Les pràctiques democràtiques a l'escola es recuperaren, al territori valencià, l'any 1968 amb 'Tramuntana', una escola pionera nascuda sota el paraigua pedagògic de la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat, i que més tard va anar trobant el seu camí i el seu ideari pedagògic sota els projectes 'Mistral' i, finalment, 'La Masia'.

La Tramuntana fou un projecte de caràcter privat que recollia la inquietud que hi havia en el si del nacionalisme valencià per fundar una escola alternativa a la franquista: valenciana, democràtica, activa, creadora de consciència cívica i que serviria de model per a altres centres. En aquest sentit, i donades les dificultats per posar en marxa un projecte com aquest, un conjunt de personalitats vinculades al valencianisme polític li donaren suport econòmic, com és el cas de Vicent Ventura, Joaquín Maldonado Almenar, Joan Fuster, la Fundació Huguet de Castelló, Adolf Pizcueta, Doro Balaguer i Enric Tàrrega. Altres, a més, hi matricularen els seus fills i filles. Es tractava d'un grup de professionals liberals, amb consciència nacional, un alt grau de compromís civicopolític (afiliats a partits clandestins, des de la democràcia cristiana a l'esquerra del PCE) i, alguns, practicants d'un cristianisme amb una forta base social.

El 9 de setembre de 1968, La Tramuntana inicia el seu camí en un xalet llogat al Vedat de Torrent, sota el règim de societat anònima. Es tracta d'un col·lectiu format per vint-i-vuit xiquets i xiquetes, de dos a catorze anys, i els mestres Enric Alcorisa, Adela Costa i Carme Mira, que treballen junts per tal de «crear una autèntica escola, que responga a les característiques culturals del nostre poble amb un esperit nou d'ensenyança que afavorisca la desclosa progressiva de les aptituds individuals de l'infant», tal com afirmen al llibre 'Les cooperatives d'ensenyament al País Valencià i la renovació pedagògica i social (1968-1976), escrit per la professora de la Universitat de València Carmen Agulló i el professor de la mateixa universitat Andres Payà.

Per tal d'endinsar-nos en el projecte inicial de Tramuntana, aquesta setmana entrevistem a Enric Alcorisa i Adela Costa, membres fundadors d'aquesta escola. De la seua mà recuperem els inicis d'aquesta iniciativa, les dificultats amb les quals es varen trobar i les il·lusions amb què es varen posar a construir un projecte pedagògic, polític i social per crear consciència cívica a la dècada dels anys seixanta del segle passat.

Adela Costa i Enric Alcorisa.

Com va nàixer el desig de crear un projecte com el de l'escola 'Tramuntana'?

Adela: Durant l'últim curs dels meus estudis de pedagogia vaig contactar amb Ferran Zurriaga a través de Pepa, la seua companya, amb qui jo tenia una bona amistat arran d'anar juntes a la universitat. Ella estudiava Infermeria i jo Magisteri. A través d'ella vaig conèixer a Ferran, qui em va convidar a formar part del grup Freinet, que al principi era la secció de pedagogia de Lo Rat Penat. Més tard ens vàrem independitzar d'aquesta entitat i ja ens organitzàvem autònomament com a grup. En aquell moment no teníem un lloc fix de trobades, anàvem rodant allà on trobàvem o ens cedien algun espai.

Enric: El motiu principal pel qual ens vàrem despenjar de Lo Rat Penat va ser que varen començar a assumir postulats més conservadors al voltant de la llengua i en l'àmbit polític.

Adela: De totes maneres, nosaltres estàvem allí no perquè estiguérem 100% d'acord amb els plantejaments de Lo Rat Penat, sinó perquè no teníem un altre lloc on anar. Ens reuníem allí perquè Ferran tenia relació amb gent d'allí però, per exemple en el nostre cas, ni jo ni Enric pertanyíem a aquesta organització.

