El debat entorn del model d'educació concertada al País Valencià ha sigut objecte de reflexió i anàlisi en la recent investigació publicada pel periodista del setmanari «El Temps» Moisés Pérez titulada «El negoci de les aules. L'ensenyament privat i concertat al País Valencià». L'obra, que ha vist la llum sota el segell de la Institució Alfons El Magnànim, és el resultat d'un rigorós treball d'investigació periodística realitzat per aquest jove periodista gràcies a la beca «Josep Torrent», atorgada per la Unió de Periodistes Valencians l'any 2020.

L'assaig, que es va publicar al mes d'abril de l'any 2023, suposa una eina clau a l'hora de «posar llum a la foscor» a la gran diversitat d'institucions educatives que formen part de la xarxa concertada al territori valencià. Analitzar aquesta diversitat, que trenca amb el mite bastant estès que afirma que l'educació concertada respon a una realitat monolítica, és clau, afirma l'autor, per tal d'elaborar una vertadera anàlisi crítica d'un dels pilars fonamentals del sistema educatiu valencià. Amb una mirada crítica i profunda, el text aborda els desafiaments, controvèrsies i potencials d'aquest model que coexisteix al costat de l'ensenyament públic i privat.

Aquesta investigació, posada en marxa per aquest reporter nascut a Muro d'Alcoi (El Comtat), no sols examina la situació actual de l'educació concertada a València sinó que també planteja interrogants sobre el seu futur i el seu paper en la societat. Des de qüestions de finançament i gestió fins a aspectes pedagògics i d'equitat, l'anàlisi abasta diversos aspectes que impacten tant en la comunitat educativa com en la societat en general i ens convida a reflexionar sobre el paper que juga aquest model en la construcció d'una vertadera educació inclusiva i de qualitat.

Aquesta setmana conversem amb Moisés i reflexionem, entre altres temes, al voltant dels reptes que enfronta l'educació valenciana en la nova legislatura, la convivència de la xarxa pública i la concertada, el seu arrelament en la societat i del paper que juguen les escoles cooperatives, les quals es troben enxarxades dins de la Unió de Cooperatives d'Ensenyament Valencianes (UCEV), dins d'aquest sector. Amb un enfocament rigorós i compromès, aquest llibre s'erigeix en un punt de partida per a un debat necessari i constructiu sobre el present i futur de l'educació concertada al nostre territori i més enllà.

Portada del llibre «El negoci de les aules. L'ensenyament privat i concertat al País Valencià».

Fa gairebé un any vares presentar el llibre «El negoci de les aules. L'ensenyament privat i concertat al País Valencià». Com naix aquest projecte on pretens «posar llum a la foscor» a l'ensenyament privat i concertat ací al País Valencià?

Prèviament a arribar a la redacció del setmanari «El Temps», durant els meus períodes de pràctiques i de treball en altres mitjans, la meua dedicació havia estat més centrada en la política estricta i els tribunals. Quan arribe a la redacció valenciana del periòdic digital Eldiario.es, però, m'adjudiquen la secció d'educació i cultura. El camp de l'educació era nou per a mi, no l'havia tractat mai. El que em va sobtar de primeres era que hi havia determinats actors que tenien uns interessos econòmics i, més tard, també vaig comprovar que tenien uns interessos ideològics, els quals es presentaven d'una forma bastant imparcial i neutral a la societat a través dels mitjans de comunicació, com si no tingueren aquests interessos realment. En el seu moment ja vaig intentar explicar quins eren alguns d'aquests lobbies, com per exemple la «Mesa por la Educación en Libertad», que es va crear només arrancar el govern del Botànic.

Després, amb la meua incorporació al setmanari «El Temps», ja se m'oferia la possibilitat de fer investigacions amb més profunditat i, en conseqüència, vaig començar a explorar i remirar qui estava darrere d'aquests col·legis. Un dels primers temes que vaig cobrir va ser una de les protestes contra el govern de centreesquerra per part dels col·legis de batxillerat concertats, la majoria catòlics. Des d'aleshores, vaig pensar que calia parlar de qui estava darrere, qui són els seus propietaris i quines connexions tenen.

