Col·lectiu Viridian: Art, territori i resistència per tal de crear nous imaginaris ecosocials

En un món cada vegada més marcat per la crisi ecosocial, l'art esdevé una eina poderosa per tal de repensar el nostre vincle amb el territori, el teixit associatiu i els processos pedagògics. El Col·lectiu Viridian, format per Estela de Frutos i Chiara Sgaramella, treballa des d'aquesta perspectiva articulant pràctiques artístiques col·laboratives amb la investigació, la pedagogia i la gestió cultural. Des d'una mirada ecofeminista i una clara aposta per la creació horitzontal, aquest col·lectiu es posiciona com un espai de trobada on es dilueixen les fronteres entre disciplines i es reivindica una manera de fer més pausada, arrelada al territori i allunyada de les lògiques productivistes del món de l'art.

Aquesta setmana, des de «Territori Educatiu», conversem amb les seues integrants per tal d'aprofundir en el seu treball, més concretament en dos dels seus últims projectes: per una banda, «Qui viu ací?», on han treballat problematitzant i cartografiant el Barri del Carme amb diversos grups de xicalla de la mà del Departament d'Educació de l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) i, per l'altra, «Agroversitat», una sèrie de trobades a l'Horta de València on han pogut repensar, de manera col·lectiva, de quina manera la memòria construïda al llarg dels darrers segles al voltant de l'Horta pot ajudar-nos, avui, a obrir espais de debat per tal de protegir-la i valorar l'important paper que té en la nostra societat, tant com ecosistema natural que ens proveeix aliments com espai cultural, arrelat a uns sabers que ens defineixen com a poble. De la mà d'Estela i Chiara explorem com l'art pot esdevenir un vehicle per generar nous imaginaris, construir xarxes de resistència i repensar la relació entre la ciutat, la natura i les persones que l'habiten.

Projecte "Qui viu ací?". L'Extraordinari - IVAM.

Formeu part del «Col·lectiu Viridian». Com el definiríeu?

Estela: És un espai molt ric en el qual treballem a través de l'art col·laboratiu perquè ens permet comptar amb una mirada cap al treball molt oberta i poder tindre un lloc, així, on posar en marxa processos que són difícils d'etiquetar. Podríem dir que el nostre col·lectiu està a mig camí de la creació artística, la investigació, la gestió cultural i la mediació artística. És un espai de creació on conflueixen diferents sensibilitats en diàleg. La part educativa i pedagògica també té molt de protagonisme, especialment des d'una mirada ecosocial.

Chiara: També incorporem la sensibilitat ecofeminista dins de la nostra pràctica artística. Per a nosaltres incloure les cures en el nostre treball diari és essencial. Hi ha moltes coses que brillen per la seua absència en els contextos artístics més convencionals. I també en l'acadèmia que es regeix, generalment, per una lògica de molta competència i per situacions d'autopromoció molt centrades en l'individualisme i en l'ego. El nostre desafiament és intentar cuidar-nos i intentar que les persones amb les quals col·laborem senten que la nostra relació no és extractivista i que no és interessada. No es tracta d'aparèixer durant unes setmanes, fer un projecte, i després desaparèixer. No. Es tracta d'establir un diàleg a llarg termini.

Projecte "Qui viu ací?". L'Extraordinari - IVAM.

Combineu la creació artística amb la investigació, la pedagogia i la gestió cultural. De quina manera l'art pot ajudar a afrontar l'actual crisi ecosocial en la qual ens trobem?

