Aquesta setmana descobrim l'experiència de transformació pedagògica que s'està portant a terme des de fa ja sis anys a l'Escola Octavio Paz (localitzada a la ciutat de Barcelona) a través del relat del seu director Xavier López Ortín.

Aquesta experiència queda reflectida al seu darrer llibre 'Mestres d'un mestre' on, a més, traça tot un recorregut en homenatge als mestres que li varen fer nàixer la passió per l'ensenyament i al conjunt de mestres, alumnat i famílies que lluiten cada dia per construir una escola innovadora, arrelada al medi i per a tothom.

Un llibre, en definitiva, que mescla aspectes personals de l'autor que serveixen per tal d'entendre la seua aposta pedagògica i de compromís per una educació emancipadora. Una revolució educativa que, en les seues pròpies paraules, posa en el centre del procés educatiu l'interès dels infants, prioritza el seu creixement personal i obri la mirada perquè l'escola no siga, solament, allò que ocorre dins les quatre parets de l'aula.

Xavier López Ortín a la presentació del seu llibre 'Mestres d'un Mestre'.

 

Com vares arribar a la direcció del centre i que et vas trobar quan vas arribar a l'escola?

Vaig arribar fa sis anys a la direcció d'aquesta escola, l'escola Octavio Paz. Jo abans feia era de Cap d'Estudis i estava a una altra escola de la ciutat de Barcelona. Mentre realitzava aquesta feina, em vaig preparar el post-grau de direccions i, quan vaig acabar, Inspecció d'Educació de la Ciutat de Barcelona em va proposar venir aquí, a l'Octavio Paz, perquè era una escola on ningú no volia assumir la continuïtat de la direcció anterior, però que alhora també tenien moltes ganes de conèixer algú nou que liderés aquell projecte.

Llavors aquí ens vam trobar un equip molt potent i compromès amb l'escola Octavio Paz (un equip de mestres i personal de serveis), un equip que feien molts anys, i de fet són definitius al centre i que se l'estimen molt. I llavors es van fusionar les ganes, aquest aire nou, fresc, que portava jo d'altres experiències amb altres escoles, i aquí vam començar a revolucionar la manera d'entendre l'educació dels nostres infants.

Quina és la condició, a nivell sociocultural, de l'escola i del barri on s'ubica l'escola Octavio Paz?

Bé, l'escola des de fa sis anys cap aquí està transformant-se també amb la tipologia de famílies i d'infants del centre. Ara mateix és una escola, i era un dels reptes que havíem d'aconseguir, que acull famílies i infants del barri, de l'entorn, del context. Fa sis anys era una escola amb un índex molt elevat de matrícula viva, un índex molt elevat de places vacants. I llavors, això feia que aquesta estabilitat de centre no s'aconseguís. Amb aquest canvi de virada i aquesta revolució pedagògica el que hem aconseguit és fidelitzar a famílies de l'entorn, del barri mateix, que s'emmirallen en el projecte educatiu de l'escola, i d'això n'estem súper contents.

Som escola pública, hem de fer una escola per a tots i per a tothom, però no enteníem per què famílies del barri no pogueren confiar en el projecte educatiu de l'escola Octavio Paz. Per tant, ens vam preguntar el perquè d'això i, a partir d'aquí, doncs vam ficar llenya al foc i començar a repensar, sobretot, allò que s'estava fent, perquè hi havia pràctiques que s'estaven fent i que continuem fent. Però sobretot actualitzar-les en aquestes necessitats del dia a dia.

Presentació del llibre 'Mestres d'un Mestre' al Centre Cultural del Carme Cultura Contemporània.

 

Quines són les bases que descriurien l'acció que esteu portant a terme a l'escola dins d'aquesta revolució educativa?

Jo crec que una de les claus, i de la qual estem contents, és que hem trencat la dictadura del currículum. Hem trencat amb aquell currículum prescriptiu que teníem por, que havíem de fer, que després ens avaluaven i que les editorials decidien quins continguts havíem de fer a través dels llibres de text.

