"Estem a prop de la mar i no som pas una illa. Xafem terra, i xafant-la fem senda. Ens movem. Renovem. Pensem l'escola, en l'escola, des de l'escola. Som un grapat d'homes i dones. Un grapat de treballadors i treballadores. Som un moviment de renovació pedagògica"

Revista del MRP Escola d'Estiu del PV. Renovació Pedagògica n 1. Octubre 1985.

Aquesta setmana ens endinsem en els sabers i els ensenyaments que, tant els Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià (MRP) com les Escoles d'Estiu, han construït al llarg de tots aquests anys. Uns moviments que varen nàixer gràcies a un grup de mestres compromesos amb la renovació pedagògica, amb el seu entorn i el seu país i que no defuig a l'hora d'emfatitzar la vessant política i transformadora que, necessàriament, ha de tenir el procés educatiu.

Avui relatem la conversa que vàrem tenir amb Lupe Palau, Manolo Cabanillas, Ramon Torres i Conxa Delgado (Güin), el passat dilluns 12 de juliol amb motiu de l'exposició itinerant en homenatge a aquests moviments que ha estat organitzada conjuntament entre la Direcció General d'Innovació Educativa i Ordenació, els propis col·lectius vinculats a la renovació pedagògica i la investigadora en educació i arts Jodie Dinapoli. Un moment de trobada en el qual vàrem parlar al voltant de les vivències d'aquestes quatre veus, no per a viure-ho com un fet nostàlgic sinó per tal d'extraure tots els aprenentatges i els sabers que, a dia d'avui, encara ens continuen ajudant a caminar.

El lloc de trobada, el hall d'aquesta exposició, no va ser una decisió asèptica sinó que va tractar de servir com un espai simbòlic, un lloc que ens diguera alguna cosa. I és que aquesta exposició, que ja ha passat per Castelló, Elx, València i Gandia, i que pròximament comptarà amb nous emplaçaments, ha estat un escenari ideal per realitzar aquesta conversa a través de la qual hem tractat de posar el nostre granet d'arena a la memòria democràtica i pedagògica del nostre territori posant en valor tot el treball realitzat per un grup de mestres que varen somiar i demostrar que un altre món i una altra manera de fer les coses era possible.

Conxa Delgado 'Güin', Ramón Torres, Manolo Cabanillas i Lupe Palau en un dels panells de l'exposició 'Repensar l'escola: les Escoles d'Estiu al País Valencià'.

 

Moltes gràcies per acudir a aquesta trobada, és tot un plaer i un regal. Per tal de començar, ens agradaria conèixer-vos una miqueta.

Güin: Sóc Conxa Delgado Amo, però tot el món em coneix com 'Güin'. Sóc mestra de professió de tota la vida. Vaig estudiar Magisteri i Pedagogia. Només acabar els meus estudis, vaig estar treballant al Patronat d'Escoles Infantils de la ciutat de València, el qual va desaparèixer, no va quallar, i de seguida vaig començar a treballar a l'escola pública, a la qual m'he dedicat tota la meua vida. He estat tota la vida tant en Infantil com en Primària, i després vaig passar, cap al final, a Secundària. Forme part dels Moviments de Renovació Pedagògica (MRP) quasi des que vaig nàixer en la professió, més concretament he format part del MRP Comarques Centrals-Gonçal Anaya, i per a mi han estat la meua vida.

Manolo: Sóc Manolo Cabanillas, mestre de tota la vida. Participe al Col·lectiu de Mestres de la Safor i del MRP Escola d'Estiu Marina-Safor. Vaig estudiar Magisteri fins l'any 1981, i vaig aprovar les oposicions l'any 1984 i he estat dedicant-me al món de l'educació des d'aleshores fins l'any passat, que em vaig jubilar. Durant els anys de professió he pogut tindre una visió prou polièdrica de l'ensenyament. Com a mestre he pogut gaudir donant classe en, pràcticament, tot tipus de centres i nivells; des de l'escola rural unitària de l'Atzúvia on vaig començar, fins a l'IES Joan Fuster de Bellreguard on em vaig jubilar. A més he pogut "viure" els sistema educatiu des de fora de les aules a l'haver estat membre del Consell Escolar Valencià, de la Junta de Personal Docent i a l'haver sigut alliberat sindical de l'STEPV-IV.

Ramon: Sóc Ramon Torres, i sóc mestre també. Durant la meua carrera he tocat un poquet de tot, he estat en tots els nivells: des d'Infantil, que és on vaig començar fins al que en aquell moment era la segona etapa, i fins i tot alguns anys a l'ESO. També he tocat altres aspectes vinculats al món de l'educació: he estat assessor del CEFIRE i delegat sindical. Al llarg de la meua trajectòria he pogut tocar tots els camps. Pertany, des de la seua fundació, al Col·lectiu d'Ensenyants de la Ribera (CODERI), un dels membres de la Federació dels MRP, i he participat a les diferents Escoles d'Estiu i d'altres cosetes vinculades a la Renovació Pedagògica d'ací, al País Valencià.

