Quedem en veure'ns un dijous de finals d'abril a l'Escoleta Infantil El Trenet. El motiu és senzill: xerrar una estona amb la xicalla que aquests dies viu immersa en els poemes de Marc Granell.

Arribem d'hora. El grup està de camí. Cada setmana, ens conten, van a visitar un hortet que queda prop de l'escola. Allí tenen cura de la terra, aprenen que el que mengem també té els seus temps i cullen les hortalisses que després Mariví, cuinera de l'escola, fa servir per a elaborar el menú.

Aquests horts són un element educatiu fonamental dins del projecte pedagògic d'aquesta cooperativa que porta quasi mig segle dignificant l'educació en les edats més primerenques. Els cicles de l'horta, la preparació dels aliments i la relació amb l'entorn formen part del dia a dia d'aquestes criatures. Però al Trenet alimentar no té a veure només amb el cos. També hi ha una aposta per cultivar el que és intangible: la curiositat, la sensibilitat, el desig de saber i la imaginació.

Sona el timbre. De fons, una remor de veus s'apropa a poc a poc a la sala comuna. Núria, mestra de la colleta de 3 anys, arriba amb Alba, Ferran, Júlia i Luke. «Vinga, anem, que ens està esperant Dídac». «Bon dia!». Ens saludem i anem directes cap a l'escala que puja al despatx de Paula, psicòloga de l'escoleta. Pel camí, ens trobem amb el Lloro Bartolo, a qui saludem abans de passar amb cura pel seu costat per no xafar-lo sense voler. Una vegada dalt, seiem en rogle al voltant d'una tauleta.

Núria pren la paraula: «nosaltres venim preparades perquè ens han dit que tens moltes preguntes per fer-nos», i continua: «a qui li agraden les preguntes?». «A mi!», «a mi també», «i jo!».

Luke, de sobte, es fixa en un maletí blau que hi ha a la sala. De manera improvisada, l'obrim i llegim l'encàrrec que hi ha dins: «l'altre dia em digueren que va vindre un senyor que és poeta, però no recorde el seu nom i he perdut la meua llibreta on m'ho apunte tot. Voldria fer-li unes preguntes. Per favor, em podeu ajudar a recordar qui era?».

«Era Marc Granell», diu Júlia. «No tenia pelo», apunta Luke. «Té el monyo blanc i porta ulleres», assevera, amb ull clínic, Ferran. «I portava un carro!» recorda Alba. «Nosaltres dèiem que era un supercarro, perquè li permetia estar tant dret com assegut», conclou Núria.

I què vau fer amb Marc Granell? «Vam anar al carrer a repartir poemes». I a qui li ho donàveu? Als gossos? «Noooo». Als gats? «Noooo». «A la gent». «A les veïnes!». I els gossos i els gats no són gent? «No. Son Animales». Ah, bé, és que no ens quedava clar. «Es que no estáis pensando bien», remarca Ferran.

Repartint poemes al veïnat

«Escolteu, nosaltres sabem algun poema de Marc Granell?», intervé Núria. «Sabem el de la girafa» subratlla Alba. Soltem les mans, preparem els dits i comencem: «No sé com pot viure/ la girafa així / Sempre el cap als núvols / ple d'ocells i nius».

«Ara la de l'eclipsi», s'avança Ferran. Dit i fet. Cossos a punt, i...: «Enmig del cel negre / la lluna rodona / rodola i rodola / com una pilota...». Tothom aplaudeix. Ens estem apropant a conèixer ben bé a aquest poeta. Continuem la conversa i acabem d'enllestir totes les preguntes. Luke, per tancar, ens regala una definició inesperada: «Marc Granell és com Spider-Man!».

Visitant la biblioteca

«Una mar en calma als llavis»: la poesia de Marc Granell

«Marc és tendre, senzill, bo; un home de mirada neta amb una mar en calma als llavis». Així descriu l'escriptor Paco Cerdà a Marc Granell (València, 1953), una de les figures més reconegudes de la poesia valenciana contemporània. La seua obra, marcada per una mirada crítica, existencial i profundament vinculada a la realitat social i cultural del País Valencià, també ha acabat trobant una vida (en un principi, inesperada) dins de les aules. Una relació amb el món educatiu que, explica, no ha estat mai circumstancial: «el meu contacte amb el món de l'escola ve de lluny. He tingut la sort de visitar durant molts anys diferents col·legis i instituts».