Tot el món que estava en aquesta secció eren mestres de l'escola pública, havien fet les oposicions i havien tret la seua plaça, a excepció d'Enric i jo, que érem els més joves. Dins d'aquest grup treballàvem de valent reflexionant i llegint sobre com podíem ensenyar d'una altra manera molt diferent de la que hi havia majoritàriament en aquella època. Nosaltres seguíem els pressupostos sobretot de la pedagogia Freinet, de la qual vàrem aprendre gràcies a Ferran, que ens va facilitar els materials i les lectures. Érem una cosa única a tot l'estat espanyol.

Com cadascú estava treballant a una escola, ens trobàvem al grup per posar en comú allò que estava fent cadascú a la seua aula aplicant, fins on podien, les tècniques Freinet. Però aquesta era sempre una experiència molt parcial. Analitzant aquesta realitat, vàrem pensar que estaria bé muntar una escola que responguera totalment a la manera d'entendre l'educació segons els postulats d'aquest pedagog francés. Els únics que estàvem disponibles per començar a treballar érem Enric i jo, i ens vàrem encarregar de posar en marxa aquest nou projecte.

Enric: L'escola es va posar en marxa el 9 de setembre de l'any 1968. Amb vint-i-vuit alumnes, una cuinera, tres mestres, un conductor d'autobús i, una miqueta més tard, va arribar Dilluns, el nostre gos. Ens vàrem instal·lar al Vedat (Torrent), a un xalet que es deia 'Villa María', i vàrem començar a recollir alumnes. No vàrem fer cap tipus de publicitat encara que sí que teníem uns fullets on recollíem allò que era i allò que volia ser l'escola.

Adela: L'escola tenia dos eixos fonamentals. Un era l'educació, fonamentada en la pedagogia Freinet, i l'altre eix era el tema del país, l'arrelament al seu context i a la nostra llengua. Nosaltres la primera cosa que vàrem fer va ser comboiar a un seguit de famílies que sabíem que els interessaria una escola d'aquestes característiques.

Enric: El projecte es plantejava, a més, com a escola laica, coeducadora, científica i, evidentment, arrelada al país i al medi. La llengua curricular era el català. Com ha dit Adela, vàrem començar a visitar a una sèrie de persones que créiem que podien estar interessades i que tenien xiquets en edat escolar. Al principi era una escola que tenia nanos des de dos anys fins als catorze. Era una escola, tal com es deia antigament, unitària.

Treballant a l'escola 'Tramuntana'. Any 1969. Font: La represa del moviment Freinet 1964-1974 - Ramos, A.; Zurriaga, F. et al.

A l'hora de posar en marxa aquesta escola, anaren sorgint algunes qüestions importants, com per exemple com estructurar un projecte com aquest, la seua situació legal i la fórmula jurídica de l'escola.

Adela: Totes aquestes qüestions no ens les vàrem plantejar a priori. Anaven apareixent a mesura que anava passant el temps. La qüestió fonamental és que el grup de mestres Freinet decideix crear una escola on no tinguérem interferències de cap tipus i on es poguera dur endavant un projecte pedagògic com aquest lliurement. Teníem un grup de mestres i havíem de trobar a un grup d'alumnes, però no solament això, sinó que també necessitàvem a les famílies i a més gent que poguera aportar econòmicament i ajudar, així, a l'establiment de l'escola. I vàrem fer una sèrie de visites a allò que podríem anomenar, d'alguna manera, com els «pares de la pàtria», perquè hi havia més pares que mares també en aquesta qüestió pel motiu de sempre, de com està muntat tot aquest món. Per exemple, econòmicament ens va recolzar Joan Fuster, Ventura, Enric Tàrrega, Doro Balaguer i Adolf Pizcueta. La veritat és que ens varen ajudar molt. I, a més, també cada família pagava una quota mensual.

Enric: És important remarcar que, al principi, no hi havia una quota fixa. Cada família pagava el que creia que havia de pagar i el que podia. Això he de reconèixer que creava una disfunció perquè mai hi havia els mateixos ingressos mensualment, però havíem de pagar els sous i el lloguer de l'espai. Això, i em sap mal dir-ho, creava una situació d'incertesa, ja que algunes famílies (encara que afortunadament no totes) preferien posar els seus diners per a altres coses i no captaven la importància que tenia pagar una mensualitat fixa per a garantir el correcte desenvolupament de l'escola. Més tard, haguérem de posar una mensualitat fixa perquè era molt complicat tirar endavant amb aquesta incertesa.

