«Somriures amb Llorenç»: homenatge al mestre contacontes

Llorenç Giménez Tarazona va nàixer a Alfafar (Horta Sud) l'any 1954 i va ser un dels vertebradors del territori valencià amb la recuperació de rondalles i endevinalles, el que li va fer recórrer tot el País Valencià, part de les Illes Balears i Catalunya. No obstant això, el primer gran ofici que va tenir va ser el de mestre. Va començar a treballar a la cooperativa d'ensenyament "Escola Gavina", tant a la seua primera ubicació a la localitat de l'Eliana (Camp de Túria) com més tard al seu emplaçament actual Picanya (Horta Sud), així com a l'escola pública de Llaurí (La Ribera).

L'any 1995 es va decidir agafar-se una excedència per tal de dedicar-se a contar històries per tots els pobles, escoles i biblioteques del País Valencià així com de la resta de l'estat. I amb el nom de «Llorenç, el contacontes» és conegut per desenes de milers de xiquetes i xiquets i persones adultes. Llorenç es va dedicar tota la seua vida a l'ensenyament de petits i jóvens mitjançant els seus llibres i entre les seues obres més destacades trobem "Les endevinalles de Llorenç" (Tàndem Edicions), "El fantasma d'ulls blaus" (Tàndem Edicions) o "Més contes, per favor" (Edicions Bromera).

L'agost de 2019 ens va deixar després de sofrir una infermetat greu. La societat valenciana, honrada per la seua vivesa i els seus aprenentatges, li ha realitzat nombrosos homenatges al llarg d'aquests tres anys. En octubre de 2019, la Generalitat Valenciana li va atorgar la Distinció al Mèrit Cultural "com reconeixement a la seua sensibilitat i enginy per fer màgia amb les paraules deixant bocabadats a xiquetes, xiquets i majors, que tingueren el privilegi d'escoltar-lo". Avui ens centrem, no obstant, en un altre homenatge ben especial, el que li van retre des de la seua primera escola, l'Escola Gavina. A través del projecte «Somriures amb Llorenç» (Edicions Bullent), una iniciativa que combina la composició oral i musical, així com l'expressió gràfica, l'alumnat d'aquesta escola recorda la gran petjada que Llorenç ha deixat, generació rere generació, als nostres cors.

Com diu el mestre i coordinador del projecte Ferran Aleixandre, aquesta iniciativa ha consistit a oferir un pou «d'estima, reconeixement i gratitud, per aquest ordre», a través d'un concert ple «d'emocions, de joia, de rialles i de passió, atributs que Llorenç va escampar a través de les paraules, l'oralitat i els llibres». Un projecte d'homenatge que és, també, un projecte educatiu. Aquesta setmana conversem, des de Territori Educatiu, amb Ferran Aleixandre, mestre de l'Escola Gavina, Martín Calabuig i Laia Morelló, com a representants de l'alumnat participant d'aquest projecte, i amb Núria Sendra, editora d'Edicions Bullent i autora del conte que acompanya aquesta iniciativa. De la seua mà ens endinsem a descobrir les línies mestres d'aquest projecte en homenatge al mestre, contacontes i amic Llorenç Giménez que, més de tres anys després, encara continua més present que mai i ho fa, sobretot, com més li agradava a ell: a través de la paraula, la cançó, la rondalla i la poesia.

Llorenç Giménez a la 'Fira del Llibre'.

Llorenç Giménez Tarazona: el do de la paraula.

El mateix Llorenç explicava al setmanari «El Temps» quin va ser el seu camí iniciàtic cap al món del conte contat, de la rondalla popular, un gènere molt oblidat però alhora immortal: «mon pare cantava tangos i fandangos en les festes familiars i de carrer i el seu fill mitjà, jo, contava alguns acudits i feia alguna cançó. Els amics sempre em deien: 'Conta-ho tu que tens més gràcia'. Així, doncs, els primers que em feren parlar en públic foren la família i els amics. Des de ben jove sempre he estat aquell que coordinava les festes, però no per protagonisme, que mai m'ha agradat agafar-lo, sinó perquè m'era una cosa fàcil. D'una manera natural em trobava davant de cent persones i jo era la peça que coordinava l'acudit, la cançó, la representació... i tot això em va donar un bagatge que després m'ha servit de molt».