Vaig començar a investigar fins que, gràcies a la beca de l'institut d'Alfons el Magnànim i la Unió de Periodistes, vaig tenir l'oportunitat de fer una recerca amb més profunditat. No ho vaig tenir fàcil, però, amb la pandèmia pel mig. Tot i això, després de molt d'esforç i sacrifici, i de no tenir-ho massa fàcil per a trobar algunes dades, vaig poder presentar-lo en el mes d'abril de l'any passat.

La concertació educativa naix l'any 1985 amb el govern de Felipe González. No és una realitat «nova», encara que al territori valencià els partits de caràcter liberal-conservador han potenciat molt més aquesta xarxa. Tal com comentes al llibre, hi ha una qüestió que podríem anomenar com la «qüestió dels interlocutors»: i és que, a l'hora del debat públic, hi ha certes veus que predominen sobre altres que representen a alguna organització de caràcter més progressista. Per què?

És així perquè hi ha un aspecte mediàtic que, diguem-ne, té un cert biaix conservador. És visible i comprovable que hi ha moltes més capçaleres de premsa que s'identifiquen més amb uns valors de dretes que amb uns d'esquerres i, per tant, li solen atorgar més veus a les entitats o associacions que li puguen ser més pròximes. I per això tenen tanta veu. En aquesta investigació he tractat d'obrir el debat i, a partir d'analitzar i d'investigar i de traure a la llum qüestions que normalment estan a la foscor o no es conten, tenir més elements de judici per elaborar un debat rigorós per tal de saber si volem concertar perquè cal concertar, si s'ha de concertar amb quins tipus de col·legis es vol fer i sobre quins tipus de valors es vol transmetre, perquè al final no oblidem que són col·legis que estan sota la batuta pública en el sentit que reben fons públics.

Entrevista amb Moisés Pérez, autor del llibre «El negoci de les aules. L'ensenyament privat i concertat al País Valencià».

A l'hora de fonamentar el discurs sota el qual es constitueix la xarxa concertada, has trobat alguns elements (o mites) que la caracteritzen. Comentem-los d'un en un. El primer dels «mites» és la llibertat d'elecció. D'on naix i en què consisteix?

Quan parlem de la llibertat d'elecció, cal parlar d'una particular versió d'aquesta, que és la defensada habitualment pel PP i l'extrema dreta VOX. Ara bé, es tracta d'una versió que és perversa, ja que amb aquest model qui elegeix realment són els col·legis i no les famílies, que és el que es reivindica. Aquesta versió de la llibertat d'elecció comença a agafar volada ideològica dins dels anys 70 i 80 en algunes fundacions nord-americanes finançades per multimilionaris ultraconservadors d'extrema dreta, com és el cas dels germans Koch. Aquests germans financen algunes fundacions com la Fundació Bradley, que es tracta d'una entitat que va tenir molt de protagonisme dins d'aquells anys fent campanyes molt agressives contra l'escola pública als EUA per a fomentar les escoles privades.

A l'Estat espanyol, la llibertat d'elecció ha estat emprada com a un mecanisme discursiu per part de l'església i de la resta d'organitzacions properes amb l'objectiu de conservar el poder que havien tingut en l'educació a través de les escoles privades en el franquisme. Això ho agafen com a eix vertebrador i els partits que li són afins (en aquell moment UCD) durant la transició i durant els primers anys de la represa democràtica.

Aquest discurs de la llibertat d'elecció, a més, és bastant imbatible, prou complicat de rebatre. Per què qui s'hi pot oposar? El problema, però, és que no tots poden escollir amb els mateixos recursos i la mateixa informació, i el que ocorre és que els col·legis són, al final, els qui acaben seleccionant als alumnes. Aquests mecanismes i aquesta particular llibertat d'elecció que es reivindica acaba tenint uns efectes elevats de segregació social.

Amb el final del franquisme i la represa democràtica, un sector que també reivindica aquesta «llibertat d'elecció» són les escoles cooperatives.

Les cooperatives d'ensenyament naixen dels discursos de renovació pedagògica, d'eixa voluntat de voler deixar enrere i desnugar-se de l'educació franquista, d'eixa educació nacionalcatòlica, en castellà i amb un menyspreu absolut al valencià. Les cooperatives naixen d'aquell esperit renovador i de tot aquest moviment valencianista que va somniar educar d'una altra manera. Clar, reivindicaven una llibertat d'elecció perquè no hi havia una escola pública com a tal i, com a alternativa a eixa escola pública que no existia, perquè la controlada per l'estat era de caràcter franquista, es va buscar una alternativa. En aquest context sorgeixen les cooperatives. La posterior llibertat d'elecció que fan determinats lobbys de l'escola concertada, especialment amb l'església al capdavant, té una altra dimensió i es fa en un altre context. Un context, diguem-ne, on l'escola pública ja comença a ser vertebradora i on políticament es vol que l'escola pública siga l'eix vertebrador. 

