Territori Educatiu

08/06/2022

«L’escola i l’institut són espais ideals per a promoure experiències de participació democràtica»

Àngels Martínez Bonafé ha estat una docent compromesa en la construcció d'unes institucions educatives radicalment democràtiques. Des de la seua vessant compromesa i militant al llarg de més de quaranta anys als Moviments de Renovació Pedagògica, aquesta setmana reflexionem de la seua mà al voltant de la idea de si la democràcia és una ferramenta amb capacitat de transformar la realitat educativa. S'apropa la fi del curs escolar i des de Territori Educatiu us convidem a continuar repensant el nostre dia a dia a les aules i a les nostres institucions educatives des d'una mirada que posa l'èmfasi en la construcció d'una educació sobirana, crítica i emancipadora.

«L’escola i l’institut són espais ideals per a promoure experiències de participació democràtica»

«Digo: libertad, digo democracia, y de pronto siento que he dicho esas palabras sin haberme planteado una vez más su sentido más hondo, su mensaje más agudo, y siento también que muchos de los que las escuchan las están recibiendo a su vez como algo que amenaza convertirse en un estereotipo, en un clisé sobre el cual todo el mundo está de acuerdo porque esa es la naturaleza misma del clisé y del estereotipo: anteponer un lugar común a una vivencia, una convención a una reflexión, una piedra opaca a un pájaro vivo»

Las palabras - Julio Cortázar


Àngels Martínez Bonafé ha estat professora d'Història i Ciències Socials des de l'any 1981 a diferents instituts d'ensenyament secundari, així com de Didàctica de la Història en l'antic CAP i al Màster de Professorat de Secundària. La seua formació docent està molt influenciada per la seua participació en diversos col·lectius de mestres d'infantil, primària i secundària compromesos amb els Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià. Dins d'aquests grups ha realitzat un munt d'investigacions i ha participat en molts espais de reflexió i formació siga com a ponent o siga com a organitzadora. Tota aquesta experiència deixa entreveure la seua dilatada trajectòria de militància per una escola amb un fort component públic, que vetla per allò comú, per l'emancipació, pel coneixement crític, per l'arrelament al territori i per la defensa de la llengua.

Aquesta setmana ens endinsem, de la mà de la mateixa Àngels, a conèixer com ha estat la seua experiència a l'hora de plantejar, conjuntament amb alguns companys i companyes de l'Institut d'Educació Secundària (IES) Isabel de Villena, al barri de la Malva-Rosa de València, una proposta de democratització dels espais educatius. L'experiència, la qual va plasmar en un text anomenat "La democracia, mi instituto y yo" narra, a través d'un relat experiencial i dividit per mesos, el projecte de com organitzar un centre educatiu, en aquest cas un IES, d'una manera democràtica. A través del seu relat, van apareixent alguns elements claus a l'hora de construir un ambient democràtic als centres: funcionament del claustre, comissions pedagògiques, el currículum, l'avaluació, la relació amb l'entorn, la implicació de l'alumnat i el compromís docent.

Arribats a aquest punt cal preguntar-se, de la mà de la mateixa Àngels, sobre si és possible construir la democràcia a les aules. En aquest sentit, i recuperant una reflexió que feia el Julio Cortázar l'any 1981, cal tenir en compte que ens trobem enfront d'un concepte molt desgastat i grapejat. Al respecte, diu Cortázar:

"Una vez más, como en tantas reuniones, coloquios, mesas redondas, tribunales y comisiones, surgen entre nosotros palabras cuya necesaria repetición es prueba de su importancia; pero a la vez se diría que esa reiteración las está como limando, desgastando, apagando. Digo: libertad, digo democracia, y de pronto siento que he dicho esas palabras sin haberme planteado una vez más su sentido más hondo, su mensaje más agudo, y siento también que muchos de los que las escuchan las están recibiendo a su vez como algo que amenaza convertirse en un estereotipo, en un clisé sobre el cual todo el mundo está de acuerdo porque esa es la naturaleza misma del clisé y del estereotipo: anteponer un lugar común a una vivencia, una convención a una reflexión, una piedra opaca a un pájaro vivo"


