Territori Educatiu

24/05/2022

L’Escola de Barbiana: una invitació a organitzar-se

Es compleixen cinquanta-cinc anys de la publicació de l'obra 'Cartes a una mestra', on Lorenzo Milani i el seu alumnat de l'Escola de Barbiana varen realitzar una reflexió crítica plena de sarcasme i lucidesa cap a una escola tradicional que, consideraven, era profundament classista i estigmatitzant per a les famílies de classe treballadora. Una obra que, avui, continua sent un instrument clau dins de les anomenades pedagogies crítiques i ha estat traduïda a més de seixanta idiomes. De la mà de Piero i Marco, membres de la Fondazione Lorenzo Milani, i de diversos textos escrits pel mateix Milani, recuperem l'esperit i el llegat d'aquest rector i humanista que va tractar de sembrar llavors de llibertat i compromís col·lectiu entre el seu alumnat.

L’Escola de Barbiana: una invitació a organitzar-se

Lorenzo Milani va nàixer l'any 1923 a la ciutat de Florència. La seua família era de classe alta, culta, liberal i atea. No obstant això, va ser batejat per conveniència, ja que la seua mare era jueva i el feixisme es trobava cada vegada més fort a Itàlia, liderat per Benito Mussolini. Durant la seua infància i adolescència es va interessar molt pel món de l'art, especialment en aquell relacionat amb l'àmbit religiós. Aquesta circumstància va ajudar la seua conversió al catolicisme practicant i l'any 1943, a l'edat de vint anys, va entrar en el Seminari Diocesà de Florència amb la idea de convertir-se en sacerdot i va rebre l'ordenació el 13 de juliol de l'any 1947.

Pocs dies després, va ser nomenat vicari de San Donato a la localitat de Calenzano, població situada a uns quinze quilòmetres de Florència. En aquella ciutat de poc més de vuit mil habitants va començar a desenvolupar el seu interés pel món de l'educació, ja que va viure de primera mà que els seus sermons no eren compresos per la majoria de feligresos i feligreses a causa del seu baix domini del vocabulari, moment on es va adonar de l'estret vincle entre ignorància i classe social existent en aquells temps. Aquesta circumstància i el seu profund esperit cristià varen fer créixer el seu compromís amb la gent de classe treballadora i es va proposar, com a tasca prioritària i com a missió pastoral, incrementar la cultura dels seus parroquians. Amb aquesta finalitat va crear l'Escola Popular de San Donato amb un enfocament clarament crític amb l'escola oficial del seu temps i amb l'objectiu de minimitzar les desastroses conseqüències que l'escola estatal estava tenint sobre la gent amb menys recursos, oferint classes durant la nit i els caps de setmana.

Aquesta tasca a la qual va dedicar gran part del seu temps a Calenzano ja l'havia iniciat mentre estava al Seminari Diocesà, ja que va comprovar com els seus companys seminaristes tampoc tenien, en la seua gran majoria, una sòlida base de coneixements i d'expressió gramatical. Aquesta feina no agradava a les autoritats eclesiàstiques i varen decidir desterrar-lo, l'any 1953, a la xicoteta localitat de Barbiana, a més de quaranta-cinc quilòmetres de Florència, enmig de les muntanyes del Mugello, on també hi havia una escola que portava un bon grapat d'anys tancada.

Foto 2: Escola de Barbiana.

Escola de Barbirana


Allí, conjuntament amb l'alumnat de les famílies que hi vivien disseminades al llarg de les muntanyes, va organitzar un model d'escola molt diferent del que predominava en aquells temps i que comptava amb un fort compromís polític a favor dels pobres, dels fills i les filles de famílies de classe treballadora que sempre havien estat humiliades i que l'escola els havia fet sentir fracassats, sense capacitat per aprendre. Per a Milani, l'escola significava un instrument de lluita de classes i considerava que aquest procés calia revertir-lo. Allí, durant tretze anys, va aconseguir conjuntament amb el seu alumnat prendre consciència de la situació en què es trobava la població oprimida i varen buscar i construir les ferramentes necessàries per a alliberar-se de l'ombra del desconeixement i agafar les regnes de la seua vida i emergir com a subjectes actius en la construcció d'un món més just i més solidari.

Lorenzo Milani amb el seu alumnat.

Lorenzo Milani amb el seu alumnat.