Pel que fa a reconeixement per part de l'Administració Pública, us varen posar algun tipus d'entrebanc?

Adela: Mai. Entre les coses diferents que hi havia aleshores en comparació a ara és que hi havia molta menys funció de la inspecció. La nostra era una escola privada i allí estàvem, no vàrem tenir mai problemes com els que podríem patir avui, on has de tenir-ho tot en regla i tots els tràmits i permisos al dia.

Enric: Encara que alguna vegada, en alguna visita de la inspecció, haguérem de traure els alumnes més majors per la finestra perquè s'amagaren (riuen). Cal tenir en compte que no estàvem en situació legal per a tenir, a final de cada curs, el document justificatiu que acreditava que havien cursat els seus estudis, i això suposava que ens podíem posar en un gran problema. Això ho arreglàvem, dins del mateix grup Freinet, com a educació domèstica, i anàvem a l'escola d'algun company o companya i allí ens feien la formalitat d'acreditar amb un paper aquests estudis.

Adela: Això dona compte que la vigilància, el seguiment i la burocràcia, no era molt elevada en aquella època.

Enric: La veritat és que no hi havia massa dificultats en aquest sentit. Per exemple, de vegades anàrem a l'escola d'un company nostre, Ismael, a la localitat de Montcada. El director de l'escola era un fatxa perdut (sic), però no s'assabentava. Ell firmava i ja.

Adela: Per què? Perquè érem una escola privada que ens havia pegat per fer-ho en valencià i, pensaven, «ja s'apanyaran».

Acte celebració 50 anys d'escola 'La Masia'.

L'aposta per una escola en català i amb una forta consciència valencianista us va suposar algun problema?

Adela: Això ens va caure poc. Almenys és la percepció que tinc. Però sí que hi ha algunes anècdotes ben gracioses. Recorde que una de les nostres inspectores, Encarna Piles, quan venia, nosaltres amagàvem els xiquets més majors que ja estaven en edat de tenir un paper escolar i no el tenien, tal com ha comentat abans Enric. Un dia va vindre la senyora Encarna i estàvem a l'hora del patí jugant. Allí estava un alumne que es deia Germà Miralles i jo li vaig dir «vinga Germà, baixa de l'arbre que et faràs mal», i després la inspectora va posar a l'informe que érem com una espècie de secta perquè «se llaman 'germans' entre ellos» (riuen).

Enric: Realment crec que a aquesta inspectora li va impactar venir a l'escola perquè, per exemple, els més menuts moltes vegades anaven mig nuets quan feia bon temps, altres anaven apujant-se pels arbres constantment... Clar, era una cosa que cridava l'atenció, i més en aquella època. Aquella senyora se'n va anar escandalitzada.

Aquesta escola, com ja heu comentat, sorgeix arran d'una proposta del grup Freinet ací al País Valencià per tal de crear un centre experimental que tinguera com a eix de treball els pressupostos educatius freinetistes. A grans trets, com definiríeu aquesta proposta pedagògica?

Enric: Una part ja ho hem estat comentant: una escola laica, coeducadora i arrelada al país i al medi. I per altra part estarien el que es coneixen com les tècniques Freinet: el text lliure, a través del qual els xiquets aprenen a llegir i a escriure i sobretot, a més, a expressar el que volien; la impremta, que en aquell moment utilitzàvem la coca de gelatina, que era una vietnamita, on s'imprimien els textos que havien triat entre els nanos, i això ho repartíem i ho utilitzàvem com a material per a ensenyar a llegir i a escriure; també imprimíem dibuixos dels nanos utilitzant el linòleum; un altre eix seria el teatre, a l'escola es representaven obres i moltes vegades els nanos escrivien o, si encara no sabien llegir, ens contaven la història i la muntàvem conjuntament. Amb totes aquestes activitats i tècniques es fomentava l'esperit de treball col·lectiu.

