Irene López Secanell és professora d'Educació Física en Florida Universitària (Catarroja, València) on, des de fa uns anys, està centrada a analitzar i posar en pràctica les relacions existents entre l'Educació Física i l'Art Contemporani. Aquest interés sorgeix tot just quan va accedir a la carrera de Magisteri (especialitat en Educació Física) on, tal com recorda: «no era conscient de com tot el que estava vivint m'estava canviant, que jo mateixa estava en un procés constant, que soc un procés». D'aquest procés de formació i reflexió, Irene va prendre consciència de com, des de ben xicoteta, havia viscut en una dicotomia «inconscient» del cos-ment: «sempre he entrenat el cos, externament, a través de l'esport. Al mateix temps, des del sistema educatiu, he entrenat la ment, des d'unes normes i regles interessades a memoritzar i reproduir, però no a interioritzar».

A partir d'aquesta experiència personal (encara que fàcilment reproduïble en la majoria de nosaltres) va sorgir la necessitat de pensar una altra manera de treballar l'Educació Física a les aules. D'ací naix, entre d'altres, el projecte «ARMO» (Art + Moviment), una iniciativa que, tal com va desenvolupa al llarg de la conversa, tracta de donar l'oportunitat als futurs mestres i al diferent alumnat de les escoles participants de viure una Educació Física «corporal, inclusiva, innovadora, holística, vivencial, interdisciplinària i transdisciplinària, creativa i personalitzada. Tot això amb la finalitat de crear condicions d'aprenentatge que els empoderen a ser persones reflexives, crítiques i creatives».

Aquesta setmana ens endinsem a descobrir els projectes duts a terme al caliu de la metodologia «ARMO» al llibre, recentment publicat, «Relats d'aula». A través d'aquestes obres descobrim dues iniciatives que posen al centre de tot procés educatiu, com tot el que planteja aquesta investigadora, l'experiència, l'emoció i la creativitat al servei de l'Art i l'Educació Física.

Alumnat de l'escola "El bosc de la Pabordia".

Has nascut a Lleida, on vares estudiar Magisteri i més tard et vares doctorar. Durant aquest espai de temps, afirmes, vares començar a ser conscient que la dicotomia cos-ment en la qual havies crescut no era el camí que més còmoda et feia sentir. Què et va suposar prendre consciència d'aquest fet?

Aquest fet va ser molt important per tota la trajectòria que he tingut posteriorment sobretot a l'àmbit universitari. Per a mi escriure la tesi doctoral em va donar i va fer adonar-me que durant tota la meua escolarització, sobretot a Primària i Secundària, solament se m'havia ensenyat a memoritzar, treballar la ment i l'atenció. En cap moment ens varen ensenyar a tenir consciència dels nostres cossos o com treballar el cos a través del moviment. Quan vaig començar a escriure la tesi, que era autobiogràfica, em vaig adonar d'aquest aspecte i vaig pensar que si jo realment volia promoure una educació física que veritablement fora diferent, un dels aspectes clau de l'educació física era posar en valor la consciència corporal. Hem de promoure metodologies, formes d'ensenyar i aprendre que ajuden a no dicotomitzar el cos i la ment. Per a mi escriure va ser el més valuós, el que em va permetre ser conscient de com havia viscut aquesta dicotomia cos-ment i veure-ho com un aspecte positiu en el sentit de pensar que això no era el que jo volia transmetre a través de la meua docència. Va ser, en definitiva, un motor per tal de buscar altres formes de fer.

Has nomenat la importància que ha tingut per a tu l'escriptura a l'hora de repensar-te i repensar el teu ofici docent. Què va suposar aquesta circumstància per enfocar les teues classes en l'àmbit metodològic? T'has enfocat a desenvolupar la vinculació de l'educació física amb l'art.

Prendre consciència d'aquesta dicotomia que comentava, en primer lloc, em va provocar un canvi amb mi mateixa i amb les meues formes de viure la vida. Tot això ho vaig treballar des d'un vessant personal. Professionalment em va portar a intentar buscar una Educació Física que promoguera una educació holística del cos, entenent-ho en la part emocional, mental i física. Això em va suposar lluitar molt. Em vaig trobar molts obstacles perquè gran part de l'Educació Física està molt masculinitzada i està construïda basant-se en molts estereotips. De fet, sempre que pregunte al meu alumnat quines són les primeres idees que tenen quan els nomene «Educació Física», les paraules que solen sorgir són 'entrenador personal', 'futbol' o 'bàsquet'. I ostres... l'Educació Física no és això. Lluitar contra aquestes idees tan establides del que és o no el nostre àmbit de treball costa molt. No obstant, per sort, en els últims anys hi ha molts professors i molts projectes d'innovació educativa als centres educatius que estan intentant canviar aquesta idea.