L'any 1975 va començar a fer de mestre a l'escola cooperativa La Gavina, «una cooperativa d'ensenyament, tot en valencià, on en aquella època ja treballàvem l'aprenentatge a base de contes, jocs i cançons. En aquells anys jo ja me'n sortia molt, explicant contes. Més endavant, quan impartia classes de matemàtiques i ciències naturals al cicle superior, a les hores de pati, per desemboirar-me, també narrava històries. El 1977 vaig descobrir el Xesco Boix. Fou per a mi un punt de referència. Un altre fet important va ser que Ferran Zurriaga em va introduir als Aplecs de Xiquets i Xiquetes d'Olocau. Des del primer any em cridà perquè em fera càrrec d'aquesta vetlada. Tot el poble hi participava i per a mi va acabar sent sagrat acudir cada estiu a Olocau. Són experiències que et marquen i et proporcionen un bagatge. Amb tot, he acabat especialitzant-me en l'aplicació didàctica de contar contes».

L'escola, per a Llorenç, era una aliada essencial a l'hora de construir país i de recuperar la cultura popular. Segons reflexionava el contacontes: «és difícil recuperar les històries, cal tenir molta confiança amb les persones perquè te les expliquen, perquè traguen del seu pou de la memòria les rondalles». Recollint aquest esperit va sorgir la voluntat, des de l'equip de l'Escola Gavina, de posar en relació la paraula, la veu i l'emoció. D'aquesta manera va nàixer el projecte "Somriures amb Llorenç".

Llorenç Giménez contant contes a l'Escola Gavina.

«Somriures amb Llorenç»: homenatge al mestre contacontes.

El projecte «Somriures amb Llorenç: un homenatge al mestre» naix a l'escola el desembre de 2019 amb la festa de la música. L'escola, així, va voler retre-li homenatge al seu amic, rondallaire i amant de la cultura valenciana. En paraules de Ferran, qui ha estat el coordinador del projecte: «ha sigut un projecte fet des del cor que s'ha cuinat a foc molt lent. Han sigut dos anys de treball a les sessions de música. A més, mentrestant no hem deixat de banda altres aspectes curriculars i, també, altres projectes com la 'Festa de la Música' o l'esdeveniment 'Sí a la pau'. Però aquest ha estat diferent pel que significa Llorenç per a nosaltres. Això ha estat molt bonic. A més, s'ha donat la coincidència que aquest grup d'alumnat és un grup molt especial. Ara ja no estan a l'etapa de Primària i ja no estic amb ells, i per a mi era una manera molt bonica de concloure una etapa de nou anys súper intensa amb un projecte fet des del cor i amb molta cura. Ha sigut màgic».

La figura de Llorenç ha significat, al llarg de tota la història de Gavina, un element cadbal a l'hora de posar en valor la història i la cultura popular del nostre voltant. En aquest sentit, Albert Dasí, actual mestre i antic director de l'escola, va escriure a l'hora de presentar aquest projecte: «hi ha persones que passen pel món i ens marquen en la vida. I una vegada marxen, continuen sent ben presents. Aquestes persones signifiquen amistat, són un espill on emmirallar-nos, família. I són un record que mai no deixa de ser i aparéixer en la diversitat de moments que vius. Llorenç Giménez és una d'aquestes persones. Ell ens va transmetre la importància de fer vincles, de fer cultura, de pertinença al territori. La història d'aquest projecte, en aquest sentit, ho fa ben palés».

L'embrió d'aquest projecte va sorgir arran d'una proposta de Ferran. Tal com recorda Laia, «estàvem a classe de música i Ferran ens va proposar el projecte. De seguida ens vàrem animar. La idea de poder cantar unes cançons per a després gravar un disc ens va agradar molt. A més, la vàrem rebre molt bé perquè ens pareixia una molt bona idea fer-li un homenatge a Llorenç per poder dir-li tot el que l'estimem. Recorde quan era xicoteta i venia ací al pavelló de l'escola a contar contes i a mi m'encantava. M'ha paregut un molt bon projecte per a retre-li homenatge».

Cartell presentació projecte "Somriures amb Llorenç".

Aquesta iniciativa, que va començar entre les quatre parets de l'aula, ràpidament es va convertir en una iniciativa plena de complicitats: «personalment», recorda Ferran, «em va agradar molt fer el projecte perquè em vaig poder reunir amb Ana García, la seua parella. Vàrem estar xerrant dues hores i em vaig apuntar moltes idees. També vaig poder parlar amb les seues amigues: Júlia, Fina, Emma, Rosa Serrano... Em varen donar moltes idees i molta informació de la seua vida, i a partir d'ací Pau (Alexandre) i jo ens vàrem posar a fer les cançons. Vaig descobrir que ja des de ben jove era tot bondat, que tot ho feia perquè els altres estigueren bé, que li agradava cuidar i ajudar als infants, fer riure, imaginar i contar. I es notava, perquè qui és mestre de vocació, doncs es nota. Es nota en el gest, en la mirada i en les paraules. L'Escola Gavina ha d'estar orgullosa perquè Llorenç començara a ser mestre en aquesta escola».