Entrevista amb Moisés Pérez, autor del llibre «El negoci de les aules. L'ensenyament privat i concertat al País Valencià».

Endinsem-nos una mica en el món del cooperativisme educatiu. El llibre està molt ben documentat, és un assaig llarg, amb moltes dades i molt bona reflexió. Em sorprèn una mica que el capítol dedicat a les cooperatives siga molt curt. Ha estat una elecció conscient?

És una elecció conscient perquè crec que l'escola concertada i privada és molt heterogènia i que, fins i tot dins de la xarxa catòlica, hi ha col·legis que són molt diferents inclús en els valors que transmeten. No és una realitat monolítica. No és el mateix un col·legi vinculat a l'Opus Dei o altres diguem-ne catòlics però que siguen parroquials o que estiguen a algun barri popular. Això canvia molt pel que fa al projecte i als interessos.

Aleshores clar, partint d'aquest posicionament, crec que l'escola cooperativa, com jo la definisc, és com l'escola concertada més propera a la pública, o com la concertada amb uns valors més universals. Pel que he comprovat a la meua investigació, i llevat d'algunes excepcions, el pagament de les quotes sol estar explicat de manera transparent, o els valors que busquen transmetre estan dins dels valors que hauria de reivindicar qualsevol sistema educatiu, és a dir, aquells vinculats als Drets Humans.

Tornem als «mites» o les característiques sobre les quals se sustenta la xarxa concertada. Parlem ara de la meritocràcia. L'educació ha estat vista tradicionalment com un element d'ascensió social, però afirmes que l'existència de la xarxa privada-concertada tira per terra aquesta mirada, tal volta massa idealista. Per què?

En aquesta qüestió, voldria fixar-me en una qüestió normalment oblidada, perquè quan s'ha parlat de quines són les característiques de l'educació, normalment hi ha una que es deixa de banda. Una de les missions de l'educació és evitar l'homogeneïtzació social, i que d'alguna manera hi haja heterogeneïtat social en les classes socials. L'existència d'aquesta xarxa concertada i privada realment el que fa és impedir-ho perquè no facilita que es mesclen. Hi ha un informe de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) i del BBVA, en el qual analitzen en l'escola pública i en la privada (no diferencien entre privada i concertada), quina és la representació d'alumnat que hi ha de cada classe social segons la tipologia de centres, i el que es veu clarament és que a l'escola pública estan molt més concentrades les classes populars i, d'altra banda, amb l'escola privada es concentren més les classes adinerades. La falta d'heterogeneïtat social condueix a un sistema marcat per problemes de segregació. I la segregació escolar sol ser un factor de risc perquè no funcione correctament l'ascensor social.

Moisés Pérez, autor del llibre «El negoci de les aules. L'ensenyament privat i concertat al País Valencià».

Un altre dels mites és el de l'estalvi a l'erari públic. Al llibre referencies a l'arquebisbe de Barcelona, president també de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan José Omella, que va dir que l'any 2020 les escoles catòliques estalviaren a l'erari públic 3500 milions d'euros. És cert això? De quina manera estalvien aquestes escoles?

El que he fet amb la meua investigació és posar les dades i posar les diferents versions, però no he tret la conclusió de si realment estalvia la concertada o no. Per què? Perquè ací hi ha diferents interpretacions. Per exemple, el govern del Botànic deia que podia ser més barata la concertada perquè no assumia algunes càrregues que sí que assumeix la pública: millors condicions laborals, estar present a l'entorn rural (amb escoles amb menys ràtio), una renovació de les infraestructures i equipaments més periòdiques en comparació amb el cas de la concertada on, per exemple, hi ha escoles que tenen cinquanta anys i no tenen quasi espai de pati. Però, clar, al final amb les dades no he pogut donar una conclusió clara, no vaig poder arribar a oferir una conclusió categòrica sobre si estalvia o no.

