Aquesta setmana, des de Territori Educatiu, ens desplacem cap al barri de Beteró per conèixer la història i el projecte de l'Escola Infantil «Passet a Passet», una cooperativa d'ensenyament que porta quasi una dècada treballant per la dignificació de la infància, l'educació primerenca, l'arrelament al barri i el valencià. Un projecte que, des que va nàixer, ha estat creixent a poc a poc amb pas ferm, i aprofundint sempre en el foment dels valors de la democràcia, l'aprenentatge cooperatiu i la posada en valor del patrimoni.

Esperonades per l'experiència prèvia de Bàrbara Roig i Imma Carles al projecte que es desenvolupava al mateix espai on s'ubica actualment «Passet a Passet», un enclavament cedit per l'Associació de Veïnat del barri, l'any 2015 varen constituir aquest projecte amb una aposta ferma per la renovació pedagògica. A poc a poc es varen sumar a l'equip Maria Ciscar, Aloma Novell i Sebastià Cabanes «Potxo».

El projecte, arrelat al barri de Beteró i hereu de l'esperit compromès amb el qual va comptar la iniciativa pionera del Patronat d'Escoles Infantils de la ciutat de València, es construeix sobre criteris basats en la coeducació i la igualtat entre xiquetes i xiquets. Així, afirmen, «vetlem per una escola inclusiva i diversa, considerant les individualitats amb totes les seues riqueses, perquè no existeix cap criatura igual». Tal com comprovem al llarg de la nostra visita i conversa a l'escola, darrere del nom «Passet a Passet» es pressuposa, també, una filosofia pedagògica que respecta els ritmes d'aprenentatge i desenvolupament de cada infant sense forçar cap procés maduratiu, oferint els temps i els espais necessaris en el camí cap a la recerca de l'autonomia personal.

El projecte cooperatiu, en paraules de Bàrbara, «naix de la necessitat de compartir responsabilitats i fer veure que totes érem iguals», i afig: «no té trellat que tu vulgues comunicar a les criatures eixa igualtat i eixe respecte si no ho tens i no ho practiques des de la base». Una mirada clau, tant cap a dins de l'estructura organitzativa com pedagògica, que tracta de superar la tradicional lògica assistencialista que, durant molt de temps, ha estat vinculada al treball amb la infància i que des de «Passet a Passet» han pretès superar des del primer moment apostant per una vessant educativa i compensadora de desigualtats i no solament de guarda i custòdia.

De la mà de Bàrbara, Imma, Maria, Aloma i Potxo, sòcies treballadores d'aquesta cooperativa, ens endinsem a conèixer aquest projecte a través de la conversa mantinguda, una vesprada del mes de febrer, a les seues instal·lacions.

Bàrbara Roig. Autoria: Julia Barranco.

El projecte inicial de «Passet a Passet» beu d'una altra iniciativa que va nàixer de la mà de la lluita veïnal per tal d'obrir una escoleta al barri. Quin esperit recolliu d'aquelles lluites que avui dia sintetitza el projecte actual que teniu i que vàreu començar l'any 2015?

Imma: Nosaltres el que volíem era donar-li una volta a l'educació que s'estava donant ací en aquest mateix espai. Volíem que fora realment una escola respectuosa amb les criatures que tinguérem: respectar els seus ritmes, facilitar l'acollida conjuntament amb les famílies per tal que pogueren formar part del projecte. En definitiva, que no fora una escola tancada, que estiguera oberta a tothom per tractar, així, de trencar un poc amb l'hermetisme que hi ha en algunes escoles infantils. Com a mare, en el seu moment ja havia patit aquest hermetisme a l'hora de deixar el meu fill a la porta de l'escoleta i no conèixer bé l'espai ni a la seua mestra. Volíem trencar amb tot això, i també desitjàvem fer una escola que fora realment per al barri.

Bàrbara: A més de la lluita i d'aconseguir espais que siguen per als barris, i malgrat tenir la voluntat de construir un projecte diferent del que hi havia hagut ací en aquest espai prèviament, vàrem aprendre moltes coses respecte al que s'estava fent anteriorment a l'escola. No era tan tancada com altres que hem conegut. Però en l'àmbit pedagògic sí que buscàvem certs canvis. Després, formant-nos, també vàrem veure que aquestes noves pedagogies, quan s'instauraven en moltes escoles, es tornaven com molt elitistes. Nosaltres el que volíem era fer una escola de barri i que, amb el pas del temps, seguira sent de barri, respectuosa, que integrara les noves pedagogies i que no estiguera renyida una cosa amb l'altra.