Chiara: Tota la nostra investigació en els últims anys es dirigeix a tractar de contestar a aquesta pregunta. En primer lloc, considerem que és important incorporar altres mirades en el discurs sobre l'ecologia perquè creiem que moltes vegades el discurs dominant és tot el que té a veure amb el pensament científic o amb la tecnologia. Moltes vegades s'oferixen solucions tècniques a unes problemàtiques que realment són socials i polítiques. Perquè, al cap i a la fi, són els metabolismes de les nostres societats els que estan generant aquesta crisi. No és un fenomen natural que es dona perquè sí. Per exemple, la crisi climàtica té a veure amb una civilització industrial i extractivista. I en aquest sentit, per descomptat, les ciències socials i l'art poden aportar en la reflexió. I més particularment la creació contemporània, que té la capacitat de plantejar preguntes que poden ser de vegades poc convencionals, fins i tot incòmodes. L'art et permet treballar amb la sensibilitat, amb els valors, amb allò que considerem valuós i digne de protegir, tant amb el que són els nostres vincles personals com amb l'ecosistema que ens envolta. Treballant amb els llenguatges artístics es poden arribar a abordar aquestes temàtiques des d'un enfocament més relacionat amb la part emocional, que finalment moltes vegades és el que ens mou.

Estela: L'art és un territori de llibertat en el qual es cultiva especialment poder imaginar nous escenaris. Eixir-nos, encara que siga en l'àmbit de la ficció, de la realitat i poder imaginar altres escenaris crec que és molt important per a poder generar llocs des del desig, per tal de pensar cap a on poder encaminar-nos. També construir xarxes, en el sentit que cal fer un canvi col·lectiu. L'art contemporani, i especialment l'art col·laboratiu, té una potencialitat molt gran per a posar-nos en la posició de construir i imaginar amb altres persones. Es tracta de posar sobre la taula la capacitat de construir aquestes col·lectivitats que necessitem des dels afectes, i generar contextos en els quals puguem celebrar. La crisi climàtica porta conseqüències tan dures que a vegades són prou difícils de digerir individualment. Poder celebrar les conquestes que hem tingut socialment, poder generar contextos en els quals trobar-se siga gojós perquè estem en contacte amb el cos, amb l'estètica i perquè és divertit, tot això és molt important per a generar moviments col·lectius.

Projecte "Qui viu ací?". L'Extraordinari - IVAM.

Reprenent aquesta idea d'imaginar junts i juntes. El «què» i «l'on» són molt importants en qualsevol procés, però en aquest cas m'agradaria preguntar-vos pel «com». Com articuleu els vostres projectes? Parlàveu de la vostra vocació col·laborativa.

Chiara: L'on ens sembla molt important. En els últims anys hem tractat en la mesura del possible d'arrelar-nos molt en el territori per a poder articular, així, unes aportacions més rellevants i sòlides. En els últims cinc anys hem estat treballant eminentment en el territori de València, des del nostre entorn més pròxim. La idea és poder aportar a tots els moviments socials en defensa de l'Horta, i en defensa dels espais naturals que queden en el nostre voltant. Aquesta vinculació tan específica del treball ens sembla fonamental. I després està el com. Hi ha moltes vessants en aquest sentit. Creem que la dimensió col·laborativa és una cosa imprescindible perquè per la nostra formació tenim uns límits. Ens informem en notícies científiques però no som expertes en aquest tema. Tampoc som expertes en educació. No és la nostra especialitat principal. Llavors anem generant aquestes escoltes i des d'aquest lloc de compartir sabers han sorgit moltes propostes que ens han semblat molt valuoses perquè totes hem aprés molt. Sempre tractem de fer una avaluació al final dels projectes i el feedback és molt bo per part de tota la gent que ha col·laborat: gent que treballa a peu de camp, professorat i participants. Perfils molt distints. Aquesta dimensió de treball horitzontal i col·laborativa és essencial per a nosaltres.

En el com també, i relacionant-ho amb el que esmentava abans de les cures, estem tractant de treballar de manera més lenta. Veiem que el món artístic i acadèmic és molt productivista, on sembla que has de fer un projecte cada pocs mesos. I hem decidit frenar un poc perquè véiem que acabem autoexplotant-nos i que realment necessitàvem temps i tranquil·litat precisament per a cultivar aquests vincles. Això es veu sobretot en l'últim projecte «d'Agroversitat», que ha durat tres anys i que volem que tinga més continuïtat perquè creiem que precisament per a poder cuidar les relacions es necessita una altra temporalitat. Que el que ens imposa el món de l'art, de fer una exposició cada poc temps, o el món acadèmic, que ens força a publicar contínuament, ens sembla incompatible amb el que estem anunciant. Llavors no podem cuidar-nos a nosaltres mateixes, cuidar el medi ambient i les relacions si estem involucrades en aquesta rapidesa. Sabem que els problemes són urgents, però precisament hi ha un canvi més radical que necessita un altre temps i una altra atenció.

