Carles Salvador i Gimeno: el mestre poeta

Carles Salvador i Gimeno va nàixer a València el 20 de gener de 1893. En aquesta ciutat estudià la carrera de mestre i de ben jove entrà en contacte amb els moviments valencianistes i començà a escriure els primers versos. El 1911 acaba els estudis de magisteri i, després de dos anys de mestre a Aielo de Malferit, el 1915 fa oposicions i obté en propietat la plaça de Benassal.

El contacte amb l'escola i amb la realitat del poble tindrà una influència decisiva en la vida de Carles Salvador, en la seua evolució intel·lectual i en la seua poesia. El 22 d'agost de 1918, es va casar amb Sofia Monferrer i Beltran, de la localitat de Benassal (Alt Maestrat), i d'aquest matrimoni varen nàixer dos fills, Carles i Sofia. A Benassal viu des del 1916 fins al 1934, durant uns anys d'una gran activitat intel·lectual: participa activament en el moviment de renovació pedagògica que defensava la valencianització de l'escola, col·labora en diverses publicacions periòdiques i continua escrivint.

L'any 1931, es proclama la II República i comença un breu període de progrés i d'esperança. El juliol de 1932 participa, amb Enric Soler i Godes, un altre dels mestres que varen lluitar per la dignificació del valencià, en I'Escola d'Estiu de Barcelona, i el 21 de desembre del mateix any se signen les Normes de Castelló, un acord dels intel·lectuals valencians sobre les normes ortogràfiques del valencià que significava la fi de l'anarquia ortogràfica i el reconeixement de la unitat lingüística amb el català. L'estiu del 1933 va organitzar, amb altres mestres, la I Colònia Escolar Valencianista, a Sant Pau d'Albocàsser i el 1934 és destinat a Benimaclet (l'Horta). Dos anys més tard esclata la sublevació militar i comença la guerra civil. Malgrat la duresa de la guerra, Salvador va continuar la seva activitat gramatical i docent.

Carles Salvador i Gimeno amb el seu alumnat.

La fi de la guerra va suposar la instauració de la dictadura franquista, un règim que va perseguir durament l'ús públic del valencià i reprimir implacablement els ideals que havia defensat Carles Salvador. Tanmateix, el 1951 va fundar, dins Lo Rat Penat, els cursos de llengua i literatura valenciana, que desenvoluparen una tasca eficaç en uns moments difícils, i va publicar per als alumnes d'aquests cursets la Gramàtica valenciana (1951). Va morir a Benimaclet, el 7 de juliol de 1955, als seixanta-dos anys. El 1975 es va fundar el Centre Carles Salvador per a l'ensenyament del valencià i el Secretariat de l'Ensenyament de l'Idioma va crear, en memòria seua, els Cursos Carles Salvador.

Durant tota la seua existència Carles Salvador dugué a terme una intensa activitat intel·lectual i cívica al servei de la normalització lingüística i cultural del País Valencià. Globalment, l'aportació de Carles Salvador es pot agrupar al voltant de quatre eixos essencials: l'ensenyament, la creació literària, la difusió de la normativa gramatical i ortogràfica i el compromís cívic i patriòtic.

Com a ensenyant, va participar activament en el moviment de renovació pedagògica que defensava l'ensenyament del valencià, en valencià i amb continguts valencians. Fou el promotor de la creació de l'Associació Protectora de I'Ensenyança Valenciana i, el 1933 va participar, com ja s'ha fet esment adés, en l'Escola d'Estiu de Barcelona i en l'organització de la Colònia Escolar de Sant Pau.

Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana.

Pel que fa al treball de creació literària (encara que conreà tots els gèneres), va destacar, sobretot, com a poeta. Compromés amb la renovació de la poesia valenciana, que durant els anys vint i trenta estava dominada pel modernisme i per un jocfloralisme casolà i decadent, Carles Salvador incorpora l'estètica avantguardista a la seua poesia i, al mateix temps, introdueix nombrosos elements de caràcter popular i fa de la poesia una eina de creació personal. En aquesta línia publica, després de Plàstic (1923) i de la interrupció de la Dictadura de Primo de Rivera, Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i El bes als llavis (1934). El 1929 obté la Flor Natural en els Florals de València. Després de la guerra publicà diversos poemaris en una línia més intimista i d'un to més religiós.

L'obra lingüística de Carles Salvador s'orienta en dues direccions complementàries: la difusió de la normativa gramatical i la investigació lexicogràfica. Va col·laborar en el recull de materials del Diccionari català-valencià-balear i fou un dels signants de les Normes de Castelló (1932). Durant la dècada dels anys trenta, va publicar una sèrie de treballs de divulgació gramatical, que es varen recollir posteriorment en la Gramàtica valenciana (1951). Després de la guerra, va coordinar i realitzar els cursos de llengua i literatura de Lo Rat Penat i publicà el Petit vocabulari de Benassal (1944).

Va col·laborar, també, en diverses publicacions periòdiques, tant del País Valencià com de Catalunya assumint, de ben jove, un compromís públic amb el nacionalisme valencià. En aquest sentit, va participar activament en el II Congrés Internacional d'Intel·lectuals Antifeixistes (1937), celebrat en plena guerra, en el qual va llegir la declaració de la delegació valenciana, on es feia una ferma defensa de les llibertats i la democràcia.

Carles Salvador i Gimeno.

Impulsant la I Colònia Escolar Valencianista, pionera de l'ensenyament en valencià.

