«La nostra verdadera fortalesa és reconèixer-nos com a éssers vulnerables»

Isa Duque, coneguda en el món digital com la «Psicowoman», s'ha destacat pel seu enfocament crític i accessible cap a la psicologia, la sexologia i el benestar emocional. Amb un estil pròxim i autèntic, porta des de l'any 2005 connectant amb milers de seguidors a través de les seues plataformes en xarxes socials, un espai on ofereix consells, reflexions i ferramentes pràctiques amb l'objectiu d'abordar la sexualitat de les generacions més joves a través d'una manera fonamentada baix els paradigmes científics de la sexologia.

Recentment ha presentat el llibre «Sexualidades» amb l'editorial Savanna books, una obra que ha tingut un gran èxit només començar la seua distribució ja que, a través de la plataforma de micromecenatge «Verkami», es varen aconseguir més de 20.000 € dels 12.000 € necessaris. L'obra, que arriba per poder parlar amb les adolescències «amb naturalitat sobre els genitals, el consentiment, la masturbació, l'acceptació del cos, la diversitat, la virginitat, el plaer, les pràctiques sexuals amb noms estranys, les olors, els fluids, les mides, els pèls, els desitjos...» ha estat fruit d'un procés d'edició i acompanyament dels textos «molt sanador», amb l'editora Cristina Camarena, tal com ens conta Isa al llarg de l'entrevista.

Parlem amb ella, una vesprada del mes de maig, amb motiu de la presentació de l'obra a la llibreria «Bartleby» (Russafa, València).

Llibre "Sexualitats". 

En la introducció d'aquest llibre, tant Lyona com tu us presenteu recordant què us haguera agradat saber quan teníeu quinze anys en l'àmbit de la sexualitat i d'afectes. Què t'hauria vingut bé saber i què creus que li agradaria saber als adolescents de hui?

Crec que les adolescències d'ara són bastant diferents de quan jo tenia quinze anys. Personalment, estava molt més verda en moltíssimes qüestions. Però clar, jo sempre dic que si als quinze haguera tingut més programes de qualitat en televisió, llibres o vídeos que treballaren l'aspecte més preventiu, en aquest cas, respecte a tindre una bona relació amb la teua sexualitat però també amb la teua salut mental, amb la teua família, i amb les teues amistats, m'haguera fet molta prevenció respecte de coses que després m'han travessat al llarg de la meua vida i d'unes altres que també veig en la consulta. Clar, en la consulta treballe amb gent de més de vint anys, de trenta, de quaranta, i veig clarament quines coses, si en les adolescències s'hagueren treballat bé, doncs no donarien símptomes als trenta o no se'ns embossarien tant.

Llavors quines coses m'hauria agradat saber als quinze? Per exemple, que el que jo veia en les pel·lícules d'amor, en eixes primeres trobades sexuals, doncs que era tot mentida. També m'hauria vingut bé conèixer el clítoris, el seu funcionament i la seua relació amb l'orgasme femení. M'hauria encantat també que em parlaren de la bisexualitat. En la meua època hi havia molt monosexisme, és a dir, o eres hetero o eres lesbiana, i de la bisexualitat quasi mai es parlava perquè era com el pitjor del món.

"Parlar de sexe ven", afirmes en el text. Quins models has trobat que predominen entre la joventut actual a l'hora de parlar de les seues sexualitats?

Estem en un moment en el qual ha plogut moltíssim, un moment en el qual hi ha moltes fonts d'informació. Jo, per exemple, em moc molt per Instagram i seguisc a gent que parla molt sobre sexualitat, però el que s'ha vist és que, per molt que haja més contingut això no ha aconseguit que la gent estiga més tranquil·la. D'alguna manera pensem que a tothom li va súper bé en la seua sexualitat: que tothom se sent molt lliure, que sempre tenen unes relacions súper desitjades i consensuades, que tenen huit-cents orgasmes... Això provoca, d'alguna manera, que sentes que hi ha alguna cosa malament en tu si no compleixes aquests requisits i que ens puguem sentir en alguna ocasió insuficients respecte de la nostra sexualitat i en com ens relacionem. Al final s'individualitza una realitat i no s'atén a l'estructural.

