Enriqueta Agut: la «palometa del Front Popular»

Enriqueta Agut Armer (Castelló, 1912) fou una mestra valenciana formada sota l'auspici de la nova concepció educativa i cultural que el govern de la II República va fomentar, a partir de l'any 1931 sota el tàndem al Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts de Marcelino Domino i del seu Director General de Primera Ensenyança Rodolfo Llopis, els quals varen apostar fermament pel lema "més escoles i millors mestres".

Amb fortes conviccions esquerranes, el camí educatiu d'Enriqueta es va veure totalment travessat per l'arribada del colp d'estat i la posterior guerra entre els anys 1936 i 1939. Durant aquell període, la protagonista d'aquesta setmana es va implicar fermament en la contesa no sols en l'àmbit educatiu sinó també polític i cultural, participant en diverses organitzacions socials així com sent una de les portaveus del «Front Popular» gràcies a la seua gran capacitat d'oratòria. Arran de la seua implicació i de la victòria progressiva del bàndol franquista va caminar, de la mà de la seua família, cap a l'exili, primerament a França creuant els Pirineus i, més tard, a Mèxic, gràcies a la tasca diplomàtica que el president Lázaro Cárdenas va realitzar a favor del bàndol republicà espanyol.

Avui, un quart de segle després de la seua mort, recordem la figura d'Enriqueta Agut, la «Palometa del Front Popular», a través de la seua vida. Una història travessada per l'exili, l'enyorança, la solidaritat internacionalista. De la mà de l'escriptora Maria Folch, amb un capítol sobre la seua figura al llibre «Quinze dones valencianes» i de les investigacions realitzades per la professora d'història de l'educació a la Universitat de València, Carmen Agulló, al llibre «Mestres valencianes republicanes», recordem la vida d'Enriqueta Agut, una mestra compromesa amb els ideals pedagògics de la II República que va veure com el seu destí es va capgirar, en un període molt curt de temps, trencant somnis i il·lusions per tal de començar una nova vida a Mèxic.

Enriqueta Agut Armer, la "palometa del Front Popular".

Enriqueta, la mestra compromesa.

Enriqueta Agut Armer va nàixer a la ciutat de Castelló el mes de setembre de l'any 1912 filla d'Enriqueta Armer Pons i José Agut Hernández. Després de passar la seua infantesa a la capital de la Plana Alta va marxar, quan tenia deu anys, cap a València, ja que el seu pare, qui regentava un negoci d'hostaleria, va començar a treballar en el negoci de l'exportació de taronges cap a l'estranger.

Des de ben jove havia mostrat la seua voluntat de ser mestra i, no debades, poc després d'acabar l'etapa de batxillerat va ingressar a l'Escola Normal de Magisteri de València, formant part de la primera promoció (1931-1935) d'un grup de mestres formades sota els principis pedagògics de la nova era republicana, arran de la proclamació de la II República el 14 d'abril de l'any 1931. Fruit del «Pla Professional de Magisteri» impulsat pel nou govern per tal de combatre, entre d'altres, l'elevada taxa d'analfabetisme de l'època i poder formar, així, a l'alumnat en un nou esperit crític i lliure amb una educació laica i integradora, Enriqueta va poder albirar un nou món que pretenia arribar, sobretot, de la mà de l'educació. I és que la nova política educativa republicana va intentar consolidar un model educatiu destinat a formar una ciutadania democràtica, constructora d'una societat més justa i solidària. En aquest sentit, el tàndem que es va establir al Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts per part de Marcelino Domino i del seu Director General de Primera Ensenyança Rodolfo Llopis, va apostar fermament pel lema "més escoles i millors mestres".

Fruit d'aquest compromís, aquestes primeres generacions varen suposar un espai d'efervescència i activisme cívic i polític per part de l'estudiantat. Allí, i sota la batuta, entre d'altres, de la reconeguda professora Carmen García de Castro, Enriqueta va conèixer a altres futures mestres referents, com és el cas de Guillermina Medrano (que va ser, més tard, la primera dona regidora de l'Ajuntament de València), Milagros Miró i Magdalena Marzal, entre altres. A més, Enriqueta va pertànyer durant aquesta etapa a la Federació Universitària Escolar (FUE).