Llegint aquesta reflexió ens sorgeixen diverses qüestions: ¿és la idea de la democràcia una ferramenta amb capacitat de transformar la realitat?; ¿pot ser part d'un relat emancipador als centres d'educació?; ¿com emplenar de contingut, recuperant aquella crítica de Cortázar, aquesta paraula? Aquesta setmana parlem amb Àngels Martínez Bonafé al voltant d'aquestes idees. A través del seu relat ens endinsem en la seua experiència docent, una vivència narrada en primera persona però que també dona compte d'una experiència col·lectiva on la democràcia actua com un eix transversal a través del qual construir un món més just, solidari i emancipador.

L'experiència docent i militant d'Àngels ajuda a repensar i a exposar una sèrie de moments de decisió però també de dubte, uns moments en els quals retratem la nostra pràctica i els nostres horitzons a través de la presa de decisions i l'assumpció de responsabilitats. Com és obvi, aquesta no és una pregunta que estiga tancada ni que tinga, solament, una sola resposta. És una pregunta que sempre està oberta i qüestionant-se, perquè és precisament aquesta circumstància la que la manté viva. S'apropa la fi del curs escolar i des de Territori Educatiu us convidem a continuar repensant i aprofundint en la democratització profunda de les nostres institucions educatives, element cabdal per tal de construir una educació sobirana, crítica i emancipadora.


Conferència d'Àngels Martínez Bonafé a Florida Universitària.

Conferència d'Àngels Martínez Bonafé a Florida Universitària.


Començarem aquesta conversa amb una pregunta amb un sentit més introductori. Al llarg de tota la teua vida com a docent has pogut viure centenars d'experiències que han anat marcant la teua forma d'estar i de ser a les aules. Al llarg de la teua experiència docent has treballat, entre altres llocs, a Burjassot, Benimàmet i València, al barri de la Malva-Rosa. Arran d'aquestes experiències has tingut l'oportunitat de reflexionar al voltant de com es viu i com es construeix la democràcia als centres educatius. El text 'La democracia, mi instituto y yo' actua, en certa manera, com una síntesi de les reflexions que tu i els teus companys i companyes haveu anat fent al llarg d'aquests anys al voltant d'aquesta preocupació. Podries contar un poc el context en el qual naix la idea d'escriure aquest text?

El context és el meu quefer diari a un institut de secundària, sobretot la meua experiència a l'IES Isabel de Villena de la Malva-Rosa, a la ciutat de València. L'article al qual fas referència forma part d'un llibre col·lectiu titulat 'Aprender a participar en los centros de secundaria', una obra que vos aconselle molt perquè a banda de la meua experiència hi ha moltes altres que crec que són molt interessants perquè plantegen des de diverses mirades i posicionaments el tema de la participació en els centres de secundària, i això és una cosa que no s'estila gens. De la democràcia sí que es parla una mica en les etapes de Primària i Infantil, però en arribar a la Secundària, sembla que sone molt estrany, és com dir «Ui, això ja... ara tenim les assignatures, ara tenim la selectivitat, ara hem de traure un bon expedient...», i això de la democràcia i la participació es queda com una cosa, com a molt, de l'Educació Secundària Obligatòria (ESO), però en el Batxillerat ja no cal plantejar-se eixes coses perquè ací ja es va seriosament cap a les proves d'accés a la universitat.

Com ja has mencionat, el context a través del qual pense aquesta realitat és la meua estada a l'IES Isabel de Villena, l'IES Benimàmet i el Federica Montseny a Burjassot. Què és un Institut de Secundària i què et trobes allí? Què tenen en comú? Doncs que hi ha seixanta persones, seixanta professors que han arribat allí perquè els ha tocat. Si és una escola cooperativa, han passat una entrevista almenys i saben on van i quin projecte es trobaran. Però un institut públic sembla que és un lloc on no hi ha idees, on cadascú va i té igual el que pense i com pense. Allí vas perquè t'ha tocat en traure't la plaça de funcionariat, i això és tristíssim. En el claustre d'inici de curs et trobes a seixanta persones ni tan sols de vegades al voltant d'una taula, perquè el que ocorre sovint és que ni tan sols hi ha suficients taules per a acollir a tothom. Hi ha instituts on els claustres es fan en files, com si estigueren a una classe tradicional, i els de les últimes de vegades estan llegint el periòdic o mirant el whatsapp, que si això ho fera un alumne, es queixarien.