La idea d'aquest llibre era que hi haguera una obra o una guia per a la xicalla feta des de la ciència sexològica i lliure d'adultismes. Està revisat amb altres companyes sexòlogues i psicosexòlogues. Hi ha moltes maneres de viure la sexualitat, però nosaltres des de fa uns anys decidim treballar des de la sexologia crítica en confrontació a la sexologia mainstream i decidim despatriarcalizar la sexologia. Personalment, tenia moltes ganes que un llibre com aquest existira perquè no hi ha tant de material en aquest sentit. Solem trobar algun treball fet però més des de la medicina o del món del periodisme. Està molt bé que s'acosten des d'aquestes disciplines però al final no atenen a un aspecte clau que és el treball amb la subjectivitat de cada persona i respectant com viu cadascuna d'elles la seua sexualitat.

En definitiva, ara mateix hi ha molta informació sobre sexualitat però que siga crítica resulta complicat de trobar. El sexe ven, sí. I que bé que ara la gent jove sàpia el que és un clítoris i moltes altres coses més que a les nostres edats no coneixíem bé. Això ho hem aconseguit gràcies a les xarxes, però també aquest món té les seues ombres. Moltes vegades no hi ha informació prou contrastada i que estiga construïda des d'una mirada crítica i ètica.

Isa Duque "Psicowoman". Autoria: Julia Barranco.

Una de les ombres que comentaves podrien ser la de les Fake News. El món actual està caracteritzat no solament per la proliferació de Fake News respecte a la sexualitat sinó també en l'àmbit geopolític i social. Què suposa això en la relació adolescent amb les seues sexualitats i amb el seu creixement a l'hora de compartir amb els seus iguals i amb la seua pròpia relació amb els seus cossos?

No és una problemàtica que estiga afectant solament la població adolescent. Està afectant en el que desitgem i en el que votem. Personalment amb aquest llibre m'agradaria arribar als homes joves. No hi ha molt de material enfocat als homes més joves, i jo sé que hi ha determinats partits polítics i determinats generadors de continguts que estan utilitzant molt bé les xarxes socials, les faules i la desinformació per a generar caos ideològic i aconseguir que després siguen els mateixos xavals els qui difonguen aquestes faules. Això passa, i es donen circumstàncies en les quals en algunes xarrades m'han arribat a preguntar si realment el clítoris existeix. Jo em quede boja quan m'ho pregunten. Com és possible que em facen aquestes preguntes en ple dos mil vint-i-quatre? Fent els meus esbrinaments, resulta que hi havia un creador de contingut que estava difonent la faula que el clítoris no existia.

Aquest assumpte, portat més al tema de la sexualitat i al tema de les vivències pròpies, s'està encaminant cap a un únic model hegemònic sobre com hem de funcionar. Un model basat en la mercantilització, el neoliberalisme i l'individualisme, on si sents que d'alguna manera no encaixes et fa sentir malament i que no t'esforces prou. Et fa sentir culpable.

Presentació llibre "Sexualitats". Autoria: Julia Barranco.

"Com ens exposem a tanta pressió" dius en el text, "és comprensible que hi haja moltes persones que no ens acceptem del tot". L'autoestima individual és clau treballar-la, però també es construeix en col·lectiu. A través de quins mecanismes ho podem intentar?

Primer cal tindre clar que hi ha una part de l'autoestima que es construeix en col·lectiu. Tindre això clar ja ens fa sentir responsables de la persona que tenim al nostre costat. Hi ha un llibre de Sonya Renee Taylor que es diu "El teu cos no és una disculpa" en el qual afirma que en algun moment la mirada de l'altre o de l'altra persona t'assenyala alguna cosa de tu que tu no t'havies adonat de com hauria de ser i que hauries de canviar. Resulta essencial col·lectivitzar alguna cosa que d'alguna manera ens han venut com un tema totalment individual: que si tu t'esforces pots aconseguir una bona autoestima, que t'has de voler per damunt de tot ... I tal com llig en el llibre, tal vegada no ens volem del tot i tampoc passa res. I precisament hem de partir des d'aquesta consideració, i més encara amb els estereotips i ideals de bellesa que predominen hui dia. Com col·lectivitzar això? Acompanyant amb molt d'afecte i molta cura a desmuntar, des d'una mirada crítica, els models actuals que ens estan imposant i veure quins interessos hi ha darrere.