Quan parla de poesia, Granell no ho fa des d'una idea solemne o abstracta de la literatura, sinó des d'una necessitat íntima i alhora social: «la poesia ve d'un malestar, de sentir-lo, de necessitar dir alguna cosa que no va bé i que tu veus en la societat».

Poema "Cançó de menjar" de Marc Granell

Granell forma part d'una generació marcada per les acaballes del franquisme i els primers anys de la Transició, un moment d'efervescència política, social i cultural en què, explica, tot estava encara per construir. La recuperació de la llengua, els moviments culturals, el sindicalisme, les lluites polítiques o les experiències de renovació pedagògica convivien dins d'un mateix impuls col·lectiu que ell resumeix amb una expressió: «la generació del cal fer».

Durant molts anys, Granell va mirar amb certa distància la idea d'escriure específicament poesia infantil. El punt d'inflexió arribaria als anys noranta amb L'arbre vell, un poema que acabaria convertint-se en una peça central dins de la seua trajectòria i també en moltes aules valencianes. Aquells versos li van obrir una nova porta: una escriptura més vinculada al ritme, a la sonoritat i a la musicalitat.

Amb els anys, aquesta vinculació amb escoles i instituts va acabar convertint-se en una part fonamental de la seua trajectòria. I és precisament aquesta capacitat de continuar dialogant amb realitats molt diferents —també amb les del present— allò que les mestres del Trenet remarquen quan expliquen per què van decidir treballar la seua poesia amb la xicalla.

«És una poesia que està superviva», explica Núria, qui precisament va conversar amb ell sobre tot el que li evocava aquest poema i la relació que ella hi trobava amb el Trenet: «nosaltres hem tingut experiències a l'escola vinculades al barri, la turistificació, d'aguantar com a projecte. I justament quan vam llegir aquests versos que va escriure fa moltíssims anys, era com si ho haguera fet ahir. La seua és una poesia que no acaba mai de créixer i d'estar al dia».

No és només una qüestió de vigència temàtica, sinó també de to, d'humor i de proximitat amb la mirada infantil. Les mestres expliquen que les criatures han connectat molt bé amb una poesia que no busca moralitzar ni infantilitzar, sinó jugar i sorprendre, i destaquen el seu caràcter «senzill, quotidià i un poc gamberro».

Nuria, Vicky i Esther durant l'entrevista

Com arriba la decisió d'escollir a Marc Granell? La proposta de portar la poesia a l'aula no és nova al Trenet. Abans de treballar els seus versos, la xicalla ja havia recorregut la poesia de Vicent Andrés Estellés i Maria Beneyto. Una experiència, expliquen, que va nàixer de manera molt natural, vinculada a la necessitat constant de buscar noves formes d'expressió i exploració dins de l'escoleta. Al respecte, ens conta Vicky: «l'Acadèmia Valenciana de la Llengua havia proposat l'any Vicent Andrés Estellés el 2024, arran del seu centenari. Va coincidir que a l'escoleta venia la seua besneta i vam dir: per què no ens enganxem a aquesta iniciativa?».

Dit i fet. Aquell projecte acabaria travessant bona part de la vida quotidiana del centre i obrint una línia de treball que després tindria continuïtat amb altres autors i autores valencianes. El curs següent arribaria el torn de Maria Beneyto. I enguany, amb la commemoració de l'Any de Francesc Almela i Vives, les mestres tornaren a preguntar-se quina figura podia acompanyar-les en aquest nou viatge poètic. «Vam veure que el seu poemari infantil no era massa estès i vam pensar en un altre autor que ens poguera acompanyar durant el projecte» rememora Vicky. El nom de Marc Granell es va posar ràpidament sobre la taula. «Li vam enviar un missatge i va contestar amb moltíssimes ganes, disponibilitat i il·lusió».

"Versos per a Ana", de Marc Granell

«La girafa»: o la importància de mirar el món des d'una altra altura

No sé com pot viure
la girafa així.
Sempre el cap als núvols
ple d'ocells i nius.

 La girafa

Treballar amb metàfores, amb ritmes o amb imatges poètiques també transforma la manera d'estar dins l'aula. No només per a la xicalla, sinó també per a les adultes que l'acompanyen. En un context educatiu sovint accelerat, reivindicar la poesia és, al capdavall, defensar altres temps possibles per a la infància.

