Territori Educatiu

08/06/2021

“Si l’escola no ensenya a llegir i a comprendre el món, l’escola no serveix de res”

Entrevista a Jaume Carbonell Sebarroja i a Jaume Martínez Bonafé, militants actius en la defensa d'una educació compromesa amb la transformació social, la defensa d'allò comú i la renovació pedagògica.


“Si l’escola no ensenya a llegir i a comprendre el món, l’escola no serveix de res”

Aquesta setmana comptem amb la participació de dos referents pedagògics molt vinculats als moviments de renovació pedagògica. Ells dos són Jaume Carbonell Sebarroja i Jaume Martínez Bonafé els quals, recentment, han publicat una obra conjunta titulada Otra educación con cine, literatura y canciones (Octaedro Editorial).

Un text a través del qual han pretès realitzar una apertura conceptual cap a noves mirades i noves vessants que puguen ajudar a repensar l'educació i el discurs de la renovació pedagògica. Un llibre que, en aquest sentit, s'ha construït a través dels suggeriments que al llarg de la seua vida han anat trobant en una seqüència cinematogràfica, en un fragment d'una novel·la, en un poema o en una cançó, tot escapant, així, d'una cultura escolar massa encotillada i colonitzada pel poder dels experts i de les concepcions més tecnificades referents a l'educació.

Aquest és un llibre que no busca respostes (i encara menys, respostes absolutes), sinó provocar preguntes, plantejar obertament els dubtes i les contradiccions; un llibre que, al capdavall, busca evocar una lectura diferent a cadascuna de les persones que s'endinsen en ell. Les referències constants són, també, l'exemple que ens ajuda a constatar que ja hi ha hagut persones que han pensat les mateixes qüestions que nosaltres molts anys abans. Però aquesta circumstància, més enllà d'esgotar la pregunta, només fa que enriquir-la més ja que ajuda a teixir un fil històric que cada vegada resulta més i més fecund, amb més aportacions i noves mirades.

Portada del llibre Otra educación con cine, literatura y canciones (Octaedro Editorial)

Portada del llibre Otra educación con cine, literatura y canciones (Octaedro Editorial)

En paraules de Jaume Carbonell, ens trobem davant un llibre "que trenca un tòpic que està massa estès i que no és cert: aquesta idea que es diu molt que a la societat no li interessa l'escola. I això no és cert, el que veiem en el nostre dia a dia és que sí, que aquesta preocupació és latent". A través d'aquest llibre el que han pretès ha estat, per tant, mostrar que aquesta preocupació i aquest interès per l'escola i l'educació en general sí que està present, però es concreta de moltes maneres i des de mirades diverses. Al respecte, continua afirmant: "aquesta obra suposa una mirada més àmplia, més complexa, obre nous camins i nous camps de reflexió. Sí, a la gent li interessa l'educació. Ara, l'educació, també s'ha de dir, és molt més que escola: no és només el currículum escolar, no és només el que passa entre les quatre parets de l'aula. I en aquest sentit penso que és molt curiós veure que l'educació també ha estat pensada a través de cançons, de pel·lícules i poemes".

Una obra que pretén sacsejar, des d'una òptica inconformista, els ciments de les pedagogies més conservadores i despolititzadores i apostar, en contraposició, per fer una pedagogia heterodoxa, compromesa i de combat, d'insatisfacció, de denúncia de com està l'ensenyament però, al mateix temps, tractant de buscar sempre respostes que ajuden a avançar. Una aproximació que no suposa una culminació sinó que es configura com un procés sempre obert a noves mirades i des de diferents vessants.

Avui relatem, a través de l'espai web Territori Educatiu, una trobada d'aquestes en què de vegades solament cal agafar lloc, seure, escoltar i gaudir de com es va entreteixint la conversa entre dos amics que es coneixen des de fa ja tant de temps: la que es va albirar, un divendres de matí del mes de maig, entre aquests dos autors i la Unió de Cooperatives d'Ensenyament Valencianes.


