En un temps en què la relació amb la natura es veu sovint reduïda a una postal o a l'escenari d'una cursa, «Nosaltres, les muntanyes» (Savanna Books) irromp com una invitació a mirar, tocar i estimar el nostre territori. De la mà de l'escriptor Josep Villarroya i l'il·lustrador Pau Valls, el llibre proposa un recorregut que abraça serres com la Calderona o Irta, cims com el Penyagolosa, oficis desapareguts, fauna i flora autòctones, rondalles, cançons i històries que han crescut a l'ombra de les muntanyes valencianes.

L'obra, pensada per a la xicalla, però escrita amb una mirada intergeneracional, reivindica el valor educatiu de caminar, observar i escoltar. I ho fa des d'un enfocament ecosocial que també marca el projecte editorial de Savanna Books, compromés a «ruralitzar la mirada, reconnectar amb la natura i visibilitzar la diversitat lingüística del nostre entorn», tal com afirma la seua creadora Cristina Camarena.

En aquesta entrevista, Cristina i Josep ens parlen de la necessitat de recuperar l'esperit del muntanyisme, de la importància que la xicalla conega el territori que trepitja i de com les muntanyes poden ajudar-nos a repensar nocions com frontera, comunitat o cooperació. Un diàleg que ens recorda que, abans que córrer per la muntanya, cal aprendre a escoltar-la.

Josep Villarroya i Cristina Camarena.

Cada vegada predomina una mirada sobre la muntanya, competitiva, amb un vessant més individualista, que es manifesta en circuits de curses o en la necessitat d'arribar, si o si, al seu cim. Estem perdent el goig de gaudir dels nostres paratges naturals pel simple fet de gaudir-los? Xavi Ròdenas, al pròleg, diu que «cada cim és un món, i que tan important és pujar com no arribar-hi, i tan important és baixar com parar tantes vegades com faça falta».

Josep: En el meu cas, vaig començar a estimar la muntanya des del vessant esportiu, corrent per la muntanya. En aquell moment, vaig adonar-me que ja les coneixia, que ja les havia visitades; sempre havíem fet excursions, però aquell va ser el camí que em va obrir els ulls. Vivim en una societat molt individualitzada, molt urbana. La major part de la població està concentrada en grans nuclis, sovint a prop de la costa. I les muntanyes, moltes vegades, només són recordades com a espais d'esplai, per fer esport i poca cosa més. Per això, descobrir i explicar-li a la xicalla tot el que ens donen i tot el que amaguen és fonamental: si no ho coneixen, difícilment podran estimar-ho.

En el llibre he intentat transmetre que les muntanyes han estat el nostre habitatge durant generacions, la nostra llar. Jo soc dels qui pensa que tan important és pujar a un cim com el recorregut que hi ha fins a arribar-hi, saber-se aturar, i això per a la xicalla és essencial. Ara, des del vessant de corredor, ho veig molt: hi ha molta gent que va a la muntanya només amb la mentalitat de «vaig, vinc, faig la cursa i me'n torne», sense assaborir-la. I és una llàstima. De fet, un dels objectius del llibre és arribar a aquesta gent i que descobrisquen aquest altre vessant.

Cristina: Des de l'editorial posem molt d'èmfasi en la paraula connexió, perquè una de les coses que cal recuperar és tornar a connectar amb la natura. Siga muntanya, riu, oceà o mar, totes les publicacions que fem tenen aquest objectiu: tornar a la natura, que la natura no siga només una postal que està allà fora, sinó sentir que en formem part. Fem molta pedagogia amb les famílies; en la revista Pantera també treballem molt meravellar-se i la gratitud. Tots aquests valors, si no toques els llocs, no tenen molt de sentit.

El llibre té un vessant marcadament intergeneracional. Josep, la teua filla Irta hi apareix: al començament et pregunta per què estimeu tant les muntanyes, i tu li respons que seran elles qui li donaran les respostes. Què ens poden contar, doncs, les muntanyes? I no només pel que fa a flora i fauna, sinó també a la petjada humana.