Va finalitzar la seua etapa com a mestra realitzant les pràctiques a l'Institut Balmes, a València ciutat, i només acabar li varen destinar a Puçol, on va estar uns pocs mesos a l'escola infantil d'aquesta localitat de l'Horta Nord. El mes de gener de l'any 1936 va ser destinada, en aquesta ocasió com a agregada a la inspecció, a l'Institut Balmes. Mentrestant, al llarg dels seus anys com a estudiant i, més tard, ja com a treballadora de l'ensenyament, va formar part com a delegada del Patronat de les Missions Pedagògiques, un dels projectes més característics de la nova proposta cultural i educativa del nou govern republicà a pobles de la província de València, Terol i Conca. Allí va poder conèixer, de primera mà, la realitat de les poblacions rurals a les quals, de manera molt dificultosa, no hi havia arribat l'escola.

Amb l'arribada del colp d'estat i la posterior guerra, Enriqueta va començar a participar cada vegada més a diverses organitzacions polítiques, afiliant-se al Partit Comunista. Des d'una concepció que mirava cap a un horitzó emancipador, destaca la seua implicació al projecte de secularització dels projectes que depenien de l'administració pública referents als serveis socials. En aquest sentit, el govern republicà va anar substituint a les ordres religioses encarregades de l'ensenyament en els establiments dependents de la Diputació de València, i va ser traslladada a l'Institut d'Assistència Social Mestre Ripoll (actual casa de la Beneficència, seu, entre d'altres, del Museu València d'Etnologia).

La seua etapa com a mestra malauradament va ser molt curta, ja que, tal com afirmar la historiadora de l'educació Carmen Agulló: «malgrat comptar amb una excel·lent preparació i experiència en activitats renovadores, aquesta es va malbaratar per culpa de la repressió franquista. En definitiva, era una dona que va comptar amb un compromís polític i pedagògic molt important durant la seua època d'estudiant, on va compaginar els seus estudis amb l'obra divulgadora de les Missions Pedagògiques, i durant el seu curt període exercint com a mestra i participant activament en esdeveniments de propaganda política».

Portada del llibre "Quinze dones valencianes".

Una veu prodigiosa: la «palometa del Front Popular».

Enriqueta, de fortes conviccions esquerranes des de ben jove, va participar com a militant a la Federació Universitària Escolar (FUE) i a les joventuts d'Izquierda Republicana (IR), on va fundar l'agrupació femenina de les joventuts. Tal com recorda Carmen Agulló: «Era una dona compromesa professionalment. Només va acabar els seus estudis, durant els quals va participar activament en les Missions Pedagògiques, es va afiliar a la Federación de Trabajadores de la Enseñanza (FETE), més concretament al grup sindical marxista d'aquesta organització. Enriqueta, que estava afiliada a les joventuts d'Izquierda Republicana i era membre del Partit Comunista va tenir, a més, una destacada participació en la campanya a favor del Front Popular, ja que era una magnífica oradora, circumstància que li va proporcionar el nom afectuós de la 'Palometa del Front Popular'».

De manera infatigable, Enriqueta va assumir un paper protagonista en nombrosos actes a favor del Front Popular a les eleccions de l'any 1936, en un moment on l'auge del feixisme era cada vegada més evident. Tal com recorda l'escriptora María Folch: «es va fer famosa per la força dels seus discursos, dirigits sobretot a les dones, i per la seua passió en pronunciar-los». En aquells mesos, on la premsa solia remarcar la seua oratòria, va participar en nombrosos mítings arreu del territori valencià, ja fora en actes de caràcter propagandístic o en manifestacions com la que va tenir lloc el 8 de març de l'any 1937, en la qual va ser portaveu de les dones davant del Govern Civil. «Enriqueta és 'la veu'. A més jo tinc la sort d'haver escoltat algunes gravacions seues i la veritat és que era una dona que cantava molt bé. Era de Castelló i parlava valencià, per a ella el valencià era la seua llengua i la llengua en què s'expressava normalment», afirma Carmen Agulló.