Bé, aquest és el claustre d'inici de curs freqüentment. I a més els claustres moltes vegades agafen una lògica de funcionament molt dolenta. I és que són purament informatius, algú o alguna llig una informació que en veritat cadascun de nosaltres la pot tenir a la seua disposició per a llegir-la. Totes les normatives i els protocols que arriben des de l'Administració Pública sobre les faltes, la forma de passar les incidències, etc., tot això es pot passar per correu electrònic i es poden consultar tranquil·lament a l'ordinador.


Àngels Martínez Bonafé amb Gonçal Anaya i diferents companys i companyes dels Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià.

Àngels Martínez Bonafé amb Gonçal Anaya i diferents companys i companyes dels Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià.


Enfront d'aquest escenari generalment immobilista que planteges, de quina manera podria obrir-se la mirada per entendre el treball en equip d'altra manera? Què trobem a un centre educatiu al començament de curs, quines estructures i quin organigrama hi ha a un centre habitualment?

Aquesta és una pregunta clau, al meu parèixer: per què no dedicar el moment del claustre per tal de veure què és el que volem fer conjuntament i també allò que ens preocupa? La idea és poder generar un grup de funcionaris treballant en un projecte comú. Un institut hauria de ser un espai en el qual un conjunt d'adults i un conjunt d'adolescents desenvolupen educació, es formen conjuntament. I també que facen bé al seu barri, que aprenguen i aporten bondat i coses bones per a l'entorn on estan. Això és el que hauria de ser un institut: un centre de producció cultural, un centre de difusió de cultura, de formar a les persones que venen però també de tornar a l'entorn el que aprenem, el que les ciències ens permeten aprendre.

El centre està dividit per departaments i seminaris. Ací arriba una altra pregunta clau: el centre està organitzat a través de les persones? No, ho està al voltant de les assignatures. Aquest és un altre dels obstacles que crec que cal veure i tenir en compte: per a ser un claustre on trobem a un conjunt de persones que compartim desitjos i projectes per a fer l'educació que volem, necessitem organitzar-nos no al voltant de les assignatures sinó al voltant dels projectes comuns, de les persones. Una de les primeres coses que em va fer pensar que així les coses no podien ser va ser durant la meua etapa primerenca com a mestra d'institut. Jo vinc del que eren els Instituts de Formació Professional, on hi ha un alumnat molt més conflictiu, més inadaptat podríem dir, a les normes acadèmiques. I quan havíem de parlar dels alumnes que tenien moltes dificultats per passar de curs i tirar endavant, que estaven a disgust ells i el professorat amb ells, això on ho podíem parlar: al Departament d'Història? Si no era un problema del Departament d'Història! Al Departament de Matemàtiques? Tampoc era un problema sols d'aquests departaments! A la tutoria? Però la tutoria solament és una professora! I qui assumeix el problema de, per exemple, el curs de 1r D? Perquè el problema és 1r D, no la història. El problema és què fem amb aquest grup d'alumnat que no vol venir a l'institut i esta obligat a fer-ho. No tenim una organització de centre que permeta el tractament de problemes amb el grup perquè estem organitzats per assignatures, perquè a tu t'han classificat com a professora d'Economia, Història o Matemàtiques i no com a professora de 1r D ni com a professora, per exemple, de l'IES Isabel de Villena.

