Les Carolines: cinquanta anys construint xarxa i compromís cívic

«Senzillesa, afecte, diversió. Emoció. L'escola les Carolines de Picassent ha fet mig segle de vida. Cinquanta anys d'ensenyament lliure». Així comença la peça escrita per la periodista Violeta Peraita per al diari «Levante. El Mercantil Valenciano» per tal de commemorar el cinquanta aniversari de la cooperativa d'ensenyament Les Carolines (Picassent, Horta Sud).

Des dels seus inicis, amb l'espenta i les il·lusions, sobretot, de la seua fundadora Chon García-Sala per tal de construir una altra mirada educativa enfront de la foscor de l'educació i la cultura existents sota la dictadura franquista, a l'escola van participar famílies que van creure en aquell projecte educatiu quan l'escoleta començava amb tan sols vint-i-tres alumnes. L'escola,a poc a poc, va anar creixent per tal de deixar enrere el projecte inicial de parvulari i convertir-se en una escola que abastara diferents etapes, caracteritzada per tenir com a eix fonamental de treball la deliberació col·lectiva a través de la fórmula cooperativista. Avui, després de més de mig segle de vida, continuen arribant famílies convençudes que una altra mirada és possible dins del món de l'educació i de la cultura. Són part d'un moment social distint, però des de l'equip de Les Carolines i la comunitat educativa que l'envolta compten amb el mateix convenciment que la línia pedagògica es manté «viva, actual, igual de compromesa i respectuosa, incidint en l'afecte, la diversitat, la tolerància, l'amor irrenunciable a la llibertat o el rebuig de la violència», tal com afirma la periodista valenciana.

Per tal de celebrar aquest natalici i la indubtable contribució de l'Escola Les Carolines a la recuperació de l'escola democràtica i valenciana i que aposta per un ensenyament alliberador, aquesta setmana parlem amb Raquel Navarro, Araceli Miquel i Sònia Casquete en representació del professorat, amb Marc González i Aitana Chaqués per part de l'alumnat i Lluís Montesinos i Miquel Àngel Moret, com a antics membres de l'escola. De la seua mà, i també des de la investigació realitzada per la professora de la Universitat de València Carmen Agulló i el professor Andrés Payà al llibre 'Les cooperatives d'ensenyament valencianes i la renovació pedagògica (1968-1976)', fem un recorregut per la història de l'escola, de la seua aposta per arrelar l'educació al seu entorn i el seu camí teixint xarxa des del cooperativisme.

Un parvulari que es converteix en una escola: els inicis de Les Carolines.

Els inicis de l'escola cooperativa Les Carolines són diferents de la resta de les altres cooperatives inicials al País Valencià. Això és així perquè no s'organitza en règim de cooperativa des d'un inici, sinó que és un projecte educatiu que passa de ser una institució privada a organitzar-se sota la fórmula cooperativa després d'haver madurat una línia pedagògica. Les Carolines va nàixer l'any 1972 quan Chon García-Sala va decidir muntar una escola maternal i de preescolar per a la xicalla de dos a sis anys al barri de Les Carolines, a Benimàmet, avinentesa que va ser aprofitada per tal d'anomenar així l'escoleta: «no va ser una ubicació elegida de manera molt reflexionada ni després d'haver realitzat un estudi de mercat. En realitat l'elecció de l'espai va ser molt senzilla: Chon tenia familiars on molts valencians estiuejaven, entre la zona de Godella i Benimàmet. La primera ubicació del parvulari era una caseta d'estiu que li va deixar la seua família i allí va poder començar el seu projecte», afirma Miquel Àngel.

Després d'uns anys de «tempteig intuïtiu», tal com afirma Carmen Agulló i Andrés Payà, l'estiu de l'any 1975, Chon, que volia que la seua escoleta tinguera una metodologia diferent de la tradicional, assisteix a un curs de formació durant l'estiu a l'escola Ausiàs March de Picassent anomenat «I Cursillo Práctica-Intensivo de Formación del Profesorado de Preescolar y EGB - Escuela activa», el qual va estar impartit, entre d'altres, per Maria Antònia Canals, mestra referent en qüestions de didàctica de les matemàtiques i per Maluy Benet, mestra de la mateixa escola Ausiàs March, qui va treballar aspectes metodològics al voltant de l'expressió corporal. «Un parell d'anys després d'haver iniciat el projecte, Chon va assistir a unes jornades d'educació l'escola Ausiàs March que, podríem dir, varen ser el germen del projecte que va créixer després, ja que allí va convèncer a Maluy Benet i a Maria Elena Nonnast, ponent i assisten en aquelles jornades, de formar part de Les Carolines» recorda Miquel Àngel.

