s'havia vist reduïda, al llarg dels segles, al minvat currículum de "cosir, resar i llegir", tal com tradicionalment s'havia decidit que era necessari i suficient per a desenvolupar la missió d'esposes i mares. No obstant això, i ja des de finals del segle XIX, un incipient moviment feminista va crear, malgrat fortes oposicions dels sectors més conservadors, un corrent a favor de la concessió dels drets polítics i socials a les dones espanyoles. En aquest sentit, has afirmat que encara que molts dels avanços es varen concretar amb l'arribada de la IIa República, en bona mesura el treball ja venia gestant-se des d'abans. Ens pots contar quins passos previs s'havien estat donant en aquest sentit?

Per una banda hi ha tot un corrent de pensament que seria sobretot Concepción Arenal, que és una mica la mare del feminisme encara que era una dona de centre i catòlica, per dir-ho d'alguna manera, però personalment va ser una dona molt trencadora i el seu discurs també a favor del que seria els drets de les dones, sobretot el dret al treball. Ella a mi em fa molta gràcia perquè ella diu que està a favor que les dones participen en tot menys en política i en l'exèrcit. A l'exèrcit no, perquè ella és pacifista i si per ella fora desapareixerien tots els exèrcits, per tant no reivindicarà que les dones estiguen en un sector en què ella està en contra. I la política perquè diu que és una cosa tan corrupta que no cal que les dones s'embruten en una tasca que s'ha demostrat que és absolutament corrompuda.

També trobem a Emilia Pardo Bazán, que va ser una dona que va defensar l'educació de les dones des d'un punt de vista en aquest cas més radical, ja que, per exemple, defensava la coeducació. I hi ha una data molt interessant, el 1892, que és quan es produeix el Congrés Hispano-Luso-Americano, per a celebrar la conquesta d'Amèrica, i hi ha una secció que és sobre l'educació de les dones. Allí es reuneixen, diríem, totes les persones i tots els discursos que en eixe moment estan treballant el problema, perquè era un problema, de l'educació de les dones i com solucionar-ho. Aleshores diríem que aquesta és una data clau i ja hi ha tot un corrent a favor de l'educació de les dones. Comencen a constituir-se grups de dones de tots els àmbits, de tot el ventall polític.

A mi m'agrada molt recordar que les que normalment s'obliden són les dones obreres. Ací hi ha un moviment obrer amb dones que són molt fortes i molt pioneres. Estan les anarquistes i estan les socialistes. Per exemple, està tot el moviment de les cigarreres, que eren molt combatives. Per exemple, a Galiza, la UGT la van fundar les cigarreres, en Andalusia eren molt fortes, i eren dones que reivindicaven la jornada de vuit hores, és a dir, tot el que seria l'àmbit laboral però també l'àmbit educatiu. I després també estarien les anarquistes, com és el cas de Teresa Claramunt. Estes dones que en la CNT també tenien força.

Clar nosaltres estem acostumades a recordar el sufragisme liberal burgés, que està bé i, evidentment, tenia força i principalment tenia molta publicitat perquè, sobretot, podien publicar, predominantment les dones de la burgesia catalana. Però moltes vegades també ens oblidem que hi havia un feminisme per part de l'esquerra, que arreplegaria tot el que seria les doctrines o el sentiment de Clara Zetkin, Rosa Luxemburg o, sobretot, la que seria més interessant per a mi que és Alexandra Kollontai, que és la que va a parlar de la moral sexual i que va treballar tot el tema dels drets sexuals de les dones. Per tant diríem que eixes corrents estrangers també tenen una repercussió ací, i a poquet a poquet van aconseguint fer passos endavant.

Després, des del punt de vista de l'educació, la Institución Libre de Enseñanza (ILE) té un gran pes i, també, l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Tot plegat, diríem, arribem a començaments del segle XX i ahi ja, sobretot a través de la formació de les mestres, que hi ha una sèrie de beques de la Junta de Ampliación de Estudios que permeten que vagen a l'estranger. Anar a l'estranger té una connotació molt interessant per a les dones d'aquella època, que és la de viatjar soles. Els homes estaven acostumats a viatjar sols i no passava res, però una dona, o bé era de l'alta societat i se li permetia viatjar acompanyada de les criades, o no podia viatjar. Sempre havien d'anar amb l'home o amb el pare.