«Passet a Passet» és el nom de l'escola, però també pressuposa una filosofia pedagògica. Com definiríeu el vostre projecte pedagògic?

Aloma: El nostre projecte pedagògic beu de diferents metodologies. Ara està com molt de moda parlar, per exemple, de Montessori o Waldorf, i nosaltres el que dèiem és no definir-nos ni encaixar-nos en cap pedagogia concreta, però sí que beurem i agafarem de cadascuna d'ella i de cada metodologia el que ens interesse i el que ens servisca amb les nostres criatures. Això canvia cada setmana, cada mes i cada curs escolar. Les criatures són molt diferents i les famílies també. Has d'anar sempre formant-te a través de l'avaluació veient com evolucionen i adaptant-nos. Per a nosaltres el que és un pilar fonamental és que les famílies formen part de l'escola. Que entren dins de l'escola, que la visquen, que hi haja un diàleg dia a dia. Nosaltres fem escoles de famílies amb una terapeuta Gestalt. Fa tallers i xerrades per tal d'anar totes a una. Si no, no funciona. Aquests són els nostres pilars: una escola oberta, una escola de les famílies i una escola de barri.

Bàrbara: Un exemple del que està dient Aloma seria el període d'acollida que fem a les criatures. Sí que tenim unes pautes que es poden facilitar a les famílies per donar-los una idea de com fer-ho. Però sempre els diem el mateix: «anirem veient». Com està la criatura, com ho veuen les famílies, vosaltres i també nosaltres. Fem cada procés d'acollida d'una manera diferent per adaptar-ho tot.

Aloma: Així, «Passet a passet». El nostre nom diu en certa manera la nostra mirada: observarem, respectarem, anirem espai i veurem cada criatura què necessita, com funciona i quins suports precisa.

Maria: Hi ha moltes famílies que entenen que el període d'acollida és una cosa mecànica. «Una setmana i ja», i cada criatura té el seu ritme. De vegades tenen molta ànsia per saber des d'un inici quant durarà la transició. Nosaltres no ho entenem d'aquesta manera.

Instal·lacions de l'escoleta.

Un altre dels eixos fonamentals al vostre projecte és la importància del valencià com a llengua vehicular. Com és d'important aprendre en llengües maternes?

Aloma: Fonamental, i més en criatures que encara no tenen desenvolupat el llenguatge. Sí que és cert que moltes pregunten si no fem anglès o altres llengües. «Passet a passet», com dèiem. És molt important que integren la seua llengua materna, que aprenguen amb ella, que primer construïsquen les seues estructures culturals, mentals, lingüístiques... en la seua llengua. I, a partir d'ací, podran desenvolupar molt més ràpid i molt més profundament les altres llengües que no són les maternes.

Bàrbara: A més, per a nosaltres és molt important defensar el valencià, ja que ens trobem que està en una situació precària i tenim la necessitat de seguir estimant-lo perquè seguisca existint.

Moments de l'entrevista. Autoria: Julia Barranco.

Hem estat parlant de la importància de l'entorn i l'educació en la llengua materna. Vos retroalimenteu de l'entorn però també teniu com a eix fonamental alimentar saludablement els cossos i les animes que formen part d'aquest projecte. Com és d'important, dins d'aquest projecte educatiu, el projecte de cuina?

Potxo: És molt important i de fet, crec que els xiquets estan la meitat del temps menjant. Fan tres menjades al dia. Quan vaig entrar a l'escoleta, una de les coses que se'm va dir des del principi va ser la importància d'escollir ben bé als proveïdors i els seus productes. És important saber i conèixer a qui li comprem. És una cosa que cuidem molt. Aquesta és una escola petita, circumstància que facilita preparar un menjar més saludable i, a més, també estem en un entorn privilegiat quant a proveïdors. Per exemple, li comprem quasi tota la verdura a Albert, un xic de Carpesa que fa agricultura ecològica. Tenim l'horta ací al costat i la utilitzem. També acudim al mercat del Cabanyal. Intentem fer sempre alimentació de proximitat, agricultura ecològica, i fer-los uns menús on predomine el menjar de la terra. També intentem fer una cuina saludable que no utilitza molta proteïna animal. Pense que és una lluita molt important perquè moltes famílies a vegades venen i se sorprenen dels menús. L'alimentació no s'ha de quedar només en l'escola sinó que s'ha de traspassar a les famílies.