Quines varen ser les línies mestres inicials, què és el que volíeu que incorporara i què volíeu treballar? «Sempre que es fa un projecte cooperatiu, tu has de tenir un objectiu final. Per a gravar-lo i valorar tot el treball fet i que després l'alumnat ho puga valorar. El projecte en si al principi no era tan gran. Teníem unes cançons originals nostres i teníem un grup d'alumnes que cantava molt bé. La proposta de gravar les cançons va eixir sola pràcticament. Els va parèixer perfecte. Però després vàrem decidir anar un poc més enllà i proposar-li a Núria Sendra, d'Edicions Bullent, participar amb una història. Per tal d'acompanyar-la, vàrem treballar una sèrie d'il·lustracions. Va haver molt de respecte i es varen cuidar molt bé els temps. Això també ha implicat un fum d'hores extra per la meua part de cara a l'ordinador fent els muntatges, però ho fas igual que fas els informes: amb molta estima, sobretot per Llorenç. El fil mestre de tot aquest projecte jo diria que ha sigut l'estima».

«Allí a la mateixa classe muntàvem l'estudi d'una forma quasi professional» recorda Martín, i afig: «al final, amb aquest projecte vàrem assumir un poc la responsabilitat de portar i cuidar el material i comprometre'ns, durant dues sessions a la setmana, a treballar de valent. De vegades, inclús gastàvem alguna hora del pati per tal de continuar donant-li forma, ja que era un moment en el qual les aules estaven buides i es podia enregistrar un solo musical sense interferències».

El conte pensat per Núria els hi va encantar. En les paraules d'aquesta escriptora: «el conte conta la història de quan la fada Violeta va conèixer Llorenç. Ella va desitjar que el regal que tenia preparat per a un consentit príncep de rondalla fos per a aquell nadó tan especial: 'jo, la fada Violeta, t'atorgue el do de la paraula. Seràs capaç de teixir històries meravelloses i, en explicar-les, ningú quedarà indiferent'». Laia, seguint el fil de la història, aporta: «la fada dona el poder de contar històries i d'imaginar per tal de poder contar-les. De fet, al conte l'ajuda a imaginar, en un somni, un mas on les flors i els animals parlen. M'agrada el personatge de la fada perquè té molta confiança amb ell i quan es mor es queda molt trista, com tota la gent que li estimava. I a més, al llibre apareixen anècdotes reals de la vida de Llorenç. Per exemple, quan acabat de nàixer van haver de posar-lo en una capsa plena de botelles calentes, ja que havia nascut setmesí. Ens va ajudar a conèixer-lo amb més profunditat».

Ferran comparteix, il·lusionat, el bon camí que ha tingut el projecte des dels seus inicis: «ha sigut màgic. Per exemple, Mai Jiménez va dibuixar totes les il·lustracions a la primera, no es va equivocar en cap. El conte de Núria va enamorar l'alumnat. Tot ha eixit rodat. I les presentacions han eixit de meravella, ells han organitzat tot l'acte: com presentaven, qui narrava, l'ordre de les cançons i l'organització dins l'escenari. Tot això dona un bagatge als nanos molt important, que a la millor ara no són conscients, però quan siguen més majors segur que ho recorden amb afecte. Aquests són projectes que no s'obliden mai».