Que estes dones, que eren mestres, inspectores, professores de la Normal viatjaren a soles, els permetia una independència vital impressionant. Sabien el que era viure soles. Estaven en contacte amb moviments feministes i culturals, i elles van ser les que, en gran part, van dur la modernitat. Estem parlant dels anys deu i els anys vint del segle XX.


Homenatge a la mestra republicana Empar Navarro a l'Ajuntament de València.

Homenatge a la mestra republicana Empar Navarro a l'Ajuntament de València.


Afirmes que el canvi més notori que es va donar amb l'arribada de la IIa República va ser la ciutadania. En aquest sentit, l'arribada de la República va significar una sèrie d'avanços respecte de la posició social de les dones. Les protagonistes d'aquest llibre no destaquen solament pel seu compromís educatiu sinó per formar part de la vida social, cultural i política del seu voltant. Quins avanços hi va haver i què varen representar les mestres republicanes en aquell temps?

Les mestres en general són un model de conducta per a les alumnes molt interessant. Jo sempre dic que als pobles els xiquets tenen un ventall de models masculins que poden triar i això els pot ajudar a pensar "mira, jo de major vull ser metge, jo de major vull ser boticari, retor, advocat...". Però les xiquetes en general no tenien eixe ventall, ja que com a molt, els seus models de referència eren la mare, la tia, l'àvia i la mestra.

Això és així perquè a Espanya, fins a 1910, les dones no comencen a tenir lliure accés a la Universitat, i per tant, la incorporació de les dones professionals als pobles és ja molt avançada en el temps. Per tant, l' única referència fora de la família amb la qual compten les xiquetes, que guanya un sou i que pot mantenir-se per si mateixa és una mestra. Per tant, les mestres sempre han influït molt en la vida de les xiquetes.

Les dones republicanes, en aquest sentit, seran les que portaran la modernitat als pobles, perquè són aquelles que vesteixen d'una manera determinada, que tenen una conducta privada moderna, que porten revistes, que tenen llibres, que tenen una cultura i això ajuda que les xiquetes vegen que arriba la modernitat. Les mestres republicanes són, sobretot, les transmissores de la modernitat als pobles.


Amb la proclamació de la IIa República s'arriba a un punt d'inflexió en l'educació de les dones espanyoles i, en particular, de les valencianes. La nova política educativa republicana intenta consolidar un model educatiu destinat a formar una ciutadania democràtica, constructora d'una societat més justa i solidària. En aquest sentit, quan va arribar la república, es va establir el tàndem del Ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts Marcelino Domino i del seu Director General de Primera Ensenyança Rodolfo Llopis, el qual va apostar pel lema "més escoles i millors mestres". En què es concretava aquest lema?

Com a consigna és de les més aconseguides de la història, jo li la furtaria. Crec que no es pot expressar millor com s'ha de millorar el sistema educatiu. El pla que varen fer en vuit mesos és al·lucinant. A mi el que em crida l'atenció és com tenien tan clar el que volien fer i com ho volien fer.

S'ha de tenir en compte que Marcelino Domingo era mestre. És l'únic Ministre d'Educació que hem tingut que era mestre. Per tant, a Marcelino Domingo no li cabien ni ajudants, ni assessors, ni experts, perquè ell sabia el sou que es cobrava, les condicions de les escoles, etc. Però és que, a més, Rodolfo Llopis era mestre i professor de Normal, un professor de Normal molt reivindicatiu. Ell era del PSOE i de la FETE (pertanyent a la UGT), i sempre s'havia caracteritzat per la seua preocupació per les condicions de vida del magisteri.

Aleshores, clar, quan ells arriben, tenien clar totes les mancances del sistema educatiu i com s'havia de solucionar. El primer que fan és una enquesta per a veure l'estat de la Instrucció en aquest país. I en eixa enquesta veuen que només per escolaritzar a tots els xiquets i xiquetes feia falta crear vint-i-set mil escoles. No estem parlant ja de ràtios, solament de la infraestructura.