El pedagog Carlos Skliar ens convida a mirar i parlar de la infància com un temps no capitalista: un temps que no respon necessàriament a les lògiques de la productivitat, de la rapidesa o del rendiment immediat. Aquests altres temps impliquen, necessàriament, construir espais per a la curiositat, la contemplació, el joc, l'avorriment i la conversa que puguen ser viscuts sense les urgències adultes, i on també hi haja lloc per a la paraula poètica. Una idea que connecta directament amb la manera com el Trenet entén l'Educació Infantil i el paper que poden jugar l'art i la cultura durant els primers anys de vida.

Per això, portar la poesia a l'aula també era una manera de reivindicar i dignificar tot allò que pot passar dins d'un espai de 0 a 3 anys. «Era una manera d'apropar la poesia a la xicalla i dignificar la nostra tasca, moltes vegades menystinguda, i mostrar tot el que es pot fer des de la senzillesa, però també amb un sentit i amb una coherència amb el nostre projecte pedagògic», explica Vicky.

La poesia, de fet, no apareix al Trenet com una activitat puntual sinó com una experiència que acaba impregnant molts dels espais quotidians de l'escola. Tal com ens conta Nuria: «la poesia i la literatura sempre han travessat moltes de les activitats que fem al Trenet: des de les decoracions de les façanes pel 8 de març fins a les eixides que organitzem pels carrers de Patraix».

Marc Granell amb la xicalla

Per a Marc Granell, acostumat durant dècades a visitar escoles i instituts, el contacte amb criatures tan menudes també va suposar endinsar-se en un altre univers: «són tan nanos! En alguna escola sí que havia compartit estones amb els primers cursos de Primària, però he de confessar que amb aquestes edats mai havia estat. Em vaig veure un poc superat, clar, no sabia ben bé com actuar».

Aquesta incomoditat inicial va desaparèixer ràpidament. El saber fer de les mestres i la naturalitat amb què el Trenet viu aquestes experiències ho van fer tot més fàcil. Dies abans del recital, Granell va acompanyar la xicalla pels carrers de Patraix mentre repartien poemes als comerços del barri. «Jo anava amb el meu caminador, i com que ells també van lents, doncs no passava res, anàvem acompassats». Aquella visita, explica, el va emocionar: «vaig veure tots els poemes que havien fet així com la decoració que havien muntat a l'aparador de l'entrada. Per a mi va ser un encant». També li van captivar els retrats que les criatures havien dibuixat d'ell mateix: «jo era el de les cames roges. Després un em deia: doncs no tens les cames roges. Les cames roges són les del teu carro (riu)».

Repartint poemes al veïnat

El projecte també va anar transformant, a poc a poc, alguns dels ritmes quotidians dins de l'aula. Vicky recorda com la poesia i la trobada amb Marc va començar a generar altres formes d'atenció i escolta: «la curiositat de llegir poesia feia que tu t'assentares a la classe, començares a llegir i tenies a tota la teua colleta escoltant-te. Això si no ho motives per un projecte així potser no ho aconseguisques».

«És cert», agafa la paraula Nuria, i ens comparteix: «avui, per exemple, he dit: voleu que llegim el poema de Pataxula? I un xiquet m'ha dit: és de Marc Granell? Des d'aleshores ho tenen associat i entren al joc. Ara relacionen conceptes que abans potser ni els sonaven». Els poemes han acabat entrant dins del llenguatge quotidià de la classe: «de vegades, a la vesprada, quan la xicalla està jugant tranquil·lament, m'agafe la seua obra Oda als peus i vaig llegint-lo a veure quin m'agrada més i poder tractar-lo en un altre moment. Però de seguida se m'apropen i em pregunten: què estàs llegint? què estàs fent? jo també vull!. Aquesta espurneta de veure una mestra que està llegint té molt d'impacte. Ja no és una adulta que està amb el mòbil a la mà o que està resolent 300.000 coses alhora».

S'incorpora a la conversa Esther, tutora de la classe de 3 anys del CEIP 8 de Març, l'escola pública del barri. Ve directament des d'una assemblea on han estat preparant les diferents accions de la vaga indefinida convocada des de l'11 de maig a tot el País Valencià. El seu grup també participarà en el recital en homenatge a Marc, una experiència que també li ha servit per a realitzar una primera aproximació a un gènere moltes vegades absent dins les aules d'infantil: «aquesta ha estat una excusa superbona per a tindre una primera presa de contacte amb la poesia». També explica com els poemes van començar a despertar noves preguntes: «veure com s'escriu un poema, com són els versos, que no s'escriuen tot seguit, que són més curtets, què és això de les rimes... per a ells encara és complicat però hem pogut anar abordant-ho».

