«Nosaltres. Els primers moviments de l’escola valenciana»

Parlar de l'ensenyament en la nostra llengua al País Valencià, i més concretament a la comarca de la Ribera, tal com recorda Emili Gascó al pròleg del llibre «Nosaltres, els primers moviments de l'Escola Valenciana», implica relacionar-ho amb la persona de Josep Chaqués, autor del llibre: "de la seua experiència, el seu treball i la seua lluita ha sorgit aquest llibre que vol ser una crònica de l'inici del que han sigut les trobades".

Tal com explica la periodista Violeta Tena a un article publicat al setmanari "El Temps": "El País Valencià, tal com el coneixem avui en dia, no s'explica sense les desenes de moviments socials que al llarg de l'últim mig segle han treballat, fort i ferm, per articular una defensa consistent de la llengua i el territori. El final de la dictadura franquista i, sobretot, la instauració de la democràcia, i la dècada subsegüent, fou un període fructífer pel que fa al sorgiment de moviments socials. El naixement d'Acció Cultural del País Valencià, que acaba de commemorar els 50 anys de la seua existència, n'és un exemple reeixit. Com també els moviments ciutadans que a València s'articularen en defensa del Saler o a Castelló al voltant del Pinar. Han estat, en tots els casos, moviments socials difusos i d'ampli abast, promoguts amb la força ciutadana i bona cosa d'altruisme, en quasi totes les ocasions, a la contra de la inèrcia política, social i també mediàtica. Alguns d'aquells moviments van desaparèixer en assolir els seus objectius i altres han romàs en el temps. Molts d'ells no han estat documentats suficientment i es corre el risc que el record dels seus orígens s'esvaïsca amb el pas dels anys".

Presentació del llibre a la seu de l'STEPV.

«Nosaltres. Els primers moviments de l'Escola Valenciana», de Josep Francesc Chaqués, editat fa poc per la Fundació Sambori, és un relat que no tracta de remetre'ns solament a contar-nos els inicis de com va començar a gestar-se, a la localitat de Benifaió, el germen del que després ha suposat la Federació d'Escola Valenciana: la Coordinadora de Centres d'Ensenyament en Valencià de la Ribera, sinó que tracta d'anar més enllà. A través del relat i l'estructuració realitzada per Josep, al llarg de l'obra descobrim i analitzem una sèrie de documents relacionats amb les primeres juntes tant de la Coordinadora de la Ribera com d'Escola Valenciana, significant una oportunitat magnífica per tal de poder ser conscients de la gran feinada i el compromís ferm que hi va haver per part de mestres, famílies i altres personalitats vinculades al valencià a l'hora de lluitar per la seua dignificació.

"Parcialment memorialista, parcialment documental, Chaqués narra en ell la gènesi de la «Coordinadora de Centres d'Ensenyament en Valencià de la Ribera», una de les entitats sense la qual no s'explica la creació, l'any 1990, de la Federació Escola Valenciana. L'obra, doncs, és una tornada a les arrels, a la feina entusiasta i capficada del mateix Chaqués i dels altres mestres (i també famílies, perquè elles foren especialment decisives) que varen fer possible la normalització de la llengua a unes aules que fins a principis de la dècada dels anys vuitanta havien estat monolingües en castellà", continua afirmant la periodista castellonenca. 

El gros del llibre, no obstant, l'omplin tota una sèrie d'entrevistes amb persones, moltes de les quals tingueren una actuació testimonial en el moviment d'Escola Valenciana. Tal com recorda Emili Gascó: "Aquestes entrevistes ens aporten una visió de l'inici del moviment, del naixement de tota una xarxa que amb el pas del temps ha estat bastida per moltes persones que han estat bregant, no sols als inicis, sinó durant un munt d'anys (...) En efecte, les trobades que es convoquen en l'actualitat són filles d'aquells primers moments que ens relata Josep Chaqués. Milers de xiquets, xiquetes, adolescents, ensenyants i famílies que fan possible que la flama iniciada ara fa 35 anys, es mantinga viva per tot el País Valencià"

"Així, aquest mestre explica la seua experiència a l'Escola Trullàs de Benifaió, un dels centres pioners a l'hora d'introduir l'idioma a les aules, l'any 1985. Perquè aquell procés per normalitzar la llengua fou seguit també d'una intensa campanya mediàtica i d'una contestació minoritària de les famílies que l'equip del Trullàs va contrarestar amb accions en positiu i amb un argumentari molt ben definit sobre els avantatges d'escolaritzar-se en valencià. «Escándalo en las aulas o la discriminación de Benifayó», titulava Las Provincias en un article signat pel col·lectiu Joluma, format per persones properes a Unió Valenciana, el 6 d'octubre de 1985. Tampoc no faltaren les famílies que, ja com a director del centre, demanaren la seua dimissió. Moltes famílies, en canvi, celebraren aquell canvi cap a la normalització de la llengua a les aules. Fou per això que en la reunió de l'Associació de Pares d'Alumnes, algunes famílies proposaren de celebrar la bona nova amb una paella. Algú va dir, aleshores, que es podria invitar a afegir-se a la resta de centres dels voltants, per allò de fer colla. En realitat, el que passava és que s'estava començant a teixir una xarxa que no pararia d'estendre's per tot el territori valencià" rememoren a l'article "Benifaió, 1986: memòria dels pioners d'Escola Valenciana".