A més, va contribuir a la fundació de l'«Agrupació de Dones Antifeixistes» i va col·laborar a l'escola d'adultes «Lina Odena», creada pel Partit Comunista el mes de gener de l'any 1937 i que estava situada en el carrer de la Pau de València. Però sens dubte, un dels fets que més marcaria a Enriqueta fou la seua participació com a redactora a la revista 'Pasionària', el mitjà de comunicació de «l'Agrupació de Dones Antifeixistes». Tal com rememora Carmen Agulló: «de la seua militància comunista, un dels fets que més podria destacar és la seua activitat com a redactora de la publicació 'Pasionària', una revista dirigida per Manolita Ballester, on va publicar una sèrie d'articles on apareixien reflectides les seues idees pedagògiques». Per a Enriqueta, conèixer a Manuela Ballester va suposar el començament d'una amistat que es mantindria al llarg de la seua vida, tant a l'estat espanyol com a l'exili a Mèxic.

Enriqueta Agut Armer.

El llarg viatge cap a l'exili.

Amb l'avançament de les posicions del bàndol franquista durant la guerra, al company d'Enriqueta, Rómulo García Salcedo (amb el qual es va casar l'any 1938), el varen traslladar a la localitat catalana de Gualba (Vallés Oriental) per tal de coordinar el muntatge d'una sèrie de fàbriques d'explosius de l'exèrcit republicà. Aquest encàrrec mai va arribar a posar-se en marxa, però sí que va suposar el trasllat del matrimoni cap a territori català. Una vegada allí, les tropes nacionals varen dividir, a través de Vinaròs el front de guerra entre Catalunya i València. Tal com recorda María Folch: «els primers dies que varen passar a Gualba es va sentir molt sola. Vivia pendent de les notícies terribles que li arribaven: els bombardeigs a València i a Castelló, quasi cada dia, l'entrada del bàndol franquista a Castelló, les notícies de la Batalla de l'Ebre. En aquells mesos a Gualba, rebre les notícies dels bombardeigs a les ciutats i als pobles on ella havia desenvolupat la seua vida la feia patir molt».

Allí, a més, va arribar l'embaràs de la seua filla Adela, circumstància que va suposar un parèntesi (que més tard seria definitiu) en la seua activitat política i professional. Una nit de febrer de l'any 1939 varen «començar a veure grups de gent travessar el poble, amb el que havien pogut carregar, cap al Pirineu, cap a França». Els rumors i les notícies que arribaven del front eren descoratjadores i molta gent va començar a evacuar pel seu propi compte, agafant el primer que tenien i marxant cap al nord.

«Els hi acompanyaven alguns familiars propers: la germana de Rómulo i un parell d'amigues que tenien als seus marits al front» aporta Maria Folch, i afegeix: «quan els francesos varen obrir la frontera als civils, Rómulo va portar les dones a Port Bou i va decidir que ell esperaria fins al final. Embarassada de set mesos, va creuar la frontera com va poder, amb els peus cada vegada més i més unflats (...) En passar la frontera, les autoritats franceses les van portar a Perpinyà, a l'estació, on havien d'esperar un tren que les portaria a un camp de concentració. Enriqueta i la seua cunyada van anar fins a la fi de l'andana: tot i que aquella zona no estava coberta i feia més fred, almenys podrien seure a terra i descansar una miqueta». Allà va succeir un d'aquells fets que sempre esperancen a les societat. «Un home les va sentir parlar català i, des del costat de l'andana, es va arrimar a parlar amb elles. Era el senyor Sobrian, un carboner comunista de Perpinyà. Després de fer-los algunes preguntes, els va oferir ajudar-les a fugir i portar-les a sa casa». Un admirable gest de solidaritat internacionalista que va marcar les memòries d'Enriqueta durant tot el seu exili.

Gràcies a les gestions de la família Sobrian durant l'estada a la seua casa, varen poder localitzar uns parents al país els quals, als pocs dies d'assabentar-se, varen arribar per tal de recollir-les i portar-les a Grenoble, amb la germana de Rómulo. Més tard, i després d'aconseguir retrobar-se amb Rómulo, varen poder marxar cap a l'exili el 25 de maig de 1939 a bord del vaixell Sinaia, disposat pel govern mexicà de Lázaro Cárdenas per a proporcionar asil polític al bàndol vençut a la Guerra Civil. Era el primer vaixell que el Servici d'Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE) del govern de la Segona República a l'exili aconseguia organitzar.