Una trobada entre amics teixida al voltant d'anys de complicitats

Una de les sensacions més profundes que deixa la lectura d'aquest llibre és la d'estar davant d'una conversa entre dues persones que es coneixen molt i que es complementen a la perfecció. Davall aquesta premissa, vàrem pensar que la millor manera de començar aquesta conversa era convidant que cadascú d'ells presentara a l'altre. I és que no hi ha res millor que els records i les vivències de tants anys d'amistat per tal de poder definir qui són Jaume Martínez Bonafé i Jaume Carbonell Sebarroja.

Comença Jaume Carbonell: "Jaume Martínez és un amic i un gran paellero, això per descomptat. Jo al Jaume el conec des de fa molt de temps, diria que el vaig conèixer en el marc de les Escoles d'Estiu, en un moment en el qual l'associació estava en un moment dolç, de puixança, de recuperació de tot el discurs vinculat a la renovació pedagògica. Al llarg de la meua vida he recorregut moltes Escoles d'Estiu però ací, al  País Valencià, amb Jaume i un grup de gent ben interessant (on hi havia Àngels Martínez, Conxa Delgado i més gent que m'estime molt) vaig tenir una sintonia especial, una sintonia de pensament, de complicitats, de com ens trobàvem, de com parlàvem, de com discutíem. Discutíem d'una manera molt tranquil·la, molt transparent.

Jaume Martínez Bonafé i Jaume Carbonell Sebarroja presentant el seu darrer llibre.

Jaume Martínez Bonafé i Jaume Carbonell Sebarroja presentant el seu darrer llibre.


Per a mi Jaume és un gran mestre, i quan dic això vull dir precisament en coses que a mi m'agraden, que són el compromís amb la noció pedagògica, amb molta estima pel seu alumnat, amb una manera de trencar les classes tradicionals a l'ús i d'implicar l'alumnat i de compartir i buscar noves experiències. Un mestre, en definitiva, que sempre ha buscat sacsejar l'ensenyament".

Pren la paraula Jaume Martínez: "per a mi Jaume Carbonell és un referent fonamental sobretot, en termes diguem-ne més formals, en la pedagogia espanyola perquè va tenir la valentia i l'habilitat per tal d'encapçalar una revista, Cuadernos de Pedagogia, on es va representar una manera d'entendre i practicar la renovació pedagògica. Jaume va tenir l'habilitat de buscar i trobar les escoles, els mestres i els racons de tot l'Estat Espanyol on s'estaven fent coses boniques i acollir-ho tot des d'una vessant més periodística.

I després té una cosa envejable que jo crec que té a veure molt amb la manera en què va portar la revista i és eixa necessitat d'estar en els llocs, de relacionar-se amb el cos, de ficar el cos en la recerca de les experiències i de les relacions. I eixa manera de ficar el cos i d'estar en els llocs és també una manera de saber estar assegut a la taula amb els amics. Vull dir, jo crec que la conversa amb Jaume és també un estil de conversa compartint espais de reflexió".

Una amistat, per tant, honesta, còmplice i crítica. Aquesta obra Otra educación con cine, literatura y canciones és el resultat d'aquesta vinculació. A través de les seues pàgines es varen proposar pensar els punts claus que consideren ha de tenir una proposta educativa transformadora i emancipadora a través de passatges literaris, poètics, musicals i filmogràfics. Un llibre, en definitiva, que tracta de pensar l'educació des d'altres vessants, allunyant-se del perfil tècnic i academicista però, això sí, sense perdre rigor intel·lectual.

 

Pensar l'educació des del cinema, la cançó, la poesia i la novel·la 

Aquesta trobada ha començat amb una bona referència de l'un a l'altre que dóna compte de l'amistat que tenen des de fa ja un bon grapat d'anys. Però aquesta conversa no té una voluntat de quedar-se solament en el relat de l'experiència de dues persones sàvies i experimentades, sinó que vol proposar una sèrie de disparadors que conviden a fer un recorregut íntim i personal a cadascuna de les persones que s'endinsen en la lectura d'aquesta obra. I és que, tal i com es deixa entreveure en les seues paraules, les pel·lícules, les cançons, les novel·les i els poemes són l'exemple que abans que nosaltres ja hi ha hagut altres persones i col·lectius que han pensat l'educació des de moltes i diverses vessants.