Al llarg de la meua experiència a València, Benimàmet i Burjassot he topetat amb el problema de l'organització per departaments i amb el tema de «jo soc un funcionari i vinc ací a fer el que em manen». Però també en aquests instituts m'he trobat gent com jo que ens hem organitzat per nivells i ens hem coordinat fora dels departaments per tal de poder afrontar els problemes de Primer, Segon i Tercer tant d'Història, com de Matemàtiques i Francès. Ens hem organitzat per portar endavant projectes que ens il·lusionaven a nosaltres i que pensàvem que podien il·lusionar també a l'alumnat. Aquest, en definitiva, és l'estat de la institució: un espai on he trobat molta resistència però també a persones meravelloses que m'han permès compartir aquesta estructura i aquesta manera de treballar per tal de poder fer altres coses.


Manifestació contra la LOMQE a l'IES Isabel de Villena (Malva-rosa, València).

Manifestació contra la LOMQE a l'IES Isabel de Villena (Malva-rosa, València).


Una de les claus que s'entreveu en les teues reflexions és la tradicional dicotomia entre el que seria una democràcia formal, on en l'àmbit legislatiu existeixen uns òrgans on es prenen decisions que afecten el conjunt del centre educatiu, i la real, on la pràctica de la democràcia es fa i es construeix dia rere dia. M'agradaria poder insistir en aquesta idea per tal de pensar com poder superar aquesta organització departamental, tal com l'anomenaves, on passar d'uns òrgans de treball i funcionament estructurats però que no garanteixen una vertadera deliberació col·lectiva entre el professorat, l'alumnat i les famílies cap a altres experiències on la vida i l'entorn estiguen realment presents a l'hora de pensar com treballar a les aules i als centres.

El llibre i el text al qual feia referència abans és interessant precisament per això. Jo no podria o no sabria parlar de la democràcia en abstracte, ja que em passaria com el que diu Cortázar. Puc parlar de com jo l'he desitjada i de com jo m'he trobat en un context i amb uns companys i companyes amb els quals he pogut fer coses i amb els quals m'he hagut d'enfrontar i barallar per tal de tirar endavant algunes coses. I en eixe camí he anat fent-me jo també. Al cap i a la fi, soc el resultat d'aquest trajecte.

Aconseguir gent que es vulga presentar a delegat o delegada de classe és dificilíssim. Al Consell Escolar ja ni et dic! Però no només li costa a l'alumnat, el professorat tampoc vol formar part d'aquests òrgans. I amb les famílies també t'ho has de currar (sic). I això, realment, per què ocorre?

Recorde una anècdota fabulosa que crec que pot ajudar a visualitzar allò que vull dir. A l'IES Isabel de Villena sempre fèiem tallers d'investigació amb l'alumnat de 4t de l'ESO. Un d'aquests projectes va ser descobrir com era el nostre institut als anys setanta, i més concretament durant els tres anys del procés de transició, del 75 al 78. Vàrem entrevistar a part de l'alumnat d'aquelles promocions i el nostre alumnat actual al·lucinava en veure com els contaven que en aquella època varen fer una asseguda en la porta d'un claustre perquè ells volien entrar-hi (en aquells moments no hi havia Consell Escolar). L'alumnat volia tenir participació, opinar i volien tenir una revista. Això, avui, és totalment diferent. Ja existeixen per normativa diferents òrgans de representació però ningú vol anar-hi. Ací què ocorre? Que aquests òrgans de participació no ens emocionen i allí no resolem res que ajude a millorar la nostra vida l'endemà perquè anem, una vegada més, perquè ens informen: la direcció informa, el cap d'estudis informa, el secretari informa, i així tot.

«Ens hem gastat X diners en fotocòpies», «cal rebaixar l'ús de la llum», «cal prohibir l'ús del telèfon mòbil», etc., i quan acaba la reunió, en un racó, t'ajuntes amb dos mares, la conserge i dos professores i et poses a parlar sobre que seria il·lusionant muntar, per al 8 de Març, alguna cosa interessant i reivindicativa, o transformar els dies previs de les festivitats anuals, com és el cas del Nadal, i convertir-los en una festa per la solidaritat. I allí mateix decidim comboiar-nos i començar a preparar coses. Ací, en aquest moment, és quan realment s'està fent el Consell Escolar, tot just quan acaba el Consell Escolar 'formal'. Allí ens trobàvem les mares, l'alumnat i el professorat fent vida, donant vida a projectes de solidaritat, que per a tots i totes nosaltres tenia un sentit més enllà de celebrar el Nadal perquè tocava fer-ho per calendari.