Després de més d'una dècada, i coincidit amb l'època més dura de la malaltia que li estava disminuint la salut des de feia uns anys i que li provocaria la mort un mes després, va aparèixer publicat el llibre 'Cartes a una mestra', escrit conjuntament amb el seu alumnat. Al llarg d'aquest text es realitza, a través d'una anàlisi crítica i amb un llenguatge ple de sarcasme, una denúncia contra el fracàs de l'escola que envia al carrer a multitud d'alumnes sense ni tan sols haver aconseguit el diploma bàsic obligatori, una escola que fomenta a l'alumnat de les classes benestants i l'individualisme més exacerbat i que no aconsegueix que els uns i els altres es comprometen amb els problemes reals de la vida i amb l'abordatge col·lectiu.

Llibre Cartes a una mestra

Llibre 'Cartes a una mestra', escrit per Lorenzo Milani i l'alumnat de l'Escola de Barbiana.


Publicat al mes de maig de l'any 1967, aquest text convida a fer les coses d'una altra manera, i ho fa a través d'un llenguatge senzill, lúcid i crític que, cinquanta-cinc anys després, no ha perdut actualitat sent, hui en dia, un instrument clau de les anomenades pedagogies crítiques i ha estat traduït a més de seixanta idiomes. I és que amb Lorenzo Milani i el seu alumnat hem aprés que els problemes dels altres són els nostres i que eixir d'ells, conjuntament, és una qüestió política. Amb els seus escrits, però sobretot amb la seua pràctica, ens varen convidar a organitzar-nos i a construir un nosaltres, un nosaltres que mai està acabat ni definit sinó que sempre està en constant construcció i moviment.

Avui descobrim, de la mà seus textos, els pressupostos pedagògics a través dels quals Milani va tractar de construir una escola que constituïra una vertadera ferramenta d'emancipació. Una escola, en definitiva, que fera conscient al seu alumnat de la realitat d'injustícia que s'estava vivint en aquella societat i que la sofrien, sobretot, les famílies de classe treballadora. El passat dilluns 2 de maig vàrem poder visitar l'escola de la mà de Piero i Marco, sindicalistes del món del transport que ara, en la seua jubilació, dediquen part del seu temps a compartir l'esperit emancipador amb el qual es va treballar a Barbiana a través de la Fondazione Lorenzo Milani, una institució que treballa per preservar l'esperit i el llegat d'aquest rector i humanista que va tractar de sembrar llavors de llibertat i compromís col·lectiu entre el seu alumnat.


L'Escola de Barbiana: una pedagogia alliberadora.

"Si em feren donar escola als rics, objectaria. No es pot donar escola sense estimar, no es pot estimar a un xic sense estimar a la seua família i no es pot estimar a una família sense estimar el seu món. Però el món dels rics no s'ha d'estimar. Per tant, cal objectar abans d'enamorar-se del primer xiquet fill de rics"

 (L'obediència ja no és una virtut - Lorenzo Milani)


Seguint a Lorenzo Milani, la concepció educativa de la burgesia entenia que el fracàs escolar solament era el resultat de les diferències naturals existents en cada persona. Aquesta postura, la qual apostava per un exacerbat essencialisme que deixava fora de l'anàlisi la realitat material i cultural en què creixia l'alumnat era, en les seues paraules, una pedagogia construïda a mida de la burgesia per tal de mantenir els seus privilegis. Una concepció de l'educació, en definitiva, que accentuava cada vegada més les diferències entre pobres i rics mitjançant la construcció d'una pedagogia selectiva, competitiva i, en conseqüència, profundament classista.

Aula de l'Escola de Barbiana.

Aula de l'Escola de Barbiana.


A l'obra 'Cartes a una mestra', de manera notòriament sarcàstica, Milani i el seu alumnat reflexionen al voltant d'aquesta circumstància. Al respecte, i deixant clar que el fracàs escolar no és una qüestió d'ordre diví o de les capacitats naturals i innates amb les quals naix cadascú de nosaltres, posaren l'èmfasi a responsabilitzar a una educació construïda a la mida dels sectors més privilegiats: «Vosaltres dieu que us haveu carregat als ximples i als mandrosos. Aleshores afirmeu que Déu fa nàixer als ximples i als mandrosos en les cases dels pobres. Però Déu no fa aquestes ofenses als pobres. El més probable és que els ofensors sigueu vosaltres». Més endavant, continuen reflexionant al voltant d'aquesta qüestió i deixant clar el seu compromís amb les famílies que menys tenen: «L'escola no té més que un problema, els xics que perd . L'escola obligatòria es perd pel camí. Els únics incapaços per a l'escola, sou vosaltres que els perdeu i no torneu a buscar-los».

Aula de l'Escola de Barbiana.

Aula de l'Escola de Barbiana.


