«Fem poble, parlem valencià»: les Trobades d’Escoles en Valencià

Arribada la primavera, «l'època on tot floreix», arreu de les comarques del País Valencià es convoca un esdeveniment clau que dinamitza, any rere any, el teixit social i educatiu del nostre territori gràcies a les Trobades d'Escoles en Valencià.

Trobades d'Escoles en Valencià.

Arreplegant l'esperit que es va iniciar, entre d'altres, amb la Festa de la Primavera que va tenir lloc a Elx l'any 1982, les Trobades porten celebrant-se sota el model actual des de l'any 1986. Des d'aleshores, milers de persones s'ajunten cada curs per reivindicar la importància de l'ús i l'ensenyament del valencià a través de cercaviles cíviques, tallers organitzats per les escoles participants i el teixit associatiu de cada comarca, activitats esportives, muixerangues i concerts de música.

«Passió», «goig», «compromís» i «lluita». Aquests són alguns dels mots que més destaca la gent quan recorda la seua participació en aquest esdeveniment. Però aquest no ha estat un camí gens fàcil. Avui, i davant el context de gran hostilitat política i social envers la llengua, la celebració d'aquesta gran festa continua sent més rellevant que mai.

Amb el pas dels anys i malgrat les resistències, les Trobades compten amb una història de lluita que ha sabut obrir-se pas i establir-se com una fita reivindicativa clau que convoca a més de 200.000 persones arreu de les nostres comarques construint, tal com deia Carme Miquel, un moviment social al voltant de l'escola.

Aquestes festes per la llengua suposen una oportunitat excepcional on poder reivindicar, des de l'alegria i el gaudi, una crida per l'acció col·lectiva per la llengua i un model educatiu de qualitat, públic i en valencià.

Trobada a Benifaió, 1986

Cartell Trobades a Benifaió, 1986.

De la resistència pedagògica a la Festa de la Primavera d'Elx

Per poder entendre la gènesi del que avui coneixem com les Trobades d'Escoles en Valencià cal mirar enrere, als anys en què mestres i famílies van reivindicar i lluitar de manera perseverant per l'ensenyament en valencià davant l'oblit institucional. Tal com recorda Remei Oriola: «la dictadura i la repressió de gairebé quaranta anys va acabar amb el treball que s'havia fet durant la dècada dels anys vint i trenta del segle passat per poder introduir la nostra llengua a les escoles. L'ús del valencià estava molt perseguit».

Tanmateix, cap al final del franquisme, grups de mestres convençuts de la necessitat de trencar amb el franquisme pedagògic, estètic i social, s'ajuntaren a l'entitat Lo Rat Penat per, de la mà de la pedagogia Freinet, albirar el nou món que estava per vindre. Aquest moviment va començar a posar en marxa un procés que anava creixent i donant forma a experiències pedagògiques a l'escola pública per part d'algun mestre o alguna mestra a títol individual, «però també des d'iniciatives privades com és el cas de Tramuntana, una escola cooperativa i pionera que oferia un plantejament d'educació completament diferent del que s'aplicava en aquella època» assevera Remei, i continua: «aquesta gent va exercir de model quan es va començar a planificar la introducció de l'ensenyament del valencià al sistema educatiu reglat».

Amb l'arribada de la democràcia, la reivindicació d'una escola arrelada al medi, on l'alumnat fora part activa del seu propi procés d'aprenentatge i on l'ensenyament en llengua materna fora un eix fonamental del dia a dia a les aules va anar arrelant-se a poc a poc. Un tímid avanç en la normalització del valencià a la societat i, molt especialment a l'escola, va començar amb el govern preautonòmic presidit per Josep Lluís Albinyana l'any 1978. El conseller José Luis Barceló, va impulsar un primer Pla Experimental d'Ensenyament en Valencià, al qual es van adscriure una dotzena de centres arreu del País Valencià. Aquest projecte va obrir una escletxa legal on, de la mà de l'Institut de Ciències de l'Educació (ICE), dirigit per Manuel Sanchis Guarner, es van començar a assentar les bases per vertebrar una bona formació del professorat per tot el territori. Aquesta empenta va ajudar a alfabetitzar en la llengua pròpia una comunitat docent que, tot i parlar valencià, no havia estat formada en aquest sentit.