Adela: Aquestes són les tècniques que utilitzàvem, però la pedagogia que féiem servir era idèntica a la pedagogia Freinet. Què defensava aquesta pedagogia? Una escola democràtica, on s'escolta a tothom i on es fa partícip a tothom del funcionament del centre, una escola no impositiva, una escola laica, arrelada al medi, no només a la llengua sinó a la cultura, la geografia i la història.

Enric: Per tal de fer-se una idea, allò que s'havia de fer diàriament a l'escola es decidia entre tots i totes. Tots els matins féiem una assemblea, com un hàbit inicial de cada dia. I els problemes de disciplina també es resolien així, en l'assemblea s'explicava allò que havia ocorregut i es prenien decisions.

Adela: Un altre aspecte clau era la correspondència interescolar, on es practicava l'escriptura a través de l'intercanvi de cartes amb alumnes d'altres escoles. Això ens permetia no ser una escola aïllada sinó tenir comunicació amb altres escoles, dins del País Valencià, d'arreu de l'estat espanyol i inclús de França.

Espectacle de titelles a l'Escola Tramuntana. Font: La represa del moviment Freinet 1964-1974 - Ramos, A.; Zurriaga, F. et al.

L'altre aspecte important era la relació amb les famílies, quin paper jugaven dins de Tramuntana?

Adela: Al principi l'escola, des del punt de vista administratiu, primer era una Societat Anònima, i la portaven alguns pares i altres persones vinculades a l'escola. Després es va convertir en una Societat Limitada durant un curt espai de temps i, finalment, es va convertir en una cooperativa de pares. La implicació de les famílies era un eix clau des de tots els punts de vista: perquè contribuïen econòmicament al manteniment de l'escola, sobretot als inicis, i també perquè estaven molt implicats en el projecte de l'escola des del punt de vista educatiu.

També hi havia malentesos, perquè per exemple moltes vegades els xiquets arribaven a casa plens de fang després d'haver estat rebolcant-se per tot el pati, i hi havia famílies que això no els pareixia bé. També hi havia malestar amb altres famílies perquè, arribats a una edat, alguns alumnes encara no sabien multiplicar del tot o anaven endarrerits en l'àmbit de lectoescriptura.

Enric: Cal tenir en compte que nosaltres partíem de la no experiència com a mestres en una aula i molt menys en una escola intentant impartir una educació inspirada en Freinet. En aquella època llegíem a Makarenko, Sumerhill, Barbiana, etc., llegíem a punta pala i tractàvem d'aprendre molt, de forma constant. Però no teníem experiència.

Adela: Nosaltres vàrem entrar en moltes contradiccions, però evidentment aquesta és una reflexió que hem fet a posteriori al llarg dels anys. Com deia Enric, tant per a ell com per a mi era la nostra primera experiència en l'ofici, no havíem exercit mai. I clar, això estava present i ens va condicionar prou. És cert que el grup Freinet ens tirava una maneta, però no estaven cada dia a l'escola i cadascú tenia la seua feina, així que ho féiem com podíem i sabíem. No obstant això, allí a l'escola férem un bon grapat d'estatges, de trobades coordinades generalment per Ferran Zurriaga, on ens dedicàvem a debatre i a posar en pràctica alguna tècnica Freinet per tal de poder aprofitar-ho a l'escola. Eren jornades de treball molt enriquidores.

A més de la falta d'experiència, la veritat és que nosaltres vàrem començar la casa per la teulada, és a dir, nosaltres vàrem entrar de colp en una situació que depenia exclusivament de nosaltres. I teníem la sensació que ens estàvem menjant el món. Teníem unes idees, unes reflexions teòriques i unes experiències dins del grup Freinet però també dels teòrics de l'educació que ens espentava a fer-ho nostre i posar-ho en marxa.

Espais actuals de l'escola 'La Masia'.