I tenim la sort que, per exemple, a la Malva-rosa tenim la coordinadora d'escoles del barri per una educació pública. La coordinadora proposa coses per al barri, com per exemple, construir una nova biblioteca o incorporar la figura de l'Educació Social dins de les aules. Altres diuen que no, que no fa falta i allí, en el diàleg democràtic, és on es genera el debat. Què ocorre al claustre, què ocorre a l'assemblea de delegats, què ocorre al Consell Escolar? La resposta és que no té debat.


L'escola, aleshores, necessita configurar-se com un vertader espai de trobada i d'experiència?

Rotundament sí. Per tant, quina és la proposta? En una investigació que féiem sobre la democràcia a les escoles i als instituts vàrem entrevistar a gent i férem grups de discussió, la conclusió era: la democràcia és el conjunt buit. Tot el món diu que és molt important i s'ompli la boca parlant de democràcia. Bé, sí, però on està? No es tracta que l'equip directiu s'enrotlle o no, sinó com es viu. Quan hem passat per l'institut cadascun de nosaltres, hem aprés democràcia? Jo crec que hem aprés molta més submissió que democràcia. La qüestió central no és que un centre tinga els mecanismes democràtics pertinents, sinó que al centre es viu la democràcia a través d'ensenyaments i experiències que ens ensenyen a ser demòcrates. I ser demòcrates vol dir que hem d'assumir el conflicte i també vol dir que hem de pensar com diem i com fem les coses. No tot val.

L'escola és un espai ideal per a tenir experiències que no tenim fora. L'alumnat viu experiències diferents de les que normalment li ofereix el carrer. És difícil trobar en el carrer experiències que t'ensenyen a parlar des de l'assertivitat, escoltar a l'altre amb respecte i poder, també, contrariar-lo i arribar a acords. L'escola i l'institut són espais ideals per a promoure experiències de participació democràtica. Però hem de tenir clar que fàcil no és, que la democràcia no te la regalen. La democràcia no està feta, no la pots agafar o comprar, com qui agafa un llapis o un estoig a principi de curs per a les seues classes. No. La democràcia l'has de fer tu.


Exposició al voltant dels Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià.

Exposició al voltant dels Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià.


Parlem ara de currículum. Des de l'Administració Pública pertinent sol dissenyar-se un currículum bàsic que tothom comparteix i que posteriorment les Comunitats Autònomes adapten a les peculiaritats del context. Però aquesta feina té una altra cara complementària que moltes vegades és ignorada, i és que l'escola com a institució també ensenya, ja que ha de donar resposta a aquestes preguntes i a plantejar-se moltes altres. Com s'organitzava als teus centres el currículum i com el plantejàreu?

El currículum és tot, és molt important. Oficialment, el currículum està al decret de mínims que treballa la Conselleria. Però fixa't, hi ha marcs legals que de vegades la gent no sol conèixer. No sé si està a totes les àrees però a Socials existeix el document pont, que trobe que és una molt bona manera de plantejar el contingut d'història i de les ciències socials, però molta gent no el coneix. Aquest document és part del marc legal, al cap i a la fi, i és molt més progressista que d'altres normatives. En els últims anys he estat a diferents tribunals d'oposició de professorat de secundària i he pogut comprovar que la gent no el cita. Aquest document parla de les competències, parla del contingut com una manera de saber pensar, saber fer, saber explicar i saber explicar-te. Són documents, en definitiva, menys tradicionals però que no són tan coneguts. Per què? Perquè no estan controlats pels qui realment manen, com és el cas de les editorials SM i Santillana, que fan els llibres de text. Realment he de dir que molta part del professorat no té ni idea del que diu el marc legal, perquè van al llibre de text i fan el que mana.