La formació contínua fou un altre motor fonamental en la recuperació del valencià, de la mà de mestres organitzats al voltant del moviment Freinet, el Seminari de Pedagogia del Col·legi de Doctors i Llicenciats, l'Associació d'Antics Alumnes de la Normal, l'Institut de Renovació Pedagògica i els Moviments de Renovació Pedagògica, espais d'experimentació i reflexió didàctica que apostaven per una ètica docent que assumia la paraula, la pregunta, la coherència i el respecte mutu com a elements clau de la pràctica educativa.

En aquest context, Elx es va convertir, l'any 1982, en el primer gran aparador públic on la reivindicació de l'ensenyament en valencià va anar de la mà de l'ocupació de l'espai públic mitjançant la festa i el gaudi compartit, a través de cercaviles, concerts i tallers. Tal com recull Víctor Labrado a l'obra Les Trobades. 25 anys d'Escola Valenciana: «el precedent més antic del que després foren les Trobades d'Escoles en Valencià es troba a la localitat d'Elx (Baix Vinalopó). Allí es va celebrar la Festa de la Primavera, un esdeveniment organitzat pel Seminari Permanent de Didàctica de la Llengua i el mateix ajuntament» per a tot l'alumnat de la ciutat.

Salvador Valero, un dels mestres que coordinaren aquella jornada, explica la motivació d'aquest esdeveniment: «els col·legis que a Elx començàvem a treballar en valencià, a fer-hi algunes activitats, sobretot coneixement del medi, volíem eixir de l'escola. Elx té un terme molt gran, i a cada partida hi havia una escola unitària. Els mestres que treballàvem al centre de la ciutat solíem dur els xiquets a passar el dia en una escola del camp. Allí veien que, per als xiquets del camp, el valencià era la llengua més habitual». D'aquelles visites entre escoles i de les complicitats que teixiren mestres i alumnat va sorgir la voluntat de fer una gran festa compartida. Aquesta iniciativa, recorda Labrado, va prendre força gràcies a l'energia i el convenciment d'una jove mestra acabada d'arribar a Elx: Tudi Torró.

Trobades d'Escoles en Valencià.

De les experiències pioneres al paraigua legal de la LUEV

Malgrat tots aquests avenços, no hi havia un marc legal que garantira i protegira l'ensenyament en valencià. Aquest marc va arribar, després d'haver-se aprovat l'Estatut d'Autonomia l'any 1982, amb la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), que va suposar el tret d'eixida perquè les escoles pogueren ensenyar a llegir i escriure en valencià. «Aquesta llei és importantíssima perquè és la primera que fa la Generalitat que no fora d'organització» remarca Vicent Moreno, que destaca la vessant simbòlica: «es tracta de la primera llei efectiva que afecta drets i serveis a les persones i, a més, té la particularitat d'haver-se fet a Alacant, remarcant que la valencianitat és de tot el territori».

Paqui Gimeno recorda la transformació que es va donar amb l'arribada d'aquesta nova legislació: «la incorporació del valencià a l'ensenyament es va fer obligatòria en tots els nivells educatius, i qualsevol que haguera estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes havien d'estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà (article 18). Tots els programes que incorporava la nova norma tenien com a objectiu que, independentment de quina haguera estat la llengua inicial d'ensenyament, l'alumnat poguera expressar-se oralment i per escrit en les dues llengües».

L'aprovació de la LUEV no va esborrar d'un colp les resistències, però va aportar un paraigua legal que donava aire al professorat més exposat després de la Batalla de València. En aquest sentit, Remei explica: «per a nosaltres, mestres de valencià, l'aprovació de la llei va ser un gran suport. Estàvem assenyalats i hi havia molts factors en contra, però el fet d'aprovar-se aquella llei et donava una certa seguretat, tenies un parany legal».