Estela: Per a mi és important també ressaltar el fet que sempre partim en els projectes de les necessitats dels agents amb els quals estem participant. Crec que és rellevant ressaltar-ho perquè l'art ecològic i la nostra manera de treballar és molt minoritària dins del món de l'art, que implica altres lògiques molt distintes: fires internacionals, obres grandíssimes, grans noms de grans artistes que viatgen d'ací cap allà, biennals en les quals es traslladen escultures gegants... tot això té un impacte en el planeta important. Per a nosaltres eixe «com» sempre sorgeix en primer lloc d'aquestes persones amb les quals estem vinculades en aquest context en concret: què necessiten? què fa falta ací? Perquè proposar amb la meua superidea d'artista que arriba amb el seu procés superespecial, no té sentit. Partim d'una de-construcció del mite de l'artista i treballem en col·lectiu també perquè pensem que la ment col·lectiva és molt més fecunda que el que cada persona puga aportar individualment. Sempre ha d'haver-hi una escolta de les necessitats de les persones i del lloc. 

Projecte "Qui viu ací?". L'Extraordinari - IVAM.

Com es concreta aquesta mirada?

Chiara: Volem que la creativitat es puga també expressar a l'hora de plasmar altres vincles. No som les primeres que ho fem. Josep Beuys i altres artistes van proposar la noció d'escultura social, per exemple. Es tracta de generar altres maneres d'estar juntes. Això ja és una pràctica artística. Igual no es materialitza en un objecte que després es contempla en un museu, però sí que modifica a les persones i la seua manera d'estar en el món, i això té unes conseqüències més a llarg termini. Creiem que aquests microcanvis poden ajudar. En acabant, si finalment hi ha una obra física, intentem minimitzar al màxim el seu impacte, utilitzant materials recuperats, sense plàstics. Veiem molt d'art ecològic que es fixa molt en el que és la materialitat de l'obra, en la seua petjada de carboni. Però això només és una dimensió (que per descomptat contemplem), tanmateix tot és molt més complex. I també creiem important qüestionar tots els organismes que financen aquests tipus d'art com a element d'especulació i d'intercanvi de diners. Sempre mirem molt bé d'on ve el finançament. Mai ens presentem a convocatòries de fundacions de bancs, perquè la major part estan vinculades a conflictes en el mateix territori. Crec que aquest aspecte és crucial: qui finança determinats projectes? Hi ha molt de greenwashing ara mateix amb l'art.

Projecte "Qui viu ací?". L'Extraordinari - IVAM.

Parlem del projecte «Qui viu ací?», dins de la línia de treball de «l'Extraordinari», que tracta de repensar el Barri del Carme i que està organitzat pel Departament d'Educació de l'IVAM. En el projecte buscàveu «activar noves maneres de conèixer i relacionar-se amb el territori més pròxim amb l'objectiu de construir nous imaginaris possibles per a la vida urbana». Com es va desenvolupar el projecte?

Chiara: Des del Departament d'Educació de l'IVAM s'havien incorporat dos persones noves i havien vist que hi havia una falta enorme de connexió de la institució amb el territori. Havien fet tot un treball previ a la pandèmia d'escolta de les associacions del territori i de les escoles del barri, i una de les necessitats que havien traslladat les famílies era la possibilitat que existira una activitat extraescolar (per això «l'Extraordinari») que no fora una activitat convencional. Volien alguna cosa més creativa. Es tractava de donar a la infància nous estímuls que no foren els de sempre. La idea inicial era fer l'activitat a les escoles. Però va arribar la pandèmia i es va fer impossible, no se'ns permetia que persones externes entraren en els centres educatius. Llavors es va decidir fer-ho en el museu. Allí, amb un aforament limitat, era possible. Elles ens van dir que era important la idea de treballar des d'un enfocament ecofeminista. Ens donaven total llibertat a l'hora de desenvolupar la proposta. Pensem que el títol «Qui viu ací?» podia incloure tots els vessants que volíem tocar: generar altres vincles entre la infància i el barri per a conèixer-lo millor, veure els diferents col·lectius que habiten el Barri del Carme i incorporar una dimensió més que humana, és a dir, altres formes de vida que són a la ciutat i que moltes vegades no coneixem o donem per descomptat que siguen ací. Un exemple és el parc del Túria: com s'havia generat i tota la lluita política i social que va haver-hi en el seu moment. La idea era que, des de l'experiència, la xicalla poguera començar a valorar aquesta altra dimensió del món natural, de l'ecosistema natural que existix a la ciutat.