Josep: He fet el llibre amb una visió que no m'agrada limitar a «infantil». És un llibre il·lustrat del qual també aprenem els adults. Sovint, en les xerrades, amistats m'han dit: «Ostres, saps quina és aquesta muntanya? Allí a Cofrentes hi ha un volcà...». I jo mateix ho desconeixia. Això m'ha obert els ulls. Quan em vaig plantejar el llibre, vaig començar a anotar temes i després els vaig agrupar. El primer bloc és la part més natural de les muntanyes: la seua formació, les parts que les componen, la vegetació, els processos d'erosió i sedimentació... tots aquells aspectes on la intervenció humana és mínima, tot i que hui és difícil trobar un espai sense petjada humana.

Posteriorment vindria el segon bloc, ja sobre la relació de l'ésser humà amb la muntanya: una relació que durant segles havia estat de respecte mutu, d'aprofitar els recursos sense malbaratar-los. I això ho veiem en els oficis com el de nevaters, o la recollida de suro en la Serra d'Espadà. Tot això dona peu a parlar de canvi climàtic, del pas del temps, de com hem viscut les muntanyes generació rere generació. És un llibre que es pot llegir a trossos, no és una novel·la. Jo mateix explicava amb exemples com la muntanya del meu poble (Montcada): el Tos Pelat, que ens connecta amb la prehistòria, les coves, l'edat mitjana, els castells, o els masos que encara s'aguanten gràcies a gent valenta. També volia recordar la gent que ha hagut de fugir i ha trobat refugi a les muntanyes: els moriscos, els maquis, els roders... persones que buscaven en aquests llocs inhòspits un espai segur.

Cristina: La muntanya és un caramel com a tema per a llibres: és supertransversal. Podria omplir un curs sencer en escoles o instituts, perquè connecta totes les matèries. I, com déiem, reconnectar l'ésser humà amb la natura és també reconnectar natura i cultura. A les muntanyes es veu clarament aquesta unió que ve de segles.

Josep: Un altre aspecte fonamental és el de les cançons relacionades amb la muntanya. És també un homenatge: al País Valencià hi ha moltíssimes cançons que en parlen, des de Paco Muñoz fins a Dani Miquel, Trobadorets, i poetes com Vicent Andrés Estellés. També les rondalles d'Enric Valor, moltes de les quals transcorren en aquests paratges. I, pel que fa als recursos, Pellicer ho recorda molt bé: les muntanyes ens han donat aliments, i han sigut una farmaciola oberta per a qui coneixia les plantes, ajudant-nos a curar-nos i sanar.

Cristina: I, com diu també Xavi Ródenas: «el País Valencià és muntanya». Tenim fama de tarongers, platja i orxata, però les muntanyes són igualment essencials, i el llibre és un homenatge i una celebració d'aquestes muntanyes valencianes.

Il·lustració de "Nosaltres, les muntanyes".

Des de fa uns anys estan sorgint iniciatives que acosten la xicalla al coneixement del territori. Savanna Books n'és un exemple claríssim. També, en clau valenciana, la col·lecció Xicalla de Caliu Espai Editorial, amb l'Atles de les comarques valencianes. Per què és tan important que la xicalla conega el territori?

Josep: Has comentat algunes iniciatives, i al País Valencià també tenim l'editorial Tossal, que fa alguns dels millors mapes de muntanya de l'Estat. Malgrat les imatges idíl·liques de la costa, som sobretot territori de muntanyes. La xicalla que hi viu a prop les veu i les toca, però la major part de la població (un 80%) viu en zones urbanes, lluny de la muntanya. Per això cal acostar-los a aquest món, que representa bona part del territori i que s'està despoblant. És crucial que coneguen les muntanyes per sensibilitzar-se, estimar-les i entendre que també són una oportunitat de futur.

Cristina: Si la pregunta és per què és rellevant que la xicalla conega el País Valencià, per a mi la qüestió central és que conega la NATURA, en majúscules. I això comença pel que tenen a tocar de casa. Els infants sovint saben més de l'Amazones, del jaguar o de l'elefant, que també són molt importants, que no del que tenen al costat, perquè els llibres més comercials deixen de banda el que és local. Les editorials petites ho tenen difícil, perquè suposa fer edicions grans que no saps si van a tirar endavant i que aposten per una mirada més general, però alguna boja ha d'apostar per allò propi.

Josep: El que va passar amb la DANA d'octubre del 2024 és un bon exemple: molta gent no sap que, encara que no ploga a la costa, si plou a les muntanyes, l'efecte pot ser devastador. Cal saber que les muntanyes hi són i que, segons l'estat de la seua vegetació i dels processos d'erosió, els riscos augmenten. Ací a l'Horta Nord, per exemple, amb el barranc del Carraixet i la Serra Calderona, conèixer aquestes dinàmiques és essencial per prevenir.