Et pose un exemple. Este matí, en una de les activitats que hem realitzat ha pujat a l'escenari un xaval molt musculat. Solament li ha faltat posar-se a fer burpees allà dalt. He aprofitat aquesta situació per a parlar referent a perfils de creadors de contingut com Llados i per analitzar i mirar què hi ha darrere d'aquests comportaments. També els he posat exemples dels i les participants en el programa de televisió "La isla de las tentaciones". La majoria d'elles han entrat al programa havent-se fet alguna intervenció estètica, i les que no, se les han fet res més eixir. A la pregunta de per què fan aquestes coses, la seua resposta ha sigut que és el tipus de cos que agrada hui dia. Jo els he posat exemples de les sèries i programes que hi havia en la meua època com per exemple "Al salir de clase" on apareixen cossos que no tenen res a veure amb el que es porta ara.

Per què l'ideal de bellesa ara és tan diferent del qual predominava fa dos dècades? Els propose l'exercici de visualitzar els ideals de bellesa que predominen en diverses cultures en el món. També els ensenye qui són alguns dels patrocinadors del programa de «La isla de las tentaciones». Un d'ells és la Clínica Dorsia, especialitzada en operacions estètiques. Llavors, com combatre això enmig d'un capitalisme salvatge en el qual ens trobem? Ens queda acompanyar en la construcció d'eixa mirada crítica.

També entra en joc un aspecte essencial: la vulnerabilitat. Al final, ens relacionem en tant que som éssers vulnerables.

Clar, però tin tu setze anys i viu el dia a dia d'un institut. És difícil. Tornant a l'anècdota del xic dels burpees, en una de les activitats que hem realitzat aquest matí he preguntat si hi havia algun altre xic a la sala que ja haguera desmuntat aquest mite de la masculinitat associada al físic fort i a una estètica concreta, i han pujat dos joves que, en primera persona, han començat a parlar de com es mostren vulnerables i de com se secunden entre els seus propis col·legues. Ha estat molt guai perquè s'han fet una abraçada sense necessitat de donar-se colps i hem parlat de la importància de la validació emocional. La nostra verdadera fortalesa és reconèixer-nos com a éssers vulnerables, però clar, ara resulta molt complicat. Perquè el model és intentar mostrar sempre que un està bé, que està fort i que la vulnerabilitat no es mostra. Que no senten ni patixen. Llados, per posar-ho d'exemple de nou, ens diu que no ens parem a pensar. Que produïm tota l'estona.

Llavors, com podem treballar l'autoestima col·lectiva? En la meua experiència en els tallers, una cosa és el que dius i una altra cosa el que fas. Crec que és important dur a terme activitats com aquestes en les quals, per exemple aquest matí, ens hem ajuntat 340 persones (cadascuna d'elles amb la seua subjectivitat) i hem pogut estar dos hores sense que haja passat res negatiu, reflexionant col·lectivament des dels bons tractes i creant espais per a que parlen. I quan es crea des de la metodologia socio-afectiva i des de la pròpia vulnerabilitat un espai en el que es senten segures i que les escoltes, ocorren coses meravelloses.

Llibre "Sexualitats". Autoria: Julia Barranco.

Poses l'accent i remarques la importància de la comunicació, el tacte i les carícies. La pell, no obstant això, no ve sola, ve acompanyada d'una ment receptiva (en sexologia, com nomenes en el llibre, parleu de posar la ment "en clau eròtica"). El neoliberalisme, que és el règim sota el qual vivim actualment, en tant que trama discursiva articula, condiciona i predisposa el nostre desig. Com podem combatre la colonització del desig en un model com l'actual, que és cishetero, patriarcal, grassofòbic...,?

Parlar de desig és molt complex. A mi m'agrada molt la psicoanàlisi, i crec que també cal anar amb compte amb uns certs discursos reduccionistes del desig perquè es mouen moltíssimes coses. Jo ací diferenciaria del que parlaria amb la xicalla i per a gent més cuarentona (per assenyalar una edat que em resulta més propera). Per a la xicalla, per posar un exemple en l'activitat que hem realitzat hui, que versava sobre «l'amor del bo», una xica m'ha preguntat: «Per què no m'abellix tindre relacions sexuals i només quan tinc una cosa estable sí que m'abellix?» Fixa't en aquesta pregunta. Està donant per fet que per desitjar com desitja, li passa alguna cosa. Llavors clar, parlar de sexualitats en plural, parlar de desitjos i poder anar descobrint que, per cert, és un procés que dura tota la vida, no es dona solament durant les primeres trobades sexuals. He acompanyat a gent de totes les edats en programes de sexualitat i han descobert coses que li donen plaer als setanta anys i que abans no tenien ni idea. O han pogut comunicar el que volien als seixanta cinc anys. Parlar d'això, i desmuntar el model i el guió que cau per si sol ja és un pas molt gran.