Lupe: Sóc Lupe Palau, vaig acabar Magisteri l'any 1972 i tota la meua vida ha estat l'escola. En un principi no m'imaginava que m'anava a agradar tant aquesta professió. Vaig arribar, de casualitat, a una Escola Rural, i allí vaig aprendre a ser mestra. Vaig conèixer els Moviments de Renovació Pedagògica des dels seus inicis. A la meua comarca, La Ribera, fundàrem el MRP CODERI l'any 1989 i hem organitzat moltíssimes Escoles d'Estiu. Parlar de l'escola és parlar de la vida, és tota la nostra vida. Hem fet junts moltes coses i a dia d'avui continuem fent-ho, ahir mateixa (aquesta conversa va tenir lloc el passat 12 de juliol) es va acabar el Congrés del Moviment Cooperatiu d'Escola Popular (MCEP), que aquest any s'ha fet de forma virtual. Estem jubilades però encara actius i actives.

Què són, per a vosaltres, els Moviments de Renovació Pedagògica?

Güin: Els MRP són la meua vida. No puc deslligar la meua vivència a l'escola d'aquest moviment. I per què dic això? Doncs ho dic perquè per mi formar part d'aquest col·lectiu m'ha servit per a pensar molt, i aquest pensament m'ha dut a una pràctica que, al mateix temps, la tornava a pensar en grup per a retornar-la a la pràctica després. També m'ha servit per a ser valenciana, perquè els meus orígens són castellans i andalusos i aleshores a mi m'ha donat la possibilitat d'adonar-me, amb profunditat, de l'existència d'una altra cultura, una altra llengua i una altra manera d'entendre el món. Em va servir per fer la meua, per mi va ser un procés molt llarg però molt bonic. Aleshores, per mi els MRP han estat això: un nucli de formació molt important, no solament professional sinó personal i col·lectiu. Jo crec que la paraula col·lectiu és la que defineix més clarament aquest moviment.

Manolo: És difícil afegir alguna cosa més. Jo crec que totes les persones que hem estat als MRP et direm el mateix. Allò que puc afegir és que jo, el mateix any que vaig aprovar oposicions vaig entrar en contacte amb els MRP. Jo no concep la meua vida professional sense aquest moviment. Vaig acabar els estudis de Magisteri que, almenys per mi, varen ser uns dels millors anys de la meua vida, però quan vaig entrar en contacte amb les persones dels MRP, em vaig adonar que a la Facultat faltaven moltes coses. I torne a repetir, sense desprestigiar la formació de Magisteri, vaig tenir professors i professores magnífiques, però va ser contactar amb aquestes persones que estàvem en els moviments i dir: "eh, ací a Magisteri faltava alguna cosa". I aquesta cosa era tota una pedagogia que a Magisteri no havíem escoltat. Clar, comences a escoltar Freinet, escola arrelada al medi i un llarg etcètera. I ho converties, ja no en una qüestió pedagògica sinó en una qüestió vital i, per això, per mi és molt difícil concebre la meua vida sense els Moviments de Renovació Pedagògica. I més encara, com ja he dit abans, quan just l'any que aprove les oposicions comence a participar dins dels MRP i organitzem la primera Escola d'Estiu Marina-La Safor.

Em va aportar experiències personals i pedagògiques impagables. Jo crec que si no haguérem tingut el Moviment de Renovació Pedagògica de la Safor, hauríem d'haver anat a un altre dels Moviments a una altra comarca perquè, una vegada entres ací i veus el ventall de possibilitats i la manera de treballar, ja no conceps altra manera de fer les coses: la investigació-acció, el poder compartir amb els teus companys i les teues companyes les teues experiències i que et puguen dir, amb tota la naturalitat, que estàs fent-ho malament o podries provar a fer-ho d'aquesta manera. I ho proves, i et tornes a trobar per compartir i ho valores tot incorporant les opinions de la resta. Això és impagable, i això són els MRP.

A més, també t'ajudava a conèixer tot un moviment cultural perquè, clar, recordem que estàvem en uns anys que, com deia el poeta Miquel Martí i Pol, tot estava per fer i tot era possible. I nosaltres ens ho vam creure, ens vam creure que ho podíem fer. Férem moltes coses, jo crec que hem aportat moltíssim al món educatiu.

Lupe: Hi ha una cosa que m'ha fet sempre pensar dels MRP i és que, quan una persona té una idea, aquesta idea és seua i és única, però quan aquesta idea la comparteix, aquesta ja la tenen dos persones. I si anem sumant, i a mi deu persones em donen deu idees, doncs ja en tinc deu i no solament una. El que vull remarcar és la multiplicació exponencial que es produeix gràcies a l'intercanvi d'idees. Si jo estic a soles en la meua aula puc fer moltes coses i puc ser una mestra meravellosa i molt creativa, que és el que, al meu parèixer, està ocorrent actualment a l'escola: que hi ha gent que és estupenda i meravellosa però que es troba sola i que li falta, per tant, la part de cooperar amb la resta. Quan una persona està en companyia d'altres persones és quan realment s'enriqueix el teu quefer com a docent.