La motivació d'aquest projecte, tal com continua aportant Miquel Àngel, «era la de construir una guarderia privada, tal com es deia en aquell moment. Va nàixer perquè el món de l'ensenyament en aquell moment estava en mans o bé de l'església o bé de " las escuelas nacionales". Estàvem en el final del franquisme i hi havia un país encara per fer. Era necessari, sobretot per l'educació infantil que encara estava per construir. La idea era modernitzar-la per tal de donar alegria i color al món escolar. Durant aquells anys va nàixer la nostra escoleta, però també altres que treballaren en la mateixa línia. Estic parlant de les escoles cooperatives, que són amigues nostres: Gavina, Comarcal i Tramuntana-Masia. Aquestes quatre vàrem ser les primeres. Nosaltres en aquella època encara no ens havíem relacionat, perquè com ja he dit era una cosa familiar de Chon, que va pensar que als xiquets se'ls havia de tractar d'una altra manera».

Una diferència important respecte a altres cooperatives germanes, tal com recorda Carmen Agulló, és que el projecte de Les Carolines suposa un cas certament singular de la renovació pedagògica: «mentre la majoria d'escoles partien d'una idea o teoria prèvia i intentaven configurar-la en la pràctica, en aquest cas fou la pràctica la que va dur a reflexionar i a buscar una pedagogia que donara resposta als interrogants que els sorgien a les docents». Una realitat, a més, unida des d'un inici a la necessitat de dignificar l'educació de la xicalla, tal com recorda Miquel Àngel: «realment, en aquella època els xiquets xicotets no tenien gens d'importància en l'àmbit educatiu i escolar fins als sis anys. L'educació infantil no estava considerada. Aleshores, que professionalment es dedicaren i hi haguera filosofies, pedagogies, materials específics i preocupacions i entrevistes amb les famílies, tot això que ara ens sembla imprescindible, abans era un luxe total. Parlem de Freinet, Montessori o Piaget, per exemple. Això va ser, diguem-ne, el primer punt de la línia pedagògica. I a poc a poc la idea era créixer. El projecte, des d'un inici, va tenir molt d'èxit». 

Edifici actual de Les Carolines.

La constitució com a cooperativa: caminant en col·lectiu.

La seua inquietud per trobar fórmules que els ajuden a dur a la pràctica la seua filosofia d'un ensenyament connectat amb la vida, pensat per a desenvolupar integralment els infants i atenent tots els aspectes que en formen part, en el qual el medi i la llengua foren fonamentals, va fer que part de l'equip viatjara arreu del món per tal de conéixer altres realitats en l'àmbit social, cultural i, sobretot, pedagògic. Entre ells, destaca un viatge fet a Algèria, convidades per la revista «Cuadernos de pedagogía» on, després de tornar d'aquell desplaçament, i aprofitant un retir pedagògic a una vil·la a Benicàssim, es varen posar mans a l'obra revisant el treball fet fins aleshores i programant el següent. Allí varen analitzar, tal com recorden a l'obra 'Les cooperatives d'ensenyament valencianes i la renovació pedagògica (1968-1976)', la necessitat que l'alumnat sapiguera llegir quan acabara el parvulari si volien que els acceptaren en la nova escola d'EGB, circumstància que provoca que hi haja un descens molt important en la matrícula, de manera que, encara que hi havia una quantitat suficient d'alumnat de dos, tres i quatre anys, el grup de cinc anys era molt poc nombrós. Així, varen decidir unir els nivells en el moment que s'està aprenent a llegir perquè la maduresa mental no s'aconsegueix en una data fixa, sinó que cada alumne té un ritme que s'ha de respectar.