Carles Salvador fou un dels impulsors principals d'un dels esdeveniments clau a l'hora de treballar per la dignificació del valencià a les aules: la I Colònia Escolar Valencianista, celebrada a l'ermita de Sant Pau d'Albocàsser. En aquest sentit, recuperem el testimoni de la periodista Violeta Tena, qui va realitzar una magnífica crònica al voltant d'aquest esdeveniment:

Quan es parla dels inicis de l'escola en valencià al nostre territori, sempre s'al·ludeix al paper de l'Associació Protectora d'Ensenyança Valenciana. Aquesta entitat havia nascut l'any 1934, tot resseguint l'exemple de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Entre els seus principals impulsors hi havia figures del valencianisme de preguerra com Carles Salvador, Gaietà Huguet, Enric Soler o Enric Valor. Fou des de la Protectora - com se la coneixia - que es covà la idea d'obrir una escola on la llengua vehicular fora el català, una opció absolutament inèdita aleshores. «Han estat iniciades les gestions per l'apertura de la primera escola en llengua materna i està ja a punt de resoldre's la qüestió del lloc, gràcies a l'Escola d'Artesans», explicava Adolf Pizcueta en el Butlletí número 3 de la Protectora, el març de 1936. La capital valenciana era, en principi, el lloc triat. Aquell embrió d'escola, tanmateix, no va arribar a concretar-se, ja que l'esclat de la guerra civil fulminà aquells anhels.

Tanmateix, aquell intent per obrir una escola en llengua materna no emergia del no-res. Un any abans d'oficialitzar-se la creació de la Protectora, a l'ermitori de Sant Pau d'Albocàsser, a la comarca de l'Alt Maestrat, s'havia organitzat la I Colònia Escolar Valencianista. Feia anys que institucions públiques i religioses celebraven aquest tipus de trobades estiuenques. La d'Albocàsser, però, fou la primera íntegrament en valencià. «Aquella colònia fou el preludi per a la implantació de l'escolarització en valencià», assevera a El Temps el mestre i valencianista Ferran Zurriaga. «L'estiu de 1933 aquest pobles es va convertir en el rusc de la nostra cultura», expliquen des d'Escola Valenciana, una entitat que va commemorar, dins dels actes de la Nit d'Escola Valenciana, el 85 aniversari d'aquella fita l'any 2018. Ho va fer a l'ermita de Sant Pau d'Albocàsser, allà on el 1933 va tenir lloc aquella iniciativa que advocava per una educació humanista, en contacte amb la natura i desvetlladora de la consciència nacional.

Obra 'Gramàtica Valenciana', realitzada per Carles Salvador i Gimeno.

Que aquella primera colònia tinguera lloc en aquell municipi de l'interior de Castelló no és estrany. El seu principal impulsor fou el mestre i gramàtic Carles Salvador, qui exercia el seu ofici en el veí municipi de Benassal. Signant de les Normes de Castelló (1932) i divulgador de la llengua, Salvador fou un dels activistes més notables del valencianisme en el període previ a la dictadura.

Gran coneixedor de la realitat catalana, va tractar de traslladar al País Valencià tot d'iniciatives encaminades a enfortir i posar en valor la cultura i la llengua. Encara més, un ensenyament en llengua nadiua. Salvador, que havia participat l'any anterior en l'Escola d'Estiu de Barcelona, exercí de director, alhora que mestre de llengua, en aquella Colònia; Francesc Boix i Sanmartí, els ensenyava història natural; Antoni Porcar i Candel, dibuix i història de l'art; i Enric Soler i Godes, impartia gimnàstica, higiene i història del País Valencià.

Cartell de la II Setmana Cultural Valenciana.

Vint-i-quatre xiquets d'entre vuit i tretze anys, residents a Castelló i seleccionats per Esquerra Valencianista Republicana, van prendre part d'aquella iniciativa pionera, que bevia dels mètodes pedagògics de Célestin Freinet i Élise Lagier. Despertar la curiositat dels alumnes, aprendre a través de l'experiència, fomentar la cooperació o atendre les necessitats afectives dels menuts eren alguns dels eixos bàsics sobre els quals girava aquella experiència pedagògica. Per poder-se celebrar, foren igualment essencials l'impuls de Gaietà Huguet i la Societat Castellonenca de Cultura, així com el suport econòmic del Ministeri d'Instrucció Pública, que, en plena república, volia mostrar signes envers les sensibilitats nacionals perifèriques.

«De les reflexions que feren aquells mestres de l'equip que va portar endavant el desenvolupament de la colònia, van nàixer la idea i la necessitat de crear una escola valenciana, una mena d'escola pilot, per tal de poder argumentar i assenyalar les orientacions didàctiques pertinents per a anar introduint la llengua materna, poder consolidar-la com a llengua d'ensenyament i mostrar l'experiència a la resta de companys», escriu el filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch a 'La pràctica d'unes teories didàctiques renovadores'. Per als xiquets, doncs, fou una estança i una convivència d'un mes, però per al valencianisme polític va suposar la certesa que treballar des de l'escola era essencial per redreçar les consciències. La guerra primer, i la llarga foscor del franquisme dels anys posteriors, varen acabar amb aquelles esperances. No obstant això, un grup de mestres compromesos va recuperar, dins de la secció de Pedagogia de lo Rat Penat, el seu compromís i el seu esperit i varen començar a treballar de valent en la recuperació i dignificació del valencià dins del món cultural i educatiu, tal com vàrem contar a 'Territori Educatiu' el passat mes d'octubre a l'article 'Mestres de la terra: el moviment Freinet al País Valencià'.

Carnet de militància de Carles Salvador i Gimeno a l'Institut d'Estudis Valencians.