Aleshores els MRP són això: la necessitar d'estar i de compartir amb altres persones que tenen una manera de pensar i que segueixen uns postulats pedagògics semblants als teus. En definitiva, de treballar a partir del desig de construir una escola semblant i de la necessitat de formar part d'un grup de persones que t'estimen i que et fan sentir còmode.

Membres del Col·lectiu d'Ensenyants de la Ribera (CODERI) durant una manifestació.

 

Recolliu el sentiment de trobada i de cooperar i, en aquest sentit, els MRP també són una resposta a un fil històric que ve de molt lluny però que podem seguir des de l'època de la Segona República, on diverses persones fora de l'Estat Espanyol estaven desenvolupant tècniques Freinet i pedagogies semblants i on també a les acaballes del franquisme, ací al País Valencià, va començar a forjar-se un grup, vinculat a la secció pedagògica de Lo Rat Penat, que va anar desenvolupant el camí del que després serien els MRP ací. De quins postulats beuen, pedagògicament, els MRP?

Güin: Bevem de moltíssims. En el meu cas, des dels meus inicis jo comence a beure de Freinet i de Ferrer i Guàrdia perquè, durant la meua etapa com a estudiant de Magisteri, vaig tenir la sort de trobar-me amb Gonçal Anaya. Amb ell vàrem començar a descobrir una sèrie de pedagogies que fins aleshores no havíem escoltat parlar d'elles. Per tant, diria que tant Freinet com Ferrer i Guàrdia varen ser les dos persones claus en els meus inicis. Arran d'aquestes lectures, vàrem començar a tenir contacte molt estret amb la gent de del Moviment Cooperatiu d'Escola Popular (que en aquell moment es deia ACIES). Aquestes referències varen ser les que ens varen obrir el camí, però després en aquest camí doncs ha estat molta gent, com per exemple Paulo Freire, Wilfred Carr i Stephen Kemmis.

Una de les coses més boniques dels MRP era precisament el que deia Lupe de compartir debats i lectures. Ací anaves aprenent i anaves consolidant els aprenentatges i això, quan anaves a l'escola, et resultava molt útil perquè front a situacions que et generaven alguna complicació sempre tenies arguments teòrics per a justificar la teua pràctica. A nosaltres això  ens venia molt bé.

Ramon: Podem partir de dues bases: de beure de les fonts, que seria tota la tradició pedagògica que va des de Freinet, Ferrer i Guàrdia, Montessori, etcètera, o beure del riu, que són els nostres referents més propers. Jo he begut del riu des del principi: Carme Miquel i Ferran Zurriaga, per exemple, eren els meus referents. Però clar, a poc a poc em vaig anar adonant que Carme i Ferran eren del Moviment Freinet, cosa que em va ajudar a endinsar-me en aquests postulats. Després va arribar la concepció de la necessitat de construir una escola arrelada al medi o el treballar a través dels quaderns de camp. Després, també, descobrim Freire. Però sobretot és el que ja estàvem dient, allò important eren les lectures que compartíem entre nosaltres: lectures sobre Vygotski, per exemple.

Damunt teníem un instrument molt important: la revista Cuadernos de Pedagogía, fundada per Jaume Carbonell. Aquesta va ser una eina fonamental en la nostra formació. Malauradament, a dia d'avui, aquesta revista ha perdut tot el seu esperit crític i transformador. Però l'hemeroteca segueix i encara ens serveix per consultar moltes coses. Era una autoformació molt potent. Llegíem un article d'algú, el treballàvem i després el convidàvem a les Escoles d'Estiu. I inclús, per tal de posar-ho fàcil i abaratir les despeses, entre les mateixes Escoles d'Estiu que celebràvem arreu del país ens anàvem passant els ponents.

Nosaltres, per tant, bevíem d'aquestes dues influències. No era una pedagogia experta. Jo no he estudiat pedagogia, però alguna cosa considere que sé. Vull dir, no he estudiat la carrera com a tal malgrat que m'he dedicat a la docència tota la meua vida. Però pragmàticament ens han arribat moltíssimes coses gràcies a aquests intercanvis, en el fet de trobar-nos, de portar lectures i de compartir les experiències d'allò que estàvem fent dins les aules.

Lupe: Jo me'n aniria als orígens. Quan vaig acabar Magisteri, el 90% de les persones que coneixia i que ja estaven treballant consideraven que, pel fet d'haver acabat la carrera, ja no necessitaven formar-se més, que allò que necessitaven saber ja ho havien treballat durant els seus estudis. Tenien un llibre de text i amb això s'organitzaven el curs: si tenia quinze temes, doncs es feien cinc temes cada trimestre, es feia un examen per tal de veure com havia anat l'assimilació de continguts i la feina ja estava feta. I això de continuar formant-se i llegint articles i compartint experiències es veia com una pèrdua de temps. Parlar de Decroly o de Montessori, per exemple, es circumscrivia als estudis de la carrera, allà ja ho havien vist tot i no feia falta saber-ne més. Això era, segons el seu parèixer, història de la pedagogia, era part del passat, una cosa que ja no anava amb ells i elles.