I llavors el que hem fet és entendre el currículum, fer-lo obert, flexible, globalitzat i inclusiu a partir de la nostra realitat. L'Escola Octavio Paz volem que siga una escola amb i per a tothom. En aquest sentit, és una escola que no té por a l'errada. En fem moltes, però a partir d'aquí anem a buscar el perquè i com millorar-les.

I crec que la clau, i aquesta és una cosa que m'agrada molt i sempre m'emociona quan ho explico, és que és un centre que sap treballar en equip. Hem aconseguit aquesta cohesió tant important de l'equip de mestres i de personal de serveis per tal de defensar el projecte i arribar, així, fins al final d'aquest propòsit. Bo, al final mai s'arriba, però sí per continuar construint i contribuint a la millora de l'educació. Per tant, estem veient aquest canvi com un motor i no com una reacció o com una moda.

El que m'agrada explicar també és que hem intentat evitar aquella tríada de memoritzar, emmagatzemar, callar i aprovar un examen. El que nosaltres volem és que els nostres infants, nens i nenes, gaudeixin d'allò que aprenen i que fan, i que tinguen més ganes de saber i d'aprendre.

Has afirmat en diverses ocasions que no hi ha receptes màgiques. En aquest sentit, i recollint allò que comentaves de com t'emocionava el tema del treball en equip que es fa a la vostra escola, quina és la formula per a aconseguir aquest bon clima de feina?

Sobretot és l'escolta activa de l'equip. Que tothom, i això crec que és important, se senta implicat, dins del respecte i del ritme de cadascú, sense deixar-nos ningú al marge. De vegades hi ha mestres resistents al canvi que necessiten més acompanyament però, tot i així, cal intentar que tots i totes ens emocionem, ens equivoquem, ens tornem a emocionar i ens felicitem. Ningú no s'ha de sentir despenjat i, per a això, hem de dedicar molt de temps a la cohesió de l'equip.

Ens centrem ara una miqueta en el llibre ja que, a més de la teua experiència a l'escola, has vingut a València a presentar un llibre a diversos espais. Què podem trobar al llibre i quin ha estat el propòsit d'haver-te posat a escriure?

El llibre el que vol és que, a partir d'una perspectiva pedagògica, es pose en valor l'educació, la formació i l'acció educativa. Jo tenia molt clar que aquest llibre no volia que fora ni un receptari ni un manual. Jo no sóc qui per a donar receptes, però sí que volia que si aquest llibre caigués en les mans d'un professor que està a la facultat, un futur mestre o un claustre que està il·lusionat per transformar, que puga ser com una font d'inspiració.

Llavors, el que he posat en aquest llibre és ordre en totes aquelles emocions, aquells sentiments, vivències i aprenentatges que he tingut a la meua vida i els he convertit en paraules. Això ha sigut un exercici d'introspecció molt fort a partir d'aquesta mirada globalitzada o aquest univers d'aprenentatges que hi ha a l'escola: formatius, emocionals, socials, culturals, artístics i familiars. I això ho he anat dibuixant amb tots aquells mestres que m'han acompanyat i amb els escenaris on he après al llarg de la meva trajectòria vital com a mestre.

Per tant, sempre explico que aquest és un exercici per a donar gràcies, allò que ens costa tant de vegades a les persones, a aquestes persones i escenaris pels que he passat per tal d'aconseguir arribar a ser mestre.

Presentació del llibre 'Mestres d'un Mestre' al Centre Cultural del Carme Cultura Contemporània.

 

En aquest llibre, que com bé dius compta amb un relat en primera persona de la teua experiència vital i formativa, apareixen històries que podrien haver marcat un abans i un després en el teu desenvolupament. En aquest sentit, relates com, en la teua adolescència, una professora li va dir a la teua família que no comptara amb moltes esperances per a tu. Consideres que fa falta un canvi de mirada en la formació del professorat?

Clar, totalment. Els mestres no tenim cap dret en absolut a sentenciar mai a cap alumne i cap infant. El seu futur, el seu camí, és molt molt llarg i un curs, dos, tres, no ens ha de fer posar l'etiqueta de quin serà el seu futur.

Per tant, el mestre del segle XXI ha de ser un mestre que acompanye els nostres infants, seguint els seus ritmes, estats maduratius i contextos. En definitiva, acompanyar per tal que puguen desenvolupar el seu camí de vida. I això s'ha de fer des del respecte, des de l'estima i des de l'escolta activa.