Varen fer el Plan Nacional de Cultura en el qual, en cinc anys, crearien aquestes vint-i-set mil escoles: set mil el primer any, i quatre mil cadascun dels anys següents. Les varen crear? No, perquè l'any 1933 va guanyar la CEDA i aquest pla es va paralitzar. Però el pla estava fet i pensat i, a més, estava destinat el pressupost.

Cal tenir en compte, per tal de contextualitzar, que en l'any 1931 estem en plena crisi econòmica. El 1929 es va produir el crack als EUA i no estaven en una època precisament en la qual sobraren els diners, però la república va apostar per l'educació. Va retallar prou pressupost de l'exèrcit, circumstància que va generar prou de malestar. L'exèrcit era, en la seua gran majoria, lleial a la dictadura de Primo de Rivera i això suposava tenir a l'enemic a casa. De totes maneres varen optar per llevar pressupost a l'exèrcit i donar-lo a l'educació.

Però sobretot, l'accent que es va posar en la república és en la formació del magisteri. Hi ha una frase que m'agrada molt perquè la repetien sempre i era aquesta: "el mestre i la mestra és l'ànima de l'escola". Tu pots tindre un bon edifici i pots comptar amb un material excel·lent però si el mestre és dolent, no aprofita per a res. Aleshores, calia formar al magisteri. I ací és on trobe jo el punt amb més diferència en l'actualitat. Ells van fer un pla global de formació del magisteri, la seua premissa era que el mestre s'havia de formar inicialment, però després havia d'estar formant-se tota la vida. Per tant, varen fer una pla on estava relacionada la formació inicial, la formació contínua i la selecció del magisteri per ser funcionaris. Tenien, aleshores, una concepció global del que és un mestre o una mestra.


Presentació del llibre 'Mestres valencianes republicanes' a la Plaça del Llibre.

Presentació del llibre 'Mestres valencianes republicanes' a la Plaça del Llibre.


M'agradaria portar una anècdota de la mestra Empar Navarro, de la qual continuarem parlant més endavant, qui va escriure: "Recorde que una xiqueta que va a una de les millors escoles nacionals de la ciutat volia demostrar-me que llur mestra ensenyava molt i començà a recitar-me no recorde quin passatge històric i en arribar aproximadament a la meitat em digué: 'ahora se gira la hoja' i continuà tranquil·lament la seua recitació de la qual no comprenia una paraula". Una nota distintiva de la pedagogia republicana és la de l'activitat, la d'aprendre fent. Enfront del memorisme, el treball és l'eix de la seua metodologia. Durant la República, i amb tota l'aposta que es va fer per una nova formació del magisteri, es va tractar de superar un model d'escola que se li acusava de repetitiva i avorrida?

Jo soc molt fan de la Constitució de la República. En aquesta, els articles 48, 49 i 50, parlen sobre educació. A l'article 48 es parla d'allò bàsic, parla de la llibertat de càtedra, parla de l'escola que ha de ser gratuïta i obligatòria, parla de laïcisme (que és l'única vegada que s'ha parlat de laïcisme a una Constitució Espanyola), però parla de dos temes que criden l'atenció pel que signifiquen: per una banda, que el treball ha de ser l'eix metodològic, és a dir, que la Constitució obliga a introduir el treball dins de l'escola.

Que la Constitució obligue a introduir el treball a l'escola, t'està obligant a un determinat tipus d'escola. Per una banda, és un treball que és manual, i té la intencionalitat d'acabar amb eixa dicotomia que encara hi ha avui en dia segons la qual el treball intel·lectual és superior al manual. Aleshores clar, això significa acabar amb eixa escola en la qual estàs tot el dia escoltant al mestre i repetint allò que diu. Per tant, la Constitució ja obliga a un tipus d'escola, a una on ja introduiràs l'activitat.

I després el que més m'agrada de la Constitució, el que em pareix el més bonic, és que diu que l'ideal de l'educació és la solidaritat humana. Si tu acostumes als xiquets i a les xiquetes, ja des de menuts, a treballar de forma col·laborativa i cooperativa, el dia de demà construiran una societat diferent. Això està claríssim hui en dia, avui no es parla de solidaritat. Tenim sistemes súper competitius des d'Infantil fins a la Universitat.