La majoria del professorat que jo coneixia tenia suficient, en aquest sentit, en ser aplicadors del llibre de text. Agafaves el llibre, afegies alguna coseta més i ja estava feta la feina, solament calia trobar la manera de fer-ho atractiu entre l'alumnat. I ja no tenies més il·lusió en res més. Menys els que teníem el cul de mal asiento (sic) i dèiem "açò no és, açò no és l'escola, el llibre no pot manar sobre mi, no pot ser que deixem de formar-nos una vegada hem acabat els estudis".

I és quan comences a buscar persones que tenen aquestes mateixes inquietuds, que et comparteixen un article o una experiència. Quan comences a llegir un article solament perquè tu vols, sense tenir que passar un examen i sense que ningú et pregunte res. Això provoca que se t'òbriga el món, veure que podem llegir el que volem sense que siga obligatori i que podem fer investigació-acció sobre les propostes que més ens criden l'atenció. Però per desgràcia molta gent s'ha quedat en ser aplicadors de llibres de text o la traducció que això tinga a dia d'avui, i no té cap interès en llegir i aprendre pel propi plaer de fer-ho, de debatre i qüestionar-se. I és que, si tu no tens cap interès en canviar, estaràs tota la vida fent el mateix.

Exposició 'Repensar l'escola: les Escoles d'Estiu al País Valencià'.

 

¿Quin model d'escola plantejava el MRP?

Lupe: Precisament vàrem fer un congrés ací a Gandia, l'any 1989, sobre quin model d'escola plantejàvem i desitjàvem. L'escola devia ser pública, popular, valenciana, arrelada al medi, que fora coeducativa i inclusiva. Bé, tots els adjectius que ara estan més presents, doncs nosaltres ja ho volíem i ho plantejàvem des de fa tant de temps enrere. Una escola, en definitiva, que fora de tots i per a tots.

Ramon: El problema del que diu Lupe és que tots aquests adjectius s'han estat recuperant o han estat mal interpretats per l'Administració Pública, ja no vaig a dir dreta o esquerra perquè considere que han col·laborat tots en menor o major mesura, i ho han transformat en una cosa molt institucional que, vulgarment, i com diríem en valencià, l'han cagat. Nosaltres tenim uns plantejaments que, per exemple, a l'hora de parlar de la inclusió, mai hem parlat d'aquest concepte exclusivament perquè els xiquets que tenen dificultats de mobilitat puguen arribar a menejar-se bé dins de l'aula i ja està. No, això és un dels aspectes importants, però la inclusió és anar molt més enllà i és molt més àmplia, és una filosofia.

Nosaltres plantejàvem això d'una altra manera, des de la vivència, des de la realitat de l'aula, i no com una assignatura o com un programa específic. I aquest ha estat un dels problemes. Respecte del concepte d'escola valenciana, per exemple, doncs també ha ocorregut el mateix; l'escola valenciana que hui coneixem no és la mateixa que nosaltres plantejàvem en els anys vuitanta. Nosaltres tenim molt clar quina és l'escola que hem plantejat sempre, però veig que hem d'estar contínuament en alerta defensant i omplint de contingut aquests conceptes.

Els àmbits, per exemple, que estan en boca de tots ara, no se sap massa bé del que s'està parlant. No se sap que això venia de Dewey ja de l'any 1800 i escaig, i com això ho varen anar transformant Decroly i Montessori, i com arriba Freinet i com ho reinterpreta. No, sembla que els àmbits són una cosa que s'ha inventat ara l'Administració Pública. I són aquest tipus de coses per les quals hem d'estar alerta, és clau saber d'on venim per tal de saber on estem anant.

Exposició 'Repensar l'escola: les Escoles d'Estiu al País Valencià'.

 

Parlàveu del viratge d'algunes paraules i alguns conceptes que s'han anat incorporant per part de l'Administració Pública i d'altres sectors, i com s'han buidat del seu contingut polític. També parlàvem de l'escola pública estatal, i en principi la contraposàveu a una escola pública d'allò comú. Jo he escoltat a Ramon alguna vegada parlar del cas de Maria Montessori, que pot ser un dels exemples més clars en aquest sentit, de com una proposta pedagògica s'ha buidat de la vessant més transformadora i política i ara s'utilitza com una espècie de marca per tal de vendre material i projectes que tenen una arrel molt elitista. En aquest sentit, l'Àngels Martínez Bonafé, una altra de les vostres companyes ací als MRP, parla de com els MRP impliquen també assumir un discurs, un discurs de com afrontar l'alternativa i transformar la realitat. Considereu que fa falta emfatitzar, a dia d'avui, la vessant política de l'educació?