La pedagogia proposada per Lorenzo Milani comptava amb un fort component alliberador i compromès amb allò que Eduardo Galeano va nomenar com «los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada», centrant-se no solament a combatre mitjançant l'educació els factors de caràcter socioeconòmic que condicionaven les desigualtats de classe sinó en aquells aspectes culturals (moltes vegades deixats fora de l'anàlisi) que afectaven el desenvolupament de l'alumnat amb menys recursos. En aquest sentit, i recuperant l'esperit d'allò que també va reflexionar i escriure Federico García Lorca quan deia «yo ataco desde aquí a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás a las culturales, que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero también que todos los hombres sepan», el mateix Milani va escriure:

«la pobresa dels pobres no es mesura pel pa, la casa o la calor. Es mesura pel grau de cultura (...) Així doncs cal, abans que res, intervindre a fons sobre el nivell cultural i intel·lectual del nostre poble (...) Voler bé al pobre significa no sols apujar-li el sou, sinó, sobretot, apujar-li el sentit de la pròpia superioritat, fer-los comprendre que l'orgull d'un pobre no està a ser el mico d'imitació durant un dia dels opressors».

En aquest sentit, i per tal de caminar cap a una proposta que empoderara i emancipara a l'alumnat fill de la classe treballadora, a l'Escola de Barbiana es treballava a «temps complet». Allí es feia escola dotze hores diàries, 365 dies a l'any. El motiu d'aquest horari i d'aquest calendari era el simple desig d'igualtat. A l'alumnat burgés li bastaven unes poques hores d'escola perquè la veritable educació la tenien a casa amb les converses amb els seus familiars, els llibres de la seua biblioteca, els viatges, les excursions i l'ajuda a l'hora de fer els deures, fins i tot, amb professorat de reforç per tal d'ajudar-los a adquirir els coneixements. Enfront d'aquesta realitat, en la qual l'alumnat amb menys recursos comptava amb un clar desavantatge, l'escola a temps complet pretenia ajudar a compensar aquestes desigualtats.

Lorenzo Milani amb el seu alumnat.

Lorenzo Milani amb el seu alumnat.


No obstant això, no es tractava d'estar fent classes de manera contínua, sinó d'anar creant un ambient educatiu continu en el qual l'alumnat poguera anar desenvolupant-se segons el seu propi ritme i un ambient seré que afavorira el treball i la reflexió sense l'obsessió del temps ni de l'estructura disciplinària amb què comptava i compta, encara hui en dia , l'escola. Es treballava sense pressa, arribant fins a les últimes conseqüències. Això capgirava la relació entre iguals a l'escola, ja que el mestre i el seu alumnat buscaven i estudiaven conjuntament sense preocupar-se de determinar on començava i on acabava cada assignatura. Hi havia un espai on no es considerava una pèrdua de temps ajudar a la resta per tal d'avançar, i això generava un ambient molt favorable a l'hora d'aprendre i ampliar els límits del seu món.

Es tractava, en definitiva, de capgirar la lògica de funcionament majoritari de l'escola tradicional. Enfront d'una realitat on es potenciava i es posava en valor a aquell alumnat que més capacitats i recursos tenia, a l'Escola de Barbiana «tots estaven inclosos en ella: però qui no tenia les bases, qui era lent o no tenia ganes, se sentia predilecte. Era tractat com vostés tracten al millor alumne. Semblava que tota l'escola anara per a ell. Fins que ell no entenguera els altres no seguien endavant». En aquest model educatiu, el mestre jugava un nou paper, ja que ara actuava com un mestre capaç de revalorar al seu alumnat, motivar-lo, desenvolupar la seua creativitat i orientar-lo. Gran part de l'alumnat es convertien en mestres que ensenyaven a la resta fomentant, així, un gran esperit de companyonia.


Nomenar el món: la importància de prendre la paraula.

El domini del llenguatge ocupava un lloc cabdal a l'Escola de Barbiana. I és que, al llarg de la seua experiència com a mestre (no solament a Barbiana), Lorenzo Milani va descobrir que la deficiència del llenguatge representava la principal i decisiva inferioritat de l'alumnat de classe treballadora respecte de la classe dominant. La diferència entre aquest alumnat no consistia en la possessió d'un nombre més gran o més xicotet de coneixements ni en la diferent qualitat del seu enteniment, sinó en un factor que es troba en el llindar entre l'interior de la persona i la seua exteriorització: la paraula. Mentre hi haguera gent que dominara la paraula i altres que no, tota igualtat social, política i jurídica significava una pura il·lusió.

Lorenzo Milani amb el seu alumnat.

Lorenzo Milani amb el seu alumnat.