Les mestres republicanes pertanyen a un grup escassament visible i no substantivat per la història, en aquest sentit la teua obra es constitueix com una aproximació essencial a l'hora de reconèixer la tasca de moltes mestres durant la República. Has decidit centrar-te en una sèrie de dones i mestres republicanes, repassarem un poc la vida de cadascuna d'elles. En primer lloc parlem de Carmen García De Castro.

És una mestra d'origen andalús, però que va acabar fent classe a València. Va ser depurada i sancionada dos voltes, en la dictadura de Primo de Rivera i després en la de Francisco Franco. Després d'aquesta segona depuració, va decidir no exercir mai més el magisteri, encara que fora a través de classes privades. Carmen García de Castro és una dona d'una intel·ligència increïble, era una dona amb una formació molt bona i que va tindre un protagonisme molt destacat com a dona i com a mestra ja en la dictadura de Primo de Rivera. Va ser professora numerària de l'Escola Normal de València i l'any 1929 va ser expedientada per "difondre entre les seves alumnes doctrines pernicioses".

Sent jove es traslladà, al costat de la seva germana Adelaida, a Màlaga, on va estudiar Magisteri a l'Escola Normal femenina. Va tenir com a professores Suceso Luengo i Aurora Larrea, dues mestres feministes, regeneracionistes i institucionalistes. Gràcies a la influència de totes dues, Carmen seria feminista, pacifista i, quan va ser mestra, va transmetre aquests principis als seus alumnes. El 1910 es traslladà a Madrid on continuaria els seus estudis a l'Escola d'Estudis Superiors de Magisteri, que tenia idees molt properes a la Institución Libre de Enseñanza.

Després dels estudis, prengué possessió de la seva plaça a l'Escola Normal de Cadis, per passar més tard a exercir ja com a numerària a Albacete, on seria directora de la Escuela Normal Femenina. A Albacete es casà i es traslladà a Andalusia. El 1922 es reincorporà com a professora de Pedagogia a la Normal de València, i és en aquest moment que inicià la seva vida pedagògica, vinculada als principis de la Institució Lliure d'Ensenyament, la qual cosa li va valdre una sanció per immoralitat l'any 1929.

Després de la sanció tornà a la seva feina el 1930 i començà una etapa professional molt fecunda en la qual participà en les colònies de la FUE i a la biblioteca de la Normal. És en aquest període quan tingué com a alumna Guillermina Medrano i Enriqueta Agut. A més es va afiliar a la FETE. Una vegada finalitzada la Guerra Civil, en 1939, fou detinguda i depurada, empresonada i sancionada amb la separació definitiva del magisteri.


Carmen Agulló Díaz durant l'entrevista.

Carmen Agulló Díaz durant l'entrevista.


Continuem amb Francisca Sanchis, Paquita, una mestra naturista que va defensar la necessitat de l'educació física, sobretot per a les xiquetes. En el seu judici el principal càrrec imputat va ser el d'impulsar el laïcisme i el marxisme a l'escola.

Paquita és genial. Era d'una família naturista, ella va ser la primera bibliotecària de la Societat Naturista de València. Era vegetariana, des de menuda estava acostumada a anar a la platja i la van destinar a Pina de Montalgrao, que és un poble de Castelló, al que en aquells anys només es podia arribar anant primer en tren i després en burro. I era un poble en el qual quan ella va arribar, i està a les fotos, anaven totes les xiquetes amb mocador i amb toca. Ella va dir que a rentar-se les mans, a rentar-se els cabells, a fer excursions, etc. I per tant va trastocar tota la vida del poble, però es recorda molt bé.