A les aules, el canvi era tangible. Famílies i docents veien per fi possible que la xicalla aprenguera en la llengua pròpia i que allò que s'ensenyava, des del nom dels arbres fins a les tradicions, estiguera connectat amb la vida quotidiana, fet que oferia un aprenentatge més arrelat al territori i, en conseqüència, més significatiu. Així, amb un professorat organitzat pedagògicament i política, la creació de nous materials, una legislació pionera, i la celebració dels primers encontres que subratllaven la importància del valencià a l'ensenyament, el terreny quedava a punt perquè el model de les Trobades prenguera la forma amb què es desenvolupa actualment.

Trobades d'Escoles en Valencià.

Benifaió, 1986: la trobada que va encetar el model

Després de l'experiència primerenca a Elx, la Conselleria d'Educació va començar a organitzar diferents convocatòries a partir de l'any 1984 i, almenys durant dos cursos, a diverses comarques valencianes, com la Vall d'Albaida, la Plana i l'Alcoià. El model que acabaria imposant-se, però, seria el que va cristal·litzar el mes d'abril de 1986 al col·legi Trullàs de Benifaió (Ribera Alta), després d'un procés d'autoorganització comunitària.

El Trullàs havia rebut atacs molt durs per haver obert una línia en valencià, i la pressió també havia arribat a l'alcaldia, compromesa amb l'ensenyament en valencià. Aquella convocatòria, a més, va comptar amb la reticència inicial de la Conselleria, tal com recull Víctor Labrado. Aquella cautela tenia a veure amb la sensació que el procés «se'ls escapava de les mans», perquè l'impuls veïnal i escolar de Benifaió desbordava el marge de maniobra administratiu. Per a una part important de la comunitat educativa, l'aposta pel valencià suposava una il·lusió que arribava acompanyada d'un marc legislatiu que permetia albirar un present i també un futur per a la llengua. Finalment, i després de gestions directes amb el conseller Ciprià Císcar, van aconseguir el suport institucional.

Carme Miquel subratllava la importància que va tenir l'organització d'aquesta trobada convidant altres escoles, convertint-se en una nombrosa manifestació escolar i ciutadana que va superar els murs del centre i es va afirmar com a moviment social. Al respecte, va dir: «una cosa molt trista, en tots els començaments, és sentir-se aïllat, ser l'excepció, a casa teua». Així, la xicalla que ja tenia ensenyament en valencià al seu centre va poder veure que hi havia altres escoles com la seua, «que eren molts més xiquets que feien com ells».

Aquell matí, a trenc d'alba, el pati de l'escola estava a vessar de gent. «Recorde, a les sis del matí, veure la gent treballant, algú omplint globus d'heli. No ens podíem pensar, en la vida, que es reunirien allí cinc mil persones», rememora Josep Chaqués. El disseny de la jornada, organitzada conjuntament amb l'Associació de Famílies, permetia visualitzar la fórmula que després ha tingut tant d'èxit al llarg de les darreres dècades: cercaviles, tallers, activitats esportives, actuacions musicals i muixerangues.

Poques setmanes després, la Xara replicava l'esperit d'aquell encontre a la Marina Alta. L'èxit d'ambdues convocatòries convidava, com escriu Labrado, a repetir l'experiència i, de fet, a fer-la créixer. A partir d'aquell 1986, les Trobades es van consolidar amb un patró de participació àmplia, amb les escoles, les famílies, les associacions i les institucions públiques, un esquema que encara avui sustenta la festa i la reivindicació.

Trobades d'Escoles en Valencià, Torrent.

La celebració de les Trobades, any rere any

La celebració de les Trobades d'Escoles en Valencià suposa, any rere any, un esdeveniment clau que marca el calendari de la comunitat educativa valenciana. Aquesta celebració ofereix una magnífica oportunitat per unir-se en la defensa i promoció de la llengua i la cultura valencianes, i suposa la concreció d'un treball que, dia rere dia, a l'aula, al carrer, al teixit associatiu i a les organitzacions polítiques i sindicals, fa créixer un equip de gent militant que fa possible construir altres mons. En aquest cas, un món on el valencià és la llengua de trobada, d'esbarjo, de gaudi i de relació, i fomenta la interacció i col·laboració entre les diferents escoles participants, membres de la comunitat educativa i col·lectius de la societat civil.