Després el departament de centre ha de fer el projecte curricular de l'àrea. I has de pensar el que el teu alumnat ha d'haver vist i aprés en acabar l'etapa obligatòria de l'ESO, tenint en compte el context en el qual es troba el centre i l'alumnat . Per exemple, es podria establir que l'alumnat en acabar aquests cursos hauria de saber què va ocórrer en el franquisme i en la transició. Això, donant una importància exacerbada al llibre de text, provoca que moltes vegades no s'arribe a veure, arribant a donar-se el cas que, per falta de temps, amb el llibre solament hagen arribat a estudiar l'etapa de la revolució industrial. El que pot passar és que molta gent acabe l'etapa d'ensenyament obligatori i no sàpia que ací a l'estat espanyol hi va haver una dictadura. Per tant, el projecte curricular d'àrea, en la pràctica, no existeix. Podria ser una oportunitat per a pensar conjuntament sobre què volem que el nostre alumnat haja viscut i haja pensat en els quatre anys que tenim per davant a l'ensenyament obligatori. Però no, solament existeix el llibre de text i fas el que pots seguint els temes organitzats prèviament per l'equip de l'editorial que edita el llibre. I he de dir que durant els trenta-vuit anys de docència a instituts, aquest debat mai l'he pogut tenir a un claustre, perquè al final tot es reduïa a si anàvem a portar el llibre de text o a utilitzar fotocòpies.

Malgrat tot, no s'ha tirar la tovallola. El currículum, al meu parer, és l'espai en el qual realment com a professionals ens retratem, i aquestes decisions les prenem pensant en el nostre alumnat i l'entorn en el qual es mouen i viuen. És fonamental pensar-lo bé i amb calma.


Malgrat la resistència aparent, també has trobat experiències ben enriquidores.

Clar. Per exemple, a l'article 'La democracia, mi instituto y yo' parlem d'experiències de superació d'aquest marc del llibre de text. Hi ha moltes, però m'agradaria destacar-ne dos molt recents. Una és organitzar entre les assignatures d'Economia, Filosofia i Història un debat sobre el progrés per al Dia de la Pau, que se celebra el 30 de gener. Sobre el progrés que tenim, sobre el progrés que podem, com a hipòtesi, formular que tindrem, i el progrés que desitgem. Una de les condicions bàsiques és la de basar les hipòtesis amb dades històriques, econòmiques i ètiques. Aleshores, organitzàvem un debat entre els tres cursos de 4t de l'ESO de l'institut i cadascun dels equips defensava quin model de progrés tenim i les seues característiques i es preguntaven que, si seguíem així, quin seria el camí que seguiríem i què ocorreria en el futur. També, hi havia una altra part important on calia argumentar al voltant del que ells i elles desitjarien que ocorreguera.

Què té de bona aquesta proposta curricular? Estan usant contingut: en el cas d'història estan aprenent el que havíem estudiat de la Revolució Industrial, del moviment obrer dels segles XIX i XX, de l'imperialisme i les guerres mundials. Aleshores havien d'argumentar tenint en compte tot allò que havia ocorregut a la Revolució Industrial i la resta d'esdeveniments importants. La tecnologia i la ciència produeixen la felicitat a la humanitat? I el creixement econòmic comporta el progrés de la humanitat? Per tal de contestar aquestes preguntes havien d'investigar i arreplegar informació i presentar-la al debat. A l'hora de valorar-ho calia tenir en compte la consistència de les idees, el nivell d'argumentació i la cohesió de l'equip.

Un altre aspecte important és que havien de fer preguntes als altres equips i havien de respondre a les preguntes que els arribaven. A més, durant el debat tenien un temps per a reunir-se de nou en equip perquè al final els demanàvem una proposta de consens. Al final, la major valoració la tenia l'equip que havia continuat defensant els seus postulats però integrant, a més, les altres argumentacions i dades.

Aquest és un projecte d'un trimestre sencer. Quan contes açò, pareix que t'estigues botant les classes i la realitat és que precisament era tot el contrari, l'alumnat recordava més les classes que havia hagut d'utilitzar per a preparar aquest debat perquè estaven vertaderament implicats i emocionats. I també cal dir que no tothom estava d'acord dins del claustre de professors. Sempre hi ha resistències però cal creure sempre amb allò que fas. És una manera de demostrar que, de forma interdisciplinar, es poden fer coses relaciona el currículum amb la democràcia.