No som ningú per a dir "tu seràs això" o "tu no estudies". Perquè el problema sempre diem que és el nen que no ho sap. Potser és al revés, potser és el mestre el que ha de revisar la seva pràctica.

A Catalunya, un punt diferencial a nivell de gestió de centres són la possibilitat de comptar amb places perfilades. En diversos fòrums, haveu afirmat que les places perfilades vos han permès elegir una part del professorat que vaja en línia amb el vostre projecte pedagògic i educatiu. Què li demaneu a un docent o una docent que vol participar al vostre centre?

Primer que coneguen el projecte educatiu. Jo soc súper defensor de les places perfilades, la idea és que aquests professionals que venen als centres ajuden a tirar endavant i siguen un més d'aquest projecte educatiu que està pensat i que sempre s'està desenvolupant. Són places que ens han ajudat. Com a màxim un director pot perfilar un 50% de les places vacants, no places d'interinatge sinó vacants del centre. Considere que aquest és un element clau ja que ajuda a que aquests projectes educatius puguin tirar endavant i consolidar-se.

Aleshores, quan un docent vol participar al nostre centre, per una banda, ha de conèixer el lloc on demanen ser perfilats i, per l'altra, ha de comprometre's a assumir aquest compromís per a arrancar o consolidar tots aquests canvis.

Has ressaltat abans, quan ens exposaves la feina que feu entre el professorat del centre a nivell pedagògic i organitzatiu, dues paraules que són clau dins del vostre projecte: l'acompanyament i l'escolta, més concretament a l'escolta activa. Com li doneu un sentit pràctic al dia a dia a l'escola?

Respecte al professorat, l'escolta activa la posem en marxa organitzant estones de debat pedagògic. Sempre ens lamentàvem sobre el poc de temps que teníem per trobar-nos i, en resposta a açò, cada dimecres realitzem formació d'equip de 16:30 a 19:00. Allà recollim totes aquelles inquietuds i necessitats, el punt on estem i què volem millorar i, aleshores, coordinem la formació. Aquest és un dels moments i dels espais on ens podem escoltar i, sobretot, ser aquells amics crítics. Allò de dir: doncs mira, et pot faltar això o et puc aportar això. I, així, a poc a poc anem dissenyant el projecte conjuntament.

No obstant això, a les reunions exclusives dels migdies també parlem molt dels infants, cada dia d'una franja de terreny globalitzat. Els dilluns per exemple la formació de la tarda és més lúdica: fem teatre i clown i això ens ajuda a cohesionar l'equip. També podem manifestar com estem emocionalment i aquí també és un bon moment per a escoltar-nos. Els dijous, per exemple, tenim ioga. Llavors és un altre moment en què podem escoltar com estem i què podem millorar. Unes activitats són més de cohesió i les altres són més pedagògiques, però garantir aquestes estones clau de reflexió és molt important.

A més, al mes de febrer nosaltres en aturem i també avaluem totes aquelles millores des de setembre fins a febrer que s'han donat. També, allà neixen dues vies de treball: a curt i a llarg termini, i aquesta és una activitat que ens dona aquesta seguretat d'anar revisant i repensant tota la nostra pràctica.

Presentació del llibre 'Mestres d'un Mestre' al Centre Cultural del Carme Cultura Contemporània.

 

Has trobat algunes resistències i tensions entre el professorat? Tot el món està implicat amb el projecte?

El 100% mai no s'aconsegueix. Però puc dir que en aquests últims anys a l'Escola Octavio Paz segurament aquest percentatge representaria el 98%. Bé, no ho sé, potser els últims anys sí que hi ha una implicació al 100%. També és cert que, al llarg del procés, i quan hi has anat consolidant aquest procés de transformació, els mestres més resistents que hi havia inicialment, doncs anaven marxant.