Lupe: Això és necessari. Si Maria Montessori alçara el cap, jo no sé  què faria de les escoles que s'anomenen Montessori, però estic segura que aniria i els diria alguna cosa, perquè es va atrevir a dir-li al mateix Il Duce, quan varen anar a inaugurar una escola, que li llevara el seu nom perquè aquella escola no representava el que ella defensava. Si es va atrevir a plantar-li cara a un dictador, imagina el que li diria a una escoleta que ha posat el seu nom com a reclam. L'únic que fan és això, mercantilitzar.

Crec que és importantíssima la vessant política de l'educació. La paraula política també s'ha desvirtuat, pareix que la política solament faça referència a la qüestió partidista, als diferents grups polítics que estan al parlament discutint tot el dia, però la política és realment quan el poble fa ús dels seus coneixements i del seu poder per a fer que funcionen les coses. Per tant, clar que s'ha de fer política i és molt important no oblidar-ho, perquè si no la fas tu, la faran uns altres i segurament la faran d'una manera diferent al que desitjaríem.

Güin: Aprofundint un poc més en el que diu Lupe, jo diria que qualsevol acció que fem cada dia és política. Jo, per exemple, ara que he treballat abans de jubilar-me en els estudis de Formació Professional, a les meues alumnes del Cicle Formatiu d'Educació Infantil els feia reflexionar al voltant de si, al matí, quan un xiquet o una xiqueta amb una edat de menys de tres anys, li poses la roba al davant i li dones a elegir, estan prenent una decisió i, per tant, tu estàs educant en una manera de fer les coses i perquè, en un futur, puga prendre decisions, i per mi això és una cosa profundament política. Una cosa tan senzilla i quotidiana és un acte polític, i a l'escola també estem prenent decisions constantment: per què apostar per una manera o una altra de fer la classe, per què posar el mobiliari d'una manera o una altra, per què utilitzar aquests materials o uns altres, per què abordem el conflicte d'aquesta manera? Jo crec, per tant, que tot el que fem a l'escola és política, i això és un tret fonamental al nostre parer per a formar ciutadania, perquè si no, per a què estem formant?

Manolo: Igual la pregunta no era aquesta, igual la pregunta és si el compromís ha de continuar. Evidentment, per a nosaltres política ho és tot, sempre estem fent política, i jo sempre ho enfoque des de la vessant del compromís. Les quatre persones que estem ací, per exemple, hem estat en la lluita sindical, assessorant o inclús formant part dels Serveis de Formació del Professorat o assumint tasques de coordinació i direcció dels centres pels quals hem passat. El que vull dir és que les persones que hem passat pels MRP sempre hem tingut el compromís d'aportar i sumar, tenim la consciència clara i la seguretat que calia estar als equips directius, que són els que donen forma i contingut al projecte educatiu, i als CEFIRE, on pots ajudar i arribar a moltíssimes persones mostrant que es poden fer les coses d'una altra manera. Nosaltres no defugim aquesta responsabilitat i creiem que és important que, abans que estiguen uns altres, estiguem nosaltres.

Aleshores, si la pregunta té a veure amb si cal continuar amb aquest compromís, sense cap tipus de dubte la meua resposta és que per descomptat. Si en compte de compromís se li vol anomenar política, doncs també és lícit. Cal continuar estant en la primera línia de treball, perquè és la manera de demostrar que el nostre projecte ens el creiem.

Exposició 'Repensar l'escola: les Escoles d'Estiu al País Valencià'.

 

Parlàvem del compromís polític. Els MRP naixen en un món on la utopia i els horitzons actuen com un motor molt potent, però a poquet a poquet dins de l'Estat Espanyol varen anar arribant a llocs de poder les forces progressistes (parlem de principis de la dècada dels anys vuitanta), i més tard també, amb l'arribada de la Reforma de l'Ensenyament Mitjà i la LOGSE, des del seu enfocament constructivista, en certa manera són moviments que agafen certs continguts o postulats dels que vosaltres defensàveu i els varen anar incorporant a allò institucional. Com heu viscut aquesta tensió, no ja solament en aquells moments, sinó també actualment? Què ha significat a nivell pràctic?

Lupe: Jo ací veig dues coses diferents. Hi ha activitats i treballs que es feien a l'aula que, a poc a poc, anaven emplenant de contingut l'esperit de l'aula que, després, com tu deies, passaven a ser lleis i normes genèriques. I ací tinguérem un problema greu, perquè en el moment en què varen ser normes per a tots ja no es treballaven com devien ser. Per tal de posar un exemple, quan decidíem treballar dins l'aula alguna tradició, com pot ser el carnestoltes, el dia de la pau o el dia de l'arbre, doncs nosaltres teníem una meta, però treballar aquestes idees implicava tot un procés que culminava amb la celebració d'aquests dies. Però en el moment en què es va institucionalitzar la celebració d'aquests dies posant una data fixa, se'n va perdre absolutament l'esperit. Ja era una activitat més i ja no estava present el sentiment que nosaltres li donàvem. Aquest n'és un exemple, després moltes de les coses que han ocorregut i que, en certa manera, bevien de les nostres propostes i que s'han universalitzat, considere que han perdut l'essència.