Cartell commemoratiu de la XIII Escola d'Estiu del País Valencià.

Cartell commemoratiu de la XIII Escola d'Estiu del País Valencià.


Ja que feies referència a tots aquests projectes que en principi ajudaven que l'alumnat es trobara més implicat o més referenciat amb el coneixement, passem a parlar ara d'aquest col·lectiu. I és que l'alumnat ha de poder tenir veu més enllà dels òrgans de representació, i aquesta veu, a més, ha de ser assumida i tinguda en compte. Quin paper juga l'alumnat en aquesta experiència a l'institut i quins projectes es deriven de la implicació de l'alumnat?

En els òrgans formals, moltes vegades he de reconèixer que l'alumnat és el convidat de pedra d'aquestes reunions. A l'IES de Benimàmet l'alumnat sí que participava de les sessions d'avaluació, que és un espai de més poder que el Consell Escolar. Això sí, nosaltres preparàvem la seua participació i feien crítiques i propostes. A l'IES Isabel de Villena això va ser molt difícil perquè hi va haver més resistències per part d'alguns companys de claustre. De vegades encara hi ha situacions com si als instituts estigueren com abans de la Revolució Francesa, on trobaves l'estament del professorat, el de l'alumnat i el de les famílies i on veus que cadascú va a la seua.

Aleshores, què és el que hem fet? Obrir espais nous, no contaminats. Per exemple, en el nostre cas, l'equip de mediació en conflictes. És un equip que hem fet a partir d'una formació que vàrem organitzar conjuntament mares, professorat i treballadors no docents. L'equip de mediació ha estat un espai de participació diferent perquè és una participació que t'implica. L'alumnat que es forma com a mediador o mediadora s'implica després en donar part del seu temps dels patis i de les seues vesprades amb l'objectiu de formar-se. És un espai al qual van voluntàriament i en què creixen i els gratifica perquè troben claus per entendre el seu dia a dia i repensar el seu entorn i a ells mateixos.

Un altre espai que va eixir de part de l'alumnat que va estar a l'Equip de Mediació va ser l'Equip d'Activistes pels Drets Humans. Ací estava més implicat l'alumnat de Batxillerat. En aquest grup hem fet teatre, hem fet activitats de denúncia com la desaparició dels quaranta-tres alumnes a Ayotzinapa (Mèxic) i de la situació de guerra a Síria. És una forma de participar més diferent i més enriquidora que la de votar cada vegada que ens convoquen. És una experiència d'aprenentatge democràtic.


Exposició al voltant dels Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià.

Exposició al voltant dels Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià.


La pregunta per l'avaluació és una qüestió clau. Avui podríem parlar que una de les transformacions claus que s'està donant dins del món de l'educació és la de l'èmfasi en els processos d'avaluació del coneixement i dels resultats de l'alumnat. Avaluem molt, però avaluem molt a l'alumnat. En aquest sentit, una de les crítiques que realitzes al text 'La democracia, mi instituto y yo' és que els centres i l'alumnat molt poques vegades són avaluats més enllà dels rànquings escolars. Seguint aquesta idea el pedagog Miguel Ángel Santos Guerra té un text molt interessant anomenat 'La escuela que aprende', on també posa l'èmfasi en la importància que els centres educatius també han d'estar sotmesos a processos d'avaluació més comprensiva. L'escola, els instituts i els claustres de professorat, com a element clau que dona vida i sentit a la institució, també ha de posar-se en aquest quefer?