I també, saber que una cosa són els desitjos, una altra cosa pot ser el que fantasiegem i una altra cosa pot ser el que volem portar a la pràctica. És important parar per a veure què pense, qui soc i què desitge. Sobretot tenint en compte que el desig es construeix moltes vegades en relació a una altra persona. En fi, són temes complexíssims i meravellosíssims. A qui li interesse recomane llegir «El sentido de consentir» (Anagrama Editorial), de Clara Serra, i «El buen sexo mañana» (Edicions Alpha Decay), de Katherine Angel.

Isa Duque "Psicowoman". Autoria: Julia Barranco.

Parlem del consentiment. És un dels temes que més debat públic ha generat en els últims anys. La dimensió del consentiment pressuposa un joc de rols en el qual una persona assumix un rol més passiu dins de la relació (una persona que consent, que accepta, però no té el rol protagonista). Això, dins de la mirada predominant hui (que és patriarcal), s'estén a través de molts mitjans (des del porno, les sèries i pel·lícules mainstream). Advoques en el llibre per unes relacions lliures, consensuades i planificades en contraposició a la idea de consentir. Per on podem començar o continuar imaginant aquest paradigma?

Primer donant-li a les dones i als subjectes feminitzats l'agència de persones amb desig propi. I com traslladar això? Doncs a mi m'encantaria que la sexualitat, que comença en general des que estem en el fetus, a mi m'agradaria que tot això de connectar amb la teua pròpia agència de desig i amb la teua autonomia corporal (que és un concepte superbonic) ho aprenguem des de xicotetes i xicotetes. També cal continuar treballant en la promoció de bons tractes en general en la vida.

Em fa la sensació que la gent adulta pensa que els homes joves són tots uns possibles agressors o que estan agredint sexualment a les dones joves en les primeres trobades sexuals. Aquesta percepció l'han canalitzada molt els titulars alarmistes i els clickbaits. Això ha provocat que hi haja una sospita generalitzada al voltant dels xics joves en aquest sentit. Però això no és el que jo em trobe ni molt menys. És important, per a la gent que treballem amb persones joves, que ens entrenem molt eixa mirada. Per a les xiques sobretot és important que no ens centrem a traslladar-los el terror sexual, que bàsicament és la retallada de drets per la por a què et passarà i a què et faran. I amb els xics com interpelar-los i parlar de la importància del consentiment. A vegades veig a xics que se senten qüestionats i et miren com dient "però si és que ni tan sols m'he fet una besada amb ningú". La clau és com fer educació sexual sense caure en l'alarmisme i sense retraumatitzar constantment amb que la sexualitat és una amenaça.

I una altra clau. En consulta veig a molta més gent de mitjana edat amb moltes coses a treballar respecte als joves de la generació Z. Tot això hem de tindre-ho en compte. Quan veiem un titular i la gent es tira les mans al capdavant respecte a l'ús o no ús dels preservatius entre la població jove, sempre dic dos coses: primer, que facen aquesta mateixa investigació amb gent de la nostra franja d'edat i, en segon lloc, si s'està usant pitjor que abans per què és. Fem autocrítica. Recorde la campanya de "posa-li-ho, posa-t'ho" però hem de ser conscients que en els últims quinze anys hi ha hagut un retrocés en campanyes d'educació sexual integrals i de qualitat. Les xarrades i tallers d'educació sexual s'estan polititzant molt i ja no existixen tants espais on la xicalla puga aconseguir preservatius de manera gratuïta. Estan passant coses, i és preocupant.

Com començar o com continuar imaginant aquest nou paradigma? Doncs posant-nos les piles la gent de més edat. Les noves generacions aprenen des del modelatge. I moltes vegades pensem que això dels bons tractes se cenyix en el sexual i no és així, se cenyix a la vida. I el que parlàvem de la vulnerabilitat. Sempre dic, en el meu cas que quan els dic que soc sexòloga, es sol pensar que els professionals d'aquesta rama som "els màsters", i jo sempre els dic que si m'enrotlle amb algú per primera vegada, amb el maldestre, nerviosa i obsessiva que soc, tota jo estaré plena de vulnerabilitat, de pors i de cagades. I que no passa res. Però això sembla que mai t'ho expliquen i sembla que tant la gent que fem divulgació com les històries de les pel·lícules tinguen la vida resolta en aquest sentit, i no és així per a res.