Ramon: Això va ser un moviment de captació per part, sobretot, del PSOE, i va ser un moviment que va fallar. Recorde els anys vuitanta quan, des d'una voluntat de renovar pedagògicament el que hi havia, es va començar a replantejar la formació del professorat creant els CEPS (en aquella època encara no estaven els CEFIRE). La idea era molt bona. De fet, va entrar gent nostra i hi havia una voluntat molt gran d'aportar i fer coses. Per exemple, Albert Sansano va estar coordinant el CEP de Godella, així com altra gent del nostre entorn. Però què va passar? En aquests nous centres no hi havia la possibilitat de comptar amb espais per a la reflexió pedagògica per part dels mestres i de creació de pedagogia, sinó que solament hi havia la voluntat de transmetre les propostes pedagògiques a través dels CEPs cap a les escoles.

Recorde l'època en la qual vaig estar jo i anava com a una espècie de predicador de la reforma. Havia de tractar de veure com intentava fer-ho passar entre el professorat que hi havia aleshores, i el tema d'aquesta reforma en concret, la de la LOGSE, seria un tema que donaria per a moltíssim de debat. Aleshores, quin va ser el problema d'aquella manera d'actuar per part de l'Administració en aquell moment? Doncs d'alguna manera pretendre institucionalitzar una cosa que no tenia a la gent preparada per a poder-ho fer. Aleshores es va topetar amb la voluntat de fer alguna cosa diferent al que hi havia però que acabava sent el que estava comentant Lupe: ara fem el dia de l'arbre, per exemple. En aquest cas, el més greu i el més flagrant per mi va ser la implantació dels Projectes Curriculars de Centre. Una eina que era fabulosa, que et podia donar un ventall de possibilitats enorme però que es va transformar, i jo recorde una de les tècniques que ens varen ensenyar que consistia a agafar el contingut, tallar-lo a trossos i anar fent un recorte-pega (sic) que s'havia de veure! (en aquella època els ordinadors no existien pràcticament). Però no, no es tractava d'això!

Jo recorde haver treballat abans dels CEP, durant tot un any, només amb els objectius del projecte educatiu de centre. I això sí que va ser un treball fabulós perquè sí que vàrem estar treballant sobre allò que es pretenia i sobre allò que es volia. Clar, des de la institucionalització o, millor dit, des de la terminilització, és a dir, la imposició d'uns temps per fer les coses, sense oferir la possibilitat de construir un diàleg gran i fecund, es va desmuntar absolutament tot aquest esperit de transformació i la voluntat de canvi que hi havia.

Manolo: Jo crec que el PSOE sempre ha estat covard, jo crec que la paraula és covardia. Sempre, des que han estat opció de govern, no han volgut sollevar els qui estaven a la dreta pensant que si ho feien així, podries guanyar les eleccions. Efectivament la LOGSE per mi ha estat la millor llei educativa dels últims quaranta anys. Tingué un parell de dificultats o de circumstàncies que no havien tingut en compte. En primer lloc, es va passar d'un ensenyament totalment memorístic al constructivisme, i ningú sabia el que era el constructivisme, és de veres! I els qui anaven a predicar sobre el constructivisme, com era el cas de Ramon, no tenien idea del que era allò. Jo recorde l'encarregat de fer-ho a la meua comarca, ací a la Safor, que es passejava per tots els centres fent-nos veure les bondats d'aquest nou paradigma i la necessitat de canviar d'avui per a demà.

Després, en segon lloc, recordeu que la melodia que acompanyava aquesta transformació sonava molt bé, però no va tenir al darrere un bon projecte de finançament; aleshores estava condemnada al fracàs en el moment en què el Partit Popular tornara al govern.

A més, no s'atreviren a plantejar mai el cos únic d'ensenyament, mai. I aquesta és una de les reivindicacions històriques dels MRP: tenir un cos únic d'ensenyament. Després, comencen a crear els Consells Escolars. Nosaltres en aquell moment vàrem aplaudir la creació d'aquest òrgan en tant que era una manera d'aprofundir, democràticament, en les qüestions educatives i de coordinació. Però a poc a poc varen anar llevant-li competències, i això no va ser el PP, va ser el PSOE. Per altra banda, la gestió democràtica dels centres no se l'han creguda mai, perquè una altra de les reivindicacions històriques dels MRP era aquesta, una gestió on tot el professorat poguera participar de la coordinació del seu centre. I què va fer el PSOE? Traure lleis orgàniques que donaven molt més poder i capacitat a les direccions dels centres solament. Per això descrivia abans aquesta actuació com a covard, una covardia que els ha portat a no plantejar mai, obertament, un Pacte Nacional per l'Educació. Amb la boca menuda sí que ho han dit moltes vegades, però mai han posat sobre la taula aquesta qüestió fermament que evitara el que està ocorrent actualment: que governe qui governe porte del braç una llei educativa nova. Això el que provoca cada vegada més és el desconcert i que el treball estiga cada vegada més burocratitzat i siga menys participatiu i menys cooperatiu.