Visita al museu per part de l'alumnat de Florida Centre de Formació.

Dins de la teua activitat docent, un dels projectes que més destaca és «ARMO». En què consisteix i quins objectius pretén?

El projecte «ARMO» és la materialització d'aquesta idea que comentava. El nom ve de la conjunció de les paraules «Art» i «Moviment». De fet, utilitze la paraula «moviment» per trencar amb aquesta idea tradicional d'Educació Física, perquè al final si busquem l'etimologia d'aquesta professió apareix sempre associada al fet físic però desvinculada de la ment i la part emocional. Al final, mencionar-ho així també és una manera de ser coherent si el que estic buscant és trencar amb aquesta dicotomia.

El projecte el vàrem començar a implementar a l'escola «El bosc de la Pabordia», una escola pública de Girona amb la qual ja portava tres anys treballant conjuntament i fent formacions amb els mestres per tal que començaren a incorporar, dins del seu treball per projectes, l'art contemporani. A partir d'aquesta primera formació va sortir el llibre «Relats d'aula», i després vàrem publicar l'obra referent al projecte «ARMO».

Treballar a partir d'aquesta concepció és una oportunitat d'utilitzar l'art per tal que l'alumnat reinvente els esports que ja coneix i que alhora puga establir relacions amb altres assignatures. De vegades a l'Educació Física ens estanquem amb continguts propis de la matèria, però realment es pot fer un treball transdisciplinari amb altres matèries. L'art és una eina molt interessant que ens pot ajudar a fer tot això.

Aquests són projectes que transcendeixen una visió purament instrumental de l'educació, entesa com la via per aconseguir uns determinats resultats, i la consideren amb tota la seua plenitud potenciant àrees que tradicionalment solen quedar en un segon pla com la creativitat o el moviment. Quina o quin docent pressuposa, en la teua opinió, apostar per pràctiques transdisciplinàries com aquestes?

Un docent contemporani: que siga reflexiu, creatiu i que estiga obert a noves possibilitats. Una de les coses que més veig que costen als docents és la capacitat d'establir relacions entre continguts que aparentment no tenen cap tipus de vincle. Han de tenir la capacitat de generar bones preguntes.

Al final la creativitat és això: tu quan ets creatiu és perquè has unit diferents aspectes que ningú ha imaginat que es podrien unir i has creat alguna cosa nova. El problema d'aquí és el domini del currículum, és a dir, dominar els continguts curriculars. Al final, si jo tinc un desconeixement de les temàtiques a treballar, difícilment podré construir relacions o ajudant a l'alumnat a descobrir i establir aquestes relacions.

Però sobretot, la clau és que tinguen ganes d'aprendre. Últimament em trobe gent que no té moltes ganes de seguir aprenent. I no ho generalitze, per a res. De mestres n'hi ha molts i molt bons, però és una dinàmica que observe quan faig les formacions. Quan proposes alguna cosa diferent, trobes resistències. És fàcil agafar el llibre de text i seguir el tema suggerit. En el nostre cas, treballar amb una metodologia per projectes porta al darrere molta més feina perquè al final una bona metodologia parteix dels comentaris i les reflexions que van sorgint de l'alumnat. I no tothom està disposat a això.

Alumnat de l'escola "El bosc de la Pabordia".

A l'inici de l'obra «Relats d'aula», elaborat amb el professorat de l'Escola de la Pabordia, l'Elisabet Coloma i l'Anna Nadal es pregunten retòricament què hi ha més inclusiu que l'art. És l'art realment una eina a través de la qual podem alliberar tot el nostre potencial?

És una eina, però no és l'única. Ens permet connectar amb els nostres interessos. Per què? Una de les característiques de l'art és la seua subjectivitat, llavors nosaltres davant l'art ens podem ubicar de diferents formes: des de les pròpies experiències, des de memòries o des de continguts concrets. Això és el que fa que l'art siga, promoga o ajude en aquesta inclusió. Quan situem l'alumnat davant de l'obra i no li diguem res sobre què està volent dir l'artista, tal com fem nosaltres, el que aconseguim és que dialoguen amb aquella obra des del seu propi interés.