Estela: El projecte tenia dos parts. Una més vinculada amb la sensibilització ecològica perquè, clar, estem parlant de xiquets entre sis i onze anys. El coneixement que tenen d'alguns temes és baix. Llavors féiem sensibilització ecològica, també des d'un enfocament alternatiu, perquè sí que és veritat que els xiquets a l'escola reben bastant informació, però amb els anys ens hem adonat que el que reben és molt d'èmfasi en reciclar. Se saben de memòria per a què serveix cada contenidor. Això està molt bé, però és una part molt micro del que hem de fer i dels reptes als quals ens enfrontem com a societat. Introduíem temes molt importants però intentant localitzar-ho en el context més pròxim perquè siga el més familiar per a ells i elles. Llavors vàrem temes com la biodiversitat, canvi climàtic i l'agricultura ecològica, i vàrem posar bastant èmfasis en el tema de l'activisme perquè sí que sentim que és una forma que ells coneguen el teixit associatiu propi que hi ha al barri i és una ferramenta molt directa per a preguntar-nos sobre què podem fer cadascú per a afrontar l'angoixa que sentim amb aquestes realitats. És un tema difícil de treballar, són temes amplis i durs. De fet, vàrem tindre casos on es despertava una certa angoixa. Quan parles de canvi climàtic, de pujades de nivell de la mar... sorgeixen preguntes inquietants i això requereix un acompanyament emocional. Per això sempre ho enfoquem des del que podem fer nosaltres, juntament amb el nostre entorn, per a donar una resposta a aquests problemes que tenim. Així eixim de la paràlisi i de l'angoixa i podem trobar respostes.

Després hi havia una altra part de cartografia, en la qual s'incloïen eixes visites que anàvem fent amb diferents agents associatius del barri. Tractàvem de posar-los en una posició activa de conèixer i construir una mirada sobre el barri. Vàrem construir una cartografia col·lectiva i ens vàrem preguntar: què significa per a mi aquest espai, aquest carrer, quins records tinc ací, quines memòries hi ha allà... realment la ciutat té molts substrats de significats depenent de per a qui i de com siga la seua manera d'habitar-la. La mirada de la infància ens ajuda a mirar millor la ciutat perquè ens fa veure coses diferents de la nostra mirada adulta i valoren altres espais. Hi havia sempre un doble procés perquè, d'una banda, hi havia uns certs temes que eren important introduir i sensibilitzar i, d'altra banda, volíem cultivar en ells eixes preguntes i eixa autonomia que en el sistema educatiu a l'ús no és tan freqüent. 

"Agroversitat" - Visita als Horts Urbans de Benimaclet

La reivindicació del territori és un eix fonamental del vostre treball. De quina manera es pot problematitzar a partir d'aquest treball amb la infància en entorns urbans? Entenc que hi ha una mirada molt adultocèntrica a l'hora de construir els espais d'una ciutat.

Estela: Deixant tot el que siga connectar amb qüestions identitàries locals la veritat que és un bon punt de partida. Ací a València l'Horta és una qüestió fonamental. És veritat que en el tema de l'Horta tenim tot el que és la memòria col·lectiva de la qual hem tirat molt en els nostres projectes. Quan treballem amb els xiquets, sempre preguntem si han estat a l'Horta o si tenen algun familiar relacionat amb el camp... A mesura que van passant els anys, i com que no hi ha relleu generacional, es va perdent aquesta memòria col·lectiva. Llavors, part dels nostres esforços tenen l'objectiu de crear memòria, perquè molts xiquets no la tenen. Portar-los allí perquè vegen el procés de producció agrària els genera un record, un vincle, que potser en la seua família ja no existeix.