Infants interactuant amb l'exposició 'Repensar l'escola: les Escoles d'Estiu al País Valencià'.

Estem parlant de la qüestió de la necessària formació del professorat, i una de les idees que s'albira en les vostres intervencions és la necessitat d'un temps, entès com un temps fecund, per tal de poder formar-se amb els mitjans més adients. Actualment, la figura del professorat està sent cada vegada més menystinguda des de certs sectors que advoquen, o bé per canviar el seu sentit dins l'aula, sent ara un guia o un coach o un facilitador, o bé per apostar per menys protagonisme d'aquest i més protagonisme dels diferents instruments tecnològics existents. Des de la vostra visió, quin és el paper que ha de tenir el professorat dins del procés educatiu?

Güin: Una de les coses que més em ronda el cap en els últims temps és la pregunta de per què el professorat té, a dia d'avui, tants problemes amb les famílies. Per què nosaltres mai hem tingut problemes amb les famílies? Ací està ocorrent alguna cosa, perquè en la nostra època les famílies no eren, precisament, fàcils. Jo crec que és una qüestió del que s'estava dient abans, de compromís i més compromís. Quan la gent veu que eres una persona dedicada a ajudar les criatures, que estàs disposada a tirar-li les hores que facen falta i que t'importen les seues vides, no hi ha problema. Aleshores, a tu la gent et reconeixia, et valorava i et donava una de les coses més preades que pot oferir-te qualsevol persona: la seua confiança. Jo m'he anat amb el meu alumnat a soles amb el tren a Benicàssim des del meu poble, Riba-roja, i les famílies estaven encantades. Aleshores, què ocorre perquè això no es puga fer? Jo crec que és una qüestió de compromís, tant amb la tasca pedagògica com amb l'entorn on s'ubica l'escola.

Manolo: I m'agradaria afegir també una altra reflexió. Els millors metges, en principi, estan a les Facultats de Medicina, però els millors mestres no estan a les Facultats de Magisteri. És solament un exemple, pel que deies en la pregunta respecte de la revalorització social dels i les docents. Per què un bon mestre no està donant classe a les futures generacions de docents? Per què la majoria de mestres a la Universitat no han xafat mai una escola? A la meua època d'estudiant sí que n'hi havia. Fa la sensació que el professorat estiga, no sé si en hores molt baixes, però sí en un moment complicat a nivell de reconeixement social.

Per tant, a la pregunta de quin paper ha de jugar el professorat, la resposta és molt senzilla: tot. Ha de donar el seu 100%. Però, per això, cal oferir els mitjans i el reconeixement que necessiten. Per exemple, es podria començar per llevar-li tota la burocràcia sense sentit que solament fa que ofegar el seu dia a dia a l'aula. Un mestre no va a Magisteri per tal d'ensenyar-se en qüestions de gestió de centres, va a ensenyar-se respecte a les pedagogies. No va per aprendre a gestionar un centre i fer tota la paperassa que hi ha, perquè per això està el Personal d'Administració i Serveis i, per tant, el que cal fer és dotar de personal suficient per a tots els centres per tal que gestionen aquesta feina i que ens deixen, als i les mestres, fer la nostra tasca i exercir el nostre ofici amb tranquil·litat. En definitiva, que tinguem temps per donar les nostres classes, per a preparar-les i poder reunir-nos amb els companys i les companyes per tal de pensar la nostra pràctica i parlar sobre qüestions pedagògiques. Les poques hores de departament que tenim sempre anem com una moto, sense poder parar. Cada vegada tenim menys temps per a aquestes coses i, en canvi, molta més burocràcia. Necessitem espais, temps i reconeixement social.

Cartell commemoratiu de la XIII Escola d'Estiu del País Valencià.

Actualment una de les coses que s'estan fent per tal de reconèixer el vostre paper com a MRP són exposicions com aquestes. Això implica dues coses: en primer lloc, hi ha un reconeixement del paper històric, polític i pedagògic que haveu jugat al llarg de tants anys. Per altra banda, quan hi ha un homenatge, això vol dir que és un fet que ja té un cert temps i que cal repensar. Per tal de no reivindicar-ho solament com una fita nostàlgica del passat, malgrat que encara avui continua existint, quins aprenentatges podem tenir avui, o millor dit, què poden fer els MRP, avui, per tal de ser un espill on emmirallar-nos?

Ramon: De moment difondre tot allò que tenim i tot allò que hem fet. Però el que ocorre és que, quan parles, dins de l'acte comunicatiu necessites un emissor i un receptor. I receptors de moment no en tenim molts. Per què? Doncs no ho sé ben bé, però sense cap tipus de dubte, sí que hem estat un moviment molt important, que encara estem ací i que, qui ens vulga, ací ens té.