Com és d'important tindre referents a l'hora de créixer en la diversitat de gènere i sexeafectiva i poder, així, trencar els discursos tipus "això és una moda" o "això és una cosa passatgera"?

Tindre referents i tindre espills en els quals pugues referenciar-te ho és tot. Significa que eixa coseta que tu vius com un estigma o que alguna cosa no va bé en tu, doncs que de sobte hi haja una altra persona que et puga dir que t'entén, que li passa igual i que està tot bé. Es tracta de col·lectivitzar allò que estem vivint. En general, allí per on vaig, m'estic adonant que el professorat s'està assabentant molt menys que l'alumnat de tot el tema de la diversitat. És important posar-nos les piles.

Envers la xicalla, per exemple en les xarrades en general parlem i pensem críticament referent al pes de no ser o semblar marica. És important reflexionar al voltant de com als xiquets se'ls socialitza per a no ser o semblar xiquetes o no ser o semblar mariques. Bàsicament, com diu Élisabeth Badinter, se'ls ensenya per a no ser o semblar un xiquet: sense por, sense tristesa i sempre forta. Com els està apel·lant tot això a ells i a elles? També m'agrada molt quan Miquel Missé, activista trans, diu que parlar de les identitats i de la qüestió trans no és només una realitat que li vindrà millor a les persones del col·lectiu sinó a totes les persones que hem sentit que dins de les presons del que se suposa què és ser home o dona, o com hem de comportar-nos, no ens hem sentit representades. Per altre costat, soc activista bisexual, i a mi m'ha travessat molt la bifòbia.

Entrevista amb Isa Duque "Psicowoman". Autoria: Julia Barranco.

El llibre començava recordant-nos el que us haguera agradat saber tant a Lyona com a tu als vostres quinze anys. Mirant en perspectiva i tractant d'activar horitzons, quines t'agradarien que foren les demandes, les preocupacions i les realitats dels xiquets i xiquetes que estan naixent actualment i que dins de quinze anys estaran en plena efervescència adolescent? O plantejat d'una altra manera, com t'agradaria que estiguera la societat dins de quinze anys respecte a l'abordatge de la sexualitat entre la població adolescent?

Tinc una mirada bastant esperançadora sempre. M'imagine que la gent que acaba de nàixer, i que dins de quinze anys serà adolescent, no repetirà moltes de les cagades que hem fet la gent de més edat perquè no hem tingut molt clar com abordar l'avanç d'allò digital. M'imagine amb tot eixe meló ja resolt. També me'ls imagine amb un pensament crític en el qual ja no se'ls colen certes coses en les quals el capitalisme actualment continua tenint molt poder de seducció i que apel·la, bàsicament, a un individualisme exacerbat. Imagine un país en el qual la xicalla des dels tretze i catorze anys puguen constituir les seues pròpies associacions i que puguen fer incidència política. M'agradaria que els animàrem, encara que estic segura que ja ho faran pel seu compte, a sentir que les seues veus són importants i a alçar-les enfront de la injustícia.

En la línia de la diversitat i els feminismes, imagine que desmuntaran i dinamitaran el model de família tal com ho entenem ara. Que li hauran donat unes quantes tornades a la jerarquització afectiva i que són conscients de la importància de cuidar tot el que t'envolta. En definitiva, que trenquen amb moltes de les veritats apreheses que tenim com a generació i que ens pesen en la nostra socialització. Jo lluite, però patisc, i m'agrada pensar que la xicalla que ve patirà menys pels cànons establits.

Acabem d'acabar l'esborrany d'un nou llibre que ix al setembre sobre el dilema de les pantalles i les noves generacions. Hi ha un capítol en el que parlem del concepte d'esperança i utopia des de la mirada de dones fascinants com Remedios Zafra, María Zambrano o Emma Goldman. Remedios diu: "La esperanza es lo que nos sujeta a la vida en la expectativa del futuro. Y no podemos perderla, porque eso supondría sucumbir, incluso sucumbir como humanos. Quien no tiene esperanza se deja mover, se deja llevar (...) el futuro es algo que se puede construir, es algo que podemos modificar, que no está predeterminado. En esa posibilidad de transformar y mejorar el mundo, yo creo que es donde radica la esperanza". Doncs això.

Signatura de llibres. Autoria: Julia Barranco.