Però jo crec que no passa res, l'avantatge de l'escola pública és que el mestre ha de trobar el projecte educatiu en el que es vaja a sentir més còmode. Jo crec que estem compromesos amb en tenir la millor educació i acompanyament actualitzats, i això requereix temps de treballar en equip, de crear material, d'anar a visitar escoles, de rebre escoles, de fer formació i un llarg etcètera. Llavors això hi ha qui no ho entén, però si l'escola garanteix tot aquell acompanyament, al cap i a la fi, qui decideix si vol continuar o no en última instància és el mestre. Jo estic molt content perquè en general el professorat ho ha posat fàcil.

En un projecte com el vostre on es treballa de forma tan globalitzada, quina experiència teniu a l'hora de valorar la transició que realitza l'alumnat cap a l'etapa Secundària?

Doncs si et sóc sincer els instituts on treballem estan súper contents amb nosaltres perquè ens diuen que són uns infants que saben treballar en equip, que son crítics, assertius i resilients. Que potser no tenen aquell bagatge de memoritzar a saco, però és que nosaltres tampoc ho pretenem aquí. El que volem és que tinguin aquelles eines perquè ells siguen flexibles en aquells moments quan se'ls presente alguna dificultat, algun repte. Per tant, hem de garantir tot això, aquest esperit de superació personal, que siguen forts emocionalment perquè, quan tinguen qualsevol repte al davant, el puguin superar.

Llavors, un dels exemples, i que també fa sempre gràcia dir-ho, ens diuen dels instituts, és que els infants de l'Escola Octavio Paz mai no callen! Clar, és que aquí estan acostumats a debatre, a construir, a unificar consensos i a explicar molt tot allò que estan vivint i aprenent.

Sols destacar la importància de la relació amb l'entorn. En aquest sentit, en la teua experiència personal afirmes que has tingut la sort, al llarg de la teua vida, d'anar de colònies, ser monitor de lleure i ser formador de futurs monitors a la Fundació Pere Tarrés. Com ha influenciat això en la teua visió de l'educació i, també, com vos relacioneu amb l'entorn de la vostra escola, amb les fundacions o les associacions que puguen haver-hi pel barri o per la ciutat de Barcelona?

Dues coses, una, a l'educació en el lleure, jo crec que tots els mestres hauríem d'haver passat i haver viscut l'educació en el lleure, l'educació no formal. Perquè jo crec que és un aprenentatge d'emocions, de natura, de relacions, de prendre responsabilitat, d'autocontrol, autoregulació i de gestió del temps que, això, en els docents d'una escola ajuda a tenir una visió holística i globalitzada de l'educació formal. Llavors, jo crec que el fet d'anar de colònies o estar en un esplai et dona moltes eines per treballar d'aquesta manera globalitzada, holística i en equip.

I paral·lelament amb això que em preguntes del tema de les aliances amb organitzacions i entitats del nostre entorn, doncs nosaltres com a escola vam apostar perquè la realitat, l'expertesa i l'evidència no vingués d'un llibre de text, sinó que aquí de qui vingués fos de les aliances de col·laboració amb institucions de prestigi de la ciutat de Barcelona o dels voltants.

Aquesta proposta de treball conjunt ve vinculada amb el projecte de recerca. Nosaltres des de l'escola proposem cada any un tema per investigar, des de la classe d'Infantil de P3 fins a sisè de Primària. En aquest sentit, aquest curs la temàtica és el carrer. Llavors hem comptat amb la col·laboració de la Fundació Arrels, el Museu del Disseny, el Museu d'Història de Barcelona, el Museu Picasso, el Col·legi d'Arquitectes i un llarg etcètera. Això aquest any. L'any passat, per exemple, la temàtica a investigar era el mar i vam comptar amb Open Arms, el Museu Marítim i l'Escola de Vela.

Llavors, constantment, realitzem aliances amb les quals aprenem les dues parts: tant l'escola com la institució educativa o cultural. Al llarg del curs ens anem acompanyant amb la formació i les experiències que puguin venir a presentar ací a l'escola i anem construint aquest coneixement compartit.

Una altra de les reflexions que realitzes habitualment és la de remarcar la importància de construir una relació fecunda entre les escoles i les universitats, és a dir, els espais de formació del futur professorat. Com creus que hauria de ser aquesta relació?