M'agradaria endinsar-nos un poc en el projecte de Savanna Books. Una d'aquestes bogetes eres tu, Cristina. L'editorial, a través de tots els seus projectes, fa una aposta molt clara per acostar la natura i els ecosistemes al gran públic, especialment a la xicalla, i també per respectar i visibilitzar la diversitat lingüística del nostre voltant: Euskal Herria, Galiza, Catalunya i País Valencià. Dius que l'editorial es caracteritza per tenir «un enfocament social». Què és per a tu Savanna Books?

Cristina: Per a mi és un canvi de paradigma, un canvi de mirada. Algú ha de contar històries sobre com volem viure d'ací vint o trenta anys, enmig d'aquest món hipercapitalista i hiperconsumista on la xicalla coneix més logotips que plantes. Algú ha de posar referents, models, històries. Com diu Robin Wall Kimmerer, cal rehistoriar la vida. Nosaltres treballem en la idea de transició ecosocial, de posar la vida al centre, d'avançar cap a una cultura biocèntrica o ecocèntrica. Tot això ens allunya del mainstream i ho complica per a una editorial menuda, però no podria fer-ho d'altra manera: l'editorial ha de ser fidel als valors d'anar cap a un món millor.

Il·lustració de "Nosaltres, les muntanyes".

Les muntanyes són protagonistes, però també ho són els ecosistemes. Quins descobriments vos han sorprés durant la recerca sobre els ecosistemes valencians?

Josep: En el llibre, per exemple, quan explique l'orogènesi, li ho conte a la meua filla de set anys. Ella al principi no entén què és, però després ho vaig explicant. L'exemple del volcà, que ha il·lustrat molt bé Pau Valls, és el dels Columbrets. I així també apareixen ecosistemes com el de les illes que, al cap i a la fi, són muntanyes que ixen del mar. No hem d'oblidar que el País Valencià té moltes muntanyes, però també un litoral extens que donaria per a un altre llibre.

Pel que fa a vegetació i paisatge, soc un enamorat de la Tinença de Benifassà: aquelles muntanyes, la vegetació, la fageda, tot l'entorn... Però te'n vas al Penyagolosa i és un altre món: muntanyes de 1.800 metres, zona ja d'alta muntanya. I si te'n vas més al sud, cap a les Bètiques, la Diània o la Marina, encara canvia més: altres ambients, altres ecosistemes. Cadascuna podria tenir un llibre propi.

Com comentàvem, molts dels nostres alumnes (treballe com a professor de geografia i història) saben més de l'Amazones que del que tenen al costat: el Carraixet, la Calderona... I són espais que es poden utilitzar com a recursos perquè l'alumnat entenga els ecosistemes propers. Una de les dificultats del llibre ha estat precisament poder sintetitzar tanta informació.

L'estructura del llibre és molt interactiva: cançons, codis QR, poesia... Com heu organitzat aquest itinerari didàctic al llarg del llibre?

Cristina: Des del principi li vaig dir a Josep que no havia de ser un llibre centrat només en la part física. No li vaig donar més indicacions: volíem un llibre dinàmic, que no fora només de rutes, noms de muntanyes i les seues característiques. Aquesta va ser l'orientació editorial inicial, i a partir d'ací Josep va començar a treballar.

Josep: No tenia clar al principi com encarar-ho. De fet, quan me n'anava a córrer per la muntanya, em venien idees i me les gravava amb àudios al mòbil. Soc d'eixos que, si troba un espàrrec, s'atura i li pega un mos: no puc deixar-ho passar. I així, igual que amb l'espàrrec, m'anaven apareixent temes: un poema, una cançó... i cada bloc començava a tindre vida pròpia.

No volia que fora un llibre d'excursions, encara que hi ha famílies que m'han dit que estan fent totes les muntanyes que hi ixen, i em sembla fenomenal. Podria haver inclòs QR amb rutes de Wikiloc, però aquest no era l'objectiu. Ja existeixen llibres així. Volia un llibre que obrira la mirada sobre les muntanyes.