I hi hagué encara una altra descoberta inesperada: entendre que un poema no funciona igual que un conte. Els contes solen avançar cap a un final mentre que el poema, moltes vegades, queda obert, suspès, sense necessitat d'explicar-ho tot. «Quan comences un conte, aquest sol tindre una estructura: inici, nus i desenllaç. Acabes de contar-lo i s'acaba la història. Però amb un poema, de seguida veien que s'havia acabat. I aleshores era com: ja, però com s'acaba? Vaig observar que els xocava una miqueta comprendre que són estructures més curtes i abstractes».

«El pingüí»: quan la poesia entra pels peus, les mans i la veu

No es troba en el món
ningú més presumit.
No es lleva l'esmòquing
ni per a dormir

El pingüí

A aquestes edats, els poemes no entren primer pel significat racional, sinó pel ritme, la musicalitat, el joc o la repetició. O el que és el mateix: entren pels peus, per les mans i per la veu. Els versos es converteixen, així, en una experiència física vinculada al moviment i a l'exploració espontània amb què la xicalla descobreix el món

Abans de comprendre'ls racionalment, ja els estan habitant amb el cos. Quan sona el poema del pingüí, les criatures no es queden quietes: balancegen el cos d'un costat a l'altre i caminen fent passes curtes pel pati mentre alcen els braços imitant les aletes de l'animal. Hi ha qui repeteix sons, qui anticipa paraules i qui riu abans fins i tot que s'acabe. I hi ha qui va a la seua, jugant, saltant o revoltant-se per tot arreu de l'espai. La fotografia de l'escena és preciosa: un grup d'unes cinquanta criatures retent homenatge, a través de la paraula, el moviment i el joc, a un dels nostres grans poetes contemporanis.

Núria explica que cada colleta s'ha aproximat al projecte d'una manera diferent, però que en el seu grup tot va començar des de la sorpresa i la curiositat. «Va ser com imaginar: qui serà? com serà?». Recorda especialment el moment en què, inesperadament, aparegué un poema de Marc Granell dins del cançoner que comparteixen habitualment entre la seua colla i la de Vicky: «de sobte, aparegueren uns versos. Com ha passat això? Qui ha sigut?». És precisament aquesta sorpresa la que mou la xicalla a aquestes edats: «els meneja un poc per dir: vull saber més».

La figura del poeta començava així a entrar dins de l'imaginari d'aquests grups d'infants abans fins i tot de conèixer-lo en persona. «Va ser molt divertit», recorda Núria, qui continua: «vaig preguntar-los: i qui és Marc Granell? I aleshores començaren a dir-me que tenia les cames roges, la panxa blava, que tenia xumet, que tenia un conillet...». El poeta es convertia així en una espècie de personatge mig real, mig imaginat, construït a partir de fragments de la seua pròpia vivència quotidiana.

Investigant sobre qui podria ser Marc Granell

Aquell joc imaginatiu acabaria allargant-se durant dies dins de l'aula. Les criatures dibuixaren Marc Granell al pati, el pintaren a classe i continuaren parlant d'ell molt després de les primeres lectures. «Va ser molt bonic», explica Núria, «perquè després, quan el van conèixer de veritat, li preguntaven: escolta, no tens les cames roges!». I ell, lluny de desfer el joc, s'hi sumava: «sí, quan vaig a la platja i no em pose crema, em creme». A partir d'ací començaven noves converses: «ai, a mi també em passa», «la mama em posa crema!».

Els poemes, a més, van començar a eixir de les pàgines per convertir-se en experiències materials i quotidianes dins de les aules. Esther explica que molts dels versos es treballaven a partir de situacions concretes, aprofitant allò que ja estava passant dins de la seua aula al 8 de Març: «hem treballat el de la xocolata, present a Oda als peus. Ens va vindre superbé perquè coincidí amb la xocolatada de Falles». Aquell matí, explica, aprofitaren la mateixa xocolata de la classe per pintar damunt de paper continu abans d'introduir la peça.

D'altres, com Cançó de menjar, també acabaren entrant dins de les rutines de classe. «Ens han vingut superbé per treballar els números, els aliments o les rimes». Esther reconeix que al principi no tenia massa confiança en com reaccionaria el seu alumnat però el resultat, diu, va acabar sorprenent-la: «va ser un èxit». Recorda especialment l'entusiasme amb què moltes criatures començaren a apropiar-se dels poemes i de les seues estructures sonores: «algunes vesprades venien contant-los o dient: jo sé les paraules germanes», referint-se a les rimes. «Estaven supercomboiats».