Des de Benifaió fins a l'actualitat, les Trobades s'han consolidat com una festa lúdica i, alhora, profundament reivindicativa. «Ens ha servit per a donar a conèixer el projecte de l'escola en valencià, que veieren que això funcionava. I al mateix temps era una publicitat implícita de compartir un projecte: que els xiquets es matricularen a la línia en valencià» resumeix Vicent. Aquell caràcter dual, de goig i de defensa de la llengua, s'enllaçava amb la renovació pedagògica: les escoles en valencià eren espais d'experimentació metodològica, hereus dels MRP, de les Escoles d'Estiu i del moviment Freinet, i això la gent ho valorava perquè el valencià s'associava a una escola oberta i moderna.

Què suposa l'organització comarcal que tant caracteritza aquest esdeveniment? Alexandra descriu la maquinària invisible que ho fa possible: les Trobades «tenen al darrere tot un treball de comarca i de les entitats dels diferents pobles. Hi ha molta implicació. No és sols que tu arribes a un lloc, muntes unes paradetes, un concert i te'n vas a casa». La planificació comença quan acaba el curs: les coordinadores busquen els ajuntaments disposats a acollir la cita; a l'inici de curs es convoquen assemblees obertes al poble amfitrió amb la comunitat educativa, famílies, ajuntament i entitats i, a partir d'ací, es reparteixen responsabilitats: tallers, cercaviles, escenaris, logística de seguretat, neteja, paelles, samarretes i difusió. Al principi, recorda, la seua celebració se circumscrivia al centre educatiu que les acollia; després, «es va implicar tot el poble» i a la festa es van sumar l'ajuntament, les associacions i els carrers, consolidant el model comunitari.

És també «un espai de resistències», on s'explica, es convenç i es fa pedagogia amb les famílies que dubten, per tal de dignificar la llengua des de la pràctica escolar continuada. Natxo Badenes, des de la mirada organitzativa, ho concreta: és una «feina molt comarcal, amb molta gent invisible, però que són fonamentals per poder tirar-ho endavant», perquè l'entitat coordina calendari, cartelleria, samarretes i publicitat, però «cadascuna de les comarques [...] són les qui duen endavant la feina», xafant escola i teixint complicitats locals. I assenyala un esforç estratègic que s'ha impulsat en els darrers anys: organitzar festes per la llengua també a comarques de predomini castellà, com l'Alt Palància i diverses zones del sud, per enfortir la presència del valencià.

Trobades d'Escoles en Valencià.

El naixement d'Escola Valenciana

«Construir un moviment social al voltant de l'escola». Aquesta màxima, associada a la figura de Carme Miquel, és la clau que explica el naixement d'Escola Valenciana (EV) l'any 1990. Les persones que havien posat en marxa i coordinat les primeres trobades, com és el cas, entre d'altres, Carme Miquel, Empar Granell, Paqui Gimeno i Josep Chaqués, es van ajuntar per constituir la Federació Escola Valenciana - Associacions per la Llengua. Més endavant, també es va crear la Fundació Escola Valenciana per dotar-se d'un marc legal i d'estabilitat organitzativa. Des d'aleshores, l'organització ha actuat com una xarxa que sosté i amplifica la vitalitat del valencià des de l'escola cap al carrer, i des del carrer cap a l'escola.

Com s'entén, avui, el què és Escola Valenciana? Alexandra la defineix amb claredat: «Escola Valenciana és una federació de coordinadores comarcals. La seua fortalesa és el teixit comarcal que té establert. No som una entitat vertical sinó que som un espai on les decisions es prenen en junta, que està formada per representants de tots els territoris». Des d'una mirada més ampla, Vicent la veu com «una ONG per la llengua», amb una profunda convicció de fons: educar canvia el món. L'entitat, al llarg d'aquests anys, ha sabut mobilitzar el sector educatiu i, sobretot, a les famílies, anant escola per escola per tal de crear comunitat al voltant de l'ensenyament en valencià.