Bàrbara: És un aprenentatge. L'altre dia va venir una especialista que va fer una observació i va dir: que bé mengen, que tranquil·les i que autònomes. I estaven menjant verdures.

Aloma: Al final no es pot deslligar la qüestió eductiva de la qüestió alimentària, va tot unit. I si una cosa no funciona, tampoc funciona l'altra. L'aprenentatge en una alimentació saludable i ecològica i de proximitat és un pilar central també per a la vida de les criatures.

Imma: Sí que és cert que les famílies que venen, llevat d'algun cas, ho valoren moltíssim.

Bàrbara: El nom de Potxo és el primer que s'aprenen les criatures i les famílies.

Imma: Potxo té més pes específic que nosaltres en certes criatures. Està molt present. El tenen molt cuidat.

Potxo: Posaria molt en valor el treball que es fa al menjador. Més enllà de com es prepare el menjar, el treball que fan elles és molt important perquè l'acompanyament en el menjador és clau. A cada criatura, de manera individual, se li acompanya en el dinar. Això és molt important. Si no estiguera aquest acompanyament crec que el moment del menjar seria molt complicat. El treball que fan les meues companyes és increïble: la paciència, l'acompanyament continu en el menjar i l'ajuda en els seus ritmes i necessitats. Això es pot fer i aconseguir pel treball que fan elles.

Aloma Novell. Autoria: Julia Barranco.

Relacionant-ho amb el menjar, l'acollida i l'acompanyament. Parlem de la importància de l'espai. Com teniu estructurada l'escoleta?

Maria: Tenim tres aules. Està la classe d'1-2 on estem Aloma i jo, la del mig és la classe de 2-3 on estan Bàrbara i Imma. I després tenim una aula polivalent. La gastem per a fer psicomotricitat, per a dormir la migdiada, per a fer música, per a fer diferents activitats i provocacions. Després tenim dos patis, un al davant de l'escola que és més gran que el solen utilitzar més els majors perquè dona per a córrer més i per a realitzar jocs més físics. El de darrere és més recollidet i el solem utilitzar amb els xicotets.

Bàrbara: L'espai intentem que siga el més obert possible. Moltes vegades obrim les portes depenent del tipus d'activitats que fem o com estan les criatures eixe dia. Es poden obrir totes les aules en un moment donat. Com que som dos mestres en cada aula ens podem dividir, quedant-se una dins i altra de nosaltres fora. Hi ha criatures que necessiten estar més recollides que en el pati, o al revés. Fomentem l'autonomia i ja els més majors van sols al vàter o a la cuina. L'espai ho facilita.

Aloma: El fet que l'espai siga tot de vidre tant ací com de cara al pati ho facilita molt. Aprofitem qualsevol racó. Amb el clima que hi ha a València, el patí l'utilitzem per a tot.

Imma: També eixim als parcs del barri. Ens agrada explorar-lo. En la mateixa entrada de l'escola la porta fa la sensació d'obertura, des del carrer ens poden veure i nosaltres també. Cada vegada que passen les màquines que netegen els carrers o algun gosset, sempre ens apropem a saludar.

Quines activitats soleu fer al barri?

Aloma: Al forn, al mercat del Cabanyal, a la Biblioteca, al parc del Cabanyal... A la platja. També anem als horts urbans de Benimaclet. A l'espai Santiago, que era un parc de fusta reutilitzada. Allí hem anat a passar el dia i hem fet, entre d'altres, diverses activitats de contacontes.

Bàrbara: Depenent de les famílies de les criatures, també es fa una interacció o una altra en el barri, ja que tractem, en la mesura que siga possible, visitar les feines d'algun pare o alguna mare.

Aloma: També participem en les festes del barri, que són a juliol. Allí, de fet, ens encarreguem d'organitzar un dels dies. Ho celebrem en una plaça, on està la seu de l'Associació de veïns. Fem diverses propostes i ens ho passem d'allò més bé.