Per tal de resoldre aquesta disjuntiva, havien de decidir entre ensenyar a llegir als cinc anys i trencar amb la línia pedagògica que seguien, o bé continuar treballant igual pedagògicament i ampliar la seua oferta educativa també a l'EGB. S'hi imposa la línia pedagògica perquè pensen que «hi ha una contradicció entre el que considerem bàsic treballar en aquestes edats, com la psicomotricitat, la creativitat, el desenvolupament de la personalitat, la sociabilitat, el respecte al seu ritme, i el que la realitat els demana per a continuar l'escolarització: saber llegir» tal com afirmen. Decideixen, així, constituir una cooperativa, convidant a les famílies a unir-se i passant, d'aquesta manera, de parvulari a escola d'EGB. Així varen començar, des del curs 1977-78, a definir la línia pedagògica de la futura escola Les Carolines: una escola científica, laica, pluralista, coeducativa i on es treballara de manera global i activa.

Les famílies no varen acceptar la idea de constituir-se en cooperativa, atés que això comportava moltes hores de feina i de preocupacions. Al·ludien, com a argument, que ells i elles confiaven en l'equip pedagògic. L'escola, defensaven, ja tenia moltes vies de participació a través, sobretot, de les comissions, i el clima general del dia a dia estava molt caracteritzat per l'afectivitat i la relació propera, així que consideraven que no era necessari entrar a formar part. Després d'aquella reunió, es va decidir que la millor opció era constituir-se en una cooperativa de mestres.

No obstant això, i malgrat l'excel·lent voluntat de gran part de la comunitat educativa, a l'hora de materialitzar la decisió que havien pres de formar una cooperativa es troben amb un altre problema: només eren set treballadores i en la legislació vigent, calien setze persones sòcies per a constituir el projecte. En aquest sentit, varen demanar a algunes famílies que entren a formar-ne part per tal de poder constituir-la i legalitzar-la. L'acord era el següent: a mesura que s'anaren incorporant nous treballadors i treballadores a l'escola com a socis, les famílies es donaran de baixa. La implicació i el compromís de les famílies, així, va ser clau a l'hora d'avançar en la cooperativa. Al mes de setembre de l'any 1977 es va iniciar el curs ja en règim de cooperativa, amb els nivells de Maternal, Preescolar i primer d'EGB.

L'any 1979 el projecte es va traslladar a l'Eliana, on reberen l'autorització per tal de començar amb l'EGB. La decisió de mudar-se cap a aquesta localitat de la comarca del Camp de Túria va ser pragmàtica, tal com recorda Lluís: «és on es va trobar un lloc gran i a un preu raonable. Trobar un espai on pogueres tenir ja una quantitat considerable d'alumnat no era tan fàcil. Pensa que quan ens traslladem a l'Eliana tenim segon, tercer d'EGB i tots els nivells de preescolar, cent i escaig alumnes. L'espai que necessitàvem era molt gran. Inclús el xalet vam haver de remodelar-lo. De fet vàrem muntar una classe en la terrassa del xalet. Teníem un pati molt gran i una piscina, on féiem cursos de submarinisme, teníem una granja, que en aquell moment estava permés: conills, gallines, oques...».

Equip de treballadors i treballadores al terreny de Picassent on està ubicada Les Carolines.

Aquesta aventura a l'Eliana va durar solament uns anys, ja que l'any 1982, l'escola es va traslladar a Picassent. Lluís, de nou, recorda: «Calia buscar que fora un terreny urbà, entenent com a urbà «no urbanitzat». En aquella època no s'urbanitzava, un especulador arribava amb el terreny i et venia una part. Però nosaltres havíem quedat amb l'Ajuntament que aquesta zona, la Lloma de la Verge, era una urbanització. No teníem ni aigua, ni llum, ni telèfon, ni clavegueram, ni voreres, ni carreres. Per no tenir, no teníem ni servei de recollida de fem. Era impensable en aquell moment. Ens va costar tres milions de pessetes de l'època, que eren molts diners!».

Miquel Àngel, des del record i la rialla, fa memòria: «mon pare em va dir 'però on has anat a treballar?'. Els vaig portar el primer any perquè conegueren l'escola del seu fill. Total, que vaig haver de tornar a casa perquè em vaig perdre! Allò era... Els camins pels quals s'arriba ara eren de terra». Lluís, per la seua part, també rememora una anècdota semblant per part del grup de mestres. Al respecte, afirma: «la primera vegada que vinguérem un grup de mestres després d'ajuntar-nos a fer un retir 'espiritual' a Montserrat, tampoc vàrem trobar el lloc. A més, l'espai en el qual estem ara era una era: hi havia una caseta, algunes garroferes i oliveres i poc més. Una vegada començades les classes ací, estiguérem sis mesos sense cap mitjà de comunicació. Quasi acabant el primer curs ací vàrem aconseguir-la. Avui això és impensable, però fa quaranta anys... Per a l'aigua haguérem de fer un aljub i fer una canalització amb diversos veïns per portar-la. També calia potabilitzar-la. La urbanització, de fet, naix amb l'escola i alguns veïns que estaven a les seues cases dispersades pels camps. Tampoc teníem llum elèctrica, ací no arribava».