Escola Valenciana, actualment, és un dels principals moviments socials que hi ha ací al País Valencià. A més de potenciar i defensar l'escola pública, en valencià i arrelada al medi, assevera Natxo, també «ens vam veure obligats a potenciar altres activitats en defensa de la llengua i per potenciar-ne l'ús que l'Administració, a qui li pertocava fer-ho, no feia», com ara el voluntariat lingüístic; cicles de cinema en valencià amb guies didàctiques; ràdio escolar i formació per a l'oralitat; lligues de debat per a l'alumnat; el suport a la música en valencià (gires i Feslloc) i, en l'àmbit literari, el Premi Sambori, que impulsa l'escriptura creativa a totes les etapes.

Darrere d'aquestes mirades a l'hora de definir l'entitat, hi ha una idea que travessa totes aquestes veus: més que un concepte rígid, Escola Valenciana és una ferramenta col·lectiva per organitzar-se i canviar la realitat lingüística. I és també la prova vivent, com es veu cada primavera, de la capacitat de convocar milers de persones cada curs al llarg de quasi quatre dècades, en un moviment cultural, social i veïnal que ha fet de la llengua un espai de convivència i futur compartit.

Cartell 2025 Trobades d'Escoles en Valencià. 

Desitjos, reptes i compromisos per a la pròxima dècada

Preguntem a les persones entrevistades com imaginen la salut del valencià d'ací a una dècada, tot just quan el calendari marque la commemoració del mig segle de les Trobades. Afirmen, en conjunt, que tenen l'esperança que continuen sent tot allò que les ha fet imprescindibles. Diego recorda una frase que Enric Soler i Godes va pronunciar durant els parlaments d'aquella primera trobada a Benifaió: «aquest moviment ja no es para». I afegeix que «potser canviaran les formes i els escenaris, però no l'essència: la participació de la xicalla i de les famílies, la creativitat, la música i la cultura popular com a columna vertebral d'un dia que és, alhora, aprenentatge i festa».

A Marisol Pinilla li agradaria que tothom pensara en les Trobades com un «espai natural protegit», ple de sensibilitats, famílies, docents i activistes. I Natxo formula el desig que tothom comparteix: que foren «simplement lúdiques», que no calguera reivindicar res. Sap que és difícil, que els informes i les dades no conviden a ser optimistes, però reivindica el que és ja un compromís de fons: governe qui governe, Escola Valenciana i la comunitat que l'envolta continuaran lluitant per la llengua.

«En un país normal» remarca Vicent, «les Trobades no serien necessàries, però mentre ho siguen, resistirem i farem d'aquests dies una gran festa». I reivindica la necessitat de continuar comptant amb «mestres d'ànima: aquells que fan que una escola funcione i que contagien l'ús real del valencià en totes les seues facetes: parlar, llegir, escoltar, escriure i conversar».

Gràcia apel·la a la memòria: «som un poble molt resistent. Ho tenim complicat, però sempre hem après a vehicular la resistència: amb fermesa, insistència, llavors noves i oferint espais per a les iniciatives de la gent jove». D'aquesta combinació, diu, en el futur haurà d'eixir una Trobada que no es quede només en la queixa, que pense en solucions creatives i que òbriga camins que continuen convocant-nos a estimar i usar la llengua de la mà d'una xarxa consolidada de mestres, famílies i entitats que es fan costat cada dia.

El valencià, conclou, «és una llengua de comunicació i de pau» i les Trobades són, precisament, un exercici de diàleg i convivència que ens fa dir, amb un somriure cada dia més ample: «fem poble, parlem valencià».

Trobades d'Escoles en Valencià, Silla.

Trobades d'Escoles en Valencià.