En la dictadura de Primo de Rivera, com era naturista, un veí la va denunciar, va dir que prenien el sol ella i els seus fills tots en pilotes. Bé, doncs la van amenaçar a obrir-li un expedient. Ella era vegetariana, pacifista i practicava el naturisme a la platja. Hi ha fotos molt boniques dels xiquets en pilotes, col·laborava amb la premsa naturista i la van empresonar a la Llíria, on havia estat exercint com a mestra. Allí va patir molt, i després se'n va anar a la presó de Santa Clara. Després la van readmetre a Magisteri, que és una pàgina de la seua vida molt bonica, perquè li deien la iaia, la mestra vella. Només va estar un any, la van obligar. Abans et jubilaven quan tenies setanta anys, i a ella quan la varen readmetre ja tenia seixanta-nou anys i la van enviar a una escola de pàrvuls. 


Parlem ara d'Enriqueta Agut, una dona amb una veu poderosa, motiu pel qual la coneixien com la 'Palometa del Front Popular'. Va tenir una gran presència a les campanyes electorals i a les Missions Pedagògiques. Què ens pots contar d'Enriqueta?

Enriqueta és 'la veu'. A més jo tinc la sort d'haver escoltat algunes gravacions seues i la veritat és que era una dona que cantava molt bé. Era de Castelló i parlava valencià, per a ella el valencià era la seua llengua i la llengua en la que s'expressava normalment.

Era una dona compromesa professionalment. Només va acabar els seus estudis, durant els quals va participar activament en les Missions Pedagògiques, es va afiliar a la FETE, més concretament al grup sindical marxista d'aquesta organització. Enriqueta, que estava afiliada a les joventuts d'Izquierda Republicana i era membre del Partit Comunista va tenir, a més, una destacada participació en la campanya a favor del Front Popular ja que era una magnífica oradora, circumstància que li va proporcionar el nom afectuós de la 'Palometa del Front Popular'.

De la seua militància comunista, un dels fets que més podria destacar és la seua activitat com a redactora de la publicació 'Pasionària', una revista dirigida per Manolita Ballester, on va publicar una sèrie d'articles on apareixien reflectides les seues idees pedagògiques. La seua etapa com a mestra, malauradament, va ser molt curta ja que malgrat comptar amb una excel·lent preparació i experiència en activitats renovadores, aquesta es va malbaratar per culpa de la repressió franquista. En definitiva, era una dona que va comptar amb un compromís polític i pedagògic molt important durant la seua època d'estudiant, on va compaginar els seus estudis amb l'obra divulgadora de les Missions Pedagògiques, i durant el seu curt període exercint com a mestra i participant activament en esdeveniments de propaganda política.

Durant la guerra, ella i el seu marit es varen desplaçar a la localitat barcelonina de Gualba ja que al seu home, Rómulo, el varen nombrar encarregat del muntatge de les fàbriques d'explosius de l'exèrcit republicà. Aquestes fàbriques mai arribaren a posar-se en marxa però una vegada allí va arribar l'embaràs de la seua filla Adela, fet que va suposar un parèntesi en la seua activitat política i professional. Embarassada va passar la frontera a peu a França, on va tenir la seua filla, Adela, i més tard se'n aniria amb ella i el seu home a bord del vaixell Sinaia, cap a Mèxic.


Presentació a Monòver de l'exposició dedicada a la mestra Empar Navarro.

Presentació a Monòver de l'exposició dedicada a la mestra Empar Navarro.


Empar Navarro fou, tal vegada, la mestra valencianista per excel·lència.

Empar Navarro fou una mestra però també una política valenciana, renovadora pedagògica i impulsora d'una educació pública, laica i en català al País Valencià durant la Segona República. Va estudiar Magisteri a l'Escola Normal de València, i fou deixebla de María Carbonell i Angelina Carnicer, que la posaren en contacte amb l'ideari de la Institución Libre de Enseñanza. El 1922 va intervenir amb una ponència en l'Assemblea de la Nostra Parla reivindicant el valencià a l'escola i plantejant la inevitable formació de tot el Magisteri en valencià. Al llarg de la vida va exercir com a mestra a les escoles de Salines, Parcent, Alfafar, Murla i a l'Escola Cossío de València. En totes elles va ser una mestra renovadora, partidària d'una metodologia activa, realitzant passejades i excursions.