«Allí vingué molt bé que fórem una cooperativa. Perquè allí ja no valia això de dir 'el cap té la culpa'. Tots tenim la culpa de tot i tots som responsables de tot. Pensa que durant anys no hi va haver una persona de manteniment. Quan acabaven les classes, algú s'encarregava de canviar els cristalls, l'altre arreglava l'hortet, l'altra les portes...era un treball en col·lectiu. Qui féiem tot això? Els cooperativistes. No teníem prou diners a l'escola per a reparar-ho tot. La responsabilitat era i és col·lectiva, i això és un tret clau per a nosaltres» afig Miquel Àngel amb rotunditat.

Raquel, des de l'escolta còmplice, afegeix: «Sí, és cert, per a tot es feien assemblees. M'agrada escoltar-vos sempre i veure com ho apostàveu tot a la conversa en col·lectiu». L'aposta per construir en comú és, en definitiva, un dels trets d'identitat que més destaquen al llarg de la conversa. Al respecte, Miquel Àngel reivindica la força del col·lectiu i la responsabilitat compartida: «una de les coses que recorde, quan vaig arribar a la cooperativa, és la idea que era una cosa meua. No sols havia d'arreglar les persianes i quedar-me a totes les assemblees després de l'horari. Era un projecte meu pedagògicament parlant, un projecte compartit. Tu proposaves i tenies el mateix dret que la resta a parlar i a decidir. Teníem una autoritat compartida: una persona, un vot. I el pes de la paraula no estava en poques mans. Amb criteri, podia afirmar que treballava en la 'meua escola'. Això em proporcionava molt de plaer».

Acte de celebració del 50 aniversari de Les Carolines al Teatre El Micalet.

«El cap i el cor sempre en obres»: la importància del vessant emocional

Un fet a destacar, a l'hora de construir, tal com deia part de l'equip de mestres inicial del projecte, una «escola propera i casolana» és la seua aposta, pràcticament des dels seus inicis a la dècada dels anys setanta, d'oferir una atenció individualitzada a tot el seu alumnat centrant-se en el seu vessant emocional. Aquesta circumstància, en paraules de Carmen Agulló i Andrès Payà, «és el seu millor senyal d'identitat». En aquest sentit, varen crear el Gabinet Psicopedagògic per tal de poder abordar de forma integral i holística algunes de les problemàtiques i de les realitats que se'ls presentava dia rere dia a l'escola en l'àmbit emocional i afectiu de l'alumnat i no tant a escala pedagògica. En aquest sentit, l'equip de mestres va decidir apostar per generar un espai de treball especialitzat, i pràcticament des dels inicis de l'escola es va contractar a la psicòloga Carmen Ferrándiz per tal d'assessorar l'equip de mestres i poder oferir eines per observar i acompanyar l'alumnat i aconsellar en relació amb les famílies.

Aconseguir el desenvolupament integral de la persona (físic, artístic, intel·lectual, social i moral) era, per tant, l'objectiu de l'escola. Dins d'aquesta visió holística, Maluy Benet reconeixia que, per a ella, era primordial arribar a fer-la humana, en el sentit de donar més prioritat a l'ésser humà que no a la teoria: «era la persona davant de tot, i tractar de desenvolupar-la al màxim. Donar-li les eines perquè quan isca a la societat es puga defensar i puga participar-hi (...) Per a nosaltres és fonamental que des que les criatures més menudes entren per la porta, han de sentir la nostra mà, la nostra mirada. Sentir que la seua mestra o el seu mestre està disponible per acompanyar-li. Pot ser que en alguns moments necessiten no soltar la mà, pot ser que en altres necessitem explorar i allunyar-se sabent que la nostra mirada està amb ells i elles i pot ser que simplement necessiten saber que estem al seu costat. En funció de les edats adaptem el nostre acompanyament, però sempre amb el mateix objectiu: que cada xic i xica puga sentir la nostra permanència».