En canvi, si nosaltres ens posàrem davant l'obra i férem una mediació tradicional de museu on comence a explicar què vol dir l'artista i la seua història, allí estaríem trencant la possibilitat que l'alumnat tinga aquesta primera connexió, que per a nosaltres és clau que la puga fer de manera autònoma. Això no vol dir que en el procés no li hàgem d'explicar qui és l'artista i la seua finalitat, però a l'inici és interessant que cadascú es puga interessar des dels seus propis interessos i des del moment actual en el qual està de la seua vida. Jo mateixa m'he posat al davant d'una mateixa obra en diferents moments de la meua vida i depenent del meu moment personal m'ha generat unes relacions o unes altres. A més, altre aspecte interessant dins de «Relats d'aula» és que partim d'una mateixa exposició i malgrat que són les mateixes obres, a les diferents classes surten continguts i idees diferents. Això és un clar exemple que l'art ajuda a la inclusió.

Treballar l'art a les aules i interrelacionar-ho amb altres continguts curriculars és una manera de superar la tradicional mirada elitista que porten associades les expressions artístiques i les institucions que les abasten?

És cert que hi ha una idea elitista on de vegades es relaciona que l'art és per a un públic molt concret. L'art contemporani sembla que no l'entenga ningú. En el meu cas com a docent, són comentaris que surten sobretot en el treball que faig abans d'anar al museu per primera vegada. Sempre m'agrada que l'alumnat dibuixe o escriga què és el que creuen que trobaran al museu en aquella visita i quina relació pot tenir amb l'educació física en aquest cas. Llavors quan veuen que realment tothom es pot situar a un museu, comencen a canviar aquesta idea sobre què és l'art.

Aquesta idea elitista considero, per altra banda, que també està relacionada amb com hem fet les visites als museus tota la vida. Quan hem anat al museu, i això ho he compartit amb molta gent, passejàvem pel museu i hi havia una mediadora que ens ensenyava les obres, però en cap moment hi havia un diàleg compartit on ens poguérem integrar nosaltres com a visitants. No obstant això, sí que és cert que en els últims anys la mediació als museus ha canviat molt. Cada vegada més s'ofereixen molt a treballar amb el professorat i ajuden que el públic connecte més amb les obres. He tingut l'oportunitat de treballar en diferents ocasions amb Laura Pastor i altres professionals amb una sensibilitat molt alta cap a aquests temes. Això és molt interessant a l'hora de trencar aquesta idea elitista que estàvem comentant i és una manera de culturitzar l'alumnat.

Visita al museu per part de l'alumnat de Florida Centre de Formació.

Al llibre «Relats d'aula» apareixen relatades una sèrie d'experiències on es veu la posada en pràctica d'aquesta metodologia. Què hi podem trobar?

Al llibre «Relats d'aula» partim d'una mateixa exposició al CosmoCaixa de Girona: «poètiques de l'emoció». Era una exposició on hi havia diferents obres d'artistes contemporanis que es relacionaven amb diferents estats emocionals, però al final nosaltres no ens vàrem agafar a la idea d'emoció, sinó que el vàrem fer és anar amb l'alumnat d'Infantil i de Primària en diferents dies. Cada mestre i cada mestra va seleccionar algunes de les obres que hi havia, varen situar l'alumnat davant l'obra i els hi van preguntar què és el que veien. Allí l'alumnat va començar a plantejar-se preguntes.

El llibre és una coautoria. El que podem trobar són els relats d'algunes de les mestres que van participar en aquest període de formació que vaig fer a l'escola. L'escola em va contactar perquè allí feia anys que incorporaven l'art però trobaven dificultats a l'hora d'incorporar-lo a la metodologia de treball per projectes. Durant dos anys vaig estar col·laborant amb ells.

El llibre és molt interessant perquè hi apareixen els relats de tots els processos d'aprenentatge que han fet aquests mestres durant els mesos de gener a juny. És molt apassionant perquè l'equip directiu d'aquesta escola, que ha estat molt actiu i motivador, va demanar a cada mestre que fera una carpeta d'aprenentatge. Tenien la consigna que havien d'enregistrar, ja siga escrivint, amb vídeo o fotografia, tot el que anaven treballant a l'aula. Aquesta carpeta suposava, finalment, una eina per a compartir amb la resta del professorat. Això em sembla meravellós, hauria de ser obligatori en qualsevol procés de reflexió-acció.

El contingut d'aquestes carpetes és el que podem trobar a «Relats d'aula». Allí trobem fotografies, activitats i les veus de l'alumnat i del professorat. També, per a aquells que s'animen a portar-ho a les seues aules poden trobar, a través d'uns codis QR, les programacions didàctiques que s'han treballat.