També, aquest projecte ens ha permés problematitzar la qüestió de quina naturalesa hi ha a la ciutat, perquè està polarització entre la naturalesa i la ciutat, l'urbà i allò rural existeix, i encara que sí que és veritat que a la ciutat la naturalesa és molt més pobra en biodiversitat que en un bosc, també hi ha molta naturalesa que passa desapercebuda. Mirar des d'eixe altre lloc et permet descobrir xicotetes escletxes on hi ha llavors o animals que viuen en parcs que mai havíem escoltat. Fem exercicis de silenci per a veure què s'escolta en un parc. Són coses molt senzilles però que ens posen en una altra posició per a comunicar amb altres formes de vida més enllà d'allò humà.

"Agroversitat" - Editorial UPV

Chiara: També ens va interessar en «l'Extraordinari» posar l'èmfasi en moviments de colonització o d'explotació en el territori, i visitàrem el «CSOA La Caixeta». Parlem de com el veïnat té problemes per a romandre a les seues cases, la qüestió dels lloguers... 

Tractem de fer sensibilització ecològica però resulta difícil perquè de vegades hi ha conceptes que són complexos i, clar, depenent de l'edat, resulta difícil entendre. Treballem molt a través dels sentits. Estela ha parlat de l'escolta, però també el fet d'anar a visitar l'Horta és precisament per a fer un bany sensorial. També, com a molt dels continguts passen a través de la pantalla hui dia, creiem que els sentits estan un poc apagats, i realment són una porta de connexió amb el món que ens proporciona estímuls i canvia la nostra sensibilitat. El gust també és important: sempre incorporem alguna degustació de tomaca, taronja, mel... són com altres elements que des del cos, des de l'experiència i des de la memòria van generant aquests moviments també en el pensament. És un element molt específic en el treball de les arts, treballar des de l'estètica. L'origen de la paraula es refereix a tot allò que es percep a través dels sentits.

"Agroversitat" - Alter Vorasenda.

Un altre projecte que volia portar a la conversa és el «d'Agroversitat». Ací desplaceu la proposta des del món urbà, com va ser el treball en l'IVAM, a treballar dins dels ecosistemes de l'Horta de València. Com heu activat aquests processos i projectes artísticpedagògics, que heu plasmat en aquestes obres publicades per la Universitat Politècnica de València (UPV)?

Chiara: És un projecte que s'entrellaça amb la vida. Sorgeix també del diàleg amb un projecte d'agroecologia que es diu «Vorasenda», que està en Carpesa. Nosaltres formem part d'aquest projecte d'agricultura sostinguda per la comunitat des de fa més de deu anys. Dialogant amb Xavier Luján, el llaurador que coordina el projecte, ens rondava la idea de generar en l'Horta (en l'Alter) un espai cultural, és a dir, un espai on hi haguera la possibilitat perquè totes les persones, ciutadanes i consumidores que compraven les caixes de verdures pogueren relacionar-se d'una altra manera, no solament al voltant del menjar. Era una oportunitat per a generar altres vincles. Sempre en la nostra pràctica hem tractat de treballar la protecció i la posada en valor de l'Horta com a ecosistema no sols des del punt de vista ecològic sinó també cultural. Hi havia una beca, «Cossos, comunitats de sabers subalterns», del Consorci de Museus, i ens va semblar perfecta. Era una convocatòria que ens permetia treballar amb una certa llibertat, ja que no necessitaves produir una peça artística, sinó que tractava d'acompanyar als col·lectius en els seus processos pedagògics de manera comunitària. Es tractava de repensar les formes amb les quals aprenem, partint de la base que nosaltres portem més de mitja vida en el sistema d'educació formal i ningú ens ha ensenyat a produir aliments de manera ecològica. Una cosa tan essencial per a la supervivència no està contemplat en el currículum educatiu. Per què no existeix aquesta connexió? I per què encara, malgrat conèixer-se la importància de l'Horta, està tan amenaçada? Què podem fer per a aproximar a la ciutadania als processos metabòlics que ens mantenen amb vida i ens sostenen?