La tria de muntanyes és subjectiva, no obstant això, sí que tenia alguns criteris: que totes (o quasi totes) les nostres comarques estigueren representades, i que hi haguera harmonia entre nord, centre i sud. No volia només les muntanyes més altes. Algú m'ha preguntat: «I aquesta muntanya del Tabalet, al Camp de Morvedre, quina és?». Doncs per a mi és emblemàtica perquè forma part de la meua vida, i per això la vaig incloure com a la «muntanya de la xicalla».

Cristina: I el fet que siga un llibre il·lustrat de gran format també condicionava: les il·lustracions de Pau Valls són molt amples i necessitàvem textos sintètics perquè la fusió entre imatge i paraula funcionara. I crec que ho hem aconseguit. Pau combina il·lustracions de sèries amb altres més individuals, i així evita la monotonia. El lector respira. Aquesta varietat visual també marca el ritme del llibre.

Il·lustració de "Nosaltres, les muntanyes".

El final del llibre és molt suggeridor, perquè dieu: «Les muntanyes no saben de fronteres, tot i que de vegades ho són. La nostra matèria és mineral, i el nostre idioma és universal». És possible treballar nocions com les de frontera, diversitat, autoorganització, rebel·lia, cooperació passejant pels nostres entorns naturals, on també hi queda la petjada humana: incendis, projectes urbanístics d'especulació...?

Cristina: A Savanna Books parlem molt de l'ecofilosofia, on es dona molta importància a la necessària fusió entre ciència, espiritualitat i indigenisme. I és important remarcar aquesta idea de fusió perquè els compartiments estancs no ens han portat enlloc.

Josep: Quan vaig escriure aquell final, volia plasmar que tots vivim en un territori i ens fem un mapa mental del nostre lloc: la nostra terra, nació, estat, llengua, cultura... Però al mateix temps les muntanyes ens recorden que les fronteres són artificis. Precisament ací, els Pirineus, per exemple, han fet de frontera i també han dividit un espai cultural comú, com són els territoris de parla catalana. Per això dic que la matèria és mineral i la llengua universal: el nostre territori no és ni millor ni pitjor; és un més, i hem d'aprendre a conviure i a respectar els altres.

Això lliga amb la idea de comunitat, d'autoorganització i de cooperació. Als entorns rurals, per exemple, la gent era autosuficient però també necessitava a la comunitat. I tot això dona per a parlar de models energètics: per què no podem tindre parcs eòlics adequats a les necessitats locals? El problema és quan es fan macroprojectes en zones rurals per alimentar ciutats i indústries, sense tindre en compte on s'arrelen. Depén de l'edat a qui t'adreces, pots adaptar aquestes converses, però són temes que estan molt presents en el nostre dia a dia.

Per acabar, en la presentació del llibre dieu que voleu recuperar «l'experiència del muntanyisme». Com vos imagineu el seu futur i la relació de les noves generacions amb el medi natural?

Cristina: La idea no era fer una guia només per a muntanyers (perquè ja hi ha moltes) sinó transmetre l'esperit del muntanyisme al públic general: una manera diferent de gaudir la muntanya. A l'editorial també parlem molt de ruralitzar la ciutat, ruralitzar la vida. No hi ha res més rural que la muntanya, i la tenim a tocar: a prop de València, d'Alacant i de Castelló. No cal anar lluny per a incorporar una actitud més pausada i més connectada amb l'entorn.

Josep: A les ciutats els ritmes són frenètics: el transport, la feina, la quantitat de gent i de velocitats diferents, i això afecta la salut mental. El capitalisme mata. Però també és cert que tampoc cal idealitzar el camp: la vida rural és dura, i moltes famílies deien «aneu-vos-en d'ací perquè açò és massa dur». No obstant això, també és veritat que els ritmes urbans poden ser encara més agressius.

Pel que fa al futur del muntanyisme, no tenim una bola de vidre, però em dona molta alegria veure com diferents centres excursionistes, com els d'Ontinyent, Alcoi o Gandia, estan promovent una manera de viure la muntanya que no busca només fer esport i tornar a casa, sinó descobrir-la amb tot el que implica: cultura, natura i comunitat. El llibre s'ha presentat en societats excursionistes i llibreries, però m'agradaria que arribara encara més a la xicalla, perquè famílies i escoles puguen utilitzar-lo per connectar-los amb aquest món.

Cristina: Les escoles són essencials: és on hi ha la xicalla. Cal fomentar que mestres i professors treballen el llibre com a material pedagògic i exploren com incorporar-lo a l'aula.

Il·lustració de "Nosaltres, les muntanyes".