"La primera idea que volíem aconseguir amb el llibre és la de dir caram!, és curiós com un Gabriel García Márquez o un Federico García Lorca en una síntesi de mitja pàgina construeixen una idea de la possibilitat de pensar d'una altra manera l'educació i l'escola més potent moltes vegades que tot un tractat pedagògic de molts dels autors que nosaltres hem llegit. I això és bonic recuperar-ho. Veiem com la literatura, com un fragment o una de les seqüències que hem citat en el llibre, com ara de Federico Luppi en Lugares comunes, una seqüència cinematogràfica, una síntesi d'uns segons o uns minuts o una pàgina d'una novel·la et dóna de sobte un colp de síntesi tant potent sobre l'educació. Nosaltres hem volgut recuperar-ho i posar-ho en valor. 

La segona idea té a veure amb el fet que, a més, la literatura, el cinema, la poesia i la cançó ens eduquen i ens socialitzen en una determinada experiència cultural. Ens diuen coses. I a través de les formes en les que ens les diuen, nosaltres ens fem. Ara, això ho hem de saber pensar. I el que hem fet nosaltres amb el llibre és construir un dispositiu, un artefacte, un document, per tal de facilitar la reflexió".

Ara bé, i açò és una circumstància que tenien clara des del principi, les cites proposades al llarg d'aquesta lectura no estan elegides a l'atzar sinó que estan justificades pel seu discurs. Hi ha, per tant, una presa de consciència. I és que ja ho deia José Saramago al llibre Todos los nombres: l'atzar no escull, però sí es pren la voluntat de proposar. En aquest cas, una trobada i un camí ple de referències de dues persones que estimen el món de l'educació des d'una perspectiva profundament transformadora, des de l'esquerra.

Al respecte, Jaume Martínez ens conta: "En la conversa nostra, ara mateix, i en el llibre també, hi ha un implícit, però eixe implícit cal fer-lo explícit perquè no sempre es fa, i és que el llibre al final són paraules, però nosaltres eixes paraules les hem amassades i les hem ficades a coure en el forn d'un pensament clarament d'esquerres, deixem-ho clar. Vull dir, les propostes que estem fent, la manera en què estem mirant el món i, dins del món, la possibilitat d'una altra educació, té un clar compromís social que té a veure amb el que històricament o tradicionalment hem anomenat un pensament d'esquerres, i això és important dir-ho perquè sembla que s'està oblidant. Nosaltres sempre hem parlat i militat al voltant dels moviments vinculats a la renovació pedagògica i aquesta passa, necessàriament, per un canvi metodològic i teòric a l'aula però, també, per un compromís social al carrer".


Intentar pensar el sentit de l'educació: el currículum com un espai en disputa

Al llarg del llibre es pot anar entreveient una proposta pedagògica que camina cap a una educació emancipadora. En aquest sentit, cada capítol tracta sobre una temàtica que, al seu parer, resulta cabdal afrontar en aquests temps: una educació transformadora, antipatriarcal, antiracista, compromesa amb la memòria democràtica, que té en compte l'experiència quotidiana dels i les protagonistes del procés educatiu i que tracta de proposar una visió cap a la infància i la joventut que supere els paradigmes adultocèntrics.

Aquesta educació emancipadora, per tant, necessita construir un currículum educatiu d'acord amb aquests principis. En aquest sentit, al llarg d'aquest llibre es convida a revisar la noció de currículum, entenent-lo com un camp sempre en conflicte, és a dir, com un procés sempre obert, dinàmic i canviant, tenint en compte que les decisions que prenem com a mestres en aquest camp no són decisions tècniques, indiscutibles i d'aplicació mecànica, sinó que són decisions que impliquen dubtes, incerteses i riscos.