Treballar l'art a les aules i a través de l'Educació Física és transferible a totes les etapes educatives?

Estic totalment segura d'això. Ara m'has fet vindre al cap un projecte que faig, que es diu «Narr-Arte», que vàrem fer amb la Universitat dels Majors a Florida Centre de Formació. Eren persones de més de cinquanta anys i vàrem utilitzar la mateixa metodologia encara que no aplicada a l'Educació Física. Vàrem partir de l'art contemporani perquè reflexionaren sobre els seus projectes vitals. Al final l'art, amb el seu caràcter subjectiu, permet que el puguem treballar des de qualsevol disciplina. L'art no té edat.

Logo del projecte "ARMO".

Què destacaries dels projectes elaborats a l'escola a les diferents etapes educatives pel que fa al procés?

El procés d'aprenentatge comença amb una primera visita al museu, on la mestra enregistra el que ocorre. Després a l'aula fem un recordatori d'allò que hem vist durant la visita, on normalment gastem l'eina del mapa conceptual. Comencem a treballar amb mapes conceptuals i incorporem les preguntes que han sorgit al museu. A partir d'ací, el que fem és estirar d'una de les preguntes o qüestions que s'han plantejat i elaborem una sèrie d'activitats que es basen molt en la reflexió, l'experimentació i en el joc que ens permet anar resolent-les.

Malgrat que ens centrem en tot el procés recorregut per valorar el treball fet, sí que hi ha un producte final. Sol ser una obra col·lectiva del grup-classe que el que fa és exemplificar els processos d'aprenentatge que han fet al llarg del projecte. També ho exposen a l'escola i a les famílies. Dins de l'aspecte avaluatiu, el producte que s'elabora no és l'element central, sinó tots els processos de reflexió i de compartir que fem durant el projecte. Però el producte final també el valorem en el sentit que cal tancar els projectes.

Respecte a la valoració que fa l'alumnat participant, ara estem treballant en un article amb «El Bosc de la Pabordia» on estem valorant a través de diferents instruments l'opinió de l'alumnat i veiem que ho valoren positivament: poden ser més creatius, tenen llibertat d'elecció, treballen de forma lúdica i experimental, els hi fa pensar molt, ... No obstant això, encara queda molt a fer. Sobretot a l'hora de trencar amb l'estereotip d'associar l'Educació Física solament a fer exercici i jugar. Al cap de les setmanes ja ho van incorporant i ho valoren, sobretot perquè veuen la possibilitat de reinventar els continguts.

Des de fa anys treballes a la cooperativa Florida Centre de Formació i has seguit de prop projectes d'art que han posat en marxa cooperatives germanes com és el cas d'Escuela 2. Quina importància té el vessant i la mirada de treball cooperatiu a l'hora de desenvolupar projectes com aquests?

Metodològicament, utilitzar l'art contemporani dins del procés educatiu és una idea o un camí que no he inventat jo. El vaig viure com a alumna a la Universitat de Lleida a través de l'Espai Híbrid liderat per Glòria Jové. Des d'allí s'ha estés a diferents escoles, entre elles Escuela 2.

Evidentment dins dels processos de vinculació de l'art i l'educació, el treball cooperatiu és essencial. De fet l'art no el considero individual. L'art és col·lectiu. Encara que et poses davant de l'obra sol, al darrere hi ha una persona que l'ha fet i altra que l'ha portat al museu i l'ha col·locat seguint un ordre. La cooperació és necessària dins dels processos d'aprenentatge que realitzem perquè ens permet compartir diferents perspectives al voltant dels processos que s'estan generant.

També és cabdal la cooperació entre centres. Nosaltres com a Florida Universitària hem anat a Escuela 2 a veure com treballen a través de l'art i com generen els seus processos. Això permet ensenyar als futurs mestres com ho estan treballant per tal que després ho puguen aplicar a les futures aules. És primordial incorporar la cooperació tant en l'àmbit metodològic com en el d'intercanvi de centres.

Conferència Irene López Secanell.

Més informació:

- Espai web de l'escola "El bosc de la Pabordia": http://www.escolaelboscdelapabordia.cat/

- Espai web "Educación en movimiento", on s'exposa tot el treball d'Irene López Secanell: https://www.educacionenmovimiento.es/

- Perfil Instagram de l'escola "El bosc de la Pabordia": https://www.instagram.com/boscpabordia/

- Perfil Instagram "Educación en movimiento": https://www.instagram.com/educamov/

- Proyecto ARMO:arte + movimiento

https://www.youtube.com/watch?v=N3gfkpOp-Os