De fet, també hi ha un altre debat sobre si la concertada realment rep suficients diners o no. Moltes voltes les patronals de les concertades es queixen que el que reben de finançament públic no els compensa les despeses i per això justifiquen cobrar quotes a les famílies o, com jo anomene, els copagaments. En aquest debat tan necessari que s'hauria d'obrir quan parlem de la concertació també caldria mirar en què es gasten eixos diners, on s'hauria de gastar i quines prioritats hi ha.

Ací al territori valencià quina ha sigut la relació de la xarxa concertada amb els diferents governs que han estat al capdavant de la Generalitat Valenciana, des de Lerma fins al govern de Botànic?

No s'ha conviscut de la mateixa manera. Al principi, hi ha una cosa molt curiosa que és que l'escola privada, especialment la catòlica, va estar en contra de la concertació. Creien que la concertació era un mecanisme que vulnerava la seua autonomia en els centres i que això era pur intervencionisme de l'estat. De fet, va haver-hi tancaments patronals durant els anys vuitanta i que, excepte a Catalunya i al País Basc, varen tenir un seguiment important.

La majoria dels qui varen demanar el concert ací al País Valencià varen entrar en la concertació. En la primera etapa de la represa democràtica valenciana i de l'autogovern valencià, amb el socialista Joan Lerma al capdavant de la Generalitat Valenciana i el PSOE a la Moncloa, hi havia una mena pacte tàcit. Mentre es desenvolupava l'escola pública, també al caliu del que després serien les lleis d'educació que estenien l'ensenyament obligatori a l'etapa de secundària, es mantenien una certa porció d'escoles privades subvencionades, és a dir, concertades.

Al mateix temps, va haver-hi un procés de transformació al camp de l'educació concertada, ja que hi havia xicotets col·legis privats que van haver de tancar, i que van ser comprats per altres centres amb més múscul. En aquest escenari, es va conviure fins l'arribada al govern autonòmic del PP. De fet, el conseller d'Educació Ferran Villalonga ho va deixar molt clar: la pública havia d'acabar sent subsidiaria de la privada. Amb el PP a la Generalitat Valenciana, es va desenvolupar una política d'afavorir sempre a l'escola privada-concertada, que en el seu primer moment va tenir com a gran punt de llança el mapa escolar.

L'entrada de l'esquerra al Consell, amb el Botànic, va tenir uns primers anys agitats. En la primera legislatura, concretament en el període 2015-2018, va intentar impulsar-se una mena de primavera educativa, on es tractava de normalitzar i regular el que era el sector respecte a alguns privilegis que havien pogut tenir. En aquest sentit, es va modificar clarament el model d'admissió escolar, eliminant el districte únic. Es feren algunes mesures per a tractar de regularitzar un sector que va generar molta contestació social. Recordem que l'arquebisbat, amb l'escola catòlica concertada, va ser el principal cap d'oposició que va tenir el primer consell de Ximo Puig durant els anys 2015 i 2016, perquè el PP estava descapçat després d'haver caigut deixat el poder i Ciutadans encara estava aterrant. Aquelles manifestacions de l'escola concertada, especialment aquella de connotació catòlica, van tenir, fins i tot, un caràcter preventiu, ja que hi havia mesures que encara no s'havien implementat. L'objectiu era marcar terreny des del principi al nou executiu progressista.

En la segona legislatura, consumida pràcticament per la pandèmia, la convivència va ser molt tranquil·la i la relació amb l'escola concertada per part del govern del Botànic va ser prou bona, molt diferent a les dels primers anys. Diguem-ne que del 2015 al 2018 va haver-hi una relació de confrontació i que a partir del 2019-2020 fins el 2023 hi va haver una relació cordial. Com a exemple més clar, podem trobar-nos que, quan es va personar la Generalitat Valenciana en el cas dels zombis de la patronal FECEVAL, finalment es va arribar a un pacte judicial. Es varen entendre les parts i es veia que hi havia una bona interlocució.

Entrevista amb Moisés Pérez, autor del llibre «El negoci de les aules. L'ensenyament privat i concertat al País Valencià».

Has nomenat al llarg de la conversa la batalla, econòmica i ideològica, per l'educació. Hem comentat una miqueta la relació que va tenir la conselleria de Marzà (i posteriorment amb Raquel Tamarit) amb la xarxa concertada. Quina ha estat la relació i el posicionament de les organitzacions sindicals? Quin paper han jugat en aquest sentit?