I és que, critiquen a l'obra, per molt que ens capfiquem a modificar les formes del disseny curricular (objectius operatius, tecnocràcia constructivista o competències), la qüestió central per a una didàctica emancipadora és una altra: quin subjecte, quin coneixement, quina cultura, quina relació entre subjecte i coneixement, quin model social i de quina manera traduïm a la pràctica concreta tot açò.

"Jo crec que ja està bé de creure que tu pots fer una proposta d'una selecció cultural a l'escola desconnectada de la vida i de l'experiència de la gent. Ja està bé de creure que qualsevol persona pot aprendre independentment del que li ocorre en el seu dia a dia, de la seua biografia, de la seua llengua i d'un llarg etcètera.

Jo crec que el currículum ha de ser una selecció d'una proposta de cultura i eixa proposta de cultura ha de ser propera i ha d'estar construïda des de l'experiència en la vida de l'alumnat amb el qual estem treballant. Per tant, la connexió amb l'experiència hauria de ser un principi fonamental del currículum, perquè és precisament la possibilitat de qualificar l'experiència, de repensar-la i de construir-la la que permet que hi haja un aprenentatge significatiu. Però si no fas eixa connexió és impossible que l'aprenentatge siga significatiu, trobe sentit i puga connectar amb els interessos de la gent" apunta Jaume Martínez.

Allò important, aleshores, és la pregunta pel sentit. Què entenem per cultura? Quina selecció fem a l'hora de construir les nostres propostes pedagògiques i per què? "Jo crec que aquest és un altre tema fonamental de debat, el debat de l'anàlisi cultural d'allò que s'oferta com a currículum. He observat en moltes de les anàlisis que he fet del currículum que moltes vegades moltes de les propostes culturals tenen més a veure amb obsessions diguem-ne corporatives i academicistes que en elements nuclears del que ha de ser un saber que estructure un pensament crític i reflexiu de saber interpretar el món en què estem vivint. I ací m'agradaria portar a col·lació l'excel·lent pedagog brasiler Paulo Freire, qui diu que clar que cal ser una persona alfabetitzada i que cal saber llegir i escriure, però també has de saber llegir i escriure per a poder interpretar el món en què estàs vivint. Per tant, la lectura i l'escriptura han de ser una lectura i una escriptura crítiques amb el món per tal d'aprendre a llegir-lo i, així, poder transformar-lo" continua argumentant Jaume Martínez.

Aquesta, en definitiva, hauria de ser la síntesi fonamental d'allò que el currículum educatiu caldria que fora: un artefacte que permeta alfabetitzar-nos i apoderar-nos per tal d'emancipar-nos dels discursos d'alienació, els quals estan cada vegada més presents a les nostres societats. Un currículum educatiu, no obstant això, que no ha de circumscriure's solament a allò que ocorre dins de les aules, sinó a tot allò que ens ocorre en el nostre dia a dia. I és que l'escola no és l'única que instrueix l'alumnat: l'entorn i l'època exerceixen sobre ell tanta o més influència que els i les mestres.

"La ciutat també és currículum, és també el que ens passa fora de l'aula, el que ens passa als carrers. Hi ha moltes voltes en les que la ciutat educa, educa en el temps, en la construcció de l'espai, en la cultura, en la construcció d'un determinat tipus d'estereotips a través dels quals ens fem. No parle de la ciutat, deia el poeta Rilke, parle de la manera en la que a través d'ella ens hem anat fent. Aquesta seria un poc la síntesi d'aquesta idea" resumeix Jaume Martínez.

Un currículum, en definitiva, que ajuda a explicar les identitats culturals de cadascú. En el cas d'aquests autors, una història entrecreuada amb històries viscudes junt amb les notes musicals del Tio Canya d'Al Tall, de l'Homenatge a Teresa d'Ovidi Montllor i d' Abril 74 de Lluís Llach, entre moltíssimes altres cançons. Històries que no han estat viscudes dins d'una aula sinó al carrer, als concerts, a la cançó protesta i a les manifestacions. A la ciutat, en definitiva.

Jaume Martínez Bonafé en una visita a la Universidad Pedagógica Nacional (Mèxic).