Considere que aquesta relació és un dels punts de millora que ens hem de marcar en el sistema educatiu escolar i universitari. No podem estar tant allunyats, perquè la teoria i la pràctica han d'anar de la mà. Jo sempre ho dic al llibre, la Universitat ha d'anar a picar la porta de la pràctica i ha de trepitjar escoles, i l'escola ha de tenir aquest marc teòric de la recerca, de les teories i les metodologies que té la Universitat. I ara mateix crec que estem en dos punts molt distants i és una de les coses que caldria millorar, crear aquesta simbiosi entre universitats, instituts i escoles d'educació infantil i primària.

Al llibre també hi ha un capítol dedicat a la pandèmia de la COVID-19. En aquest sentit, en ser el vostre un centre que treballa de manera globalitzada, on es mesclen els diferents cursos i on no es treballa tant per disciplines, com s'ha organitzat el centre en aquesta situació?

Si et sóc sincer, una de les coses molt clares que vam tenir com a equip directiu i com a equip de mestres és que aquesta feina que havíem dibuixat durant aquests sis anys no s'havia de desdibuixar. Llavors, hem intentat mantenir al màxim tot això que he estat explicant. L'únic inconvenient és treballar amb aquesta incertesa de no saber què és el que passaria.

Hem hagut de mantenir els grups bombolla, els nens i les nenes no podien desplaçar-se com ens hagués agradat per l'escola i crear aquests equips de treball, però sí que hem mantingut les idees i les accions referents al treball globalitzat.

Aquest temps que estem vivint de pandèmia ens han servit també com un aprenentatge i, sobretot per no tornar enrere. Perquè ara, malauradament, és com si moltes escoles s'hagueren estancat dins d'aquest procés de transformació que estaven fent. Per tant, sempre dic que de les necessitats hem de treure les oportunitats i hem de mirar endavant, i segur que hem après moltes coses, d'algunes de les quals en som conscients i de la resta, aquests són uns aprenentatges que a poc a poc aniran apareixent. Però per ara, tot el tema de la competència digital, el benestar emocional i la relació encara més afectiva amb les famílies, tenim clar que tot això ho hem de mantenir.

Xavier López Ortín a la presentació del seu llibre 'Mestres d'un Mestre'.

 

Diversos estudis han conclòs que l'escletxa digital ha estat ben present durant aquesta pandèmia sobretot amb les famílies amb menys recursos. Com haveu afrontat aquesta situació?

Aquest és un dels reptes que ens hem marcat. Segons la tipologia de famílies que tenim, hem hagut de fer un acompanyament molt directe i molt humà per part del centre per tal de buscar algun dispositiu per a aquelles famílies que no en tenien.

Nosaltres ens hi hem adaptat. I és que, generalment, tothom té telèfon. Doncs a partir d'ací hem creat algunes propostes i hem intentat buscar aquesta via ràpida perquè ningú no es quedés despenjat. Potser hem anat més lents del que ens haguera agradat, però aquest curs per exemple hem aconseguit que tot l'alumnat dels cursos més elevats tinga el seu dispositiu informàtic. Tot és picar pedra.

En la teua experiència en la direcció d'aquest centre després de sis cursos, i ja per concloure, quin és el tarannà o quin estil creus que és essencial per tal de dur a terme una bona tasca de direcció?

El primer és confiar en l'equip. En aquest sentit, jo sóc un més del grup. Quan jo vaig assumir en el seu moment aquesta tasca de líder vaig considerar que l'estil que havia de desenvolupar era aquell en el qual poguera ser un catalitzador de totes aquestes relacions humanes, és a dir, ser un catalitzador del canvi. I per a això fa falta veure-ho tot com si fora un engranatge on tothom suma i aporta.

Cal, per tant, garantir la cohesió de l'equip, ser resolutiu, encoratjar i animar. També, reconèixer la importància que té la formació permanent i contínua, per a mi això és vital. Ser una mica ingenu i creure que mai no se sap tot i llavors anar reflexionant o repensant allò que anem fent. Altre aspecte important és anar preguntant el perquè fem les coses. Perquè si no és com allò de fer, fer i fer sense preguntar-se mai el perquè. Un líder ha de preguntar-se molt més el "què" i el "per què" que el "com" i el "quan" es fan les coses.