Cada persona, consideren, ha de poder ser acompanyada d'acord amb les seues característiques individuals, al seu context i a la seua història. Es tracta, en definitiva, de no parcel·lar la dificultat sinó que tracten a cada alumne i a cada alumna considerant la seua realitat des d'una perspectiva inclusiva. Han de sentir-se suficientment tranquils i tranquil·les perquè puga sorgir la creativitat, la curiositat, les ganes d'aprendre i poder, així, gaudir del procés. Aquesta màxima dona peu a Miquel Àngel per reflexionar, després de més de quaranta anys a l'escola ocupant diversos càrrecs, que una de les fites amb què més content ha estat professionalment «és la qüestió de com governar la diversitat. Tant quan érem una escola menuda com quan hem crescut cap a un model més gran doblant línies», afirma. I continua: «com es pot respectar a Aitana com a individu i com es pot respectar al seu grup de classe com a col·lectiu? Com respectar a tots els mestres però a Raquel, individualment, també? Això és, per a mi, la clau. És la base de la nostra pedagogia. Significa acabar la teua lliçó però arribar a casa i continuar pensant en les problemàtiques del teu alumnat. Implica una sensibilitat diferent. La clau és eixa: com atendre el col·lectiu, és a dir, un projecte que va molt més enllà de tu, però també de les persones individualment. El vessant emocional és clau».

Activitats de celebració del 50 aniversari a Les Carolines per part d'antics membres de la cooperativa.

Una màxima que continuen cuidant encara avui. Un dels trets fonamentals del seu projecte educatiu és el d'acompanyar el vessant emocional de l'alumnat i de l'equip de treball. Tal com diu Raquel Navarro: «pedagògicament el que més destaque de l'escola és la part emocional. Ací valorem moltíssim tot el que haja de veure amb els valors i les emocions de l'alumnat. Està clar que tenim un horari amb unes competències a treballar, complir i avaluar, però donem molta més importància a eixa part emocional. La banda acadèmica, per a mi, queda en un segon pla. Sempre treballem a partir de l'assemblea i des d'allí abordem les diferents situacions problemàtiques que s'han pogut generar així com aquells aspectes en positiu que també cal verbalitzar. Treballem molt el diàleg i la reflexió de grup. Allí, després, trobes competències d'expressió oral i de gestió emocional que això a l'hora d'avaluar l'alumnat ens va molt bé».

Un dels projectes que més destaquen al llarg de la conversa és el de les tutories personals. A través d'aquesta iniciativa, l'alumnat tria qui vol que siga el seu tutor o tutora, i aquesta serà la persona que l'acompanye durant un curs escolar, o durant tot el temps que ho desitgen. Aquesta persona és, per tant, la persona que està pendent de la seua evolució i també la que es coordina i informa la família. «Les tutories personals són un programa d'acompanyament a l'alumnat adolescent del qual n'estem molt satisfets, perquè a través de la seua posada en marxa aconseguim fer un acompanyament emocional, social i acadèmic del nostre alumnat molt acurat» afirma Araceli Miquel, professora de Ciències.

50 anys de Les Carolines.

50 anys construint xarxa: cooperar per construir un món més just.

Què suposa per a una escola com Les Carolines celebrar mig segle de vida? Sònia Casquete, directora de l'escola, s'afegeix a la conversa: «complir cinquanta anys suposa una responsabilitat i un repte perquè crec que sempre estem en eixe moment de tractar de mantenir l'essència de l'escola, però és cert que estem sempre adaptant-nos a una societat molt demandant i molt exigent. En això estem. A partir de gener comencen activitats on l'alumnat és pràcticament el protagonista. Tenim una molt xula que és que quan vàrem fer quaranta anys vàrem soterrar una càpsula del temps, i ara la desenterrarem i veurem què hi ha. Serà una activitat ben bonica».

Lluís, des de la reflexió, aporta: «per a mi ha estat la meua vida pedagògica, on he tingut molts bons companys i algun molt bon amic, i després empresarialment ha significat poder posar en marxa projectes molt grans en una cooperativa i demostrar que es poden tirar endavant a través de la força del col·lectiu. Que costa, perquè ací sempre participa tothom, però per a mi ha estat un repte de vida molt satisfactori que m'ha passat volant. Han estat quaranta anys molt bonics». Sònia pren de nou la paraula i destaca: «m'he criat ací. Ha sigut un creixement personal i professional extraordinari». Per part de l'alumnat, Aitana ofereix una mirada ampla: «tinc quinze anys i em costa imaginar que jo haja arribat ací i que tota l'escola haja passat per tots aquests processos, és com dir 'ostras'. Jo he vingut ací i ja estava tot fet! Em sent afortunada. Les Carolines ha significat la meua segona casa. Vindre cada dia i passar tantes hores... M'enduc tot el que he aprés i les millors amistats possibles».