Jaume Carbonell Sebarroja en una visita a la Universidad Pedagógica Nacional (Mèxic).


El diàleg: una exigència existencial

En quins llenguatges podem parlar d'allò educatiu?. Aquesta pregunta, llançada de forma provocativa pel pedagog argentí Carlos Skliar, tracta de fer palesa una realitat: i és que, actualment, en el món de l'educació, ens arriben llenguatges aliens, llenguatges que, d'alguna manera, ens alienen perquè no ens permeten parlar des del nosaltres, des del que estem fent en la nostra pràctica diària. Són, a més, llenguatges que acaben reduint a la mínima expressió el llenguatge més experiencial, el del nostre dia a dia. Es tracta de llenguatges fortament economicistes (tractant de quantificar tots i cadascun dels elements del procés educatiu i justificar les seues implantacions en funció de la rendibilitat econòmica), llenguatges tècnics (on apareix una concepció del professorat com una espècie de personal tècnic que intervé en abstracte sobre algú) o llenguatges jurídics (on predomina un parlar que sempre es justifica a través de les diferents legislacions existents: segons la llei 'x' hem de...).

Apareix, així, la necessitat de preguntar-se sobre els interlocutors: de qui parlem o a qui prenem de referència quan volem parlar sobre l'educació? Moltes vegades, el debat sobre les qüestions pedagògiques dels nostres temps està protagonitzat pels informes, les declaracions i els estudis realitzats per una sèrie d'organismes internacionals, think tanks i lobbies que, en molts casos, no varen nàixer amb un propòsit de (re)pensar el món educatiu, sinó que tenen una marcada influència economicista en els seus ideals. Elegir aquests interlocutors, per tant, és una decisió política que pretén incidir en una direcció i, per més que es vulga demostrar el contrari, mai no seran propostes asèptiques.

Davant aquesta realitat, des de la proposta realitzada en aquesta obra s'entén l'educació des d'un llenguatge que posa al centre de les seues preocupacions el nostre quefer quotidià, la veu de les persones que dia a dia ens dediquem a construir processos col·lectius de creació del coneixement. Reivindiquen, per tant, la conversa com una estratègia central dins del procés educatiu entenent-la des d'una profunda convicció socràtica, on les preguntes constitueixen un acte de coneixement, diuen, però també de desobediència o rebel·lia, ja que al mateix temps que permeten accedir a la comprensió del món també permeten posar-lo sota sospita. L'escola, en aquest sentit, es constitueix com un espai privilegiat de conversació on sembrar les primeres llavors d'una ciutadania lliure i democràtica.

D'aquesta manera, s'apel·la a construir una visió des d'una vessant cultural que aposta fermament pel pensament crític i qüestiona la noció del progrés neoliberal, el qual moltes vegades és presentat com quelcom innat i indiscutible, que posa en el centre la visió economicista de la societat, el consum compulsiu, la competitivitat entre els éssers humans, l'hiperindividualisme i l'educació entesa com una mercaderia que es ven i es compra.

Enfront d'aquesta realitat, una proposta frontal, de xoc: "si l'escola no ensenya a llegir i a comprendre el món, l'escola no serveix de res. Per tant hi ha escoles que no compleixen la seua funció. I afegiria la importància del context. O siga, en aquest acompanyament, aquestes relacions, en aquesta comprensió del món és fonamental el context, preguntar-se què està passant al món actualment, als nostres contextos més propers. Què esta passant avui a Ceuta, on arriben cinc mil infants i aleshores els diuen vinga, cap a casa. Quin món estem fent, quines misèries estem construint? Si no parlem d'això, de què parlem? Si no parlem de desigualtats, si no parlem de sofriments, si no parlem dels problemes reals, de què hem de parlar? I això evidentment és construir coneixement a través del diàleg" afirma amb contundència Jaume Carbonell.