Els sindicats de classe sí que han tingut una oposició a l'expansió de la concertada i han fet un paper diguem-ne de denunciar la segregació que comportava, de posar llum a la foscor posant dades que mostren la seua preocupació per la salut de l'escola pública. Els sindicats, tant com l'STEPV com a sindicat majoritari dins del món de l'ensenyament, com CCOO i UGT, han fet una feina d'intentar que no s'expandira la xarxa concertada i han batallat per l'escola pública. Sí que hi ha altres sindicats, com USO i altres, que tenen molta connivència amb les patronals, com per exemple amb «Escuelas Catòlicas».

És possible la convivència pacífica entre la xarxa pública i la xarxa concertada-privada?

Crec que és perfectament compatible. Crec que, com deia abans, el llibre intenta d'alguna manera obrir un debat i mostrar la realitat del sector per tal d'analitzar quines són les conseqüències que poden haver-hi en algunes polítiques que poden afavorir a aquest sector. Fins on poden o volen arribar? Fins on és desitjable? La clau és obrir un debat per veure quina és la concertada, fins a quin moment es pot concertar i quines característiques han de tenir. Perquè recordem que està sostinguda amb fons públics. Per tant, és possible? Clar que és possible una connivència i una convivència pacífica, però clar, també s'ha de tenir molt en compte quins són els objectius de l'escola pública en l'educació i quins són els altres objectius (ideològics i econòmics) d'alguna part de les escoles concertades que poden ser fins i tot incompatibles amb el que hauria de ser un sistema educatiu equitatiu.

Per acabar, mirem una miqueta de cara al futur. I ara què? Què ens espera en aquesta legislatura que acaba de començar?

Està molt clar, una de les principals promeses que va fer el PP a la seua campanya, i que VOX si poguera ho duria encara més a l'extrem, és el districte únic. És una qüestió que està preparant-se perquè siga una realitat en el pròxim curs. La Conselleria s'ha mostrat a les reunions inicials amb els sindicats i altres agents del món educatiu amb una postura inflexible. Afirmen que s'aplicarà el districte únic sí o sí. Per tant, això és un símptoma d'una legislatura on l'educació no només serà un camp de batalla pel tema de la llengua sinó que també ho serà per mesures referents a l'admissió escolar, perquè tornem a mecanismes com el districte únic on la literatura acadèmica que hi ha majoritàriament assenyala que té uns efectes segregadors. És cert que poden haver-hi alguns retocs, tal com assenyalen estudis d'ESADE o Save The Children on s'afirma que, a partir del districte únic, es poden dissenyar alguns districtes únics que poden ser un poquet menys lesius, però la literatura acadèmica i els informes de la mateixa OCDE són molt clars: marquen que el districte únic és un element segregador. El fet que el PP, del bracet de l'extrema dreta VOX, impulse aquesta mesura ja marca el camí de la legislatura.

A més, hi ha un altre indicador molt clar que reflecteix molt bé les intencions del nou Consell. I és que als pressupostos presentats per part de la Conselleria d'Educació, dels cinc punts que s'hi van destacar, un era que s'apujaven els diners per als concerts educatius. No hi havia cap referència a l'escola pública però sí un guiny molt clar a la concertada. Això és molt indicatiu de quina serà la política, les prioritats i les predileccions del nou Consell de Carlos Mazón de PP i VOX. 

Entrevista amb Moisés Pérez, autor del llibre «El negoci de les aules. L'ensenyament privat i concertat al País Valencià».

Més informació:

- Entrevista a Moiséz Pérez en 'À Punt': https://www.apuntmedia.es/informatius/les-noticies-del-mati/entrevistes/moises-perez_134_1610351.html

- Entrevista a Moisés Pérez en 'La Vanguardia': https://www.lavanguardia.com/local/valencia/20230625/9060022/moises-perez.html

- Entrevista a Moisés Pérez en 'Diari La Veu': https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/85088/parlem-del-negoci-de-les-aules-amb-moises-perez-el-model-descola-privada-i-concertada-esta

- Perfil 'X' de Moisés Pérez: https://twitter.com/MoissPrez

- Llibre 'El negoci de les aules. L'ensenyament privat i concertat al País Valencià': https://www.alfonselmagnanim.net/libro/el-negoci-de-les-aules_147452/

- Espai web 'Institució Alfons El Magnànim': https://www.alfonselmagnanim.net/