El mot «aprenentatges» i el mot «vida» apareixen constantment al llarg de la conversa a l'hora de parlar de l'escola. En aquest sentit, l'alumne Marc González afirma: «tota la meua infantesa l'he passada ací. Ací ha crescut i ha sigut una infància molt bona on he compartit amb moltes amistats i he aprés a viure. M'agrada molt l'escola». Miquel Àngel, per la seua part, es reconeix afortunat: «he tingut l'oportunitat d'aprendre com som les persones des que naixem fins que ens anem. És el que més m'ha agradat d'aquesta escola: saber com som. Això és un regal i un aprenentatge impagable que m'ha donat aquesta escola». «Arribar a aquesta fita suposa recordar a totes aquelles persones que ja no estan ací», apunta Lluís, i rememora: «Chon ho va dir en la seua última reunió, que estava molt orgullosa de veure que l'escola estava en magnífiques mans. Jo també trobe que en aquest moment l'escola està en les millors mans possibles. Això vol dir que té molt de recorregut, sobretot perquè aquest és un projecte basat en la cooperació i l'ajuda mútua».

El vessant cooperatiu, com s'ha remarcat al llarg de la conversa i del reportatge, és un tret fonamental d'aquesta escola. I és que l'escola forma part, entre altres xarxes, de la Unió de Cooperatives d'Ensenyament Valencianes, on comparteixen recursos, formacions i complicitats amb altres quasi cent escoles cooperatives i, també, a la cooperativa de segon grau Akoe Educació. Es tracta d'una sèrie de xarxes que comparteixen un ideari comú. Com és d'important generar xarxa entre escoles i entitats amigues? Per a Miquel Àngel, antic director pedagògic de l'escola i militant actiu de Les Carolines en aquestes organitzacions, «va ser un somni fet realitat. Per fi formàvem part d'una cosa que s'havia desitjat moltes vegades, que era compartir una mateixa o molt semblant feina. Això va ser un bàlsam, era molt interessant que el model basc que vàrem visitar tots junts es podria traslladar ací. El somni total era aconseguir realment una xarxa més forta entre les cooperatives, no sols d'intercanvi d'idees, sinó de persones i de locals. Això de moment no està del tot, però és el camí. És meravellós».

En la mateixa línia, Sònia Casquete reflexiona i afirma: «aquest bàlsam, el fet de compartir, s'ha intensificat si més no amb la pandèmia. AKOE ha estat absolutament necessari per a ajudar-nos i col·laborar en la gestió d'aquests moments tan difícils d'aquests anys. Durant el confinament ens reuníem cada setmana i era realment una ajuda per compartir preocupacions. I a més van eixint projectes molt importants, com és el cas del Màster de Direcció i Gestió d'AKOE a partir del curs vinent. És una xarxa de complicitats, és un grup d'amics i d'amigues. Ho visc d'aquesta manera. Quan tinc una dificultat, de seguida consulte i sé que trobaré una resposta i, sobretot, caliu. Això és magnífic. Es tracta de no estar sols».

Una escola arrelada al medi, on l'alumnat és el protagonista actiu del seu aprenentatge i creixement, basada en l'aprenentatge crític i fonamentat, democràtica, ecologista, integral i que treballa per la igualtat de gènere. Un espai que, a través d'una pedagogia viva, on el joc, el moviment, la reflexió, el dubte, la suposició i la comprovació s'ha estat construint durant més de cinquanta anys. Mig segle de vida a través d'un camí que, sens cap dubte, han pagat la pena.

Miquel Àngel, Sònia, Marc, Aitana i Lluís, participants a l'entrevista.

Més informació:

- Espai web 'Escola Les Carolines': https://www.lescarolines.com/

- Perfil d'Instagram de l'escola: https://www.instagram.com/carolinesescola/

- Perfil de Facebook de l'escola: https://www.facebook.com/escolalescarolines/