El 24 d'abril va arribar la trobada final amb Marc Granell, que també va acabar prenent la forma d'una activitat molt coherent amb aquesta manera de treballar: sense escenografies rígides ni grans artificis. Núria descriu com van convertir el pati en un espai compartit on les diferents colletes del Trenet i del 8 de Març pogueren trobar-se. «Marc va vindre al matí, va estar una estona a les nostres classes, dient bon dia i saludant-nos, i després nosaltres ja vam eixir al pati».

Però una de les coses que més remarquen és que pràcticament no hi hagué preparació prèvia. «Va ser molt improvisat», recorda Esther. «No havíem parlat massa de com ho faríem. Era una miqueta: a quina hora apleguem? I res més». L'única preocupació real era no alterar massa els ritmes habituals de la xicalla. «Nosaltres com a professionals hem de tenir la capacitat d'improvisar, i així ens hem ajuntat la fam amb les ganes de menjar (riuen)». Vicky insisteix que aquesta flexibilitat forma part també de la seua manera d'entendre l'acompanyament educatiu: «quan fas propostes d'aquest tipus el que s'ha de primar és que les criatures no s'estressen i que les educadores tampoc. Si tu ho tens tot superplanificat i quadriculat, això crea estrès, perquè amb criatures d'aquestes edats és impossible programar alguna cosa tan tancada». Núria ho resumeix d'una altra manera: «no és qüestió d'escenaris i micròfons, sinó de compartir un matí amb Marc Granell, amb la seua poesia i trobar-nos». «Sense grans pretensions», afegeix Vicky.

I probablement era precisament això el que va fer que tot funcionara amb tanta naturalitat. Allí, recorda Marc, «van recitar els poemetes del pingüí, la girafa, l'eclipsi, ... Em va fer una il·lusió tremenda». I és que el projecte, de fet, va acabar transformant també les adultes que hi participaven. Gairebé sense adonar-se'n, aquells textos també van començar a formar part de les seues pròpies lectures i converses fora de l'escola. «Potser, si no fos per aquestes coses, no tocaríem tant la poesia infantil», reconeix Vicky, qui s'ha «enamorat dels seus versos». Esther somriu mentre recorda com tota aquesta immersió l'ha portada fins i tot a recuperar lectures de joventut: «vaig tornar a buscar a casa Versos per a Anna, que me l'havia llegit en el seu moment i ni recordava que era d'ell». Ara, explica, l'entusiasme també ha acabat arribant a casa: «la meua parella em deia: vull comprar els seus llibres. La nostra filla també està supermotivada amb ell».

I potser hi havia encara una altra cosa important: el fet que el poeta estiguera viu i poguera compartir tot aquell procés amb elles. «Amb Vicent Andrés Estellés les criatures també estaven emocionades», recorda Vicky, «però mai van arribar a conèixer-lo. En canvi amb Marc ha sigut diferent perquè ell ha vingut, ens ha acompanyat pel carrer, ha estat ací».

«L'arbre vell»: una escoleta que resisteix enmig de l'especulació

En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.

Abans n'hi havia molts d'altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.

L'arbre vell

Al llarg de les darreres setmanes, la poesia de Marc Granell ha eixit fora de les parets de l'escoleta. La xicalla ha recorregut els voltants del centre repartint poemes als comerços, passejant pels carrers i convertint el barri en una extensió més de l'aula. Una mirada i una posició que mostra una idea molt concreta de comunitat en un districte, Patraix, que viu des de fa temps sota la pressió especuladora i la privatització d'espais d'esbarjo, una realitat cada vegada més present a la ciutat de València.

Un dels aprenentatges que deixa una experiència com aquesta és entendre que els projectes educatius no naixen mai del no-res. Hi ha un fil —moltes vegades aparentment invisible— que sosté tota una xarxa de vincles, relacions, trobades i converses que, amb el temps, acaba fent possible «tot el que ve després», tal com expliquen al llarg de la conversa.

Perquè, per construir un procés així, cal abans haver teixit una manera d'estar al barri i de relacionar-se amb les persones que l'habiten. Hi ha trobades inesperades i d'altres programades. Però totes acaben generant el caliu de compartir un mateix «temps fecund» —tal com deia la filòsofa Maria Zambrano— imprescindible perquè alguna cosa realment arrele. Al Trenet en saben molt de sostenir aquestes relacions a través del treball quotidià amb el veïnat, les entitats socials i les famílies. En definitiva, no hi ha res que passe en un buit: sempre hi ha una xarxa que acompanya, construeix i crea.