Una conversa, per tant, que cal reivindicar des dels diferents tipus de llenguatges que trobem en el nostre dia a dia: "jo penso que cal posar en valor els diferents llenguatges, el llenguatge gestual, del cos, del contacte, el llenguatge visual, la comprensió de les imatges, de comprensió icònica, és a dir, totes les tipologies de llenguatges artístics. Per tant és aquesta conversa, que per descomptat no és només de la paraula, la que pot ajudar a mobilitzar tots els recursos" afirma Jaume Carbonell. El diàleg, així, es configura com una exigència existencial, tal i com defensava Paulo Freire.

Jaume Martínez Bonafé i Jaume Carbonell Sebarroja.

Jaume Martínez Bonafé i Jaume Carbonell Sebarroja.


Els temps de l'educació que desitgem i necessitem

Al llibre Pedagogies del segle XXI, Jaume Carbonell llança una pregunta que mou a la reflexió profunda: ¿Quins temps necessita l'educació que desitgem?. En aquest sentit, a les pàgines d'aquest Otra Educación con cine, literatura y canciones, tant Carbonell com Martínez advoquen per construir una proposta educativa i emancipatòria a llarg termini, circumstància que obliga a prescindir de les novetats i les modes i a fugir de la dictadura d'allò present i de la immediatesa.

Apunta Jaume Carbonell que aquesta qüestió, avui, "és una idea revolucionària, perquè avui no hi ha temps per perdre el temps. És una idea molt potent, tot és ràpid, tot és accelerat, tot és cronometrat, ara toca això, ara toca allò altre. No, la cultura i l'ensenyament no s'acaben, per tant a mi m'agrada molt quan Lorenzo Milani a l'Escola de Barbiana deia que allí la classe continuava sempre, que l'educació s'havia de fer de forma permanent".

Aquest temps actual, que el defineixen com un temps efímer, ràpid, líquid i que dóna poc espai a la trobada necessita, baix la seua opinió, ser afrontat i superat. En aquest sentit, al llarg del llibre apareix reflexada la referència a que una educació emancipatòria és possible i és necessària, però és urgent?

"Jo diria, si no fora perquè és literalment una construcció errònia, molt urgent, molt urgent seria una redundància però clar que sí, en aquests moments necessitem un rearmament cognitiu i procedimental fonamental per tal de poder saber estar en el món. I això passa per l'escola, per l'educació i per la cultura. Necessitem aprendre a pensar, construir nosaltres mateixos les nocions crítiques que valen la pena, aprendre a pensar amb un sentit ètic també de la vida i del món en el qual estem. Això és fonamental, això és una urgència absoluta.

Nosaltres vàrem publicar fa poc un manifest en el Diari de l'Educació i un dels punts era, parlant del currículum, que calia construir una proposta ecofeminista. És que si no se'ns acaba la Terra i se'ns acaba la possibilitat de construir un món una miqueta més solidari, més obert, més horitzontal. És absolutament urgent el canvi radical en l'educació. No un canvi formal, no: el que fa falta és un canvi radical" reflexiona Jaume Martínez.

Un apunt molt important i necessari és el que aporta Jaume Carbonell, qui diu: "jo la urgència l'entenc també, a part d'això, com una urgència que siga una oportunitat per a tothom. Evidentment tots coneixem escoles en què hi ha mestres que això ho garanteixen. Però clar, penseu que hi ha generacions d'alumnes que passen per escoles i per mestres i han passat sis o vuit o deu anys d'escolaritat i això no ho han viscut. Per tant, el que cal és que aquest discurs penetri amb força i es vagi generalitzant. Pense que aquest és un dels grans reptes de la renovació pedagògica. Perquè d'experiències avantguardistes meravelloses n'hi ha moltes, però fins i tot aquestes experiències no sempre es mantenen en el temps perquè hi ha canvis de mestres o per pressions externes".

L'educació esdevé emancipadora si acudeix a les urgències, si actua a favor d'allò que està en perill però, a més si ho associa a la idea de continuïtat en el temps i si, sobretot, ofereix oportunitats per a tothom.

Jaume Carbonell Sebarroja en una visita a la Universidad Pedagógica Nacional (Mèxic). 

Jaume Martínez Bonafé en una visita a la Universidad Pedagógica Nacional (Mèxic).