Durant la Segona República Espanyola fou presidenta de l'Associació de Mestres Valencians, constituïda el 1933, va formar part de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, creada per Carles Salvador un any després i que va organitzar la primera Escola en Llengua Valenciana al País Valencià, i també fou militant del Partit Valencianista d'Esquerra. Va formar part de la Unión de Escritores y Artistas Proletarios, precursora de la Secció de Pedagogia de l'Aliança d'Intel·lectuals per la defensa de la Cultura (1935), que defenen una pedagogia popular. Va ser condemnada a mort, revisada la seua sanció i empresonada. No va poder exercir el magisteri fins l'any 1963, treballant d'administrativa. En 1981 va participar en un acte de l'Ajuntament de València per recordar la conquesta del vot de les dones en 1931.



Al llibre, i ja per acabar, també apareix la història de Guillermina Medrano, la primera dona regidora de l'Ajuntament de València.

Guillermina va nàixer a Albacete, però prompte es va traslladar a València, on estudia l'ensenyament primari en l'Escola annexa a la Normal mentre un professor privat la prepara per a ingressar en l'Institut Lluís Vives, on cursarà el batxillerat, en l'especialitat de ciències. Massa jove per tal d'ingressar a la universitat, comença estudis en la Normal Femenina, però quan s'implanta el Pla Professional, superada la prova d'accés, passa a formar part de la primera promoció (1931-1935) i comença estudis de Filosofia i Lletres sense arribar a finalitzar-los a causa de la guerra. En aquests anys pertany a la Federación Universitaria Española (FUE).

Políticament definida republicana i d'esquerra moderada, s'afilia al Partit Republicà Radical Socialista i a Esquerra Republicana, on serà una de les organitzadores del Comitè femení. Molt bona oradora, va fer campanya pel Front Popular i intervé en gran quantitat de mítings i actes electorals per tota la província de València. El seu fort compromís la conduirà a ser la primera dona regidora de l'Ajuntament de València.

Identificada pedagògicament amb la Institución Libre de Enseñanza, defensarà sempre una escola laica, democràtica i pública. Membre de la FETE, es planteja, després de ser destinada a l'escola de Llíria, la substitució de l'ensenyament religiós en els establiments dependents de la Diputació. Acabada la guerra s'exiliarà a la República Dominicana i als EEUU, d'on tornarà en els anys noranta, establint-se a València i participant  en molts actes per recordar l'etapa republicana d'il·lusions i conquestes de les dones i les mestres.


Comparteix aquest article
Publicat el 22/03/2022
Secció: Reportatges

Dídac Delcan Albors

Sóc Dídac Delcan Albors, Educador Social, i al llarg de la meua vida he estat vinculat a les Cooperatives d'Ensenyament Valencianes com a alumne però, també, com a investigador.

Mitjançant aquest blog m'agradaria posar en valor aquelles experiències que defineixen als vostres centres així com escoltar veus referents dins del món del cooperativisme educatiu i, també, d'altres àmbits.

Contar allò que fem i allò que ens passa és essencial. En aquest sentit, les cooperatives feu una aportació vital dins de les vostres comunitats de referència ja que esteu, constantment, dinamitzant diferents espais i persones. Obriu, en definitiva, espais on poder fer-se preguntes sobre com volem viure conjuntament.

Continuar oferint la possibilitat d'obrir aquestes preguntes i posar en valor el vostre patrimoni educatiu i organitzatiu és el ferm compromís amb el que compta aquest espai.

Twitter: @fridamnrules
Instagram: @fridamnr

COMENTARIS

Encara no hi ha cap comentari, escriu tu el primer

Escriu el teu comentari:

PROTECCIÓ DE DADES: En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades personals (LOPD) i Comerç Electrònic (LSSI) l'informem que les dades facilitades voluntàriament per vostè., S'incorporaran a un fitxer denominat "territori educatiu" propietat de UCEV amb finalitats estadístiques i de comunicació de les activitats en compliment de les seves finalitats pròpies. Vostè podrà exercir els drets d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició relatiu a aquest tractament de què és responsable UCEV, dirigint-se per escrit a la seu al carrer Arquebisbe Mayoral, 11-b, 46002 de València.