Güin: Jo crec que en aquests moments tenim poca visibilitat, com diu Ramon, però jo sempre pense que el futur ha de ser millor. Aleshores, què és el que a mi m'agradaria? Doncs m'agradaria que la Facultat de Magisteri se'n recordara que encara existim un munt de persones que hem format part dels MRP, que hem treballat molt i que crec que tenim una sèrie de sabers i coneixements que podrien ajudar en la formació del futur professorat de les nostres escoles. Per mi, aquesta seria una manera de posar en valor aquest moviment, de no viure'l com una cosa del passat i, també, per aportar les nostres maneres de fer a les futures generacions de mestres. Si és possible o no, això ja no depèn de nosaltres.

Lupe: Els MRP no varen aparèixer del no-res, sinó que bevíen d'altres fonts, com és el cas del magisteri de l'època de la IIª República i, per tant, no hem inventat cap cosa, sinó que vàrem agafar el seu relleu. Però ara en aquests moments, crec que el 90% de la gent que està vinculada als MRP estem ja jubilats o jubilant-nos. Queda molt poca gent activa i dins del nostre moviment no ha entrat gent nova a renovar els col·lectius. Les raons en poden ser moltes, ara no anem a entrar en elles, però la nostra ha estat una trajectòria d'un grup format per moltes persones i és una llàstima que tots aquests sabers desapareguen. Queden mostres, com pot ser el cas d'aquesta exposició puntual on es mostren solament unes poquetes coses de tot el que varen significar i suposar els MRP, però és una llàstima que tot aquest camí que hem fet, no puga servir per a que unes altres persones puguen començar a fer un procés semblant. Per a mi, més que començar de nou caldria que, les generacions vinents, agafaren el relleu i continuaren a partir d'on nosaltres ens hem quedat.

Manolo: Freire ja fa alguns anys que va faltar. Freire o qualsevol dels pedagogs que han estat referents nostres, com també és el cas de Freinet, i les seues idees continuen. Aquests moviments, potser, han estat una qüestió generacional, no ho sé. Ho dic perquè estem jubilant-nos quasi tots ara mateix. Però això vol dir que, si hi ha debat que volen començar des del principi, això és una notícia magnífica perquè els que havem donat història sabem que aquesta està plena de fluxos i refluxos. Jo crec que per tots els llocs hi ha una gran part del professorat que té ganes de fer moltes coses i, en algun moment, es donaran compte que es necessiten entre ells, que necessiten tenir el mateix que nosaltres: un grup de companys i companyes amb els quals poder compartir, debatre i créixer.

Per això, el que considere que hem deixat els MRP, parle en passat però bé, nosaltres hem deixat de fer ací, a la Safor, les Escoles d'Estiu però encara continuem fent seminaris i també tenim presència de gent jove; és l'exemple que les coses es poden fer d'una altra manera. I jo crec que aquest record en forma d'exposició que s'ha fet per part de l'Administració Pública està genial i, qui sap, si alguna persona que passa per ací s'anima o s'interessaria a construir alguna cosa semblant, o a aprofundir en alguns dels pedagogs que tant ens varen marcar, com en el nostre cas férem amb Paulo Freire, per exemple. Per tant, en aquest sentit, doncs sóc més optimista. Igual tenim una generació en blanc i la pròxima que arribe sí que intenta fer les coses d'una altra manera. És el que ens va passar a nosaltres, a Magisteri vàrem aprendre una sèrie de coses, però és que nosaltres volíem fer-ho tot d'una altra manera! I si necessiten suport i consell, de segur que ens trobaran i estarem ajudant en el que faça falta: bé a través del nostre testimoni o bé a través de tots els materials que hem anat generant al llarg de tots aquests anys.

Güin: L'Administració Pública té una responsabilitat important en aquest sentit. No es tracta, solament, d'homenatjar els MRP i fer una exposició súper xula, sinó que es tracta també que les idees que els MRP han estat treballant al llarg del temps comencen a estar presents dins de les escoles. I això no es fa a través d'una llei, sinó a través de persones que van a les escoles i van compartint els seus sabers. No sé si s'ha de fer a través de transformar el paper de la inspecció educativa o si caldria crear una nova figura que dinamitze les escoles i se les treballe bé, però el que sí que sé és que s'està passant el temps i que l'Administració s'ha d'espavilar un poquet si el que realment volem és construir una ciutadania crítica i activa. Però bé, no és solament un problema de l'Administració, és un problema més global i social, i aleshores l'entrada de l'Educació Social i l'Animació Sociocultural ajudaria que es dinamitzaren més els centres, els barris i els pobles. Crec que aquest treball conjunt faria que, probablement, aquesta gent que deia Lupe al principi que sí que està fent coses però ho està fent més a nivell individual, de sobte tingueren la oportunitat de trobar-se i fer coses en comú.

Cartell commemoratiu de la XIV Escola d'Estiu del País Valencià.

Espai web dels Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià: https://www.fmrppv.es/

Twitter: https://twitter.com/mrp_pv

Facebook: https://www.facebook.com/fmrppv