Pensar el món: entre la crítica i l'esperança

La mirada crítica que analitza els interessos i les relacions de poder que operen en l'interior de les institucions educatives i socials cal combinar-la amb la mirada esperançadora que obri espais alternatius de diàleg, mediació i emancipació. Cal, per tant, continuar obrint espais de conscienciació tal i com defensava l'educador brasiler Paulo Freire, és a dir, obrir processos mitjançant els quals les persones, a partir de la seua experiència quotidiana compartida, adquireixen una consciència crítica de si mateixes i de la realitat que transformen en acció.

Tal i com ens recorda el mateix Freire en el llibre El Grito Manso, la realitat actual en la que ens trobem no és així, com si fora quelcom estàtic i inamovible, sinó que està així. El que ens ocorre ni és natural ni sempre va ocórrer de la mateixa forma i, és per això que es fa totalment necessari que comencem a desnaturalitzar els fenòmens que ens envolten, entenent que varien segons els tipus de societat i el moment històric en què ens trobem ja que les nostres societats estan construïdes socialment i condicionades, però no determinades, històricament.

Recollint aquesta proposta freiriana, a l'últim capítol d'aquest llibre, els dos autors han volgut oferir una finestra per a l'esperança. En aquest sentit, afirmen: "l'últim capítol es diu Entre la crítica i l'esperança. Nosaltres som molt crítics amb la societat en què ens trobem, però sempre apuntem uns camins de proposta. Tothom que s'endinse en la lectura d'aquest llibre podrà veure aquest recorregut, un camí de crítica però també d'esperances. I això ho aconseguim no recreant-nos, que d'això ja n'hi ha molts llibres publicats, amb la crítica fàcil a l'escola franquista i de les dècades posteriors, disciplinària i autoritària. La gràcia d'aquest llibre és que situa les referències, les quals no són gratuïtes. De segur que en falten moltes més, però el llibre no pot ser una enciclopèdia. Això sí, les cites i els textos que apareixen estan molt justificats, intenten complir la funció de ser un fil conductor d'aquest discurs en defensa d'una educació emancipadora".

Una conversa, en definitiva, que ha aconseguit pensar l'educació des de vessants poc explorades però molt suggeridores. D'això tractava el llibre, d'obrir nous horitzons. Feina complida.

Comparteix aquest article
Publicat el 08/06/2021
Secció: Entrevistes a personalitats de fora del món cooperatiu

Dídac Delcan Albors

Sóc Dídac Delcan Albors, Educador Social, i al llarg de la meua vida he estat vinculat a les Cooperatives d'Ensenyament Valencianes com a alumne però, també, com a investigador.

Mitjançant aquest blog m'agradaria posar en valor aquelles experiències que defineixen als vostres centres així com escoltar veus referents dins del món del cooperativisme educatiu i, també, d'altres àmbits.

Contar allò que fem i allò que ens passa és essencial. En aquest sentit, les cooperatives feu una aportació vital dins de les vostres comunitats de referència ja que esteu, constantment, dinamitzant diferents espais i persones. Obriu, en definitiva, espais on poder fer-se preguntes sobre com volem viure conjuntament.

Continuar oferint la possibilitat d'obrir aquestes preguntes i posar en valor el vostre patrimoni educatiu i organitzatiu és el ferm compromís amb el que compta aquest espai.

Twitter: @fridamnrules
Instagram: @fridamnr

COMENTARIS

Encara no hi ha cap comentari, escriu tu el primer

Escriu el teu comentari:

PROTECCIÓ DE DADES: En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades personals (LOPD) i Comerç Electrònic (LSSI) l'informem que les dades facilitades voluntàriament per vostè., S'incorporaran a un fitxer denominat "territori educatiu" propietat de UCEV amb finalitats estadístiques i de comunicació de les activitats en compliment de les seves finalitats pròpies. Vostè podrà exercir els drets d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició relatiu a aquest tractament de què és responsable UCEV, dirigint-se per escrit a la seu al carrer Arquebisbe Mayoral, 11-b, 46002 de València.