Xicalla a l'escoleta.

L'escola participa activament al barri però també a plataformes de defensa del valencià i de l'escola pública i transformadora. També a les Trobades d'Escoles en Valencià, ens haveu format a través d'AKOE, Amara Berri i l'Associació Pedagògica Francesco Tonucci, entre d'altres. Com és d'important aquest reciclatge en la vostra pràctica diària?

Imma: Importantíssim. Necessari i vital. Pense que no pots treballar en educació estigues en el nivell que estigues sense anar formant-te i reciclant-te.

Bàrbara: A banda, la formació ens serveix per a parlar entre nosaltres i reflexionar sobre com està funcionant i si era el que ens esperàvem... es tracta de veure diferents punts de vista per poder anar enriquint la feina que fas i no estancar-te. Això ajuda a reforçar el projecte propi i per a donar-li argumentació i sentit a allò que estàs fent, perquè si no al final acabes actuant una miqueta com si fores un autòmat, que no té molt de sentit en el món de l'educació. És una oportunitat per tal de seguir trobant el sentit a allò que fem i per renovar el tipus d'activitats, veure altres mirades, coses que funcionen en altres llocs i pensar si a nosaltres ens funcionen i ens trobem a gust. És una necessitat vital i laboral. Si sempre fas el mateix, segur que no ho estaràs fent amb la mateixa energia.

Imma: A més, les criatures també marquen moltíssim. Coses que treballàvem fa dos o tres anys, tu les portes ara i no et funcionen. Aleshores, no et pots quedar estancada. No pots fer sempre el mateix, les criatures no són les mateixes. Cal parlar, reciclar-se, compartir...Això és importantíssim.

Maria Ciscar i Imma Carles. Autoria: Julia Barranco.

La importància de la xarxa i de conèixer altres realitats per a aprendre i repensar la vostra pràctica xoca també amb una mirada sobre l'Educació Infantil, especialment en l'etapa 0-3, que malauradament (i malgrat els avanços que hi ha hagut els últims anys) encara continua sent vista com un espai de «guarda» i no tant d'educar. Quin reconeixement considereu que té l'Educació Infantil, avui, i quin vos agradaria que tinguera?

Aloma: Està molt poc valorada, sobretot el primer cicle 0-3 anys. Ens agradaria que estiguera en un nivell molt diferent del qual està. Moltes vegades s'entén com un lloc per a guardar les criatures, però també per a satisfer únicament les necessitats bàsiques de les criatures, que és molt important, no li reste importància, però hi ha tota una part metodològica, pedagògica, de formació, de posar a la criatura en el centre des de tan xicotets que pense que això no s'està fent. I si es fa, està començant a fer-se en molt pocs casos. Això és una cosa que desgasta un poc, perquè et formes i intentes formar també a les famílies, construeixes una escola oberta al barri i a la ciutat, que deixe veure tota eixa feina i tasca que fem cada dia amb les criatures, i desgasta perquè continuem sent vistes com una guarderia.

Maria: Nosaltres fem el calendari escolar, no el laboral, i clar, molta gent no ho entén. No entén que les criatures han de descansar. Tenen eixe concepte de compassar els horaris de l'escola amb els laborals, entenent que som un espai de guarda. Però a poc a poc van canviant les mirades.

Bàrbara: D'ací la importància de la formació amb les famílies. Fer-la amb elles, explicar les realitats perquè vegen i comprenguen la tasca que es fa ací.

Imma: Pense que ja hi ha famílies que entenen la importància de l'educació en aquest primer període per tal d'enfortir l'autonomia i l'autoestima de les criatures. Moltes d'elles, quan marxen, ens diuen que és una llàstima no poder continuar amb nosaltres. Pense que els que no tenen res clar del que ocorre a les aules és l'Administració. És la que hauria d'avaluar realment què s'està fent a les aules, com s'està treballant, quina és la mirada cap a la criatura i donar-li el valor que realment té i que ells no li la donen.