La vinculació amb el seu context urbà apareix també en la manera com l'escoleta entén el treball educatiu. L'art, la poesia o el teatre no es viuen com activitats puntuals, sinó com formes de relació amb l'entorn i amb les persones que l'habiten. Tal com ens contava Vicky fa uns anys a l'article El potencial pedagògic d'una finestra: «cal fer sentir als infants part del barri i no veure'l solament com un espai de pas. Patraix és el lloc on convivim, però també és l'espai que fem nosaltres». Perquè sobretot, i com bé ens contaven, a través d'aquestes iniciatives, «per damunt de tota proposta, activitat o com vulguem dir-li, hi ha el caliu, hi ha el vincle, hi ha l'afecte, hi ha la confiança, necessària i imprescindible, per a sentir-nos segurs d'obrir-nos al món i a la seua exploració i descoberta».

Façana de l'escoleta decorada amb l'ajuda del Centre de Dia Albors, de persones majors.

Una filosofia que connecta directament amb L'arbre vell, un dels poemes més estimats per Granell i que les mestres del Trenet vinculen també amb la seua pròpia experiència de resistència. El mateix Marc recorda així la seua escriptura: «és el primer poema que vaig notar que realment tenia musicalitat, un romanç que a mi m'agradava. Quan vaig a les escoles de vegades em pregunten: quin és el poema que més t'agrada a tu? Sempre és difícil trobar-ne un, però sempre dic que L'arbre vell».

En els últims mesos, el projecte educatiu del Trenet també ha viscut moments d'incertesa. La turistificació i la pressió urbanística que travessa Patraix ha posat en risc la continuïtat de l'escoleta: «el passat desembre ens hem trobat amb una situació de no saber si podíem continuar. Vivim de dos lloguers, i d'un costat es pujaven molt els lloguers i no sabíem si ens n'anaven a ampliar perquè estan venent tots per a fer baixos turístics, i de l'altre costat l'habitatge eixia a la venda. Vam haver de viure un poquet de crisi, perquè no som riques i no podem comprar a un preu molt elevat. Potser podrem comprar una part, però l'altra part no sabem que passarà. De moment ho hem pogut solucionar. La veritat és que ens fa mal de panxa quan parlem d'això», explica Vicky.

«Estem envoltades de baixos turístics i cada dia n'apareixen més», afegeix Núria. Però la transformació del barri, expliquen, no és només urbanística, sinó també humana i de teixit comunitari. «Per a nosaltres que vivim la relació amb el veïnat d'una manera tan diària, eixir al carrer i que ja no estiga la pescateria del cantó, que ja no n'hi haja carnisseria... ens fa mal», diu Vicky.

«L'altre dia, per exemple, quan vam eixir a repartir poemes, la xicalla deia: on estan les veïnes? i vam començar a cridar-les: veïnes, veniu!», recorda Núria, i continua: «també hi havia un taller que ens ajudava a fer arreglaments a l'escoleta. Però ja no. Estem perdent el teixit i la vivència de barri. Però bé, intentarem que no passe mentre estiga en la nostra mà».

Aquesta ferma defensa dels vincles quotidians també està vinculada, per a les companyes del Trenet i el CEIP 8 de Març, amb la defensa de l'etapa 0-3 i a la necessitat de dignificar-la socialment: «hem de començar per entendre que ací està a la base de qualsevol persona. I si això ens ho creiem, la societat s'ho creu i els polítics s'ho creuen, ja estarà tot fet. Però s'ha de dignificar el 0-3», defensa Vicky. Nuria, fent seu aquest argument, apunta: «les etapes més silenciades o que la societat considera que menys parlen, són les menys escoltades: són el 0-3 i la gent molt major que està en residències o en centres de dia. I pensar que el que no pot parlar no ha de ser escoltat o no té res a dir, és molt fort, diu molt de la nostra societat».

I reivindiquen la importància de l'ofici d'educar, d'estar i de fer escola en primera persona: «les mestres som les que podem posar eixa veu, agafats de la mà amb les famílies. Podem parlar al costat d'aquestes persones i reivindicar el seu espai, que també és el nostre, i que es mereix molt més del que té», i conclouen: «reivindicar la importància del 0-3 implica buscar uns espais, uns temps i unes professionals amb recursos que puguen acompanyar aquesta etapa tan important. El problema és quan l'educació es converteix en una mercaderia».

Nuria, Vicky i Esther durant l'entrevista