Enriqueta Agut Armer.

L'arribada a Mèxic: el retorn que mai es va produir

«Apoteósica fue la recepción que el proletariado de México, por conducto de los trabajadores veracruzanos, prodigó a los mil seiscientos refugiados iberos que arribaron hoy a tierras mexicanas a bordo del valor Sinaia. El acto de recepción fue magnífico. Veinte mil obreros, pletóricos de un gran entusiasmo, formaron una masa humana compacta que se agitaba frente a los muelles alzando los brazos y lanzando vítores a los refugiados que emocionados contemplaban desde la cubierta del Sinaia la grandiosa y elocuente manifestación».

El Nacional - Ciutat de Mèxic, 14 de juny del 1939

Així varen contar, des del periòdic mexicà «El Nacional», l'arribada a meitat del mes de juny al port de Veracruz del Sinaia. Després d'un llarg i dur viatge, on Enriqueta va patir molt degut als continus dolors de cap provocats per la «neuràlgia del trigemin», a principis del mes de juliol els varen enviar cap a la ciutat de Mèxic on, de moment, el Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE) els va allotjar en una pensió al barri de La Lagunilla. 

Enriqueta va rebre, com tants i tantes altres mestres de la Segona República Espanyola, la depuració com a mestra seguint l'estipulat en l'article 171 de les lleis franquistes. Aquesta circumstància, i amb el pas dels anys l'evolució seguida de la política espanyol a la fi de la Segona Guerra Mundial els hi va fer agafar consciència que la tornada a casa era molt complicada i, poc a poc, varen anar abandonant aquesta idea, acceptant la nacionalitat mexicana que un decret del general Cárdenas oferia als exiliats espanyols, i es varen instal·lar definitivament al país que els havia acollit. No obstant això, des del seu compromís vital i polític varen estar ajudant, durant el pas dels anys, un fum de famílies amigues i conegudes que sempre portaven notícies de la realitat valenciana i espanyola.

Enriqueta Agut i Rómulo García varen seguir vivint a Mèxic després de la mort de Franco. A la dècada dels anys seixanta, el pare d'Enriqueta, José Agut Hernández, també va arribar a Mèxic. «Va ser jutjat pel Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo a final de 1963 i després del sobreseïment de la causa per la seua edat, amb 78 anys, ell també va empendre el camí de l'exili cap a Mèxic, on vivia tota la família» rememora Maria Folch.

Mantenint encara el record de la seua vida a València, tantes vegades silenciat cap als seus fills i nets, l'any 1986, poc després de la mort del seu marit, Enriqueta va visitar de nou les terres valencianes i castellonenques i ho va trobar tot difícil de reconèixer. Tant que, de fet, no va voler allargar la visita i va tornar a sa casa, a Mèxic, on va faltar l'any 1998, quasi seixanta anys després d'haver arribat a les costes de Veracruz a bord del Sinaia. «Mai no en va voler parlar quan els fills o els nets li preguntaven pel passat, per la guerra, quan li'n demanaven detalls. De fet, molts dels detalls de la vida i la militància d'Enriqueta, la família els va conèixer més tard, quan ja era morta, gràcies al treball de Vicent Gual i, sobretot de Carmen Agulló» aporta Maria Folch. I conclou: «potser aquest va ser el preu pagat per conquerir una nova felicitat després de la derrota».

Portada del llibre "Mestres valencianes republicanes".

Més informació:

- Episodi del programa "Valentes" d'À Punt sobre la vida d'Enriqueta Agut: https://www.apuntmedia.es/programes/valentes/temporada-2/07-07-2019-enriqueta-agut-armer-1912-1998_134_1392665.html

- Article "Enriqueta Agut, la Palometa del Front Popular", escrit per Maria Folch a la revista "Lletraferit": https://valenciaplaza.com/enriqueta-agut-la-palometa-del-front-popular

- Llibre "Quinze dones valencianes", de l'editorial Afers: https://editorialafers.cat/botiga/ca/fora-de-colleccio/474-quinze-dones-valencianes-9788416260799.html

- Llibre "Mestres valencianes republicanes", de Carmen Agulló Díaz: https://puv.uv.es/mestres-valencianes-republicanes-6731.html