Bàrbara: En aquestes edats és molt important la resolució de conflictes, gestionar els sentiments que van experimentant i poder acompanyar-los. Ara mateixa tenim un parell de famílies estrangeres i no acaben d'entendre perquè les ràtios que hi ha en altres països (venen de països europeus) no s'apliquen ací. Estem parlant de 4-5 criatures per educadora, ací en són 20! Clar, eixa gestió dels conflictes i del dia a dia no té res a veure. I encara sort que nosaltres en som dos educadores i mestres a cada aula. Amb aquestes ràtios es compliquen moltíssim les coses. A l'Administració els hi falta endinsar-se en el que és realment el primer cicle d'infantil i què necessiten realment les criatures perquè siga realment un lloc acollidor.

Xicalla a l'escoleta.

Tornant una miqueta la vista enrere, per què vàreu apostar, en els vostres inicis, per la fórmula cooperativa? Com articula la vostra feina en el dia a dia ser part d'una cooperativa?

Bàrbara: Naix de la necessitat de compartir responsabilitats i fer veure que totes érem iguals. Donava igual que una en el paper conste com a presidenta, altra com a directora... Érem persones creant un espai de convivència on havíem de confluir les nostres maneres d'entendre l'educació i ho havíem de fer des de la igualtat. No té trellat que tu vulgues comunicar a les criatures eixa igualtat i eixe respecte si no ho tens i no ho practiques des de la base. Nosaltres no fem les coses una per damunt de l'altra. Si tu fas una proposta, és igual de vàlida que la que faça qualsevol altra. Es parla, es raona, es posa en pràctica, funciona o no, i ho parlem totes des del major respecte.

Aloma: Un poc era traslladar eixa horitzontalitat que també l'entenem en l'àmbit educatiu, a la manera de funcionar en la nostra feina diària. Reflecteix realment la forma de treballar que teníem.

Imma: Les decisions passen per totes. A més, en el seu moment, quan estàvem iniciant el projecte actual, no sabíem quina fórmula real donar-li. Una amiga de CONCOVAL ens va recomanar parlar amb l'advocada de FEVECTA, qui ens va resoldre tots els nostres dubtes.

Maria Ciscar. Autoria: Julia Barranco

El curs vinent celebrareu la vostra primera dècada com a projecte cooperatiu. Complir deu anys en un projecte laboral, i més en els temps que corren, és una fita amb molt de valor. Què vos agradaria dir d'ací a deu anys del que ha suposat l'escoleta per a vosaltres, i també per al barri i per a les famílies? Què vos agradaria que fora l'escoleta d'ací a deu anys?

Maria: Ens agradaria ser un referent de l'educació. I un lloc de treball estable.

Bàrbara: Que no fora un lloc de treball tan precari i que puga dedicar-li el temps que jo vulga i no el que em deixen les circumstàncies, la matrícula i els diners que donen per cada criatura. Els números no ixen, hi ha moltes vegades que pense que nosaltres per a la feina que fem i les hores que li dediquem tant dins com fora, tenim uns sous molt precaris. Què ens agradaria? Tenir un reconeixement no sols en l'àmbit social sinó també institucional i que fora un ofici més dignificat.

Aloma: Que ha estat un referent en el barri, de transformació social i educativa. Que hem aconseguit una escola que siga oberta a l'entorn, en la que participen les famílies, en la que es puga construir entre totes i on no hi haja separació entre famílies i educadores. A mi personalment m'agradaria que això quedara per sempre.

Xicalla a l'escoleta.

Per últim, què significa «Passet a Passet» per a vosaltres?

Bàrbara: És projecte de vida.

Maria: És casa, llar.

Imma: És un projecte de treball però també un projecte de vida. Són tantes coses, m'aporta tant! Hem fet un equip molt xulo. No són sols companyes de treball, som un equip, som amigues, podem anar-nos de sopar, al teatre i tirar-nos els trastos al cap al mateix temps (riuen).

Potxo: És una lluita compartida, és un projecte de lluita. Pense que és un projecte renovador, que malauradament és una illa dins del que veig en la ciutat de València i altres llocs, però per a mi és un projecte de lluita a molts nivells: per aprendre amb les famílies, per presentar un altre model educatiu i un altre model de vida. Per a mi participar en aquest projecte és lluitar.

Aloma: És un projecte de vida i un projecte entre totes. Per a mi és un entre totes tot.

Equip de Passet a Passet. Autoria: Julia Barranco.