També la idea era desplaçar l'atenció del que és la producció cultural des del nucli urbà, que sempre té tots els fons, infraestructures i institucions, a un entorn més rural. L'Horta viu molt dels problemes que té això que es diu l'«Espanya buidada»: hi ha un problema generacional grandíssim de relleu i hi ha dinàmiques especulatives. Ens semblava important, enfront de la crisi que vivim, pensar en la importància de desplaçar la mirada. A la millor les solucions que estem pensant des de la ciutat estan desconnectades del que són els cicles naturals. Per què no aproximar-se més als llocs on realment es viuen aquestes situacions? Per això, sempre amb una xarxa d'agents amb els quals havíem estat col·laborant durant anys, hem estat organitzant una sèrie de trobades informals, totalment gratuïtes i obertes a la ciutadania. Algunes funcionaven més com a tallers i altres com una conferència amb una persona convidada i un debat en col·lectiu posterior. Les sessions tenien múltiples dissenys. Sempre intentàvem incorporar els llenguatges artístics, per a posar en comú els nostres desitjos i les nostres preguntes. És difícil condensar tres anys d'experiències en poques paraules. Hem intentant compartir amb un públic més ampli tot el que ha ocorregut amb una exposició en el Centre del Carme Cultura Contemporania (CCCC) i amb la publicació d'uns xicotets llibres on narrem les trobades realitzades. La publicació és d'accés obert i es pot descarregar des d'aquest enllaç.

"Agroversitat" - Alter Vorasenda.

Estela: És un projecte complex i llarg, i cada seminari era molt distint. És difícil de resumir. Sobretot el que preteníem era generar contextos de diàleg d'una forma relaxada. No és el mateix anar a una xarrada després de tot el dia treballant i arribar de pressa, a ajuntar-se un diumenge en l'Horta, fer un passeig, prendre alguna cosa... de sobte hi ha un exercici creatiu que a molta gent probablement li trau un poc de la seua zona de confort i li fa pensar des d'un lloc més humà, un espai on poder conèixer a altres persones, connectant també amb la memòria de cadascú sobre els seus espais. Ens interessava el que aquestes persones podien aportar ací d'una forma col·lectiva. Van eixir converses, preguntes, col·laboracions noves... i el mateix procés va anar portant al que va acabar sent una obra física en l'Alter de «Vorasenda», on vàrem construir un bany sec. Clar, des del món de l'art més convencional algú pot tindre dubtes de si això pot ser una obra d'art, i ens deien «l'obra és un vàter?» (riuen), però per a nosaltres és un símbol brutal, perquè ací apareix el compostatge i el procés de disseny amb els agents d'allí segons les necessitats de l'espai. Alhora ho vàrem dissenyar perquè fora un símbol dels substrats del sòl, perquè un dels seminaris anava precisament sobre la pèrdua del sòl fèrtil. Va ser un seminari preciós, vàrem eixir molt inspirades. Per a mi va ser un procés que, viscut a nivell personal, t'està construint amb els aprenentatges que altres persones estan posant sobre la taula. És una cosa molt positiva, un aprenentatge experiencial i social molt gran respecte de com podem fer junts alguna cosa sense molts recursos. Hem aconseguit fer una obra artística però útil per a la vida. Ens sembla interessant que, a més de tindre una dimensió estètica, l'obra puga tindre una utilitat. Alhora ho vàrem dissenyar perquè fora un símbol dels substrats del sòl, perquè un dels seminaris tractava precisament sobre la pèrdua del sòl fèrtil. Va ser un seminari preciós, vàrem eixir molt inspirades.

Estela de Frutos i Chiara Sgaramella.

Més informació:

- Espai web Col·lectiu Viridian: https://viridianecoart.org/

- Perfil Instagram Vorasenda: https://www.instagram.com/vorasenda.agroecologia/

- Espai web L'extraordinari: https://ivam.es/es/educacion/lextraordinari/