La paraula, així, era una eina essencial que devia permetre a l'alumnat ser conscient de la seua situació i reclamar justícia. Segons apareix destacat a diverses lectures al voltant de l'experiència de Barbiana, Lorenzo Milani rebia al seu alumnat dient-los que a l'escola coneixerien dos-centes paraules, però que el patró en coneixia mil. Aquesta, deia, era una de les principals raons per la qual la societat encara estava dividida en una estructura profundament desigual. Caminant de la mà d'alguns dels postulats que més tard també treballaria Paulo Freire al llarg de la seua trajectòria, l'educació solament podia concebre's de manera dialògica, prenent la paraula i utilitzant-la com una ferramenta d'emancipació i alliberament. L'educació, per tant, l'entenia com un quefer eminentment polític que s'aprenia posant-la en pràctica i treballant per aquell objectiu comú, sent aquests dos dels principis fonamentals de l'escola. Al respecte, i per tal de sintetitzar aquesta mirada, va escriure: «El problema dels altres és igual al meu. Sortir-ne tots junts és la política. Sortir-ne sol és l'avarícia». I és que, com bé ens recorden constantment els companys i les companyes dels Moviments de Renovació Pedagògica, sense democràcia a l'escola no hi ha educació possible.

Lorenzo Milani amb el seu alumnat.

Lorenzo Milani amb el seu alumnat.


La funció essencial del llenguatge, de la paraula, és la d'il·luminar la realitat i no la d'imposar una determinada visió del món ni la de domesticar a la persona que aprèn. Ofereix, en essència, la possibilitat de nomenar la realitat i de comprendre-la . Així significa un factor clau d'humanització i, en conseqüència, d'emancipació. Treballant a partir de les seues pròpies realitats i de l'anàlisi de la premsa escrita (un dels trets fonamentals del dia a dia a Barbiana), varen anar agafant consciència que els seus fracassos no els pertanyien a ells sinó al sistema que estava dissenyat per a expulsar-los. Així, a través de la lectura diària de la premsa escrita s'analitzaven els aspectes històrics, geogràfics i polítics d'arreu del món. Es llegien els fets més importants, es discutien oralment o per escrit, se situaven els llocs geogràfics sobre el mapa i es repassaven els diferents tipus d'usos gramaticals que anaven trobant. D'aquesta manera, i des d'una clara proposta inspirada en el mètode socràtic, varen entendre que el seu problema no era individual i varen començar a entendre les causes econòmiques, socials i polítiques que determinaven la seua situació de desavantatge.

«L'educació és un conjunt de relacions possibles que fan possible acollir l'existència de tots» va dir la filòsofa Marina Garcés amb motiu de la presentació d'un dels seus darrers llibres, que portava per nom 'Escola d'aprenents' (Galaxia Gutenberg). Amb aquesta mateixa voluntat d'assumir la paraula i tenir veu, l'experiència pedagògica de Barbiana, de Lorenzo Milani i el seu alumnat continua, hui en dia, oferint-nos un espill on emmirallar-nos i una finestra on endinsar-nos en la possibilitat que una altra manera d'educar-nos és possible.


Tomba de Lorenzo Milani a Barbiana.

Tomba de Lorenzo Milani a Barbiana.

Comparteix aquest article
Publicat el 24/05/2022
Secció: Reportatges

Dídac Delcan Albors

Sóc Dídac Delcan Albors, Educador Social, i al llarg de la meua vida he estat vinculat a les Cooperatives d'Ensenyament Valencianes com a alumne però, també, com a investigador.

Mitjançant aquest blog m'agradaria posar en valor aquelles experiències que defineixen als vostres centres així com escoltar veus referents dins del món del cooperativisme educatiu i, també, d'altres àmbits.

Contar allò que fem i allò que ens passa és essencial. En aquest sentit, les cooperatives feu una aportació vital dins de les vostres comunitats de referència ja que esteu, constantment, dinamitzant diferents espais i persones. Obriu, en definitiva, espais on poder fer-se preguntes sobre com volem viure conjuntament.

Continuar oferint la possibilitat d'obrir aquestes preguntes i posar en valor el vostre patrimoni educatiu i organitzatiu és el ferm compromís amb el que compta aquest espai.

Twitter: @fridamnrules
Instagram: @fridamnr

COMENTARIS

Encara no hi ha cap comentari, escriu tu el primer

Escriu el teu comentari:

PROTECCIÓ DE DADES: En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades personals (LOPD) i Comerç Electrònic (LSSI) l'informem que les dades facilitades voluntàriament per vostè., S'incorporaran a un fitxer denominat "territori educatiu" propietat de UCEV amb finalitats estadístiques i de comunicació de les activitats en compliment de les seves finalitats pròpies. Vostè podrà exercir els drets d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició relatiu a aquest tractament de què és responsable UCEV, dirigint-se per escrit a la seu al carrer Arquebisbe Mayoral, 11-b, 46002 de València.