L'any 1975, i després d'alguns canvis dins del projecte i de l'equip educatiu, va començar el projecte d'Escola La Masia. Primer vos vàreu ubicar a Montcada i a Manises i, més tard, a Museros. Què va suposar i amb quina voluntat va nàixer el projecte?

Enric: Nosaltres sempre ens consideràvem Tramuntana. En un primer moment, l'any 1973 vàrem canviar de nom a 'Mistral'. El canvi de nom era per una qüestió legal, per tal de veure si aconseguíem el reconeixement, però no ho vàrem aconseguir. El projecte encara va tardar un temps a ser reconegut. L'any 1975, i ja amb el nom de 'La Masia', fins i tot, anàrem a Madrid una companya de l'escola, Xelo Zaragozà, i jo, però no ho vàrem aconseguir. No sé per quina raó. Es va legalitzar una vegada aprovada la Constitució, l'any 1978. A partir d'aquell any es va agilitzar tot i ja ens la varen legalitzar.

Una cosa molt curiosa és que a partir d'aquest moment teníem les inspeccions reglamentàries, tal com calia. El nostre inspector en aquell moment era Rafael Bañares, i recorde que la primera visita que ens va fer el vàrem fer seure amb nosaltres i li vaig ensenyar tota una pila de treballs que havia fet el meu alumnat i li vàrem dir: «mira Rafael, no t'enganyarem, nosaltres ací a l'escola li diem a la llengua 'català' i parlem de Països Catalans. I a més, no solament entre nosaltres sinó amb l'alumnat. En aquests treballs ho pots confirmar». La seua resposta va ser «por favor, yo no tengo nada contra la catalanidad». I la veritat és que, sorprenentment, sempre va estar al nostre costat.

L'any 2018 La Masia va complir 50 anys. Tirant la vista enrere, per a vosaltres què va suposar iniciar un projecte com aquest?

Adela: Ho valore moltíssim. Crec que ha estat un privilegi formar part i dur a terme, amb totes les mancances i errades, una experiència d'ensenyament com aquesta, muntant una escola d'aquestes característiques amb un projecte pedagògic tan renovador i progressista, el més avançat que hi havia en el món en aquell moment. I sempre tenint clar que això no ho podíem fer si deixes de banda el tema de l'arrelament al medi, és a dir, si deixes de banda la teua llengua i la teua cultura. Això jo, actualment, no ho entenc, no entenc com la gent que ara està treballant com a mestre pot deixar al marge el tema de la llengua pròpia. Què estan fent, què volen transmetre? Quan algú no valora en absolut allò que és tan seu com la llengua i la cultura, això vol dir que no valoren per a res l'educació.

Enric: Mai m'ho havia cregut, però ara al cap dels anys sí: vàrem ser pioners. Va ser una experiència irrepetible, encara que no al nivell que nosaltres voldríem. Vull dir, l'educació no està com nosaltres voldríem, però alguna porta sí que hem obert. Va ser un somni, una bogeria. En fi, una vivència irrepetible i molt enriquidora.

Edificis actuals de l'escola 'La Masia'.

Més Informació:

Llibre 'La represa del moviment Freinet (1964-1974)', coordinat per Alfred Ramos i Ferran Zurriaga: https://www.tenda.uji.es/pls/iglu/!GCPPA00.GCPPR0002?lg=ES&id_art=1765

Article al periòdic 'El Salto' titulat 'Fent escola, fent país: medio siglo de escuela antifascista en el País Valencià': https://www.elsaltodiario.com/educacion/fent-escola-fent-pais-medio-siglo--escuela-antifascista-pais-valencia

Article al periòdic 'El País' titulat 'Érase una vez una escuela en valenciano'. Escrit per Carles Gámez: https://elpais.com/ccaa/2017/05/20/valencia/1495299041_011792.html

Article al periòdic 'Levante - EMV' titulat 'Tramuntana: la llama que prendió la escuela en valenciano': https://www.levante-emv.com/horta/2021/05/23/tramuntana-llama-prendio-escuela-valenciano-52145114.html