Trobades d'Escoles en Valencià.

Chaqués, a més d'autor d'aquesta obra, també es situa com un personatge essencial a l'hora de bastir, des dels seus inicis, els primers moviments de reivindicació col·lectiva de l'escola en valencià. De fet, continua recordant Tena: "El 20 d'abril de 1986 va tenir lloc la primera Trobada d'Escoles en Valencià de la Ribera. Era un moviment escolar sense precedents al País Valencià, un moviment que situaria l'escola com un dels baluards en la normalització i difusió de l'idioma. I aquella proposta de paella va haver d'ampliar-se per a dos mil cinc-cents assistents. I per allò de reconèixer-se tot el grup es dissenyaren unes samarretes amb un cor molt gran al mig amb una quadribarrada i el lema «Jo, vull l'escola en valencià». L'artista Manolo Boix també va aportar el seu granet de sorra cedint un dibuix per al programa d'activitats i Ciprià Ciscar es va encarregar de 'beneir' l'acte amb la seua presència.

L'èxit de la jornada fou l'espurna que va encendre la flama per a la creació, ja el desembre de 1986, de la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en València de la Ribera del Xúquer. D'ella participaven 10.000 alumnes, 350 professors, unes 4.000 famílies i 26 escoles repartides per la Ribera Alta i Baixa. Només un mes més tard, a la Xara, a la Marina, un altre grup de mestres organitzaren una trobada similar, en aquest cas, entre setmana. I el març de 1987, el mateix Josep F. Chaqués va participar en el Primer Encontre d'Escoles Valencianes de l'Alcoià-Comtat. En els mesos subsegüents se succeirien les reunions i trobades dins les comarques i entre les comarques fins a convergir, el 1990 en la creació d'Escola Valenciana, Federació d'Associacions per la Llengua, de què Josep F. Chaqués n'esdevindria president".  

Josep Chaqués.

Josep Chaqués, un mestre i activista «subterrani».

En paraules del mateix Josep, autor de l'obra: «en aquest llibre trobaràs els inicis d'un moviment associatiu cívic i pedagògic únic al món, on participen els tres estaments de l'educació per la defensa d'una escola valenciana arrelada al medi, que lluita pels seus drets lingüístics, en defensa de la nostra llengua, cultura i tradicions del seu poble. Intente contar tot allò que vaig viure en l'associació de la meua comarca: la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Ribera del Xúquer, perquè us feu una idea d'aquest moviment amb les primeres coordinadores de les comarques i de la societat valenciana en la lluita pels seus drets, d'utilitzar i estudiar amb la llengua del poble. Per molts llibres que fera mai podria posar a tot el professorat, als pares, mares i alumnes que han col·laborat, treballant, lluitant i defenent l'ensenyament en la llengua pròpia a l'escola. Aquest llibre va dedicat a tots els que heu lluitat, treballat i penseu, que cal preservar i dignificar el llegat cultural més important que ens han deixat els nostres pares: la nostra llengua».

Aquesta és «la meua experiència personal, amb la qual aporte una història documentada de tots els fets que van ocórrer en la tardor de 1985 quan l'Escola Trullàs, després d'un pla aprovat pel Claustre, i el Consell Escolar i la resolució favorable de la Direcció General de Centres, que jo qualifique d'ordre salomònica, per la gran importància que va tindre, a partir d'aquell moment quan els pares demanaven castellà es traslladaven els alumnes a una altra escola, llevant els problemes de dins del centre amb dos associacions de pares i mares: una pro valenciana i l'altra pro castellana. Vaig comptar amb les entrevistes de Baltasar Vives i Moncho, Director General d'Educació Bàsica i Ensenyaments Especials, en aquell moment. Ramon Tel i Cardete, com a pare President d'aleshores de l'APA Trullàs i membre de les juntes directives de la Coordinadora Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Ribera i de l'Escola Valenciana Federació d'Associacions per la Llengua. Natxo Domingo i Montalvà com a conserge l'Escola Trullàs, aleshores que va viure la pressió mediàtica dels mitjans de comunicació i manifestacions a la porta de l'escola. Els tres donen les seues versions per clarificar els fets ocorreguts a l'escola Trullàs».

"Una gran contribució", conclou Emili Gascó, "per a la memòria col·lectiva de futures generacions que han de conèixer com naix un moviment de redreçament nacional, sense el qual, la situació del valencià al nostre País estaria segurament davall el tarquim de l'Albufera".

Primera Trobada d'Escoles en Valencià. Benifaió, 1986.