Jo en trenta-vuit anys de docència solament he viscut dos avaluacions de centre i centenars i centenars d'avaluacions d'alumnes. Crec que això que fa l'Administració Pública de fer rànquings i mesurar no és una avaluació. Això solament són rànquings. L'avaluació, perquè siga un procés d'investigació científic, t'ha de donar els factors que contribueixen a produir alguna cosa. Aleshores, tant si fem la del centre com la de l'alumnat, avaluar haurà de suposar valorar els factors que ens han fet anar bé o anar malament. Els diagnòstics tal com es plantejaven a la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE), per exemple, no aportaven res. No et donava pistes perquè tu saberes què has de canviar i què has de millorar. I a l'alumnat igual, no dona moltes pistes que li poses un sis o un vuit, el que realment li donarà alguna pinzellada és una explicació clara, argumentada i fonamentada del seu procés d'adquisició de coneixements. I més encara li donarà una pista millor quan siga el mateix alumnat qui pense i diga què ha avançat en cada trimestre o etapa evaluativa.

Tinc una experiència fabulosa quan vaig ser tutora del programa de diversificació curricular. Estar a aquest curs et donava un marge molt gran de treball amb el mateix alumnat, ja que, en el meu cas, tenia nou hores a la setmana amb ells i elles. Allí, una de les tasques que havien de fer al final del curs era exposar davant un tribunal format per tres mestres les raons per les quals es mereixien obtindre el títol. «Jo mai havia llegit un llibre sencer abans d'arribar ací i ara tinc costum de llegir-ne», va dir un. Aquesta capacitat de reflexió sobre u mateix, de mirar-se i de veure quins factors han jugat en el seu correcte desenvolupament, això és la maduresa, no? No tot són números, ni tot és mesurable. L'avaluació ha de fer responsable a les persones, ha de fer que es coneguen millor elles mateixes i, sobretot, ha d'ajudar a comprendre'ns per tal d'emancipar-nos.


Portada del  llibre 'Aprender a participar en los centros de secundaria', on es troba inclòs el text 'La democracia, mi instituto y yo'.

Portada del llibre 'Aprender a participar en los centros de secundaria', on es troba inclòs el text 'La democracia, mi instituto y yo'.


Més informació:

- Llibre 'Viure la democràcia a l'escola': https://www.agapea.com/libros/Viure-la-democracia-a-l-escola-llibre-Ebook--EB9788499801193-i.htm

- Presentació d'Àngels al voltant de la història dels Moviments de Renovació Pedagògica i les Escoles d'Estiu del País Valencià:  https://www.youtube.com/watch?v=eLEuloqa_J8


Comparteix aquest article
Publicat el 08/06/2022
Secció: Entrevistes a personalitats i col·lectius educatius

Dídac Delcan Albors

Sóc Dídac Delcan Albors, Educador Social, i al llarg de la meua vida he estat vinculat a les Cooperatives d'Ensenyament Valencianes com a alumne però, també, com a investigador.

Mitjançant aquest blog m'agradaria posar en valor aquelles experiències que defineixen als vostres centres així com escoltar veus referents dins del món del cooperativisme educatiu i, també, d'altres àmbits.

Contar allò que fem i allò que ens passa és essencial. En aquest sentit, les cooperatives feu una aportació vital dins de les vostres comunitats de referència ja que esteu, constantment, dinamitzant diferents espais i persones. Obriu, en definitiva, espais on poder fer-se preguntes sobre com volem viure conjuntament.

Continuar oferint la possibilitat d'obrir aquestes preguntes i posar en valor el vostre patrimoni educatiu i organitzatiu és el ferm compromís amb el que compta aquest espai.

Twitter: @fridamnrules
Instagram: @fridamnr

COMENTARIS

Encara no hi ha cap comentari, escriu tu el primer

Escriu el teu comentari:

PROTECCIÓ DE DADES: En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades personals (LOPD) i Comerç Electrònic (LSSI) l'informem que les dades facilitades voluntàriament per vostè., S'incorporaran a un fitxer denominat "territori educatiu" propietat de UCEV amb finalitats estadístiques i de comunicació de les activitats en compliment de les seves finalitats pròpies. Vostè podrà exercir els drets d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició relatiu a aquest tractament de què és responsable UCEV, dirigint-se per escrit a la seu al carrer Arquebisbe Mayoral, 11-b, 46002 de València.