A més, aquest ha estat un projecte que ha implicat tota la comunitat educativa, no solament l'alumnat de l'escola. Tal com ens explica Laia: «en el conte hi ha un QR on pots accedir i allí apareix un videodocumental on parla l'alumnat i, a més, tot el món que ha participat d'alguna manera. El vídeo, que dura uns trenta minuts, és molt bonic perquè sense adonar-nos-en, diem tots el mateix: que açò està fet per a Llorenç». Ferran pren la paraula i continua: «les famílies s'han implicat molt, per exemple tenim a Carmina que és la mare d'Adriana, una companya de classe, que toca el violí i també està en el cor de pares i mares de l'escola. També està Rafa, qui participa del cor, el meu germà toca la bateria i també va col·laborar, i un fum d'exalumnes que també han participat del projecte tocant instruments. També ens ha ajudat Manolo, el pare de Manel, enregistrant les presentacions que hem anat fent, com la de l'edifici Veles e Vents de València. La veritat és que les famílies són una peça clau perquè l'alumnat puga comptar amb el material adient per enregistrar les cançons i per acompanyar-nos a les presentacions. És d'agrair tenir-les ben a prop i la veritat és que hi ha hagut una implicació bestial». Una reflexió a la qual se suma Martí, qui afegeix: «el QR està molt bé perquè al cap i a la fi en aquest projecte les cançons són un element molt important i allí, amb l'ajuda del mòbil, de seguida les pots escoltar. A més, també es poden veure els vídeos de les presentacions i moltes fotos del procés de creació que hem fet. Crec que és un element extra que aporta molta informació d'allò que ha suposat el projecte durant tot el seu procés».

Llorenç Giménez recitant rondalles.

Ampliant els límits d'allò possible: l'aposta pel treball per projectes.

La directora de l'Escola Gavina, Empar Martínez, afirma al videodocumental que aquest és un projecte cent per cent Gavina. Aquesta consideració, que també comparteix Ferran, ve donada per l'esperit de treball cooperatiu que caracteritza el quefer diari a aquesta escola. «És per la manera de fer-ho. El fet de proposar fer alguna cosa i que els mateixos nanos duguen el pes del projecte o que s'acabe i veure que el projecte encara continua i continuarà. El treball cooperatiu és súper important, saber cadascú el que ha de fer i com fer-ho és essencial. Això significa l'esperit de la nostra escola: el treball conjunt per allò comú» afirma Ferran.

Quins aprenentatges suposa apostar per treballar d'aquesta manera? En paraules del mateix Ferran: «m'encanta treballar per projectes perquè sempre aprenc coses. Intente no repetir el mateix projecte mai. I la veritat és que he aprés, una, a ser pacient i a esperar, i una altra cosa és a posar l'estima per davant de tot, sobretot la que han posat els xiquets i les xiquetes. M'han ajudat a aprendre a fer les coses d'una manera més incondicional encara. No podria dir que és el millor projecte que he fet perquè no m'agrada això de jerarquitzar, però estic segur que serà un projecte que, d'ací a uns anys, quan el nostre alumnat porte als seus fills a l'Escola Gavina, al·lucinarem, ens riurem i ens abraçarem. El conte ja és una realitat, i de segur que les generacions actuals i les que venen se'l llegiran als seus fills o als seus nets. Això voldrà dir que haurem aconseguit l'objectiu principal: recordar a Llorenç, que estiga present per sempre. Ells ho saben: no estar ací físicament no vol dir que no estigues. I Llorenç, afortunadament, continua estant cada dia».

Martí, des de la seua vivència, comparteix allò que diu Ferran i aporta: «Al llarg del projecte hem experimentat coses noves, coses que no havíem fet abans. Ha sigut un projecte molt diferent dels altres que he fet en l'escola. No pensava que s'allargaria durant tant de temps, això és un bon senyal. M'ha agradat». Laia, per la seua banda, recorda «quan vaig anar a la visita a l'editorial. Vaig aprendre que els dibuixos costen molt de fer i que de vegades els has de tornar a fer perquè queden com vols, o tornar a fer-te una idea que pensaves que aniria bé i te n'adones que no. Són experiències que no havia experimentat mai. En aquest sentit, destaque la paciència i la cura que s'ha tingut al llarg del projecte. De vegades es feia pesat, perquè calia gravar i gravar diverses versions de les cançons perquè eixia algun soroll inesperat o algú s'equivocava en una lletra», i conclou: «però ha pagat la pena de sobra. I he de dir que a aquest projecte encara li queda molta vida!».

Llorenç Giménez amb el seu amic Carles Cano.

Més informació:

- Documental "Somriures amb Llorenç": https://vimeo.com/704455161

- "Els contes de Llorenç Giménez", al web d' À Punt: https://lacolla.apuntmedia.es/alacarta/els-contes-de-llorenc-gimenez

- Espai web "Escola Gavina": https://escolagavina.cat/

- Espai web "Edicions Bullent": https://bullent.net/

- Perfil Instagram "Escola Gavina": https://www.instagram.com/escolagavina/

- Perfil Facebook "Escola Gavina": https://www.facebook.com/escolagavina.cat